dijous, 10 de juliol del 2008

L'Equip Crònica i les caràtules de discos

A l'Ovidi Montllor.

Haig de reconèixer que sóc un incondicional de l’Equip Crònica o Equipo Cronica, com signaren la major part de les seves obres. Crec que execució i concepte estan en perfecta sintonia i que ambdós es retroalimenten. M’emocionen, què voleu que hi faci! Sens cap mena de dubte, si haguessin nascut als EUA actualment serien un grup de referència internacional al costat dels altres grans artistes del Pop Art.


Dintre de la basta producció de l’Equip Crònica (1965-1981) hi ha un apartat que no s’acostuma a posar de relleu, i fins i tot no apareix en la seva bibliografia, ja que són obres no signades manualment i estan destinades a una difusió més àmplia i a sistemes d’impressió més mecanitzats. Són obres pensades i dissenyades per ajudar als altres, des de col·laboracions en calendaris pro presos polítics i altres elements d’efímera, sempre seguint la consigna del grup (que es reflecteix en la globalitat de la seva obra) que nulla estetica sine etica.


D'entre les obres d'aquestes característiques he decidit esmentar els sis dissenys de caràtules de singles (que jo conegui!) per als cantants, valencians com ells mateixos, Raimon i Ovidi Montllor, amb qui, de ben segur, els unia una mateixa esperança de canvi.


Són sis petites obres mestres que testimonien la relació entre el món cultural del moment i el compromís polític de tots els artistes implicats. A més són un bon exemple per veure els canvis estètics de l'Equip Crònica entre els anys 1968 i 1969 (quan foren editats per Discophon a Barcelona) fins que arribaren a consolidar-se artísticament amb una manipulació de l'art anterior i contemporani per convertir-lo en els seus propis símbols, de repressió o de llibertat.


A Catalunya, hi hagué altres exemples d'una relació intensa entre artistes plàstics i cantants que es concretà en el disseny de les portades de discos (singles o LP) per part d'artistes de la talla de Joan Miró, Miralda, Guinovart, Hernàndez Pijoan, Mariscal, Tàpies...



A l'agost del 2012 a través de Todocolección (a través d'una Galeria d'Art d'Albacete) es posà a la venda un original pintat en acrílic sobre una coberta de disc en el que sembla que sigui un projecte de caràtula per al disc de Cançó de la mare i Diguem No. L'obra combina tant la part de baix del disc definitiu com un fons en forma de paper d'embalatge estripat per on surt una menina i al final de la porta un xinès amb el Llibre Roig de Mao. El nom del disc (en petit) porta el nom d'Ahir (diguem no), que eren tal com s'anomenaven la famosa cançó d'en Raimon. Conjuntament amb aquesta obra es venia un disc petit de vinil on el paper del centre també estava pintat destacant l'estrip de les menines i unes lletres a la part inferior on hi consta el nom del cantautor i el títol d'una de les cançons dels disc, Cançó de la mare.


Bibliografia:
DALAMACE-ROGNON, MICHÈLE. Equipo Cronica. Obra Gráfica y Múltiples (1965/1982). Bilbao, Bilboko arte ederretako museoa, 1988.
DALAMACE-ROGNON, MICHÈLE. Equipo Crónica. Catálago razonado a cargo de... València, IVAM, 2001.
LLORENS, TOMÀS. Equipo Cronica. Barcelona, Editorial Gustavo Gili, 1972.
VV.AA. Crónicas de papel. Equipo Crónica. Obra sobre papel 1965-1981. València, IVAM, 2006
http://knol.google.com/k/paco-alberola/equipo-crnica/3rpzuahglgav7/3
Publicat per Galderich a 13:37
Etiquetes de comentaris: ,

23 comentaris:

  1. Pombolitadilluns, de febrer 14, 2011 9:22:00 a. m.

    Me encanta esta especie de "loop" en que has caido porque así podemos apreciar esta entrada estupenda.
    Como no podía ser menos, soy una gran admiradora de las portadas de discos, cosa que la tecnología a desterrado de nuestras vidas empobreciendola graficamente algo más.
    ¡Era el arte pobre para los jóvenes!, ahora tenemos los grafitti en los museos...

    ResponElimina
  2. Clidicedilluns, de febrer 14, 2011 1:15:00 p. m.

    Veus que bé? un apunt que ja no em 'falti' :) M'has fet venir ganes de fer una repassada als meus vinils.

    ResponElimina
  3. Galderichdilluns, de febrer 14, 2011 4:12:00 p. m.

    Pombolita,

    Es nota que no pares de reflexionar sobre tot i tothom. De fet, el meu company del bloc de Galeria d'Imatges, en Leblansky, és un boig de les cobertes. Jo crec que primer els compra per la coberta i després diu que li agrada la música...

    I si, tens raó, els pendrivers no tenen el glamour de les cobertes de discos...

    ResponElimina
  4. Galderichdilluns, de febrer 14, 2011 4:13:00 p. m.

    Clídice,

    A remenar la caixa dels vinils i a gaudir de les sorpreses que retrobaràs!

    ResponElimina
  5. Allaudilluns, de febrer 14, 2011 6:52:00 p. m.

    Hola, Galderich dels temps passats, vinc recomanat pel Galderich del futur, trobo que feies apunts molt interessants. Això dels discos és allò que els gossos escoltaven a les gramoles?

    ResponElimina
  6. Galderichdilluns, de febrer 14, 2011 7:55:00 p. m.

    Allau,
    Com diu la Pombolita (que ha passat a ser la primera comentarista del meu bloc!) això és un "loop"!
    I sí, això rodó és el que escoltaven els gossos... ja saps que m'agrada l'arqueologia!

    ResponElimina
  7. Lluís Boschdilluns, de febrer 14, 2011 8:36:00 p. m.

    ostres, m'ha calfut demanar ajuda per a comprendre la jugada. Tu dius que t'inspires en el caos del Lluís Bosch i a mi em xoca que pugui provocar aquesta mena de caos, però jo m'ho he buscat. Salut, collons!

    ResponElimina
  8. Galderichdilluns, de febrer 14, 2011 11:28:00 p. m.

    Ha, ha... ja veus que això de no deixar fer comentaris a l'origen, autocitar-se... guarda la mà fosca d'un dels millors pertorbadors de la catosfera...

    ResponElimina
  9. Puigmaletdimarts, de febrer 15, 2011 8:34:00 a. m.

    T'imagino escrivint l'apunt del 2011 com Proust i la magdalena, però tu amb un xuxo de crema.

    ResponElimina
  10. Galderichdimarts, de febrer 15, 2011 12:54:00 p. m.

    Gazo,
    Ni magdalenes ni xuxos... no són del meu estil!

    ResponElimina
  11. Marco Fabrizio Ramírez Padilladimarts, de febrer 15, 2011 9:56:00 p. m.

    Causa un poco de nostalgia recordar los tiempos, en que al comprar un disco comprabas una especie de sueño.
    Y por supuesto, que la portada era una parte fundamental de su éxito.

    Las que "nuevamente" nos muestras ¡fantásticas!

    ResponElimina
  12. Galderichdimarts, de febrer 15, 2011 11:27:00 p. m.

    Marco Fabrizio,
    Si, això d'un somni és veritat. Ara aquest plaer de destapar un disc i mirar la caràtula s'ha perdut una mica sobretot pels qui tirem de Spotyfi...

    ResponElimina
  13. Assurdimecres, de febrer 16, 2011 11:30:00 a. m.

    Estic completament d'acord amb el que apuntes sobre les primeres entrades o, pels més veterans, sobre algunes de les entrades escrites de ja fa molt de temps, i és que el “mal” dels blogs, parlo per mi, que sóc lent i dispers en excés, és aquest vertigen diari d'informació interessant que em veig incapaç de digerir.

    M'apunto, doncs, la idea, ja que jo tenia, “in illo tempore”, un altre blog en col·laboració amb una altra persona amb qui vam haver de deixar-ho córrer i on hi ha entrades, sobretot al començament, quan teníem molt pocs lectors, que crec que no han perdut gens l'actualitat i poden resultar interessants.

    Disculpa, per favor, un petit matís, i creu-me que no voldria semblar-te un mestretites, però crec que la paraula “coberta” és només d'ús per als llibres i, en canvi, el terme “caràtula”, tal i com l'utilitzes en el darrer dels teus comentaris, és el correcte per referir-nos als discs.

    ResponElimina
  14. Galderichdimecres, de febrer 16, 2011 11:39:00 a. m.

    Assur,
    Aquesta és la idea. Malgrat tot, aquest bloc en ser tant especialitzat va rebent visites i consultes d'apunts anteriors perquè no són de rabiosa actualitat. Fins i tot els apunts que parlen d'exposicions passades van rebent visites! Però la idea és tornar-los a ressuscitar temporalment per tornar-los a retrobar... me'ls estimo!

    Sobre el tema caràtules i cobertes o portades tinc també els meus dubtes. He pres la paraula coberta com a més genèric. Avui ho preguntaré a filològes a veure què en diuen i canvio la nomenclatura si convé. Gràcies pel suggeriment... i res de mestretites, les coses s'han de dir per millorar!

    ResponElimina
  15. en Girbéndijous, de febrer 17, 2011 8:57:00 a. m.

    Què deuria passar a l'estiu del 2008 per a què nasquessin tants blocs? El Tel, el Pisco, el Foravial, el Riell, aviat l'Allau...; crec que aquesta és la seqüència.
    Sabíem, en el moment inaugural, el feliç dispendi d'energia que ens esperava? Ben segur que no; com tampoc imaginàvem la xarxa de complicitats que ens embolcallaria.

    Mentre escolto l'oportú "Cantarem la vida", penso en si no t'acabaré copiant el teu anar fent xino-xano i a fons.

    ResponElimina
  16. Galderichdijous, de febrer 17, 2011 9:37:00 a. m.

    Girbén,
    Mai m'havia plantejat un naixement tots a l'hora, en el mateix moment. I això que vam néixer quan deien que els blocs estaven en crisi!
    I si, el xino-xano potser és el que defineix el bloc, m'ha agradat!

    ResponElimina
  17. Galderichdijous, de febrer 17, 2011 11:22:00 p. m.

    Assur,
    En Parèmies comenta que segons el DIEC, la caràtula és la "Bossa de cartolina que serveix per a protegir els discos musicals". Per tant, de les cobertes dels discos en diríem caràtules, sí.
    Gràcies per l'avís.

    ResponElimina
  18. Unknowndivendres, de febrer 18, 2011 12:53:00 p. m.

    Recordo un especialista de Bandes sonores amb qui vaig treballar que detestava el -llavors acabats d'estrenar CD. Estèticament, gràficament -i li dóno la raó- les caràtules dels LP tenien moltes més possibilitats. No diguem res del Mp3 actuals...

    Interessant el que diu en Girbén, jo tampoc no m'havia adonat que vam "neixer" molts alhora. Ara sembla que passem una crisi, però tot i ser un tòpic, de les crisis sempre surt alguna cosa bona. Com, per exempel, erescatar apunts antics. Hi ha unes quantes influències en com ho has fet... està bé que seguim pensant sobre el mitjà.
    Jo potser no ho he expressat gaire, però hi dono voltes..

    ResponElimina
  19. Galderichdivendres, de febrer 18, 2011 1:52:00 p. m.

    Eulàlia,
    En Leb és un fanàtic dels CD perquè hi ha autèntiques virgueries.
    Sobre el repensar-se sempre és interessant malgrat que acostumo a triar les opcions més pràctiques.

    ResponElimina
  20. Eduarddivendres, de febrer 18, 2011 5:41:00 p. m.

    Mireu jo pel que fa a la música sempre he valorat més el so que la caratula. Però si la caratula és maca millor que millor, algunes d'aquestes estan molt ben parides.

    ResponElimina
  21. Galderichdivendres, de febrer 18, 2011 5:50:00 p. m.

    Eduard,
    Quan continent i contingut arriben a l'harmonia podem dir que s'ha aconseguit una obra mestra. El problema actual, com alguns ja referencien és la pèrdua dels valors de l'embolicall de la música que a vegades diu molt del seu contingut com les portades dels llibres o els cartells de les pel·lícules.

    ResponElimina
  22. en Girbéndissabte, de febrer 19, 2011 10:49:00 a. m.

    Jo només he fet una caràtula en la vida. Va ser pel disc "No sé si vull ser gran" dels Lontainers; nom dels Quico, el Cèlio, el mut i el noi a finals dels 80... Ells van quedar encantats: Sembla d'ECM! -digueren tot palesant les seves referències. Fins i tot ens van donar un premi a la millor portada.
    Aquest és un cas clar de descohesió entre continent i contingut.

    ResponElimina
  23. Galderichdissabte, de febrer 19, 2011 11:57:00 a. m.

    Girbén,
    La Galeria d'Imatges espera una donació virtual...
    No podem opinar sobre descohesió entre continent i contingut perquè no he trobat cap arxiu de so dels Lontainers!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)