El petit arbre (2008) de Katsumi Komagata, la bellesa de la subtilitat

Aquest cap de setmana l’artista japonès Katsumi Komagata (Tòquio, 1953) ha tingut una agenda atapeïda a Barcelona. L’associació Tantàgora l’ha convidat dintre del Festival Flic a realitzar una sèrie de tallers que l’han ocupat tant dissabte com diumenge a prop de nens, il·lustradors, dissenyadors i admiradors de la seva obra, dintre del món del llibre infantil. Així que em vaig assabentar que venia una de les personalitats més interessants del món del llibre infantil de l’actualitat, em vaig apuntar als seus tallers, per tafanejar, i sobretot per gaudir i aprendre d’una oportunitat única. Vaig conèixer l’obra de Katsumi Komagata a través dels llibres que en va portar per primera vegada a Espanya la Teresa de La Peixera, ja farà uns quatre anys.

Dedicatòria de katsumi Komagata al llibre del Petit arbre

Però, qui és Katsumi Komagata? Ras i curt és un dissenyador japonès, format en part al Japó i en part a Nova York. Arran del naixement de la seva primera filla va començar a dissenyar llibres conceptuals amb colors plans per apropar-s’hi. A partir d’aquí els seus llibres, que havien de ser d’ús familiar, es van publicar i actualment la seva obra és considerada hereva de Bruno Munari dintre del món dels prellibres. Com a dissenyador de llibres ha rebut els premis i reconeixements màxims, però malgrat tot això una de les activitats que sovint porta a terme són aquesta sèrie de tallers, com els que s’han celebrat a Barcelona, en els quals intenta transmetre la seva forma de fer i de concebre el llibre. I no només això, sinó que ho fa amb una gràcia i una alegria plena d’una viscuda i autèntica humilitat, que realment és admirable.

No s'adverteix una presència tan petita ... encara forma  part de la de neu

Creix una mica

Més enllà d’aquesta petita biografia tenim un artista d’una sensibilitat especial i d’una manera de treballar que el fan fàcilment identificable. La subtilesa de les formes i les textures és el que més caracteritza la seva obra i el que més ens sobta. Els seus llibres busquen la sorpresa a cada pàgina, a base dels colors, de retalls i de diversos tipus de paper i de textures que els donen un plus de sensibilitat, apte per al tacte a més de per a la vista. En certa manera, continua la tradició dels origami i dels ukiyo-e japonesos, però no rememorant el passat sinó mantenint la seva estructura, i actualitzant unes intuïcions formals que ja estaven prou fermes, amb la seva modernitat viscuda com un element d’actualitat. I aquesta és la virtut de Katsimura Komagata, utilitzar un passat tradicional per innovar i tornar a transformar-lo en llenguatge universal.

 

 La primavera arriba i les branques s'estenen suaument  Les fulles apareixen a poc a poc

 

 Algunes fulles de l’estiu absorbeixen la llum del sol      Les branques es balancegen amb el vent i s'expandeix l'ombra de l'arbre

Però per parlar de la seva obra, què millor que agafar un llibre seu i analitzar-lo? El llibre escollit va ser editat el 2008, s’anomena Petit arbre (Little tree o 駒形克己) i és la història cíclica d’un arbre, sense més i amb tot. És un llibre que podríem considerar un pop-up però, a diferència de certa tendència actual, no cau en l’espectacularitat barroquitzant sinó que tendeix cap a la senzillesa minimalista de les formes. Per això, el jurat de la Fira de Bolonya li va atorgar el premi Ragazzi Award, en la categoria de Ficció, perquè l'art exquisit de Katsumi Komagata ha produït un llibre bonic. El seu minimalisme pictòric té una qualitat elegant, de somni. Fidel a la tradició de Gutenberg i Bodoni (clara mostra d’eurocentrisme en no vincular-lo amb Hokusai, per exemple!), el paper en si mateix és molt important, un element refinat i delicat, d’un subtil art poètic que anima tota l'obra. En una societat del malbaratament, l'excés i el mal gust, Katsumi Komagata ens ofereix aquesta pausada història, de tons apagats però elegants.

 La llum es matisa
Les fulles es tornen grogues ... vermelles

Aquesta subtilesa és el que ens sorprèn més i el que fa que aquest llibre sigui tan atractiu. En certa manera segueix la línia d’uns quants dissenyadors de pop-ups que reivindiquen el factor "més", la màxima de Mies van der Rohe de less is more. En aquesta línia podem trobar altres llibres excel·lents i a més bé de preu, com l’ABC3D de Marion Bataille, el Pop Ville de Anouck Boisrobert, Joy Sorman and Louis Rigaud, el Pop up porn de Kveta Pacovska... en els quals la subtilitat i la intel·ligència prenen el relleu a l’exuberància més mecànica.

 

Ja som a la tardor   La família d’ocells s’atabala per volar lluny del seu niu

Els núvols cobreixen el cel     El vent bufa fort gairebé trencant les fulles de les branques    

de la pluja s’omple la foscor ... esdevenint  aquí la foscor

Arriba l'hivern i el vent s’emporta  la darrera calor

En una entrevista que li van fer a Mèxic Katsumi Komagata va comentar que en la producció de llibres infantils la majoria de la gent intenta fer coses molt amables, que siguin meravelloses. Això està bé. Però a vegades és massa per a nens, massa infantil. Si els donem coses petites, senzilles, els permetem fer servir la seva imaginació, els permetem pensar per ells mateixos. En canvi, si els ensenyem moltes coses mai pensaran, perquè intentar seguir-nos els requerirà tota la seva atenció. Quan els ensenyem coses petites a partir del que coneixen, ells es pregunten: què passarà ara? Què és això? Procurar aquesta sensació, fomentar-la i el diàleg i l’intercanvi que això suposa amb les persones grans que l’envolten és el tipus d’imaginació que vull oferir al nen. En aquest sentit, el que és senzill es torna més creatiu.

 Portada del Petit arbre

El llibre del Petit arbre, de format apaïsat (21 x 26 cm) publicat per One Stroke de Tokio el 2008 i amb un tiratge inicial de 3.000 exemplars és una autèntica meravella des de l’inici fins al final. La portada, d’un crema molt pàl·lid, a més de contenir el títol i l’autor, està centrat per un arbre compost de punts daurats força distanciats, que permeten captar-ne la forma global de manera subtil.

 

 

Moltes primaveres i molts dies han passat
És prou alt com per adonar-se del seu entorn quan al principi era petit i tot li semblava gran

El corb retorna al niu de l'any passat    El punt de vista va canviant

Quan entrem dintre del llibre els canvis de tipus paper són constants, es produeixen a cada pàgina, seguint la llarga tradició japonesa. Malgrat aquestes diferències els papers tenen unes textures molt subtils, res és excessiu i tot ben equilibrat. El cromatisme s’allunya de la brillantor desbordant per passar a ser també d’una subtilitat cromàtica dins d’una gamma pastel, però amb força.

 La llum il·lumina la nit

El protagonista del llibre és precisament aquest petit arbre que, pàgina rere pàgina, va creixent i vivint el pas de la vida, des del naixement fins a la mort. Però no té ni una vida ni una mort heroiques, sinó de contemplació del pas del temps, sense estridències, amb subtilitat. Per això l’arbre -pàgina a pàgina- va creixent i transformant-se gràcies a la llum de les diverses estacions i dels canvis meteorològics, sense res més. És l’aventura de la vida quotidiana, que ja és molt.

 

 L'home que va perdre a un amic posa una flor als seus peus    No el pot ajudar ... segueix aquí

No hi ha ningú     Els nens que venien a agafar grills el passat estiu retornen per trobar-los
Era la fita dels vells i on descansaven, però ara l'arbre ja no hi és     Romandrà en el record

La part superior de les pàgines compta amb una petita decoració subtil a base d’ombres grises que insinuen -més que no pas expliquen- per mitjà de siluetes, núvols, persones, ocells... La manera difuminada d’estar fet ens connecta directament amb la tècnica xilogràfica dels ukiyo-e del s. XIX i que a Catalunya tan bé va imitar a principis del s. XX la Impremta Oliva de Vilanova. Aquests difuminats no es troben sempre al mateix lloc, sinó que van variant com la meteorologia i apareixen ara a la dreta, ara a l’esquerra, o a tota la zona superior, i són de diversa intensitat per remarcar els pocs personatges que surten (ombres de persones i ocells). Tot canvia però la forma és perenne.

 La llavor va ser portada per algú a un lloc desconegut     Segurament existirà per a algú encara que ningú noti una presència tan petita

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre en el qual l’autor ha abocat tota l’harmonia per aconseguir un llibre rodó, i els diversos elements funcionen en perfecte equilibri. De fet, aquest Petit arbre és considerat com una petita obra mestra dels pop-up i fins i tot a Barcelona, l'associació Recre]art[ el setembre del 2010 va fer una instal·lació a l'Umbracle del Parc de la Ciutadella de Barcelona a l'entorn d'aquest llibre.

 

L'únic inconvenient de llibres com aquest és que la utilització de papers diversos i de gran qualitat, l’estampació molt acurada i fabricació al Japó, fa que el preu es dispari en comparació a altres llibres pop-up de tirades més llargues, estampats a països en vies de desenvolupament i amb materials no tant exclusius. Això ens ha de fer meditar sobre la recerca del perfeccionament i la recerca del darrer detall versus una producció seriada, que també és molt vàlida. La veritat, però, és que veure i tocar el Petit arbre és tenir a les mans una joia destinada als infants... i també als adults.

PD. Si algú està interessat en l'obra de Katsumi Komagata us recomano la conferència de demà 22 de febrer a les 18,30 h. a Elisava (La Rambla 30,  Barcelona) amb el títol d'Així neix un llibre d'art. Cal apuntar-s'hi prèviament.

A la découverte de Katsumi Komagata from Médiathèque CCRY on Vimeo.

http://www.tv3.cat/videos/3382432/Alumnes-per-un-dia-de-lillustrador-Katsumi-Komagata

El gran oráculo de las señoras y de las señoritas, un entreteniment o una superstició?

No acostumo a publicar les darreres adquisicions perquè la llista d’apunts per fer és llarga i tinc decidit l’ordre amb força temps per endavant. Malgrat tot, fa poc vaig comprar aquest que avui us presento i que m’ha fet gràcia de comentar per tal de preparar les lectores d’aquest bloc per a Sant Valentí... ja que és un llibre destinat directament a les dones i als seus anhels amorosos.

El llibre porta el curiós títol d’El gran oráculo de las señoras y de las señoritas, consejero del bello sexo. Contestando á todas las preguntas relativas á varios sucesos y situaciones de la vida... de Mlle. Lemarchand i editada a Barcelona per Manuel Sauri el 1870 en un format manejable de vuitè (18 x 10 cm.). El llibre fou traduït per Ignacio Nicolau y Díaz, qui en realitat en seria el promotor i editor, segons es desprèn tant de la dedicatòria Al bello sexo com de l’Advertencia, escrites per ell mateix.  L’autora del text fou una coneguda pitonissa francesa de l’època de la Revolució francesa, que va predir la mort violenta de Marat, Robespierre i Saint-Just i la bona fi de la relació de Napoleó amb Josefina. La seva fama en el seu temps fou molt notable i en gaudiren tant els tarots com aquest llibre, titulat en versió original com a Le Grand Oracle des dames et des Demoiselles, conseiller de beau sexe, repondant a toutes les questions sur les événements et les situations diverses de la vie, del qual es feren diverses edicions. De la traducció castellana se’n feu aquesta durant el s. XIX i recentment en versió facsímil se n’han fet unes quantes.

El llibre és un entramat de preguntes i respostes relacionades amb números, que s’han de buscar de manera indexada. És encapçalat per una petita introducció dedicada Al bello sexo en la qual el traductor justifica la dedicatòria dient que lo que llamamos curiosidad, constituye en la mujer, una de sus necesidades más características, debido problablemente á su temperamento ú organismo, (i per això) me hé persuadido que nada mejor os podia satisfacer como que os facilitarà adivinar el porvenir, supuesto que lo que mas ocupa vuestra imaginacion, es el firme y constante anhelo que os es tan proverbial, en procurar saber lo ignorado. El traductor, però, no té clar si aquest mètode d’endevinació del passat que tant ha d’encuriosir algunes dones és molt fiable perquè acaba afirmant que por su amenidad, lo podreis emplear en pasatiempo agradable y diversion inocente, la moral que encierra, hará que en muchos casos, os sirva de fiel consejero, para cuanto en lo sucesivo se os ocurra consultar.

Sigui com sigui, i després d’un Método para consultar el oráculo ve tota la bateria de preguntes que hom li pot fer, majoritàriament de tipus amorós i de vida quotidiana. Reproduïm les 80 preguntes que accepta el llibret perquè les lectores, i per què no també els lectors, pugueu valorar quin podia ser l’imaginari femení convencional de l’Europa del s. XIX. Tot seguit hi ha una taula amb 80 línies, una per a cadascuna de les preguntes, amb 18 columnes que corresponen a les possibles sumes dels números que ens poden sortir si tirem tres daus. En mig d’aquesta taula hi ha tot un arreplec de números que corresponen a les pàgines de les Contestaciones del oráculo a les quals, si anem a la que correspon i mirem la suma de daus, ens donarà la resposta a la nostra pregunta.

Així doncs, a les 80 preguntes que li podem formular podem rebre un total de 1280 respostes todas perfectamente coordinadas unas con otras, segun arte y combinaciones de la mágia. Aquestes respostes, ho he comprovat, són adients a les preguntes que li podem formular amb una certa exactitud i sense anar-se’n gaire per les branques, malgrat que alguna vegada la resposta és força evasiva. El cas més clar seria el de la pregunta de Cuando me moriré? en la que l’oracle no contesta res concret i fins i tot moralment fa un regany a qui hagi gosat plantejar-se una pregunta d’aquesta mena.

Estèticament, i aquest és un dels mèrits indiscutibles d’aquesta obra, és impecable a pesar de tractar-se d’una obra de tipus popular. El mateix traductor, alma mater d’aquesta edició castellana, ens diu que si se atiende al lujo desplegado en la edicion, fácil le será convercerse, que no se ha omitido gasto ni sacrificio alguno, tanto por lo superior de los materiales que al efecto se han empleado, com en todo lo relativo al lujo tipografico, hasta el punto de haberse usado las dos tintas, con el firme propósito de no escasear medio alguno que pudiese aumentar mas su realce.

El que diu Ignacio Nicolau y Día, el traductor-editor, és cert perquè utilitza dues tintes (la negre i la vermella) a la part inicial del text per destacar tipogràficament els diversos apartats i títols. A més, com diu a l’Advertencia, té una cuidada tipografia per ser un llibre destinat a una franja de la població popular i femení amb una portada que sembla més que res un mostrari tipogràfic d’impremta. A més en l’apartat de les respostes de les preguntes que fa l’Oracle els números han estat substituïts per daus, amb un resultat estètic molt lloable i molt aconseguit. Els daus són els protagonistes de les respostes i ajuden a reforçar el seu caràcter de joc o d’endevinació.

A l’Advertencia final aquest orgull de l’obra ben feta del traductor es veu quan diu que se ha conseguido formar del ORÁCULO DE LAS SEÑORAS, un lindo y lujoso cuaderno, digno del sexo á que está destinado, esmero primoroso, que á la par que permite poderlo ofrecer como adorno recrativo á las famílias y reuniones, hace presumir fundadamente, que luego de conocido, se generalizará desde las mas humildes, hasta en las mas encumbradas; viniendo á constituir con más ó menos tiempo, el verdadero LIBRO DE LAS TERTULIAS.

Per aquest motiu, i per continuar amb el joc que comporta el llibre i els blocs, us ofereixo la possibilitat que qui ho vulgui, via comentari o email enviat directament si vol discreció, faci les preguntes que semblin oportunes i que cregui que la resposta de l’oracle li pugui fer servei. Això sí, cal enviar la pregunta amb el resultat de la suma de punts dels tres daus que hagi llençat (ho podeu fer en línia, gentilesa d'en McAbeu). Només s’admeten cinc preguntes de les vuitanta que el sistema permet. O sigui, que sort més que mai!

NOTA AFEGIDA POSTERIORMENT GRÀCIES ALS COMENTARIS DELS LECTORS

La bona amiga Zerosetze ens va comentar que tenia el llibre La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas, por cuyo medio cualquiera puede saber su porvenir, estractado del libro de las sibilas, por un ex-sacerdote del Oráculo de Delfos y traducida del Caldeo por un sábio egipcio, editat a Barcelona per Manuel Saurí el 1847. Es tracta d'un altre llibre amb una combinatòria encara més estranya que el que hem analitzat i jo que sóc de lletres m'he fet un bon embolic intentant seguir el procediment. Així doncs, us el deixo fotografiat perquè vosaltres mateixos en pugueu treure conclusions.

Portada i pròleg de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Cal fer notar també, com molt bé apunta en Joan Puigmalet, que en el gravat del llibre d'El Gran Oráculo de las señoras y de las señoritas, consejero del bello sexo... de la introducció del llibre en les lleixes es poden llegir els títols dels següents llibres: La magia, Los sueños, El oráculo, Libro negro, El profeta i també el de La Sibila. Creiem, en vista que aquest darrer fou publicat el 1847, que es tracta del llibre aportat per na Zerosetze i que conjuntament al Llibre de la Creu de Caravaca ens permet veure que hi havia una sèrie de tradicions populars properes a la màgia que no havien estat anul·lades amb la persecussió de la bruixeria de segles anteriors.

Complicades instruccións d'ús de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Malgrat tot, i per evitar problemes aquest llibre de La Sibila... en el seu pròleg deixa molt clar, després d'explicar una història rocambolesca sobre el seu origen, que dicha Tia me dió al morir comprarás la obra, y aconsejarás á tus amigos que hagan lo propio, diciendo á los unos que las contestaciones que dá el Oráculo son cosa cierta con la que se puede contar, y á los otros que es un uego de sociedad para entretener las largas veladas de invierno, y que si alguna vez dá la coincidencia de que acierte es efecto de la casualidad, pues únicamente el Supremo arbitrio sabe lo que ha dispuesto que suceda. En fin, di lo que quieras y venga dinero. D'això se'n diu nadar i guardar la roba...

Taules de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Un conde cornudo, la miseria pornogràfica dels inicis del franquisme

Del llibre d’avui només hem pogut triar la portada per mostrar aquí, perquè no hi ha cap imatge completa que pugui passar les normes de blogger.

Així, doncs, si voleu saber més sobre l’apunt d’avui, sobre un llibre pornogràfic d’edició casolana del principi del franquisme heu d’anar a Piscolabis librorum maioris i ser, òbviament majors d’edat. Compte amb les imatges ja que són de sexe explícit. Tingueu-ho en compte sobretot si teniu intenció de mirar l’article des del lloc de treball o qualsevol altre lloc compromès o a la vista de tothom...

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Joan Martí i Cantó (1829-1887) i els seus Cancioneros de Montserrat

L'estudi que avui presentem té diverses singularitats. Ens parla de diverses edicions d'un mateix llibre, totes amb diferències notables, cosa que indica la cura que va tenir l’autor a ampliar i millorar la seva obra, i l’autor ens és força desconegut, com se'ns resalta més endavant, però sabem que pertany al clero modest que s’ocupà de diverses parròquies dels barris industrials barcelonins o propers a Barcelona –allò que contemporàniament se n’ha dit el cinturó roig- i que buscà la manera de fer-hi sonar, amb pocs mitjans, una música digna per a les diferents solemnitats de l’any.

Aquest article ens arriba de la mà del seu autor Jordi Lleonart, estudiós de la música catalana de diferents èpoques, a qui agraïm la confiança que ens fa al contribuir així al Piscolabis librorum. Animem a d’altres amables lectors, com ja han fet Leblansky i Lluís Bosch, a fer aportacions relacionades amb impresos curiosos o interessants de totes les èpoques i de totes les temàtiques.

JORDI LLEONART

Són molt escadusseres les dades biogràfiques que ens han arribat de Joan Martí i Cantó, l’autor d’aquest llibre. La biografia més extensa l’ofereix Ovilio y Otero (1859) (pàgines 50-51), publicada quan Martí només tenia 30 anys, mentre que el Diccionari Biogràfic Albertí només en dóna una nota breu (7 ratlles). Nat a Barcelona, treballà com impressor i llibreter i més tard estudià per capellà a Vic i fou ordenat el 1855. Fou vicari al Bruc, a Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Gràcia, i a Barcelona a Betlem, Sant Pau i finalment al Sant Àngel Custodi, d’Hostafrancs d’on fou el primer rector, càrrec que ocupà del 1868 al 1881. Vilarrúbia i Estrany (1991) i García i Palacín (1996) donen notícia detallada d’aquest període. Eren temps difícils i el nostre mossèn hagué de viure dos incendis intencionats (1868 i 1872) i l’esfondrament del sostre (1877). Feu construir la primera capella, que va desaparèixer a ran de la construcció del nou temple (1891).

Capella del Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs, construïda per Martí i Cantó

La relació bibliogràfica de Martí i Cantó està per fer, tot i que el material és ben abundant. Jo he localitzat documentades un total de prop de 50 publicacions. Algunes d’elles degueren tenir molt d’èxit perquè en trobem diverses edicions. Així de títols diferents n’hi ha una trentena llarga, als quals cal afegir una traducció i la publicació de tres revistes. Totes les obres són de caire religiós, sovint de devoció mariana. Gairebé totes són en castellà, tret d’uns goigs en català (Goigs en alabansa del gloriós sant Ángel Custodi de Barcelona) de 1879, i una obra en llatí.

 

Goigs del Sant Àngel Custodi d’Hostafrancs. No tenim la seguretat que es tracti de l’obra de Martí i Cantó

Goigs del Sant Àngel Custodi signats per Joan Martí i Cantó. Ens ha proporcionat el goig d'aquesta descoberta na Nora Vela.

Tingué un especial interès per Montserrat, i, de fet, les obres que foren editades més vegades tracten de Montserrat. De la Historia de la imagen y santuario de Ntra. Sra de Montserrat y viaje pintoresco a sus cuevas subterraneas se’n feren, almenys, 5 edicions des del 1863 al 1877, i no són simples reimpressions, ja que es passa de 128 pàgines a 224. Encara que les guies-històriques de Montserrat ja tenien tradició a l’època (per exemple Serra i Postius, 1747 o Anònim, 1827) a mitjan s. XIX se’n publicaren diverses com la de Víctor Balaguer, del 1857, i la de Gaietà Cornet i Mas, publicada el 1859 i de la qual es feren moltes edicions. Encara que la primera edició del text de Martí i Cantó, com a obra independent, és posterior a les esmentades, la primera edició del llibre Cancioneros de Montserrat, del 1856, ja conté el text de la guia, de manera que Martí i Cantó publicà abans que els altres el seu text, tot i que pensem que en les edicions il·lustrades posteriors va copiar molts dibuixos de Cornet i Mas.

La cinquena edició de la guia de Montserrat de Martí i Cantó (1877)

L’ermita de Santa Caterina com a exemple de l’ús de les mateixes, o semblants, il·lustracions: Anònim (1827) a dalt, Cornet i Mas (1858) a baix a l’esquerra i a la 5ª edició de la guia de Martí i Cantó (1877) a baix a la dreta.

La música també interessà molt al prevere. I aquest és l’aspecte que ens ocupa particularment en aquesta ressenya. A part dels Cancioneros que comento més avall, publicà diversos llibres de música religiosa: del 1857 són les Armonías angélicas a la Inmaculada Concepción de Maria Santísima; del 1869, els Cantos religiosos puestos en música fácil y agradable, con acompañamiento de piano, armnium u órgano, propios para todas las solemnidades y épocas del año, misiones, tríduos, novenarios, etc. Sobre aquesta obra Virgili Blanquet (2010) diu, textualment, “Este autor, misionero apostólico, llevaba trabajando desde hacía quince años en parroquias de zonas obreras y muy pobres de Barcelona y, de esa labor, surge la necesidad de la publicación citada. Expone en su presentación las dificultades de interpretar obras pensadas para artistas profesionales y por ello ofrece su trabajo. Prácticamente todas las composiciones que presenta son a 2 y 4 voces a capella y alguna a una voz con acompañamiento. Además de obras suyas incorpora las de compositores destacados, tanto del momento como de períodos anteriores: Bernardo Calvó y Puig (sic), Francisco Andreví, José Elias, etc. Del 1871 són les Misas a canto llano, i del 1872, els  Intróitos, graduales, ofertorios y comunios á canto llano.

Del llibre que ens ocupem especialment avui, el: Mes lírico de Maria, o los Cancioneros de Montserrat se’n feren 3 edicions: el 1856 (possiblement la primera obra publicada per Martí i Cantó), el 1863 i el 1870. Tot i que tenen la mateixa estructura, presenten diferències força notables entre elles. Jaume Ayats i Salvador Rebés es feren ressò de la primera edició al catàleg de l’exposició sobre el Cançoner Català (1841-1936) publicat el 2005. Cada capítol correspon a un dia del mes de maig, i hi consta un dia previ de preparació i un dia final, corresponent al 1er de juny. Cada dia conté els apartats següents:
(i) la descripció d’un ocell. (ii) un text de meditació, (iii) una oració, (iv) una flor pel matí, (v) una jaculatòria, (vi) una cançó i (vii) un capítol de la història o la descripció de Montserrat. Del darrer apartat, en va fer posteriorment –reunint el text de cada dia- la seva obra sobre la història de Montserrat, citada més amunt.

 

Les portades de les tres edicions del Mes lírico de María o Los Cancioneros de Montserrat

Índex de l’edició de 1856

L’edició de 1856 presenta algunes peculiaritats respecte les dues posteriors: la referència a l’església dels Sants Just i Pastor, que figura aquí però no apareix en les altres dues edicions, en les quals, en canvi, es fa constar l’aprovació de Pius IX. En la primera edició també se’ns informa que les descripcions dels ocells s’han extret de la Història Natural de Buffon, nota que no es troba en edicions posteriors. Aquí ve a tomb una cita de Cornet i Mas (1858): A propósito de las avecillas de Montserrat, cumple á nuestro deber mencionar aquí que mi íntimo amigo el Rdo. D. Juan Marti y Cantó en su Mes Lírico de Maria, publicó un detenido estudio de mas de treinta clases de pajarillos que moran en Monserrat [sic] con su historia y descripción natural y mística, libro que le valió, á mas de la aprobacion general, el que Su Santidad el papa Pio IX le dirigiese una afuctuosísima carta, y le enviase su apostólica bendicion. També només apareix a la primera edició la nota en què se’ns informa que los tipos de música que nos han servido para esta obra, son de la fundicion de los Sres. Torres y Lopez, á quienes pertenecen por real privilegio esclusivo. En l’edició de 1856 cada dia comença en una plana imparell, regularitat que es perd en les altres dues edicions.

Un dia complet (el 20 de maig) de la primera edició (1856). Normalment els dies tenen 8 pàgines, però aquest en té 12 perquè excepcionalment inclou una cançó més, la Cançó Antiga de Montserrat, en aquesta edició sense autoria, però les següents la música s’atribueix a Bernat Calvó Puig i Capdevila

Per l’apartat musical, Martí i Cantó comptà amb la col·laboració dels compositors següents: P. Ametller, Francesc Andreví, Josep Barba, Bertomeu Blanch, Manuel Borrell, Bernat Calvó Puig i Capdevila (1819-1880, músic viguetà), Candi Candi, Josep Casals, Manuel Dordal, Domènec Ferrer, Pere Gassull, Carles Isern, Nicolau Manent, Miquel Masramon, Josep Marraco (pare), Josep Marraco (fill), D.N. Monserrat, Antoni Oller, Jaume Puig i Torrens, Josep Rosés, Josep Sabatés, Mateu Sabatés, Rafael Selleras, Josep Saltó, Joan Tolosa, Martí Valls i Miquel Vila. No hem trobat el Josep Elíes esmentat per Virgili Blanquet (2010).

Les lletres les signen, a més de Martí i Cantó mateix, els poetes següents: Jaume Agustí, Miquel Campderós, Francesc Crusellas, Ramon Garcia, Gaspar Gasch, Pere Muntañà, C. Orriols i C, Narcís Planas i Gispert, D.J. Puigdemasa, Joaquim Roca i Cornet, Jaume Roig, Ferran de Segarra i Josep Tarrí.

La part musical és la que presenta més diferències entre les tres edicions, per exemple en la primera edició no trobem cap composició de Martí i Cantó, mentre que en la segona en trobem 22 i en la tercera 32. De vegades són cançons afegides i no substitueixen les de la primera edició, però en un cert nombre de casos elimina composicions de diversos autors de la primera edició i les substitueix per altres de seves. Entre les tres edicions tenim en total 86 peces musicals, 39 a la primera, 50 a la segona i 70 a la tercera.

D’altra banda, Martí i Cantó publicà en les diverses edicions dels seus Cancioneros de Montserrat un total de sis cançons en català. En tots els casos la música és de Bernat Calvó Puig i Capdevila i en quatre la lletra és de Martí i Cantó mateix. Ara bé, la informació sobre l’autoria no es dóna en la primera edició, però si a les 2a i 3a. Aquestes cançons són:

o    Despedida á la Verge de Montserrat.
o    El maig de Montserrat o La Mare de Déu.
o    Cançó del pelegri (present només a la 3a edició).
o    Lo cant del Ave Maria (present només a les edicions 2a i 3a).
o    Cansó antiga de Monserrat o Montanyas de Monserrat, sense autor de lletra.
o    Cansó dels romers. poesia antiga, sense autor de la lletra.


També presenta, en un capítol de la història de Montserrat, la lletra -sense música- de la llàntia del rei moro, amb algunes diferències de la que ja havia publicat prèviament Milà i Fontanals en les seves observaciones, l’any 1853.

Sobre la cançó Els romeus

Martí i Cantó presenta la cançó popular anomenada Els romeus, Els dos romers, o també El romeu i la romeva, a la primera edició, del 1856. De fet, pensem que aquesta és la primera vegada que es publica la lletra d’aquesta cançó popular, ja que Milà i Fontanals no la va incloure a la primera edició del romancerillo del 1853. Martí i Cantó presenta una música -sense autor- en l’edició del 1856, però, en canvi, la mateixa melodia l’atribueix a Bernat Calvó Puig i Capdevila a la segona edició, el 1863. Pocs anys després, Pelai Briz, al primer volum de les seves Cançons de la Terra, del 1866, publica la cançó amb una música que se suposa popular, del tot diferent a la de Puig i Capdevila. La melodia de Pelai Briz es convertirà en canònica i la publiquen Capmany el 1901, Guasch el 1902, l’editorial Bonavia el 1921 i Amades en diversos cançoners i amb algunes variacions. Cal dir que hem trobat dues melodies més també de font popular, la d’Adolf Carrera, al quart volum de les cançons populars catalanes de l’Avenç el 1916, que també publicà l’editorial Gost el 1920, i la de Sara Llorenç, el 1931. En definitiva podem atribuir a Martí i Cantó el mèrit de la primera publicació de la lletra d’aquesta cançó popular.

Els romeus en versió de Martí i Cantó, segona edició (1863), amb música de Bernat Calvó Puig i Capdevila, de Capmany (1901) i Guasch (1902)

Respecte la Cançó antiga de Montserrat o Muntanyes de Montserrat, Milà i Fontanals no la recollí en les observaciones del 1853 però si en el seu Romancerillo del 1882, amb el número 51 i sense música. Pensem que també en aquest cas Martí i Cantó fou el primer de publicar-la, i la única música de què disposem és la de Bernat Calvó Puig i Capdevila.

BIBLIOGRAFIA

Anònim.- 1827. Compendio historial, o relación breve y verídica del Portentoso Santuario y Cámara Angelical de Nuestra Señora de Monserrat : dirigido a los piadosos devotos afectos de aquellas personas, que desean verle, y no se les proporciona la fortuna de conseguirlo. Manresa : Pablo Roca, 174 pp.

Anònim.- 1920. Cançons Populars de Catalunya (lletra i música). Les Edicions del Llibre Català. Edicions Gost. Barcelona. 112 pp

Anònim.- 1921. Cançons Populars de Catalunya. Lletra i música. Segona Sèrie. Biblioteca Bonavia. XII. Salvador Bonavia Llibreter. Barcelona. 47 pp

Ayats, Jaume.- 2005. Cronologia. Reculls i estudis de cançons i músiques orals dels Països Catalans publicats o recopilats abans de 1939. A El cançoner popular català (1841-1936). Catàleg de l’exposició dirigit per Josep Massot i Muntaner. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 95pp. 16-19.

Balaguer, Víctor.- 1857. Guía de Montserrat y de sus cuevas. Imprenta Nueva, de Jaime Jepús y Ramon Villegas, Barcelona. 188 pp.

Capmany, Aureli. 1901. Cançons populars catalanes.Vol 1

Carrera, Adolf. - 1916. 30 Cançons Populars Catalanes. Quarta Sèrie. Biblioteca Popular de "L'Avenç". 143. Llibreria "L'Avenç". Barcelona. 122. pp

Cornet i Mas, G.- 1859. Tres días en Montserrat. Guia histórico-descriptiva de todo cuanto contiene y encierra esta montaña. Librería del Plus Ultra, Barcelona, 262 pp.

Garcia i Palacin, Antoni.- 1996. Hostafrancs, 150 anys d’història. Amics de la Història i de les Tradicions d'Hostafrancs, Barcelona. 373 pp.

Guasch, Joan. - 1902. Cançons populars catalanes. Vol. 1. Univers Musical. Barcelona.

Llorens de Serra, Sara. - 1931. Cançoner de Pineda. Folklore de la Maresma. Joaquim Horta. Barcelona. 359. pp

Milà i Fontanals, Manuel.- 1853. Observaciones sobre la poesia popular, con muestras de romances catalanes inéditos. Imprenta de Narciso Ramirez, Barcelona, 188 pp.

Milà i Fontanals, Manuel.- 1882. Romancerillo catalan. Canciones Tradicionales. Imprenta de Alvar Verdaguer. Barcelona    458 pp.

Ovilo y Otero, M.- 1859. Manual de biografía y de bibliografía de los escritores españoles del siglo XIX. Paris, Libreria de Rosa y Bouret. 2 vols.

Pelay Briz, Francesc, i Candi Candi. 1866. Cançons de la Terra. Cants Populars Catalans. Vol 1. E. Fernando Roca. Barcelona. 272. pp

Ramírez, A.- 1957. Bernardo Calvó Puig i Capdevila. Ausa, 1(3): 120-122

Rebés i Molina, Salvador. - 2005. La recol·lecció de cançons popular al segle XIX. A El cançoner popular català (1841-1936). Catàleg de l’exposició dirigit per Josep Massot i Muntaner. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 95pp. 26-45.

Serra i Postius, Pere.- 1747. Epitome historico del portentoso santurario y real monasterio de Nuestra Señora de Monserrate. Pablo Campins, Barcelona. 592 pp.

Vilarúbia i Estrany, Josep M. 1991. Notes històriques de la parròquia del Sant Àngel Custodi d'Hostafrancs. Gràfiques Ister, 103 pp.

Virgili Blanquet, M.A.- 2010. El Canto Popular Religioso y la Reforma Litúrgica en España (1850-1915). Aisthesis  n.47 Santiago jul. 2010, 175-186.

William Blake en castellà, les Meditaciones Poeticas (1826) de José Joaquín de Mora

l·lustració per a La resurrección de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Des de l’inici del Piscolabis l’apunt corresponent al dia de Reis l’utilitzo per presentar, com a regal màgic, alguna obra bibliòfila més rara del normal, com ho vaig fer amb El Trapecio (actualment a la Biblioteca Nacional de Catalunya) i el Llibre d’amonestacions de Fra Anselm Turmeda. Avui, malgrat no ser una obra única, us presento un dels llibres de l’època contemporània més rars que he localitzat mai en castellà. I ho és, de rar, per diverses raons. En primer lloc pel seu suposat curt tiratge, que provoca que en biblioteques públiques internacionals n’hi hagi molt pocs exemplars, en segon lloc per on es va editar i en tercer lloc -i més important- per les peripècies de les il·lustracions, obra del poeta i artista visionari preromàntic britànic William Blake.

 

Aquarel·les corresponents a The Skeleton Re-Animated que serví de portada i The soul Exploring the Recesses of the Grave per a les il·lustracions del poema The Grave de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s)

Les il·lustracions són les grans protagonistes d’aquest llibre tan especial, perquè fins i tot les poesies castellanes que componen el text de José Joaquín de Mora són inspirades precisament per l’obra de William Blake. L’origen d’aquests aiguaforts es remunta al 1805, quan l’editor anglès Robert H. Cromek va encarregar a William Blake (a instàncies de John Flaxman, de qui algun dia parlarem, i William Hayley) vint aquarel·les per després gravar-les, amb l’objectiu d’il·lustrar un clàssic de la literatura romàntica anglesa, The Grave de Robert Blair. El projecte era fer una edició de luxe i per la seva envergadura es finançà mitjançant una subscripció prèvia en la qual participaren 589 persones, moltes d’elles artistes i intel·lectuals de l’Anglaterra del moment.

 

a) Aquarel·la original de William Blake per il·lustrar el poema de la Death’s Door de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s)

b) Gravat original de William Blake, amb línies blanques (amb l'afecta mirall que capgira les imatges), que no va agradar a Cromek (Foto catàleg Sotheby’s)

c) Traducció a l’aiguafort del dibuix de William Blake per Luigi Schiavonetti que hàbilment grava sobre la planxa respectant la composició original de l'aquarel·la

L’edició, però, va agafar viaranys més tortuosos del que en un principi es podia esperar. Les diferents propagandes per a la subscripció ja permeten veure certes alteracions de plantejament, ja que va canviant el número d’il·lustracions (finalment se n’estamparen només 12) i fins i tot es produí un canvi de gravador, ja que no fou William Blake mateix qui va passar les aquarel·les a l’aiguafort (com s’havia pactat i anunciat) sinó Luigi Schiavonetti, a qui podríem anomenar un hàbil i impecable gravador a l’aiguafort però no pas un creador. A què es deu aquest canvi? Senzillament al fet que a l’editor, Robert H. Cromek, no li agradà el gravat que William Blake li va presentar -fet amb una tècnica de línia blanca- i el rebutjà com a gravador.

 

Dibuix original de William Blake per il·lustrar el poema Death of the Strong Wicked Man de Robert Blair (Foto catàleg Sotheby’s) i Il·lustració per a La muerte del impio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Malgrat que la feina de Luigi Schiavonetti, com podem comprovar, va ser molt bona i força fidel a les aquarel·les originals, el gravat de William Blake és molt més personal, més contundent i menys acceptable pel gust general del públic a qui anava destinada l’obra. Aquest canvi de plantejament és, en certa manera, com si un gravador interpretés els dibuixos de Goya en comptes que fos ell mateix qui els gravés, amb l’espontaneïtat pròpia de l’artista i els matisos i rectificacions de darrer moment. Només veient el gravat corresponent a la Death’s Door i comparant-lo amb el gravat reinterpretat per Luigi Schiavonetti podem observar les diferències tècniques. Amb els gravats posteriors: Llibre de Job (1823-26) i la Divina Comèdia de Dante (1827) també podem veure que els gravats originals de Blake no són només una còpia d’un disseny previ d’aquarel·les, sinó que van més enllà artísticament parlant.

 

Portada de Meditaciones poeticas amb el retrat de Guillermo (William) Blake segons pintura de Thomas Phillips i el frontispici amb la mort com a element més propi d’un petit pop-up modern

Aquest canvi va provocar un enfrontament entre l’editor Cromek i l’artista Blake, que està perfectament documentat. El primer li retreu what public reputation you have, the reputation of eccentricity excepted, I have acquired for you, and I can honestly and conscientiously assert that if you had laboured through life for yourself as zealously and as earnestly as I have done for you your reputation as an artist would not only have been enviable but it would have placed you on an eminence that would have put it out of the power of an individual, as obscure as myself, either to add to it or take from it. William Blake l’insulta tractant-lo d’Assassí i el qualifica com a petty, sneaking knave who loves the art but this the art to cheat. Malgrat aquesta discussió tan aspre, i es ser conscient que el nom de William Blake donava categoria a la publicació, Cromek manà a Luigi Schiavonetti (qui devia estar al marge de la discussió) que copiés el retrat que l’artista Thomas Phillips havia fet a William Blake per encapçalar el llibre.

 

Il·lustració per a La eternidad y el espacio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Fos com fos, la propietat intel·lectual era considerada de manera molt diferent a com ho és avui i Cromek va fer el que mes li va plaure amb les aquarel·les, per les quals va pagar a William Blake 20 £. Luigi Schiavonetti cobrà 600 £ per gravar-les, xifra important tenint en compte que l’edició de The Grave de Robert Blair va costar un total de 1800 £, incloses les dues partides pressupostàries anteriors. En morir Cromek el 1812, la seva vídua va vendre les planxes calcogràfiques a l’editor Rudolph Ackermann, qui en va fer una segona edició el 1813. Les aquarel·les van sortir a subhasta pública el 1836 per 1,25 £, moment en què aparentment van desaparèixer.

 

Il·lustració per a El sepulcro de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Aquestes aquarel·les no tornaren a sortir a la llum pública fins el 2001, quan es produí un autèntic terratrèmol a Anglaterra per l’expectació que comportà una troballa d’aquesta dimensió i per la forta polèmica extrartística que protagonitzaren. Malgrat que William Blake -considerat com el millor artista britànic de tots els temps- va produir unes 550 aquarel·les, feia temps que no en sortia cap a la venda. A més de la picabaralla prèvia entre els antiquaris que van trobar la carpeta amb 19 de les aquarel·les i el propietari de la llibreria de vell d’Escòcia on van aparèixer, hi hagué el problema de com posar-les a la venda. Els antiquaris, per fer més diners, pretengueren vendre-les per separat, trencant la unitat del conjunt. Com que pel seu preu de mercat l’estat britànic no pogué comprar-les ni prohibir-ne l’exportació, finalment sortiren a la venda el 2006 a Sotheby’s de Nova York. El Musée du Louvre -que no tenia cap obra de William Blake- i altres institucions i particulars internacionals, se les quedaren pagant altes cotitzacions, amb una recaptació final de més de 7 milions de dòlars (tenint en compte que 8 de les aquarel·les no van ser venudes en primera instància). Aquest procés de venda, però, va propiciar la dispersió del conjunt unitari de les aquarel·les que serviren de base als gravats que avui us presentem. Recentment, el 2009, s'ha fet un facsímil de les aquarel·les com a conjunt amb la carpeta que els contenia inclosa.

 

Llista propagandística –en vistes a l’exportació dels llibres castellans editats per Ackermann de Londres- que trobem al final del llibre Nuevo arte de esgrima de Guzmán Rolando, Londres, R. Ackermann, 1826.Entre els títols que s’hi esmenten hi ha les Meditaciones poéticas

Però, com és que aquests gravats tan polèmics serviren per il·lustrar una obra en castellà a Londres el 1826? Ja Diego Mallén ens ha parlat de l’exili espanyol a Londres posterior al trienni liberal degut a la repressió absolutista de Ferran VII, que obligà als liberals a marxar del país (Goya a Bordeus, per exemple). Londres es convertí en un dels nuclis forts de l’exili, amb personalitats com Blanco White, Vicente Salvà, Andrés Bello... i Josep Melcior de Prat i Ramon Busanya (autors de la primera traducció de Lo Nou Testament contemporani, el 1832). El món editorial londinenc no fou aliè a aquest mercat, tant interior –fruit de l’exili mateix- com exterior, cap a una Amèrica que començava a obtenir la independència d’Espanya. Per això l’editor del nostre llibre, Rudolph Ackermann, tenia una sucursal a Mèxic i delegacions a Colombia, Buenos Aires, Xile, Perú i Guatemala, on distribuïa les seves publicacions en castellà, tal com consta en un índex de llibres publicats pel mateix segell que s’inclou al final del Nuevo arte de esgrima de Guzman Rolando publicat a Londres.

 
Il·lustració per a La muerte del justo de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Anteriorment Joaquín José de Mora (intel·lectual liberal i de trajectòria americanista després de la seva estada a Londres) va publicar diversos llibres amb aquest editor, entre ells una poesia, Himno a Bolivar, amb música de Caballero Castelli i el Correo literario y político de Londres, un diari trimestral destinat a la America que fue Española, en el cual se presenta un cuadro sucinto de Acaecimientos Políticos, y de Composiciones y Noticias relativas a la Literatura y a las Artes. També fou l’encarregat de l’edició castellana del llibre de luxe -amb 24 gravats acolorits a mà- titulat Viage pintoresco por las orillas del Rin, desde Muguncia hasta Colonia.

Il·lustració per a La separación de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

D’aquesta estreta relació degué sorgí la idea de José Joaquín de Mora de publicar unes poesies pròpies, inspirades per la força de les il·lustracions de William Blake per a The Grave de Robert Blair. Segurament devia quedar impactat amb unes imatges tan suggerents com les de William Blake. Cal tenir en compte que a Espanya -fora de l’obra de Goya- no hi havia ningú que fes res de semblant, només s’hi podien veure gravats acadèmics sotmesos a les normes estètiques més estereotipades i sense l’habilitat tècnica reflectida en els gravats europeus. 

 

Il·lustració per a El Valle de la Muerte de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

A diferència del concepte tradicional que uns gravats il·lustrin un text, les Meditaciones poeticas van ser concebudes a l’inrevés. És a dir, el text il·lustra l’obra gràfica de William Blake. A l’Advertencia, l’autor ja ens comenta que las composiciones poéticas contenidas en este volumen deben considerarse solamente como ilustraciones de las estampas. Ellas encierran la verdadera poesía de la obra, pues no son menos admirables por la corrección del dibujo, y por el mérito de la ejecución, que por el atrevimiento del designio, y por la sublime inteligencia que reina en las alegorías. (...) El autor de los versos no ha hecho más que indicar los asuntos de las estampas, procurando imitar los giros y el estilo que emplearon en la Poesía Sagrada los hombres eminentes que la cultivaron en España en el siglo XVI: aunque ha dado más latitud a la parte filosófica que a la mística. Segurament, aquests poemes castellans van rebre la inspiració de les Méditations poétiques (1820) d’Alphonse Lamartine, un dels primers poetes romàntics francesos.

 

Il·lustració per a La caverna de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Com que Rudolph Ackermann havia comprat les planxes calcogràfiques a la vídua de Cromek el 1812 per fer-ne la segona edició, el projecte editorial degué ser més fàcil que el de la primera edició. Així, només va caldre brunyir els títols originals en anglès amb alguns versos de The Grave i gravar-hi de nou els títols en castellà corresponents als dotze poemes compostos per José Joaquín de Mora. Sobre la qualitat literària dels poemes hem de dir que responen a una estètica romàntica i mística de la qual –curiosament- el seu autor havia blasmat anteriorment, en relacionar romanticisme amb l’obscurantisme de l’Espanya Negra antiliberal. Aquest romanticisme de José Joaquín de Mora, però, està imbuït d’un cert to anglicà (de recent conversió) i no hem de descartar certa influència maçònica.

 

Enquadernació original i portada

El llibre fou editat en gran foli (34 x 26 cm.) amb un paper de gran gramatge i de fil per als gravats i imprès per Carlos (Charles) Wood i enquadernat de sèrie amb unes guardes de cartró dur recobertes exteriorment per paper marbrat amb les cantoneres i el llom de pell vermella, el que s'anomena holandesa en puntes. Al mig, una cartel·la amb el títol de Meditaciones poeticas amb unes decoracions daurades presideix el llibre. Els altres dos exemplars que ja fa temps vaig veure a la venda per Internet tenien la mateixa enquadernació per la qual cosa hem de considerar que és la que venia de sèrie. Si, a més, tenim en compte que aquesta enquadernació és semblant a la que es va fer servir per a The Grave de Robert Blair, podem observar que l’estètica d’aquesta tercera edició dels gravats de William Blake volia imitar fil per randa la primera edició.

 

Il·lustració per a El Juicio de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora

Desconeixem quants exemplars es tiraren d’aquest llibre però hem de calcular que no gaires, perquè havia de sortir molt car i devia resultar d’un interès literari relatiu. Ho confirma el fet que és realment és molt escàs, per no dir inexistent, en biblioteques públiques d’arreu del món (no hi és ni a París, Londres, Washington... incloses les sudamericanes, continent al qual teòricament estava destinat aquest llibre. A més d'aquesta raresa la seva cura en l'estampació dels gravats de William Blake, els seus amplis marges, una tipografia polida, la seva fina enquadernació de sèrie... fan d'aquest llibre una petita meravella en un moment en que a Espanya es produïen llibres d'aquestes característiques.

BIBLIOGRAFIA:

BIALLER, NANCY I ESSICK, ROBERT N. William Blake. Designs for Blair’s Grave. Nova York, Sotheby’s , 2006 

 

Il·lustració per a La reunión de las Meditaciones poéticas de José Joaquín de Mora