Retrat eqüestre d’Álvarez de Castro gravat per Domènec
Estruch (1819)
Ara que s’ha parlat del trasllat de les despulles del
dictador Franco i el simbolisme que això ha representat és bo donar una ullada
a un altre trasllat mortuori de fa més de dos-cents anys. Ens referim al
trasllat per Catalunya del cos de Mariano Álvarez de Castro per a intentar
enterrar-lo definitivament a la Girona que va defensar aferrissadament el 1809.
Text de la placa de la cel·la presó de Figueres on morí Álvarez de Castro
No hi ha cap mena de dubte que la Guerra del Francès vertebrà
el que avui podem anomenar el nacionalisme espanyol, més enllà de la monarquia,
i que a això hi contribuí l’exaltació dels mites de la guerra. Un dels mites
sense cap mena de dubte fou el de Mariano Álvarez de Castro (Granada, 1749- Figueres 1810) que es negà a lliurar Girona en un darrer setge
malgrat la depauperada situació de la població i dels militars. Degut a una
malaltia que l’impedí dirigir la darrera defensa de la ciutat un altre militar
la lliurà als francesos i els oficials foren fets presoners. A l’heroi de
Girona l’acompanyà el seu ajudant de camp, el capità d’infanteria Francesc
Satué, fins que després d’un periple morí a la presó de Figueres on s’hi
instal·là una placa i es conservà la cel·la com a un lloc d’homenatge.
Inscripcions del sepulcre provisional del General Álvarez de Castro a Sant Fèlix de Girona a la Relación de lo que Gerona agradecida a su dignisimo (...) Don Mariano Alvarez hizo en el transito de sus apreciables restos... Girona (1816)
Ja les Corts de Cadis, en el seu decret CXIV del 7 de gener
de 1812 exaltaren la figura de l’heroi dient que las Córtes generales y extraordinarias, constituidas en la imperiosa
necesidad de eternitzar por su parte la inmortal defensa de Gerona, gloriosa
para siempre por el heroico valor y magnànima constància con que su bizarro
governador D. Mariano Álvarez, su esforzada guarnicion y fidelisimo vecindario
la sostuvieron en el año de 1809 contra las numerosas huestes del usurpador
Napoleon por espacio de siete meses de asedio, de hambre y de toda classe de
horrores; y debiendo dar al citado Álvarez y á tantos héroes animados por su
exemplo el justo tributo de gratitud de la Nacion, á quien las Cortes
representan, decretan: posar una làpida honorant-lo amb lletres d’or a la
sala de sessions y la construcció d’un monument, quan es pugui, a la plaça
principal de Girona.
Així doncs, l’intent de fer li un homenatge fou una de les
constants del s. XIX però que no acabà de concretar-se en res definitiu, mantenint
sempre una sensació de provisionalitat important. Aquest homenatge tingué el
suport d’una monarquia que havia tornat a l’absolutisme després d'anorrear
tota la tasca legislativa de La Pepa
i que necessitava el suport d’herois que no estiguessin vinculats amb idees
liberals ja que es convertiren en el seu malson.
FRANCESC SATUÉ. Manifiesto de quanto sucedió al (...) D. Mariano Alvareez de Castro (...) Barcelona, 1816
Gràcies al seu ajudant de camp, el capità Francesc Satué,
tenim una descripció dels seus darrers dies en el seu Manifiesto de quanto sucedió al excelentisimo señor Teniente General D.
Mariano Álvarez de Castro... (Barcelona, Oficina de Garriga y Aguasvivas,
1816) convertint-se en l’hagiògraf laic de l’heroi. El mateix Francesc Satué
fou qui anà recordant a tothom la necessitat de fer un homenatge públic a
Álvarez de Castro i pressionar perquè es pogués portar a terme com així
succeí.
Finalment el 1816 es programà el periple que havien de fer
les despulles de l’heroi des de la Capella de Sant Ferran de Figueres el 22
d’octubre a Santa Maria del Mar de Barcelona el 26 d’octubre per acabar de
portar-lo a la catedral de Girona. Finalment les despulles es portarien a la
capella de Sant Narcís de Sant Fèlix de Girona, on en Francesc Satué havia dit
que el general Álvarez de Castro havia volgut reposar per sempre. Aquest
trasllat es va realitzar de manera protocol·lària, passant poble per poble amb
els seus rendiments d’honors pertinents, i amb dos punts destacats per les
seves cerimònies com hem vist: Barcelona i Girona, on Álvarez de Castro havia
estat cap militar.
Comparativa dels dos túmuls, de Barcelona i Girona, dedicats a Álvarez de Castro
Aquest periple, perfectament estudiat per Laura Corrales, va
comportar la construcció de dos túmuls funeraris en honor a les despulles del
general per tal de celebrar les seves exèquies corpore insepulto a diferència del que s’acostumava a realitzar amb
les exèquies reials que es feien només amb una urna simbòlica. Són interessants
aquestes exèquies i els seus corresponents túmuls funeraris perquè estan
marcats per una transició d’una cerimònia pròpia de l’Antic Règim a una
cerimònia que va perdent la fastuositat de l’antiguitat per anar desapareixent amb
la consolidació futura de l’Estat liberal.
Túmul del Duc de Láncaster (1802)
Hem de tenir en compte que les exèquies no només estaven
reservades a l’estament reial sinó que també a grans dignitats eclesiàstiques com els casos del Mestre General dels dominics Tomàs Ripoll
(1746) i el també dominici Tomàs de Boixadors (17881) o nobiliàries
com els casos del comte de Perelada (1756) del duc de Láncaster (1802). En aquests casos ens han arribat les seves
relacions i sermons fúnebres amb els seus corresponents gravats però no oblidem
que se’n feren molts més perquè eren els dos estaments fonamentals que
garantien la perpetuïtat de l’Antic Règim.
Exèquies en honor a les víctimes de la Guerra
Malgrat això, a partir de la Guerra del Francès alguna cosa
començà a canviar. La propaganda oficial d’exaltació del nacionalisme espanyol,
una vegada passat el conflicte bèl·lic, començà a realitzar, amb no certs
entrebancs, els homenatges, exèquies i aixecament de monuments als herois de la
guerra. Aquest és el cas, per exemple, del dedicat als vuit herois de Barcelona
y que recollí la Relación de las pomposas
exequias que la Ciudad de Barcelona consagró... a la memòria de las ocho
víctimes sacificadas en dicha Ciudad por el Gobierno intruso en los dies 6 y 27
de junio de 1809 impresa per Joan Ignasi Jordi el 1815. A partir d’aquest
moment aquestes exèquies oficials no només es realitzaren en honor als
estaments oficials sinó que també van incloure al que en llenguatge
revolucionari podríem dir el Tercer Estat. Aquest és un canvi que ens pot
explicar el final d’aquestes cerimònies i la construcció dels seus
corresponents túmuls amb l’adveniment definitiu de l’Estat liberal a partir de
1833 amb la mort de Ferran VII tal com vam veure en un apunt anterior.
Túmul de Carles III (1789)
Aquest canvi conceptual també afectà en l'àmbit estètic que ja
es va anar gestant a finals del s. XVIII quan s’abandonaren les formes més
abarrocades per a adoptar unes línies més classicistes. Aquest canvi estètic en
els túmuls s’inicia a Catalunya amb el dedicat a Carles III el 1789 i ja no
serà abandonat en tota la resta que es varen realitzar, i en això els dedicats
a Mariano Álvarez de Castro tant a Barcelona com Girona no en són unes
excepcions.
Targeta d’invitació a les exèquies de Santa Maria del Mar
(1816)
Els actes s’havien de celebrar amb total esplendor i per
això com ve explica Francesc Satué s’imprimí por medio de la lamina Militar al·legòrica, que se havia dispuesto para
servir de targeta: y en efecto se distribuyeron mil setecientas á los
conbidados de las principales clases, y á los Prires, Consules, y Prohombres de
los Colegios, y Gremios de esta Ciudad. Aquesta invitació, adreçada a la
“flor i nata” de la ciutat garantia una magnificència adequada en honor a
l’heroi de Girona. El gravat de la invitació fou realitzat per Domènech Estruc
a partir d’un disseny realitzat per Francesc Satué que va dibuixar el Tinent Miquel Geli, també ajudant d'Álvarez de Castro. És
curiós constatar que el valencià Domènec Estruch fou l’encarregat, segurament
per intersecció de Francesc Satué, tots els gravats relacionats amb els actes
en honor d’Àlvarez de Castro, fins i tot el retrat eqüestre que el 1819 li
encarregà el mateix ajudant de camp que ho organitzà tot. En el cas del retrat eqüestre és interessant que fos realitzat pel tinent Miquel Geli, que com a ajudant el va conèixer personalment per la qual cosa li podia fer un retrat real.
El gravat fou publicat al llibre de Francesc Satué Relacion de la pompa funebre (...) se ha efectuado en esta capital a los restos del Excmo. Señor Don Mariano Alvarez de Castro (...) a Barcelona a l'oficina de Garriga y Aguasvivas l'any 1816 conjuntament amb l'esmentada invitació per als prohomos de la ciutat. Laura Corrales ens dona la notícia que tant el gravat del túmul com aquesta relació es van vendre a Madrid durant un temps per separats.
Túmul d’Álvarez de Castro de Santa Maria del Mar (1816)
Aquest túmul no es quedava endarrere amb la magnificència i
enmig d’una església de Santa Maria del Mar totalment endolada s’aixecà
l’estructura amb una base que representava les muralles de Girona, amb unes
torres a cada cantonada, i amb una de les cares amb un esvoranc on s’hi situà
un lleó davant d’un mirall trencat que el reflecteix diverses vegades però amb
el lema de Siempre el mismo. És
curiós constatar com aquesta idea de la base amb l’esvoranc serà reaprofitada
per al monument que el 1837 Salvador Carrera va dissenyar per a la catedral de
Barcelona per a les víctimes del setge de Bilbao de la primera carlinada.
Túmul d’Álvarez de Castro de la catedral de Girona (1816)
El túmul de Girona el coneixem també gràcies a la Relacion de lo que Gerona agradecida a su dignisimo gobernador que fue, Don Mariano Alvarez, hizo en el tránsito de sus apreciables Restos por ella (...) publicat a la impremta de Vicenç Oliva el 1816. Això ens ajuda a veure que els dos túmuls segueixen una estètica neoclassicitzant força
semblant amb un obelisc culminant el monument. En el cas del de Girona, obra de
Josep Barnoya Viñals, sembla que el túmul fou la seva darrera obra coneguda i Gabriel
Martín i Francesc Miralpeix en la seva fantàstica monografia dedicada a aquest
escultor consideren que és el seu testament artístic pel que implica de l’inici
d’un classicisme que s’allunya de la tradició familiar i de les seves pròpies
obres. A més ens comenten que aquest túmul es
va continuar utilitzant els anys següents per celebrar l’aniversari de les
exèquies d’Álvarez de Castro i per al festeig religiós que es duia a terme cada
5 de novembre per honorar les víctimes del setge.
Túmul funerari dedicat a Luis de Lacy a Barcelona (1820)
Aquesta propaganda política entorn dels herois de la Guerra del Francès intentava consolidar la figura d'un monarca que havia estat molt desitjat i que es començava a posar en entredit. El retorn a l'absolutisme que una intel·lectualitat il·lustrada ja no acceptava i que certs sectors liberals de l'exèrcit que havien lluitat en la guerra tampoc acceptaven feia que aquests sectors comencin a conspirar sediciosament contra Ferran VII. El cas més representatiu fou el del també heroi Luis Lacy que protagonitzà un pronunciament constitucional que fou avortat i que li suposà que fos assassinat al castell de Bellver de Mallorca, reconvertit en presó. En ple Trienni Liberal, i en certa manera per a contrarestar la propaganda funerària que hem vist avui es feren també unes exèquies d'Estat, en aquest cas liberal, amb un dels túmuls més neoclàssics de tipologia de templet a aquest altre heroi assassinat per l'absolutisme. Però això ja són unes altres exèquies que ja veurem en una altra ocasió, potser l'any que ve que en farà 200 anys...
BIBLIOGRAFIA
CORRALES BURJALÉS, LAURA. “Les exèquies a Alvarez de Castro:túmuls, estampes i epitafis en honor del governador militar” a Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona,
Institut d’Estudis Gironins Vol. 51, 2010. pàgs. 189-210
DOMÈNECH, ALBERT. L'Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats dels s. XVI al XIX. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009
DOMÈNECH, ALBERT. "Els Castrum doloris en els gravats i les relacions imprses de la Catalunya borbònica de l'Antic Règim (1700.1834). Una eina per a aprofundir en l'art efímer" a eHumanista IVITRA 14. University of California at Santa Barbara (EUA), 2018 pàgs. 2223-271
MARTIN, GABRIEL I MIRALPEIX, FRANCESC. Del taller a l’escola de dibuix. Josep Barnoya Viñals i el Llibre
de comptes de totes las feynas que tinch ajustades (1773-1816). Girona, Diputació de Girona, 2017
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20El%20Desv%C3%A1n%20Encantado%20(TC)%2018-07-2008.jpg)
.jpg)
.jpg)
