De la Gauche Divine, de Bocaccio i de Jaume Perich

Als autors del bloc Diccitionari que ja fa dies han arribat a les 2.000 cites i que demostren el seu bon gust tenint com a personatge més citat a El Perich, amb 109 cites magistrals. Només aquest fet demostra la qualitat d’aquest bloc.

En Jaume Perich (1941-1995) és un d’aquells ninotaires que ens ajuda a explicar aquest país a través del seu humor. Els seus llibres carregats d’acudits i d’humor (tan si són de sentències com de vinyetes) són un petit compendi del que fou el franquisme tardà i la transició. Una de les formes més intel·ligents per apropar-se a aquesta època és revisant els seus llibres i les seves col·laboracions a les més diverses revistes per adonar-se de les angoixes i les esperances d’una època.


El llibre que avui presentem és un clar exemple de les habilitats d’El Perich i el reflex d’una època i un moment. El llibre de mig foli (21,5 x 16 cm.) fou editat per Oriol Regás en motiu del 4t aniversari de Bocaccio el 1971 per a obsequiar a clients de la famosa sala de festes on acudia tota l’anomenada Gauche Divine.

Amb 42 pàgines de cartolina i relligat a l’americana, aquest opuscle-llibre no té títol. Ara bé, la coberta de cartolina de color marró (com el llibre clandestí de Brossa-Tàpies, publicat el mateix any 1971) té una finestra ovalada que permet veure la carecterísca “B” de Bocaccio ressaltada pel blanc de la primera pàgina del llibre, on la B és impresa. A la coberta només hi figura el nom del ninotaire Perich en negre a l’angle inferior dret. Una portada minimalista però molt efectista i de gran resultat estètic malgrat versar-hi els mínims recursos.


San Perich, humorista y martir és el títol del pròleg de Joan de Segarra, creador, el 1969, del terme de Gauche Divine. Aquest títol ens deixa entreveure que és un pròleg humorístic, com ho és la resta del llibre, en el qual se’ns diu que Perich, como hombre famoso que es, era el más indicado para jugar con esa be modernista en el cuarto año de su gozosa aparación. Pero aún hay otra razón para que sea él el elegido. Percih es un habitual de Bocaccio: Perich bebe ginebra en Bocaccio, muchas ginebras, y, a eso de las 3, una hora antes de que nos echen, Perich se encierra en el water, pinta uno de sus dibujitos en la pared, se mira al espejo, sonríe, enciende un “ducado” y se marcha a su casa, satisfecho, ligeramente satisfecho.

Tota la sèrie d’acudits d’El Perich són bicroms de colors molt plans i intensos en els quals els dibuixos són sempre en negre i només la “B” de Bocaccio, feta amb el característic to granatós, hi destaca, creant un contrast molt interessant i divertit.


El llibre d’El Perich és una obra mestra en l’art de vertebrar tot un llibre a partir d’un element gràfic molt simple. Així, doncs, aquesta “B” modernista que comenta Joan de Segarra és converteix en el leitmotiv de tota l’obra. A partir de la “B” tipogràfica de Bocaccio el Perich va enllaçant tota una sèrie d’acudits en el quals es riu del mort i de qui el vetlla! Aquesta és la gran característica del Perich, que en les seves anàlisis humorístiques es riu de tot, fins i tot d’ell mateix i de les seves circumstàncies, amb un gran cinisme. Particularment, això és el que més agraeixo del humoristes, que siguin desacomplexats i que ho critiquin tot.

Així, amb el dibuix desgarbat, característic d’El Perich, es va fent un repàs de caire sociològic de la clientela de Bocaccio i alhora es riu de la gent que en fa una crítica titllant-los d’snob, pijos, fills de papà... És l’obra d’algú que s’identifica amb una situació i un ambient concrets i que observa la contradicció de ser d’esquerres amb butxaca de dretes, i per això es permet ironitzar sobre aquest fet, però entomar-lo amb naturalitat, sense blasmar-lo amb una càrrega pejorativa. De fet, en aquesta època El Perich va definir aquest grup, al qual pertenyia, com a selectos barceloneses (o selectos residentes en Barcelona) que, en poco tiempo y por lógica y natural evolución, han pasado de ser la gauche qui rit a convertirse en la gauche que da risa.


Oriol Regàs mateix, capdavanter del Bocaccio, va dir de la Gauche Divine que ninguno entonces era consciente de que aquello fuera un grupo ni un movimiento, porque ni se repartían carnés, ni organizábamos actos. I creu que és impossible que una cosa semblant es torni a repetir, ja que lo que ocurrió en Bocaccio fue fruto de aquellos tiempos y de que la gente decidió que había que pasar del qué dirán. Algunos han dicho que allí se reunía un grupo de pijos, pero no es cierto. Eran amigos, profesionales con ganas de hacer cosas, que hacían bien su trabajo. Allí se hablaba de cine, de literatura, de política, de cultura.

Considerant el terreny editorial i cultural en general, cal recordar que d’aquesta Gauche Divine van sortir editors com Esther Tusquets, Jorge Herralde, literats d’aquesta època com Julio Cortázar, Terneci Moix, Mario Vargas Llosa, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, Joan Ferraté... fotògrafs com Colita o Xavier Miserachs... Arquitectes com Oriol Bohigas, Ricardo Bofill o Oscar Tusquets... en fi un conjunt de gent prou diversa que van tirar endavant projectes modernitzadors en una època encara molt retrògrada, això sí des de la comoditat que donava a molts d’ells pertànyer a famílies benestants. Aquestes iniciatives van donar fruits de gran nivell cultural com la col·lecció Palabra e Imagen de Lumen, per posar només un exemple palpable.


Mentrestant als suburbis del cinturó industrial, als barris vells de les ciutats, però també en barris benestants, i, singularment, en esglésies d’alguns d’aquests indrets, es consolidava la lluita clandestina política, social i nacional, que quallava en realitats de gran gruix polític i social com el naixement del sindicat Comissions Obreres, l’Assemblea de Catalunya i moltes altres iniciatives dutes a terme per sectors obrers i d’artistes i intel·lectuals compromesos amb la lluita antifranquista, amb gran risc personal i col·lectiu. Tot això mentre els panxacontents de Bocaccio parlaven de “reBolución”, amb una copa a la mà, segons veiem en un acudit del llibre mateix.


Així doncs, els acudits del Perich tenen com a protagonistes la Gauche Divine i la “B” i totes les possibles variants que són possibles, independentment (i aquí rau la gràcia) que ortogràficament hagi de ser una “V”. La transgressió, el cinisme i la ironia hi són constants. Permeteu-me, però, que us digui que un dels que més m’agrada és el darrer en el que una autocaricatura desgarbada fent pam i pipa diu un Bocaccio en “b” minúscula i la resta amb la tipografia “modernista” del logo de la famosa sala de festes. Un bon final.

BIBLIOGRAFIA

CADENA, JOSEP M. el Perich. Humor sin concesiones (1941-1995). Barcelona, Ediciones El Jueves, 2005.
VÁZQUEZ MONTALBAN, MANOLO. Informe subnormal sobre un fantasma cultural a "Triunfo", 30 de gener de 1971.