A l’entorn de la primera edició del Canigó (1885-1886) de Mossèn Cinto Verdaguer

A l’Agnès de la classe Canigó

Quan fa uns dies comentava amb uns companys blocaires que pretenia fer aquest apunt em van comentar sorneguera que sobre els altres llibres podia dir el que volgués perquè no hi ha gairebé res escrit però que sobre el Canigó, llegenda pirenayca del temps de la reconquista de Mossèn Cinto Verdaguer havia de vigilar molt perquè ja està tot més o menys dit. Fixeu-vos que l’anomenem “El Canigó” i és potser el llibre en català més mític de tots els que s’han escrit. Els seus versos són analitzats un per un en múltiples articles que l’interpreten i reinterpreten sense aturador. Per això no us parlaré ni dels 4.000 versos en dotze cants de mètrica canviant (el vers heroic de la cançó de gesta alterna amb el sospir líric de la balada, el romanç amb l’oda, l’himne amb la pastorel·la, el diàleg dramàtic amb la complanta), ni de com es va gestar des del 1879, ni de com va ser rebut per la crítica del seu moment ni tampoc de les repercussions polítiques que tingué.

 Mapa litogràfic controvertit dels Pirineus de Josep Giralt adjunt a l'edició del Canigó

Aprofitant que enguany s’ha celebrat el 125è aniversari de la seva publicació he esperat el darrer dia per a publicar aquest apunt en el que parlaré únicament i exclusiva del llibre com a objecte. Veient el panorama de publicacions específicament verdaguerianes  potser em poso on no em demanen però no he trobat res (que segur que deu existir) específic sobre l’estètica i les variants de la primera edició d’El Canigó. Per a poder fer aquest apunt he remenat una vintena de primeres edicions del Canigó entre els que estan en biblioteques públiques i a la venda. Tot va començar en analitzar l'exemplar que tenia del dret i del revés i vaig començar a veure coses que no lligaven. En primer lloc vaig constatar que hi havia exemplars enquadernats de diferents colors (gris i vermellós i un sol exemplar de color marronós) i fins i tot unes cobertes historiades més espectaculars que sempre són reproduides i citades com les corresponents a la primera edició. Per una altra banda hi havia en el nostre exemplar una anomalia tipogràfica curiosa, i és que el número de la pàgina 132 estava estranyament duplicat no per doble impressió sinó per culpa del caixista de la impremta que va dubtar entre posar-lo en un lloc o un altre i finalment quedaren ambdues xifres. De tots els exemplars consultats cap té aquesta anomalia tipogràfica.

L’altre element a destacar d’aquest exemplar és la seva dedicatòria a Silví Thos i Codina, anomenant-lo poeta, a més d’amic, ja que a més de divulgador científic i enginyer especialitzat en aigua participà amb molt d’èxit en Jocs Florals conjuntament amb el seu germà Terenci Thos i Codina, autor de Lo llibre de la infantesa, primer llibre infantil en català. La relació epistolar amb els mataronins Thos i Codina, uns dels prohoms de la Renaixença, prova la profunda amistat i admiració mútua que es tenien. En una carta que Mossèn Cinto li adreçà a Silví el 30 de novembre de1884 li agraeix l’obsequi de la seva Descripción física, geológica y minera de la provincia de Barcelona i, després de queixar-se amistosament que no publicava poesia, lloa l'obra tècnica puig ab aqueixa obra nos en regala, no un volum, sinó una pedrera per ferne. Nosaltres li demanavam un canti d’aygua de les montanyes de Mataró y V. Ne fa brollar una font, ahont tots los poetes de seny vindran á veure. Grans mercés repetesch, per aixó y per l idea de darnos haviat ab son germà, inolvidable Rondalayre, que li agrairé salude en mon nom, una toya de tota flor de tota flayre, digne de anar á les mans del rey. Deu los do, a tots dos, tants anys de vida com los desitja per be del pais y de ses lletres. Aquesta carta és prou significativa de l’amistat que els unia, de l'intercanvi de llibres i de com Verdaguer aprecia un estudi científic sobre el territori català com a font d’inspiració poètica en el moment en que estava escrivint el Canigó en el que territori i poesia arriba  a la màxima expressió.

 Dedicatòria a Silví Thos i Codina el 31 de desembre de 1885

La dedicatòria a més té un element molt interessant i és la datació en la Vigilia de Ninou, 1885. Popularment en català el dia 1 de gener se’l coneix amb el nom de Ninou i la Vigília del Ninou és el dia anterior, per la qual cosa la dedicatòria fou escrita el 31 de desembre de 1885. És cosa sabuda que malgrat el llibre porti data del 1886 per tot arreu -coberta, colofó final del llibre i mapa litografiat- ja estava imprès pels volts de Nadal del 1885 pel que es suposa que la Tipografia de Giró de Barcelona fou massa diligent sobre la programació de l’edició. Hom també creu que el fer constar la data del 1886 de manera tant constant es degut a que es volia fer coincidir la data de la publicació del llibre amb l’inici de les obres de restauració del monestir de Ripoll.

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

Dels quatre llibres dedicats que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya dos estan dedicats -a Claudi Girbal i a Melcior de Palau (traductor de L’Atlàntida al castellà)- i datats justament el Ninou 1886. Sobta aquesta coincidència en el Ninou i no seria descartable que les dedicatòries les fes seriades ja que en totes signa Jacinto Verdaguer Pbre. mentre que a les altres no hi apareix el nom sencer sinó la inicial i el cognom. A més en Terenci Thos i Codina comentava que el 1895 Mossèn Cinto li envià el poema Sant Francesch amb la dedicatòria destinada a un altre amic perquè en el moment de la tramesa havia intercanviat el llibre, el que demostraria que el nostre poeta tenia uns llibres reservats a les seves amistats que els enviava amb dedicatòria. Sigui com sigui, aquestes signatures són molt interessants per a certificar manuscritament per Mossèn Cinto que ja corrien exemplars l'any 1885 com el seu epistolari ja havia evidenciat.

Pel que fa a l’editorial que s’encarregà de la publicació és tracta d’una de les més conservadores ideològicament parlant, la Tipografia Católica (actual Editorial Casals). Fou fundada per Primitiu Sanmartí (que hagué de marxar a l'inici de la tercera carlinada) i Xavier Casals perquè amb el suport de varios socios de la “Juventud Católica” y otras asociaciones propagandísticas, a proyectar la publicación de una “Biblioteca Popular” dentro de la cual combatir mediante el reparto de opúsculos y hojitas los nefastos errores entonces nacientes, y para ello acudieron al doctor Sardà, que a pesar de su juventud destacaba ya como aventajado polemista por sus artículos periodísticos. Amb aquest ideari publicaren obres tant capdals dintre de l'integrisme catòlic com El liberalismo es pecado (1884) de Sardà i Salvany o d’altres com El matrimonio civil, Masonismo y catolicismo o ¿Para qué sirven las monjas? Aquesta editorial a més del Canigó va publicar altres obres verdaguerianes com Lo somni de Sant Joan (1887) o Roser de tot l’any (1894). El caràcter de reivindicació del catolicisme com a element forjador imprescindible de la pàtria catalana que conté el Canigó s’avenia d’allò més bé a l’ideari que hem vist d’aquesta editorial.

L’editorial preparà una enquadernació en tela i ferros eclèctica per al llibre en sintonia d’altres llibres ja publicats com el mencionat d’El liberalismo es pecado de Sardà i Salvany. Aquesta editorial també publicava aquestes enquadernacions amb dos colors, en gris o en un to vermellós per als seus altres llibres. En aquest cas la contracoberta portava el monograma d’en Verdaguer (una V amb una creu al mig) que identificava les seves obres. Malgrat això, i preveient la transcendència que havia de tenir aquest llibre, Mossèn Cinto va encarregar a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner -que ja li havia dissenyat la coberta de L’Atlàntida i que era fill del prestigiós enquadernador Pere Domènech- una coberta més impressionant que la preparada per l’editorial. En una carta del 15 de novembre de 1885 el poeta escriu a l’arquitecte que ha vist els dibuixos del projecte de coberta però que li ha d’afegir una creu sobre l’arc de Sant Martí ja que per a ell és bàsic aquest aspecte cristià de l’obra. De fet, li fa dir a l’Abat Oliva quan un grup de monjos han plantat i adorat la creu al cim de la muntanya:

Del iris bell la virolada cinta
sobre la Creu del Canigó se mostra
corona celestial que un ángel pinta.

 Cobertes del Canigó. La primera la vermellosa (el color més nombrós de les consultades) i la historiada per Domènech i Montaner

Aquesta coberta més espectacular és la que hom ha fet passar sempre com a la corresponent a la primera edició però com ja hem vist en les dedicatòries de Mossèn Cinto en els exemplars que comentem totes tres ja estaven disponibles a finals de l’any 1885. De fet, les dedicatòries datades l'any 1885 les trobem en exemplars enquadernats en tela gris i vermellosa però cap en la que va dissenyar Lluís Domènech i Montaner i va executar-la Francesc Jorba. Si el 15 de novembre encara s’estava retocant el disseny d’aquesta coberta el temps era just per tenir-la enllestida i potser llavors hauríem de parlar com de primeres edicions stricto sensu aquestes més sòbries de l'editorial.

Pàgina 132 del nostre exemplar amb el número duplicat no per sobreimpressió (el poema no ho està de sobreimprès) sinó per errata tipogràfica

L’error de paginació de la pàgina 132 que hem comentat anteriorment devia ser localitzat ràpidament ja que no l’he pogut detectar en cap dels altres exemplars consultats. Això ens portaria a pensar que de facto aquest exemplar seria dels primers exemplars que sortiren de la impremta precisament per a localitzar errates abans del tiratge definitiu. Una vegada solucionat l’error de doble paginació els exemplars posteriors haviend'estampar-se fins a fer-ne, hem de suposar, unes quantes reimpressions amb els dos tipus de cobertes (sòbria i historiada).

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’interior fou decorat en els guarniments que encapçala cada poema per Alexandre de Riquer amb unes sanefes més o menys al·lusives al contingut del text. Aquí és on n’Alexandre de Riquer fa volar tota la seva imaginació per a treure motius medievalitzants i florals amb un cert eclecticisme seguint la seva línia estètica d’aquest moment abans d’eclosionar com un dels màxims artistes del modernisme. Plàsticament l'artista juga amb els blancs i negres per provocar uns contrastos prou interessants i luxosos que s'adiuen perfectament a l'obra.

Sabent que Silví Thos i Codina era enginyer i geòleg ves a saber si va mig arrencar el mapa de Josep Ricart en un rampell d'indignació davant els defectes del mapa que hom va criticar.

L’altre element decoratiu és el mapa dels Pirineus, obra de Josep Ricart del que Mossèn Cinto en conservava les pedres litogràfiques i era qui anava fent els tiratges per a les reimpressions posteriors. El mapa havia de ser una bona guia pels lectors que no coneixien els Pirienus com els coneixia Mossèn Cinto, soci del Centre Excursionista de Catalunya. Sobretot el mapa havia de ser útil per a seguir el Cant Quart -Lo Pirineu- protagonitzat pel vol que fan Flordeneu i Gentil per sobre de la serralada. El mapa, però, fou motiu d’una gran polèmica ja que Ramon Arabia i Solanas en el número d’abril de 1886 del Butlletí de l’Associació d’Excursions Catalanes en criticava les greus deficiències i el 25 d’agost del 1889 L’Avenç publicava un article en el que es diu que és molt manco y mal fet y pot ser pe’ls francesos una pobre mostra del estat dels treballs geografichs entre nosaltres. Mossèn Cinto davant aquestes crítiques optà per a que en la reedició del 1901 i en les successives aquest mapa no aparegués.

Decoracions del Canigó com a capçalera de cada poema, obra d’Alexandre de Riquer i gravat per Josep Thomas

L’altre element que difereix entre aquestes primeres edicions i les posteriors és la dedicatòria que en el Cant Onzé titulat Oliva li dedica al digníssim successor del bisbe abat en la seu de Vich, lo Excm. Sr. Dr. D. Josep Morgades i Gili. En aquest moment les relacions entre el poeta i el bisbe de Vic eren excel·lents ja que Verdaguer el veia com a restaurador de la pàtria ja que havia tingut la iniciativa de restaurar físicament el monestir de Ripoll assolat per la desamortització de Mendizábal. Les posteriors circumstàncies del Cas Verdaguer van fer que les relacions entre el bisbe Morgades i Mossèn Cinto es convertissin en enfrontament de tal manera que a les edicions posteriors en Verdaguer suprimí aquesta dedicatòria.

 Cant onzè titulat Oliva dedicat al bisbe Morgades de Vic

Sobre el tema, en el seu article En defensa pròpia, en Verdaguer va escriure que la plana major dels que assistiren, lo dia 21 de març de 1886, a la inauguració de les obres del monestir de Ripoll presencia una cerimònia que a molts féu venir les llàgrimes als ulls. Després del solemne ofici i funcions religioses i patriòtiques del matí, nos reunírem en un col·legi, i, després de dinar en la sala principal, s'aixeca lo senyor bisbe del lloc de la presidència i, dirigint-se'm a mi, me posa al front una corona de llorer, dient-me commogut i plorant: «Vos corono en nom de Catalunya». La gran part dels assistents no sabien res d’això i la sorpresa fou completa per ells i per mi, puig al sentir la suau olor del llorer ja me'l vegí damunt i sobre mos polsos posat per mon propi bisbe. (...) Jo allavors estava al capdamunt de la pujada de la vida; acabava d'estampar lo Canigó, un de quals cants, Oliva, és dedicat a son successor lo bisbe Morgades; mes confesso que, si hagués vista venir aqueixa cerimònia, no m'hauria acostat a Ripoll de deu llegües, i, si ja m'hi hagués trobat, m'hauria esquitllat d'una manera o d'altra abans d'entrar en la sala.
Tinc massa fe en les corones que posa Jesucrist als que li són fidels fins a la mort, per creure en les d'aquesta vida miserable, que s'esfullen si no es tornen de punxes.

Darrera edició (2011) del Canigó en format DVD amb la recitació complerta del Canigó per 125 persones que ha promocionat la Fundació Jacint Verdaguer. Més que recomanable! 

L’altre diferència entre aquesta primera edició i les posteriors és que aquesta curiosament no inclou el poema més famós, el del diàleg entre els dos campanars que es situa al darrera de tot el llibre. Aquest darrer poema si que està inclòs en la darrera edició que s’ha fet en DVD i que representa un molt bon colofó a aquest 125è aniversari (que en realitat hauria de ser el 126è aniversari com hem vist...) de la primera edició que ens permet sentir diversos rapsodes interpretant parts del poema. A més els qui tenen problemes visuals greus poder sentir el poema de dalt a baix. Aquesta edició contrasta amb aquesta primera analitzada com si d’una alfa i una omega del món editorial català es tractés.

BIBLIOGRAFIA

GAROLERA, NARCÍS. Dotze cartes inèdites de Jacint Verdaguer a “Estudis de llengua i literatura catalanes/l. Miscel·lania Joan Veny”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005.

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XIX. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2004.

VELLVEHÍ I ALTIMIRA, JAUME. La relació de Jacint Verdaguer i Terenci Thos i Codina. Dues cartes inèdites de Verdaguer a “Anuari Verdaguer”. Vic, Universitat de Vic, 2006

El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula neta

A en Jaume Bosch, màxim expert d’en Junceda i sobretot amic que m'ha passat el material per a poder fer aquest apunt.

Avui fa cent anys de la mort d’un dels més insignes poetes catalans, en Joan Maragall. Citar-lo és ja presentar-lo. El seu nom és del domini de tota persona mitjanament instruïda. I nosaltres, que tinguérem la sort de veure’l i sentir-lo mantes vegades i d’acompanyar-lo fins al seu últim viatge el dia del seu traspàs, i que sabem com pensava i què sentia respecte del mal mot, ens creiem amb el deure de presentar-lo a la primera ocasió urbi et orbi, sota aquest caire de la depuració de la llengua. Però, qui fou qui va escriure aquest text i que, com comenta, va estar gairebé en el capçal del llit el dia de la seva mort? No és ni més ni menys que mossèn Ricard Aragó, popularment conegut com a Ivon l’Escop, el fundador d’una de la Lliga del Bon Mot.

De la Lliga del Bon Mot no en parlarem gaire perquè altres veus més autoritzades ja ho han fet prèviament i no cal repetir el que ja està disponible en xarxa. El nom d’aquesta associació ja és prou revelador de les seves intencions de purificació de la llengua catalana i va en paral·lel a altres iniciatives que feien una crida vers una acció col·lectiva per lluitar contra la pornografia, la blasfèmia, els mals costums i, en els casos més radicals, contra el liberalisme. Aquest moviment és un dels signes més clars d’un conservadorisme a la catalana que va predominar durant tota la primera meitat del segle XX i que continuà durant el franquisme i que, empeltat, arriba fins als nostres dies. Aquest moviment de puresa, però, comptà amb el vistiplau i el suport incondicional de molts intel·lectuals de primera fila que hi col·laboraren més o menys activament.

Partitura de Narcisa Freixas titulada Vot d'infants.
La participació d’intel·lectuals molt diversos va potenciar la Lliga del Bon Mot com és aquest cas d’una composició musical de la popular Narcisa Freixas adreçada als infants, motiu de preocupació de l’Associació.

La Lliga del Bon Mot per tal de recaptar diners i fer apologia de les seves idees publicà en una determinada època calendaris que intentaven ser alhora estèticament bells i alhora apolegètics amb un contingut moral important. Aquests calendaris foren una de les iniciatives de La Caixa de Pensions com a dipositària moral de la Institució per a recolzar la Lliga del Bon Mot i també per a distribuir-les per escoles i diverses entitats de caire cultura.

 

Com tota associació s’havia de finançar d’alguna manera i la publicació de calendaris era una opció d'allò més bona per a tenir permenentment present l'Assossiació durant tot l'any. Van començar a sortir l’any 1925 (fins a 1936). Les primeres targes eren de Cornet i Mora, després de Darius Vilàs i Junceda. Sortiren en català i castellà, amb tiratges de milers d’exemplars.S'editaren dos tipus de calendaris, un de més car que era amb dibuixos per a cada més dels il·lustradors esmentats i una versió més barata amb els mesos i només la capçalera il·lustrada amb un Sant Jordi (el català) matant el drac (la blasfèmia, la paraulota, el mal mot...).

Per a commemorar els seus 25 anys de lluita en pro de la paraula no contaminada editaren el calendari del 1934 amb dos dels intel·lectuals més propers i que des dels inicis els havien ajudat: Joan Maragall i Joan G. Junceda. Ambdues personalitats, però, no eren un cas aïllat i d’altres com Llaverias, Joan Alcover, Roca i Heras, Sanz Escartín, Ramon Rucabado, Joaquim Ruyra i Torras i Bages. Joan Llimona, Prat de la Riba, Narcisa Freixa... participaren activament en les iniciatives d’Ivon l’Escop.

 

Aquesta trajectòria de participació col·lectiva durà molts anys i fins i tot La Caixa de Pensions arribà a ser la dipositària de l’acció social de La Lliga del Bon Mot, el que curiosa i contradictòriament suposà la seva desactivació per la futura manca d’interès dels directius de l’entitat bancària una vegada passat el primer abrandament, com posteriorment reconeixeria el mateix Ivon l’Escop.

 Segurament corresponent al mes de desembre

Així doncs, La Vanguardia anunciava el 30 de gener del 1934 la iniciativa a l’Hospitalet de Llobregat en la que la sucursal de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, en esta población, difunde un calendario para el corriente año, editado por la Obra del Bon Mot, organismo de acción cultural de dicha institución. Este calendario, con motivo del XXV aniversario de la fundación de la «Lliga del Bon Mot», ha sido dedicado al eminente poeta Juan Maragall, con dibujos de Junceda. Han sido entregados ejemplares de dicho calendario a las escuelas nacionales, municipales y particulares de la localidad, y a la mayoría de entidades culturales y políticas.

Fragment possiblement corresponent a l'octuble

El fet de publicar el calendari amb poemes de Joan Maragall no és balder. Hem de pensar que aquest fou el primer intel·lectual de pes específic ja que el 1908 va publicar l’article Alerta! a La Veu de Catalunya en suport de la iniciativa d’Ivon d’Escop en el que entre altres coses deia que no li cal ira al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d’expressió, per voluntat de rebolcar-se en el que hi hagi de més ínfim. (...) no hi trobareu més que el gust de dir una paraula baixa per a omplir un buit de la conversa, per trista gràcia, per broma o per impotència davant de qualsevol obstacle. A partir d’aquest moment, i en el poc temps de vida que li quedava al poeta la relació fou estreta i publicà altres articles de suport que foren recollits en el llibre publicat vers 1912 titulat En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot.

Fragment possiblement corresponent a l'abril

Aquest llibre recollia els articles que Joan Maragall va publicar sobre el tema més algun altre relacionat en el tema on deia coses tant contundents com: La bomba i el renec són, sobretot, una mateixa cosa: un desfogament destructor de la impotència per a crear. L’àngel que volgué i no pogué ésser com Déu, blasfemà. El qui odia la societat i no se sent fort per a transformar-la tira una bomba enmig de la plaça: el sentiment és el mateix: la impotència enrabiada. Ara fixeu-vos en la nostra excel·lència, en el renegar i en les bombes comunament, i digueu-me si no veieu en això un raig de llum tenebrosa. De mosques, mendicants, escombraries, pols i bullangues en tenim poc més o menys el que ens pertoca; però la bomba i el renec són l’excel·lència nostra. Tenint en compte que aquest article fou publicat a La Veu de Catalunya l’octubre del 1909, després de la Setmana Tràgica, Déu ni dó...!

 Fragment possiblement corresponent al març

Si el prestigi d’en Joan Maragall estava assegurat, el d’en Junceda estava més que assolit dintre del món de la il·lustració. A més Junceda era un magnífic il·lustrador que havia col·laborat estretament amb la Lliga del Bon Mot fent acudits al·lusius al tema i a més era simpatitzant del Foment de la Pietat Catalana. Aquests aspectes el portaren a il·lustrat llibres de característica religiosa de tipus conservador com per exemple Tradicions religioses de Catalunya d’Agna de Valldaura (1926), Eustaqui de Joan Puntí i Collell (1934) i Fabiola del cardenal Wiseman (1931). A més va treballar intensament en publicacions, revistes i diaris considerats conservadors com La Publicitat, Almanaque de las Conferencias de San Vicente de Paul, La Veu de Catalunya, El Matí, Fulla dominical, La Veu de l'Àngel de la Guarda, En Patufet...

 La vaca cega en dues versions. Una la del calendari de la Lliga del Bon Mot (1934) i l'altre per a Gallina Blanca (1938)

Per aquest motiu no és d’estranyar que quan la Lliga del Bon Mot volgués celebrar els seus vint-i-cinc anys pensés en dues de les figures més cabdals de la cultura catalana. Les poesies de Joan Maragall eren un èxit assegurat ja que aquest autor esdevingué un model poètic però les il·lustracions són d’allò més escaients. Cadascuna d’elles intenta captar només un moment del poema amb un cert misticisme i amb tota l’habilitat característica d’en Junceda. Els originals d’aquestes il·lustracions l’any 1986 foren exposats a la Sala Rovira de Barcelona conjuntament amb altres treballs realitzats per a la Lliga del Bon Mot. Els originals d’aquestes il·lustracions no estaven acolorits, per la qual cosa podem suposar que fou l’impressor qui afegí el color i no el mateix Junceda.

 Full del juny del calendari amb els números i el santoral mensual corresponent

Malauradament els calendaris són dels papers efímers que menys es conserven perquè té precisament una funcionalitat temporal molt limitada i després passa a ser un destorb dintre d’una llar. Una vegada passat el seu any, la neteja que tothom fa del que ja no és útil passa factura a aquest tipus d’impresos i per això els calendaris antics ens han arribat de manera fragmentàriament o senzillament no s’han conservat. En el cas del present calendari per al 1934 de la Lliga del Bon Mot només en coneixem un full sencer (el de juny) i onze il·lustracions d’en Junceda amb el seu corresponent poema maragallià, retallats i sense els dies ni el santoral ni les frases al·lusives al Bon Mot que anaven a la part baixa de cada full. Això vol dir que no hem conservat la correlació entre il·lustració i mes de l’any destinat a cadascun dels poemes. Esperem que algú ens doni notícies sobre aquest aspecte ja que per a les atribucions només ens fonamentem en la base de la hipòtesi i certa lògica a l’hora de relacionar poema il·lustrat i mes.

 

La llengua de Salvador Perarnau amb il·lustració d'Antoni de Clavé a Ales humanes. Barcelona, Comissariat de Propaganda, 1938. Un llibre que mostra molt clarament la mateixa filosofia però en versió esquerranosa

Com podem observar en aquest imprès d’avui, l’època republicana fou alguna cosa més que progressisme d’esquerres o laïcitat i que els sectors més conservadors  apostaren en aquest període per les solucions més sòlides poètica i plàsticament parlant. Però alerta, no oblidem que al costat d’aquestes iniciatives moralitzadores -que podríem anomenar de dretes- també hi havia una esquerra moralitzadora que en el fons també estava d’acord amb la neteja i depuració del llenguatge o en altres actituds cíviques, el que podríem anomenar moralitat laica.

PD. Us recomano una petita exposición Maragall, terrer espiritual que ha organitzat a l'Arxiu Joan Maragall. És molt petita amb llibres i originals però a més permet entrar al que va ser casa seva. 

Fragment possiblement corresponent al maig

BIBLIOGRAFIA:

En Joan Maragall i la Lliga del Bon Mot. Barcelona, Lliga del Bon Mot, (1912)

L’ESCOP, IVON. Els Nostres Pensadors i el Bon Mot. Conferències donades per Ràdio Barcelona. Barcelona, Foment de Pietat, 1935

L’ESCOP, IVON. La paraula en la llengua. Barcelona, Editorial Políglota, 1921

MAS I SOLENCH, JOSEP MARIA. Ivon l’Escop i la lliga del Bon Mot: l’obra de Mn. Ricard Aragó. Barcelona, La Formiga d’Or, 1992

PARCERISAS,PILAR. Vint-i-set dibuixos de Junceda, destinats als calendaris de la Lliga del Bon Mot a  “AVUI”. Barcelona, 20 de novembre de 1986.

 Fragment possiblement corresponent al novembre

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a 
la Segona República de les temporades 2010-2012

en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

L'Anuari Oliva (1907), ensaig de materialisació d'un moment intelectual

Coberta de l'Anuari Oliva amb un disseny de Renart

A Mironet du Bois

Avui fa cent anys que moria a Vilanova una de les persones més interessants del nostre patrimoni bibliogràfic, en Joan Oliva i Milà (1858.1911). Per dir-ho ras i curt, si el modernisme el componen, a més dels grans arquitectes, pintors i escultors, els grans artesans com Lluís Brú ( mosaic), Antoni Rigalt (vitrall), Gaspar Homar (moble), Lluís Masriera (joies) ...  en Joan Oliva és el gran artesà modernista del llibre i també del noucentisme. A diferència  d’aquestes destacadíssimes personalitats del modernisme que depenen en gran mesura de dissenys previs, en Joan Oliva dissenyava els seus llibres sense el guiatge de cap artista aliè al món editorial, a no ser com a col·laborador del mateix impressor. Això fa que les seves obres siguin úniques i que incomprensiblement el seu nom figuri en molt poques ocasions en els llibres que parlen globalment del modernisme com a art total.

 Portada interior amb un exlibris mediavalitzant de Víctor Oliva

Si hi ha una cosa que no m’agrada dels grans artistes és la falsa modèstia o d’histrionisme a la manera de Dalí, per l’altre costat. En canvi Joan Oliva guarda una equidistància perfecte perquè és conscient que com a impressor està fent història i per a això el 1907 va publicar aquest Anuari Oliva, subtitulat ensaig de materialisació d'un moment intelectual, orgullós de la seva obra i sabedor que la pot presentar on calgui perquè sempre tindrà el reconeixement públic. Malgrat això, com a pencaire de mena que era no s’aturarà en l’autocomplaença i continuà treballant intensament cercant la perfecció de l’obra. Aquest anhel de perfecció no va acabar amb ell ara fa cent anys sinó que ho va saber transmetre als seus fills, Víctor i Demetri.

 Justificació del tiratge i llista dels col·laboradors amb el símbol dissenyat per Víctor Oliva que els identifica dintre de l'Anuari

L’altre peculiaritat de la seva impremta és que no estava en el rovell de l’ou del modernisme català com ho era Barcelona, sinó que estava situat en una ciutat comarcal com era Vilanova (Garraf). Per això era conegut com la Impremta Oliva de Vilanova fins i tot quan els seus hereus van traslladar-la (1915) al carrer Casanova 169 de Barcelona amb el nom més pompós  d'Institut Gràfic Oliva de Vilanova. Quan Ignasi Folch va escriure el seu article comentant l’aparició d’aquest Anuari Oliva a la revista Futurisme (juliol 1907) ho expressà d’allò més bé: Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.

 Col·laboració literària i artística d'Alexandre de Riquer

Però qui fou en Joan Oliva? Per poder entendre la complexitat de Joan Oliva no hi ha res millor que visitar la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova on s’ha inaugurat una molt interessant i recomanable exposició, Joan Oliva i Milà: erudit, i fidel bibliotecari (1858-1911), en motiu del centenari de la seva mort. En aquesta exposició vilanovina podem veure, a través dels plafons explicatius -amb ampliacions d’informació gràcies al codi QR- i de les vitrines la feina que va fer tant com a bibliotecari i home de confiança de la Biblioteca Víctor Balaguer, la seva proposta d’organització bibliotecària a nivell europeu i la seva feina d’impressor, que en aquest cas és la que més ens interessa. Pel meu gust trobo que les vitrines han quedat curtes per la ingent tasca que va desenvolupar. Hi trobo a faltar més desenvolupat l’aspecte d’impressor malgrat que reconec que a la Biblioteca Víctor Balaguer se’n destaqui més la tasca d’innovador bibliotecari.

La mort del seu pare l’obligà a posar-se a treballar als 12 anys i a entrar com a caixista d’una impremta on quedà lligat per sempre a l’olor del paper i la tinta. El 1880 marxà cap a Paris i Londres (el que li donà domini dels idiomes i contactes internacionals) per a perfeccionar l’aprenentatge com a impressor i com a bibliotecari. Quan tenia previst marxar cap als Estats Units fou cridat per Víctor Balagué per a que posés ordre a la biblioteca que havia donat a Vilanova. El 1896 començà els seus primers treballs com a impressor que el portà el 1899 a fundar la Impremta Oliva impressor al carrer Llibertat número 53 de Vilanova.

A partir d’aquest moment inicià una empresa meteòrica que el permeté imprimir dels millors llibres i impressos efímers del modernisme i dels inicis del noucentisme, amb una estètica personal que navegava (mai naufragava!) entre ambdues aigües amb una gran personalitat lluny dels arquetips més modernistes a la manera d’Alexandre de Riquer. Només com a exemple direm que dintre del seu catàleg destaquen Boires Baixes (1902) de Josep M. Roviralta amb il·lustracions de Lluís Bonnín i partitura d’Enric Granados (considerada obra mestra del modernisme), Els exlibris de Renart, Liliana d’Apel·les Mestres o Els dolços indrets de Catalunya de Torné Esquius per posar només quatre exemples de llibres monumentals amb una personalitat pròpia i independent. Només cadascú d'aquests llibres de manera individual ja haguessin passat a la història de la impremta i és que la Impremta Oliva de Vilanova es distingí per la seva qualitat, el que provocà que de seguida rebessin encàrrecs des de Barcelona i de fora de la ciutat

Exemple d'impressió japonitzant feta per al llibre Poesia & Prosa d'Ignasi de Ribera

Joan Oliva, i després els seus fills, aplicaren les darreres tècniques tipogràfiques però amb una cura molt especial que anava des de la tria meticulosa dels tipus mòbils o el paper fins a l’aplicació de tècniques que requerien un cert domini artesanal. L’aplicació de tintes clares sobre papers foscos o el procediment japonès de colors difuminats, reinventat mecànicament pels Oliva -que no se sap exactament com ho aconseguia- són dos d’aquests exemples del domini i la innovació com a impressors dels Oliva. Euniciano Martín creu que la tècnica japonitzant s’aconseguia per una irisación conseguida en la impresión por la simple regulación del vaivén de los rodillos que toman las diversas tintas de sectores distintos del tintero, separados entre sí por plomos. Sigui com sigui el que queda clar és l’aspiració vers la perfecció que tingueren els Oliva de Vilanova i que és el que els donà fama.

Quan el 1907 en Joan Oliva es proposà fer un anuari de propaganda com els que es feien a l’època (impremta Henrich y Cª, per exemple) prescindí del calendari i el convertí en un llibre de format quadratitzant (27 x 22 cm.) amb un recull d’articles escrits per intel·lectuals del moment com Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Àngel Aguiló, Carlo Boselli, Josep Carner, Raimon Casellas, mossèn Miquel Costa i Llovera, Gustau Galceran, Ramon Miquel i Planas, Mateu Obrador i Bennassar, Víctor Oliva, Josep Pijoan, Josep Pin i Soler, Joan Pons i Massaveu, Joaquim Riera i Bertran, Alexandre de Riquer, Josep M. Roviralta, Santiago Rusiñol, Doctor Schulze i Xavier Viura. A més artísticament hi ha col·laboracions de Josep Triadó, Bruno Héroux, Ramon Ferrer, Llaveries, Riquer, Casas i Stanlaws.

Aquest conjunt divers de col·laboradors pretenia sintetitzar el concepte de varietas renaixentista amb que emprenien tots els encàrrecs ja que buscaven per a cadascun dels projectes la solució idònia. Per a això a l’Anuari Oliva es reprodueixen multitud d’exemples del que són capaços de fer però no la totalitat de la seva producció malgrat que al final, com a apèndix, s’inventarià tot el que havien publicat. Se’n tiraren 500 exemplars (9 exemplars en paper japó, 29 en paper allisat acigronat per als col·laboradors, 462 amb el mateix paper per a la venda) i consta que es cercà subscriptors per a aquesta obra de propaganda com ho indica un prospecte que constava 16 pàgines de l’anuari que es venia a 30 cèntims. Aquest aspecte és important per veure que anaven més enllà de propaganda que es reparteix als clients i el que es buscava, com ells ho anomenaven, fer un llibre d’art.

 Pàgines amb la reproducció del Llibre de rajoles valencianes i catalanes que havien publicat

Aquest prospecte que publicitava l’Anuari Oliva indicava a qui anava adreçat:
 Als bibliòfils, com el primer llibre d’art imprès a Espanya.
Als impressors, com la millor colecció de mostres de tipografia moderna.
Als exlibrites per la varietat d’exlibris que conté, la major part inedits.
Als artistes, per qu’es na glorificació de les arts del dibuix.
A les demés persones inteligents desitjoses de tenir un álbum que, tot distrayent la vista, ensenyi bellesa y elevi el gust.
Les intencions eren clares i s’hi esmerçaren tots els esforços. Malgrat les intencions de fer un altre anuari l’any següent aquesta iniciativa no tirà endavant i només els seus fills editaren un llibre semblant però no tant espectacular, el Keepsake, per commemorar el trasllat de la impremta de Vilanova a Barcelona l’any 1915.

Els esforços impressors de Joan Oliva foren continuats pels seus fills Víctor i Demetri amb llibres que anaren adaptant-se i innovant a l’estètica de cada moment amb il·lustradors de la talla d’Ismael Smith, R-C. Ricart, Josep Ribot, Roberto Montenegro, Xavier Nogués, Francesc Labarta...  amb una continuïtat de llibres de gran interès com la Introducción al estudio del arte del alfabeto en Cataluña, La lámpara de Aladino, Aleluyas, Llibre d’or del Rosari a Catalunya, El Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1837-1930), Costums de Catalunya, Don Quixote of La Mancha, Tratado de monteria del siglo XV... Aquests llibres foren encàrrecs locals o fins i tot internacionals ja que la fama de la impremta traspassà fronteres. No és estrany que quan acabés la Guerra Civil Ernesto Giménez-Caballero una de les primeres coses que va fer en entrar a Barcelona fou l'encàrrec de la impressió del seu llibre ¡Hay Pirineos! o que Ediciones Jerarquia els ordenés la impressió de Corona de sonetos en honor de José Antonio Primo de Rivera el mateix 1939. És curiós que malgrat, la pulcritud d'aquestes publicacions i les que vingueren després, a partir d’aquest moment la impremta Oliva deixà d’experimentar i d'innovar en els seus dissenys i quedà com encallada, fent la viu-viu fins a la seva desparició.

 Diverses marques d'impressors que havia tingut la Impremta Oliva de Vilanova

El bibliòfil Miquel i Planas que és el darrer en fer l’aportació literària per a aquest singular Anuari Oliva, en el seu petit article titulat Reflexions sobre l’art de fer llibres, després d’analitzar les virtuts què ha de tenir un bon llibre acaba dient que l’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor. Y sols l’Amor es lo que dona a la freda materia el calor de la bellesa, sols l’Amor eleva el travall a art, sols l’amor sublima les vulgaritats de la tècnica, les rutines y les pesadeses de la feyna, fins a ferne poesía. En Guillem Morris ho digué: l’art es el travall fet ab amor, y aquesta perfecta intuïció de l’essencia de l’art el dugué a les sublimitats de la Kelmscott Press, imprenteta d’art establerta entre jardins, ben lluny del bullici de Londres, en el pacífich Hammersmith.

En definitiva, aquest Anuari Oliva és realment un ensaig de materialisació d'un moment intelectual. Com podreu comprendre, aquest no serà el darrer apunt (de fet ja és el tercer) que li dedicarem a la impremta Oliva de Vilanova i als seus llibres.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU,, SANTI i OLIVA, VÍCTOR. Barcelona art i aventura del llibre. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002 (Estudi seriós i definitiu, malgrat l'enganyós títol, sobre la impremta Oliva de Vilanova, molt recomanable per a saber-ne més i per a gaudir de les obres que van publicar gràcies a l'esforç fotogràfic)

TRENCH BALLESTER, ELISEO. Les arts gràfiques de l’època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d’Indústries Gràfiques de Barcelona, 1977.

VÈLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.