Joan Amades i el sexe del àngels

A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.

Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.

Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines

En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.

Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura

Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.

El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.

Pàgina del Costumari amb un cornut

Per aquest motiu, en aquest homenatge blocaire a la figura de Joan Amades, he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.

Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)

Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.

Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç

La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.

Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni

Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.

Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.

Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení

Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?

Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva

El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?

Pàgina del Costumari amb centaures femenins

Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.

Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul

La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.

Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts

Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tusell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).

Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti

Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.


BIBLIOGRAFIA

VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

PD. Aquest apunt també el trobareu al Bloc de Piscolabis Librorum Maiorum

El llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda en una edició inèdita del 1584

Al cantautor Raimon, que ens ha posat a l’abast i ens ha estimar els nostres clàssics com ningú.

Dintre de la literatura catalana medieval destaca un dels personatges més curiosos de tots els temps: Anselm Turmeda (1355-1423). Aquest mallorquí, frare franciscà de Montblanc des del 1375, estudià a Bolonya i París. Es convertí a l’Islam el 1385 i passà a viure a Tunísia, on fou conegut amb el nom d’Abdallah Al-Tarjumàn o el més complert d’Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī -بو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي –Servent de Déu, fill del servent de Déu, l’intèrpret, el mallorquí, el convertit a la fe-).

Petit pròleg on consta que el llibre fou escrit a Tunis per fra Anselm Turmeda, anomenat Abdalà i inici del Llibre dels bons amonestaments.

A Tunísia desenvolupà la seva tasca literària on va escriure la seva obra en català i àrab, cas únic a Europa d’aquest tipus de bilingüisme. Tingué un gran prestigi a totes dues ribes del Mediterrani i els reis cristians intentaren que retornés a la fe cristiana amb atorgaments de salconduits com el que el 1423 li donà el rei Alfons el Magnànim al seu dilecte fra anselm Turmeda, anomenat també alcaid Abd Allah, perquè pogués embarcar-se a qualsevol nau en direcció als seus regnes.


Els seus llibres tingueren una gran difusió en els països de llengua catalana i àrab. Això suposà un gran problema pels cristians perquè era com acceptar la superioritat de la religió musulmana, ja que un intel·lectual de prestigi com Fra Anselm Turmeda havia apostatat per l’Islam. Recordem les disputes que se celebraven en aquella època entre cristians, jueus i musulmans per demostrar quina era la religió autèntica. Per aquest motiu hom va fer córrer rumors que havia estat empresonat i forçat a abjurar del cristianisme fins arribar al martiri, cosa totalment falsa però que durant molts segles, sobretot a partir del s. XVIII, amb les obres de Pere Serra i fra Jaume Finestres i de Monsalvo, hom donà credit i publicà.


D’entre les obres que va escriure en llengua catalana a Tunis destaca, per la difusió que va tenir, el Llibre dels bons amonestaments (1398), conegut i publicat posteriorment com el Libre compost per frare Anselm Turmeda ab la oracio de sanct Miquel y lo jorn del Judici, y la oracio de sanct Roch y de sanct Sebastià. De fet, però, les oracions de sant Miquel, el Jorn del Judici i les oracions de Sant Roc i Sant Sebastià (aquestes dues darreres en llatí) són textos apòcrifs ja que el que es considera com a Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda són només els primers 428 versos que recullen 107 paremiologies sàvies, com ens diria Víctor Pàmies.

Pàgines amb els versos dedicats als Diners, cantats per Raimon

Aquest conjunt de versos (estrofes de tres octosíl·labs que rimen entre ells i que van seguits d’un tetrasíl·lab de rima independent) es fonamentaren en el plagi d’una obra prèvia italiana titulada Dottrina dello Schiavo di Bari, d’autor anònim i que Anselm Turmeda devia conèixer. Malgrat que algunes parts són plagiades, n’hi ha d’altres de pròpies com els famosos versos dedicats als diners (que Raimon cantà tan esplèndidament) i que corresponen a una mentalitat molt pròpia de l’època.

Oració llatina de Sant Sebastià

El llibre és el primer best-sellers en llengua catalana. A més dels tres manuscrits del s. XIV se sap que ja fou imprès en època incunable (1498, edició només coneguda per documentació indirecta). Del s. XVI en coneixem cinc edicions (1524, 1527, 1557, 1594 –en castellà- i la inèdita que presentem en aquest article datada el 1584). Del s. XVII se’n coneixen sis edicions, i ja del s. XVIII al s. XIX se’n coneixen una cinquantena d’edicions. És un llibre que, malgrat la gran multitud d’edicions que té, es conserven pocs exemplars precisament perquè fou molt utilitzat tant i per tant quedà desgastat per l’ús.

També les petites dimensions que el caracteritzen -ja que sempre fou estampat en quart- i el poc gruix que té a causa de la brevetat del text han fet que fos fàcilment destruït o passés desapercebut i no s’hagi tingut cura de la seva conservació. Malgrat això, molt de tant en tant n’apareix un exemplar desconegut fins al present, en les golfes d’alguna masia o en l’arxiu d’alguna parròquia.


A què es deu una quantitat tan nombrosa d’edicions, i en català, d’un llibre concret, en una època durant la qual el català no era la llengua impresa predominant? La resposta és fàcil i sorprenent: fou el manual que hom utilitzà per aprendre a llegir en català quan no hi havia cap altre més idoni. Així, els mossens de les parròquies –els únics encarregats de la instrucció del poble, per ensenyar a escriure en català utilitzaren aquests versos de temàtica moral escrits per Turmeda. Seria una espècie –i perdoneu-me una comparació agosarada- de Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que fou posat àmpliament a l’abast dels joves –al final del franquisme i durant la transició- que no havien après català a l’escola de primària perquè l’aprenentge de la llengua pròpia no formava part de l’Educació General Bàsica.

A l'entorn del sepulcre d'Anselm Turmeda en mig de l'antiga Medina de Tunis hi ha una certa polèmica ja que han estat identificades com a tals dos sepulcres. Us mostrem les dues hipotètiques tombes, la primera marcada com a tal per l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca (foto anònima) i  la segona abans de la restauració (Gentilesa de Zerosetze)
 

Popularment el Llibre dels bons amonestaments es conegué com el franselm i sobta que un llibre escrit per un renegat -com ho era Anselm Turmeda-, amb uns versos sarcàstics –i a voltes anticlericals- fos la pedra angular de l’ensenyament del català durant segles. Que l’autor s’havia convertit a l’islam no s’amagava, ja que en el petit preàmbul ja diu que és un libre compost en Tuniz per lo reverent pare fra Anselm Turmeda en altra manera nomenat Abdala. El que és curiós és que es reconegui que són bons consells, els que dóna Anselm Turmeda, però es faci constar que ell no seguí, ja que s’afirma que jatsie que ell mal los aje seguits. Tot això va provocar que a vegades es posés en dubtes per la seva heterodoxia i com molt bé explica en Pep Vila (2023) aquest llibre tingué problemes amb la Inquisició el 1582 a Mallorca, dos anys abans d'aquesta edició.

JAUME COLLELL. Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells. Vic, 1871

La popularitat del llibre arribà fins el s. XIX i de fet, un jove Jaume Collell, estudiant de Teologia, amic de mossèn Cinto Verdaguer i futur ideòleg del catalanisme més conservador i catòlic, intentà capgirar aquest situació anòmala i "actualitzar-la". Per substituir-lo escrigué –bé que el mantigué en l’anonimat- un nou llibre de paremiologia sàvia, més fidel a l’ortodòxia catòlica i que titulà Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells, del qual es feren tres edicions a Vic, a principis de la dècada dels setanta del s. XIX.

 ANSELM XIMENIS. Colecció de sentencies y concells. Manresa, Impremta Antón Esparbé, 1909

Malgrat això, però, el llibre d'Anselm Turmeda també inspirà una versió alternativa i escatològica -no en el sentit místic sinó el més quotidià- titulada Colecció de sentencies y concells atribuït per un pseudònim d'Anselm Ximenis. Aquest llibret de 33 pàgines fou ediat a Manresa el 1909 a la impremta d'Anton Esparbé i formaria part d'una Biblioteca de la Academia de Literats tranquils y decents com a primer volum d'una sèrie de llibrets del que en sortí un altre de nom Colecció de Faules atribuïdes a un pseudònim de Jacinto Hisop. Ambdues obres són escatològiques amb versos però la de Anselm Ximenis (híbrid entre Anselm Turmeda i Francesc Eiximenis- conté quartetes que intenten imitar el llibre que comentem com:

No sigues may tafaner;

axugat be, y el paper

no't mires, còm sòlen fer,

molt bruts quan caguen

Avans d'anarten al llit,

tingues lo cul enllestit,

o sinò durant la nit

fará llevarte

Colofó on consta el nom de l'impressor Pedro Malo, a Barcelona el 1584

Malgrat aquesta petita incursió sobre la repercussió popular en els s. XIX i XX, l’exemplar del Llibre de Bons amonestaments d’Anselm Turmeda que avui presentem és inèdit i no es coneix cap altre exemplar –que sapiguem-, en biblioteques públiques ni privades. Màxim podem plantejar-nos que l’edició que Palau i Dulcet comenta com a hay indicios de una edición de 1548 en realitat fos la present del 1584 i que hi hagués un ball de xifres o un error tipogràfic. Sigui com sigui, aquesta edició fou impresa per l’aragonès resident a Barcelona Pedro Malo. Com tots els franselms fou imprès en quart (14,5 x 9,5 cm.) amb un total de 32 pàgines, el que el converteix en un llibret molt prim i delicat.

Darrers versos del Llibre dels bons amonestaments i inici dels Versos de la Sibil·la i on es pot observar que falta la pàgina anterior. A destacar els versos (com ho fa en Puigmalet en els comentaris): 

Y nol he dictat en llatí
perque lo vell y lo fadrí
y lestranger y lo cosí
entendrel puguen.

En aquest exemplar falta –malauradament- una pàgina, la que correspon al final del Llibre de bons amonestaments i l’inici dels Versos de la Sibil·la en la qual devia haver-hi un gravat amb el Judici Final que hom devia arrancar per reutilitzar-lo d’estampa devocional. A més, la portada està afectada per la pèrdua de paper que malmet una mica el gravat del mig, però que no afecta la decoració renaixentista de repertori que emmarca tota la portada. (Algun dia haurem de parlar de la influència de les decoracions de la impremta en l’arquitectura, en la introducció de l’estètica renaixentista a Catalunya).

Oració de l'Àngel Custodi i de Sant Roc amb caplletres

L’exemplar presenta les característiques poc curoses de la impremta barcelonina del s. XVI, amb una pressió tipogràfica molt forta que marca a la pàgina contrària. A partir dels Versos de la Sibil·la els diversos paràgrafs van encapçalats amb unes caplletres més pròpies d’una edició incunable que no d’una del s. XVI.

Enquadernació exterior de pergamí palimpsestat del s. XI

Per a protegir-lo, algú, entre els segles XVII-XVIII, va improvisar-li una nova enquadernació de pergamí. Per a fer-ho va agafar un llibre de pergamí que ja no devia ser útil i que havia rebut una bona dosi d’huminat i tot arrencant-li un full i partint-lo per la meitat el convertí en una relligadura. Aquest relligat és molt bast (es compon d’un cosit maldestre de cordill al mig del llom i una petita llengüeta lateral que cobreix el tall davanter). Malgrat tot, l’interès de la coberta rau en el fet que el full de pergamí és un membra disiecta extret d’un llibre del segle XI, escrit en lletra carolíngia comtal, pertanyent als Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus, un monjo carolingi que va comentar la Bíblia i tingué un cert èxit a l’Alta Edat Mitjana. En aquell moment devia haver caigut en l’oblit i per això s’adaptà un full com a coberta d’un petit volum que tenia molt ús. La part exterior fou raspada -com si d’un palimpsest es tractés- per tal de deixar-la al més net possible, però a la part interior el text es deixà tal com estava i això és el que ens ha permès identificar-ne el contingut.

Reconstrucció en Photoshop del pergamí interior (amb les taques d'humitat antiga) de l'enquadernació on podem llegir en lletra carolíngia comtal els Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus

En fi, una petita meravella que tant el contingut com el continent són prou especials com per presentar-lo com a regal de reis d’enguany.

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: segles XV a XVII. Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2002.

RIQUER, MARTÍ DE. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona, Ed. Ariel, 1983.

TURMEDA, ANSELM. Llibre de bons amonestaments i altres obres. Comentaris a cura de Mikel de Epalza. Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1987.

VILA, PEP. Una edició gironina de 1637 del “Llibre dels bons amonestaments” d’Anselm Turmeda. Girona, Annals de l’Istitut d’Estudis gironins, 2001. Vol. XLII, pp. 339-359.

VILA, PEP. "El llibre dels bons amonestaments (1397) d'Anselm Turmeda, expurgat per la inquisició mallorquina (1582)", Vademècum (29/11/2023)

VV.AA. Anselm Turmeda. Abdallah Al-Tarjumàn. Entre dues cultures. Montblanc, Institut Europeu de la Mediterrània, 2009.

El Calendari dels Pagesos (1937-1940), política en la publicació més humil

Quan algú em diu que és apolític sempre em provoca un cert sentiment de malfiança... Crec que hom pot estar o no d’acord amb la política del moment (això ja és un pensament polític) però no crec que ningú pugui dir que, veritablement, és apolític, perquè precisament tot el que es fa en política ens afecta directament, vulguem o no vulguem. Per això, si hom em diu que és apolític sempre hi veig algú que no vol dir el que pensa i que tard o d’hora te la farà d’alguna manera. Tots tenim una opinió. Per això, la novel·la Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi em va agradar perquè demostrava que no podem estar al marge del que succeeix al nostre voltant, malgrat el distanciament que pretenguem posar-hi.

Edició del 1937 publicada el setembre del 1936

Un cas clar sobre com afecta la política a la vida quotidiana és el Calendari dels Pagesos, una de les publicacions més inofensives que es poden imprimir. El seu contingut és d’allò més universal i innocu: calendari anual amb santoral, alguna parèmia, poesia... fires i mercats, informació sobre què s’ha de cultivar i quan, informació astronòmica –no astrològica-, principals decrets que afecten la pagesia i alguna altra breu informació més, ja que l’espai (una vintena de pàgines depenent de l’any) tampoc dona per a més. Tot adornat amb làmines, poesies i consells.

Roda perpètua de Domènec Varni de Narni del Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril (publicada a Barcelona en castellà el 1722 i originalment en català el 1617) de Miquel Agustí que serví de model per il·lsutrar el Calendari dels pagesos.

Aquest calendari va començar a publicar-se el 1860 en català i ja el 1863 hom dissenya la seva característica portada amb la roda perpètua del mestre fra Domènec Varni de Narni segons la interpretació que en feu Miquel Agustí en el seu famós Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril del 1617. A la dècada dels anys 20 del segle XX, s’encarregà a Ricard Opisso una sèrie d’il·lustracions que representessin els mesos de l’any, dibuixos que s’han mantingut gairebé inalterats en el disseny global d’aquesta publicació, ja que hi ha hagut només tres canvis fins als nostres dies. Les seves dimensions (24,4 x 17,5) i el paper de baixa qualitat (també a vegades la impressió) són les característiques pròpies d’una publicació que s’ha de vendre al quiosc i pensada per durar el temps que està vigent: un any. Aquesta és la seva finalitat i el seu èxit de vendes.

 Mes de gener del calendari de 1937 amb la paremiologia laica

La publicació ha conviscut amb el Calendari del Pagès de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1856-1994) i el Calendario Religioso, astronómico y literario arreglado al meridiano de Barcelona según el horario de España, popularment conegut com El calendari de l’ermità (1875-2010) i actualment amb l’Agenda almanac del cordill (2002-2010). Així doncs, podem parlar del Calendari dels pagesos com de l’almanac pagès actual amb més continuïtat a Catalunya.

Edició del 1938 publicada el setembre del 1937

El fet que ens porta avui a aquest apunt (a més del traspàs de l’any!) és que els canvis ocorreguts a ran de l'inici de la Guerra Civil, durant el 1936, van afectar directament aquesta publicació amb la supressió del santoral diari per una espècie de paremiologia laica i recordança dels decrets de la Generalitat sobre temàtica agrícola (recordem la Llei de Contractes de Conreu), a més dels dies més assenyalats de la República. L’únic santoral que es manté és el de la toponímia dels pobles.

Llistat dels canvis de nomenclatura del pobles catalans a l'època republicana en el Calendari dels pagesos de 1938

L'any 1938 el Calendari dels pagesos publica el llistat dels pobles que han canviat de nom per diverses qüestions encara que la majoritària sigui l'anul·lació de qualsevol referència al santoral, com Sant Cugat que passa a anomenar-se poèticament Pins del Vallès o Sant Quirze de Safaja s'anomena Quirze Safaja com si del nom i cognom d'una persona es tractés . Malgrat això, altres pobles com Molins de Rei passa a dir-se Molins de Llobregat. El més curiós del calendari del 1938 és que publica la llista oficial dels canvis de noms dels pobles, més els pobles que es segreguen com La Palma de Cervelló que es segrega de Cervelló... però en l'interior del calendari, quan parla de les fires que es realitzen durant l'any a Catalunya el nom el posa a la manera antiga, fent cas omís al llistat que proporciona. Com veurem, el Calendari dels pagesos van fent la seva seguint la tradició sense aplicar les normatives.

Portada del calendari de 1940 amb l'Any de la Victòria inclòs (publicat el setembre del 1939)

Acabada la Guerra, com era de preveure la dictadura franquista restablí el santoral, canvià els dies festius republicans pels franquistes, els decrets agrícoles de la Generalitat pels decrets franquistes que els anul·laven... però es continuava publicant en català! Això converteix aquest almanac en l’única publicació de venda regular en quiosc públic editada en català després de l’ocupació final de Catalunya, el 10 de febrer del 1939.

Advertència Importante on es comenten les dues edicions de l'any 1940 (publicades el setembre del 1939)

A què es deu que el 1940, els qui publicaven el Calendari del Pagesos es decidissin a tirar endavant la publicació en aquesta llengua i fossin una honrosa excepció? Segurament fou degut a la seva humilitat mateix, al fet que sempre s'hagués publicat en català (no va estranyar a ningú, doncs, que sortís en català), a que publicava totes les disposiciones, edictos (en castellà), Any de la Victòria (en català i a la portada!), els ¡Viva Franco! ¡Arriba España!, l’Aniversari de Calvo Sotelo i la Festa Nacional del juliol (entre altres dates), a la tornada al santoral... Els editors de la publicació devien pensar (com molt altres catalans) que la repressió inicial del franquisme era conseqüència del recent procés de la Guerra i que un cop passats els primers mesos es retornaria a la normalitat d'abans de la guerra o fins i tot d'abans de la República, anaven ben errats!

Juliol del calendari del 1940 amb les celebracions franquistes incloses

El fet que no hi hagués cap decret de prohibició de publicar en català (malgrat que de facto sí que ho estigués) devia ser el buit legal que va permetre presentar l’anuari en català a la censura (ja que com qualsevol publicació havia de passar el filtre pertinent!). La circumstància que va permetre la sortida del número 79 de la publicació, en ple setembre del 1939, en català ens és completament desconeguda avui dia.

Calendari del 1940 amb el text en català i las Disposiciones oficials en castellà

D’aquest calendari, a més, es van fer dos tiratges: un primer tiratge amb paper reaprofitat de cupons de racionament imprès a una sola cara (tal com es justifica en l’Importante d'aquesta segona edició) i una segona edició un cop aconseguit el paper nou, que es podia imprimir per a les dues cares. És a dir, que a les autoritats els va passar per alt les dues edicions! Això converteix aquest humil calendari de pagès en una relíquia de la història del país.

Calendari del 1942, ja en castellà

A partir de l’any següent (se suposa que amb el cessament del censor poc curós inclòs!) es publicà en castellà com era d’obligat compliment, no per cap decret o llei, sinó per una cosa pitjor... la dinàmica del règim! El canvi d’idioma no es tornà a produir fins un llunyà octubre del 1975 (Franco moribund i el règim fent aigües) gràcies al canvi de titularitat de l’editor (passà a ser Estanislau Tomàs) per al Calendari dels pagesos del 1976 i suposo que també a una empenteta de Banca Catalana que a partir d’aquell moment s’anuncià a la contraportada...

Calendaris del 1975 i del 1976 amb el canvi de llengua i anunci de Banca Catalana del 1976

Així doncs, que tingueu un Bon Any amb els vostres almanacs, calendaris, agendes de paper i electròniques... estiguin escrites en la llengua que lliurement hagueu escollit i tinguin el contingut que tinguin.

BIBLIOGRAFIA:

MANENT, ALBERT i CREXELL, JOAN. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.

http://www.lamalla.cat/actualitat_cultural/noticies/article?id=157279

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

El Cantico de Navidad, les clàssiques adaptacions d'Araluce

A la Maria Àngels, seguidora del bloc i moltes més coses!

Quin llibre més adequat (entre molts, tot sigui dit de pas!) a comentar per avui, dia de Nadal, que el Conte de Nadal de Charles Dickens. A més, és un llibre en plena actualitat per la pel·lícula que s’ha estrenat, aprofitant també aquestes dates, amb en Jim Carrey com a protagonista (per què deu ser que em cau tan malament aquest home?).

De l'obra de Charles Dickens se n’han fet moltes versions. En cinema es comptabilitzen una catorzena d’adaptacions i com a llibre imprès no ho he comptat però la xifra deu ser astronòmica. La versió d’avui, però, té una especificitat que el fa singular i cal valorar-lo per la manera que té d'abordar l'adaptació de la literatura dels clàssics per a nens.


No va ser fins els segle XIX que es començà a escriure específicament per a infants i no va ser fins a finals del mateix segle i principis del segle XX quan hom pensà a adaptar els clàssics de la literatura com a literatura infantil. Això que avui ens pot semblar tan obvi, no ho era fa molt de temps. A Espanya, dintre el mercat de les adaptacions tingué una gran importància l’editorial Araluce, que va ser de les primeres i de les més importants a fer el pas de dedicar-se a les adaptacions infantils i juvenils. El llibre d’avui forma part d'una col·lecció molt popular d’aquesta editorial que arribà a publicar un centenar de clàssics adaptats sota el títol de Las obras maestras al alcance de los niños.


L’editorial Araluce fou propietat de Ramón de San Nicolás Araluce (Santander, 1865-Barcelona, 1941) que abans de fundar-la a Barcelona visqué a Mèxic on entrà en contacte amb el món editorial. També va tenir vinculacions a Anglaterra on sembla que va conèixer les adaptacions que es feien en aquell país dels clàssics de la literatura i per això se li va ocórrer de fer el mateix quan arribà a Barcelona.

Per aquest motiu els primers títols de la col·lecció foren traduccions directes d’adaptacions publicades a Anglaterra. De mica en mica, però, Araluce apostà per adaptadors locals com Manuel Vallvé (és l'adaptador del llibre que comentem), Fracisco Esteve, però sobretot María Luz Morales, que esdevingué la directora literària del segell.


Tota la col·lecció té el mateix format -gairebé quadrat (15 x 13 cm.)- i amb una lletra de fàcil lectura per als nens. L’enquadernació sempre és igual: de tela marró amb una il·lustració enganxada a la portada, on hi ha gravat el nom de l’obra, -en el cas d’avui El cántico de Navidad- i el nom de Colección Araluce. Unes guardes interiors decorades amb un dibuix que representa els ruscs de les abelles amb el monograma de l’editorial i abelles disposats alternadament i un marca pàgines interior acaben de donar-li, dintre de la humilitat de la publicació, un format de petit luxe, molt adient per ensenyar a estimar els llibres. Com a curiositat direm que totes les adpatacions tenien el Nihil Obstat eclesiàstic.


Malgrat el format senzill, cada llibre duia intercalades entre els quadernets que componien el llibre, il·lustracions impreses sobre paper couché, fetes per grans il·lustradors del moment dintre de la tendència més realista. Destaca per sobre dels altres il·lustradors el valencià José Segrelles.
José Segrelles, en il·lustrar el llibre, pogué desfermar la seva imaginació creant unes imatges molt suggerents i vives, tot un esclat de color malgrat la mida petita de la il·lustració impresa. Per mèrits propis i dintre de la seva manera de fer (al costat de Doré, Rackman i Dulac entre altres), fou un dels més grans il·lustradors espanyols i aconseguí fama internacional ja que treballà -a més de a Barcelona-, a Nova York. Malgrat aquesta fama, cap al final de la seva vida es retirà al seu poble, Albaida -lluny de la remor de les grans ciutats-, on es construí una casa meravellosa, com sortida de Les Mil i una nits (que també il·lustrà) i que avui és la seva Casa-Museu.


És curiós com en una col·lecció d’aquestes característiques, dedicada al mercat infantil -normalment considerat menor-, es van reunir personalitats tan diverses, però alhora tan competents en la seva feina. Això va fer que tingués un gran èxit i que es fessin diverses edicions de cadascun dels volums. La seva gran difusió va fer que realment fossin la porta per a que molta gent s’iniciés a la lectura, com si d’un piscolabis que obra la gana es tractés.

De fet, aquesta col·lecció d’Araluce tingué molts imitadors, que fins i tots en copiaren el format i l’estètica. Això és una prova que el projecte era bo i estava ben plantejat. Així, doncs, entre la col·lecció i els imitadors, en aquest país s’iniciaren a la lectura dels clàssics molts infants de diverses generacions, en versions reduïdes però que finalment en van empènyer alguns a llegir l’obra original.


El projecte d’Araluce acabà durant la postguerra, però abans va passar pels moments crítics que comportà la Guerra Civil. Com a exemple del que volem dir us oferim una perla singular, l’adaptació que va fer Antoniorrobles -que fou el darrer editor de la col·lecció d'Araluce- per encàrrec del “Departamento de Prensa y Propaganda de la II República Espanyola” i l’ editorial Estrella d’Alí Babá y los cuarenta ladrones:

Estaba Alí Babá trabajando en el bosque, cuando vio un grupo de gentes que avanzaban a caballo. Y suponiéndose que eran ladrones se subió a un árbol, al pie del cual se detuvieron los jinetes, que eran cuarenta caballeros bien vestidos y bien armados. Echaron pie a tierra, desmontaron unos sacos de oro, y el que pareció capitán se acercó a unas rocas y dijo sobre un micrófono que había escondido:
-¡Sésamo; ábrete!
Se abrió una puerta muy disimulada, y por ella metieron sus tesoros, saliendo luego con los sacos vacíos. Y por la conversación que pudo oírles según montaban, Alí Babá se enteró de que eran cuarenta grandes capitalistas de la región, que se ponían de acuerdo secretamente para dar los mismos jornales de hambre a obreros, empleados y campesinos, y para hacerse unos a otros acaldes y gobernadores y ayudarse desde los sitios de mando en perjuicio del pueblo.
Ya eran dueños de las fábricas y de los campos, y secretamente lo eran de los negocios del Estado, como ferrocarriles, teléfonos y tabacos; pero ocultaban los tesoros y las reuniones, porque el pueblo, cargado de razón, podría llegar a protestar.

Pasada la guerra, en plena autarquia econòmica, política, cultural i mental les adaptacions als clàssics es van reduir únicament als de la literatura castellana o l’alemanya com El Romancero Castellano, Historias de Moreto, El Diablo Cojuelo, El Libro de las Sagas, i el número 100, que tancava la col·lecció amb Cuentos de las Orillas del Rhin.

Per què els llibres adreçats a un públic infantil són un dels objectius de control per part del poder...?

BIBLIOGRAFIA

CUENCA, LUÍS ALBERTO DE, Mi biblioteca de la colección Araluce a "El Ciervo". Madrid, enero 2008, nº 684

GARCÍA PADRINO, JAIME. Los clásicos en las lecturas juveniles.
LLANAS, MANUEL. L'edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Barcelona, Gremi d'Editors de Catalunya, 2005.