dimecres, 11 de setembre de 2013

Festivas demostraciones y magestuosos obsequios... con el deseado arribo... de D. Felipe IV deAragón, y V de Castilla (1702), les festes que Barcelona li dedicà al primer Borbó


Els seguidors del blog ja saben que una de les meves dèries bibliòfiles són els llibres que descriuen els Fastos del Poder en els quals els elements efímers de la Festa són centrals. Malgrat que les celebracions són efímeres per naturalesa, aquestes narracions fan patent la voluntat -tant pròpia de l’esperit humà- de perpetuar-ne el record des d’un doble vessant: el fet a què hom ha dedicat la celebració (naixement, mort, casament o senzillament visita d’un rei a la ciutat) i com s’ha dut a terme la celebració, perquè malgrat ser un fet puntual i una celebració efímera en quedi –a través del llibre- perpetual memòria. Potser és una contradicció que algú de profundes conviccions republicanes quedi seduït pels Fastos de la Monarquia però a aquestes alçades del blog ja no ve d’una contradicció més...
Portada tipogràfica del llibre amb l'escut de la Generalitat de Catalunya
Com tots aquests llibres del que vaig anomenar l’etern efímer el títol és llarg perquè pretén ser descriptiu de tot el que s’hi narra i qui ho paga: Festivas demostraciones, y magestuosos obsequios, con que el muy ilustre, y fidelissimo consistorio de los Deputados, y Oydores del Principado de Cataluña, celebrò la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo, de sus catolicos reyes, D. Felipe IV de Aragon, y V de Castilla, y Doña Maria Luisa Gariela de Saboya, que Dios guarde, prospere, y en su sucession eternize. Siendo Deputados, y Oydores de Cuentas Los muy ilustres, y Fidelissimos Señores, Don Fr. Antonio de Plandella y de Cruylles... Acabo aquí perquè hi ha tot el reguitzell de Diputats que en aquell moment dirigien la Generalitat. Fou imprès de orden del muy Ilustre, y Fidelissimo Consistorio, per Rafael Figueró a Barcelona l’any 1702. En el títol mateix ja es diu tot, per tal que ningú tingui cap mena de dubte sobre el contingut i els comitents, amb un llenguatge adulatori vers el Poder, molt típic de l’època.

 
 Embarco del rey nuestro señor en el Muelle de Barcelona (...) 8.abril.MDCCII de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704
El llibre narra, com hem pogut llegir, l’estada a Barcelona del Rei d’Aragó i comte de Barcelona Felip IV i V de Castella -com molt apropiadament remarca el llibre- després que en testament del 1700 el seu oncle Carles II li deixés els regnes de la Corona espanyola. Felip d’Anjou, un adolescent quan acceptà la corona, jurà en un primer moment les lleis de Castella i posteriorment, aconsellat pel seu avi Lluís XIV de França, jurà el més aviat possible les lleis i Constitucions catalanes. Justament per jurar-les vingué a Barcelona el 30 de setembre de 1701, on hi residí fins el 8 d’abril del 1702, que marxà cap a Nàpols. Com en totes les vingudes reials, la ciutat de Barcelona es volcà a rebre’l i a organitzar festes, recepcions oficials, focs artificials, processons... per celebrar-ho.

 Jurament de fidelitat del Conseller en Cap a l'autoritat de Felip IV (V)

El llibre, escrit en castellà, recull els diversos actes que es van fer a Barcelona en honor de Felip IV (V) i recull tots els discursos, presentacions, cartes, poesies i altres composicions literàries... que es van escriure per a l’ocasió. El llibre transcriu cadascun d’aquests textos en l’idioma original, cosa que permet saber que la llengua més usada fou la castellana –que s’utilitzà per fer arribar més fàcilment a la cort la informació i perquè és la que literàriament en aquell moment de diglòssia alguns consideraven com de més cultura i repercussió- mentre que el llatí fou utilitzat només en els àmbits eclesiàstics i algunes composicions poètiques. El català fou usat en algunes composicions poètiques i sobretot en els parlaments dels consellers de Barcelona i dels diputats de la Generalitat i en els juraments del rei, en lengua materna, conforme se ha estilado siempre.

 Apartat on es parla del sermó i de les processons realitzades amb presència dels reis pel trasllat del cos de Sant Oleguer

El llibre, com hem comentat, recull des de la seva entrada a Barcelona el 30 de setembre, les festes que se celebraren en els dies posteriors, la vinguda de la reina i el casori, com també el trasllat del cos de Sant Oleguer en processió presidida pels monarques i altres festes de tipus nobiliari que se celebraren per a distracció reial. En canvi, no inclou la festa de comiat arran de la seva marxa cap a Nàpols el 8 d’abril, per la qual cosa hem de pensar que s’escrigué abans d’aquest dia i pensat per ser entregat al rei com a record. El llibre, com tots els de narracions festives, és sumptuós, pretensiós, hiperbòlic, grandiloqüent... amb un llenguatge carregós al servei d’intentar demostrar que es tractava de les millors festes que la ciutat havia pogut dedicar al monarca. Com explica el narrador anònim al final del llibre, el text fou publicat para que sirva de pauta, modelo, y exemplar à los venideros, y à los demàs vasallos de su Magestad en lo que pudiere explicarse à las funciones que tienen acostumbradas en semajantes casos, y en lo que fuere proporcionado à sus observancias, y ceremonias.

 Poema retrògrad i epigrames dedicats a Felip IV (V)

Les descripcions de les construccions efímeres són molt detallades –malgrat que no hagi cap gravat que ho il·lustri, com sí succeeix en altres llibres semblants- però molt probablement pequen de certa exageració. És interessant la descripció dels tapissos que decoraven el Palau de la Generalitat, que compara a l’art de Rafael d’Urbino, o la de l’arc que va fer aixecar la mateixa Generalitat (un arc fet de fusta pintada a trompe-oeil per aparentar arcs de triomfs a la manera romana). Se’ns diu que en la Arquitectura, lo perfecto de las proporciones entre las basas, pedestrales, pilastras, risos, cornisas, balustres, y remates, con la igualdad de los pefiles, y lo primoroso de los relieves, que efectivamente parecia que sobresalian, y con la arreglada distribucion, con que todo se hallava colocado en su proporcionado lugar.
En las discretas Poesias de varios idiomas, y metros hallava la inteligencia un suave echizo, que la suspendia con la dulçe actividad de sus agudezas, y conceptos, y con la ingeniosa inventiva de sus historias, Hieroglificos, y representaciones, que venian à ser el alma de aquel agigantado cuerpo de esplendor, mereciendo su grandeza por inscripcion este

SONETO

Arco sublime, que en tu Arquitectura
ostentas edificio, lo que es Arte,
con primores engañas al mirarte;
pues no es lo que se ve tu bella hechura.

No es de piedra ni broce la hermosura
que el agudo pinzel supo aplicarte;
su destreza solo es la que exaltarte
con tal garbo supo, y la que asegura

El triunfo al ingenio, y á la idea,
que a las lineas tirò à tu perspectiva;
un Consistorio fuè, gloria de Astrea;

En su fineza, tu grandeza estriba,
pasmo à la ista, que entre aplausos brilla
de Palas brinco, del Arte maravilla.

 Inici del llibre amb l'exlibris del baró d'Esponellà de Can Sentromà de Tiana

La narració posa de relleu l’afabilitat dels reis en rebre tota classe d’atencions i de clams populars i vol remarcar la seva simpatia amb el poble. És de destacar la voluntat humanitzadora de la imatge del monarca quan explica el besamà del dia de la jura dels furs en el que arrodillandose à sus Reales plantas el Doctor Don Luis de Valencia, Decano del Colegio de Leyes, y Canones, para besar su Real mano, como todos los demàs, no pudiendose despues levantar, por su cansada edad que passa de 80 años, le ayudò su Magestad con mucho cariño, y afabilidad à levantarse (...) bien claro manifestò su Magestad en tan piadosa accion la Soberania de su generoso, y Real pecho, socorriendo afectuosamente pronto al que reconoció à sus plantas, que necessitava de favor. Gloriosa accion, que merece imprimirse con caracteres de Estrellas en las ceruleas laminas del Firmamento; para que en ellas lean sus Vassallos el favor que logran del Cielo en serlo de un Monarca de un espiritu tan propenso à su socorro, y ayuda.

 La benediction nuptiale donnee solennellement au Roy et la reine a Feguieres le 5 Novembre 1701.
de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)
A la part inferior es prepresenta el jurament dels Furs d'Aragó del dia 17 de novembre de 1701 a Saragossa.
Els discursos i parlaments que hom va dedicar als monarques en les diverses ocasions al llarg d’aquells dies són també un compendi de llagoteria barroca. El bisbe de Barcelona, per felicitar els nuvis els digué que quiera el Cielo que à este tan Magestuoso lazo Nupcial entre dos tan grandes, y heroycas almas no le rompa la parca en muchos siglos, y que la divina Magestad derrame todo el lleno de sus bendiciones, para que de èl, successivamente se deriven multiplicados Monarcas, y Heroes esclarecidos, que con incomparables hazañas, en mayor aumento de la Religion Catholica estiendan su augusto dominio por toda la redondez de el Orbe, hasta que por falta ya de mas terreno, conquisten con sus virtudes el Cielo; en donde con immortal fama se coronen triunfantes como immarcescibles palmas, y laureles eternos de Gloria.

 
 La Royalle Reception faitte à la Reine d'Espagne par sa Majeste Catholique. A Figuiers en Catalogne le 3 Novembre 1701 de DE L'ARMESSIN. (Bibliothèque nationale de France, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)
El Diputat eclesiàstic de la Generalitat no es quedà curt amb les felicitacions, i adreçant-se a la reina li agraí la singular honra de celebrase en ella (a Barcelona) lo Real Himneo, que ditxosament feliz ha alegrat à tota la circumferencia del Orbe, ennoblintla de solidas esperanças, de que tant sagrada unio, ha de fecundar esta Monarquia de heroychs Princeps, que sent vius Retratos, que ab perfeta puntualitat copiaran lo govern, discreciò, proesas, virtuts, triunfos, y providencias del adorat Numen de nostra veneraciò, y carissim Espòs de V. Mag. eternisaràn sa Corona, dilatant sos dominis fins que falten regions per a rendir à son senyorio.

 Jurament de fidelitat de Felip IV (V) dels Drets i Privilegis de Catalunya

El llibre, a més de la descripció de les festes, processons, construccions efímeres, parlaments protocol·laris... conté les descripcions exactes dels cerimonials de jura de les Constitucions, Lleis i Privilegis i les paraules exactes que es pronunciaren. Així doncs, la jura de Felip IV (V) va ser: Nos Don Phelip per la Gracia de Deu, Rey de Castella, de Aragò (...), de Mallorca, (...), Comte de Aspurg, Flandes, Tirol, Barcelona, Rosselló, y Cerdanya (...) Iuràm per nostre Senyor Deu, è la Creu de Iesu-Christ, è los Sants Quatre Evangelis ab las nostras Reals mans corporalment tocats, tenir, è observar, ò per tenir, y observar als Prelats, Religiosos, clergues, Magnats, Barons, Richs homens, Nobles Cavallers, homens de Paratge, y à las ciutats, Viles, y Llochs del Principat de Cathalunya, è Comtats de Rossellò, y Cerdanya, è als Ciutatdans, Burgesos, è habitadors de les dites Ciutats, Viles è Llochs, la Carta de la Venda del Bovatge, Herbatge, y Terratge, è tots los Usatges de Barcelona, Constitucions, Estatuts, Capitols, Ordinacions, è Actes de las Corts Generals de dits Principat, y Comtats, è mes totes Libertats, Privilegis, è otorgats, è mes la uniò dels Regnes de Aragò, Valencia, è Comtat de Barcelona, è mes la uniò del Regne de Mallorca, è Isles à aquella adjacens, è dels Comtats de Roselló, y Cerdanya, de Conflent, è Vallespir, è Vescomtats de Orladesy, y Carladesi ab los dits Regnes, (...) è mes la Confirmaciò de totas las Constitucions de Cathalunya, axi las del Rey en jaume com dels altres Reys, del qual Iurament, è confirmaciò manàm esterdre feta Carta publica una, y moltes, pus llargament ordenadores, segons acostumàt, y senyaladament en la conformitat que fou feta, y lliurada als Deputats del present Principat de Cathalunya del Iurament que prestà lo Serenissim Senyor Rey don Phelip nostre Besavi en la Iurament, y Confirmaciò, fets per lo Serenissim Rey Don Ioan, lliuradoras als Deputats de Catalunya, à la Ciutat de Barcelona, è à altres, dels quals serà interès, è les voldràn. Una vegada fet el jurament, se mandò tocar La Tomàsa –campana de la catedral-, que con su grave voz de bronze notificava à toda la ciudad tan honorifica funcion.

 Philippus V. Hispaniarum Rex de Filippo Pallota i gravat a l'aiguafort per Jan Baptish Berterham a ANTONIO UBILLA Y MEDINA. Sucession del Rey D. Phelipe V nuestro Señor en la Corona de España. Madrid, Imp. Juan Garcia Infançon, 1704

Llegint el llibre, però, una de les coses que sempre em vénen al cap és: si Catalunya va rebre Felip IV (V) amb tanta pompa i hagué tan bona relació entre els súbdits i el monarca, com és que després va trencar els juraments fets al monarca borbó per rendir-se al pretendent arxiduc, Carles d’Austria? Fins i tot hem de tenir en compte que Felip IV (V) convocà Corts a Barcelona –quan feia un segle que cap rei no n’havia convocat, com el text mateix indica- con el soberano designio con que su Magestad avia venido à este su Principado de aconsolar, favorecer, y aliviar à sus moradores como tan Fieles, y Leales Vassallos, atendiendo con particular reflexion que en toda la centuria passada no se avian concluido Cortes en èl, siendo preciso que con las calamidades en tan largo tiempo padecidas, se hallassen estragadas muchas de sus Constituciones, y que necessitasse de nuevas providencias para remedio de las necessidades publicas, alivio, consuelo, y satisfacion de los afligidos, oprimidos, y agraviados, que se reformassen abusos, se estableciessen nuevas Leyes para el universal beneficio, con el recto dictamen que son las Leyes, la regla, guia, norma, y luz de la justicia, nervios, alma y espiritu de la Republica, y saludable antidoto del veneno de los vicios, componiendo las costumbres con el temor que influyen, refrenando los atrevimientos, para que pueda vivir entre los malos segura la innocencia, y para que en ella halle el benemerito premio; el culpado, castigo; las virtudes, defensa; las injurias, vengança: el govierno estabilidad; y las calaminades, alivio. Motivos todos eficazes que con soberana prevencion, previamente considerados de nuestro gran Monarca, ya antes de salir de su Corte, avia mandado despachar las Convocatorias con prefixion de lugar, y dia para poner en execucion tan soberano, como provido designio.

A més de la jura de les Constitucions, les Lleis i els Privilegis i de la convocatòria de les Corts, Felip d’Anjou atorgà el permís de comerciar directament amb Amèrica, la possibilitat de vendre alcohol –un dels productes estrella catalans- a la resta de la Península sense traves i altres privilegis econòmics. Com sempre les coses no són tant senzilles com podem pensar d’entrada, i quan s’explica el període que va de la mort de Carles II a l’inici de la Guerra de Successió se sol simplificar i resumir els esdeveniments, de manera que el pas que va fer el govern de Catalunya de passar de l’acatament al rei Borbó a la causa austriacista mai no s’explica prou, ni s’hi aprofundeix, i pot semblar una decisió sense explicació. No em vull ni imaginar quina serà la simplificació que es farà del procés de la Transició de Franco a la Democràcia actual d’aquí a cent anys...

 Setge i desembarcament de les tropes aliades al port de Barcelona el 9 d'octubre de 1705 de P. VAN ALMODE. (Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, tret de Catalunya i la Guerra de Sucessió)

Però deixem els futuribles i analitzem –també de manera molt simplificada- aquest pas. Quan Felip IV (V) és nomenat rei de les Espanyes, a banda de la sorpresa inicial, no hi havia cap element als territoris de la Corona que portés a pensar en la possibilitat d’un qüestionament de la decisió testamentària de Carles II, malgrat que a nivell internacional es valorà des d’un primer moment com inadequat per a l’equilibri de forces a Europa. Malgrat això i el sometiment de Catalunya a Felip d’Anjou hi hagué certes coses que començaren a grinyolar d’aquest suposat idil·li que ens planteja el llibre, pel que sembla més per l’entorn del rei que per ell mateix. Fins i tot els historiadors parlen del paper conciliador dels consellers francesos –centralistes com ningú- de Felip IV (V) que intentaren compensar certes iniciatives dels consellers castellans destinades a retallar certs privilegis tradicionals dels catalans, com per exemple la potestat dels consellers i diputats de portar barret en presència reial. Per això és molt significatiu que en el text del llibre s’insisteixi constantment en el fet que anessin coberts i s’explica que hi va haver un universal jubilo entre la innumerable multitud, quando llegò la deseada, y honorifica noticia de que su Magestad avia mandado cubrir los Excelentissimos Conselleres, y fue lo mismo que inundarse Barcelona en un alboroçado, y festivo seno de alegria, naufragando la ternura entre el contento, y la gratitud, pues no sabian sus moradores como aplaudir, y apreciar à un Principe, que con tant generosa grandeza les favorecia, y honrava; confundianse las calles, y plaças en amorosas aclamaciones, y solo se oìan en ellas los continuos, y esforçados ecos de Viva nuestro gran Monarca, viva nuestro adorado Dueño, viva nuestro Felipe Quinto. Entre estas vozes venia ordenada la Real Entrada.

Reglamentació del torneig que es va celebrar per tal de distreure els reis
Aquest és un element secundari però de gran significació simbòlica, perquè la gran obsessió dels catalans, i que potser els definia com a poble, era el respecte per les seves Constitucions, Lleis i Privilegis. Hi havia, a més, altres elements de tibantor com pot ser la destitució del lloctinent de Carles II -Jordi de Hessen-Darmstad- i el seu relleu per Francisco Fernández de Velasco, que no tenia mà esquerra per tractar amb els dirigents catalans i que creava conflictes on no n’hi havia. Ell mateix fou el que inicià una gran repressió contra els primers austriacistes després del setge aliat sobre Barcelona el 1704. Aquesta repressió desmesurada, buscant austriacistes per tot arreu i empresonant personalitats de relleu, va crispar els ànims i aconseguí l’efecte contrari. A partir d’aquest moment el nucli austriacista vinculat al grup anomenat d’els vigatans anà creixent fins a col·laborar activament amb el setge de Barcelona de 1705 –portat a terme per l’antic lloctinent Jordi de Hessen-Darmstad que hi tenia contactes- fet que suposà el desembarcament de Carles III i el pas de bona part dels catalans a la causa austriacista.
 Obra de teatre dedicada als reis en obsequi de les seves noces i representada per distreure'ls en la seva estada amb anotacions manuscrites d'alguns dels actors que hi participaren

A aquests fets bèl·lics hem sumar-hi també un ambient antifrancès molt present a Catalunya a causa dels dos setges que havia patit Barcelona el 1684 i sobretot el sagnant de 1697 de la Guerra dels Nou Anys, amb la presència de tropes franceses que van fer totes les malvestats que els van venir de gust. A més també hi havia qüestions econòmiques, com el fet que els francesos podien exportar cap a Catalunya sense cap mena de problema des del Tractat dels Pirineus (1659) i que hi havia una burgesia catalana vinculada a Feliu de la Peña que tenia com a model econòmic Anglaterra i Holanda. Tot això, amanit pel poc respecte que la monarquia borbònica havia tingut ja contra les Constitucions, Lleis i Privilegis de la Catalunya Nord, va fer que cada vegada sectors més amplis de les classes dirigents catalanes es malfiessin dels juraments de Felip d’Anjou i acollissin el nou monarca –Carles d’Austria- com una solució.

 Relació dels participants en el joc de societat anomenat el Momo per tal de distreure els reis

Tot plegat va desencadenar un final ben galdós per als catalans, que van signar el Pacte de Gènova (1705) pel qual donaven suport a la causa austriacista a canvi de la seguretat que Anglaterra i els aliats sempre vetllarien per les Constitucions, Lleis i Privilegis catalans, cosa que amb el Tractat d’Utrecht va ser oblidat. Quan Felip V va aplicar el derecho de conquista en publicar el 1716 el Decret de Nova Planta possiblement es recordà d’aquella poesia que el Gremi dels Sastres li va dedicar en la seva estada a Barcelona el 1701:

I a lo acert del governar
Te Cana per a medir,
Agulla, y Fil per cusir,
Y Tisores per tallar
.


BIBLIOGRAFIA

ALBAREDA SALVADÓ, JOAQUIM. “Catalunya a la Guerra de Successió: de la victòria de 1705 a la pèrdua de les llibertats de 1714” a 11 de setembre de 1714. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2005

ALCOBERRO, AGUSTÍ. Catalunya i la Guerra de Successió. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007

22 comentaris:

  1. Molt bona viada, Galderich! Ho llegirem més endavant, que encara se'ns escaparà l'autocar. Salut i llibertat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo,
      És un apunt per a llegir tranquil·lament...

      Suprimeix
    2. Els teus apunts tenen dos moments, Galderich. El primer és el de la novetat de la publicació, quan la informació normalment et supera (és el meu cas) i em calen relectures per començar a entrar-hi.
      El segon moment són les "postil·les": quan han passat uns dies i un aprofita les aportacions dels lectors (i les teves, que en les respostes dels comentaris són sovint molt il·luminadores) per tornar a degustar el llibre. Re, que tot plegat és fantàstic.

      Suprimeix
    3. Gazo,
      Si, els apunts són una mica densos però és que els llibres a vegades també ho són, com aquest...
      I estic totalment d'cord amb tu que les postil·les i les aportacions posteriors via comentariws acaben d'arrodonir-lo.

      Suprimeix
  2. Molt bo Galderich! Gràcies per compartir-ho!

    ResponSuprimeix
  3. Al final, una mica més del mateix. Si és que vivim en un bucle. Bon apunt.

    ResponSuprimeix
  4. Vaja, sí que n’hi havia, de llepaculs fa 300 anys! Més o menys com avui dia…

    També és de rabiosa actualitat això dels delegats del govern central que no tenen mà esquerra i creen conflictes allà on no n’hi ha. De què em sona?

    Vaja, amb tot plegat s’entén que per anar a la comuna (el “lavabo” o “vàter”, per als jovencells que no sàpiguen què era una comuna antigament) en diguessin “anar a cal Felip”.

    Gràcies, Galderich, pel teu post, tan il·lustrat i documentat com sempre. És un plaer llegir-te.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. KRT,
      Res de nou sota la capa del cel...
      Sobre el tema de Cal Felip es refereix a Felip III (IV) que en temps del Comte-Duc d'Olivares va fer posar dos zeros (00) a les comunes amb clara referència al Consell de Cent (100). La resposta catalana molt tardana fou el tema de Cal Felip. És curiós però, que els 00 van desapareixer totalment d'Espanya quan es va imposar el WC com a sigles.

      Suprimeix
    2. Això del 00 també ho havia llegit (i recordo haver vist lavabos amb el número 100 en il·lustracions de revistes antigues), però creia que l'invent era de Felip IV (V de Castella, el de la Guerra de Successió), no pas de Felip III (IV de Castella, el de la Guerra del Segadors). Però com que cada Felip ens feia una guerra, i tots eren ben poc amics de Catalunya, tant li fa... Gràcies, sempre hi aprenc coses, al teu blog.

      Suprimeix
    3. És curiós perquè jo recordo de petit haver anat per les castelles i veure el 00!

      Suprimeix
  5. Galderich.

    Comparto la manía por estos libros, es un ejemplar muy atractivo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Son libros cargados de historia que nos ayudan a ver que todo no es tan simple como nos parece...

      Suprimeix
  6. Renoi com ha funcionat sempre el món... És ben trist.
    Fa temps quan vaig començar a llegir sobre la guerra de successió, em costava d'entendre perquè un plet dinàstic s'havia incorporat tant a la mitologia del catalanisme. Entenc la seva importància de cares a la pèrdua de drets, però no entendia que quedés per sobre de les conquestes de Jaume I o fets similars. Si ho penses ve, el catalanisme és un dels pocs nacionalismes sorgits al S.XIX que no viatja a l'edat mitjana per cercar les seves llegendes, sinó que les troba a inicis del S.XVIII. Com a mínim val a dir-ho és curiós.
    En qualsevol cas, el pobles són lliure d'interpretar la seva història i els catalans ho em fet a la nostra manera. Tot i que, més ens valdria mira d'aprop i amb objectivitat la nostra història per no caure en l'idealisme absurd d'altres nacionalismes, verbigràcia l'espanyol.
    L'any que ve, tinc previst fer una entrada al blog sobre la història del Dret Civil Català i la seva evolució. Potser et demani una mica de bibliografia, que veig que de la guerra de successió vas ben servit.
    Per cert, imagino que ho hauràs notat, però... tímidament, amb prudència, i el meu habitual escepticisme, m'estic tornant lleugerament catalanista i fins i tot independentista ;)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      Afortunadament, crec, el nacionalisme català ha mirat l'11 de setembre com a símbol de la pèrdua de les seves llibertats. Prefereixo això a reivindicar la patuleia de bàrbars com van ser el almogàvers i que en un principi fou un dels motius a reivindicar. L'11 de setembre fa menys mal als ulls que els Reis Catòlics, el Descubrimiento...
      I sobre l'evolució política que hom fa no t'has de preocupar perquè el que és positiu és estar convençut del que hom pensa en cada moment i tenir clar que no fas mal a ningú. Això et permetrà no tenir vergonya del que vas pensar en un passat ni del que pensaràs en un futur. Malfiat dels vells que diuen que sempre han pensat igual!

      Suprimeix
  7. Oprtuníssim, carai...! La història que envolta la guerra del 1714 està escrita a mitges i plena de mentides, trampes i interpretacions tergiverades. A mi em fa molta gràcia que es parli de la pèrdua de "llibertats dels catalans", perquè hauríem de veure de quins catalans parlem (em temo que no eren tots sinó uns quants...). Però en fi. En tot cas, l'apunt bé val dues lectures.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluís,
      Tota història popularitzada, ho sap tothom i és profecia, és plena de simplificacions que són lluny d'apropar-se a la realitat.
      Només quan hom escarba i remira pot arribar a comprendre la complexitat del que va envoltar certs fets històrics que el pas del temps ha emmascarats.
      Malgrat les crítiques que es fan a les celebracions del 1714 crec que si hom mira bé -més enllà de les simplificacions- i tria correctament trobarà estudis seriosos que aprofundeixen en el tema. Aquests estudis ens parlen d'aquesta rebuda a Felip IV (V), del setge aliat sobre la Barcelona felipista del 1705...
      Pel que fa al Piscolabis, com molt bé insinues, és intentar sortir de la lectura simplificada i parlar una mica més enllà buscant dobles i triples lectures del nostre passat.
      Sobre el tema de la pèrdua de les "llibertats dels catalans" hem de tenir en compte que si aquestes haguessin estat favorables a la monarquia i als interessos de l'aristocràcia espanyola les haguessin mantingut intactes. Com diu l'historiador Albareda és clar que les lleis beneficiaven majoritàriament a les classes altes catalanes -estem parlant de l'Antic Règim!- però de retruc donaven molts més avantatges que les lleis de Castella a les classes menys afavorides.

      Suprimeix
  8. Contradicció, mes contradicció que això impossible, poc podien pensar el tomb que donaria tot plegat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier,
      Sempre penso amb la gent que celebra decisions polítiques i que després es veu afectada per allò que celebrava... ben actual!

      Suprimeix
  9. M'he empatxat amb la felicitació del bisbe de Barcelona als nuvis!

    És evident que els interessos de Catalunya estaven íntimament lligats als interessos de les potències europees i en quin lloc nosaltres encaixàvem millor. Si l'arxiduc no hagués estat nomenat emperador, probablement Anglaterra no ens hauria deixat de banda.

    El que em fa gràcia és la història dels barrets, que lliga molt amb aquesta visió que es té dels catalans i les seves "peculiaritats".

    Suposo que, a banda de tot, el llibre reflecteix una forma de fer "institucional" i que no tot és riure-li les gràcies al monarca de torn. O potser hi ha una tendència a llepar culs a canvi que ens deixin remenar les nostres cireres? Tot i que m'agradaria saber quines són les "nostres" cireres...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,
      Els textos són molt feixucs perquè el tema gramatical el tenen complexe, abarrocat.
      La guerra fou una guerra mundial -alguns parlen de la realment primera- de la que els fets de Catalunya no foren més que uns episodis més. Vam perdre les cireres i la pregunta que et fas és la pregunta clau a l'actualitat!

      Suprimeix

Escriu el teu comentari, si vols