La Rosa de Oro (1868) d'Isabel II, un incunable fotogràfic de propaganda política

Al meu pare, que tangencialment em va iniciar en el coneixement del regnat d’una de les reines més desgraciades d’Espanya, Isabel II. Filla de Ferran VII, quan tenia tres anys i fou proclamada reina (1833) s’iniciaren les guerres carlines i, a causa de la incompetència dels seus regents (la seva mare, Maria Cristina, i el General Espartero, el que bombardejà Barcelona), fou proclamada major d’edat als catorze anys perquè governés el país... No és d’estranyar que tot plegat acabés com el rosari de l’aurora!

En litografia s’utilitza l’ostentós nom d’incunable litogràfic per parlar dels primers llibres publicats amb gravats litogràfics. Llavors, quan parlem dels primers llibres que publiquen il•lustracions a base de la nova tècnica fotogràfica, els hem d’anomenar incunables fotogràfics? No ho sé pas, però aquest és el cas del llibret que comentarem avui i que incorpora d’una manera molt precoç una fotografia en comptes d’un gravat per il•lustrar el contingut.


En un primer moment les plaques fotogràfiques només servien per tenir un original que era el vidre mateix, un cop impressionat. No fou fins a la dècada del 1840, quan es descobrí el procediment del col•lodió humit i els papers a l’albúmina, que es pogueren fer una certa quantitat de còpies amb una bona definició. Malgrat això el procediment era molt car i per això hom preferí continuar pagant un artista/artesà perquè treballés la fusta, el coure o la pedra per fer-ne després gravats, d’estampació més econòmica. No fou fins ben entrat el segle XIX que hom aconseguí crear els fotogravats sobre una superfície de zinc, però això ja és una altra història.

Acte d'atorgament de la Rosa d'Or a Isabel II segons un gravat d'una revista de l'època (Font: Todocoleccion.net)

El llibre que presentem avui, és dels primers a Espanya que utilitza la fotografia com a il•lustració d’un text i no com a àlbum de fotografies, cosa que ja s’havia fet algunes vegades. El text explica l’atorgament per part del papa Pius IX de la Rosa d’Or a la reina Isabel II. Aquesta distinció era una mena d’homenatge que feien els papes des del segle XI a personalitats aristocràtiques (principalment reines) que s’havien distingit per la seva puresa i la defensa del cristianisme. Darrerament, aquesta Rosa d’Or, per dignitat, només s’ha atorgat a diverses advocacions marianes.


Pedro Martínez de Hebert fou l’autor d’aquest llibret titulat La Rosa de Oro enviada por la Santidad de Pio IX a S.M. la Reina Doña Isabel II en Enero de 1868. Noticias históricas acerca de esta dádiva pontificia, i fou imprés a Madrid per Miguel Ginesta el mateix 1868. És de mig foli (19 x 13 cm.), enquadernat amb una tela granatosa treballada (possiblement del mateix Miguel Ginesta) que té gravats els escuts daurats de Pius IX a l’anvers i el d’Isabel II al revers. El llibre és d’una tipografia molt elegant i uns marges molt mesurats i proporcionats, impecable. I a més conté una fotografia d’albúmina enganxada sobre una cartolina adjuntada al llibre que reprodueix la Rosa d’Or com si d’una litografia es tractés.


El llibre segueix la tradició dels llibres que recollien la crònica de manifestacions efímeres ja que intenta reflectir la cerimònia en què es va dur a terme el lliurement d’aquesta condecoració papal i preservar-ne el record. Es reprodueixen els textos oficials d’atorgament de la Rosa d’Or per part de Pius IX, la cerimònia i els diversos protocols, els assistents a l’acte... En fi, Isabel II va aprofitar aquest condecoració com un acte de propaganda política i el llibre es devia vendre entre els cercles aristocràtics com solia succeir amb aquests tipus de llibres.


Aquest atorgament de la Rosa d’Or, obtingut per la intermediació d’Antoni Maria Claret (arquebisbe de Trajanópolis i confessor de la reina) va portar molta polèmica perquè en principi estava destinat a homenatjar la puresa de les dones que el rebien i, a Espanya, tothom sabia que la reina podia ser moltes coses, però pura en el sentit de casta segur que no. Era molt coneguda la llista dels seus amants i aquest element, juntament amb la mancança de llibertats i el desgavell econòmic, fou molt decisiu perquè tant els sectors més conservadors com els més liberals (per no parlar dels republicans) creguessin oportú un canvi de règim.


L’atorgament de la Rosa d’Or fou vist per tothom com una hipocresia més de la monarquia i de la Cúria vaticana i de l’embolica que fa fort del govern, fet que alimentà encara més el sentiment anticlerical espanyol del segle XIX. Tot plegat culminà en la Revolució de la Gloriosa el setembre del 1868 (el mateix any de l’atorgament de la Rosa d’Or i de la publicació d’aquest llibre) que obligà a la reina a exiliar-se a París. La veu popular comenta que el Papa, quan li van dir que a Espanya es criticava aquest atorgament, va exclamar: E un poco puttana ma é molto piadosa!


Com a reflex de l’opinió que mereixia la concessió de la Rosa d’Or en els corrents antisabelins i anticlericals vull publicar dues caricatures de l’àlbum de caricatures polítiques pornogràfic de Los borbones en pelota del 1869-1870 que van realitzar els germans Bécquer (Valeriano el dibuix i Gustavo Adolfo els versets) i que actualment es conserven en la Biblioteca Nacional d’Espanya a Madrid. En publico només aquestes dues perquè són de les moderades. La resta les hauria de publicar al meu bloc no apte per a menors, el Piscolabis Maioris.

Dibuixos originals de Valeriano Bécquer i text de Gustavo Adolfo Bécquer de l'àlbum de Los Borbones en pelota signat amb el pseudònim de SEM (Biblioteca Nacional de España, Madrid)

En aquestes dues contundents caricatures apareixen des del Papa a Antoni Maria Claret (confessor de la reina), sor Patrocinio (consellera espiritual de la reina), González Bravo (primer ministre), Carlos Marfori (l’amant de la reina d’aquell moment), Francisco de Asís (el rei consort i cornut), el príncep Alfons com a Déu Pan...i, naturalment, la reina que va nua. Encara falta una altra il•lustració al•lusiva a la puresa que simbolitzava la Rosa d’Or, però que no reprodueixo per les raons adduïdes anteriorment i que porta els versets:

¡Singularis natura!
queda, aunque joda mucho, siempre pura!

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History, volume I. Londres, Phaidon Press Limited, 2004.
UTRERA GÓMEZ, REYES. Libros ilustrados con fotografías originales en la Real Biblioteca a "Reales Sitios” nº 171. Madrid, Ediciones Patrimonio Real, 2007. pp. 50-66
VV.AA. SEM. Los borbones en pelota. Madrid, Compañía Literaria, 1996.