dilluns, 18 juliol de 2011

Nova Iberia (1937), l'estètica de la propaganda política


Primer número de Nova Iberia amb la portada d'Antoni Clavé

Avui fa 75 anys que s’inicià la Guerra Civil espanyola. Una data rodona com aquesta no es pot deixar passar sense fer una petita aportació sobre el que suposà un daltabaix semblant. I una guerra com aquella hem de tenir en compte que va afectar a tots nivells, i com no, també sobre l’art de la impremta que és l’objectiu principal d’aquest bloc.

 
 Pàgina de la revista 1 amb l'article de la Dolores Ibarruri, La Pasionaria, amb una fotografia de la Margaret Michaelis reaprofitada també per a la revista Madrid del mateix Comissariat de Propaganda

Ja fa uns quants apunts vam dedicar-ne un a l’estètica republicana i ja vam comentar com a partir de finals dels anys 20 es van iniciar uns canvis estètics que van eclosionar, sense cap mena de dubte, en el període polític de la Segona República i que van culminar en la Guerra Civil espanyola, essent paradoxalment, o no, la seva fi. L’enfrontament bèl·lic, amb totes les seves radicalitats, és el que permeté que també l’estètica fos un dels conductes per divulgar una concepció d’Espanya oposada a la del bàndol contrari.

 Segon número de Nova Iberia amb la portada il·lustrada per Francesc Domingo

A Catalunya des del moment en què la Generalitat aconseguí reprendre el control, després d’unes hores de caos i incertesa (amb la supressió del Comitè de Milícies Antifeixistes), es creà el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels inicis per Jaume Miravitlles. La funció d’aquest comissariat fou molt semblant a la que es portava a terme a traves d’organitzacions semblants a la URSS o a l’Alemanya nazi, on no s’amagava per a res la paraula Propaganda, que avui en dia comporta connotacions negatives. En aquest cas, però, el comissariat català estava més interessat en promoure una sensació de normalitat dintre del conflicte i d’exaltar els valors cívics (disfressats de revolucionaris) més enllà d’opcions partidistes, malgrat que seguia les directrius del partit del govern -ERC- que preconitzava al mateix temps una certa centralitat.

 Pàgina del primer número amb un text de l'intel·lectual Romain Rolland i un article sobre el salvament d'obres d'art, amb un calze com a il·lustració

Jaume Miravitlles fou l’artífex d’un funcionament impecable del Comissariat de Propaganda, que estenia les seves activitats a tots els terrenys possibles, des de la ràdio i el cinema a les publicacions de tot tipus: infantils, d’història, d’art, de religió, de fotografia, d’obra plàstica, cartellisme, revistes... Aquesta activitat a més fou sistemàticament documentada i arxivada el que ha permès a l’actualitat fer-ne una reconstrucció ben vertebrada.

 Article del segon número sobre la situació dels refugiats que arriben a Catalunya

D’entre les seves produccions en destaca una de ben primerenca, la revista que avui us presentem: Nova Iberia. Se’n publicaren només quatre números (de fet tres, però el darrer comptava per dos, el 3 i el 4) entre el gener i l’abril del 1937 i se suposa que els fets de maig impossibilitaren l’aparició del número 5, que estava anunciat i que havia de ser una monografia gràfica de la guerra actual. S’anunciava que la part gràfica tindria més força que la literària, reduint els textos a comentaris epigràfics. Aquest número anunciat no es publicà mai, però sí la sèrie de Visions de guerra i de reraguarda. Història gràfica de la Revolució que hem de suposar que substituí la revista que avui comentem.

 
 Tercer i quart número amb la portada il·lustrada per Commerlan

Mirant la Nova Iberia el que més sobta és el desplegament de luxe enmig de la guerra. Fou editada en gran foli (36 x 26 cm.) amb un molt bon paper de gran gramatge (que contrasta amb les publicacions de l’època) i a més no acceptava cap mena de publicitat, de cap tipus. Només a la contraportada de les cobertes hi ha la publicitat institucional dels mapes territorials de Catalunya, de divisió sanitària i de les biblioteques públiques editats per les diferents conselleries.

Sumaris dels tres (quatre) números de Nova Iberia

Plàsticament representa potser el punt culminant de l’estètica republicana ja que tant la part tipogràfica (s’utilitza una tipografia serif però de caràcters arrodonits i amples o cal·ligrafies manuals ben diverses per a l’encapçalament dels articles) com la de disseny gràfic són d’una modernitat aclaparadora. Cadascun dels articles té un tractament independent, uns amb més gràcia que d’altres, però sempre intentant donar personalitat a les pàgines. De fet, en el primer número és on es va abocar més imaginació i solvència gràfica. Els sumaris mateix són una prova eloqüent d’aquesta manera de fer.

 
Publicitat de la revista apareguda a la premsa i en cartells i l'àlbum del Comissariat de Propaganda on es fotografiaven totes les aportacions que es feien. En aquest cas es mostren les revistes de Nova Iberia com si d'una natura morta es tractés

El nom de la revista estava inspirat en la revista Iberia del 1914, la que va publicar el cal·ligrama Guynemer de Junoy, promoguda per Claudi Ametlla per donar suport a la causa aliada durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta revista havia estat editada en català, castellà, francès i portuguès per ser distribuïda per Europa com una mostra més del suport català a la causa aliada. Així, doncs, quan Jaume Miratvilles va concebre el títol de la nova revista va manllevar el títol d’aquella que havia donat suport a la causa aliada, perquè en certa manera aquesta revista també estava pensada per ser distribuïda a l’exterior. Per aquest motiu n’hi ha exemplars en català, castellà, francès i anglès, ja que estava pensada per ser distribuïda internacionalment a través de consolats, ambaixades i punts de venda diversos a Catalunya,Espanya i la resta del món.

Articles de la segona revista amb el de Torres Clavé dedicat a la Casa Bloc i els habitatges socials
Tot això ens indica que el que es perseguia era donar una sensació de normalitat, on no n’hi havia, tant a l’interior com a l’exterior del país i de donar una imatge diametralment oposada a la que alguns mitjans de comunicació estrangers donaven de l’Espanya del bàndol republicà. Per això s’intentà en tot moment parlar del patrimoni que se salvaguardava (enfront de les notícies de destrucció patrimonial sobretot eclesiàstica) i de les realitzacions polítiques i socials que havia engegat el govern de la Generalitat, com es pot veure en l’article dedicat a la Casa Bloc, a la cura dels refugiats de guerra, a la lluita contra l’analfabetisme o la cura dels infants i la gent gran.

 
 Articles de propaganda política escrits per Pere Català i Pic i Jaume Miravitlles en la primera revista

Jaume Miravitlles mateix, en el seu article El moment actual definia el moment que s’estava vivint amb un curiós optimisme i definia la revolució com a Revolució del bon gust, perquè s’ha fet sota el signe de l’esperit, perquè l’han feta uns homes que tenien molt a perdre: tot un patrimoni espiritual, tota una riquesa de civilització que els moros, els aventurers del Terç i els nazis amenaçaren amb llurs potes brutes de fang i de sang. I aquesta revolució del bon gust de què parla és la clau per entendre no només aquesta revista sinó tota la producció que va fer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana.

 
 Articles del tercer i primer número

Aquest projecte fou dirigit pel fotògraf Pere Català i Pic (el del cartell d’Aixafem el Feixisme qui s’encarregà dels aspectes estètics i compositius. La revista D’Ací i D’Allà fou una de les fonts d’inspiració d’aquesta nova revista com veurem tantes vegades en l’època republicana, malgrat que el llom no estigui relligat amb l’espiral que caracteritzava D’Ací i D’Allà. La selecció dels redactors de textos anava des de polítics a intel·lectuals (Dolores Ibarruri, Nicolau M. Rubió, Eduard Fontseré, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Francesc Galí, Bosch Gimpera, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Pere Català i Pic, Carles Riba, Torres Clavé, Jaume Miravitlles, Alfons Maseras, Romain Rolland, Ramon Vinyes...) que signaven la seva col·laboració. Temàticament el primer número fou un petit piscolabis de col·laboracions mentre que el segon fou dedicat sobretot a la sanitat pública i el tercer i quart a la cultura.


Pàgina del segon número amb un fotomuntatge avantguardista de Josep Sala

La part gràfica, però, no va tenir el mateix reconeixement que la part literària. Malgrat que la majoria d’il·lustradors sí que signaven (Antoni Clavé, Francesc Domingo, Joan Commeleran, F. Almuni, B. Santsalvador, Joaquim Serra i Sim (Rey Vila) n’hi ha alguns que no ho van fer, entre els que podem endevinar Josep Obiols. Menys sort encara van tenir els fotògrafs dels quals només signa Josep Sala, antic director artístic del D'Ací i D'Allà. Els altres, incloent-hi el director Pere Català i Pic passen desapercebuts, sense signar. Malgrat tot sabem que hi ha fotografies de Gabriel Casas i de Margaret Michaelis el que demostra que l’autoria fotogràfica no tenia el reconeixement que té en l’actualitat.

 Articles del tercer número

Quan hom observa la revista, independentment dels col·laboradors que hi hagués, té la sensació que el Comissariat de Propaganda va intentar tirar endavant una publicació de prestigi, o directament de luxe, que no s’adeia a les circumstàncies de la guerra i és una llàstima que en els escrits que Jaume Miravitlles va escriure no expliqués per quins motius la revista no va passar de quatre números quan el cinquè ja estava anunciat i en preparació. Però ja se sap que si en temps diguem-ne normals les coses de la cultura van com van, en temps de guerra...

 Articles del primer número

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939). Barcelona, Viena Edicions, 2006.

VARIS AUTORS. Revistas y guerra.1936-1939. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2007.

 Articles del segon número amb una il·lustració atribuïble a Josep Obiols


 
Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

33 comentaris:

  1. Interessant la proposta gràfica, però més encara la composició. Molt moderna en contrast, sobretot, amb les imatges de guerra i dels refugiats.

    I de la nova capçalera... Un canvi radical! Hem d'endevinar d'on ve?

    ResponElimina
  2. Enric,
    Si, la composició és la part més sòlida de la revista, entre altres parts sòlides.
    I no, la capçalera varia una vegada cada any i no és cap endevinalla! D'aquí un any parlarem d'aquest possible i esperem futur llibre.

    ResponElimina
  3. Quina sensació de vertigen més bèstia! Què properes i què llunyanes que semblen les paraules (il·lusionades? apassionades? optimistes?), les imatges (elegants) i les intencions. El que m'ha cridat més l'atenció és el luxe que em penso que has remarcat diverses vegades. Amb tot, em pregunto: d'aquí 75 anys què es mirarà? Captures de pantalla de webs institucionals? Anuncis? Arxius de telenotícies? Els martins d'en Cuní? Notes de premsa? Twitters? Blogs? Alguna publicació en paper?

    ResponElimina
  4. Marta, veig que voles de nit...
    D'aquí a un temps hi haurà tanta producció i tant variada que serà un suplici poder destriar què és interessant del que no. Si com diuen tots els arxius informàtics es conservaran no vull ni imaginar-me el caos. Sort que hi haurà el cercador de paraules que desclassifica una mica el que ens pot interessar. Twitter i Facebook hauran desaparegut perquè no conserven res, les pantalles institucionals ves a saber on hauran quedat... i blocs? Aquesta és la pregunta que moltes vegades em faig.

    ResponElimina
  5. ¡La cabecera me encanta, le pega al verano!
    En cuanto a tu entrada, como siempre: "un trabajo riguroso a la par que entretenido e interesante"...
    Yo también me pregunto qué se mirará dentro de unos años. Aunque seguro que existirá un programa como el de Picassa de reconocimiento de caras ( que me encanta y asombra), que seleccionará millones de gráficos similares y te preguntará si es el mismo....ahí como que se va a ver quién copia a quién y qué se inspira en qué.
    Será mucho más fácil la búsqueda.
    Eso si no volvemos a la caverna...

    ResponElimina
  6. En aquesta guerra que va començar fa 75 anys es van perdre infinites batalles i mai no sabrem com hauria pogut ser l'Espanya republicana si li haguessin donat temps. És evident que el disseny gràfic va ser una de les derrotes. La pàgina dedicada a la ràdio, per exemple, sorprèn perquè podria ser d'avui, igual com moltes altres. Tipografies, composicions i il·lustracions són d'una modernitat impressionant

    ResponElimina
  7. Pombolita,
    Esperem que la tècnica ens faci la feina. Per exemple, quants historiadors que s'han passat dies dintre de l'hemeroteca de La Vanguardia s'estiren els cabells ara que està tot digitalitzat i trobes en un moment les paraules claus que busques des de casa... Malgrat tot, jo tinc certa malfiança en la tècnica i tinc una por apocalíptica a que tot plegat faci un pet com un aglà que ens deixi amb el cul enlaire com va passar uns estius amb l'electricitat! Però bé, de moment anem fent...

    ResponElimina
  8. Lluís,
    El futurible del què hagués pogut ser la Segona República malauradament no serà més que un miratge que només les restes d'aquest naufragi (com el disseny gràfic i l'optimisme que l'acompanyà) ens indica el què va poder ser i no va ser.

    ResponElimina
  9. Gràficament esplèndida.

    Fa calfreds, pensar que han passat tants anys i que aquella manera d'entendre el disseny, amb tot el potencial que hi havia al darrere, es van perdre per sempre.

    ResponElimina
  10. Carme,
    Per sempre no, que ara, després de 75 anys, hi tornem...!

    ResponElimina
  11. Jo em mantic escèptic pel que fa a això que la Segona República tingués temps de consolidar una estètica veritablement pròpia. Al meu entendre, els governs republicans del primer bieni i del període final van buere una mica dels corrents innovadors Europeus d'arquitectura i art en general, però els haguessin fet falta uns anyets més per establir la marca Spain.
    Qüestions personals a part, s'ha de dir que la propaganda repúblicana estava força ben organitzada. A més sap lligar molt bé totes les tendències ideològiques de la guerra per fer-ho se cnetra en les coses que tothom fa bé abans d'entrar en els entramats ideològics que haguéssin fet saltar espurnes.
    El talent gràgfic és molt elevat. També és marcada la presència cultural. Recordem la frase del President Azaña "Es más importante salvar los cuadros de El Prado que salvar Madrid [...] Dentro de 100 años mucha gente no sabrà quien fue Franco o quien fui yo, pero todos concoerán a Velázquez." A un altre nivell, procurà mantenir escoles obertes i combatre l'analfabetisme fins i tot durant la guerra va permemtre que aquesta frase s'acomplís.

    ResponElimina
  12. Crec que ja no es fan revistes com aquesta.Bé unes poques potser.
    Però en aquells anys i anteriors en aquest país es feien coses que realment et deixen sorprés.

    ResponElimina
  13. Galderich.

    Muy bonita la imagen del nuevo encabezado.

    La publicación es excepcional por todas las circunstancias que mencionas, sobre todo si las comparamos con otras de la época, periodo en que las revistas eran las indiscutibles reinas de los medios de comunicación.

    Saludos

    ResponElimina
  14. Eduard,

    És clar que hi ha una influència de l'Europa democràtica en aquesta estètica però això per a Espanya era moltíssim! Sortíem d'un cul de sac on fa 75 anys hi vam tornar-hi de pet amb l'endarreriment a tots nivells que ja coneixem. Això és el més important de tot, la connexió internacional que començava a agafar l'època de la República. Quan parli de la revista AC ja veurem més clarament aquestes influències que l'Alemanya nazi també va malmetre.

    ResponElimina
  15. Biblioaprenent,

    Ara si que es fan revistes de disseny però en aquella època això era una excepció però que va començar a ser divulgada... fins a l'estètica imperial!

    ResponElimina
  16. Marco Fabrizio,

    Any nou capçalera nova és el lema d'aquest bloc!

    I si, tota obra d'art quan la comparem amb el que es feia en el seu moment és quan veiem les seves virtuts.

    ResponElimina
  17. L'estètica avantguardista segueix sent una de les meves preferides.
    SALUT.

    ResponElimina
  18. ¿Ya no estás en blogger?, sale otro dibujito...y el color azul de los comentarios, al menos en mi pantalla se ve con dificultad.

    ResponElimina
  19. Vaja, la intriga amb la capçalera durarà tot un any!

    ResponElimina
  20. RSM,

    Com diria en Foix: "M'exalta el nou i m'enamora el vell".

    ResponElimina
  21. Pombolita,
    Si que estic a Blogger però en Leblansky m'està tunejant la pàgina i entre les coses que ha canviat és el logo. Hi ha una opció per fer-ho. Sobre el blau ja li he comentat el tema, a mi també em costa veure'l. Ara només falta canviar-lo.

    ResponElimina
  22. Enric,
    No és una intriga, és un plaer visual que al final d'un any podrem saber de què va i estic convençut que t'agradarà del tot!

    ResponElimina
  23. Tornar a una de les estètiques de la II República sempre ha de servir, com a mínim, per pensar el que ha costat tornar-hi. NO sé si darrera d'aquest intent per dignificar la vida mitjançant la cultura hi havia una veritable "maniobra" orquestrada o, simplement, la conjuntura dels pensaments els va portar cap ideologies progressistes que ho van semblar molt més després del forat cultural del franquisme. La Nova iberia sembla molt "moderna" perquè, de fet, ho era, com ho era la literatura i l'estètica de l'època en general (amb les necessàries excepcions normalitzadores).
    Gràcies, Galderich, pel rigor de l'entrada i per aquesta capacitat de reivindicar el que essent nostre passa per aliè perquè la història i la nostra ignorància ens ho amaga.
    El canvi dels fons, de negre a gris "marengo" té alguna connotació psicològica? El canvi de l'encapçalament ja sabem que respon a un nou gènere blocaire, molt de la modernitat: una imatge que ens parla durant molt de temps, que ens intriga i darrera de la qual hi ha tot un discurs que la substenta i justifica.

    ResponElimina
  24. Àbradas,

    Jo crec que hi havia una conjuntura de pensaments i alhora un recolzament per part dels estaments oficials per a potenciar una nova estètica que a finals dels anys 20 ja s'estava donant.

    Ambdós corrents van quedar estroncats com tots ja sabem... Contemplar aquesta estètica avui és intentar rescatar el que vàrem perdre.

    I el gris merengo del canvi... es deu als bons quefers d'en Leblansky que intenta donar un canvi estètic al bloc. Encara faltes alguns retocs.

    ResponElimina
  25. Parlant d'estètica, et volia comentar precisament aquest color de fons tan desencertat :P
    De l'elegant negre, aquest Leblansky et portarà cap a la claror il·lustrada, que crea algun contrast complex: els blaus forts són impossibles de llegir, per exemple. I les imatges, que penges tan maques sobre fons negre, amb aquest gris (¿preludi d'un blanc de puresa blocaire?) tampoc es veuen igual.
    Torna als braços de la foscor, blocaire! Només des del negre la llum clara de les teves lletres i imatges il·luminarà bé la catosfera. He dit!

    ResponElimina
  26. Gazo,
    Estem de reformes però a mi aquest gris marengo m'agrada. Els blaus són massa forts i es canviaran quan en Leb torni de vacances però una mica de claror li anirà bé al bloc. Malgrat tot, la semiòtica dels colors no ha estat mai el meu fort...

    ResponElimina
  27. No sabia tot aquest misteri (amb solució) de les capçaleres! Un any d'espera??? Molt bé, molt bé :)

    ResponElimina
  28. Ep, no és un misteri ni un enigma. La cosa va anar rodada el primer any i mira, ha quedat aquesta mena d'història entre estètica i de curiositat.

    ResponElimina
  29. Quina preciositat!
    Li ensenyaré a algun maquetista que conec i que es creu molt "modern"...
    Felicitats per la capçalera (a mi el marengo em fa el pes, té bon contrast).
    Bon estiu, Galderich!

    ResponElimina
  30. Barcelonauta,
    No siguis cruel amb els teus amics dissenyadors i maquetistes...
    Sobre el marengo ja li diré al Leblansky que com a mínim hi ha una partidària!
    Bon Estiu!

    ResponElimina
  31. Jo també trobo molt maca la nova capçalera, m'ha recordat el cine NIC (i el marengo també em fa el pes).

    La revista també és una meravella, però discrepo: la majoria de les lletres jo les veig amb serif.

    ResponElimina
  32. Allau,
    Li diré a en Leb que t'agrada el nou disseny del bloc, estarà content. Pel que fa al cine NIC tens tota la raó i potser la sensació te l'acabi de donar el fet que el fons de les il·lustracions de la capçalera és paper vegetal.

    I sobre la el tema de les lletres serif tens tota la raó. Matisaré una mica el tema per ser més fidels a la realitat.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols