dijous, 4 de setembre de 2014

Tristeta (1947) d’Emili Vilanova i Jaume Pla, el redreçament bibliòfil

A la Mercè Alonso que em va introduir al món del gravat i em va permetre poder conèixer a en Jaume Pla en un llunyà 1984
A hores d’ara suposo que els seguidors d’aquest blog tenen clar que aquí pot aparèixer el llibre més inesperat de forma i contingut però que no ens prodiguem en llibres editats per a bibliòfils. En certa manera creiem que els llibres han d’estar creats per a la lectura i si a més hom hi introdueix algun element estètic o curiositat que el fa especial millor que millor. En certa manera intentem mostrar llibres en els que la seva tirada restringida no en sigui l’element definitori sinó més aviat un element més de raresa.

Quan hom parla de llibres de bibliòfil es refereix a llibres de curts tiratges numerats amb paper de cert gramatge, barbat i intons i normalment acompanyat per gravats calcogràfics o xilogràfics d’artistes. Acostumen a ser llibres d’una estètica molt clàssica que recuperen les maneres de fer de la impremta en un moment com és la segona meitat del s. XIX en el que s’imposa la mecanització dels mitjans de producció. Davant d’un paper industrialitzat hom utilitza el paper fet a mà, davant de la composició de textos mecànica hom utilitza els tipus mòbils i davant de les il·lustracions fotomecàniques hom utilitza el gravat estampat a mà. En certa manera podríem dir que hom intenta fer un llibre exclusiu a la manera antiga.


Aquest esperit selectiu fa encarir el procés d’elaboració d’aquests llibres per la qual cosa el seu preu és elevat i només reservat a certs bibliòfils que gaudeixen d’aquestes obres. Aquest club reservat de degustadors és molt limitat per la qual cosa hom ja no sap si els tiratges curts són degut al seu preu o que igualment només se’n vendrien molt pocs per la qual cosa ja no cal fer-ne grans tiratges. Sigui com sigui, i és una qüestió de gustos, nosaltres preferim un altre tipus de llibre no només pensats en l’exclusivitat sinó en l’estètica més general.


Independentment d’aquestes preferències apriorístiques avui és un plaer presentar-vos un d’aquests llibres de bibliòfils arran d’una interessantíssima exposició que torna a organitzar Palau Antiguitats. En aquest cas l’exposició no està pensada per a la venda del que s’exposa sinó que és una col·laboració amb l’Associació Amics de Jaume Pla que d’aquesta manera vol homenatjar el centenari del seu naixement. Malauradament un homenatge a Jaume Pla no hauria d’haver sorgit de particulars que es posen d’acord sinó de les institucions públiques que han de recordar les persones i institucions que han fet aportacions significatives a la cultura del país com és aquest cas, però això ja és un altre tema...


Però qui va ser en Jaume Pla (1914-1995)? Tècnicament fou escriptor, pintor i artista afeccionat al món del gravat que va fundar una editorial que es deia Rosa Vera i que com molts artistes de fa uns anys és una persona gairebé oblidada ja que no va encaixar en cap moviment i anava per lliure en el món de l’art, cosa que s’acostuma a pagar car... La importància d’en Jaume Pla, però, rau precisament en la seva activitat d’editor de llibres de bibliofília però sobretot per haver creat sinèrgies a l’entorn del gravat entre els artistes que en el seu moment tenien més èxit de públic i venda i que avui estan també una mica oblidats: Josep Amat, Emili Grau Sala, Xavier Nogués, Ràfols Casamada, Pau Roig, Francesc Domingo, Joaquim Sunyer, Vila Arrufat, Josep Granyer, Josep Mompou, Josep de Togores, Francesc D’A. Galí, Carme Serra, Xavier Valls, Francesc Todó...

 

Aquests artistes conjuntament amb en Jaume Pla participaren en el primer projecte de bibliofília a la manera francesa a la Catalunya de postguerra sota el segell editorial de Rosa Vera, nom derivat del darrer versd’un poema de mossèn Cinto. Aquesta editorial es convertí en un referent tant pels bibliòfils com pels artistes del moment ja que el gravat continuava sent considerat com una art menor. La reivindicació que en feu Jaume Pla i la cura en la que ajudava als artistes a dominar les diverses tècniques –triades a vegades a partir de les característiques de cada artista- i sobretot les perfectes impressions dels gravats el van convertir en tot un referent.


La gràcia de Jaume Pla, a més, va ser saber combinar artistes i literats d’iguals a iguals i fins i tot diríem que amb una preponderància a favor dels artistes ja que moltes vegades els escriptors havien d’il·lustrar amb paraules el que els suggeria el que prèviament havia gravat l’artista. Malgrat això els inicis de la Rosa Vera anaren lligats a la il·lustració de gravats del mateix Jaume Pla per a textos d’autors catalans com foren Les coses benignes de Joaquim Ruyra Després vindrien Vint tannkas de Carles Riba, Poemes i cançons de Nadal (1946) o la mateixa Tristeta d’Emili Vilanova que analitzem. Després haurien de venir les il·lustracions de La familia de Pascual Duarte o Viaje al Pirineo de Lérida de Camilo J. Cela o Castilla en el que Miguel Delibes posa text a burils de Jaume Pla ja en els anys 60 i que suposen la culminació dels llibres de bibliòfil de la Rosa Vera dintre del mercat espanyol. El mateix Delibes que havia participat en projectes fotogràfics com els de Palabra e Imagen de Lumen va dir dels gravats d’en Jaume Pla que no fue, pues, Pla quien ilustró mis textos, sino mis textos los que ilustraron los grabados de Pla.


Si ens fixem amb les dates d’inici de les edicions de la Rosa Vera veurem que estem en la frontissa en la que la censura començava a tolerar la publicació de llibres en català. Precisament foren dels primers en publicar-se en català perquè encaixaven perfectament amb el que pensava la censura sobre els llibres en català: havien de ser llibres de molt curts tiratges i de luxe –distribució restringida-,  i escrits en un català prefabrià. A més Tristeta tenia el plus de participar en el que hom ha anomenat barcelonisme que fou l’alternativa al catalanisme que impulsà el franquisme. Aquest barcelonisme englobava els conjunt d’obres periodístiques –premsa i ràdio- i llibres que reivindicaven la història de Barcelona –com un fet aïllat de Catalunya- i que tenien un caràcter divulgatiu i costumista, sobretot del s. XIX, com és el cas de Tristeta d’Emili Vilanova.


Emili Vilanova fou l’escriptor més important del que hom ha anomenat la literatura del costumisme i com a tal les seves obres sempre ens rememoren els ambients i els tipus populars d’una Barcelona del s. XIX que estava desapareixent i de la que ell en fou un fidel notari literari. Potser per això hom li dedicà una petita plaça sorgida de la reforma de la Via Laietana que aniquilà part d’aquests ambients que retratà i que podem veure en els gravats que va executar Jaume Pla per al llibre. Com els altres llibres d’Emili Vilanova actualment els seus arguments de to moralista i una mica carrinclons –malgrat parlar dels barris més problemàtics del moment- poden semblar més que desfasats però corresponen a una mentalitat no gaire llunyana.

 

Com a escriptor Jaume Pla ens ha deixat uns quants llibres memorialístics que ens permeten reconstruir una mica com va ser l’aventura de Rosa Vera i la feina artística de Tristeta en la que ell realitzà el treball d'impremta i l'artístic dels gravats. D’aquesta manera podem saber que, com va passar a altres pintors, la feina quotidiana els treia energia per a la producció del que ells més anhelaven: la pintura. Malgrat aquests anhels en el cas de Jaume Pla es va dedicar a una branca d’aquesta expressió artística i per això comentava que no he fet cap dibuix, però en faré molts. No n’he fet perquè aquests dies estava esgotat. Des del començament de l’any he treballat sense parar. Tristeta l’acabaré, em sembla, en cinc mesos. No serà una mala marca. És clar que algunes estones les he tingudes lliures, però si reposava estava intranquil i em faltava la serenitat imprescindible per a fer res de bo. O bé em quedava tant cansat, físicament, que no tenia ganes de fer res més.


La producció de llibres de bibliofília als inicis dels anys 40 com hem vist fou una tasca titànica per les dificultats tècniques i econòmiques del moment però l’empresa va sorprendre al propi Jaume Pla que veié recompensats els seus esforços. Per això el 27 de setembre de 1947 deia que Tristeta s’ha venut bastant bé. N’hi ha més d’un centenar col·locats que vol dir, dels que he cobrat fins ara, 29.132 ptes. des del mes d’abril. 4.162 ptes. al mes. De tot això només ens queden 4 o cinc mil pessetes. Aquests xifres ens situarien el preu del llibre a unes 290 ptes., tota una fortuna per a l’època!


Per això en el seu dietari Jaume Pla el gener del 1948 reflexionava dient que en total, i amb la Tritsteta, son tres llibres que he fet en un any. He treballat molt. No he pintat gairebé gens però he treballat molt, com un bastaix, tirant proves. He guanyat molts diners i hem pogut viure, econòmicament millor que mai a la meva vida. Potser no puc estar descontent de la feina feta.
(...) Jo ara estic en un moment perillós. Podria derivar cap a ser un editor i no ho voldria. Veig difícil, altrament, de poder fer mai de pintor. Em quedaré en l’home que toca moltes tecles i cap d’una manera excepcional? Voldria fer la prova de fer un llibre d’envergadura i m’agradaria triomfar com a gravador. En aquest Llull (Llibre de les bèsties, 1947), el meu èxit ha sigut d’editor, no d’artista. És clar que tot el color dels gravats és meu però no oblido que els gravats no ho són. I ara estaré desentrenat, gravant i dibuixant! No sé encara si la Tristeta està molt bé, com a gravats. Fa poc l’he feta. De tots els altres llibres, cap és una cosa considerable. Potser el millor són les Tannkas, però en el llibre hi ha molts errors tècnics. Ara en sé més. I per a fer quelcom de bo em caldria un bon text.


Com podem observar, en Jaume Pla tenia una ambició positiva que el portà a moderar la seva carrera pictòrica per a intensificar la seva carrera davant i darrera del tòrcul dels gravats i amb els tipus mòbils. Gràcies a això va poder treure a la venda llibres tant bells i acuradament editats com aquesta Tristeta feta amb gravat calcogràfic a la punta seca sorgits d'unes mans prodigioses que doten als gravats d'unes tonalitats vellutades riquíssimes. Si aneu a veure l’exposició a Palau Antiguitats ja veureu com podreu xalar d’allò més tant amb els gravats propis com amb els dels altres artistes als qui va convidar a participar en el seu projecte, únic a l’Espanya del seu moment. Tot un plaer per a la vista!

19 comentaris:

  1. Una meravella pels gravats i pel que mostren els gravats. Gràcies per apropar-nos a Jaume Pla, al qual desconeixia. I un cop més, Palau Antiguitats ens proporciona el plaer de contemplar obres que sovint no són a l'abast dels profans.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En Jaume Pla era molt bo i si vas a l'exposició veuràs com millora amb el temps.

      Suprimeix
  2. Què vols que et digui? tota una descoberta, no tenia ni idea. M'ha meravellat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Javier, me n'alegro que sigui tota una descoberta. No et perdis l'exposició que encara el descobriràs més!

      Suprimeix
    2. I tant Javier!
      PALAU ANTIGUITATS. Som al Carrer de Gràcia, 1, al principi de Gran de Gràcia a mà dreta, un carrer peatonal darrera l'Hotel Casa Fuster (Jardinets de Gràcia).
      Horaris: De dilluns a divendres, de 10'30 a 14h i de 17 a 20h. Dissabtes tancat. Accés de franc!

      Suprimeix
  3. Pel meu gust és una estètica que no m'agrada massa, de fet, és una sort que no m'agradi, ja que no tinc prou butxaca per fer-me amb algun d'aquests exemplars, tot i així em passaré a donar un cop d'ull.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La sort per a nosaltres és que en Jaume Pla el coneix poca gent i llavors la seva obra no té la valoració que es mereixeria a més de tenir un estil que ara no es porta. Però et puc ben asegurar que un gravat seu al buril de Castella o de l'Albufera són una autèntica obra mestra. Si vas a l'exposició ja ho veuràs.

      Suprimeix
  4. Tot un plaer descobrir de la teva mà Galde. Tampoc coneixia el personatge, ara, però, em sembla prou interessant. A veure si m'hi puc perdre!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. A casa hi havia una parèmia que el defineix molt bé: "és un home dels que hi caben pocs en un quilo".

      Suprimeix
  5. Me he quedado con este párrafo del texto:

    "Si nos fijamos con las fechas de inicio de las ediciones de la Rosa Vera veremos que estamos en la bisagra en la que la censura empezaba a tolerar la publicación de libros en catalán. Precisamente fueron los primeros en publicarse en catalán porque encajaban perfectamente con lo que pensaba la censura sobre los libros en catalán...."

    Si la fecha que consideras como "bisagra" es la de mediados de los cuarenta del siglo pasado, coincide con un periodo donde se publicaron las primeras obras en catalán clandestinamente tras la guerra civil.

    Hubo un primer periodo durante el bienio 1942-1943, bastante documentado; y otro, al menos, del que sólo conozco un ejemplar y del que no he encontrado ninguna documentación al respecto, por lo que podría tratarse tan sólo de una rareza.

    En ambos casos los libros clandestinos (poesía mayoritariamente) se editaron en Melilla. Del que busco información se titula "De les meves primeres poesies" y su autor es Antonio Buxade i Olle, de Sabadell probablemente o afincado en la zona. Está editado en Melilla en 1948, clandestinamente por supuesto.

    Si tuviera cualquier información al respecto le agradecería enormemente que la compartiera conmigo.

    Gracias de antemano y un saludo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. PECE,
      Una vez consultada la bibliografía sobre el tema de Maria Josepa Gallofré y Albert Manent y Joan Crexell es cierto que no citan nada de la segunda etapa que comentas de 1948 ya que sólo refieren libros de la primera etapa de clandestinos publicados en las imprentas del mismísimo ejército en Melilla!
      Sobre el autor y el libro que mencionas no me sale nada pero el próximo 14 de septiembre en Llagostera se realizará la 1a. Fira del Llibre Prohibit y miraré si alguien sabe alguna cosa.
      Sobre el tema de Melilla y Cataluña supongo que debe ser un tema a explorar porque tenía un profesor que hizo la mili y la tesina en Melilla que comentaba que esta era la ciudad española con más trabajos y estudios de estudiantes catalanes que aprovechaban su estancia obligatoria en la ciudad para presentarlos en las facultades.
      Un abrazo y si nunca sabes nada de ello ruego nos lo comuniques.

      Suprimeix
    2. Gracias por contestar.
      Parece interesante esa Feria del Libro Prohibido.

      Suprimeix
    3. Espero que si. Si descubro alguna cosa te lo comunico porque me fascina la publicación de libros prohibidos en catalán en Melilla.

      Suprimeix
  6. Galderich.
    Los grabados son tan hermosos como las reflexiones de Jaume Pla. Nos permiten ver al gran humanista que era.
    Saludos

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Como humanista es la definición que le iría bien a Jaume Pla.
      Un abrazo.

      Suprimeix
  7. No em vull perdre l'exposició. I si algú es vol posar al dia li recomano la Tesi Doctoral de Mª Mercè Casanovas i Aleix: Rosa Vera: Una aportació a la història del gravat modern a Catalunya; UB, 1989-1990. (diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/42598 )
    i per saber una mica més sobre llibres en català desprès de la guerra, tenim : Sonata en tres tiempos: Tanda de sonetos catalanes y traducción castellana en prosa, de Ramon Miquel y Planas, editat per l'autor, a Barcelona, l'any 1939 i amb gravats d'Ollé Pinell.
    Ja ens veurem a Llagostera.

    A reveure.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier,
      Gràcies per la informació de la tesi doctoral de la M. Mercè Casavonas en línia, una molt bona notícia.
      Ja ens veurem a Llagostera!

      Suprimeix
  8. I quina cosa més bella ens descobreixes avui!
    Una pregunta que potser em pots respondre: ¿quin tiratge en feia d'aquests gravats? Ho dic perquè la punta seca no admet moltes còpies. Ja que dic de la tècnica: i quin neguit, això d'anar ratllant el metall! Nyec, nyec... Jo no podria!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols