dilluns, 29 d’agost del 2011

Informació puntual de la nova temporada

 El Sol de la Llibertat. Esquella de la Torratxa. 17 d'abril de 1931 (30 x 23 cm.). Portada i contraportada del setmanari satíric després de la proclamació de la Segona República on es mostra, de manera força kitsch, l'eufòria vers un món nou

Arran del projecte de dedicar un dia a la commemoració de la República en el 80è aniversari de la proclamació que es va engegar a partir de la pàgina germana de la Galeria d’Imatges i després de meditar-ho, he cregut interessant allargar, ara de manera individual, aquesta commemoració i donar-li més coherència i una certa continuïtat temporal al Piscolabis Librorum.

Crec que la commemoració del 80è aniversari de la Segona República ha deixat al descobert la segona gran victòria del franquisme. La primera fou la militar, però la segona és molt més subtil i arrelada, basada en quaranta anys d’educació i propaganda franquista que han generat una visió de la Segona República caricaturitzada, superficial i sempre com a causant de la Guerra Civil i els seus desastres. El franquisme, hàbilment -i aquesta és la seva gran victòria- va saber vendre la marca República com la institució culpable de totes les desgràcies de la Guerra Civil. Va saber relacionar Segona República amb rojos (socialistes, comunistes i anarquistes) i oblidar la major part de la població (d’esquerres, centre o de dretes) que pretenia un canvi del país que el portés cap a una democràcia plena, llibertat, respecte mutu, descentralització...

Aquesta visió és a la base de la majoria dels articles i reportatges (afortunadament no tots!) que per a l’ocasió s’han divulgat. I aquest és l’aspecte que més m’ha sorprès. D’altra banda, cada vegada més el revisionisme (penalitzat legalment en altres països) intenta impunement fer èmfasi en què la República és la causa directa la Guerra Civil i, en alguns casos, fins i tot s’afirma que el cop d’estat intentà salvar la República –alliberant, així, als colpistes de qualsevol responsabilitat sobre els esdeveniments posteriors al 17 de juliol del 36.

Un altre aspecte que m’ha sorprès ha estat la postura de gran part dels nacionalismes que han optat per ignorar aquesta commemoració o bé retreure a la Segona República que no hagués estat la impulsora de la disgregació definitiva d’Espanya, com hagués estat el somni d’alguns. Cadascú pot tenir les idees que vulgui, però crec que és sensat considerar que el pas endavant que es va produir amb la Segona República, amb tots els problemes que suposa la reestructuració d’un estat, va ser un pas molt important i que va marcar un reconeixement legal de la personalitat pròpia i dels drets de les nacions de la perifèria com mai no s’havia produït d’ençà 1714... i si m’ho feu dir, ni s’ha produït encara amb l’aigualiment de les autonomies.

Veient aquest panorama, certament desolador, he decidit dedicar més o menys la meitat dels apunts de la temporada que iniciem (per no fer-la monocronològica i no trair per tant el principi de diversitat del bloc) a impresos i publicacions sorgides a l’entorn de la dècada dels anys 30 i principis dels 40, per mostrar que la República fou un projecte col·lectiu molt més complex del que se’ns mostra actualment i al qual es van adherir moltes persones d’una diversitat molt àmplia d’orígens i ideologies. Aquesta complexitat (incloent-hi els qui precisament volien acabar amb la República, tant per la dreta com per l’esquerra) és la que vull mostrar a través d’impresos i publicacions que es van editar durant el període. I, sobretot, m’interessa mostrar la visió que es tenia d’una necessitat de canvi i actitud cívica que es traspua majoritàriament en les diverses publicacions i també un optimisme vers una Espanya i una Catalunya millor del que havien estat anteriorment.

A continuació hi ha una llista dels apunts ja dedicats a aquest període amb l’enllaç corresponent i la llista dels apunts previstos fins acabar la present temporada dedicats al període de la Segona República. Espero que en gaudiu, com jo he gaudit projectant aquesta sèrie. Malgrat no sigui exhaustiva, només faltaria que ho fos, crec que és prou il·lustrativa dels aires de llibertat que s’anhelaven.
En aquest breu apunt tindreu sempre disponibles els apunts ja publicats d’aquest període i els apunts que s’inicien aquesta temporada i que he programat, encara que hi pugui fer tots els canvis que calgui tant d'ordre, d'afegits o supressions. 

2.    El Pessebre (1946) de Joan Amades, una edició clandestina?
15.  Cartilla escolar antifascista de Mauricio Amster, dues edicions marcades per la guerra I i II
26. El número 25 de la Revista AC (1937), el darrer cant de l’avantguarda arquitectònica racionalista
28. Guia nocturna (1931), la topografia de la prostitució barcelonina a la butxaca
29.  El barrio de Santa Cruz (1931) de José Maria Pemán i Miciano, la poesia luxosa
30.  Revistes sicalíptiques i novel·les pornogràfiques, el marro de la República
32. Costums de Catalunya (1931-1932) il·lustrats per Josep Ribot, la continuïtat de l’obra ben feta de la Impremta Oliva de Vilanova
38. Laureados (1939), vers la recerca d’una estètica feixista pròpia
39. Revista Menage (1934), vers una nova estètica de la cuina
40. La mort de l'ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe
41. Cobertes republicanes, la revolució de l'epidermis dels llibres
42. L'ensulsiada de Catalunya (1939), darreres publicacions abans del genocidi cultural
43. El calendari de la Lliga del Bon Mot (1934), Joan Maragall i Joan Junceda units per la paraula neta
44. Siluetes epigramàtiques (1933) de Tomàs Roig i Salvador Mestres, la caricatura de la intel·lectualitat republicana
45. El ratón Mickey en la Corte del Rey Arturo (1934), l'entrada triomfal de Walt Disney i els pop-up a Espanya
46.Así quiero ser (1940), el feixisme a l'abast dels nens
47. Ales humanes (1938), Salvador Perarnau i Antoni Clavé, la infància compromesa
48. Júbilos (1934) de Carmen Conde i Norah Borges, un llibre infantil per a adults


Publicat per Galderich a 8:15 34 comentaris
Etiquetes de comentaris:

dilluns, 22 d’agost del 2011

Meravelles i Picardies (1964-1970) d’Enric Valor, la tradició renovada?

A l’àvia Aurora, mantenidora de la tradició rondallística, capaç de deixar bocabadades les meves filles amb unes històries fantàstiques de la tradició popular, sense necessitat d’explicar-les en una rotllana a l’entorn del foc, sinó a l’hora d’anar a dormir, caminant pel bosc, quan anem amb cotxe...

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir parlar d’Enric Valor fou quan li atorgaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquell moment no sabia res d’Enric Valor i el premi me’l va posar en solfa, jo crec que és a causa de la gran ignorància que la gent del principat tenim, majoritàriament, de la cultura valenciana. Per aquest motiu, i altres, quan hom critica de dalt a baix i sense matisar els premis i els homenatges en general, sempre em sorprèn perquè a mi a vegades em són positius i em permeten conèixer el que no coneixia i, altres vegades, valorar el que coneixia poc o malament. En ocasions, per què negar-ho, certs homenatges i premis m’indignen però això suposo que em passa justament quan la voluntat dels qui atorguen el premi és justament escandalitzar o fer un acte d’afirmació col·lectiva.


En el cas d’Enric Valor m’ha vingut molt de gust retre-li aquest petit homenatge en un apunt estiuenc, tenint en compte que la catosfera estarà encara endormiscada per l’estiu (el temps de vacances sempre és un mal moment per néixer o per morir) però que crec que val la pena engegar-lo per commemorar els 100 anys del naixement d’aquest escriptor alacantí que tant va fer per la llengua comuna. No entraré a fer un perfil biogràfic, perquè ja hi ha prou apunts que ho faran, sinó a fer una reflexió sobre la seva obra a partir dels seus dos volums de Meravelles i Picardies que va publicar l’editorial L’Estel de València, el 1964 i el 1970.


La reflexió bibliòfila acaba aviat, perquè l’Enric Valor no va gaudir de cap edició monumental ni tampoc de luxe. Com la majoria dels autors va anar publicant per a uns lectors normals, sense cap mena de pretensió més enllà de l’obra escrita rigorosa i generosa. Però, alerta -i aquí és on vull incidir en els dos volums que va publicar l’editorial valenciana L’Estel, integrats en una de les seves col·leccions, la sèrie blava. L’Estel va partir d’un disseny unificador de les cobertes en sèries classificades per colors (blau, vermell, taronja...). Tots els llibres tenien un mateix tipus de coberta, d’una elegància minimalista bastant sorprenent. Una coberta monocrom –anvers, revers i llom- trencada només per un rectangle blanc, com una mena de faixa curta, que en el llom du el nom de l’autor del llibre, i té un petit òvul blanc a la part superior de la portada amb un dibuix tipus xilografia d’una noia llegint a la llum d’un estel que resulta un complement perfecte per trencar la força del color intens de la coberta.


Un títol senzill, però ben organitzat, al costat del petit rectangle blanc i una tipografia correcta per a una lectura agradable acaben d’arrodonir uns llibres com aquests de l’Enric Valor. La senzillesa és precisament el que dóna coherència al disseny de cobertes d’aquesta editorial. En certa manera aquest apunt també vol ser un petit homenatge a totes les editorials que han vetllat per una estètica acurada en fer els seus llibres i han mimat els mínims detalls per tal de fer agradables uns productes més aviat modestos, destinats al màxim de gent.


A més, ambdós volums venen il·lustrats. Del primer volum, encara que no consti en els crèdits editorials, s’encarregà l’artista alcoià Ramon Castañer amb unes il·lustracions, signades, molt professionals que denoten ofici d’artista, un ofici que li permet crear un moviment i unes perspectives que donen un gran dinamisme a les imatges. A més el traç és ràpid, gairebé d’esbós, el que li afegeix un toc d’improvisació que, sobretot en els paisatges alacantins (coneguts perfectament per l’escriptor i per l’artista) de l’encapçalament de cada una de les rondalles, ens mostra d’un cop d’ull com és l’escenari per on transcorrerà la història. En el segon volum, tal com especifica el peu d’impremta inicial, les il·lustracions van ser encarregades a Viñes Pérez, de qui no coneixem cap altre treball, però la manca de professionalitat és evident, ja que les il·lustracions tenen un cert regust naïf però no intencionat sinó més aviat causat per manca de destresa, al meu entendre excessiu per a unes històries populars que no necessiten reforçar aquest caire popular de manera artificial, ja que són plenament autèntiques.



Sobre el contingut dels llibres, és a dir, sobre l’obra d’Enric Valor, hem de dir que és una feina de recopilació de rondalles populars valencianes (sobretot de la zona d’Alacant) i fixades en paper. Ras i curt és això, però en el rerefons de la qüestió hi ha molta més teca. Quan Enric Valor comença a recopilar aquestes rondalles segueix l’exemple de Mn. Antoni Maria Alcover qui amb el pseudònim de Jordi des Racó i des del 1880 havia recollit bona part del llegat de tradició oral mallorquina. També segueix la tradició de la qual Joan Amades havia estat una peça clau entre molts d’altres recopiladors del s. XIX i principis del s. XX.


Aquests precedents però no es trobaven al País Valencià, llevat de comptades i meritòries excepcions, i aquesta mancança és el que va motivar que Enric Valor es llencés a recaptar les rondalles pels pobles per poder-les fixar. Recordem que aquest és un dels processos més delicats, ja que si bé és cert que se salva la cultura oral, també és cert que en queda recollida només una versió de les diverses que hi poden haver. Una vegada la història ha estat fixada aquesta serà la versió que s’imposarà sobre la resta. A més, quan hom recull la tradició oral també fa una tria d’històries i d’elements interiors de les mateixes històries que són el que traspassa a la cultura escrita.


Aquí hi hauria un debat d’allò més llarg amb detractors i defensors. El fet és que si el recull no es fa científicament, recollint totes les versions d’una història i recollint sistemàticament totes les històries es perd patrimoni. Però la pregunta és: si Mn. Alcover, Joan Amades i Enric Valor (per posar només els exemples esmentats) no haguessin recollit aquestes rondalles, avui ens podríem permetre el luxe d’analitzar-les científicament quan la majoria ja haurien desaparegut? En certa manera, quan Enric Valor fa els seus reculls, que inicia l’any 1950, respecte del que s’ha fet a Mallorca i Catalunya i a la resta d’Europa ja fa tard, i aquí hi ha un dels seus mèrits, d’haver estat prou àgil per fossilitzar una tradició oral que el món escrit, la ràdio i després la televisió ha gairebé dinamitat.


L’altre mèrit d’Enric Valor és com ha passat aquestes rondalles de la tradició oral a la cultura escrita. És tot un espectacle intel·lectual copsar el registre lingüístic que ha utilitzat per poder transmetre les sensacions que segur va rebre dels seus informants. No sóc lingüista i aquesta valoració cal posar-la en quarantena venint de mi però crec que els girs, les expressions, el lèxic... que utilitza són d’una gran riquesa sense caure en cap moment en una artificiositat de catàleg, a la qual podria haver estat temptat de caure en fer una reconstrucció arqueològica. Dota les històries d’un lèxic equilibrat i ric, suggestiu, amb un text plegat de dites populars que ajuden a refermar l’autenticitat del que explica.


Sobre les històries només us diré que formen part del nostre patrimoni fantàstic. Com amb les rondalles d’arreu del món els éssers fantàstics, els sants i els dimonis, que formen part d’aquest patrimoni de l’imaginari col·lectiu, són els protagonistes d’unes rondalles que devien deixar bocabadats a xiquets i xiquetes. A vegades em molesta que tinguin èxit les històries i tradicions (si, ja ho sé, ha ho dit altres vegades i potser em faig pesat...) de fora per sobre de les nostres, per l’única raó que tenen al darrera uns mitjans de comunicació més forts que els nostres. No per qualitat, sinó per pressió externa. I deixeu-m’ho dir com ho diu Enric Valor mateix parlant de l’Albarder de Cocentaina que li agradaven més les forasteres que les socarrades: Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles. En fi, alguna vegada ens hauríem de mirar l’autoestima col·lectiva i defensar una mica més el nostre patrimoni col·lectiu, abans de d’acceptar a ulls clucs el que les multinacionals ens venen...


Però permeteu-me reproduir-vos les paraules que M. Sanchis Guarner va escriure per al pròleg del segon volum, perquè el que jo pogués dir seria repetició o senzillament afusellament intel·lectual, per la qual cosa és millor llegir la versió original... Després de fer una petita introducció a les rondalles i al folklorisme, i a històries comunes des de l’Índia a Finlàndia passant per Mallorca... ens diu que tal universalisme, però no és obstacle perquè les rondalles continuen sent una de les millors mostres d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, adés ampliats, adés mutilats, reformats sempre en la seua transmissió oral –i a vegades intensament- per tal d’adaptar-los a la manera de sentir i de pensar de cada comunitat.

Enric Valor és segurament el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.

Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts. Potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem. Llegiu aquestes rondalles, valencians, i feu-les llegir als vostres fills: són una autèntica delícia, tant objectivament com subjectiva, i comunitàriament com individual. I podeu, com a remat, emprar una de les formules tradicionals:

“Xibilim, xibilam,
la rondalla s’ha acabat.
De la ximenera se’n va el gat
i el fum se n’ix pel forat.
Si la rondalla vos agrada
una gerreta de mel al qui l’ha contada
i una altra al qui l’ha escoltada;
i si no vos agrada
tireu-la dalt la teulada”

Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt blocaire a Enric Valor en la commemoració del centenari del seu naixement
Publicat per Galderich a 8:28 21 comentaris
Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 28 de juliol del 2011

Las cosas maravillosas de la Santa Ciudad de Roma (1700), una guia antiquada però no diferent de Roma


Al Còdex Calixtinus, una de les primeres guies de viatgers.

Ara que arriba l’estiu i la catosfera queda una mica orfe perquè tothom més o menys marxa aprofitant les vacances crec que estarà bé deixar com a darrer apunt de la temporada aquesta antiga guia de viatges de Roma molt diferent, o  no, de les actuals. El seu títol si que és diferent del que hom posaria a una guia actual: Las cosas maravillosas de la santa ciudad de Roma, en donde se trata de las yglesias, estaciones, reliquias, y cuerpos santos, que ay en ella, y de diversos dotes de pobres doncellas que se hacen. Con La Guía Romana, que enseña fácilmente a los estrangeros el modo de hallar las cosas mas raras de Roma. Los nombres de los sumos pontífices, emperadores y reyes cristiano ... con las postas de Roma a Madrid. Fou imprès a Roma a instàncies de Pedro León a la llibreria de San Juan de Dios el 1700 i destinada al públic castellà.


Qui en fou el seu autor? En el llibre no hi consta però per internet em surt com a autor un tal Giovanni Battista Vaccondio malgrat que poca més referència es troba. No sé si alguna vegada hom ho devia insinuar i tothom ha anat copiant aquesta dada o és que realment hi ha un estudi que demostri l’autoria d’aquesta guia que s’ha anat imprimint des del s. XVII fins al s. XVIII. Aquesta guia concreta té la curiositat que en els fulls de respecte posteriors, hi ha el dibuix d’un antic propietari en el que afirma que La ciudad de Zaragoza es la más insigne de España. Així doncs, no hem de descartar que un aragonès es desplacés a Roma i es portés aquest llibre de souvenir.


Sobre aquesta guia romana cal destacar en primer lloc que té format de llibre de butxaca (16 x 11 cm.) que permet al seu possible lector utilitzar-la sense problemes. A més és una guia molt il·lustrada amb 49 xilografies mitjanes i un parell que ocupen ambdues pàgines. Si tenim en compte que la guia té 200 pàgines déu n’hi do l’alt percentatge que hi ha en relació d’il·lustracions per al conjunt del llibre ja que en aquella època, i degut als costos de fer gravats, els llibres tenien poques il·lustracions.


Aquest conjunt d’il·lustracions no només havia de servir per a orientar al visitant i destacar els monuments més emblemàtics sinó que a més la feia prou atractiva com perquè servís de souvenir per portar a les amistats, o com a record personal, una vegada retornats al lloc d’origen. Seria una espècie de passi de diapositives, àlbum de fotos, vídeo... per a mostrar als qui no havien tingut la sort de ser a Roma. D’aquesta manera tothom podia gaudir dels monuments d’anomenada que hi havia a Roma i hom coneixia només d’anomenada. Aquesta funció de souvenir fou una de les primeres intensions dels gravats de vistes topogràfiques de l’època moderna.


Però no ens enganyem. El fet de viatjar per plaer no es va donar com a fenomen, en un primer moment molt minoritari,fins el s. XVIII quan certa aristocràcia i després burgesia volgueren anar a visitar els llocs dels quals tothom en parlava, només pel gust de veure. Aquesta és una actitud desenvolupada pel romanticisme ja que abans els viatges i altres desplaçaments es produïen per raons de feina sobretot comercial, per a aprendre ofici, per fams, per exilis forçats, per guerres i com és el cas d’aquesta guia per raons de peregrinacions religioses.


Aquesta guia precisament estigué destinada a aquest darrer grup de viatgers antics, els qui devotament anaven a Roma i aprofitaven la seva estada per a visitar els llocs més sagrats i on hi havia les relíquies més afamades. Així doncs, el gruix més important i primera part de la guia va adreçada a la visita de les capelles, esglésies, santuaris, monestirs, convents i basíliques més afamats de Roma. Ens explica les seves interioritats però no com es fa actualment parlant d’obres d’art (escassament menciona alguna vegada a Miquel Àngel) sinó les relíquies que conserven i les devocions que generen.


Per a una persona com jo que li fascinen les relíquies ja podeu comptar com puc arribar a xalar amb la lectura d’aquestes restes fantàstiques! Encara recordo amb emoció quan hi vaig ser fa un anys en veure la Scala Santa amb els graons del palau de Pilats encara plena de devots pujant de genolls com havia llegit a aquesta guia. O bé contemplar les restes de les fustes del pessebre conservades a Santa Maria Maggiore... Ja veieu que el meu fetitxisme no té límits i que més bastant indiferent si les relíquies són reals o no, el que m’interessa és la capacitat de suggestió que els objectes poden transmetre, més enllà de la seva autenticitat científica.


La guia, però, és més complerta que això. Passada aquesta primera fase posa a disposició del possible visitant un complet calendari en el que marca les festes que se celebren a Roma. Òbviament també hi consten les festes mòbils (Quaresma, Setmana Santa...) perquè ningú es perdi detall de les celebracions litúrgiques més importants. Aquest capítol també el trobem avui en dia en totes les guies actuals de tots els països perquè ningú es perdi les celebracions etnoantropològiques més exòtiques que puguem trobar anant per aquests mons de Déu.


Una tercera part està més adreçada als sibarites que els agrada gaudir de les pedres, com jo mateix. Així doncs hi ha el capítol dedicat a la Guia romana para los estrangeros, que gustaren ver, y saber las Antiguedades de Roma distintamente. Ep, aquí ja s’inclouen les runes romanes, que en el primer apartat no hi eren i que també poden interessar al visitant per molt devot que sigui. El que és curiós és que torna una altra vegada a incloure un capítol semblant a les actuals guies. És a dir, la divisió de la visita de la ciutat en tres jornades ja que en aquell temps no hi havia ni taxis, ni metros, ni autobusos i per visitar una ciutat com aquesta de manera ràpida, com a una espècie de tourné, necessitaves tres dies. Un darrer capítol tindrà una petita descripció temàtica de les antiguitats romanes perquè el lector es pugui fer una idea més coherent de com funcionava la Roma antiga.


Com que poques descripcions de les que es donen en el llibre estan datades però si que hi consta en quin regnat o en quin papat foren construïdes el llibre inclou un índex cronològic dels papes als que hi afegeix, per allò de donar informació extra al visitant, els reis i emperadors de Roma, els reis d’Espanya, França i Ducs de Venècia. Amb aquests llistats (que inclou, com no, la famosa llista dels reis gots!) el lector es pot ubicar perfectament pel que fa a cronologia. Després d’això un índex de les esglésies de Roma li permet ubicar en quin lloc concret pot trobar informació de les esglésies romanes.


Però això no és tot!     Com que el visitant quedarà esmaperdut davant de tanta pedra inclou un suplement titulat Las ocho maravillas del mundo. Aquest capítol parla de les set meravelles clàssiques (Jardins de Babilònia, Far d’Alexandria, Estàtua de Júpiter, el Colós de Rodes, Temple de Diana, Mausoleu d’Artemisia i les Piràmides d’Egipte) però també el Monestir de l’Escorial que la monarquia hispana va bregar perquè fos considerada la vuitena meravella però que mai a l’estranger una iniciativa com aquesta tingué èxit. Però com que la guia va adreçada al públic hispà calia posar-hi la falca publicitària.


El final del llibre incorpora un element que ens pot semblar innecessari en una guia per arribar a Roma. Si tots els camins porten a Roma... cal un itinerari per a arribar-hi? El redactor de l’obra, però, l’itinerari el fa a l’inrevés, és a dir, de Roma a Madrid, a Ancona o a Nàpols. El fet que fos una guia que està impresa a Roma i en aquesta ciutat s’ha de comprar l’itinerari el posen a l’inversa del que avui es fa, ja que avui s’informa al lector quins mitjans de transport pot utilitzar per a desplaçar-se al destí que promociona la guia.


En fi, ja veieu que fa uns segles algú ja va voler fer una guia complerta amb totes les informacions necessàries per a gaudir d’una estada perfecta fos quin fos el motiu del viatge però molt conscients que la majoria dels viatgers que hi arribaven tenien un interès religiós per sobre d’altres connotacions encara que la guia intenti ser el màxim d’exhaustiva i alhora manejable... com les guies actuals. Només li trobo a faltar la secció gastronòmica i d’esbarjo...

Publicat per Galderich a 14:25 32 comentaris
Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 18 de juliol del 2011

Nova Iberia (1937), l'estètica de la propaganda política


Primer número de Nova Iberia amb la portada d'Antoni Clavé

Avui fa 75 anys que s’inicià la Guerra Civil espanyola. Una data rodona com aquesta no es pot deixar passar sense fer una petita aportació sobre el que suposà un daltabaix semblant. I una guerra com aquella hem de tenir en compte que va afectar a tots nivells, i com no, també sobre l’art de la impremta que és l’objectiu principal d’aquest bloc.

 
 Pàgina de la revista 1 amb l'article de la Dolores Ibarruri, La Pasionaria, amb una fotografia de la Margaret Michaelis reaprofitada també per a la revista Madrid del mateix Comissariat de Propaganda

Ja fa uns quants apunts vam dedicar-ne un a l’estètica republicana i ja vam comentar com a partir de finals dels anys 20 es van iniciar uns canvis estètics que van eclosionar, sense cap mena de dubte, en el període polític de la Segona República i que van culminar en la Guerra Civil espanyola, essent paradoxalment, o no, la seva fi. L’enfrontament bèl·lic, amb totes les seves radicalitats, és el que permeté que també l’estètica fos un dels conductes per divulgar una concepció d’Espanya oposada a la del bàndol contrari.

 Segon número de Nova Iberia amb la portada il·lustrada per Francesc Domingo

A Catalunya des del moment en què la Generalitat aconseguí reprendre el control, després d’unes hores de caos i incertesa (amb la supressió del Comitè de Milícies Antifeixistes), es creà el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, dirigit des dels inicis per Jaume Miravitlles. La funció d’aquest comissariat fou molt semblant a la que es portava a terme a traves d’organitzacions semblants a la URSS o a l’Alemanya nazi, on no s’amagava per a res la paraula Propaganda, que avui en dia comporta connotacions negatives. En aquest cas, però, el comissariat català estava més interessat en promoure una sensació de normalitat dintre del conflicte i d’exaltar els valors cívics (disfressats de revolucionaris) més enllà d’opcions partidistes, malgrat que seguia les directrius del partit del govern -ERC- que preconitzava al mateix temps una certa centralitat.

 Pàgina del primer número amb un text de l'intel·lectual Romain Rolland i un article sobre el salvament d'obres d'art, amb un calze com a il·lustració

Jaume Miravitlles fou l’artífex d’un funcionament impecable del Comissariat de Propaganda, que estenia les seves activitats a tots els terrenys possibles, des de la ràdio i el cinema a les publicacions de tot tipus: infantils, d’història, d’art, de religió, de fotografia, d’obra plàstica, cartellisme, revistes... Aquesta activitat a més fou sistemàticament documentada i arxivada el que ha permès a l’actualitat fer-ne una reconstrucció ben vertebrada.

 Article del segon número sobre la situació dels refugiats que arriben a Catalunya

D’entre les seves produccions en destaca una de ben primerenca, la revista que avui us presentem: Nova Iberia. Se’n publicaren només quatre números (de fet tres, però el darrer comptava per dos, el 3 i el 4) entre el gener i l’abril del 1937 i se suposa que els fets de maig impossibilitaren l’aparició del número 5, que estava anunciat i que havia de ser una monografia gràfica de la guerra actual. S’anunciava que la part gràfica tindria més força que la literària, reduint els textos a comentaris epigràfics. Aquest número anunciat no es publicà mai, però sí la sèrie de Visions de guerra i de reraguarda. Història gràfica de la Revolució que hem de suposar que substituí la revista que avui comentem.

 
 Tercer i quart número amb la portada il·lustrada per Commerlan

Mirant la Nova Iberia el que més sobta és el desplegament de luxe enmig de la guerra. Fou editada en gran foli (36 x 26 cm.) amb un molt bon paper de gran gramatge (que contrasta amb les publicacions de l’època) i a més no acceptava cap mena de publicitat, de cap tipus. Només a la contraportada de les cobertes hi ha la publicitat institucional dels mapes territorials de Catalunya, de divisió sanitària i de les biblioteques públiques editats per les diferents conselleries.

Sumaris dels tres (quatre) números de Nova Iberia

Plàsticament representa potser el punt culminant de l’estètica republicana ja que tant la part tipogràfica (s’utilitza una tipografia serif però de caràcters arrodonits i amples o cal·ligrafies manuals ben diverses per a l’encapçalament dels articles) com la de disseny gràfic són d’una modernitat aclaparadora. Cadascun dels articles té un tractament independent, uns amb més gràcia que d’altres, però sempre intentant donar personalitat a les pàgines. De fet, en el primer número és on es va abocar més imaginació i solvència gràfica. Els sumaris mateix són una prova eloqüent d’aquesta manera de fer.

 
Publicitat de la revista apareguda a la premsa i en cartells i l'àlbum del Comissariat de Propaganda on es fotografiaven totes les aportacions que es feien. En aquest cas es mostren les revistes de Nova Iberia com si d'una natura morta es tractés

El nom de la revista estava inspirat en la revista Iberia (1915-1919), la que va publicar el cal·ligrama Guynemer de Junoy, promoguda per Claudi Ametlla per donar suport a la causa aliada durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta revista havia estat editada en català, castellà, francès i molt esporàdicament portuguès per ser distribuïda per Europa com una mostra més del suport català a la causa aliada. Així, doncs, quan Jaume Miratvilles va concebre el títol de la nova revista va manllevar el títol d’aquella que havia donat suport a la causa aliada, perquè en certa manera aquesta revista també estava pensada per ser distribuïda a l’exterior. Per aquest motiu n’hi ha exemplars en català, castellà, francès i anglès, ja que estava pensada per ser distribuïda internacionalment a través de consolats, ambaixades i punts de venda diversos a Catalunya,Espanya i la resta del món.

Articles de la segona revista amb el de Torres Clavé dedicat a la Casa Bloc i els habitatges socials

Tot això ens indica que el que es perseguia era donar una sensació de normalitat, on no n’hi havia, tant a l’interior com a l’exterior del país i de donar una imatge diametralment oposada a la que alguns mitjans de comunicació estrangers donaven de l’Espanya del bàndol republicà. Per això s’intentà en tot moment parlar del patrimoni que se salvaguardava (enfront de les notícies de destrucció patrimonial sobretot eclesiàstica) i de les realitzacions polítiques i socials que havia engegat el govern de la Generalitat, com es pot veure en l’article dedicat a la Casa Bloc, a la cura dels refugiats de guerra, a la lluita contra l’analfabetisme o la cura dels infants i la gent gran.

 
 Articles de propaganda política escrits per Pere Català i Pic i Jaume Miravitlles en la primera revista

Jaume Miravitlles mateix, en el seu article El moment actual definia el moment que s’estava vivint amb un curiós optimisme i definia la revolució com a Revolució del bon gust, perquè s’ha fet sota el signe de l’esperit, perquè l’han feta uns homes que tenien molt a perdre: tot un patrimoni espiritual, tota una riquesa de civilització que els moros, els aventurers del Terç i els nazis amenaçaren amb llurs potes brutes de fang i de sang. I aquesta revolució del bon gust de què parla és la clau per entendre no només aquesta revista sinó tota la producció que va fer el Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana.

 
 Articles del tercer i primer número

Aquest projecte fou dirigit pel fotògraf Pere Català i Pic (el del cartell d’Aixafem el Feixisme qui s’encarregà dels aspectes estètics i compositius. La revista D’Ací i D’Allà fou una de les fonts d’inspiració d’aquesta nova revista com veurem tantes vegades en l’època republicana, malgrat que el llom no estigui relligat amb l’espiral que caracteritzava D’Ací i D’Allà. La selecció dels redactors de textos anava des de polítics a intel·lectuals (Dolores Ibarruri, Nicolau M. Rubió, Eduard Fontseré, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Francesc Galí, Bosch Gimpera, Pompeu Fabra, Pere Corominas, Pere Català i Pic, Carles Riba, Torres Clavé, Jaume Miravitlles, Alfons Maseras, Romain Rolland, Ramon Vinyes...) que signaven la seva col·laboració. Temàticament el primer número fou un petit piscolabis de col·laboracions mentre que el segon fou dedicat sobretot a la sanitat pública i el tercer i quart a la cultura.


Pàgina del segon número amb un fotomuntatge avantguardista de Josep Sala

La part gràfica, però, no va tenir el mateix reconeixement que la part literària. Malgrat que la majoria d’il·lustradors sí que signaven (Antoni Clavé, Francesc Domingo, Joan Commeleran, F. Almuni, B. Santsalvador, Joaquim Serra i Sim (Rey Vila) n’hi ha alguns que no ho van fer, entre els que podem endevinar Josep Obiols. Menys sort encara van tenir els fotògrafs dels quals només signa Josep Sala, antic director artístic del D'Ací i D'Allà. Els altres, incloent-hi el director Pere Català i Pic passen desapercebuts, sense signar. Malgrat tot sabem que hi ha fotografies de Gabriel Casas i de Margaret Michaelis el que demostra que l’autoria fotogràfica no tenia el reconeixement que té en l’actualitat.

 Articles del tercer número

Quan hom observa la revista, independentment dels col·laboradors que hi hagués, té la sensació que el Comissariat de Propaganda va intentar tirar endavant una publicació de prestigi, o directament de luxe, que no s’adeia a les circumstàncies de la guerra i és una llàstima que en els escrits que Jaume Miravitlles va escriure no expliqués per quins motius la revista no va passar de quatre números quan el cinquè ja estava anunciat i en preparació. Però ja se sap que si en temps diguem-ne normals les coses de la cultura van com van, en temps de guerra...

 Articles del primer número

BIBLIOGRAFIA

VARIS AUTORS. La revolució del bon gust. Jaume Miravitlles i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (1936-1939). Barcelona, Viena Edicions, 2006.

VARIS AUTORS. Revistas y guerra.1936-1939. Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, 2007.

 Articles del segon número amb una il·lustració atribuïble a Josep Obiols


 
Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Publicat per Galderich a 22:14 33 comentaris
Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 11 de juliol del 2011

Els kammavaca de Birmània (s. XIX), la sofisticació d’Orient

Amb aquest apunt comencem el quart any de Piscolabis Librorum i, com marca la tradició del bloc, també s’escau el canvi de capçalera. De manera que amb l’apunt present desvetllem quin llibre l’ha presidit aquest darrer any. Precisament el darrer any és quan el ritme de publicació ha baixat respecte dels anteriors per acumulació de feina, però em sembla que continuarà aquest nou any. No sento però sense cap mena de remordiment sobre la feina feta. Val més menys producció però que continuï disposant d’unes il·lustracions i un text que pugui ser útil a algú que cerqui informació concreta. Així doncs, em tindreu, si no passa res de nou, un any més publicant més o menys cada quinze dies. Ara bé, aquest agost tinc clar que no tinc temps de fer una sèrie temàtica d’apunts com faig fer els dos anys precedents com un intent de no deixar la catosfera orfe. Segur que d’altres ja ho faran.


Com hem dit, l’apunt d’avui està dedicat a la il·lustració que tot aquest any ha servit de capçalera i ens parla d’un dels llibres més especials que tenim a la biblioteca familiar i que va ser un altre obsequi dels nostres bons amics Lluís i Lluïsa. Ells, tant sabedors de ja fa anys de les meves dèries bibliòfiles, com jo de les seves viatgeres, me’l van portar de Myanmar, tradicionalment anomenada Birmània. El format allargat i de mides notables (11 x 55 cm.), fan que no el tinguem en cap lleixa sinó sobre el moble, presidint, com si fos en un altar, els altres llibres.

Cobertes de teca

El llibre no només és peculiar per les dimensions atípiques que té, sinó també per la manera d’estar fet. Les cobertes, encara que no sigui evident, són de fusta de teca i les pàgines de fulles de palma, com el que varem veure ja fa un temps i que provenia de la zona tàmil de l’Índia. Sobre aquestes bases de fusta de teca i fulls de palma els artesans encarregats de l’elaboració li donen una sèrie de capes de laca sobre una base daurada, el que el converteixen en un llibre brillant. La capa de laca té el seu relleu, sobretot la laca negra de les lletres, de tal manera que crec que algú que conegués l’idioma en el que està escrit, el pali, podria llegir el llibre a cegues.

 
 Primeres pàgines escrites

L’estructura d’aquests llibres sempre és semblant, amb petites variacions. També hi ha altres aspectes que són comuns, com una concepció simètrica pel que fa al davant i el darrera del llibre. Les cobertes de teca bisellades per les vores que relliguen el llibre (mai tan ben dit perquè un cordill travessa les cobertes i tots els fulls) tenen una decoració de tipus geomètric i floral.


 Pàgines centrals

Els primers i els darrers fulls del contingut (els de respecte, podríem dir) tenen només una decoració semblant a les cobertes, però en aquest cas dintre dels cercles hi ha una estilització d’ocell. Els primers i darrers fulls escrits tenen als extrems aquesta mateixa decoració, mentre que als fulls centrals tot l’espai és per a una bigarrada lletra quadrada anomenada magyi-zi. Els fulls centrals, a diferència del primer i el darrer full, estan completament coberts de text, escrit en una polida cal·ligrafia arrodonida negra. La bellesa d’aquesta cal·ligrafia pali és tota una revelació per a algú com jo, fascinat per les cal·ligrafies malgrat l’alfabet em resulti inintel·ligibles.

 Coberta de teca (interior) i pàgina de respecte guarnida

Però, quina era la funció d’un llibre d’aquestes característiques i que, pel sovint que se’n troben exemplars en el mercat, hem de convenir que es tracta d’un llibre àmpliament difós i molt i molt copiat? Doncs eren llibres destinats a ser obsequiats als fills que es feien monjos budistes a Birmània dintre de la branca Theravada. Els textos són nou Khandakas del Vinaya Pitaka en pali, una espècie de reglamentació de com s’ha de pregar i la preparació espiritual que predisposi al monjo a la concentració en la pregària. L’origen d’aquests textos sagrats pels birmans es troben en el s. X però la seva ornamentació tan sumptuosa no es produí fins el s. XIV quan es troben els primers exemplars lacats, en aquell moment sobre tela. La forma definitiva del llibre, però, data de la dinastia Konbaung (1752-1885) malgrat que la majoria dels exemplars conservats daten, com ara aquest, de finals del s. XIX i principis del s. XX, quan problemes entre aquesta branca del budisme i els colonitzadors occidentals van impedir la continuació d’aquest costum sumptuós. Excepcionalment, i en casos de famílies molt riques, alguns kammavaca podien tenir fulls d’ivori o de coure en comptes de fulls de palma.

Capsa de kammavaca (Col·lecció Melikian) i sarsekyo (Col·lecció Michael Backman Ltd.)

Els kammavaca es llegeixen horitzontalment d'esquerra a dreta i les pàgines estan relacionades a través d’una numeració a base de lletres de l’alfabet pali. Són llibres delicats, que requereixen tenir-hi un tracte curós per la fragilitat del material i l’ornamentació. Es consideraven tan sagrats que les dones no podien tenir-los a la falda per llegir-los. Malgrat que aquest exemplar no ho tingui, molts d’aquests llibres anaven embolicats amb teles provinents de vestits d’algun parent honorable o de monjos considerats sants. Un cordill teixit, anomenat sarsekyo, que contenia pregàries acabava de relligar tot el conjunt, que era custodiat dintre d’una capsa de teca, també decorada.

Si sempre passa que les fotografies no permeten gaudir del tot de la resolució estètica d’un llibre, en aquest cas encara és més cert. Tant el daurat, com el relleu i la finor de la superfície del lacat, no queden reflectits en aquestes imatges. Malgrat tot ens aproximen a la bellesa d’un llibre singular dintre de les grans variacions que tenen els llibres orientals.
Publicat per Galderich a 8:30 28 comentaris
Etiquetes de comentaris: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)