dilluns, 14 de març de 2011

Les concordances bíbliques (1761), el precedent de google, wikipèdia...

A la Viquipèdia en català, en els seus 10 anys d'aportacions.

El 15 de gener del 2001 naixia la Wiquipedia i el 16 de març del mateix any hom ja iniciava la Viquipèdia en català. D’això ara en fa 10 anys i el món ha patit una transformació espectacular que ha fet que, malgrat sigui criticada, tothom la consulti i reconegui que, fora dels articles de contingut més ideològic, la fiabilitat de la Viquipèdia és la mateixa si fa no fa que la d’una enciclopèdia en paper... però actualitzada constantment. Juntament amb Google, fundat el 1998, i altres cercadors més altres aplicacions com Facebook, Twiter, Spotify, Youtube (les televisions seguien el tsunami del Japó amb vídeos de la xarxa)... podem dir que han capgirat el món de la informació. Quan d’aquí un temps hom vulgui etiquetar els diversos períodes de la Humanitat segur que l’Edat Contemporània començarà amb la Revolució Francesa el 1789 i, segurament, finirà amb l’Edat Digital que s’inicia en aquestes dates que estem vivint.


Jo mateix haig de reconèixer que gràcies a Internet he après moltes coses i que la cerca que abans em portava dies d’arxiu, moltes vegades infructuosos, ara amb un clic aconsegueixo més informació de la que hagués pensat mai. Per això, en fer el bloc vaig tenir molt clar dedicar-lo al meu oncle que és qui d’una manera entusiasta em parlava de les possibilitats de futur d’aquest mitjà, davant del meu escepticisme sorrut. Però, quines eines hi havia abans de la Viquipèdia i de Google per trobar la informació que hom cercava i elaborar un treball? Hi havia les enciclopèdies, sobretot a partir de la francesa, i una munió de llibres on havies de destriar el que t’interessava i després picar a màquina d’escriure el treball que havies fet, sense equivocar-te perquè sinó tenies un bon problema.


Molt abans de tot això però, el llibre de referència a tots nivells fou la Bíblia. En aquest llibre únic hi havia el referent de tot coneixement i a qui se’n sortia li podien pervenir conseqüències greus per buscar on no tocava. Com que quan vaig estudiar a la Facultat d’Història em vaig especialitzar en art medieval, la Bíblia continuava sent el gran referent iconogràfic. Va ser en aquella època, ja afeccionat als llibres vells, que vaig descobrir un precedents del que després serien les bases de dades i, per tant, Internet: un gran buscador de termes de la Bíblia. Em servia per a trobar referències ràpides de temàtiques bíbliques. Ara, una vegada Internet l’ha superat el guardo a les lleixes, al costat de les enciclopèdies i diccionaris moderns que també han caigut en desús ja que els puc consultar en línia.


Però, què són les Concordances bíbliques o Sacrorum bibliorum vulgatae editionis concordantiae? Per poder contestar aquesta pregunta hem de tenir molt clar que la Bíblia fou, com hem comentat, la base de tot el coneixement de la cultura occidental. Per això era el llibre més copiat en els monestirs i el text que es feia servir tothora de referència. De fet, diuen que al llarg del temps i actualment continua sent el llibre més editat i amb més exemplars venuts, seguit pel Llibre vermell de Mao. Ara, quan nosaltres fem una cita bibliogràfica posem la referència del llibre i la pàgina on hom pot trobar la referència ressenyada. Però, com és possible fer això amb un llibre que ha tingut tantes edicions i manuscrits? Per aquest motiu des del papat mateix s’intentà racionalitzar la Bíblia i dotar-la d’una nomenclatura convencional que tothom pogués citar, partís de l’edició que partís.


El 1206 Esteve Langton, professor de la Universitat de París i més endavant cardenal fou qui féu el primer pas dividint-la en capítols més o menys iguals. Aquest primer pas fou decisiu perquè el 1240 l’autor de les Concordances Bíbliques, Hug de Saint Cher (- 1263 +), dividís aquests capítols en set subdivisions més que es marcaven al marge amb lletres (a-b-c-d-e-f-g) per localitzar millor la frase que hom buscava. Però fou més endavant, el 1555, quan l’impressor Robert Estienne (amb un precedent de Jacques Lefebre del 1509) qui introduí els versets al marge. Fou Teodore de Beze qui va col·locar els versets a l’interior del text i no al marge el 1565. Aquesta iniciativa que s’inicià esporàdicament en cercles intel·lectuals eclesiàstics de la Universitat de París topà amb les discrepàncies del papa Sixte V qui, el 1590, hi veia certs inconvenients com el fet greu de retocar un text sagrat, i considerat fins aquell moment intocable, circumstància que els podia apropar a la Reforma protestant. Finalment, el seu successor, Climent VIII (1592-1605), veient els aspectes més pràctics d’aquesta llarga iniciativa aprovà oficialment aquesta subdivisió que perdura fins a l’actualitat.


Però a més d’una primera subdivisió dels capítols de la Bíblia, què va fer Hug de Saint Cher? Aquest frare dominic, que per tant formava part de l’orde que controlava l’ortodòxia eclesiàstica, era Mestre teològic i fou la mà dreta del papa Gregori IX en el concili grec de Ninfea. Tenia tant de prestigi que aconseguí que Sant Tomàs d’Aquino entrés com a professor de la Universitat sense tenir l’edat preceptiva. A més, va modificar les constitucions dels dominics. Fou també l’encarregat d’una de les tasques més delicades respecte de la Bíblia: l’esmena de faltes sintàctiques i l’expurgació i neteja d’interpolacions i del que es considerava superflu del text, és a dir, que va esmenar la Vulgata que havia traduït Sant Jeroni!


L’obra per la qual és conegut, però, és precisament aquestes magnes Concordances bíbliques, que són precisament les que ens porten a l’apunt d’avui. La idea d’aquestes concordances va ser compondre un diccionari de paraules clau que sortien a la Vulgata i posar la referència de totes les vegades que sortien a la Bíblia, indicant els passatges. Així doncs, si hom volia trobar una frase bíblica de la qual només en coneixia una paraula, la buscava a les Concordances i ja sabia on podia trobar-la. A més, per als teòlegs i altres estudiosos del text sagrat servia per poder fer relacions entre significats de paraules, anàlisi de les vegades que sortien i en quins contextos, etc. És un sistema impecable que encara em meravella com algú es va poder dedicar a fer la dissecció un llibre així i a més trobar-li la funció en aquest macro índex.


El llibre fou tot un èxit i és força normal trobar-lo a biblioteques històriques i al mercat del llibre antic, per les múltiples edicions que se’n feren arreu d’Europa i sempre amb el mateix títol. L’exemplar que presentem fou editat a Venècia el 1741 per Nicolau Pezzana i conté un extraordinari aiguafort presidint la portada. Hi veiem Sant Pere i Moisès il·luminats per l’Esperit Sant. I aquesta imatge ens dóna una informació clau de la Bíblia. La Bíblia, com l’Alcorà, tenen la peculiaritat que no ser obra humana sinó divina, ja que han estat revelats directament per Déu i inspirats a homes triats per Ell. Llavors, si la Bíblia era revelada per Déu era infalible, no es podia equivocar. I aquesta és la base del per què l’Església durant tant de temps ha posat bastons a les rodes de la Ciència quan aquesta entrava, massa sovint, en contradicció amb el que diu la Bíblia si se la vol interpretar de manera literal. I aquí també hi ha un nus important, perquè com a text revelat, pot donar peu a diverses interpretacions.


Retornant al llibre però, hem de reconèixer que actualment, la funció de les Concordances bíbliques ha estat abduïda per Internet que té eines com l’hipertext que ens permeten això i molt més. Fins i tot, recentment, des d’un bloc molt recomanable anomenat Bereshit se’ns ofereix un interessantíssim apunt sobre les consultes que hom fa actualment a la Bíblia en línia més famosa de totes, i com sense fer res l’ordinador ens pot dir què ha consultat la gent, quines són les prioritats... cosa que permet treure’n sucoses i sorprenents deduccions.


Davant la potència de les eines informàtiques i les possibilitats d’Internet, aquestes Concordances bíbliques apergaminades de 1028 pàgines de lletra petitíssima ja no tenen per a mi la funcionalitat que tenien perquè trobo les cites que m'interessen directament en cercadors bíblics. De tant en tant, però, les agafo pel simple plaer de passejar-m’hi buscant paraules a l’atzar com ho faig amb altres diccionaris, tot pensant amb la feinada que va portar confeccionar aquest llibre que era un precedent de la saviesa de l’antiguitat, nolens volens...

22 comentaris:

  1. Galderich, una entrada estupenda como siempre, aunque ya sabes que a mi la Biblia y todo lo que le rodea me la bufa, pero mira tú, te regalo un adjetivo en inglés,( ese inglés que estoy aprendiendo), en parte relacionado con ella...,con la Biblia no, con tu entrada:

    Ungoogleable
    Inencontrable en Google
    Normalmente tiene el matiz de que es algo poco fiable

    ResponSuprimeix
  2. Pombolita,
    L'important no és la Bíblia, en aquest cas, sinó la seva utilització.
    El que em sorprèn, però, és l'adjectiu aquest que comentes perquè normalment del que s'acusa a Google és que és pot fiable perquè hi ha de tot! Malgrat tot trobo que és molt interessant aquest adjectiu anglès.

    ResponSuprimeix
  3. M'has fet recordar l'època en què vaig haver d'aprendre el funcionament dels números, els versets, amb els que podies citar el Nou Testament, en el meu cas, que la Bíblia no era "aconsellable" llegir-la. Ara, però, fins i tot la Wiki és vàlida a l'hora de fer cites en els treballs de la universitat.

    ResponSuprimeix
  4. Clídice,

    Tots el qui han passat per escoles de capellans o monges han fet anar aquests versets...

    Ara internet serveix per tot i no calen gaires coneixements... només intuïció.

    ResponSuprimeix
  5. No crec que m'hagués fet gaire servei, però si existís per les novel·les de Dickens o les Aventures de Tintín, hauria estat el seu primer usuari.

    ResponSuprimeix
  6. Allau,

    D'en Dickens (de bon rotllo, eh?) no crec que n'hi hagi... però d'en Tintin m'estranyaria que encara ningú n'hagués unes concordances amb les expressions, personatges... I ben pensat, podria ser un bon negoci!

    ResponSuprimeix
  7. Com bé apuntes les concordances i els índexs amb internet poden passar gairebé a millor vida. I era una feina titànica classificar els conceptes de qualsevol obra. Ara és molt més senzill (i de vegades, fins i tot mecànic).

    ResponSuprimeix
  8. Galderich, gràcies pel teu comentari al meu bloc, però... no em diguis això, home, que encara em sentiré malament :-) No, seriosament, la feina de documentació l'has feta tu i per això faig la referència al teu apunt. En el meu cas, no té gaire mèrit perquè havent fet semítiques hi ha coses que les tinc per la mà.

    De veritat que la teva troballa ha estat molt encertada. Segurament, la Bíblia és l'única obra que compleix aquesta comparació.

    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  9. Parèmies,
    Ja veig que te n'has adonat que el que fas tu de recopilar parèmies no té gaire mèrit perquè és la màquina qui les va classificant. Val més tard que d'hora! ;-)

    ResponSuprimeix
  10. Enric,
    Caram, quan torni a tenir dubtes semítics t'ho preguntaré a tu. I si, la Bíblia en ser en realitat un recull de llibres (una biblioteca) és la que va precisar que algú intentés ordenar-la manualment com ara ho fan les màquines automàticament...

    ResponSuprimeix
  11. L'encertes completament amb el títol. De fet, les concordances bíbliques també van ser les protagonistes de les primeres aplicacions informàtiques per a lexicografia, als anys 50. Aquests diccionaris bíblics són pioners en la lexicografia antiga i en la moderna!

    ResponSuprimeix
  12. Gazo,
    Bona referència. De fet no ho vaig posar per tal de no allargar el text però les Concordances bíbliques inspiraren a moltes altres obres de tema científic.

    ResponSuprimeix
  13. Interessantíssima entrada. Jo que encara vaig amb una llibreta reconec que les possibilitats de la xarxa són infinites. No només amplien els coneixements sinó que també els faciliten.
    Fins aviat

    ResponSuprimeix
  14. Policarp,

    No pots dir que vagis amb una llibreta si tens bloc i a més ets dinàmic dintre dels blocs buscant la informació...

    Malgrat tot, jo també vaig amb el meu paper on apunto les coses... encara no he entrat a la fase de la llibreta... ;-)

    ResponSuprimeix
  15. No dejan de causar admiración las colosales obras, quizá perdieron su utilidad, pero quedan como un buen ejemplo de labor intelectual.

    Me parece maravilloso el adjetivo de Pombolita. "ungoogleable".
    Creo que va a dar para sesudas reflexiones al calor de un tequilita..

    ResponSuprimeix
  16. Marco Fabrizio,

    De colossal es pot definir aquesta obra, tens raó.

    I permeta'm que t'acompanyi virtualment amb el tequilita!

    ResponSuprimeix
  17. La meva educació laica (o laïcista, com diu el senyor Rouco) va fer que m'estalviés el llibre, i sincerament ara noi veig la utilitat. Tot i que segurament, d'aquest invent a la Wikipèdia no hi ha gaire distància, vist com se cita amb aquella alegria...
    Ens hem tornat poc crítics? Fa poc, quan hom citava una enciclopèdia o un diccionari ja introduïa la possibilitat que no fos del tot fiable, mentre que ara la Wiki és sempre presa com una font inqüestionable.

    ResponSuprimeix
  18. Interessant comentari, em fan venir ganes de llegir-me la Bíblia, però de moment continua a la cua.
    Encara que de tant alguna coseta ( Gènesi, Apocalipsi) es pot anar llegint.
    I, com dius, Infinet és una preciosa eina, amb la que comences i mai saps com i quan acabaràs.

    ResponSuprimeix
  19. Lluís,
    Ara me n'adono que un comentari que et vaig deixar no es va gravar...
    En fi, vaig escriure que la fiabilitat d'internet és igual com la fiabilitat del llibre de paper. De fet, el nostre estimat Fontcuberta treballa sobre aquests temes de credibilitat. A veure si d'aquí a quinze dies tornem sobre el tema.

    ResponSuprimeix
  20. Biblioaprenent,
    Segur que hi ha algú que s'ha llegit la Bíblia de cap a peus però no cal que comencis tu. Però pel que veig a tu et van els començaments i els finals dels llibres i per això consideres que amb internet com a eina "la comences i mai saps com i quan l'acabaràs".

    ResponSuprimeix
  21. Els interessats per la biblia han de llegir el llibre "The bible unearthed" (2001) de I. Finkelstein i N. Asher Silverman (hi ha traducció castellana). Es demostra que tot és una ficció inventada.

    ResponSuprimeix
  22. Jordi,

    Gràcies per les referències. Malgrat tot sempre he considerat que no val la pena perdre el temps intentant demostrar tot el que diu un llibre on el simbolisme és el protagonista. Per aquest motiu crec que és absurd qualsevol debat entre creacionistes i evolucionistes perquè el punt de partida és radicalment diferent.

    En qüestions de Fe intento no posar-m'hi mai perquè no pertany al camp de la Raó i llavors que cadascú pensi el que vulgui tenint en compte que la seva llibertat acaba quan comença la meva i a l'inrevés.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols