3 al Pol (1934) d’Àngel Ferran i Quelus, un conte juvenil per a adults

Molts dieu que gràcies a aquest bloc apreneu coses que abans no sabíeu. Doncs jo us haig de confessar que encara aprenc més, quan faig un apunt, descobrint el que envolta els llibres que ja fa uns anys vaig comprar i que em tenen el cor robat. Aquest és un dels casos més clars de cor robat i que només després, buscant informació sobre els seus autors, he pogut descobrir la seva autèntica dimensió, tant pel que fa al text com a les il·lustracions.

 

En certa manera també és un llibre que malgrat ser d’humor, i del bo, em posa trist perquè és la fidel imatge del que hauria pogut ser aquest país i va quedar estroncat. Els seus autors, com tants altres, patiren l’exili i això impossibilità que fossin intel·lectuals reconeguts posteriorment. La seva participació en la premsa del moment (un fent articles i l’altre il·lustracions i acudits) ha estat la causa que aquest fos gairebé l’únic llibre personal que publicaren i si tenim en compte que només he localitzat en institucions públiques dos exemplars, un a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i l’altre a la Biblioteca del Archivo General de la Guerra Civil de Salamanca, la cosa no pinta gaire bé perquè puguem sortir d’aquest cul-de-sac del desconeixement que es té del llibre i els seus autors. Així, doncs, una reedició seria una de les millors notícies que podríem tenir.

 

Però, què té d’especial aquest llibre de portada tan original titulat 3 al Pol o 3 al Polo en la traducció castellana? És de format quadrat (23,5 x 24 cm.), el fet que sigui un conte juvenil (malgrat que té dobles lectures per a adults), que sigui d’humor i amb unes il·lustracions no carrinclones i de colors intensos... en fan un llibre molt original per l’època que es va publicar, 1934, malgrat que no consti al peu d’impremta. Ja des del disseny de la coberta, en cartoné, és un llibre que crida l’atenció tant per la tipografia manual com per la il·lustració, malgrat que m’agradi més la il·lustració de la portada interior.

 

L’edició, molt acurada, també és ben curiosa perquè la portà a terme una impremta, I. G. Montaner, que en principi es dedicava a publicar paperassa oficial per a l’Ajuntament de Sabadell i poca cosa més. La professionalitat d’aquest llibre en què s’utilitzen vuit tintes planes diferents (blau, groc, vermell, negre,verd, ocre, lila i taronja) per anar estampant les cinquanta-cinc il·lustracions (màxim cinc tintes per dibuix) ens fa posar en dubte que aquesta producció exclusivament burocràtica. Una etiqueta modernista de propaganda de l’editorial i la llibreria (dintre d’una estètica secezzione) enganxada a la contracoberta acaba de fonamentar aquesta sensació.

 

Però, qui fou l’autor del conte? L’autor fou Àngel Ferran, un periodista dels anys trenta, que Tomàs Roig el definí en una de les seves Siluetes epigramàtiques com:

Sec, llargarut i un xic coent, com un “fuet”. I tant flexible, que un gegant se’n faria un llaç per a la corbata.

Es nodreix d’acudits i de debats municipals. I cada dia creix un pam.

 

I Carles Sindreu (“La Publicitat”, 27 gener 1934), arran del present llibre digué que Àngel Ferran, en escriure el seu llibre 3 al Pol, ultra palesar la seva indiscutible “classe” literària i les seves qualitats d’humorista de gran to, ha demostrat que en ell hi ha aquell fons de puresa que ve a ésser el passaport que els infants exigeixen per a decidir-se a tractar l’autor d’un llibre com un dels seus.

 

Àngel Ferran fou un actiu periodista que durant els anys 30 publicà a “La Publicitat” i a la premsa satírica. Això ha provocat que la seva obra hagi quedat dispersa i sigui un autor sense obra -devorat pel periodisme. Recentment l’editorial A Contra Vent ha tingut l’encert de publicar un recull dels seus contes en el llibre Big Jack, el sanguinari, amb una bona introducció i un bon epíleg. Malgrat això la seva figura, que gaudí d’una certa popularitat a l’època, ens és totalment desconeguda perquè marxà a l’exili el 1939 i anà a Tolosa de Llenguadoc on fou detingut per la Gestapo i internat durant dos anys a camps d’extermini nazi. La seva salut malaltissa se’n va ressentir greument, passant d’un problema a un altre fins a morir, oblidat de tothom, a Tolosa el 1971.

 

QUELUS. "Autocaricatura" a Catàleg del 1r Saló d'Humoristes de Barcelona. Barcelona, Associació d'humoristes de Barcelona, 1933

El dibuixant fou Quelus, Miquel Cardona, que publicava també en la premsa satírica del moment (L’Esquella de la Torratxa, Papitu, El Borinot, L'Estevet -on es conegueren amb en Àngel Ferran-, El Senyor Daixonses i la Senyora Dallonses, etc.) i a revistes com D’Ací i d’allà, Patufet, El Virolet, La Mainada, Jordi. Curiosament, com passa amb Àngel Ferran, la dedicació de Quelus a l’humor gràfic el va apartar de la il·lustració de llibres ja que només ens consta 3 al Pol, la versió de Canigó amb adaptació d’Artur Martorell editada per Proa el 1929 i les il·lustracions d’un dels manuals pedagògics d’El llibre dels minyons de Joan Profitós. La seva col·laboració en revistes en temps de guerra i la il·lustració d’auques per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat el van fer exiliar fins anar a parar a Veneçuela on exercí una prestigiosa carrera d’antropòleg fins a la seva mort el 1968.

El conte de 3 al Pol és l’aventura de tres gentlemans d’un club londinenc (un científic, un militar i un rendista) que -farts del fred que fa a Londres a l’hivern- decideixen passar-lo al Pol perquè com a màxim hi farà el mateix fred. Adapten un vaixell perquè pugui tenir rodes i se’n van a l’aventura. Els passen mil i una peripècies fins a descobrir que, contra tot pronòstic, al Pol hi ha un microclima tropical i que hi viu una civilització que envia cigonyes amb nens cap a la resta del món. Tota la peripècia està farcida de petits contes de diversa intensitat i gràcia amb el fil conductor de l’expedició.

 

Les històries són un reguitzell d’ironies sobre la vida moderna, els invents, les expedicions científiques (recordem la competició entre exploradors de diferents països per arribar als pols de la Terra) i les obres literàries d’aventures a la manera de Jules Verne. Tot plegat està farcit de jocs de paraules, acudits humorístics, de notes molt surrealistes i tendres alhora que contrasten amb els contes que en aquell moment gaudien de gran èxit dintre el món de la literatura infantil i juvenil: les pàgines viscudes i altres contes a la manera del Patufet i principalment escrits per Josep Maria Folch i Torres. Aquest contrast és el que ens permet copsar la modernitat de la narració d’Àngel Ferran, malgrat que certes històries puguin resultar una mica desiguals tant en llargada com en intensitat.

 

Pel que fa a la il·lustració, Quelus -com a bon seguidor de la manera de fer de Xavier Nogués- opta per un dibuix humorístic, a voltes massa caricaturesc però que ja escau a la història narrada. En l’estudi que Arnal Ballester li dedica crec que es mostra massa dur amb Quelus i l’anàlisi que fa de les il·lustracions és potser massa exigent amb la professionalitat del dibuixant, potser per raó de la seva doble professió de docent i il·lustrador (és professor d’il·lustració de l’Escola Massana i un dels millors il·lustradors actuals, a criteri nostre). Les incoherències que li retreu, malgrat ser encertades, li pesen massa, i no li permeten apreciar la llibertat creativa de Quelus en contrast amb el que es publicava en aquell moment i crec que si aquest conte fos il·lustrat per Junceda, per exemple, no tindria part de la gràcia gràfica que té 3 al Pol, però indubtablement en tindria una altra que el faria completament diferent.

El llibre, de 112 pàgines, fa servir com a unitat compositiva la doble pàgina: ja que té el text a la pàgina esquerra i una il·lustració a la pàgina dreta, corresponent al que es narra en el text. Les il·lustracions, com ja hem dit, estan tirades amb un màxim de 5 tintes directes diferents, però combinades de tal manera que en resulten més colors per la superposició de tintes (per exemple el morat només hi és per la superposició de blau i vermell i el marró per la de rosa i verd). Cada pàgina de text compta amb un emmarcat de sanefa al·lusiva a la història general del llibre que es va alternant seguint quatre models diferents. Per a l’estampació de la sanefa s’utilitza una tinta de color diferent que a la pàgina anterior, fet que confereix al llibre una aparença de varietat més gran que la que té en realitat. Així, doncs, la utilització del color n’és una de les característiques principals i és el que fa que el llibre visualment sigui molt impactant, sobretot per les masses de color pla que Quelus distribueix en els dibuixos.

 

Com a conclusió podem dir que com a llibre és una fita dintre de la impremta catalana d’època republicana, tant pel contingut com pel continent. I en certa manera ens dol que un projecte com aquest no va poder tenir la continuïtat que hauria estat desitjable, en l’obra d’altres autors i il·lustradors, ja que s’hagués aconseguit una bona col·lecció de llibres trencadors amb la producció bibliogràfica catalana del moment.

 

BIBLIOGRAFIA:

BALLESTER, ARNAL. Àngel Ferran: 3 al Pol a “El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui”. Palma de Mallorca : Institut d'Estudis Baleàrics, 2008 (p. 139-142)

Castillo, Montserrat. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova - Biblioteca de Catalunya, 1997

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació