divendres, 5 de juliol de 2013

Luces y sombras del flamenco (1974) de Caballero Bonald i Colita, l’essència del flamenc


Coberta exterior
Fins aquest diumenge teniu temps de visitar al Centre de la Imatge del Palau de la Virreina de Barcelona la magnífica exposició de fotografies de Colita  i Julio Ubiña a l’entorn de la figura de Carmen Amaya (1917-1963). En motiu dels 50 anys de la seva mort  aquest és un dels diversos esdeveniments culturals que se li han dedicat a Catalunya per a reivindicar la seva memòria. Cal també destacar la tasca constant de redescobrir el Somorrostro on es crià Carmen Amaya per part del blog Bereshit de l’Enric H. March com a homenatge a la balladora flamenca nascuda a Barcelona i morta a Begur.

Nuvis gitanos de Barcelona i el cantaor sevillà Juan Talega

Colita, com a fotògrafa, s’inicià en el món del flamenc precisament a partir de la figura de Carmen Amaya, amb qui estigué en el rodatge de la pel·lícula de Los Tarantos (1962) i finalment en els darrers moments de la balladora flamenca. A partir d’aquí i de diversos viatges per Andalusia retratà part del món del flamenc, el que li valgué l’encàrrec de Lumen per a il·lustrar el llibre que José Manuel Caballero Bonald va escriure sobre el món del flamenc.

Col·lecció Palabra e Imagen de Lumen
L’estudi sobre el flamenc que realitza José Manuel Caballero Bonald, Premi Nacional de Literatura i apassionat i estudiós del flamenc, té un prestigi bibliogràfic dintre d’aquest món com a fita historiogràfica. De fet, a cada reedició que se n’ha fet (1997 i 2006) l’autor ha volgut actualitzar l’estudi que en va fer des d’aquesta primera edició de Lumen del 1975 dintre de la prestigiosa col·lecció de Palabra e imagen. De fet cada nova edició també incorpora més fotografies de Colita sobre el tema. Sobre les reedicions, i especialment la problemàtica de Lumen de 1997 és imprescindible llegir l'apunt que en fa Josep Mengual al seu blog negritasycursivas amb el títol d'El maquetista (o diagramador) creativo y sus excesos.

El llibre de Luces y sombras marca el final de la col·lecció sinó comptabilitzem el darrer  que es publicà en aquest format -Rimas d’en Bécquer amb fotografies d’Isidre Trullàs- deu anys després (1985) i que no acabava de guardar l’estètica de la resta de llibres de la col·lecció. Així, si som molt puristes hem de considerar Luces y sombras com el darrer llibre de la inspirada col·lecció Palabra e imagen.

 Cobertes interiors amb la platja del Somorrostro

Aquest llibre, el més gruixut de la col·lecció amb unes 150 pàgines de paper acartolinat i ataronjat per al text i fotografies intercalades i agrupades de paper couché no hi fa constar el dissenyador malgrat que continua fil per randa l’estètica de tots els altres llibres. Les cobertes interiors recull un paisatge de molta força expressiva que constitueix un autèntic escenari on es desenvolupa el flamenc més genuí. Així doncs, com ja veurem, el llibre no és il·lustrat exclusivament amb retrat dels artistes sinó que també incorpora el que podríem anomenar el paisatge vital del flamenc.

 La Piriñaca, Juan del Aguila i El Choza (Xerès)

Malgrat que jo sigui un inexpert en el tema del flamenc la lectura del llibre és tot un plaer, cosa difícil d’aconseguir en un llibre des d’on se’ns parla d’història, de cantants i música que no podem sentir. Per això, una de les tasques de Caballero Bonald en la recerca del flamenc fou l’edició de discs d’intèrprets cabdals abans que les seves veus no desapareguessin. D’aquesta manera conservava el món flamenc que els mitjans de comunicació franquista marginava perquè no s’adaptaven a l’ensucrament folklòric que cercava el Poder i que tant mal va fer per a aquesta música.  La seva tasca discogràfica culminà amb la publicació dels 4 discs de l’Archivo del cante flamenco el 1968 (reeditat per Sony el 2011 i escoltable per l’Spotyfi) i on podem escoltar les veus joves i velles més impressionants d’aquells anys.

 Peret (Barcelona)

La seva col·laboració sobre el món del flamenc, però, va anar més enllà ja que per a Antonio Gades li va adaptar l’obra per a convertir-la en musical Fuenteovejuna; per a José Mercé li va escriure les lletres del seu primer disc, Bandera de Andalucía; per a Lebrijano Encuentros i ¡Tierra! A més fou el guia i descobridor per als intel·lectuals de la seva època  del flamenc més enllà dels tòpics imposats per les autoritats. Aquesta militància flamenca el portà a defensar des d’un primer moment a figures joves com Paco de Lucía, Morente, Sanlúcar, Menese, Cepero o Camarón.

 Ambient a les barraques de Montjuic de Barcelona

Malauradament no sabem res de la gestació d’aquest llibre i de com Lumen –Ester Tusquets- va unir l’escriptor i la fotògrafa en aquest projecte. El cert és que la qualitat del text i de l’estudi és paral·lela a les fotografies i ambdós es van dedicar al món del flamenc en cos i ànima. Caballero Bonald des de la seva Xerès natal i Colita des de Barcelona viatjà a partir del 1969 per tota Espanya seguint els grans del flamenc, segurament amb les indicacions de l'escriptor. Amb el material d’ambdós és normal que una col·lecció com Palabra e imagen de Lumen s’avingués a tirar endavant un llibre com aquest.

Vicente Escudero

Colita ja havia col·laborat anteriorment a la col·lecció de Palabra e Imagen en el llibre de Juan Benet titulat Una tumba publicat el 1971. A Luces i sombras Colita hi aboca el seu arxiu personal de fotografies de Carmen Amaya realitzats a partir del 1962 i la dels seus viatges al Sud d’Espanya a la recerca del món flamenc amb uns resultats molt bons. Hem de tenir en compte que col·laborà amb en Xavier Miserachs el 1961 de devia incorporar la llibertat compositiva i el gra gruixut de les fotografies com a forma desentesament estètica que dona cos a l’àmplia gamma de grisos.

 El Cristo del Gran Poder i el Lebrijano, La Perrata i Pedro Peña i les cantaoras La Fernanda i la Bernarda de Utrera de Sevilla

El llibre aconsegueix expressar perfectament el món del flamenc gràcies tant als retrats dels seus protagonistes com de les coreografies seriades que aconsegueix que ens permeten veure encara més les expressions dels moviments. Uns rostres treballats pel pas del temps i el treball mantenen una alegria interna inqüestionable fins i tot quan la concentració i el dolor surt del cos en forma de música. Una sèrie de paisatges agrupats en un dels plecs fotogràfics  ens mostra l’espai vital variat que necessita el món flamenc per a sobreviure dintre de la diversitat que ens parla el text. Per això la fotografia i el text aconsegueixen crear una trama de complicitat molt interessant.

 Carmen Amaya

Dintre dels artistes flamencs retratats per Colita, molt menys obviament dels que en parla Caballero Bonald, hi trobem a Vicente Escudero, Antonio Gades, Pilar López, Paco de Alba, Antonio, Cristina Hoyos, La Chunga, La Singla, Manolo Caracol, Paco de Lucía, El Lebrijano, El Borrico, La Perrata, Peret, El Chocolate, Antonio Mairena, José Menese, Melchor Marchena, Manuel Gerena, El Choza, Juan Talega... però per amb una gran atenció a la figura de Carmen Amaya. Sense cap mena de dubte fou la primera gran representant del que Caballero Bonald destaca com a aislado foco barcelonés per l’expansió dels gitanos i que, com molt bé es veu en Les nits de Barcelona (1930) de Josep Maria Planes, s’arrelà als locals nocturns d’una Barcelona en plena expansió econòmica que buscava en el Paral·lel tot tipus d’espectacles.

 Manolo Caracol, Melchor Marchena, José Menese i Melchor Marchena, Manuel Gerena i José Menese

Aquest llibre publicat a Barcelona en una col·lecció tant heterodoxa com és Palabra e Imagen de Lumen segueix la tònica de mostrar aspectes diferents de la imatge que el poder franquista volia donar d’Espanya. Així doncs, enfront de les versions oficials que hom donava dels toros, de la boxa, del flamenc, de la infància feliç, de la virtut de la dona espanyola... aquesta editorial de manera tossuda mostrava altres realitats que s’han fixat en la nostra memòria gràcies als millors literats de llengua castellana i dels millors fotògrafs del moment. Cada vegada que contemplem un exemplar de la col·lecció ens meravellem de la seva qualitat i de com va poder saltar-se els controls de la censura...

Vicente Escudero i Antonio Gades a les Rambles de Barcelona

18 comentaris:

  1. Un llibre esplèndid que supera l'escàs interès que puc sentir pel tema.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Allau,
      És curiós com aquest poc interès alguns l'hem sentit però quan t'endinses en el tema li trobes el seu què. Gràcies al blog de l'Enric H. Marc, la lectura de Les nits de Barcelona de Josep M. Planes i altres averiguacions que vaig fent -com la d'aquest llibre- vaig descobrint un món molt més present des de fa tems a Barcelona del que podria suposar a priori. I a més la gravació que recomano és excel·lent!

      Suprimeix
  2. Crec que Barcelona és un lloc clau en la història del flamenc, han sortit i surten grans artistes flamencs, no he llegit el llibre d'aquest senyor, però crec que Barcelona ha de sortir en més d'un capítol.
    M'agrada escoltar, de tant en tant, a Porrina de Badajoz i recordo de fa anys una música molt bona d'en Sabicas.
    Ho del flamenc a Catalunya és una cosa curiosa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Barcelona -conjuntament amb altres zones de Catalunya- i pesi als d'aquí com els d'allà és un dels centres forts del flamenc. Malgrat tot el text de Caballero Bonald passa el tema de puntentes i sino fos per les fotografies de la Colita la presència catalana no seria tant forta en el llibre.
      Curiosament aquest text fou publicat paral·lelament a una donació virtual de la Galeria d'Imatges on ens sortia un sorprenent Porrina de Badajoz: http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2013/07/porrina-de-badajoz.html

      Suprimeix
  3. Las fotografías me gustaron mucho, son de persona y situaciones reales.
    Ahora han decidido que los cantantes deben ser bellos, ricos, homogéneos, pasteurizados y aburridos. El talento es secundario.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio, en México ya sabeis por experiencia lo que es la folklorización de la tradición... Aquí ocurre lo mismo como bien lo puedes observar.

      Suprimeix
  4. El mal no solament es va fer al mon del flamenc, si no a tot el mon musical, una desfeta que encara a dia d'avui patim, massa orella i poca oïda.
    Com sempre una excel·lent entrada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier,
      Quantes vegades, sempre massa desafortunadament, haurem de parlar del mal ocasionat per les dictadures. El que em sembla inveròsiml és que encara hi hagi algú que les pugui defensar o el que és el mateix: relativitzar-les.

      Suprimeix
  5. Tinc davant ara mateix una edició de butxaca de Prosa del observatorio de Julio Cortázar (en altre temps també de la mateixa col.lecció "Palabra e Imagen") i Neutral Corner de Ignacio Aldecoa. Va ser una excel.lent simbiosi la de fer que els textos i les imatges en parlessin entre elles, amb protagonismes alternants. En el cas de Luces y sombras del flamenco es dona una feliç conjuntura: un expert en flamenc (el de veritat) i, a més, extraordinari poeta, Caballero Bonald (també podria haver estat Félix Grande) i una fotògrafa molt versada i versàtil. Parlar i fotografiar el flamenc de base, el de veritat (el de las “cuevas” del Sacromonte granadino, abans de la perversió turística, per exemple) era una declaració contra el flamenc ensucrat i promocionat per sistema franquista. És el flamenc, amb més ombres que llums (o amb la llum de les seves ombres, més aviat) que podrà evolucionar i experimentar amb ell mateix com va demostrar Morente (amb la coartada del gran manipulat, Lorca) i els Lagartija Nick amb Omega al 1996. Un flamenc des de dins, que les imatges ens ajuden a contextualitzar dins una cultura amagada. I un Somorrostro català (amb Carmen Amaya com a icono) d’arrel flamenca i caló és una de les millors evidències de la transversalitat d’aquesta cultura.
    Excel.lent entrada. Com sempre. Gràcies per apropar el flamenc des de fora dels tòpics que l’enfonsen i el degraden.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. El títol mateix de Luces y Sombras del flamenco ja és tota una declaració de principis per part de Caballero Bonald. En el text sempre hi fa planar un dubte existencial sobre el que escriu perquè com a bon coneixedor del tema no afirmar categòricament res. Això ja és tota una bufetada conceptual contra la utilització del flamenc per part de les autoritats franquistes. I la seva publicació un altre pas de rosca de la col·lecció sense que un franquisme decadent en fos conscient.

      Suprimeix
  6. La fotografia de Peret (Pere Pubill) em sembla molt significativa: la posada en escena, marginal,amb un tó sòrdid, queda ben lluny del seu “canta y sé feliz” eurovisiu del mateix temps del llibre o dels èxits “rumberos” del gran públic i d’autos de xoc de les fires.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per això la vaig seleccionar per anar en solitari, tal qual. Una gran fotografia!

      Suprimeix
  7. Com molt bé dius tu, Galderich, la col·lecció "Palabra e imagen" és un tresor. Més que un tresor per la seva qualitat ho és perquè és un intent de buscar la "realitat" des de dins i al marge dels tòpics, que són els que han sepultat la cultura, no només la catalana, sinó la hispànica.

    Es fa difícil entendre per un profà que malgrat les grans diferències culturals dels pobles de la Península hi ha trets que són transversals. Tots som conscients com la romanització és un dels punts de partida dels regnes que s'aniran configurant durant l'Edat Mitjana i a l'altre extrem hi podríem posar l'arabització, que afecta de forma molt desigual, i en alguns casos és residual.

    Quan pensem en el flamenc immediatament se'ns va la mirada cap a Andalusia perquè com insinues tu la dictadura es va encarregar de convertir-lo en un succedani i el va associar a l'Andalusia més tòpica. L'arrel del flamenc no és andalusa encara que allà tingui la seva màxima expressió perquè és el país més arabitzat, fenomen que és una de les bases del flamenc.

    En general, els catalans no hi saben veure res d'indígena en el flamenc perquè, a banda de la rumba, mai s'ha fet l'esforç de presentar els fenòmens culturals com el que són i no com es venen. I quan s'ha fet, no se n'adonen: només caldria repassar la discografia de la Maria del Mar Bonet. Quan acabi el darrer apunt literari sobre el Somorrostro miraré de fer una breu explicació del fenomen.

    Galderich, esperem que el teu apunt rescatant "Luces y sombras del flamenco", els del Miquel de Saragatona (http://provisionals.blogspot.com.es/search/label/Carmen%20Amaya), els meus, l'any Carmen Amaya i el llibre que l'Eva Vila traurà a l'octubre i d'altres iniciatives col·loquin les coses en el seu lloc i perdem aquesta ignorància imposada durant quaranta anys.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. De fet Caballero Bonald situa l'origen del flamenc, amb tots els dubtes i cauteles, en el món gitano i en una zona molt concreta d'Andalusia des d'on després s'expansionarà.

      Tot esforç per posar en dubte el que ens sembla que és clar és interessant i crec que aporta contingut al que hom escriu. No es tracta de posar-ho tot en dubte sinó de rascar el que sembla evident i veure la superficialitat. Gratant, gratant ens surt la Carmen Amaya i no ens ha de ser una sorpresa sinó una lògica del país!

      Suprimeix
  8. Unes fotografies molt bones i una entrada molt ben traçada com sempre. Sort que sempre quedaran editorials i persones valentes per portar la contrària als autoritarismes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I el que és més important, per ballar i cantar amb alegria malgrat i en contra de les circumstàncies.

      Suprimeix
  9. Has escrit un nou text excel·lent i oportú. No tan sols perquè aquest flamenco va estretament lligat a la nostra història, sinó perquè ara vivim temps maldestres i malintencionats, en què algú voldria dir que a Catalunya només hem escoltat sardanes i òpera.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluís,

      Una mica -hi ho saps- la intenció del Piscolabis és anar recuperant el que som i hem estat a través dels papers impresos perquè són els que ens permeten veure una mica més el nostre passat sense gaires manipulacions. La nostra complexitat com a país va per sobre dels tòpics tant dels que volen fer èmfasi cap a un cantó com cap a un altre.

      Ho veiem que la complexitat és riquesa plena de matisos o anem malament.

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols