A la Maria, en Jaume, l'Eduard, l'Iñaki, l'Amadeu, la
Sonia, l’Eulàlia, en Lluís, en Jordi, en Sergi, la Carme... i tots els amics
unionistes que es mereixien una Història millor.
A Piscolabis Librorum ja hem parlat altres
vegades d'historietes i d'obres contemporànies per la qual cosa avui en
parlarem d'una de total actualitat. I també hem parlat, i força, de llibres de temàtica conservadora o
directament feixista. Ja sabeu els lectors d'aquest blog que ens interessen
tots els temes per diversos que siguin i totes les opinions -encara que no hi
estiguem d'acord- perquè ens agrada el debat intel·lectual i sobretot conèixer
el passat.
Avui us oferim una primícia que s'ha presentat
com a "històrica" perquè, segons els autors, és la primera vegada que
es publica una historieta de la Història
de Catalunya autèntica, sense manipulacions. Afirmen que una mentida
repetida moltes vegades acaba percebuda com una realitat i que això és el que
passa amb la Història de Catalunya. Segueixen doncs el rum-rum que hi ha entre
els seus afins quan afirmen que el que ens arriba és una història falsificada i
manipulada per una sèrie d'historiadors a sou, que persegueixen les finalitats
polítiques del nacionalisme. L'unionisme ha estat persistent en aquesta
denúncia -tot i que es relativament recent- i en certa mesura ha calat dintre dels
seus àmbits. Per això els autors d'aquest àlbum, el descriuen com un còmic que exposa en forma
d’il·lustracions la verdadera Història de Catalunya i no la que ens expliquen
els nacionalistes.
Unes vinyetes d'allò més exaltadores dels valors de l'Antic Règim contra el pèrfid liberalisme
El blog Dolça Catalunya -una referència de l'unionisme més combatiu- va fer propaganda de la
presentació d'aquest còmic i vaig decidir assistir-hi. Sempre he pensat que hom
podia fer matisos al que els historiadors més o menys més reconeguts dintre del
camp de la investigació diuen. En principi cada historiador s'especialitza en
una època i en uns temes concrets i a base de treballar en arxius aconsegueix
retocar i matisar el que els anteriors historiadors han pogut dir sobre la l'època
objecte d'estudi.
De fet, quan hom fa una visió general de la
Història d'un espai concret ha de generalitzar i treballar amb les
investigacions especialitzades que han fet els que han trepitjat els arxius,
per la qual cosa ha de seleccionar quines són les informacions més destacables i
representatives de cada època, el que suposa per se la primera manipulació que no falsificació. Quan hom intenta
fer un visió encara més condensada per explicar la història a nens -llibre de
text o historietes- la reducció ja és total i l'historiador que ho intenti es
veurà abocat a recórrer a tòpics o exemples que redueixen molt la complexitat
dels fenòmens històrics que es volen destacar.
Per això quan hom acusa de manipuladors els
qui intenten fer compendis de la Història i ho diuen de manera pejorativa, el
que haurien de fer és replantejar-se els adjectius i en tot cas anomenar-los
falsejadors si és que introdueixen elements no verídics dintre de la síntesi.
Un historiador normal el que fa és intentar -amb el material que té disponible-
seleccionar allò que creu que és representatiu de la Història i sobretot allò
que ens pugui explicar la societat actual o si més no allò que ens pugui
apropar al model que tenim a l'actualitat. Per això avui en dia s'intenta
ressaltar el paper de la dona en la Història o es parla de la Història de les
mentalitats, de la Societat.... més que personificar la Història hagiogràfica
de figures transcendentals, ja que avui dia entenem millor que una societat és
filla d'una anterior, i ens centrem més en la societat i no tant en fets clau
duts a terme per personatges cabdals.
Agustina Saragossa, la catalana que lluità contra els francesos i que acusa les Corts de Cadis gairebé de traïdoria
Quan vaig assistir a la presentació d'aquest
còmic tot això ho tenia clar i pensava que seria una versió que faria èmfasi en
unes qüestions determinades -les que permetessin traspuar la ideologia subjacent-
i que utilitzaria uns tòpics determinats en compte d'altres. Els dibuixos de
Juan Alonso, il·lustrador nascut a València i que fa molts anys que és a
Catalunya i que havia treballat per a l'Editorial Bruguera entre altres feines,
són els adequats per a aquest tipus d'historietes, malgrat que en aquest cas hi
predomina en excés el negre i la foscor i un excés de banderes espanyoles.
Aquest realisme característic de les historietes històriques no m'apassiona
però el crec més adequat que altres fórmules més aninotades tipus Dragui malgrat
que altres fórmules també podrien ser adequades.
La sorpresa, però, no són les il·lustracions
sinó el contingut que il·lustren i el que s'hi diu. Veient el currículum dels
autors hom pot intuir en quina mena de coses es voldrà posar èmfasi. Javier
Barraycoa -independentment que sigui uns dels líders de Societat Civil Catalana
i Somatemps- és una persona vinculada al carlisme més ranci i Manuel Acosta és
professor d'Història de l'escola Viaró de Sant Cugat del Vallés, vinculada a
l'Opus Dei. Com veurem aquestes trajectòries són claus per veure des de quin
punt de vista s'explica aquesta historieta. Ha estat editada per l'organització
Somatemps http://somatemps.me/ que agrupa els historiadors que critiquen
sistemàticament allò que anomenen les derives catalanistes i organitza els seus
Congressos de catalanitat hispànica.
Amb aquest currículum no ens hauria sorprès
que el llibre expliqués la història des d'una òptica conservadora, però sí que
ens ha deixat astorats que faci exaltació de l'Antic Règim i l'absolutisme del
s. XVIII! i que critiqui radicalment el liberalisme i en negui cap aportació
situant-se directament en una mentalitat no preconstitucional del 1978 sinó del
1812!
El martiri de Santa Eulàlia, una santa que mai existí
Així, doncs, la historieta comença poc abans
de la cristianització de la Hispània romana de la qual fa ampli esment així com
dels màrtirs de la Tarraconense, entre els quals fa destacar santa Eulàlia, de
qui actualment tots els estudiosos de les devocions populars tenen clar que és
una invenció posterior i que recull la tradició de santa Eulàlia de Mèrida per
fer-ne un culte local i proper. Sobta doncs enormement que s'esmenti en una
historieta que s'autoproclama explícitament com a real. Una pàgina d'aquest
episodi es recreen morbosament i sensual en el martiri d'aquesta màrtir inexistent,
creant unes escenes que van contra el to general de religiositat casta de l'obra.
En certa manera el còmic intenta explicar la
Catalunya cristiana com a motor de la seva història i tradició, un element -la
tradició- en què aprofundirem més endavant. Per això el tema de l'arribada dels
visigots -i la seva cristianització-, la invasió musulmana i els primers comtes
és un capítol compacte que hom ha de llegir entre línies i que titula com a
"Reconquesta", terme que la historiografia catalana i hispànica
modernes no utilitza mai per considerar-lo arcaic, ja que alguns territoris hispànics
han estat més temps musulmans que cristians i llavors el terme de reconquesta genera
un cert contrasentit. En el context actual serviria una mica abonar la tesi
d'Alqaeda, que pretén reconquerir l'Al-Andalus del qual els musulmans van ser
foragitats fa uns segles pels cristians.
Tota l'edat mitjana, amb el capítol anterior
és un aiguabarreig d'idees, de fets, d'elements descontextualitzats que si no
saps de què van crea la sensació de garbuix de fets encadenats sense que quedin
clars. Conceptes claus com el d'unió dinàstica però no territorial -per
respecta a les lleis dels diversos territoris- o terminologia concreta treta de
context i de forma anacrònica no són explicats con deurien portant directament
cap a l'engany i cap a la tesi de que el cristianisme és l'element clau que ens
portarà a la Unitat d'Espanya.
La tòpica èpica dels Reis Catòlics d'on s'han suprimit els episodis més impresentables
Als Reis Catòlics es dedica tot un capítol farcit
dels tòpics que es posaven de relleu en la historiografia franquista. És una
lluita per una unidad de destino en lo
universal on l'aspecte religiós és molt important. Per això es destaca la
conquesta d'Amèrica i de Granada i curiosament obvia l'expulsió dels jueus o la
creació de la Inquisició. És un aspecte interessant ja que en el llibre hi ha
un cert menyspreu vers els musulmans i en canvi es no vers el jueu. No és que
el llibre sigui sionista -no ho és en cap moment- però si que les minories -i
en alguna època majories- ètniques són tractades de manera diferenciada... La
frase en boca de Ferran el Catòlic dient-li a Isabel que La Divina Providència ens guia! no és una anècdota.
La "invenció" de l'11 de setembre al descobert!
Els episodis de la Guerra dels Segadors -amb un Pau Claris moribund arrepentint-se dels seus pecats polítics- i de
la Guerra de Successió són un seguit de tòpics contra tòpics. El tercer
centenari dels fets de 1714, malgrat la faramalla sobrera, va servir per posar
sobre la taula els fets històrics a partir de l'anàlisi fil per randa dels
arxius locals i estrangers. Això va permetre conèixer -a vegades fins al mínim
detall- què va passar més o menys a cada hora durant una època molt
determinada. En certa manera dintre del món dels historiadors es diu que van
agafar els historiadors amb la feina feta i per això la munió de llibres que
van sortir sobre el tema amb aportacions concretes i innovadores. Per això quan
la historieta parla de manipulació de la Història en època romàntica... fa
riure perquè es nota que no ha estat actualitzat el discurs. Una de les coses
que ha quedat clara en la historiografia actual és que en els fets d'aquesta
època la lluita no fou per un concepte territorial -Catalunya o Espanya- sinó
per unes Llibertats i una manera d'entendre i gestionar un estat que es
perdien. És inadmissible que en un tótum
revolútum se li faci dir a Rossend Nobas -l'escultor del monument a Rafel
de Casanova- que malgrat el Decret de Nova Planta que va abolir institucions
polítiques i legislatives es van mantenir
d'altres com el Consolat de Mar, el
Dret Civil català... Aquests punts suspensius resulten totalment sobrers ja
que no es va mantenir cap altra institució que aquestes dues.
Què bona era la societat estamental de l'Antic Règim i què feliços eren els pagesos abans de la Revolució Francesa
La cosa s'anima en arribar al s. XIX, amb la
Guerra del Francès, anomenada de la Independència com a Espanya. Doncs bé en la
narració d'aquest episodi es fa una exaltació dels valors de l'Antic Règim que
faria tremolar qualsevol unionista constitucionalista actual. Veure pagesos
contents de pagar als aristòcrates (perquè fan la guerra i ens defensen) i a
l'Església perquè renuncia als béns
materials per pregar per la nostra salvació eterna sembla un acudit de mal
gust. És clar que hi havia pagesos que no es plantejaven una situació diferent
de la que patien, però això també passà quan hom abolí l'esclavatge als EUA i cap
historiador exaltaria aquesta situació de Síndrome d'Estocolm de les víctimes...
La protagonista en aquest passatge és Agustina Saragossa -Agustina de Aragón-
que era catalana i això ho remarquen com si fos un gran descobriment, quan
tothom una mica versat en el període ja ho sap sobradament. Em recorda una mica
en Bilbeny reivindicant la catalanitat de Cristòfol Colom, com si això fos molt
transcendent... El que és curiós és la visió que ofereix de les Corts de Cadis
i el liberalisme que s'hi proposa. Després d'acusar els parlamentaris de dropos
i poc compromesos posa en boca d'Agustina: No
lluitem pel liberalisme, sinó per Déu, per Espanya i pel Rei. Òbviament en la
darrera vinyeta de l'episodi se la representa essent felicitada pel rei Ferran
VII.
Terrorisme i Prim
L'episodi dedicat a Prim és una exaltació de
l'espanyolitat dels catalans i el nefast que resulten les idees anarquistes i les
liberals, d'arrels maçones. Curiosament es deixa entreveure que Prim fou
assassinat per un atemptat anarquista quan en realitat les darreres
investigacions apunten directament a Serrano i el seu cercle. La cosa, però,
s'anima quan parlen de les guerres carlines, que anomenen guerres per la defensa de la Tradició. Aquí la defensa de
l'absolutisme i tot el que comporta és realment al·lucinant en ple s. XXI! El
text del narrador ens diu que no existeix
liberalisme moderat. El dogma del liberalisme és el relativisme. Per això no
accepta la Llei Natural, ni els Deu Manaments, ni els costums, ni les
institucions tradicionals... En definitiva, no accepta la Tradició, l'Ésser
d'Espanya. Tot aquest episodi està destinat directament a justificar les
tesis carlines i a menysprear -per maçòniques i liberals- la resta, deixant ben
clara la ideologia de com a mínim un dels dos autors, el carlí Javier
Barraycoa.
El darrer capítol es dedica a tornar sobre el
tema de la espanyolitat de la Renaixença, en la línia de Manuel de Montoliu a
l'article de Breves notas sobre el
espíritu español de la literatura catalana a l'Homenaje de Catalunya liberada a su Caudillo Franco (1939). És una mena de sant tornem-hi al mateix punt
de sempre: l'acusació vers la burgesia de ser la inventora del catalanisme,
obviant tot el moviment catalanista obrer, a la manera de certa esquerra
progressista unionista actual. És remarquen figures com Sant Antoni Maria
Claret, mossèn Cinto o el bisbe Torras i Bages que diu que el Sr. Almirall, com és liberal, nega l'essència de Catalunya i
d'Espanya. En aquesta obra que acabo d’escriure titulada La Tradició
catalana recordo que hem de defensar el
regionalisme tradicional, estimant Catalunya i Espanya.
Els catalanistes i aquesta mania de posar urnes que divideixen la societat
Curiosament, o no, la historieta s'acaba a la
fi del s. XIX dient que la major part del
Poble català rebutjava les interessades especulacions polítiques dels burgesos
catalanistes i manifestava la seva espanyolitat en moments crucials com va
succeir en la Guerra de Cuba. La darrera vinyeta, amb una urna plena de
vots diu que a les eleccions del 1901 els
burgesos i industrials barcelonins de la Unió Catalanista, de la Unió
Regionalista i del Centre Nacional Català es van presentar junts i van obtenir
regidors per a l'Ajuntament de Barcelona i quatre diputats per a les Corts. I
hi afegeix com a colofó apocalíptic i amenaçador: el catalanisme iniciava la seva marxa política al segle XX.
El fet de tancar el llibre a inicis del s. XX
vol dir que els autors són conscients que en parlar dels segles anteriors, si
hom no ho analitza en profunditat el discurs de fons pot passar desapercebut,
però que si expliquessin el segle XX sota la mateixa òptica, com que qui més
qui menys en té memòria familiar, se'ls veuria massa el llautó. No vull ni imaginar
la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la Transició... explicada
per aquests mateixos autors. Suposo que s'adonen que la tolerància que el
moviment unionista té amb l'organització Somatemps s'acabaria sobtadament,
perquè seria tan escandalós que ningú no els podria donar suport sense
mostrar-se públicament com a un retrògrad intransigent i anacrònic.
Des de Piscolabis sempre he dit que la historiografia catalana té un problema greu amb en Bilbeny i el seu
Institut Nova Història que la desprestigia i que caldria que els partits catalanistes i institucions públiques se n'allunyessin per ser una visió historiogràfica fantasiosa i amb manies persecutòries. Per això crec que el bloc unionista hauria de rebutjar públicament un còmic que de tant reaccionari és anacrònic i mentider. No es pot acusar sistemàticament als altres del falsejar la Història i presentar una historieta on s'amaguen dades claus i es fa una interpretació mística de l'evolució i s'exalten valors previs a la Constitució de Cadis. Les forces anomenades constitucionals -del 1978- haurien de demostrar que les acusacions de l'exsoci fundador de SCC
Sr. Pucnik que les bases ideològiques de l'unionisme les posa la ultradreta preconstitucional no són certes. Crec sincerament que l'unionisme -des de la distància ideològica que hi pugui tenir- es mereixia una historieta més sensible a la realitat actual que s'iniciés en l'inici de Catalunya com a entitat política independent i acabés en els nostres dies.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Diveresified%20seller%20(ebay%20USA).jpg)
