dilluns, 24 d’octubre de 2011

Cobertes republicanes (1931-1939), la revolució de l'epidermis dels llibres

El món editorial és de les primeres indústries que noten les innovacions estètiques, perquè la confecció d’un llibre és ràpida i perquè les editorials, que cerquen les màximes vendes, intenten canviar i innovar el seu producte per tal d’aconseguir-les. A diferència d’altres disciplines artístiques el món del llibre, gràcies als seus tiratges, escampa les noves formes per tot arreu amb molta més difusió que la pintura o el gravat, per exemple. Aquest dinamisme en introduir novetats és contagiós en fer-se la competència entre editorials, i en conseqüència, resulta beneficiós per a la renovació estètica de la cultura visual.

 
 El financiero, coberta dissenyada per Mariano Rawicz

Si bé els anys vint, abans de la proclamació de la República, ja s’observaven certs canvis estètics, com vam comentar en l’apunt anterior dedicat a l’estètica republicana (publicitat, cartells, revistes,etc.), és significatiu el comentari que va fer el dissenyador polonès Mariano Rawicz en les seves memòries quan comentava la seva arribada a Madrid (1930) des de l’Acadèmia de Arts Gràfiques de Leipzig: en los escaparates de las escasas librerías observo portadas de libros muy anticuadas y convencionales, como las que se estilaban en Europa central allá por el año 1910. También la presentación gráfica de los diarios y revistas lleva un atraso de veinte años en comparación con el resto de Europa. Presiento que tendré aqui un buen campo de acción.

 
Los hombres frenéticos, coberta anònima

Aquest pressentiment fou cert en certa mesura i tant ell com el seu company Mauricio Amster i altres estrangers (Frisco, Knoll, Geza Zsolt...) foren un dels factors d’animació de les cobertes dels anys 30. Malgrat això, aquest canvi en l’estètica de les cobertes neix de l’interior del país i com a conseqüència precisament de la censura de la Dictadura de Primo de Rivera. En aquest període (1923-1931) la censura es centrà sobretot en la premsa escrita i els fulletons petits. A partir de 200 pàgines els llibres no passaven censura segurs com estaven les autoritats que els llibres no podien canviar i menys transformar res perquè eren cars i menys en un país que consideraven que era d’analfabets. Aquest fet encaminà a una sèrie d’intel·lectuals compromesos en la llibertat a deixar de fer diaris o setmanaris d’idees esquerranoses i dedicar-se més a llibres del que hom anomenà literatura d’avançada. Hem de tenir en compte que el 1928 s’editaven 2.000 publicacions entre fulletons i llibres i que el 1933 aquesta xifra es duplicà, el que demostra el dinamisme de l’època.

 
 Eros en las alambradas, il·lustrada per Kyst

El moviment editorial en aquells moments de canvis i d’agitació social es consolidà vers una literatura d’esquerres. Oposant-se a la literatura elitista i abstracta d’esquena al poble que atribuïen a Ortega i els del grup Revista de Occidente, es fundà l’Editorial Oriente (per contraposició òbvia al grup d’Ortega i perquè on surt el sol i on estava situada la URSS). Segons un dels seus protagonistes, José Venegas, es fundà con el propósito de publicar en castellano obras de tendencia avanzada, que circulaban por el mundo en otros idiomas; no aspirábamos a realizar un negocio productivo, sino simplemente a difundir entre los lectores de nuestra lengua esos libros que estaban formando la cociencia del porvernir de la humanidad.

 
Logotip d'algunes de les editorials innovadores

Malgrat que els inicis foren durs perquè ningú els volia distribuir els llibres finalment això es solucionà gràcies a la intervenció de Javier Mora i a les cobertes dissenyades per persones com Ramón Puyol que cridaren l’atenció d’una nova clientela. Després d’Oriente i gràcies a la facilitat que té l’esquerra per dividir-se i subdividir-se es crearen altres editorials com a escissions d’Oriente com la de Historia Nueva (José Venegas i César Falcón), Cenit (Giménez Siles, Graco Marsà i Juan Andrade), Zeus (Graco Marsà), Compañia Ibero Americana de Publicaciones (CIAP), Hoy (Juan Andrade), España (Araquistáin, Álvarez del Vayo i Negrín), Nuestro Pueblo (Giménez Siles), Estrella (Giménez Siles)... A Barcelona l’editorial Bauzà entre altres i a València l’Editorial Estudios (a la que li dedicarem un apunt monogràfic) i algunes altres estigueren en la mateixa línia tant ideològica com estètica.

 
 Rojo contra rojo, coberta dissenyada per Ramón Puyol

Com podem observar els centres d’edició de literatura d’avançada foren Madrid, Barcelona i València. D’aquests centres se n’escaparen algunes editorials escampades per la geografia espanyola que participaren dels canvis encara que fos de manera puntual. En el cas de Barcelona, la gran potència editorial d’Espanya, la llarga tradició i l’estètica noucentista que imperà els anys 20 i 30 li suposà un cert fre a les innovacions. Per aquest motiu les cobertes barcelonines, fora del cas de Bauzà i d’alguna altra, no són el valent que van ser les altres editorials més noves. Curiosament aquests canvis es perceben més en revistes on participaren dissenyadors com Josep Sala o Llovet-Frisco que no pas en les cobertes.

 
 El castillo de la verdad, llibre infantil amb coberta de Manuela Ballester

 La revolución española, coberta dissenyada per Mauricio Amster


La temàtica que més van tocar aquestes editorials de literatura d’avançada foren sobretot d’anècdotes de política nacional i d’autors castellans de novel·la social com Arderius, Balbontín, Díaz Fernández, Arconada, Sender, Zugazagoitia i s’iniciaren en aquesta narrativa Miguel Ángel Asturias, César Falcón, César Vallejo i Uslar Pietri. També es nodriren de literatura progressista occidental, sobretot alemanya (Remarque, Glaser, Herman Hesse, Heinrich Mann, Ernst Toller, Arnold Zweig, Piscator), francesa ( Romain Rolland, Barbusse, André Malraux) i nord-americana (Dos Passos i Sinclair Lewis).

 
Coberta anònima amb fotomuntatge


A més d’aquests autors occidentals es publicaren documentals de tota mena sobre Rússia i el seu procés revolucionari, literatura russa de tota mena. A més d’aquests aspectes literaris més o menys revolucionaris també es publicaren pensadors del moviment comunista o anarquista com Marx, Lenin, Plejanov, Trostki, Bakunin, Kropotkin i Bujarin. Douillet en el seu llibre publicat el 1933 ¡...Asi es Moscú! Nueve años en el pais de los soviets comenta que el mercado del libro en Europa se nutre, en gran parte, hace algunos años, de obras relativas al estado de la Rusia actual.

 
Tam tam, coberta tipogràfica dissenyada per Garrán

Aquestes temàtiques és el que provocà que aquests llibres després del triomf franquista desapareguessin de les llibreries I biblioteques i el que és pitjor, de les biblioteques particulars. Quan la biblioteca de Max Aub, plena d’exemplars de literatura d’avançada, fou confiscada per les autoritats franquistes (a diferència de la de Pompeu Fabra que fou cremada...) fou dipositada a la Biblioteca Universitària de València, en el que hom anomena l’Infern, fora de la consulta dels seus usuaris. En l’estudi que Juan Manuel Bonet va dedicar a la biblioteca de l’artista Santiago Pelegrín observa el buit de llibres de l’època republicana malgrat les seves relacions personals amb la intel·lectualitat de la Generació del 1927 i haver col·laborat en algunes cobertes d’aquest període. Aquest buit només es pot explicar per l’autoexpurgació de la seva biblioteca per por d’un registre policial que pogués delatar la seva militància esquerranosa i la seva immediata detenció com a proves d’aquest passat.

 Hotel Amèrica, portada de John Hearzfield amb adaptació de Rawicz i Amster

Aquestes editorials que aportaven nous autors influenciats literàriament pel que es veia a Europa també s’influenciaren de l’estètica de les cobertes europees. Si bé en alguns casos es publicaren les mateixes cobertes que les edicions originals, amb algunes adaptacions, les editorials comptaren amb un elenc d’artistes de primer ordre que innovaren el nostre panorama i que li donaren personalitat pròpia al nostre món editorial de l’època. Aquesta personalitat, però, està íntimament lligada al nou llenguatge de les avantguardes que és utilitzat per a les finalitats pròpies d’unes cobertes que transformaren el panorama estètic dels mostradors de les llibreries republicanes.

 
 Cobertes amb fotomuntatges dissenyades per Mauricio Amster

Així doncs, els il·lustradors de les cobertes no buscaven la representació vague d’una escena concreta del llibre sinó una imatge que pogués expressar l’essència de tot el llibre a la manera de sinopsi visual. Per a aconseguir aquesta finalitat els artistes utilitzaren les tècniques més diverses, des del fotomuntatge fins a l’abstracció. Intentaren ser realistes però no mimètics introduint les deformacions, l’ampliació dels motius triats, les composicions diagonals i dinàmiques, els colors plans, imatges suggerents... Un altre dels vessants interessants fou la utilització d’una tipografia manual i molt expressiva que els diversos dissenyadors van saber utilitzar al costat de les il·lustracions, com un tot complert. És potser la primera vegada que l’avantguarda és va fer popular i deixà les entelèquies intel·lectuals minoritàries,malgrat que necessàries, per a aplicar-les i concretar-se en un projecte popular estètic.

 La esfera y la cruz, disseny de la coberta anònim

Els artistes que participen en el disseny de les cobertes i en alguns casos en il·lustracions interiors, però, no foren els artistes més coneguts del moment a nivell internacional (Picasso, Miró, Domínguez,  Pere Pruna, Dalí...) malgrat que en feren alguna no fou una constant ja que es dedicaren més al món de la il·lustració bibliòfila avantguardista. Els pocs dissenys per a cobertes populars eren més aviat una il·lustració puntual que no pas un disseny global de la coberta que denotés una certa professionalitat d’aquests artistes afamats que tingués en compte la tipografia. Alguns artistes del moment es van escapar d’aquesta dinàmica com és el cas de Santiago Pelegrín però és significatiu que en el catàleg que es va fer per l’exposició que se li dedicà a Saragossa no s’esmentés gairebé la seva faceta de dissenyador de cobertes.

 
 Sil·labari Camí amb il·lustració de Nor Nai, Ignacia Zábalo

Llibres il·lustrats per Arribas, Bocquet, Martínez Surroca i Rivero Gil

De dissenyadors de cobertes n’hi hagué molts, però amb continuïtat i producció menys, que són els que veurem una mica encara que sigui per sobre. Malgrat això hem de tenir present que el canvi estètic fou possible també a aquests dissenyadors més coneguts i altres que no són tant coneguts, i fins i tot anònims, que participaren en la renovació. Dintre d’aquest grup hem d’incloure dues dones, Nor Nai (Ignacia Zábalo) i Manuela Ballester (parella de Josep Renau), que entraren en un món en principi reservat només per als homes. Dels dissenyadors menys coneguts destaquen noms com Arribas, Bocquet (que tingué gran fama passada la guerra), Martínez Surroca, Rivero Gil, Garrán, Les (Ángel Lescarboura),  Kyst, Guillermo...

 Al Capone, coberta dissenyada per Mauricio Amster

Dintre dels dissenyadors més anomenats ens trobem amb en Mauricio Amster, potser el més complert, que ja hem vist en aquest bloc a gràcies a la seva obra mestre, la Cartilla escolar antifascista. Vingué de l’Europa Central amb Mariano Rawicz amb una sòlida formació com a dissenyador i traductor. La seva habilitat manual li permeté una creativitat extraordinària amb les il·lustracions però sobretot amb la tipografia, fotomuntatges, collages, ornamentacions geomètriques, la sàvia utilització de la línia clara, el color i les seves games cromàtiques... La seva formació centreeuropea li permeté conèixer de primera mà revistes com AIZ i l’URSS en construcció, els expressionistes de la Nova Objectivitat, les cobertes de l’editorial Malik Verlag (el gran referent europeu) i el cartellisme francès. Per això, quan arribà a Madrid pogué treballar ràpidament a les editorials Cenit, Hoy, Ulises, Dédalo, CIAP, Fénix i fou el maquetador del Diario de Madrid i de Cristianismo. Finalment s’exilià a Xile on treballà també com a dissenyador principalment per a l’editorial Zig-Zag.

 
El paraíso norteamericano disseny de Rawicz a partir d’una fotografia en picat d’un gratacels neoyorquí del fotomuntatge La guerra futura d’Alesandr Rodchenko

Mariano Rawicz, fou el primer dels estrangers que arribà i que hi veié un camp abonat a l’expansió com hem comentat al principi. Va treballar per a Biblos, Oriente, Cenit, Hoy... A diferència de Mauricio Amster no té tant de domini del dibuix per la qual cosa es dedica més a fotomuntatges i a jocs tipogràfics, amb una gran honestedat i habilitat. Els seus contactes internacionals i ser un dels fundadors de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica li  permeté que Wieland Herzfelde (germà de John Heartfield) vingués a Madrid com a representant de l’editorial berlinesa Malik Verlag i que l’editorial Cenit pogués fer-se càrrec de les traduccions de la literatura d’avançada que es feien a Alemanya. Fou el maquetista de la revista Viviendas i fundà l’agència de distribució fotogràfica M. Rawicz amb fotògrafs estrangers. Finalment el gener del 1939 fou detingut pels franquistes i empresonat fins el 1946, quan s’exilià a Xile cridat per Amster.

 Calle mayor dissenyada per Ramón Puyol

Ramón Puyol fou potser el dissenyador més prolífic de l’època, tenint un èxit aclaparador. Fou molt expressionista malgrat que s’adaptà als encàrrecs que rebia, essent normalment molt efectista amb una tipografia a vegades de difícil lectura, el que el delata més com a artista que fa de dissenyador que com a tipògraf a la manera d’Amster i Rawicz. Malgrat la gran varietat estètica de portades podríem dir que participa d’una certa geometrització postcubista passada pels expressionistes il·lustradors, com Lebedev, amb una certa inspiració popular. Després de viure amagat i clandestinament arran de la victòria franquista fou empresonat i en sortir es va veure obligat a pintar parets per a sobreviure.

 Cobertes dissenyades per Santiago Pelegrín

Santiago Pelegrin, artista molt vinculat al món cubista aplicà aquestes formes a les cobertes que dissenyà, que el fan molt característic encara que no estiguin signades amb les seves inicials, SP. Més artista que dissenyador no es preocupà tant per la tipografia i això es nota. Malgrat la seva vinculació amb l’esquerra i alguns càrrecs dintre d’organitzacions oficials de preservació del patrimoni aragonès durant la guerra no fou empresonat però el seu estil i temàtica perdé força. Malgrat això la crítica franquista acollí positivament aquesta nova direcció i per això hom digué que Santiago Pelegrín sufrió –para beneficio suyo, que no en detrimento, el importante saranpión vanguardista. Este aragonés, en los buenos tiempos en que el arte de España se dividió en dos irreconciliables aceras, militó –y puso piedras- en la más opuesta iconoclastia expresiva (...). Al recobrarse en este tiempo libre de martingalismos y de falsos objetivos, ha conseguido en sus mejores cuadros una pintura desnuda, eficiente, clara y llena de interés particularísimo.(...) Santiago Pelegrín, muy avanzada su vida, se ha dado de bruces con lo cierto. Su aprendizaje ha sido de lo más agónicos de la pintura española.

 
 El placer recíproco, coberta dissenyada per Josep Renau

Los límites eróticos, coberta dissenyada per Manuel Monleón

De Manuel Monleón i Josep Renau en parlarem amb més detall en l’apunt que dedicarem a l’Editorial Estudios de València, on tots dos van destacar com a màxims il·lustradors. Des de València aquests dos dissenyadors aportaren unes noves formes plàstiques a través tant d’aquesta editorial com d’Orto, Umbral, Helios, Cuadernos de Cultura... Ambdós artistes, des d’una concepció més realista de les figures però amb força expressiva estigueren més propers al realisme soviètic que els seus companys de generació. Ambdós també patiren les conseqüències de la guerra. Josep Renau s’hagué d’exiliar per la seva militància comunista (com vam veure en el seu llibre Fata Morgana USA) i els càrrecs de responsabilitat dintre de l’organigrama republicà de la guerra. En canvi Manuel Monleón, anarquista vinculat al món del vegetarianisme, naturisme, esperantisme... patí presó d’on va poder sortir passats uns anys.

 Cobertes dissenyades per Helios Gómez

D’Helios Gómez, que ja vam veure a partir del seu àlbum Viva Octubre! poc podem afegir tant a nivell estètic com vital del que vam poder veure. Les seves composicions diagonals i dinàmiques i les seves figures anguloses a la manera de les xilografies dels expressionistes i  proper al realisme socialista foren la seva marca manera de fer. La presó fou també el final per a aquest artista de vida pròpia de pel·lícula o de serial.

 Después, coberta dissenyada per Ramón Puyol

Amb la victòria franquista, a més de la purga dels seus protagonistes i de la desaparició d’aquests llibres de les llibreries i biblioteques públiques, així com l’autoexpurgació de les privades com hem vist pel seu contingut esquerranós provocà també la desaparició del punt de referència estètic que havien proposat de manera col·lectiva. Les cobertes franquistes que intentaren continuar per aquest camí foren molt poques i normalment més carregades d’elements secundaris que emmascaraven una idea clara de disseny. Ja res tornà a ser el mateix, i les cobertes dels llibres no en foren una excepció.

BIBLIOGRAFIA:

BONET, JUAN MANUEL; MOLINS, PATRICIA; PÉREZ, CARLOS i TRAPIELLO, ANDRÉS. Mauricio Amster. Tipógrafo. València, Generalitat valenciana – IVAM Centre Julio González, 1997

FORMENT, ALBERT i altres. Josep Renau. València, IVAM, 2004

FREIXES, SERGI I GARRIGA, JORDI. Libros prohibidos. La vanguardia editorial desde principios del siglo XX hasta la Guerra Civil. Barcelona, Viena Ediciones, 2006.

FUENTES, VÍCTOR. El grupo editorial “Ediciones Oriente” y el auge de la literatura social-revolucionaria (1927-1931) a AIH. Actas IV (1971)

GÓMEZ, GABRIEL i MIGNOT, CAROLINE. Helios Gómez. La Revolución gráfica. Barcelona, Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, 2009

RAWICZ, MARIANO.  Confesionario de papel. Memorias de un inconformista. Granada, La veleta, 1997

SATUÉ, ENRIC. Los años del diseño. La década republicana. Madrid, Ed. Turner, 2003

VARIS AUTORS. Libros en el infierno. La Biblioteca de la Universidad de Valencia, 1939. València, Universitat de València, 2008.

VARIS AUTORS. Manuel Monelón. Disseny i avantguarda. València, Penagrafeditorial, 2005

VARIS AUTORS. Santiago Pelegrín, 1925-1939: Los límites de una utopia. Saragossa, Museo Pablo Gargallo, 1995


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació


26 comentaris:

  1. A la República li agradava la tipografia grassa i geomètrica (i les senyores que ensenyaven una teta o les dues). De moment, la meva adhesió serà condicional.

    ResponSuprimeix
  2. Crec que mai abans havia vist un conjunt gràfic tan esplèndid com aquest. Això, més que un piscolabis ja comença a ser un autèntic festí de portades, :-)


    Una série d'apunts excel.lents, que consultaré sovint (segur), especialment aquest. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  3. Carme, doncs ara imagina't els anys trenta entrant a una llibreria...

    ResponSuprimeix
  4. ¡Preciosas!
    Aunque mi favorita sin ninguna duda es la vida sexual de las rusas, ¡están tan contentas!
    Ese libro me interesa.

    ResponSuprimeix
  5. A mi també m'ha cridat molt l'atenció la portada de les russes, com a la Pombolita! ;-)
    Quina modernor de fotomuntatge!

    Galderich: Si em poso a imaginar, deliro!

    ResponSuprimeix
  6. Pombolita,

    És curiós, aquesta portada que esmentes no és de les meves predilectes. La trobo massa enfarfegada! Si el vols com que ets "Mi vecina" te'l passo però vaja, està una mica desfasat...

    ResponSuprimeix
  7. La meva maleta,

    No cal delirar que per això ja es van inventar les olives assassines! ;-)

    ResponSuprimeix
  8. Diuen que l'elogi debilita, però aquest festival d'apunt se'ls mereix tots. Un curs d'estètica llibresca republicana que mostra anys i anys de passió i col·lecció. Només un sant patró pot obrar així...

    ResponSuprimeix
  9. No si no es la que más me gusta graficamente, es por lo contentas que están las rusas...
    Me encanta el Sil.labari y Calle Mayor y el nombre de "Los hombres frenéticos".

    ResponSuprimeix
  10. Gazo,
    Si,com a festival visual es podria definir aquest apunt

    ResponSuprimeix
  11. Carme,
    Estic d'acord amb els teus gustos malgrat que el Sil·labari no tant, el trobo massa estructurat. Però tenint en compte que qui ho va fer era basca com tu i amb una estètica aproximada a la que fas no em sorprèn que t'agradi.

    ResponSuprimeix
  12. Semore que llegeixes com anave la censura de Primo de Rivera et vénen ganes de riure, no obstant això, en part crec que va aconseguir el que volia, perquè les lectures de les primeres revistes (i alguns llibres), adreçades al públic intel·lectual i incomprensibles per la majoria de la gent van contribuir a agreujar la falla que sepera la minoria culta espanyola de la resta del país.
    Respecte a la premasa ideològica penso que pot ser es va excedir una mica en el seu missatge. I per rematar un comentari excessivament llarg, permet-me que et pregunti: qui hi veien a la vida sexual de la URS?
    Molt bona entrada!

    ResponSuprimeix
  13. Però això què és? un apunt d'un blog o una exposició en tota regla? He xalat d'allò més, gràcies!

    ResponSuprimeix
  14. Impressionant mostra de l'estètica de l'època. És una completa recopilació de les corrents gràfiques d'aquells anys. És difícil quedar-se amb alguna (Tam-Tam, Calle Mayor ...).
    Gràcies per la recoplicación.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  15. Eduard,
    En perspectiva del temps la censura fa riure però quan actuava...
    Sobre els llibres t'haig de dir que són de lectura molt planera ja que són llibres que intentaven incidir en un ampli públic i en alguns casos estan dintre del pamfletarisme.

    Sobre la Vida sexual de la URSS que veig que ha impactat és un llibre de propaganda prosoviètica exaltant la nova situació de la dona, les guarderies populars, la sanitat adreçada a les dones, l'amor lliure que trenca les barreres religioses i la fi de la prostitució a la URSS.

    El fotomuntatge de la portada està compost per les fotografies interiors que il·lustren el nou benestar i per això tothom surt amb un somriure d'orella a orella.

    ResponSuprimeix
  16. Clídice,
    Perdoneu per la llargada però no vaig saber tallar... Espero que l'exposició com a mínim us hagi agradat! ;-)

    ResponSuprimeix
  17. Alfonso,
    Si, és més que mai un piscolabis d'estètica de cobertes. He intentat fer-ho el més variat possible amb diverses tendències que siguin il·lustratives.

    ResponSuprimeix
  18. Galderich.
    Asombrosa la muestra de "epidermis" librescas, No sabría cuál elegir todas tiene su encanto.

    ResponSuprimeix
  19. Marco Fabrizio,
    És difícil decidir-se, a més, cada dia pot ser diferent i triar-ne una en funció del punt estètic diari...

    ResponSuprimeix
  20. Ostres Galderich, aquest cop ens has aclaparat! Quin empatx més dolç! Molt bon treball.

    Jo em pregunto una cosa. A banda de la qualitat i el valor artístic que sabem apreciar per formació o per sensibilitat, què ho fa que sentim aquesta atracció tan visceral per aquestes il·lustracions i aquestes grafies? Hi has pensat?

    ResponSuprimeix
  21. Enric,

    Crec sincerament que és l'emotivitat que crea la sensació de retrobar un paradís perdut. Entre l'enyorança i la ràbia del que no va poder acabar de ser, més enllà del valor plàstic indiscutible que pugui tenir.

    ResponSuprimeix
  22. Em repeteixo: excepcional el tema i el tractament.
    En volem més i més.
    Salut.

    ResponSuprimeix
  23. Ropto,
    Tranquil, encara em tindreu per un cert temps... ;-)

    ResponSuprimeix
  24. Galderich, tens alguna notícia més sobre en Zsolt?

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols