3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, un conte juvenil per a adults

Molts dieu que gràcies a aquest bloc apreneu coses que abans no sabíeu. Doncs jo us haig de confessar que encara aprenc més, quan faig un apunt, descobrint el que envolta els llibres que ja fa uns anys vaig comprar i que em tenen el cor robat. Aquest és un dels casos més clars de cor robat i que només després, buscant informació sobre els seus autors, he pogut descobrir la seva autèntica dimensió, tant pel que fa al text com a les il·lustracions.

 

En certa manera també és un llibre que malgrat ser d’humor, i del bo, em posa trist perquè és la fidel imatge del que hauria pogut ser aquest país i va quedar estroncat. Els seus autors, com tants altres, patiren l’exili i això impossibilità que fossin intel·lectuals reconeguts posteriorment. La seva participació en la premsa del moment (un fent articles i l’altre il·lustracions i acudits) ha estat la causa que aquest fos gairebé l’únic llibre personal que publicaren i si tenim en compte que només he localitzat en institucions públiques dos exemplars, un a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’altre a la Biblioteca del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca, la cosa no pinta gaire bé perquè puguem sortir d’aquest cul-de-sac del desconeixement que es té del llibre i els seus autors. Així, doncs, una reedició seria una de les millors notícies que podríem tenir.

 

Però, què té d’especial aquest llibre de portada tan original titulat 3 al Pol o 3 al Polo en la traducció castellana? És de format quadrat (23,5 x 24 cm.), el fet que sigui un conte juvenil (malgrat que té dobles lectures per a adults), que sigui d’humor i amb unes il·lustracions no carrinclones i de colors intensos... en fan un llibre molt original per l’època que es va publicar, 1934, malgrat que no consti al peu d’impremta. Ja des del disseny de la coberta, en cartoné, és un llibre que crida l’atenció tant per la tipografia manual com per la il·lustració, malgrat que m’agradi més la il·lustració de la portada interior.

 

L’edició, molt acurada, també és ben curiosa perquè la portà a terme una impremta, I. G. Montaner, que en principi es dedicava a publicar paperassa oficial per a l’Ajuntament de Sabadell i poca cosa més. La professionalitat d’aquest llibre en què s’utilitzen vuit tintes planes diferents (blau, groc, vermell, negre,verd, ocre, lila i taronja) per anar estampant les cinquanta-cinc il·lustracions (màxim cinc tintes per dibuix) ens fa posar en dubte que aquesta producció exclusivament burocràtica. Una etiqueta modernista de propaganda de l’editorial i la llibreria (dintre d’una estètica secezzione) enganxada a la contracoberta acaba de fonamentar aquesta sensació.

 

Però, qui fou l’autor del conte? L’autor fou Àngel Ferran, un periodista dels anys trenta, que Tomàs Roig el definí en una de les seves Siluetes epigramàtiques com:

Sec, llargarut i un xic coent, com un “fuet”. I tant flexible, que un gegant se’n faria un llaç per a la corbata.

Es nodreix d’acudits i de debats municipals. I cada dia creix un pam.

 

I Carles Sindreu (“La Publicitat”, 27 gener 1934), arran del present llibre digué que Àngel Ferran, en escriure el seu llibre 3 al Pol, ultra palesar la seva indiscutible “classe” literària i les seves qualitats d’humorista de gran to, ha demostrat que en ell hi ha aquell fons de puresa que ve a ésser el passaport que els infants exigeixen per a decidir-se a tractar l’autor d’un llibre com un dels seus.

 

Àngel Ferran fou un actiu periodista que durant els anys 30 publicà a “La Publicitat” i a la premsa satírica. Això ha provocat que la seva obra hagi quedat dispersa i sigui un autor sense obra -devorat pel periodisme. Recentment l’editorial A Contra Vent ha tingut l’encert de publicar un recull dels seus contes en el llibre Big Jack, el sanguinari, amb una bona introducció i un bon epíleg. Malgrat això la seva figura, que gaudí d’una certa popularitat a l’època, ens és totalment desconeguda perquè marxà a l’exili el 1939 i anà a Tolosa de Llenguadoc on fou detingut per la Gestapo i internat durant dos anys a camps d’extermini nazi. La seva salut malaltissa se’n va ressentir greument, passant d’un problema a un altre fins a morir, oblidat de tothom, a Tolosa el 1971.

 

QUELUS. "Autocaricatura" a Catàleg del 1r Saló d'Humoristes de Barcelona. Barcelona, Associació d'humoristes de Barcelona, 1933

El dibuixant fou Quelus, Miquel Cardona, que publicava també en la premsa satírica del moment (L’Esquella de la Torratxa, Papitu, El Borinot, L'Estevet -on es conegueren amb en Àngel Ferran-, El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses, etc.) i a revistes com D’Ací i d’allà, Patufet, El Virolet, La Mainada, Jordi. Curiosament, com passa amb Àngel Ferran, la dedicació de Quelus a l’humor gràfic el va apartar de la il·lustració de llibres ja que només ens consta 3 al Pol, la versió de Canigó amb adaptació d’Artur Martorell editada per Proa el 1929 i les il·lustracions d’un dels manuals pedagògics d’El llibre dels minyons de Joan Profitós. La seva col·laboració en revistes en temps de guerra i la il·lustració d’auques per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat el van fer exiliar fins anar a parar a Veneçuela on exercí una prestigiosa carrera d’antropòleg fins a la seva mort el 1968.

El conte de 3 al Pol és l’aventura de tres gentlemans d’un club londinenc (un científic, un militar i un rendista) que -farts del fred que fa a Londres a l’hivern- decideixen passar-lo al Pol perquè com a màxim hi farà el mateix fred. Adapten un vaixell perquè pugui tenir rodes i se’n van a l’aventura. Els passen mil i una peripècies fins a descobrir que, contra tot pronòstic, al Pol hi ha un microclima tropical i que hi viu una civilització que envia cigonyes amb nens cap a la resta del món. Tota la peripècia està farcida de petits contes de diversa intensitat i gràcia amb el fil conductor de l’expedició.

 

Les històries són un reguitzell d’ironies sobre la vida moderna, els invents, les expedicions científiques (recordem la competició entre exploradors de diferents països per arribar als pols de la Terra) i les obres literàries d’aventures a la manera de Jules Verne. Tot plegat està farcit de jocs de paraules, acudits humorístics, de notes molt surrealistes i tendres alhora que contrasten amb els contes que en aquell moment gaudien de gran èxit dintre el món de la literatura infantil i juvenil: les pàgines viscudes i altres contes a la manera del Patufet i principalment escrits per Josep Maria Folch i Torres. Aquest contrast és el que ens permet copsar la modernitat de la narració d’Àngel Ferran, malgrat que certes històries puguin resultar una mica desiguals tant en llargada com en intensitat.

 

Pel que fa a la il·lustració, Quelus -com a bon seguidor de la manera de fer de Xavier Nogués- opta per un dibuix humorístic, a voltes massa caricaturesc però que ja escau a la història narrada. En l’estudi que Arnal Ballester li dedica crec que es mostra massa dur amb Quelus i l’anàlisi que fa de les il·lustracions és potser massa exigent amb la professionalitat del dibuixant, potser per raó de la seva doble professió de docent i il·lustrador (és professor d’il·lustració de l’Escola Massana i un dels millors il·lustradors actuals, a criteri nostre). Les incoherències que li retreu, malgrat ser encertades, li pesen massa, i no li permeten apreciar la llibertat creativa de Quelus en contrast amb el que es publicava en aquell moment i crec que si aquest conte fos il·lustrat per Junceda, per exemple, no tindria part de la gràcia gràfica que té 3 al Pol, però indubtablement en tindria una altra que el faria completament diferent.

El llibre, de 112 pàgines, fa servir com a unitat compositiva la doble pàgina: ja que té el text a la pàgina esquerra i una il·lustració a la pàgina dreta, corresponent al que es narra en el text. Les il·lustracions, com ja hem dit, estan tirades amb un màxim de 5 tintes directes diferents, però combinades de tal manera que en resulten més colors per la superposició de tintes (per exemple el morat només hi és per la superposició de blau i vermell i el marró per la de rosa i verd). Cada pàgina de text compta amb un emmarcat de sanefa al·lusiva a la història general del llibre que es va alternant seguint quatre models diferents. Per a l’estampació de la sanefa s’utilitza una tinta de color diferent que a la pàgina anterior, fet que confereix al llibre una aparença de varietat més gran que la que té en realitat. Així, doncs, la utilització del color n’és una de les característiques principals i és el que fa que el llibre visualment sigui molt impactant, sobretot per les masses de color pla que Quelus distribueix en els dibuixos.

 

Com a conclusió podem dir que com a llibre és una fita dintre de la impremta catalana d’època republicana, tant pel contingut com pel continent. I en certa manera ens dol que un projecte com aquest no va poder tenir la continuïtat que hauria estat desitjable, en l’obra d’altres autors i il·lustradors, ja que s’hagués aconseguit una bona col·lecció de llibres trencadors amb la producció bibliogràfica catalana del moment.

 

BIBLIOGRAFIA:

BALLESTER, ARNAL. Àngel Ferran: 3 al Pol a “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui”. Palma de Mallorca : Institut d'Estudis Baleàrics, 2008 (p. 139-142)

Castillo, Montserrat. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona (2011), seixanta anys al carrer

 Cartell d'enguany, obra de Perico Pastor

Aquest cap de setmana s’ha inaugurat la 60a Fira del Llibre d’Ocasió antic i Modern, que es mantindrà oberta fins el proper 2 d’octubre, amb els llibres com a protagonistes d’una presència ininterrompuda al carrer organitzada pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya. En un inici la Fira s’instal·là al davant de la Universitat de Barcelona -o per la zona en funció de l’any- i posteriorment es traslladà a la Rambla Catalunya (1970) per passar definitivament al Passeig de Gràcia (1972) d’on no s’ha bellugat més. Les dates sempre han coincidit amb les festes de la Mercè i les de Sant Jeroni, patró dels llibreters, malgrat que l’inici i el final de la Fira sempre ha tingut una certa mobilitat.

Aquesta fira és de les més antigues d’Europa sinó la que més. Si bé a Barcelona hi havia una certa tradició d’estar al carrer venent llibres, ja fos a les parades de Santa Mònica (després traslladades al carrer Diputació), al Mercat de Sant Antoni o als Encants Vells, mai no s’havia plantejat prendre el carrer per uns dies, i omplir-lo de parades de llibres vells i d’ocasió. Així, doncs, el 1952 uns quants llibreters de vell, encapçalats per Masegosa, Millà (l’única llibreria que ha sobreviscut a tots aquests anys) i Alum, van demanar a l’Ajuntament autorització per celebrar una fira d’aquestes característiques. Recordem que en aquella època els sindicatos verticales englobaven –amb un criteri poc clar- gent que tenia alguna cosa en comú, però en un sentit molt ampli. Per això els llibreters de vell només tenien una vocalia dintre del sindicato i fou tota una filigrana diplomàtica aconseguir poder demanar una fira al carrer.

 Material de la història de la Fira (destaca el pregó manuscrit de Salvador Espriu) al stand del Gremi de LLibreters de Vell

Els arguments que hom utilitzà perquè es pogués comptar amb l’autorització fou el fet que es volia separar la presència al carrer de les llibreries de vell i les de nou, de manera que les de vell farien la Fira, mentre que Sant Jordi, el Día del libro, es mantindria només per a les de nou, com així ha estat des de llavors. L’altre argument fou que la Fira estaria controlada per la professionalitat dels llibreters de vell i no hi hauria rampoinistes que poguessin donar mala imatge de la ciutat. I el darrer argument fou el de magnificar amb aquesta fira les Festes de la Mercè (en una època en que la festa major de Barcelona era més aviat magre en actes públics per dir-ho d’alguna manera) i alhora la commemoració de Sant Jeroni, patró dels llibreters. Les autoritats municipals acceptaren la celebració de la Fira però només per un any, no prorrogable. És per això que en el cartell de Ramon Borrell (un famós exlibrista del moment) no consta que sigui la primera fira d’un projecte de continuïtat. La participació inicial fou la de 22 llibreters i quan s’aconseguí l’autorització per a l’any següent – ja que es veu que la fira agradà a les autoritats- els participants augmentaren significativament, passant a ésser 41 llibreters.

Aquests inicis foren molt supervisats per les autoritats que tenien l’afany controlar qualsevol activitat pública... i privada. Per això el 1954 hi hagué bastant de rebombori ja que la policia va fer una inspecció per sorpresa i trobà que diversos llibreters venien llibres prohibits. Aquest incident va fer perillar la continuïtat de la Fira ja que hi havia l’absoluta prohibició de comercialitzar revistes i llibres pornogràfics, publicacions contràries a la religió catòlica, llibres contraris al Movimento Nacional i tendenciosos en aspectes morals. No és estrany, però, perquè precisament si hom es volia abastir d’aquest tipus de publicacions havia d’acudir als llibreters de vell, que en tenien del temps de la República o fins i tot d’èpoques anteriors. Fent mans i mànigues aconseguiren justificar-se i dir que no sabien que aquells llibres estaven prohibits i d’aquesta manera poder escapolir-se del tancament de la Fira. Això sí, no es van lliurar de la corresponent sanció administrativa contra els llibreters enxampats. I és que durant un temps els llibres dels llibreters de vell foren l’única font que hi hagué a l’entorn de tota mena de temàtiques prohibides.

El nombre de participants a la Fira ha anat variant, i a vegades ha estat motiu de controvèrsia entre els qui volien que també s’hi afegissin els llibreters d’ocasió i els que no. Així, doncs, en el moment més culminant de la Fira van arribar a ser una vuitantena de participants, mentre que en l’edició actual en són 39 comptant tant els llibreters de vell com els d’ocasió.

 Monument al llibre de Joan Brossa (1994), Passeig de Gràcia / Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona

La Fira s’anà consolidant i de mica en mica s’anà fent més popular. El 1963 hi van concórrer tres llibreters de Madrid (la Fira de Madrid només es convoca des del 1989) i de mica en mica deixà de ser exclusivament barcelonina per passar a ser més àmplia incorporant-hi comerciants de la resta de Catalunya i d’Espanya. Aquesta consolidació i empenta els portà el 1965 fins i tot a proposar a l’Ajuntament la instal·lació d’un monument al llibre i aportaren un projecte de Josep Cañas. Malgrat que tot estava emparaulat, d’aquest monument no se’n piulà res més. No fou fins molt després, el 1994, que s’instal·la el genial monument de Joan Brossa que representa el llibre com un saltamartí, símbol que malgrat l’adversitat atzarosa el llibre (la llibertat, la saviesa... ) sempre es manté dempeus. A sota d’aquest monument és on s’instal·len les signatures dels diversos escriptors que han fet el pregó de la Fira de Barcelona, com enguany ho ha fet en Màrius Serra.

Un altre element d’interès de la Fira d’enguany és la col·lecció de cartells de la Fira que han aconseguit reunir. S’hi fa palès que, al llarg dels 60 anys, hi han col·laborat molts artistes de diverses tendències estilístiques. Precisament un dels al·licients per a la visita al passeig de Gràcia és que en el gran stand del Gremi hi han exposats els 60 cartells de totes les convocatòries per ordre cronològic, el que permet copsar l’evolució dels gustos dels llibreters de vell, o si més no de les juntes directives del Gremi. Per al meu gust i generalitzant una mica, els primers cartells foren una mica massa conservadors, malgrat que a partir del 1961 s’encarregà el cartell a artistes com Tharrats. Amb tot, encara va costar una mica més que els grans artistes col·laboressin en els cartells, però a partir de la segona meitat dels 70 podem veure la participació d’artistes reconeguts com ara Tàpies, Cuixart, Clavé, Todó, Mariscal, Ràfols Casamada, Montserrat Gudiol, Perico Pastor, Genovart, Viladecans, Pere Pruna, Huget, Toni Catany, Brossa, etc. L’altre detall que es pot observar és el canvi del castellà al català en els textos del cartell a partir del 1974.

 

Així, doncs, no us perdeu l’ocasió de fer una passejada per aquest stand del Gremi que cada any des del 1978 intenta fer un monogràfic a l’entorn d’alguna temàtica relacionada amb el col·leccionisme i la bibliofília. És una petita exposició que sempre ha pecat de tenir poc espai per a exhibir les belleses sorgides de les impremtes i que enguany en fer els 60 anys s’ha ampliat per enquibir-hi els cartells. Esperem que aquest precedent tingui repercussió en futures edicions i sigui el tret de sortida per a mostres més completes i exposades en un espai més ampli.

  Punt de reciclatge. Llibres solidaris de l'UNICEF

Tampoc us perdeu la caseta de Punt de reciclatge, Llibres solidaris que dirigeix l'UNICEF des de fa uns anys i que permet que els hi porteu els llibres que us sobren a casa (perquè els heu llegit o teniu molt clar que no els llegireu mai!) i donar-los. L'UNICEF el que fa és vendre'ls a preus molt econòmics (d'1 a 5 € sinó recordo malament) en funció del llibre i així recaptar diners per a la seva tasca. És un altre molt bon lloc per remenar i triar algun llibre que està molt bé (actual o vell) i a un preu més que competitiu.

 Punt de llibre de la 60a Fira del Llibre d'ocasió antic i modern

En fi, aprofitant que la Fira feia 60 anys, he volgut recollir aquesta breu informació de la seva llarga història i sobretot animar-vos a anar a buscar allò que no sabeu que necessiteu o que us agradaria tenir, perquè anar-hi amb una idea molt clara del que hom vol trobar sol acabar amb una petita frustració. I sobretot tingueu paciència amb certes empentes i aglomeracions que en hores puntes es formen (succeeixen sobretot en festius i en horaris de sortida de la feina) i amb el tarannà d’algun llibreter que a vegades es pot excedir en les formes bé sigui per cansament, avorriment, estat d’alerta permanent... o per caràcter! Malgrat això, la immensa majoria estan més interessats en guanyar clientela nova i formar nous bibliòfils, que no pas a espantar-los com passava fa uns anys quan alguns llibreters (només uns quants, afortunadament) que et tractaven a vaqueta.

En fi, remeneu i trieu el que pugueu perquè de preus n’hi ha per a totes les butxaques. Esperem que tingueu una bona Fira. Ah, i endavant amb la 61 Fira del Llibre Vell i d’Ocasió de la qual esperem gaudir l’any que ve!

Per a més informació de tota mena visiteu el blog del Diari d'un llibre vell i el seguiment que en fa de la Fira.

Crimen (1934) d’Agustín Espinosa, la quinta essència del surrealisme espanyol

A l’Eduard Ariza, el meu alumne més surrealista

El surrealisme és un moviment que en principi no gaudeix de la meva més gran estima. Ho reconec com a defecte, perquè és un moviment avantguardista molt trencador en el seu moment. El que encara no sé com és que compta amb una gran fortuna de públic, ja que no és gens assequible. Potser és degut al fet que deforma la realitat mantenint-la, o que parla de somnis i de subconscients, el que fa que hom cregui que entén allò que expressa. En canvi, molt d’aquest públic entusiasta es nega a entendre l’abstracció, molt més clara conceptualment, però no visualment.

El fet és que quan em va caure a les mans aquest llibre, malgrat els meus recels vers el surrealisme, no vaig dubtar en comprar-lo perquè el disseny de la coberta sortia del comú i m’agradava molt, de manera que vaig considerar que valia la pena que un fetitxista com jo incorporés a la seva col·lecció un llibre així.

La sorpresa, com si d’una història surrealista es tractés, és que quan vaig començar a investigar (sempre ho faig) sobre el nou llibre, em vaig adonar que no només m’agradava, sinó que a més donava per més d’un apunt.

L’autor, Agustín Espinosa (1897-1936), és un autor canari que en la seva joventut va estar a Granada i a Madrid, en contacte amb García Lorca, Buñuel, Gerardo Diego, Pedro Salinas, Dámaso Alonso i Ernesto Giménez Caballero i, un cop retornat a les seves illes, va esdevenir catedràtic de literatura a un institut públic. Fou un dels integrants del grup d’intel·lectuals canaris, conjuntament amb Eduardo Westerdahl, Domingo López Torres i Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa, que van fer pinya a l’entorn de la Gaceta de Arte (1932-1936) que suposava una autèntica raresa tant a les Canàries (on es calcula que el 80% de la població era analfabeta) com a la resta d’Espanya. Només agrupacions com el dels arquitectes del GATECPAC, l’ADLAN a Barcelona o determinats cercles com els de la Residencia de Estudiantes de Madrid o de la revista Alfar de La Corunya parlaven de manera desimbolta dels moviments més avantguardistes d’Europa.

Aquest estar al dia, va fer que el 1935 una representació de surrealistes composada per André Breton, Jacqueline Lamba i Benjamin Péret visités Les Palmas per inaugurar una exposició surrealista amb obres de Dalí, Miró, Hans Arp, Magritte, etc., i el també canari Oscar Domínguez. Aquesta visita fou l’esdeveniment més important que van poder protagonitzar i dinamitzar aquests intel·lectuals situats a l’altra part del món, i per això mateix amb un dinamisme més valuós i sorprenent. Aquesta visita no va estar exempta de polèmica, de manera que la projecció que s’havia de fer de l’Edat d’Or de Buñuel i Dalí -prèvia presentació d’Agustín Espinosa- fou.

(Reproduït d'Impresos de vanguardia en España (1912-1936) de Juan Manuel Bonet)

En aquest ambient intel·lectual d’avantguardes va néixer el llibre Crimen d’Agustín Espinosa, amb una estètica deutora de les seves circumstàncies. Així, doncs, fou publicat per la Gaceta de Arte i la coberta fou dissenyada pel canari Oscar Domínguez (signada com Oscar X.), dintre d’un tarannà surrealista. Aquest surrealisme contrasta amb la tipografia racionalista d’una Futura sans seriff. Això és degut a que la Gaceta de Arte que es publicava a Santa Cruz de Tenerife a la Imprenta Sans utilitzava aquesta tipografia i el seu dissenyador i alma mater, Eduardo Westerdahl, l’aplicà també a aquest volum. Sobre la utilització sistemàtica d’aquesta tipografia s’explica l’anècdota que quan Federico García Lorca rebia aquesta revista anava pregonant entre les seves amistats que ja tenia la Gacera de Arre per la confusió que comportaven les majúscules de la capçalera de la revista.

El disseny del llibre per dintre és d’una puresa extraordinària i amb una composició de la doble pàgina molt interessant. La disposició del text és diferent a cada doble pàgina. En algun cas, el text ocupa la part central de les dues pàgines encarades, de manera que en la part superior i inferior respiren grans espais buits. Tant la tipografia Futura, ja esmentada, com aquesta composició àmplia facilita la lectura de les onze narracions de l’obra que s’agrupen en quatre grans apartats (primavera, verano, otoño i invierno) i un pròleg i un epíleg. El pròleg, curiosament, ha estat imprès amb tipografia negreta, com també ho són els títols de les diferents parts de l’obra.

La imatge triada per l’artista Oscar Domínguez com a coberta és una interpretació del llibre mateix en què la mort d’Ana Maria és el fil conductor i en el que la imatge d’una mà blanca és omnipresent:

Yo busco una mano desesperanzadamente. Imitada sin fortuna en mármoles, ceras y bronces. Una mano lívida, fría, yerta. Que descorra las cortinas de mi alcoba, que guíe mis deslucidos pasos, que quiebre en el aire, entre sus dedos dulces, saetas enemigas, que se apoye en mis peores horas sobre mis desvelados hombros.

Una mano pálida, fina y trágica. Una mano recién mutilada. (...)

Yo conozco una tibia mano, una mano rosada y blanda. Para mis labios, para mis manos y para mi cuello. Para mis noches de amor, en torno a mi cabeza o sobre mi espalda.

Pero no es ésa.

Yo busco otra mano. Ala de mis pies. Apaciguadora de mis ansias. La que se apoye sobre mi hombro sólo y deshaga mis postreros quebrantos.

La que cierre mis ojos y vista mi cuerpo muerto y preceda mi entierro.

Una mano mutilada y única. Pálida, fría.

Una mano olvidada ya de que fue mano de amante.

Una mano angustiosamente blanca.

Com es pot observar, el text -encara que escrit en prosa- és d’un lirisme molt accentuat i d’una musicalitat extraordinària. Per això, malgrat que sigui considerada l’obra narrativa més important del surrealisme castellà, cal tenir en compte que el text és compost per formes de novel·la, conte o diari, tot sempre des de l’experimentació. A més, l’obra passa desimboltament de la primera a la tercera persona i els temps verbals juguen un protagonisme interessant amb canvis constants.

Argumentalment, es parla del crim de l’esposa del narrador, Ana Maria, que l’enganya amb un amant jove i que l’aparença d’un suïcidi l’allibera de condemna legal, però no de remordiments de culpa. A partir d’aquí un seguit d’imatges d’altres crims i de visions d’imatges surreals oníriques s’entortolliguen entre la realitat i el subconscient dels dimonis que Agustín Espinosa intenta exorcitzar. Aquest seguit d’imatges que l’autor ens va proporcionant ens produeix la sensació d’estar presenciant una pel·lícula coproduïda per Buñuel i Dalí, a la manera d’Un chien andalouse. De fet, es diu que en una d’elles Espinosa hi apareix com a extra.

Tota l’obra es basa en l’inconformisme social, l’exaltació del que és màgic, del món dels somnis i el subconscient, amb un contingut sexual exempt de pudor, l’animalització o totemització del cos, un esperit lúdic i jocs de comparacions i metàfores -de semblances insòlites de dues realitats que no tenen res en comú-, humor negre, la negació de valors tradicionals i amb l’absurditat a vegades com a protagonista. Les imatges i la textura de les paraules són permanents en textos com aquest: Me invadía una ternura que me llevaba a acariciar todas las cosas: picaportes, barandas de escaleras, frutas podridas, relojes de oro, excrementos de enfermo, bombillas eléctricas, sostenes sudorosos, rabos de caballo, axilas peludas y camisitas sangrientas, pezones, copas de cristal, escarabajos y azucenas naturalmente húmedas. L’erotisme, permanent en tota l’obra, passa de la sensualitat més romàntica al sadisme més refinat, del plaer al dolor amb una triangulació de sang, crueltat i erotisme com si de Sade o Lautréamont es tractés.

L’aparició de l’obra, malgrat que ja s’havia publicat fragmentàriament a la Gaceta de Arte, va provocar un escàndol a les Illes Canàries en ser considerada irreverent i blasfema i fou denunciada al Ministerio de Instrucción Pública. De fet, no és estrany, perquè el llibre comença de manera contundent i no dubto que avui en dia també podria ser l’epicentre d’alguna polèmica:

Estaba casado con una mujer lo arbitrariamente hermosa para que, a pesar de su juventud insultante, fuera superior a su juventud su hermosura. Ella se masturbaba cotidianamente sobre él, mientras besaba el retrato de un muchacho de suave bigote oscuro.
Se orinaba y se descomía sobre él. Y escupía –y hasta se vomitaba- sobre aquel débil enamorado, satisfaciendo así una necesidad inencauzable y conquistando, de paso, la disciplina de una sexualidad de la que era la sola dueña y oficiante.
Ese hombre no era otro que yo mismo.
Los que no habéis tenido nunca una mujer de la belleza y juventud de la mía, estáis desautorizados para ningún juicio feliz sobre un caso, ni tan insólito ni tan extraordinario como a primera vista parece.
Ella creía que toda su vida iba a ser ya un ininterrumpido gargajo, un termitente vómito, un cotidiano masturbarse, orinarse y descomerse sobre mí, inacabables.
Pero una noche la arrojé por el balcón de nuestra alcoba al paso de un tren, y me pasé hasta el alba llorando, entre el cortejo elemental de los vecinos, aquel suicidio inexplicable e inexplicado.

L’obra, publicada el 1934, fou prohibida del 1936 fins el 1977 per les autoritats espanyoles franquistes. El 1936, així que les Canàries van ser ocupades per l’exèrcit revoltat, La Gaceta de Arte es deixà de publicar i el grup d’intel·lectuals va ser perseguit de tal manera que Eduardo Westerdahl pogué fugir perquè era de pare suec, Luis Rodríguez de la Sierra Figueroa fou afusellat i Domingo López Torres llançat al mar dintre d’un sac. Agustín Espinosa, sense passat polític, per salvar la pell, s’afilià a la Falange ràpidament però fou denunciat i el 16 de setembre –dos mesos després del Alzamiento- el Governador Civil i el Comandant General de les Canàries el van cessar dels seus càrrecs a l’institut on treballava, tant per haver escrit el llibre Crimen, com per haver facilitat -com a director de l’Ateneo- l’exposició surrealista i el projecte de visionat de l’Edat d’Or. 

Maldà per aconseguir que li tornessin la plaça de catedràtic i, quan ho aconseguí, el nou director de l’Institut Pérez Galdós, el capellà Manuel Socorro, el tornà a delatar conjuntament amb un altre professor (denúncia que es guarda encara a l’arxiu d’Alcalà d’Henares), dient que: se nota bastante sorpresa y cierto malestar en la opinión sensata y de sano criterio de esta Ciudad, y ello me induce a exponer el caso a V.E., con toda clase de reservas, por si estima en su justo y elevado criterio que es conveniente atenuar los efectos de estas reposiciones para el mayor prestigio de la enseñanza oficial.

"El señor Espinosa fue propuesto por la Comisión Depuradora para traslado, por haber escrito y publicado un libro de tipo inmoral que produjo bastante escándalo en la población (...)

Agustín Espinosa, però, moria el 28 de gener del 1939 a causa de problemes de salut intestinal i d’una operació d’úlcera de duodè que no donà el resultat esperat. Malgrat les intrigues de Manuel Socorro, l’expedient de depuració datat a Vitoria el 16 d’abril del 1939 li restituïa la càtedra per ensenyar però l’inhabilitava per ocupar càrrecs directius o de confiança. De res servia, ja que aquesta ordre arribava ja mort el nostre autor i la seva obra quedà igualment proscrita.

BIBLIOGRAFIA

ARIAS SOLÍS, FRANCISCO. Agustín Espinosa: Crimen. Breve notica de un surrealista atlántico.

BONET, JUAN MANUEL. Impresos de vanguardia en España, 1912-1936. València, Campgràfic, 2009

JIMÉNEZ FUENTES, JUAN ENRIQUE. "Gaceta de Arte: el surrealismo en las Islas Canarias" a Escritos. Revista del Centro de Lenguaje. Madrid, 1989. (nº 5 pàgs. 119-138)

MÉNDEZ, LENINA M. Del acantilado al abismo: La Vigilia Perpetua de Agustín Espinosa a “Espéculo. Revista de estudios literarios”, nº 19. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2001.

PÉREZ CORRALES, MIGUEL. "Algunas notas en torno a "Crimen" de Agustín Espinosa" a Boletín Millares Carlo. Las Palmas de Gran Canaria, Centro Regional Uned, juny 1980 (pàgs. 149-166)

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic, 2006 

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació