D’una vella i encerclada terra (1980) de Salvador Espriu, Manuel Valls i Josep Maria Subirachs, una obra coral de commemoració

Al Centre Excursionista de Catalunya

Per tradició familiar he estat vinculat al Centre Excursionista de Catalunya des de la meva infantesa encara que no d’una manera molt activa però si propera. Aquesta relació familiar amb aquesta entitat centenària -que el va publicar- és la que va fer arribar a casa com a obsequi d’uns molt bons amics el llibre que avui comentarem i que fou el meu primer Salvador Espriu, D’una vella i encerclada vida. Si avui el porto aquí és perquè el llibre fou il·lustrat pel recentment desaparegut Josep Maria Subirachs. És curiós veure dos dels protagonistes estètics més divulgats de l’època reunits en aquest mateix llibre.

El llibre fou fruit en un primer moment de l’encàrrec del 1973 del músic Manuel Vall –Nani- qui li va encomanar a Salvador Espriu un text per a un espectacle en un acte de dotze episodis que projectava. Salvador Espriu recordava en el pròleg que aquesta obra va ser ideada com un explícit homenatge a la nostra entitat lingüística i nacional, complexa i alhora en essència unitària. En la funció, un rodamón recorre tots els Països Catalans, amb un parell d’escapades fora dels nostres límits, l’una a Montpeller i l’altra al monestir de Sixena, tan relacionats, però, amb la nostra història. Aquest fil conductor és el que finalment es convertí en deu episodis que s’havien d’adaptar a la música que havia compost Manuel Valls.

L’elaboració conjunta i pactada, molt ben explicada en el pròleg, es retardà fins a finals del 1975 que coincidí amb la demanda d’Agustí Bou –president del Centre Excursionista de Catalunya- que li sol•licitava un text per a la celebració del Centenari d’aquesta entitat. Salvador Espriu cregué que tant un encàrrec com l’altre s’esqueien perfectament a ambdós requeriments per la qual cosa accelerà la seva elaboració per tal d’acabar el llibre. I heus aquí –tornem al pròleg de l’escriptor- com “D’una vella i encerclada terra” en una edició il·lustrada pel gran artista Josep Maria Subriachs (...) apareix vinculada a una commemoració singular, a la del primer Centenari de la fundació del “Centre Excursionista de Catalunya”. Surt per contribuir discretament a celebrar la naixença d’aquest il·lustre “Centre” que honora tant la nostra col·lectivitat, al servei de la qual ha estat sempre, amb amplitud de mires i amb una tenaç, sovint arriscada, excepcional abnegació.

El text combina la prosa poètica amb la poesia pròpiament dita dintre del viatge d’aquest Rodamón que som una mica tots plegats pels Països Catalans atenent la diversitat que ens uneix. Les referències històriques són preses com a motiu de reflexió del que vam ser, del que som i del que serem. El Rodamón se’ns adreça en un moment i ens diu: Senyors, jo no vinc d’enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d’un costat a l’altre del nostre país, en l’espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s’entrecreuen i se’m confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L’hem embastardit, però és. L’hem malmès, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivint i, si de cas, de quina manera.

Sobre els aspectes més simbòlic i literaris, que s’escapen a aquest apunt més estètic, val la pena que visiteu l’exposició comissariada per Josep Camprubí que amb el títol de País d’Espriu, pont de llengua: tomb cabalístic per una vella i encerclada terra és visible en el Col·legi Major Universitari Ramon Llull, capella Rubió i Bellver. L’exposició està precisament dedicada a aquesta obra tant des del punt de vista musical –amb les partitures del mestre Manuel Valls- fins als aspectes literaris i simbòlics, entrant en l’entramat cabalístic.

 

Justificació del tiratge amb la signatura del poeta

L’obra a principis de 1976 ja estava enllestida –el pròleg el signa el vint-i-u de maig- però el més segur és que en voler que fos il·lustrada per en Josep Maria Subirachs comportà un estrany retard de quatre anys. Si tenim en compte que el centenari del Centre Excursionista se celebrava precisament el 1976 sobta veure que la publicació del llibre no es produeix fins el 1980 amb uns agraïments del nou president del CEC, en Lluís Puntís que en fa una petita glossa de tot plegat signada ja a l’octubre de 1980. Malgrat tots els retards el llibre serví per tancar el centenari de l’entitat esportiva més antiga d’Espanya d’una manera molt digne ja que del llibre se’n va fer un tiratge de 3.000 exemplars  en paper Offset Tres Torras i 225 exemplars signats pel poeta i que s’adquiria amb la litografia del retrat de Salvador Espriu realitzada per a l’ocasió per Josep Maria Subirachs.

Aquest llibre sense cap mena de dubte és una fita per a la tasca divulgadora cultural del CEC que entronca amb aquells primers llibres de divulgació del patrimoni que sota el nom d’Album Pintoresch-monumental de Catalunya a partir d’un llunyà 1879 intentà divulgar amb llibrets incunables fotogràfics –dels que algun dia ja en parlarem- el patrimoni arquitectònic com els indrets de Poblet, Santes Creus i Montserrat. A partir d’aquestes publicacions de matineres dates –no oblidem que el primer nom fou el d’Associació catalanista d’excursions científiques- la tasca del editorial del CEC ha estat important centrant-se sobretot en guies i mapes de muntanya però no oblidant altres aspectes de ciències naturals com la fauna, vegetació, geografia... i patrimonials com estudis de la Masia, artístics i en aquest cas poètics. De l’edició tècnica D’una vella i encerclada terra, però, se n’ocupà l’editorial Àmbit amb un format de 24 x 17 cm.

El manuscrit i les galerades, però, restaren curiosament sota la propietat de l’antic president del CEC, n’Agustí Bou, malgrat ser un encàrrec institucional. A pesar que el llibre fou enllestit sota la presidència de Lluís Puntí el manuscrit no restà ni en propietat de l’escriptor ni fou dipositat a la rica biblioteca del CEC sinó que se li devia regalar a Agustí Bou. Malgrat això Agustí Bou els darrers anys de la seva vida decidí donar a la Fundació de l’escriptor a Arenys de Mar el manuscrit, les galerades i l’espitolari, tràmit que s’acomplí finalment l’agost del 2012.

 

En primer terme Ovidi Montllor, Oriol Martorell i Anna Ricci a D’una vella i encerclada terra, de Salvador Espriu. Palau de la Música Catalana (1979) (Arxiu AIET.)

A nivell musical l’obra fou estrenada en el Palau de la Música Catalana de Barcelona el 29 d’octubre dintre del 18è Festival Internacional de Música de Barcelona. En Ricard Salvat s’encarregà de l’escenografia de l’obra, n’Oriol Martorell del cant coral amb la Coral Sant Jordi i Joan Ginjoan de la música amb el grup Diabolus in Musica que fundà amb Juli Panyella amb màscares realitzades per Antoni Fàbregas. Ovidi Montllor i Anna Ricci hi posaren la veu solista a aquesta obra de Manuel Valls de la que malauradament no se’n conserva cap gravació en xarxa disponible per a poder gaudir-la plenament i fer-nos una mica la idea de la seva sonoritat.

Sobre la intervenció plàstica de Josep Maria Subirachs, com ja he comentat en altres ocasions, tinc una actitud ambivalent –mai bel•ligerant com en altres casos- perquè li reconec els seus mèrits d’investigador dintre del món de l’escultura però alhora li veig massa la cuina i un cert manierisme que m’impedeixen gaudir del tot de la seva obra. Un altre dels problemes que té en Subirachs és la gran quantitat d’obra escampada per Catalunya que produeix una certa fatiga visual si tenim en compte que no era l’únic artista del seu moment. Potser aquest sigui un dels factors que ultrartísticament li ha portat més problemes en generar tot tipus de gelosia entre el seu mateix gremi més enllà d’aspectes formals.

Les il·lustracions d’aquest llibre són un petit compendi de la concepció que tenia Josep Maria Subriachs del seu món plàstic entre la figuració i l’abstracció que tant li agradava treballar i que com amb Dalí tant agradava a un públic que necessita certa modernitat però no radical ja que necessita reconèixer formes. Aquest equilibri és el que li permeté desenvolupar la seva tasca escultòrica amb certa comoditat mentre li queien els encàrrecs públics i privats com és aquest cas. Si a això li afegim un cert erotisme amb els seus ja clàssics nus que mai van més enllà del que la moral acadèmica imposa tindrem un dels ingredients més subiraquians de la seva obra.

Com ja hem comentat el llibre amb edició limitada de 225 llibres anava acompanyada d’una litografia amb el retrat de Salvador Espriu de perfil, amb una curiosa imatge en la que no porta ulleres, el que realment ens el fa una mica estrany. Els traços diagonals -com si d’un esbós es tractés- del retrat de la litografia li donen aquest caràcter també molt propi de Subirachs d’obra non finita que fa inconfusible el seu estil. Aquesta imatge del poeta és la que s’aprofita per a la coberta i per a encapçalar la part dels agraïments del president del CEC, en Lluís Puntís.

Placa de Josep Maria Subirachs per al domicili del poeta als Jardinets de Gràcia (1990)

Aquest retrat fou aprofitat per a la placa que el mateix Subirachs va fer el 1990 per a recordar en els Jardinets de Gràcia que el poeta hi visqué. És curiós com es va aprofitar aquest retrat d’en Subirachs i no el que li va fer posteriorment a la seva mort el 1986 en l’homenatge que li dedicà l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners. Com que la tècnica d’aquest darrer retrat amb  ulleres és més a base d’esquitxades és menys fàcil de poder-se adaptar al relleu i per això el mateix Subirachs devia valorar millor la utilització del retrat d’aquest llibre que no pas el posterior.

 Retrat litografiat per Josep Maria Subirachs per a l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners (1986)

Així doncs, en un llibre podem gaudir dels dos artistes que durant l’època pujolista tingueren més repercussió dintre del món literari i escultòric fins a convertir-se gairebé en els artistes oficials cosa que els comportà que fossin titllats moltes vegades de mimats per el poder. Malgrat aquests aspectes més tangencials podem dir que el resultat final de l’obra no només no decep sinó que és força reeixida i que tant el contingut com el continent s’escauen i marquen tota una època.

Àngel Ferrant (1934), l'escultura primigènia

  

A Miquel Aparici, descendent artístic d’Àngel Ferrant, potser sense saber-ho

Fa 75 anys que els feixistes van liquidar la Segona República amb un lacònic:
En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
El Generalísimo
Franco
Burgos 1º abril 1939.

Poques vegades tant poques paraules han volgut dir tantes coses durant tant de temps. L’apunt d’avui només vol mostrar l’Espanya republicana que volia ser una altra cosa, més oberta, més connectada amb el món, més intuïtiva i més possibilista alhora que utòpica. Els desitjos van ser anorreats i esquinçats però la consciència d’un món millor no es va malmetre. En un dia com avui parlarem de la utopia artística en època republicana i d’allò que podríem haver estat i no vam ser durant un llarg i fosc període.

Hi ha artistes que no han tingut la fama popular d’alguns altres sense que aquí analitzem les causes, que són llargues i complexes. Alguns artistes, malgrat aquest poc èxit a nivell mediàtic, si que han tingut una gran influència dintre dels ambients artístics que els ha reconegut les seves aportacions, dinamisme i influència. Aquest és el cas d’Àngel Ferrant (1890-1961), un dels artistes més importants de les avantguardes històriques espanyoles i que avui, fora dels àmbits estrictament artístics, és gairebé un desconegut malgrat l’exposició retrospectiva que se li van dedicar el Museo Reina Sofia a Madrid i el MNAC a Barcelona el 1999.

Ja ho va dir Manuel Conde quan afirmava que Ferrant está en el antes, en el entonces, y en el ahora y en el después de la escultura española que se responsabiliza de su momento histórico. La influència d’Àngel Ferrant la trobem no només en els escultors de les primeres avantguardes espanyoles sinó també sobre els artistes posteriors com els del Grup El Paso o Dau al Set perquè fou capaç de bellugar-se entre la figuració i l’abstracció i les diverses tècniques escultòriques amb una llibertat difícil d’assolir.  En certa manera Àngel Ferrant va influenciar no només als seus coetanis sinó a generacions futures. Potser aquesta llibertat de fer en cada moment el que hom vol fou la causa del seu no reconeixement ja que no va vertebrar un estil propi ben definit malgrat que en tot el que feia hi deixava la seva empremta de personalitat. Mai, però, va caure en una autorrepetició manierista.

El fet que fos un innovador constant i un artista teoritzador sobre art i les seves circumstàncies va provocar que l’agitador cultural canari i alma mater de la revista la Gaceta de Arte, Eduardo Westerdahl, li dediqués el 1934 un llibret en quart (26 x 18 cm.) monogràfic amb una nota autobiogràfica, un text teòric del propi Àngel Ferrant i una interessantíssima introducció de Sebastià Gasch. Recordem, com ja vam veure, quan vam parlar de Crimen d’Antonio Espina que la Gaceta de Arte fou la revista –en la que hi col·laborà Àngel Ferrant- i l’editorial que des de Tenerife intentava introduir les avantguardes artístiques i literàries europees a Espanya, que va arribar a organitzar fins i tot una gran exposició sobre el surrealisme abans de la guerra. Per això no és d’estranyar que Eduardo Westerdahl dediqués un llibre a l’obra més agosarada, experimental i trencadora estèticament i conceptual que Àngel Ferrant estava portant a terme en aquells moments.

El llibre fou editat a la Tipografia Sans de Tenerife seguint l’estètica pròpia d’Ediciones Gaceta de Arte amb una tipografia sans serif com la Futura per als titulars que contrasta amb la tipografia serif del text. Aquest petit llibre prescindeix, per estètica, de totes les majúscules, tant de noms propis com d’inici de paràgrafs seguint un corrent estètic que intentava innovar tipogràficament i estètica. La mateixa coberta que combina el negre i el verd sobre fons blanc amb una cal·ligrafia manual de gran expressió gràfica segurament del mateix Àngel Ferrant juga entre la sobrietat i un cert decoratisme expressiu. A la part final del llibre hi van en paper couché nou il·lustracions en blanc i negre corresponents a set obres d’Angel Ferrant: hidroavión, anfibio galopante, gitana, composición, composición, formas y movimientos de la vida acuática i novia. Malgrat l’escassetat de mitjans emprats el resultat del llibre és fantàstic perquè està cuidat fins els darrers detalls. Aquestes obres són autèntics objectes trouvé a la manera del camí iniciat per artistes com Marcel Duchamp, Kurt Schwitters o Joan Miró per posar només alguns dels noms més coneguts.

Aquest llibret de 18 pàgines i 9 il·lustracions fou la primera monografia dedicada a Angel Ferrant que a més recollí les obres experimentals que hem comentat però que no han arribat fins als nostres dies ja que només les coneixem precisament per les fotografies que es reproduïren. Això fa que el llibre tingui un doble valor tant pel seu contingut teòric a través dels articles com de testimoni d’unes obres a les que se’ls ha perdut la pista perquè segurament foren destruïdes en considerar que era més important la sotragada conceptual i estètica que l’obra en si mateix.

 

El llibre es publicà el 1934, quan Àngel Ferrant residia a Barcelona, moment clau per al seu desenvolupament ja que pogué gaudir de l’estela que artistes tant interessants com Torres-García o Barradas havien deixat a Barcelona i l'ambient artístic d'una ciutat en plena efervescència. Aquesta mateixa època Àngel Ferrant estava vibrant amb tot allò que succeïa arreu del món dintre de les avantguardes i intentant un equilibri entre formes pròpies i influències alienes. És el moment en el que forjà una molt bona amistat amb el crític Sebastià Gasch –fundadors ambdós de l’ADLAN- que  va escriure el text del present llibre a més d’estar en totes les propostes artístiques del moment com la publicació dedicada a l’art contemporani D’Ací i d’Allà també del 1934 o en relació amb en Joan Magrinyà i els seu ballet del 1935.

D'Àngel Ferrant en Juan Eduardo Cirlot  ja va dir que les seves obres dejan una impresión de síntesis de contrarios, de pugna entre factores adversos, entre los cuales sobresale, por así decirlo, el arte inocente del niño que juega con objetos encontrados, aunque entre ellos pueden aparecer puntas afiladas de la tijera de la muerte. I és que Àngel Ferrant com a persona que tenia el neguit artístic ben arrelat va buscar i teoritzar sobre l’estètica del dibuix infantil com a art primitiu i intuïtiu. Va estar en contacte amb el pedagog Pere Vergés de l’Escola del Mar qui li deixà dibuixos d’alumnes per a les seves estudis com els seus articles per a la revista AC del GATCPAC. Sobre el món de la creació plàstica adaptada als infants l’IVAM el 1999 va exposar el seu projecte (1935) anomenat Arsintes –art sintètic- a base de plantilles de cartró retallat per a que l’infant o l’escultor adult confegissin les seves composicions complexes a partir de formes senzilles.

 

Però deixem que sigui Sebastià Gasch qui ens parli de l’obra d’Àngel Ferrant d’aquest llibre –tot respectant la tipografia sense majúscules-. El crític ja avisa a la seva introducció que a partir de les obres del nostre artista va fer una reflexió des de la particularitat a la universalitat de l’art contemporani:
la escultura es función animadora del espacio.    ni más ni menos.   y si esto se consigue, no se hace otra cosa que escultura”   -dice el enscultor angel ferrant.    si, evidentemente.    la escultura pone únicamente en juego la luz y los volúmenes en el espacio.   ni más ni menos.
este espacio se puede animar con torsos y brazos de mujer o con botellas y guitarras.   es igual.    sea como sea, si los volúmenes, representativos o no, están bien ordenados en el espacio, el resultado será siempre escultura.

¿por qué ferrant, cansado de animar el espacio con torsos y brazos de mujer, ha querido animarlo ahora con pelotas y discos fonográficos?    por dos razones.    primera razón: porqué los torsos y brazos de mujer han sido ordenados tanto y tan bien por los escultores de épocas pasadas, los museos tienen tantos espacios animados, y bien animados, con torsos y brazos de mujer, que no vale la pena de repetir una cosa que ya ha sido realizada con tanta perfección.   hay que decir algon nuevo.   segunda razón:  porque, a pesar de tanta perfección, los torsos y brazos de mujer son volúmenes impuros.   y modernamente, las artes sienten con más intensidad que nunca el deseo de purez.    en consecuencia, las artes plásticas se han vuelto geométricas.    y la música se ha vuelto descarnada.   en la plástica, el esquelo de la forma.    en la música el esqueleto del ritmo.    ferrant, hombre de su tiempo, ha querido obedecer esos dos imperativos de la época.   y ha querido decir cosas nuevas.   y ha querido hacer obras puras.
(...) las posibilidades de los torsos y brazos de mujer ya han sido completamente agotadas.   ya ha sido dicho todo on estos elementos.    ferrant ha buscado elementos nuevos, cuya combinación contiene más cantidad de sorpresa y de imprevisto.    Deja un margen más amplio a la invención.   y ha querido hacer obras puras....    por lo tanto, ha buscado a su alrededor volúmenes purísimos, superficies lisas y lustrosas, formas primarias desprovistas de hojarasca, huérfanas de ornamentación.

(...) estos objetos tienen una armonía sorprendente.   para lograr el equilibrio nada ha sido respetado.   ferrant ha sido acusado de mutilar los elementos que emplea.   un disco fonográfico, por ejemplo.   no hay que olvidar, empero, que el disco utilizado deja de ser disco para entrar a formar parte de un todo.   y que si la armonia de este conjunto exige que el disco sea mutilado, hay que hacerlo.   libertades que no podía tomarse con el torso y los brazos de mujer el escultor naturalista, esclavo de la verosimilitud óptica.

en los objetos de ferrant la concepción juega un papel más importante que la ejecución, la habilidad manual.   sus objetos son pura materialización de una concepción.   estamos lejos, afortunadamente, del genio fin de siglo, arrastrado por un delirio puramente exterior y trabajando con gestos de energúmeno y actitudes de alucinado el fango de donde había de surgir la estátua declamatoria y enfática.   estamos lejos de todo virtuosismo, de todo malabarismo digital, de todos los fuegos de artificio manuales.    ferrant, una vez concebida claramente su obra, le da forma con la misma sangre fría y la misma exactitud matemática que precisan para construir un instrumento de precisión.    la tarea de ferrant, hombre más inteligente que los manobres de la escultura, es tarea eminentemente intelectual.

he aquí unas palabras del gran escultor hans arp: “el hombre llama abstracto a lo que es concreto.   comprendo que se llame abstracto a un cuadro cubista, ya que algunas partes han sido sustraídas al objeto que ha servido de modelo a dicho cuadro.   pero considero que un cuadro o una escultura que no han tenido ningún objeto por modelo son tan concretos y sensuales como una oja o una piedra.   el arte es un fruto que brota en el hombre.   como una fruta sobre una planta o el nió en el vientre de su madre.    pero mientras la fruta de la planta toma formas autónomas que no se parecen a un aerostato o a un presidente con levita, la fruta artificial del hombre se parece generalmente de un modo ridículo al aspecto de otra cosa.   amo la naturaleza, pero no sus sucedáneos.   el arte ilusionista es un sucedáneo de la naturaleza”.

Aquest cant a la llibertat creativa que suposà l'obra d'Àngel Ferrant no és més que una alenada d'aire fresc que intentà vertebrar una utopia estètica en uns moments difícils que arribaren a complicar-se encara molt més. Per això no és estrany que Anthony Kerrigan el 1960, després d'analitzar l'obra tant escrita com plàstica de l'artista definís, amb estimació i admiració, el taller d’Àngel Ferrant com a Guerrilla Academy.


BIBLIOGRAFIA:

VARIS AUTORS. 3 propuestas para niños. Angel Ferrant, Melendreras, Tono. 1930-1935. València, L’Eixam – IVAM, 1999

VARIS AUTORS. Àngel Ferrant. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 1999

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2014 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació