La Vella Quaresma (s. XIX), els set peus de l’abstinència

Ja he comentat en més d’una ocasió que l’intent de plasmar un dogma de Fe en una figuració iconogràfica concreta és d’una elaboració tan subtil que per força ha d’esdevenir surrealista. Dogmes com l’Anunciació, la Immaculada Concepció, l’Ascensió amb cos i ànima tant de la Mare de Déu com de Jesucrist (o fins i tot Mahoma!), la Transfiguració... sempre han estat difícils de representar com a una història real i no conceptual. Al llarg del temps aquestes formes iconogràfiques han consolidat unes propostes que pel pes de la tradició han estat acceptades com a normals, però que vistes amb un cert distanciament són francament extraordinàries, per dir-ho d’alguna manera. Potser és per aquest motiu que els països de tradició catòlica són els que han donat al surrealisme les seves millors figures!

 Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aprofitant que estem en plena Quaresma (malgrat que gairebé ningú no ho recordi!) us vull parlar d’una tipologia de papers efímers per la qual sento una gran estima (fins i tot durant molts anys un exemplar ha presidit la cuina de casa) i és precisament una d’aquestes imatges surrealistes: la representació de la Vella Quaresma. No hi ha cap mena de dubte que totes les cultures religioses (orientals i occidentals, del nord o del sud) tenen un període de dejuni i d’abstinència fisiològica de caire divers, que pretén ser un depurador de l’organisme, a nivell psíquic però també físic.

 

 Vella Quaresma retallada i representada com una bruixa de la col·lecció Joan Amades

D’aquesta manera durant la quaresma el que es feia era requerir als fidels que se sotmetessin a privacions diverses. Les principals eren no menjar carn (com si sempre en mengessin!), i abstenir-se de mantenir relacions sexuals, durant els quaranta dies anteriors al Dissabte de Glòria. Però incloïa altres aspectes, en principi menors, com ara no escoltar música, no anar al teatre, no ballar, ni tant sols cantar o jugar. De manera que la vida quotidiana i pública també quedava profundament marcada pel silenci i el rigor. Amb uns dejunis com els que es feien no és estrany que hom recuperés per als períodes previs o posteriors festes paganes i les reciclés en forma de carnaval, en els àmbits cristians, o les festes del trencament del Ramadà en la cultura musulmana.

Calendari de l'Almanach per a l'any 1867 de Lo Xanguet

La iconografia popular és sàvia i per això hom va inventar aquesta Vella Quaresma com a personificació d’aquest període. Es tracta d’una pagesa carregada amb els menjars permesos: un bacallà salat (que juntament amb les arengades i altres peixos secs era l’única manera de conservar un temps i de transportar peix fora dels indrets de pesca) i un cistell curull de fruita i verdures. Però el que li dóna un aspecte xocant són els característics set peus que emergeixen de sota la faldilla i que li confereixen aquesta sensació d’irrealitat, clarament surrealista.

Velles Quaresmes que il·lustren el Costumari Català de Joan Amades

Aquesta imatge fou creada com a rudimentari calendari casolà per a la xicalla, ja que cada peu corresponia a una de les set setmanes que durava el temps quaresmal. Els nens podien escapçar-li un peu per setmana i així controlar més fàcilment el que restava d’un temps que els resultava força avorrit per l’extremada limitació d’activitats lúdiques permeses, per la llargada dels resos familiars o a l'església (era habitual dir el rosari complet cada dia durant la quaresma) i per les limitacions alimentàries –al marge de la capacitat econòmica de la família que permetia més o menys alegries culinàries.

 Joan Amades amb una Vella Quaresma dibuixada de la seva col·lecció particular

En un principi aquesta figura es feia manualment a casa amb un paper i els nens la dibuixaven, pintaven o siluetejaven, en funció de l’habilitat de la mainada o dels grans que hi col·laboraven i s'instal·lava a casa Dimecres de Cendra. Però una opció una mica més luxosa és la que hom es podia fabricar amb una penca triangular de bacallà a la base de la qual es cosien set arengades que hom anava despenjant a mesura que passaven les setmanes, com si deu peus es tractessin.

 Xilografia de la Bacallanera s. XIX.  Fons Lluís-Carles Busquets, Barcelona al Centre de Documentació.

El nom més general amb què se l’anomenava era el de Vella Quaresma però al Pla de Bages en deien la Sarraïna; a Barcelona, la Bacallanera; al Rosselló, la Patorra; i a les illes, sa Jaia Serrada o sa Jaia Corema (allà, per la malvolença que se li tenia, se la representava al més lletja possible, com una mena de bruixa, vella i sovint geperuda). Sobre tradicions a l’entorn de la Vella Quaresma us recomano, com no, el segon volum del Costumari Català de Joan Amades on trobareu un bon apartat iconogràfic i de tradicions diverses més enllà de la iconografia.

 Il·lustració d'Apel·les Mestres en el seu llibre La casa vella. A la finestra del pis de dalt podem observar una quaresma retallada

Però les famílies del s. XIX que es podien permetre certs luxes compraven cada any aquesta figura impresa amb una monumental xilografia sobre un gran foli (33 x 25 cm.), que els nens normalment retallaven per a situar-la a un lloc ben visible de la casa com els vidres de les finestres (que permetien ressaltar les siluetes), o a la cuina mateix. En tornar de la missa dominical el cap de família, de manera cerimonial, tallava –o feia tallar- el peu i donava entrada a un nova setmana de restriccions, però de les quals quedava cada com menys per sortir-ne. En arribar Diumenge de Pasqua el que restava de la figura era cremada a la llar de foc, o a la cuina econòmica, amb gran alegria dels petits. Els cants de les caramelles i la gran alegria amb què era viscuda la Pasqua tenia, doncs, molt a veure amb l’acabament del període quaresmal.

 

Butlla per poder menjar carn del 1842

 

 La Vella Quaresma d'enguany a l'Escola Pere Vergés de Badalona

La imatge de la Vella Quaresma tingué durant el segle XIX una àmplia divulgació i s’introduí a totes les llars catalanes. De mica en mica, però, el relaxament dels costums cristians tant des de dins de l’Església -amb les butlles i l’atenuació de les restriccions menors, que quedaven reduïdes només als dies de la Setmana Santa- com la laïcització de la societat, comportà l’abandonament d’aquesta tradició que actualment només es conserva en algunes escoles, no necessàriament religioses, que segueixen un calendari festiu tradicional donant-li un caire cultural i totalment absent de connotacions religioses. És potser un dels grans dilemes de l’escola d’avui: com explicar i fer viure a la canalla unes festes d’origen religiós, quan la major part dels alumnes n’estan per raons familiars totalment desvinculats.

 Retall del diari Avui del 27 de juny de 2008 amb la Vella Quaresma Chumbera de Pablo Picasso.

Potser per tot això em faig fixar, ja fa un anys, en una notícia que em va semblar molt curiosa –i de la qual conservo el retall- que demostra l’aculturació que pateix la societat quan l’imaginari col·lectiu dels avantpassats comença a diluir-se. El cas és que al nostrat diari Avui va sortir la notícia de la subhasta de la col·lecció d’obres de Picasso que havia pertangut a la família Dominguín-Bosé. D’entre els lots venuts destacaven el dibuix d’una figura que van anomenar la Chumbera, suposo perquè tenia els set peus i es pensaven que representava el zapateao d’una flamenca. En tot cas, és clar que no és cap Chumbera sinó una Vella Quaresma que Picasso coneixia perfectament- però que ni la família de Dominguín, ni l’expert que va organitzar la subhasta, ni tampoc –i això és el més xocant- el redactor de cultura de l’Avui, encarregat de l’article, van saber relacionar-la amb el seu significat real...

Joan Brossa. Poema Visual (1963). MACBA. Fons Joan Brossa

Més subtil i punyent és la Quaresma masculina/capitalista que en Joan Brossa el 1963 va retallar com a poema visual. Aquí el poeta visual juga amb una inconografia que tothom coneix per a canviar-ne el sentit en el moment de posar-hi un barret masculí de copa, símbol també del capitalisme.

 

Genial abstracció de la Vella Quaresma retallada sobre la butlla de l'any anterior de la col·lecció de Joan Amades

Es recomana la versió actual de la Vella Quaresma de la Carme Sala que la podeu trobar en el seu bloc La meva maleta.

També es recomana escoltar el programa de ràdio "Fes ta festa" titulat La col·lecció de velles quaresmes de Joan Amades del 4 d'abril de 2014 o l'exposició itinerant que ofereix la Direcció General de Cultura Popular i Associonisme Cultural

Les concordances bíbliques (1761), el precedent de google, wikipèdia...

A la Viquipèdia en català, en els seus 10 anys d'aportacions.

El 15 de gener del 2001 naixia la Wiquipedia i el 16 de març del mateix any hom ja iniciava la Viquipèdia en català. D’això ara en fa 10 anys i el món ha patit una transformació espectacular que ha fet que, malgrat sigui criticada, tothom la consulti i reconegui que, fora dels articles de contingut més ideològic, la fiabilitat de la Viquipèdia és la mateixa si fa no fa que la d’una enciclopèdia en paper... però actualitzada constantment. Juntament amb Google, fundat el 1998, i altres cercadors més altres aplicacions com Facebook, Twiter, Spotify, Youtube (les televisions seguien el tsunami del Japó amb vídeos de la xarxa)... podem dir que han capgirat el món de la informació. Quan d’aquí un temps hom vulgui etiquetar els diversos períodes de la Humanitat segur que l’Edat Contemporània començarà amb la Revolució Francesa el 1789 i, segurament, finirà amb l’Edat Digital que s’inicia en aquestes dates que estem vivint.

Jo mateix haig de reconèixer que gràcies a Internet he après moltes coses i que la cerca que abans em portava dies d’arxiu, moltes vegades infructuosos, ara amb un clic aconsegueixo més informació de la que hagués pensat mai. Per això, en fer el bloc vaig tenir molt clar dedicar-lo al meu oncle que és qui d’una manera entusiasta em parlava de les possibilitats de futur d’aquest mitjà, davant del meu escepticisme sorrut. Però, quines eines hi havia abans de la Viquipèdia i de Google per trobar la informació que hom cercava i elaborar un treball? Hi havia les enciclopèdies, sobretot a partir de la francesa, i una munió de llibres on havies de destriar el que t’interessava i després picar a màquina d’escriure el treball que havies fet, sense equivocar-te perquè sinó tenies un bon problema.

Molt abans de tot això però, el llibre de referència a tots nivells fou la Bíblia. En aquest llibre únic hi havia el referent de tot coneixement i a qui se’n sortia li podien pervenir conseqüències greus per buscar on no tocava. Com que quan vaig estudiar a la Facultat d’Història em vaig especialitzar en art medieval, la Bíblia continuava sent el gran referent iconogràfic. Va ser en aquella època, ja afeccionat als llibres vells, que vaig descobrir un precedents del que després serien les bases de dades i, per tant, Internet: un gran buscador de termes de la Bíblia. Em servia per a trobar referències ràpides de temàtiques bíbliques. Ara, una vegada Internet l’ha superat el guardo a les lleixes, al costat de les enciclopèdies i diccionaris moderns que també han caigut en desús ja que els puc consultar en línia.

Però, què són les Concordances bíbliques o Sacrorum bibliorum vulgatae editionis concordantiae? Per poder contestar aquesta pregunta hem de tenir molt clar que la Bíblia fou, com hem comentat, la base de tot el coneixement de la cultura occidental. Per això era el llibre més copiat en els monestirs i el text que es feia servir tothora de referència. De fet, diuen que al llarg del temps i actualment continua sent el llibre més editat i amb més exemplars venuts, seguit pel Llibre vermell de Mao. Ara, quan nosaltres fem una cita bibliogràfica posem la referència del llibre i la pàgina on hom pot trobar la referència ressenyada. Però, com és possible fer això amb un llibre que ha tingut tantes edicions i manuscrits? Per aquest motiu des del papat mateix s’intentà racionalitzar la Bíblia i dotar-la d’una nomenclatura convencional que tothom pogués citar, partís de l’edició que partís.

El 1206 Esteve Langton, professor de la Universitat de París i més endavant cardenal fou qui féu el primer pas dividint-la en capítols més o menys iguals. Aquest primer pas fou decisiu perquè el 1240 l’autor de les Concordances Bíbliques, Hug de Saint Cher (- 1263 +), dividís aquests capítols en set subdivisions més que es marcaven al marge amb lletres (a-b-c-d-e-f-g) per localitzar millor la frase que hom buscava. Però fou més endavant, el 1555, quan l’impressor Robert Estienne (amb un precedent de Jacques Lefebre del 1509) qui introduí els versets al marge. Fou Teodore de Beze qui va col·locar els versets a l’interior del text i no al marge el 1565. Aquesta iniciativa que s’inicià esporàdicament en cercles intel·lectuals eclesiàstics de la Universitat de París topà amb les discrepàncies del papa Sixte V qui, el 1590, hi veia certs inconvenients com el fet greu de retocar un text sagrat, i considerat fins aquell moment intocable, circumstància que els podia apropar a la Reforma protestant. Finalment, el seu successor, Climent VIII (1592-1605), veient els aspectes més pràctics d’aquesta llarga iniciativa aprovà oficialment aquesta subdivisió que perdura fins a l’actualitat.

Però a més d’una primera subdivisió dels capítols de la Bíblia, què va fer Hug de Saint Cher? Aquest frare dominic, que per tant formava part de l’orde que controlava l’ortodòxia eclesiàstica, era Mestre teològic i fou la mà dreta del papa Gregori IX en el concili grec de Ninfea. Tenia tant de prestigi que aconseguí que Sant Tomàs d’Aquino entrés com a professor de la Universitat sense tenir l’edat preceptiva. A més, va modificar les constitucions dels dominics. Fou també l’encarregat d’una de les tasques més delicades respecte de la Bíblia: l’esmena de faltes sintàctiques i l’expurgació i neteja d’interpolacions i del que es considerava superflu del text, és a dir, que va esmenar la Vulgata que havia traduït Sant Jeroni!

L’obra per la qual és conegut, però, és precisament aquestes magnes Concordances bíbliques, que són precisament les que ens porten a l’apunt d’avui. La idea d’aquestes concordances va ser compondre un diccionari de paraules clau que sortien a la Vulgata i posar la referència de totes les vegades que sortien a la Bíblia, indicant els passatges. Així doncs, si hom volia trobar una frase bíblica de la qual només en coneixia una paraula, la buscava a les Concordances i ja sabia on podia trobar-la. A més, per als teòlegs i altres estudiosos del text sagrat servia per poder fer relacions entre significats de paraules, anàlisi de les vegades que sortien i en quins contextos, etc. És un sistema impecable que encara em meravella com algú es va poder dedicar a fer la dissecció un llibre així i a més trobar-li la funció en aquest macro índex.

El llibre fou tot un èxit i és força normal trobar-lo a biblioteques històriques i al mercat del llibre antic, per les múltiples edicions que se’n feren arreu d’Europa i sempre amb el mateix títol. L’exemplar que presentem fou editat a Venècia el 1741 per Nicolau Pezzana i conté un extraordinari aiguafort presidint la portada. Hi veiem Sant Pere i Moisès il·luminats per l’Esperit Sant. I aquesta imatge ens dóna una informació clau de la Bíblia. La Bíblia, com l’Alcorà, tenen la peculiaritat que no ser obra humana sinó divina, ja que han estat revelats directament per Déu i inspirats a homes triats per Ell. Llavors, si la Bíblia era revelada per Déu era infalible, no es podia equivocar. I aquesta és la base del per què l’Església durant tant de temps ha posat bastons a les rodes de la Ciència quan aquesta entrava, massa sovint, en contradicció amb el que diu la Bíblia si se la vol interpretar de manera literal. I aquí també hi ha un nus important, perquè com a text revelat, pot donar peu a diverses interpretacions.

Retornant al llibre però, hem de reconèixer que actualment, la funció de les Concordances bíbliques ha estat abduïda per Internet que té eines com l’hipertext que ens permeten això i molt més. Fins i tot, recentment, des d’un bloc molt recomanable anomenat Bereshit se’ns ofereix un interessantíssim apunt sobre les consultes que hom fa actualment a la Bíblia en línia més famosa de totes, i com sense fer res l’ordinador ens pot dir què ha consultat la gent, quines són les prioritats... cosa que permet treure’n sucoses i sorprenents deduccions.

Davant la potència de les eines informàtiques i les possibilitats d’Internet, aquestes Concordances bíbliques apergaminades de 1028 pàgines de lletra petitíssima ja no tenen per a mi la funcionalitat que tenien perquè trobo les cites que m'interessen directament en cercadors bíblics. De tant en tant, però, les agafo pel simple plaer de passejar-m’hi buscant paraules a l’atzar com ho faig amb altres diccionaris, tot pensant amb la feinada que va portar confeccionar aquest llibre que era un precedent de la saviesa de l’antiguitat, nolens volens...

Ramon Martí i Alsina (1826-1894), un primer graó de l’erotisme artístic a Espanya

Una vegada més el Piscolabis Librorum dóna notícia d’una nova exposició a Palau Antiguitats, en aquest cas de dibuixos de Ramon Martí i Alsina. Si l’exposició ja és interessant per la diversitat de períodes i temes- (és la primera exposició monogràfica sobre els dibuixos de l’artista) encara li hem d’afegir l’extra de la sortida a la llum d’una vintena de dibuixos de característiques eròtiques datables entre el 1860 i el 1870.

Malgrat que avui dia les imatges que presentem no serien considerades escandaloses, l’acumulació de carn femenina aconsella migrar l’apunt al bloc paral·lel dedicat a l’eròtica, el Piscolabis Librorum maioris. Així, doncs, si voleu conèixer una primícia sobre els primers indicis de producció eròtica a Espanya, entreu al bloc germà verro si sou major d’edat.

Esperem que complagui les expectatives que us en feu.

El petit arbre (2008) de Katsumi Komagata, la bellesa de la subtilitat

Aquest cap de setmana l’artista japonès Katsumi Komagata (Tòquio, 1953) ha tingut una agenda atapeïda a Barcelona. L’associació Tantàgora l’ha convidat dintre del Festival Flic a realitzar una sèrie de tallers que l’han ocupat tant dissabte com diumenge a prop de nens, il·lustradors, dissenyadors i admiradors de la seva obra, dintre del món del llibre infantil. Així que em vaig assabentar que venia una de les personalitats més interessants del món del llibre infantil de l’actualitat, em vaig apuntar als seus tallers, per tafanejar, i sobretot per gaudir i aprendre d’una oportunitat única. Vaig conèixer l’obra de Katsumi Komagata a través dels llibres que en va portar per primera vegada a Espanya la Teresa de La Peixera, ja farà uns quatre anys.

Dedicatòria de katsumi Komagata al llibre del Petit arbre

Però, qui és Katsumi Komagata? Ras i curt és un dissenyador japonès, format en part al Japó i en part a Nova York. Arran del naixement de la seva primera filla va començar a dissenyar llibres conceptuals amb colors plans per apropar-s’hi. A partir d’aquí els seus llibres, que havien de ser d’ús familiar, es van publicar i actualment la seva obra és considerada hereva de Bruno Munari dintre del món dels prellibres. Com a dissenyador de llibres ha rebut els premis i reconeixements màxims, però malgrat tot això una de les activitats que sovint porta a terme són aquesta sèrie de tallers, com els que s’han celebrat a Barcelona, en els quals intenta transmetre la seva forma de fer i de concebre el llibre. I no només això, sinó que ho fa amb una gràcia i una alegria plena d’una viscuda i autèntica humilitat, que realment és admirable.

No s'adverteix una presència tan petita ... encara forma  part de la de neu

Creix una mica

Més enllà d’aquesta petita biografia tenim un artista d’una sensibilitat especial i d’una manera de treballar que el fan fàcilment identificable. La subtilesa de les formes i les textures és el que més caracteritza la seva obra i el que més ens sobta. Els seus llibres busquen la sorpresa a cada pàgina, a base dels colors, de retalls i de diversos tipus de paper i de textures que els donen un plus de sensibilitat, apte per al tacte a més de per a la vista. En certa manera, continua la tradició dels origami i dels ukiyo-e japonesos, però no rememorant el passat sinó mantenint la seva estructura, i actualitzant unes intuïcions formals que ja estaven prou fermes, amb la seva modernitat viscuda com un element d’actualitat. I aquesta és la virtut de Katsimura Komagata, utilitzar un passat tradicional per innovar i tornar a transformar-lo en llenguatge universal.

 

 La primavera arriba i les branques s'estenen suaument  Les fulles apareixen a poc a poc

 

 Algunes fulles de l’estiu absorbeixen la llum del sol      Les branques es balancegen amb el vent i s'expandeix l'ombra de l'arbre

Però per parlar de la seva obra, què millor que agafar un llibre seu i analitzar-lo? El llibre escollit va ser editat el 2008, s’anomena Petit arbre (Little tree o 駒形克己) i és la història cíclica d’un arbre, sense més i amb tot. És un llibre que podríem considerar un pop-up però, a diferència de certa tendència actual, no cau en l’espectacularitat barroquitzant sinó que tendeix cap a la senzillesa minimalista de les formes. Per això, el jurat de la Fira de Bolonya li va atorgar el premi Ragazzi Award, en la categoria de Ficció, perquè l'art exquisit de Katsumi Komagata ha produït un llibre bonic. El seu minimalisme pictòric té una qualitat elegant, de somni. Fidel a la tradició de Gutenberg i Bodoni (clara mostra d’eurocentrisme en no vincular-lo amb Hokusai, per exemple!), el paper en si mateix és molt important, un element refinat i delicat, d’un subtil art poètic que anima tota l'obra. En una societat del malbaratament, l'excés i el mal gust, Katsumi Komagata ens ofereix aquesta pausada història, de tons apagats però elegants.

 La llum es matisa
Les fulles es tornen grogues ... vermelles

Aquesta subtilesa és el que ens sorprèn més i el que fa que aquest llibre sigui tan atractiu. En certa manera segueix la línia d’uns quants dissenyadors de pop-ups que reivindiquen el factor "més", la màxima de Mies van der Rohe de less is more. En aquesta línia podem trobar altres llibres excel·lents i a més bé de preu, com l’ABC3D de Marion Bataille, el Pop Ville de Anouck Boisrobert, Joy Sorman and Louis Rigaud, el Pop up porn de Kveta Pacovska... en els quals la subtilitat i la intel·ligència prenen el relleu a l’exuberància més mecànica.

 

Ja som a la tardor   La família d’ocells s’atabala per volar lluny del seu niu

Els núvols cobreixen el cel     El vent bufa fort gairebé trencant les fulles de les branques    

de la pluja s’omple la foscor ... esdevenint  aquí la foscor

Arriba l'hivern i el vent s’emporta  la darrera calor

En una entrevista que li van fer a Mèxic Katsumi Komagata va comentar que en la producció de llibres infantils la majoria de la gent intenta fer coses molt amables, que siguin meravelloses. Això està bé. Però a vegades és massa per a nens, massa infantil. Si els donem coses petites, senzilles, els permetem fer servir la seva imaginació, els permetem pensar per ells mateixos. En canvi, si els ensenyem moltes coses mai pensaran, perquè intentar seguir-nos els requerirà tota la seva atenció. Quan els ensenyem coses petites a partir del que coneixen, ells es pregunten: què passarà ara? Què és això? Procurar aquesta sensació, fomentar-la i el diàleg i l’intercanvi que això suposa amb les persones grans que l’envolten és el tipus d’imaginació que vull oferir al nen. En aquest sentit, el que és senzill es torna més creatiu.

 Portada del Petit arbre

El llibre del Petit arbre, de format apaïsat (21 x 26 cm) publicat per One Stroke de Tokio el 2008 i amb un tiratge inicial de 3.000 exemplars és una autèntica meravella des de l’inici fins al final. La portada, d’un crema molt pàl·lid, a més de contenir el títol i l’autor, està centrat per un arbre compost de punts daurats força distanciats, que permeten captar-ne la forma global de manera subtil.

 

 

Moltes primaveres i molts dies han passat
És prou alt com per adonar-se del seu entorn quan al principi era petit i tot li semblava gran

El corb retorna al niu de l'any passat    El punt de vista va canviant

Quan entrem dintre del llibre els canvis de tipus paper són constants, es produeixen a cada pàgina, seguint la llarga tradició japonesa. Malgrat aquestes diferències els papers tenen unes textures molt subtils, res és excessiu i tot ben equilibrat. El cromatisme s’allunya de la brillantor desbordant per passar a ser també d’una subtilitat cromàtica dins d’una gamma pastel, però amb força.

 La llum il·lumina la nit

El protagonista del llibre és precisament aquest petit arbre que, pàgina rere pàgina, va creixent i vivint el pas de la vida, des del naixement fins a la mort. Però no té ni una vida ni una mort heroiques, sinó de contemplació del pas del temps, sense estridències, amb subtilitat. Per això l’arbre -pàgina a pàgina- va creixent i transformant-se gràcies a la llum de les diverses estacions i dels canvis meteorològics, sense res més. És l’aventura de la vida quotidiana, que ja és molt.

 

 L'home que va perdre a un amic posa una flor als seus peus    No el pot ajudar ... segueix aquí

No hi ha ningú     Els nens que venien a agafar grills el passat estiu retornen per trobar-los
Era la fita dels vells i on descansaven, però ara l'arbre ja no hi és     Romandrà en el record

La part superior de les pàgines compta amb una petita decoració subtil a base d’ombres grises que insinuen -més que no pas expliquen- per mitjà de siluetes, núvols, persones, ocells... La manera difuminada d’estar fet ens connecta directament amb la tècnica xilogràfica dels ukiyo-e del s. XIX i que a Catalunya tan bé va imitar a principis del s. XX la Impremta Oliva de Vilanova. Aquests difuminats no es troben sempre al mateix lloc, sinó que van variant com la meteorologia i apareixen ara a la dreta, ara a l’esquerra, o a tota la zona superior, i són de diversa intensitat per remarcar els pocs personatges que surten (ombres de persones i ocells). Tot canvia però la forma és perenne.

 La llavor va ser portada per algú a un lloc desconegut     Segurament existirà per a algú encara que ningú noti una presència tan petita

En definitiva, ens trobem davant d’un llibre en el qual l’autor ha abocat tota l’harmonia per aconseguir un llibre rodó, i els diversos elements funcionen en perfecte equilibri. De fet, aquest Petit arbre és considerat com una petita obra mestra dels pop-up i fins i tot a Barcelona, l'associació Recre]art[ el setembre del 2010 va fer una instal·lació a l'Umbracle del Parc de la Ciutadella de Barcelona a l'entorn d'aquest llibre.

 

L'únic inconvenient de llibres com aquest és que la utilització de papers diversos i de gran qualitat, l’estampació molt acurada i fabricació al Japó, fa que el preu es dispari en comparació a altres llibres pop-up de tirades més llargues, estampats a països en vies de desenvolupament i amb materials no tant exclusius. Això ens ha de fer meditar sobre la recerca del perfeccionament i la recerca del darrer detall versus una producció seriada, que també és molt vàlida. La veritat, però, és que veure i tocar el Petit arbre és tenir a les mans una joia destinada als infants... i també als adults.

PD. Si algú està interessat en l'obra de Katsumi Komagata us recomano la conferència de demà 22 de febrer a les 18,30 h. a Elisava (La Rambla 30,  Barcelona) amb el títol d'Així neix un llibre d'art. Cal apuntar-s'hi prèviament.

A la découverte de Katsumi Komagata from Médiathèque CCRY on Vimeo.

http://www.tv3.cat/videos/3382432/Alumnes-per-un-dia-de-lillustrador-Katsumi-Komagata

El gran oráculo de las señoras y de las señoritas, un entreteniment o una superstició?

No acostumo a publicar les darreres adquisicions perquè la llista d’apunts per fer és llarga i tinc decidit l’ordre amb força temps per endavant. Malgrat tot, fa poc vaig comprar aquest que avui us presento i que m’ha fet gràcia de comentar per tal de preparar les lectores d’aquest bloc per a Sant Valentí... ja que és un llibre destinat directament a les dones i als seus anhels amorosos.

El llibre porta el curiós títol d’El gran oráculo de las señoras y de las señoritas, consejero del bello sexo. Contestando á todas las preguntas relativas á varios sucesos y situaciones de la vida... de Mlle. Lemarchand i editada a Barcelona per Manuel Sauri el 1870 en un format manejable de vuitè (18 x 10 cm.). El llibre fou traduït per Ignacio Nicolau y Díaz, qui en realitat en seria el promotor i editor, segons es desprèn tant de la dedicatòria Al bello sexo com de l’Advertencia, escrites per ell mateix.  L’autora del text fou una coneguda pitonissa francesa de l’època de la Revolució francesa, que va predir la mort violenta de Marat, Robespierre i Saint-Just i la bona fi de la relació de Napoleó amb Josefina. La seva fama en el seu temps fou molt notable i en gaudiren tant els tarots com aquest llibre, titulat en versió original com a Le Grand Oracle des dames et des Demoiselles, conseiller de beau sexe, repondant a toutes les questions sur les événements et les situations diverses de la vie, del qual es feren diverses edicions. De la traducció castellana se’n feu aquesta durant el s. XIX i recentment en versió facsímil se n’han fet unes quantes.

El llibre és un entramat de preguntes i respostes relacionades amb números, que s’han de buscar de manera indexada. És encapçalat per una petita introducció dedicada Al bello sexo en la qual el traductor justifica la dedicatòria dient que lo que llamamos curiosidad, constituye en la mujer, una de sus necesidades más características, debido problablemente á su temperamento ú organismo, (i per això) me hé persuadido que nada mejor os podia satisfacer como que os facilitarà adivinar el porvenir, supuesto que lo que mas ocupa vuestra imaginacion, es el firme y constante anhelo que os es tan proverbial, en procurar saber lo ignorado. El traductor, però, no té clar si aquest mètode d’endevinació del passat que tant ha d’encuriosir algunes dones és molt fiable perquè acaba afirmant que por su amenidad, lo podreis emplear en pasatiempo agradable y diversion inocente, la moral que encierra, hará que en muchos casos, os sirva de fiel consejero, para cuanto en lo sucesivo se os ocurra consultar.

Sigui com sigui, i després d’un Método para consultar el oráculo ve tota la bateria de preguntes que hom li pot fer, majoritàriament de tipus amorós i de vida quotidiana. Reproduïm les 80 preguntes que accepta el llibret perquè les lectores, i per què no també els lectors, pugueu valorar quin podia ser l’imaginari femení convencional de l’Europa del s. XIX. Tot seguit hi ha una taula amb 80 línies, una per a cadascuna de les preguntes, amb 18 columnes que corresponen a les possibles sumes dels números que ens poden sortir si tirem tres daus. En mig d’aquesta taula hi ha tot un arreplec de números que corresponen a les pàgines de les Contestaciones del oráculo a les quals, si anem a la que correspon i mirem la suma de daus, ens donarà la resposta a la nostra pregunta.

Així doncs, a les 80 preguntes que li podem formular podem rebre un total de 1280 respostes todas perfectamente coordinadas unas con otras, segun arte y combinaciones de la mágia. Aquestes respostes, ho he comprovat, són adients a les preguntes que li podem formular amb una certa exactitud i sense anar-se’n gaire per les branques, malgrat que alguna vegada la resposta és força evasiva. El cas més clar seria el de la pregunta de Cuando me moriré? en la que l’oracle no contesta res concret i fins i tot moralment fa un regany a qui hagi gosat plantejar-se una pregunta d’aquesta mena.

Estèticament, i aquest és un dels mèrits indiscutibles d’aquesta obra, és impecable a pesar de tractar-se d’una obra de tipus popular. El mateix traductor, alma mater d’aquesta edició castellana, ens diu que si se atiende al lujo desplegado en la edicion, fácil le será convercerse, que no se ha omitido gasto ni sacrificio alguno, tanto por lo superior de los materiales que al efecto se han empleado, com en todo lo relativo al lujo tipografico, hasta el punto de haberse usado las dos tintas, con el firme propósito de no escasear medio alguno que pudiese aumentar mas su realce.

El que diu Ignacio Nicolau y Día, el traductor-editor, és cert perquè utilitza dues tintes (la negre i la vermella) a la part inicial del text per destacar tipogràficament els diversos apartats i títols. A més, com diu a l’Advertencia, té una cuidada tipografia per ser un llibre destinat a una franja de la població popular i femení amb una portada que sembla més que res un mostrari tipogràfic d’impremta. A més en l’apartat de les respostes de les preguntes que fa l’Oracle els números han estat substituïts per daus, amb un resultat estètic molt lloable i molt aconseguit. Els daus són els protagonistes de les respostes i ajuden a reforçar el seu caràcter de joc o d’endevinació.

A l’Advertencia final aquest orgull de l’obra ben feta del traductor es veu quan diu que se ha conseguido formar del ORÁCULO DE LAS SEÑORAS, un lindo y lujoso cuaderno, digno del sexo á que está destinado, esmero primoroso, que á la par que permite poderlo ofrecer como adorno recrativo á las famílias y reuniones, hace presumir fundadamente, que luego de conocido, se generalizará desde las mas humildes, hasta en las mas encumbradas; viniendo á constituir con más ó menos tiempo, el verdadero LIBRO DE LAS TERTULIAS.

Per aquest motiu, i per continuar amb el joc que comporta el llibre i els blocs, us ofereixo la possibilitat que qui ho vulgui, via comentari o email enviat directament si vol discreció, faci les preguntes que semblin oportunes i que cregui que la resposta de l’oracle li pugui fer servei. Això sí, cal enviar la pregunta amb el resultat de la suma de punts dels tres daus que hagi llençat (ho podeu fer en línia, gentilesa d'en McAbeu). Només s’admeten cinc preguntes de les vuitanta que el sistema permet. O sigui, que sort més que mai!

NOTA AFEGIDA POSTERIORMENT GRÀCIES ALS COMENTARIS DELS LECTORS

La bona amiga Zerosetze ens va comentar que tenia el llibre La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas, por cuyo medio cualquiera puede saber su porvenir, estractado del libro de las sibilas, por un ex-sacerdote del Oráculo de Delfos y traducida del Caldeo por un sábio egipcio, editat a Barcelona per Manuel Saurí el 1847. Es tracta d'un altre llibre amb una combinatòria encara més estranya que el que hem analitzat i jo que sóc de lletres m'he fet un bon embolic intentant seguir el procediment. Així doncs, us el deixo fotografiat perquè vosaltres mateixos en pugueu treure conclusions.

Portada i pròleg de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Cal fer notar també, com molt bé apunta en Joan Puigmalet, que en el gravat del llibre d'El Gran Oráculo de las señoras y de las señoritas, consejero del bello sexo... de la introducció del llibre en les lleixes es poden llegir els títols dels següents llibres: La magia, Los sueños, El oráculo, Libro negro, El profeta i també el de La Sibila. Creiem, en vista que aquest darrer fou publicat el 1847, que es tracta del llibre aportat per na Zerosetze i que conjuntament al Llibre de la Creu de Caravaca ens permet veure que hi havia una sèrie de tradicions populars properes a la màgia que no havien estat anul·lades amb la persecussió de la bruixeria de segles anteriors.

Complicades instruccións d'ús de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Malgrat tot, i per evitar problemes aquest llibre de La Sibila... en el seu pròleg deixa molt clar, després d'explicar una història rocambolesca sobre el seu origen, que dicha Tia me dió al morir comprarás la obra, y aconsejarás á tus amigos que hagan lo propio, diciendo á los unos que las contestaciones que dá el Oráculo son cosa cierta con la que se puede contar, y á los otros que es un uego de sociedad para entretener las largas veladas de invierno, y que si alguna vez dá la coincidencia de que acierte es efecto de la casualidad, pues únicamente el Supremo arbitrio sabe lo que ha dispuesto que suceda. En fin, di lo que quieras y venga dinero. D'això se'n diu nadar i guardar la roba...

Taules de La sibila o sea el oraculo del destino, que responde a toda clase de preguntas (Col·lecció Zerosetze)

Un conde cornudo, la miseria pornogràfica dels inicis del franquisme

Del llibre d’avui només hem pogut triar la portada per mostrar aquí, perquè no hi ha cap imatge completa que pugui passar les normes de blogger.

Així, doncs, si voleu saber més sobre l’apunt d’avui, sobre un llibre pornogràfic d’edició casolana del principi del franquisme heu d’anar a Piscolabis librorum maioris i ser, òbviament majors d’edat. Compte amb les imatges ja que són de sexe explícit. Tingueu-ho en compte sobretot si teniu intenció de mirar l’article des del lloc de treball o qualsevol altre lloc compromès o a la vista de tothom...

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació