Els nens de la meva escala (1926) de Joan Salvat-Papasseit i Emili Ferrer, el món infantil del poeta

Coberta d’Els nens de la meva escala (1926)

Quan el 1924 en plena joventut va morir en JoanSalvat-Papasseit els seus amics quedaren corpresos i la seva reacció fou la de publicar dos llibres pòstums com a homenatge. El primer recollí les darreres poesies inèdites –trobades sota el seu coixí- ordenades per Agustí Esclassans i publicats amb el títol d’Óssa Menor (1925) que s’imprimí luxosament amb enquadernació de pergamí i paper japó sota el patrocini de Joan Merlí. El segon llibre, que avui comentem,  fou el recull de petits contes que el poeta va publicar a la revista infantil La Mainada entre el 7 d’octubre i el 4 de novembre de 1921 (núms. 18-20 i 22) dintre d’una secció que es titulava Els nens de la meva escala.

Pàgines de La Mainada on es publicaren els contes d’Els nens de la meva escala (1921) 

amb les il·lustracions de Josep Serra Massana

El llibre el publicà Llibreria Nacional Catalana, que el poeta havia dirigit des de les Galeries Laietanes i que continuà la seva vídua Carme Eleuterio, i fou imprès pel seu amic Joaquim Horta. S’encarregà de la il·lustració al seu amic Emili Ferrer malgrat que en la versió original de La Mainada l’il·lustrador fou Josep Serra Massana, dibuixant habitual de la revista que va realitzar unes petites representacions dels nens protagonistes de la sèrie.

Ex-libris de Joan Salvat-Papasseit realitzat per Emili Ferrer

Resulta curiós que fos Emili Ferrer l’il·lustrador ja que podrien haver-se encarregat els també il·lustradors i amics de Salvat-Papasseit en Xavier Nogués i Josep Obiols.  Tots dos ja havien il·lustrat el 1920 per a l’Editorial Muntañola (País de los Tontos i La campana que anda respectivament) i alhora havien participat en projectes editorials del poeta, sobretot Xavier Nogués a qui li havia editat la Catalunya pintoresca (1919), l’Abecedari (1920), 50 ninots (1922). Malgrat això hem de tenir en compte que Emili Ferrer havia realitzat dos dels ex-libris del poeta, un d’imprès i l’altre custodiat a la Biblioteca de la Universitat i que el CRAI encertadament va reproduir en camussa com a regal de Nadal el 2015. 

EMILI FERRER. Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922)

L’estil d’Emili Ferrer i Espel (1899-1970) fou molt divers potser pel seu ofici de decorador i escenògraf, a més d’il·lustrador, que s’ha d’adaptar als encàrrecs. Normalment es bellugà en una estètica més aviat Decó per a revistes com D’Ací i D’Allà o com en el seu llibre El cavall volador i la Història d’Alí-Babà i dels quaranta lladres  (1922). En el cas concret d’Els nens de la meva escala va optar per prescindir de l’estètica decó i de la de Serra Massana per a optar per una escenografia infantil molt propera al lirisme, encara que una mica més naïf, del Torné Esquius d’Els dolços indrets de Catalunya (1910). 

Les il·lustracions juguen amb l’infantilisme del traç i a mostrar els nens gairebé com unes nines pepes, amb l’emmarcament de les tres escenes principals i l’aplicació de tintes planes i colors intensos per a reflectir precisament el món dels nens que descriu Salvat-Papasseit. A més d’aquestes tres escenes principals que ocupen una pàgina el llibre és farcit per figures que de manera isolada es distribueixen entre les pàgines i ajuden a donar color al llibre. Cada conte es destaca per la primera lletra majúscula en vermell. El format horitzontal (22 x 25,5 cm.) i l’enquadernació en cartoné ajuda a donar un aire de conte al llibre.

El text del llibre es compon de catorze petites històries sobre el món dels infants on els protagonistes són diversos nens d’una escala –de diversos estrats socials diferents- que conviuen amb les seves petites preocupacions i anècdotes infantils. Una de les protagonistes és la Salomenta, una aclucada d’ull a la seva filla del mateix nom i que també tenia dos anys. Les històries són independents entre elles però els personatges a vegades repeteixen. Al final s’hi afegeix un text anomenat Dites d’infants en el que s’expliquen anècdotes possiblement de les seves filles Salomenta i Núria de to diferent de la resta del llibre. No sabem d'on van sortir les Dites d''infants i per què s'afegiren a un llibre que ja tenia prou unitat però va ser una altra de les decisions que els seus amics van prendre.

Estilísticament el text podríem definir-lo com a prosa poètica amb recursos i cadències propis de la poesia. Els textos constantment interpel·len al lector com s’hi s’adrecés i mostra una visió amable de la infància. Gairebé podríem dir que recrea una infància que no tingué –orfe de pare mariner es crià a l’Asil Naval- com si es tractés d’una Arcàdia, com si les vivències amb la seva filla Salomé fossin la recuperació d’aquest món perdut. Manté un fràgil equilibri entre la possible infantilització del text i un llenguatge ben travat. 

Utilitza elements de cadència infantil (però el Miau mai no piula) i imitació del llenguatge infantil (‘eus, mama... tota tola, he fet! tota tola!) amb un text d’adult de frases curtes, sense gaires subordinades. En aquest punt és bo comparar aquests petits contes amb les postals que Salvat-Papasseit va enviar a les seves filles des dels sanatoris (1921-1922) on va estar retirat per a curar-se.

Esquema de l'ordre de publicació dels contes

El que sobta és que hi ha una substancial diferència en l’ordre del llibre que no sabem a què atribuir entre el que Joan Salvat-Papasseit va publicar per primera vegada a La Matinada i el que els seus amics recopilaren. Les històries estan barrejades i desordenades entre la primera versió i la segona –donada per definitiva- tal com podem observar en l’esquema que he realitzat menys en el darrer número (el 22) de La Mainada que coincideix amb el final del llibre. Hom a parlat que el març de 1923, sense concretar el número, va sortir un altre text d'en Salvat-Papasseit publicat a La Mainada però l'amic Albert Rossich a consultat els números d'aquest mes i no ha trobat cap referència al que es comentava.

Text de Pere Pujol Casademont en el número 23 de La Mainada

En el número 23 (4 novembre 1921) el poeta no va escriure la seva secció d’Els nens de la meva escala però la secció fou publicada per Pere Pujol Casademont amb la dedicatòria d’Amb tota devoció a en J. Salvat-Papasseit. No sabem quina relació tenia Pere Pujol de qui només sabem que recollí cançons populars de Sant Feliu de Guíxols per al Cançoner Popular de Catalunya, que el 1931 fou el director de l’Àlbum Meravella i que el 1942, com molts intel·lectuals depurats o amb problemes fou corredor de llibres. Aquest cop, però, el text aparegué sense cap il·lustració i representà la fi de les col·laboracions de Salvat-Papasseit per a La Mainada.

L’altre element interessant de la comparació de textos és la sèrie de dedicatòries que encapçalaven els diversos lliuraments de La Mainada i que foren suprimits en l’edició final. Els nens de la meva escala (núm. 18) està dedicat A l’Anneta Badiella i Carné, filla de l’industrial i polític Emili Badiella que l’ajudà econòmicament –li havia pagat uns mesos de descans a Can Robert, camí cap a Can Poble, a Matadepera, al peu de La Mola- i posteriorment també li pagà les estades als balnearis de Cercedilla (Madrid) i Les Escaldes (Cerdanya) per tal de curar-se de l’hemoptisi que finalment el portà a la mort. 

Xavier Nogués. Abecedari català per a nens. 

Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920

A Emili Badiella li dedicà també el poema Sento el fred de la nit i la simbomba fosca publicat a L’irradiador del Port i les Gavines (1921) i sencer el llibre de La Gesta dels Estels (1922). Prèviament Salvat-Papasseit ja li havia dedicat l’Abecedari de Xavier Nogués (1920) del que devia ser-ne mecenes amb una dedicatòria que diu A la espavilada catalaneta Anneta Badiella i Carner, per tal que estima molt als nens i nenes de Catalunya.

El núm. 19 el dedicà Als nens de les escoles Domènech de Gràcia, el nº 20 A Núria Miquel-Laporta –filla del sastre de la Barceloneta Antoni Miquel, dinamitzador cultural del barri- i el nº 20 A la meva nebodeta Esther. A diferència de les anteriors dedicatòries que desapareixerien de l’edició final hi ha la dedicatòria a la part final de Dites d’infant dedicat A la nena pubilla de Josep Maria Junoy, de tan quieta, dolça com un estel molt pàl·lid filla del poeta avantguardista a qui Salvat-Papasseit li publicà el llibre Poemes & Cal·ligrames (1920). 

Del llibre se n’han fet diverses reedicions, totes del 1979. Leteradura, editorial que algun dia mereixeria un estudi en profunditat per la seva sistemàtica recuperació de les avantguardes literàries i artístiques d’aquest país en format de facsímils, en va editar una de facsímil. Com a raresa bibliogràfica Negre Impressor, amb un tiratge de 30 exemplars, en va fer una altra dirigida i gravada a l’aiguafort per Cecília Vidal –antiga conservadora de gravats al MNAC- i ja de tipus més popular l’Editorial Abadia de Montserrat en va fer una altra il·lustrada per Montserrat Tobella, de la que s’han arribat a imprimir tres edicions. L’Edu Blanch ens parla en el seu blog d’un altre intent d’edició del que malauradament només disposem de les il·lustracions que ell havia preparat i que mai s’editaren. 

Sense dubte és un dels llibres infantils més rars del nostre món editorial i que reflecteix perfectament com era el nostre poeta en la intimitat de la llar i la seva relació amb la seva filla Salomé i Núria –que morirà una mica abans que el poeta- i l’entorn familiar. És a més una prova més de l’estimació que els seus amics tingueren pel poeta avantguardista que marxà massa d’hora.

BIBLIOGRAFIA:

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans. Barcelona, Barcanova – Biblioteca de Catalunya, 1997

PILAR GARCIA-SEDAS. Joaquim Torres-Garcia. Epistolari català: 1090-1936. Barcelona, Curial Edicions Catalanes - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997

SOBERANAS, AMADEU-J  Joan Salvat-Papasseit. Postals a les filles. Barcelona, Edicions de la Magrana, 1986

VARIS AUTORS. Salvat-Papasseit. Poetavantguardistacatalà.  Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes – Arts Santa Mònica – Edicions 62, 2010

VENTURA, NÚRIA. “Joan Salvat-Papasseit. Els nens de la meva escala i Dites d’infant” a El patrimoni de la imaginació: Llibres d’ahir per a lectors d’avui.  Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 2007 (pàg. 89-92)  

La imatge de l'artista de Vicenç Furió, una exposició imprescindible

Rembrandt van Rijn. L'orfebre (1655). Aiguafort i punta seca

Proudhon va dir que la propietat privada és un robatori. Jo afegiria que ho és si no es comparteix amb els altres i de manera altruista. Per això admiro les persones que han aconseguit crear una col·lecció amb una idea determinada i la posen al servei dels altres promovent la seva exhibició pública. És el que avui els esnobs en diuen retorn social però que no és res més que tenir una clara visió del patrimoni com alguna cosa que ens transcendeixen, com les obres ja van transcendir als seus anterios propietaris. Tenir clar que no són més que efímers custodis del patrimoni.

Cristofano Coriolano a partir de Giorgio Vasari. Última pàgina de Les Vite dé più eccellenti architettori, pittori e scultori italiani de Giorgio Vasari (2a edició de 1568). Xilografia (Foto Dani Rovira)

Aquesta reflexió ve a tomb de la magnífica exposició La imatge de l’artista, gravats antics sobre el món de l'art que el col·leccionista de gravats Vicenç Furió presenta a la magnífica sala d’ElCasino de Manresa i que encara podeu veure fins a finals d’octubre. Només per veure aquesta exposició val la pena aprofitar per a visitar una ciutat com la de Manresa que malauradament massa vegades és una ciutat de pas i no de parada amb la de joies que té. Aquesta exposició és un bon incentiu per a fer-ne una bona visita.

Daniel Chodowiecki. Cabinet d'un peintre (1771). Aiguafort

Des de fa un temps aquest historiador de l’art ha aconseguit formar una col·lecció de gravats coherent, amb sentit i amb personalitat pròpia basada en el gravat antic. Aquesta col·lecció cohesionada la podem subdividir en dos sectors a vegades complementaris: la de les obres mestres del gravat antic i la temàtica que cerca les vinculacions de l’art i l’artista com a leitmotiv.

John Sartain. a partir de Georges H. Comegys. The artist's dream (1841). Gravat a la manera negra.

Una part dels gravats dels mestres antics la vam gaudir exposada el gener del 2015 a l’entrada de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona sota el títol de L’art delgravat antic. Aquesta exposició la podeu recuperar amb l’esplèndid llibre de Vicenç Furió, del mateix títol, que és una autèntica joia per a apreciar els gravats i el seu complex món i potser un dels més ben editats per les universitats.

Frederick James Havell. A Brown Study  (c. 1830). Gravat a la manera negra

L’altra part de la col·lecció que ara s’exposa, també d’altíssima qualitat, és la que intenta reflexionar sobre el paper de l’artista a través dels gravats antics. Ja fou exposada fa un temps a la Fontana d’Or de Girona amb el mateix nom de La imatge de l’artista. Gravats antics sobre el món de l’art el 2008 malgrat que enguany incorpora més gravats perquè és una col·lecció viva que es repensa i incorpora noves peces.

George Delaw. Les coleurs se recontrent en champ clos (1920 c.). Litografia en color

L’exposició actual manresana acull 75 gravats dels segles XVI-XX que es divideixen en cinc apartats diferenciats i complementaris per a copsar el món de l’art.  El primer àmbit és dedicat al món del treball artístic amb els seus tallers i formes de treballar i fins i tot escenes d’artistes treballant fent acadèmies. El segon àmbit ens parla del col·leccionisme i mercat amb gravats que ens representen als connaisseurs i marxants. Exposicions és el tercer apartat amb les primeres grans mostres de salons artístics, les exposicions com a protagonistes. El quart espai, molt suggeridor i alhora divertit fa sang amb els Conflictes i debats dintre del món de l’art, conflictiu com pocs amb les picabaralles entre artistes i les seves polèmiques a vegades tan actuals. L’exposició remata magistralment aquest recorregut amb els Ideals i fama on l’eternitat cercada pels artistes i les arts es mostren en tots els seus aspectes o misèries.

Honoré Daumier. Devant les tableux de Meissonier (1852). Litografia

L’exposició compta amb grans noms del gravat –Rembrandt, Van Ostade, Goya, Sadeler, Mellado, Daumier...- però aquest no és el seu mèrit principal, sinó el de tenir com hem comentat, un bon fil conductor que ens porta d’una banda a una altra de l’art i les seves ramificacions conceptuals. L’altre punt fort de l’exposició és que ens permet veure una gran quantitat de tècniques que difícilment es veuen juntes i que ens ajuda a veure que les opcions creatives dels artistes són moltes per a aconseguir el resultat que volen. A més la gran quantitat de formats, la inclusió de llibres dintre de la mostra com hauria de ser normal, tipus de paper... només mostren l’encert d’una tria escapant de l’acumulació d’obres més o menys belles.

Thomas Rowlandson. Royal Academy (1811). Aiguafort acolorit

A més d’una exquisida presentació de les obres l’exposició compta amb unes imprescindibles cartel·les que ens emmarca cadascuna de les obres. A més de les dades tècniques ens aporta una breu explicació que respon a la idea que va fer que Vicenç Furió la seleccionés per a la seva col·lecció i per a l’exposició. Aquest element arrodoneix una exposició que és un autèntic luxe per als sibarites del gravat i sobretot per als qui no en saben. Una gran introducció a un art que malauradament molts creuen que és per a minories.

No us perdeu una exposició de categoria internacional al costa de casa, a Manresa!

L'ús de la lupa posada per al públic és més que aconsellable 
per acabar de gaudir de la feina dels gravadors (Foto Dani Rovira)

24 mujeres desgraciadas, por qué? (1879) d'Albert Llanes i Apel·les Mestres, les causes de la prostitució en clau humorística

Cada dia estic més enamorat de les exposicions petites que celebren institucions culturals públiques que mostren els materials que conserven -siguin o no considerats cabdals-, o galeries d'art que intenten donar un sentit més enllà del crematístic al material que tenen a la venda i per això el contextualitzen i articulen un discurs social o cultural al seu voltant. Una d'aquestes exposicions és la que podeu veure a Ca l'Ardiaca i que ha organitzat l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona mateix, anomenada Apel·les Mestres, artista complet i home polièdric. Val la pena passar-hi i poder admirar l'habilitat del gran dibuixant de finals del s. xix i principis del s. xx, no només a través de la impressió sinó també d'obres originals.

Per commemorar aquesta iniciativa avui presentem una petita raresa dels inicis professionals d'Apel·les Mestres. Es tracta d'una obra de curt tiratge de la qual es fan fer dues edicions i que va formar part d'una breu col·lecció a ran de la bona acollida d'un públic restringit però suficient que tingué l'obra. Foren obres de format molt petit (11 x 8 cm.) i poques pàgines, carregades d'aquell humor del s. xix que tant em té captivat, perquè si avui resulten políticament incorrectes, mostren la realitat social del seu moment, amb unes desigualtats que clamen el cel.

L'obra té dos vessants complementaris: el text i la imatge. De la primera part se'n va fer càrrec un dels personatges més populars de la segona meitat del s. xix i que avui ha caigut totalment en l'oblit, l'Albert Llanas. La Barcelona costumista d'aquesta època tenia una sèrie de personatges que li donaren caràcter, que es movien entre la broma i la seriositat en seva feina -ja que rient, rient, retrataven les contradiccions i les misèries de la societat- com foren Serafí Pitarra, Conrad Roure, Eusebi Planas, Inocenci López, Tomàs Padró... i un llarg etcètera que s'acabà amb l'arribada del modernisme i la nova generació de personatges populars que van arraconar els antecedents.

L'Albert Llanas fou un escriptor costumista i més aviat humorístic, però com a personatge popular estava a totes les salses i era protagonista de moltes anècdotes reals o atribuïdes. Per això la seva filla, na Josepa Llanas, va escriure l'any 1934 el llibre de Coses de l'Albert Llanas on les recull i intenta reivindicar-lo davant de l'oblit que començava a patir i per aclarir precisament quines anècdotes eren les que calia atribuir-li. Aquestes històries avui ens poden semblar molt llunyanes, però són el reflex d'aquella època, que ens cal conèixer per poder interpretar un segle tant complex com el del s. xix.

El nostre escriptor amb aquest llibret sarcàstic, irònic i humorístic inicià una sèrie -La Galeria picaresca- en els quals pretenia repassar la vida quotidiana del s. xix a base només de petites frases humorístiques amb el reforç del dibuix. Per tal de complementar aquesta sèrie el, en aquell moment, jove dibuixant Apel·les Mestres hi posà una il·lustració complementària però que reforçava totalment el text.

Estem parlant del 1879 i tècnicament és un moment interessant perquè per a aquest projecte no s'utilitzà la tècnica de la litografia -com era el usual- sinó l'aplicació dels primers fotogravats. En aquesta època s'inicià aquesta tècnica i n'Apel·les Mestres en fou un dels capdavanters, utilitzant-la en les caplletres i altres decoracions per a l'esplèndid i luxós àlbum de La dama de les camèlies (1879) que contrasten amb les cromolitografies d'Eusebi Planas. Aquesta tècnica permetia per primera vegada poder reproduir perfectament el traç espontani de la tinta xinesa del dibuix original i integrar-lo dintre de la pàgina tipogràfica utilitzant la mateixa tècnica d'impressió. Això permeté abaratir costos i cap als anys 90 acabà amb la litografia, que era una tècnica més complexa i que obligava a fer dues tirades sobre el mateix paper, una per al dibuix i una altra per al text.

Diversos autors. Galeria Infantil. Barcelona, Impremta d'Inocenci Lòpez, 1879

Hem de tenir en compte que ja el 1878 Apel·les Mestres va publicar un conte infantil titulat El perro generoso i posteriorment El lobo guardian, sota la direcció d'Inocenci López. Aquests dos contes foren recollits en una anomenada Galeria Infantil publicada el 1879 conjuntament amb dues altres obres, en aquest cas litogràfiques titulades Estudio de la fisonomia signades per LC i després Signos ortográficos, que no va signat però que no seria descartable que fos d'Apel·les Mestres. Amb aquests precedents seria normal que Albert Llanas i Apel·les Mestres s'avinguessin a realitzar aquest projecte que avui comentem.

El general carlí Joan Castells fotografiat per J. Masaguer de Girona (Col·lecció Isidre Rius) 
i el cornut de l'obra Juicio oral por adulterio (1885)

El domini d'Apel·les Mestres en la mestria del dibuix des d'un bon moment queda demostrat en aquest llibret. Els retrats són un autèntic prodigi de retrat psicològic de les diverses dones que ens expliquen com és que han anat a parar a la prostitució. A partir de la frase d'Albert Llanas el nostre dibuixant intenta copsar a través de l'expressió aquestes vint-i-quatre raons per les quals la vida d'una dona podia canviar de manera sobtada d'una posició a una altra. Aquest virtuosisme en el retrat només podia ser assolit per un mestre del dibuix i la tria de l'Apel·les Mestres no va anar desencaminada. L'any 2019, l'Isidre Rius, molt encertadament ens fa notar que el retrat del cornut correspon al general carlí Joan Castells i aquest aspecte ens porta a enriquir la visió d'aquesta sèrie també com a mirada irònica vers els conciutadans de l'època. No hem de descartar que alguns d'aquests magnífics retrats tinguin el seu equivalent en persones de carn i osos.

La intenció d'aquests llibrets era la de fer una mirada humorística al món del s. xix, per la qual cosa ens aporta molta informació sociològica del moment. Com Albert Llanas mateix va dir en un d'aquests llibrets: aqueixa publicacioneta porta per objecte:

Distreurer als enrederits de salut ó de diners.

Fer somriurer á la gent seria, que no passa mal-de-caps.

Y hasta fer riurer als que, com á nosaltres, Deu ha distingit, concedintlos rialla expontánea.

Si logrém tot aixó, encara que la venta no 'ns produehixi lo que 'ns costa la tirada, nos donarém per satisfets; y ben satisfets.

Albert Llanas i Apel·les Mestres. Juicio oral por adulterio (1885)

El tiratge havia de ser bastant curt, ja que eren llibrets més de divertimento -a la manera de les historietes i la literatura frívola- que de literatura transcendental. Aquesta és potser la gràcia i la contundència dels llibrets que s'iniciaren amb aquestes 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? A més d'aquest llibret consta en propaganda que hi havia en premsa per a la "Galeria picaresca" una altra sèrie de llibres: 24 viudas reincidentes..., 24 mujeres divorciadas ¿Porqué?, 24 niñas casaderas i 24 donzellas cesantes ¿Porqué?. 

 24 viudas reincidentes... d'Albert Llanas i J. Comelerán. Barcelona, 1879

D'aquests llibrets només hem localitzat el de 24 viudas reincidentes... -de qui sembla que se'n va fer dues edicions- i els altres estan encara per localitzar.  La publicitat de tota aquesta "Galeria Picaresca" apareguda en la primera plana de l'11de gener del mateix 1879 a "La Imprenta" corroboraria la seva publicació. El que sí es publicà -del que hem trobat dues edicions- dintre aquesta "Galeria picaresca", però ja el 1885, fou Un adulterio en juicio oral. El fet que 24 viudas reincidentes... fos il·lustrat per J. Comelerán podria indicar que no tota la sèrie fou il·lustrada per Apel·les Mestres com podria semblar i comentarem més endavant.

La idea inicial era publicar-los cada quinze dies i vendre'ls a 2 rals el llibret i si estava enquadernat en percalina com és aquest cas a 4 rals (1 pesseta). El preu, pel que era, era car si tenim en compte que el llibre de Cuentos Vivos del mateix Apel·les Mestres costava 3 pessetes, quan era -com ja vam veure fa temps- molt més llarg i complex. En un primer moment, i malgrat que fou editat per Inocenci López, si algú volia subscriure's ho havia de fer al despatx mateix d'Albert Llanas al carrer Escudellers 7 de Barcelona.

Las mujeres de mañana i Què será? d'Apel·les Mestres (1885)

Curiosament i seguint la mateixa línia, el 1885 Apel·les Mestres realitzà en solitari Las mujeres de mañana i Qué será? (1885) dintre del que va anomenar la "Biblioteca bebé" i posteriorment l'Albert Llanas publicà Dos dotsenas de capellans (1887) amb il·lustracions de C i B, de qui desconeixem aquest seudònim. Potser les relacions entre tots dos es trencaren abans d'imprimir la resta de llibrets que estaven programats i a partir d'aquell moment cadascú va fer la seva sèrie: 

 

Albert Llanas i C i B. Dos dotsenas de capellans (1887)

L'Albert Llanas continuà la "Galeria Picaresca" amb nous il·lustradors. Tota aquesta sèrie de llibrets es publicaren sense cap introducció, excepte en un cas: Dos dotsenas de capellans. Aquí, com va dir en Quixot, con la Iglesia hemos topado, i l'Albert Llanas escrigué una "Advertencia" de tres pàgines en la qual, després de dir que hi ha hagut grans capellans (Collaso i Gil, Coll de Valldemia, Jaume Català, Josep Morgades, els jesuites Medina i Vinader, Mossèn Cinto i Urquinaona), diu que també n'hi ha es lo que deyam: que de capellans com de lo demés, n'hi ha de tots: de sans y dimonis. Fora d'aquesta excepció, en la qual va creure necessari donar explicacions, la resta de llibrets comenten en termes humorístics, irònics, sarcàstics i fins i tot en un to volgudament eròtic, els diversos aspectes de la vida del s. xix, sobretot del món femení.

Com hem comentat a partir d'una frase d'Albert Llanas, l'il·lustrador Apel·les Mestres dibuixa una cara l'expressió de la qual reforça el que diu el text. De fet ja ho diu l'escriptor a Dos dotsenas de capellans quan remarca que consti que nosaltres no caricaturisém; només fotografiém. És per això que a 24 mujeres desgraciadas ¿Porqué? quan el llegim ens impacta intensament, perquè repassa vint-i-quatre maneres de com en aquella època una dona podia caure en la prostitució. Amb aquest to humorístic i burlesc repassa fredament com les dones vivien en una societat en la que qualsevol error -per parlar amb termes de l'època- podia comportar la desgràcia i la marginació social. No deixa de ser significatiu que "dona desgraciada" fos sinònim de prostituta... com si les dones no poguessin patir altres desgràcies que aquesta i també queda clar que una vida dedicada a la prostitució era una vida infeliç, perquè era segur que es queia en la marginació social i es corria un gran risc de contraure tota mena de malalties, per exemple.

Repassant el que s'hi diu observem com les dones de classes humils -minyones, treballadores...- eren les que patien més abusos per part dels seus superiors laborals -caps, amos del negoci...- o com els enganys dels oportunistes, juntament amb la innocència i la manca de cultura i preparació de moltes dones, eren causes que podien conduir fàcilment a la prostitució. Poques vegades el motiu és una voluntat de diner fàcil i en canvi el forçament és el motiu més habitual, arribant a casos en què s'esmenta obertament la violació (... el Conde, que era muy bruto... ¡Vaya una gracia!...). Per això quan una ens interpel·la dient ¡Yo hubiera querido ver á Vds. en mi lugar!¡Las circunstancias! no està filosofant a la manera d'Ortega y Gasset, sinó que està explicant una realitat punyent que mirant-ho des d'avui ens corprèn per la cruesa i també per un tractament humorístic acrític. De fet, el llibret posa de relleu la hipocresia de la societat (els que abusen són homes, però qui pateixen les conseqüències són elles i les conseqüències són sempre les mateixes: el camí cap a la prostitució) però no es remarca la maldat, la manipulació, d'abús de poder o de confiança... ja que això devia ser considerat un comportament normal de l'univers masculí.

Per això el llibret és humorístic però no crític i en el fons dóna carta de normalitat a un cúmul de circumstàncies que amb els ulls d'avui no es poden entendre de cap manera com a normals. En un context així, calia que les noies fossin molt precabudes i no es refiessin dels homes, ja que el perill de qualsevol relliscada -encara que fos tan contrària a la seva voluntat com una violació-  deixava la dona en la més total indefensió i l'abocava a la prostitució. Potser així s'entén un record familiar de principi de s. XX, ja que la meva rebesàvia deia a la seva neta (i àvia meva) quan era una nena, molt severament: "no et refiïs de cap home que tingui nas a la cara"...