Teresa Pauner (? – 1807), Gravadora

Goig en honor de Sant Camil publicats a la darrera dècada del s. XVIII

No és cap secret si us dic que d’artistes femenines n’hi ha ben poques de referenciades, abans del segle XX, perquè el món de l’art (com tota la resta dels móns no considerats exclusivament femenins) ha estat acaparat per homes.

Malgrat tot, sempre hi ha el dubte de si això ha estat tant així o ha estat la voluntat masculina de fer veure que les coses sempre han estat així.

En el cas dels obradors de les impremtes la situació no necessàriament havia de ser així i hi ha força documentació de dones dintre d’aquest món, per exemple quan es feien càrrec del negoci a causa de la mort del marit (moltes vegades amb el nom de Vda. de...). Això vol dir que estava totalment capacitada per dirigir-lo i que, a més, havia de tenir alguna pràctica anterior per poder fer-se’n càrrec. És a dir, que hi havia dones que treballaven en negocis familiars artesans i de tota mena, però no hi constaven com a treballadores.

Tot això ve a tomb a causa d’una gravadora barcelonina que sembla que volia trencar l’anonimat. Teresa Pauner és un clar exemple de dona vinculada per tradició familiar a un ofici (en aquest cas de gravadors) però que si no fos per la seva voluntat de signar les obres que realitzava avui no sabríem ni que va existir.

En el segle XVIII era molt estrany que el artistes xilogràfics (considerats artesans) signessin les fustes que treballaven per imprimir (a diferència dels gravadors a l’aiguafort que feien una tasca d’una categoria percebuda com a superior). Per això, la majoria dels gravadors de xilografies són avui anònims i els que coneixem per documentació no els podem relacionar amb l’obra que van fer. A més, la majoria de les xilografies estaven destinades a l’estamparia popular (especialment en els goigs) i, en conseqüència, no tenien la valoració que avui els podem donar en un context de reivindicació de l’art popular.

Xilografia de Sant Camil signada per Teresa Pauner

D’entre els artistes gravadors barcelonins trobem la figura de Teresa Pauner, una de les poques dones gravadores de qui coneixem el nom. Es tracta, segurament, de la filla del gravador Domènec Pauner (qui també signà algun dels seus gravats). Que signés alguns dels gravats amb Teresa Pauner f(eci)t. (Teresa Pauner em fa fer) ens permet intuir la voluntat que tenia de sortir de l’anonimat i de donar-se a conèixer.

Segurament el gravat parteix d’un d’anterior que li serví d’inspiració. Està molt ben resolt, dintre de les formes de la xilografia popular, el que demostra que era una gravadora competent.

Aquest goig dedicat a sant Camil de Lelis, fundador d’una ordre de frares que es dedicaven a l’assistència de malalts i moribunds, repeteix el model habitual dels goigs, però el gravat central amb la imatge del sant és molt rica iconogràficament, i això és el que fa creure que es tracta d’un gravat copiat. A més del retrat del sant, vestit amb l’hàbit de l’ordre que havia fundat, hi ha un conjunt d’al·legories, amb signes i símbols diversos, entre els quals destaca el símbol de Vaticà, el birret i les claus de Pere.

Malgrat la qualitat de l’obra de Teresa Pauner, poca cosa sabem de la seva personalitat. Consta, en algun dels llibres on se l’esmenta, que va morir el 1807 i és reconeguda la seva vinculació amb la nissaga de gravadors Pauner. Aquestes són les escasses notícies que en tenim. D’altra banda, he localitzat només tres gravats signats per ella (un, aquest mateix que comentem, imprès a finals del s. XVIII) i no tenim constància que se n’hi hagin atribuït altres d’anònims.

Malgrat la migradesa de dades, crec que és interessant mostrar l’obra d’aquesta gravadora i trencar els tòpics antiquats que diuen que, en el terreny de les arts -abans del segle XX-, les dones només han servit d’inspiració per als artistes masculins!

BIBLIOGRAFIA:

FONTBONA, FRANCESC. La xilografia a Catalunya entre 1800 i 1923. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1992.

SOCIAS BATET, IMMACULADA. Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica catalana en els segles XVII i XVIII. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2001.

SOCIAS BATET, IMMACULADA. Els Abadal, un llinatge de gravadors. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007.

El cartell d’Autopark de Ferran Texidor (1936) i la censura franquista

A la família Morera-Cistaré

Fa uns tres mesos que vam anar a passar un cap de setmana a casa dels bons amics Mònica, David, Mariona i Clara a Sant Martí de Maldà (Urgell). Plovia, com a inici de la fi de la sequera, a bots i barrals, sobre uns camps ressecs d’on espuntava un blat migrat i esgrogueït... Una de les coses que vam fer va ser anar al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú, altament recomanable.

Auca-cartell-propaganda d'Atracciones Apolo (principis anys 40) com el que hi ha al Museu del Joguet i dels Autòmats de Verdú.
(Foto Enric H. March)

 

Visitant les sales dels autòmats vaig veure un cartell-propaganda que em va cridar molt l’atenció. Era part del revers d’una auca del Parque de atracciones Apolo de principis dels anys 40 que reproduïa un antic cartell del mateix local de l’època de la República, concretament del 1936. Com era lògic, la petja de la censura franquista havia fet les seves malvestats i havia potinejat el cartell original que havia estat dissenyat per Ferran Texidor.

Cartell litografiat de Ferran Texidor (1936)

L’original (105 x 71 cm. i estampat a la Litografia Viladomat de Barcelona), molt vinculat a les maneres de fer d’Antoni Clavé, Grau Sala... i altres il·lustradors de l’època republicana a Catalunya, era una fantasia d’un personatge femení, pràcticament nu, però amb uns atributs que la podrien emparentar amb una fada, una bruixa o una endevina. Aquesta dona sura en l’aire per davant d’un drac, tot vermell, que surt d’una cova feréstega. Tot plegat fa referència a una de les atraccions que contenia aquest local. El nom de les atraccions en aquell moment era el d’Autopark i el cartell estava escrit com era lògic en català i el situava a l’avinguda Francesc Layret (nom oficial que rebia el Paral·lel a l’època republicana, per substituir el de Marqués del Duero imposat el 1874 sobre el de Paral.lel).

Ferran Texidor va concebre aquest cartell com a una idealització del que a dintre hom es podria trobar. Així doncs, segons unes postals de l'època del cartell de la col·lecció d'Enric H. March, podem observar que hi havia com a mínim dues escultures de dones nues a més del drac que hi apareix als seus peus a més del paisatge d'estalactites. Això vol dir que iconogràficament l'autor intenta recullir els elements més sorprenents que hi havia en aquesta espècie de túnel sorprenent. Com podem veure en la filmació que es va fer durant el franquisme aquests dos nus femenins foren retirats de les atraccions.

A nivell estètic el cartell és molt subtil, amb uns grisos molt esvaïts i matisadors del cos i del fons, amb un predomini del blanc com a massa general del cartell. El drac i la dona estan concebuts com unes línies diagonals que s’entrecreuen per donar moviment al cartell, el moviment que l’espectador trobarà quan entri a l’Autopark. Hi va aplicar una tinta bronze que aparenta daurat (ho lamento, però per Internet no s’aprecia del tot la qualitat d’aquest matís) que li donava una qualitat que si se’m permet la qualificaré d’excelsa! Per acabar-ho d’arrodonir la tipografia variada i del tot encertada ens acaba de fer la sensació de varietat que un lloc tant atractiu com aquest havia de donar.

Cartell manipulat barroerament (principis anys 40)

La dictadura franquista es va caracteritzar per una forta repressió contra tot el que fos judeomasonicomarxitaseparatista però també per tota una sèrie de mesquineses derivades d’aquesta fòbia. Contemplant l’exemplar del cartell conservat al Museu del Joguet, vaig veure clar que en aquest cas es tractava d’un reflex d’aquesta mesquinesa. Havien tapat la nuesa de la noia amb un vestit gris (tot era gris!) i a causa de l’escassetat de recursos econòmics havien canviat la tinta bronze per una tinta de color taronja horrorosa. La variació tipogràfica havia desaparegut i el nom de les atraccions s’havia canviat per considerar les autoritats que era un nom estranger, en aquest cas propi de la pérfida albión. A més el català havia desaparegut com a llengua de comunicació per ser substituït pel castellà. En definitiva, havien amputat un clar exemple del disseny d’època republicana i alhora tot un món nou d’esperances.

Posteriorment i no contents amb el resultat del disseny i adaptant-se encara més als nous temps el 1942 van editar un nou cartell anunciador del parc d'atraccions obra de R. Arenys.

Cartell de R. Arenys (1942)

Ferran Texidor treballà com a il·lustrador i decorador. Marxà a l’exili com tants i s'instal·là a Nova York. Per a una molt bona monografia sobre aquest autor heu d'anar a l'imprescindible blog de Santi Barjau, Els "meus" cartells.

Cartell de Ferran Texidor (1937)

Sobre el parc d’atraccions Apol·lo recomano aquest article i aquest com a ampliació del mateix autor.

Bar del c/Provença, entre Muntaner i Aribau on es guarden diversos objectes de l'Autopark o Atraciones Apolo amb la reproducció del cartell censurat (Foto Pere Castaño)
 
Fragment  de la pel·lícula Apartado de correos 1001 de Julio Salvador on s'observen les atraccions principals de l'Autopark el Tren del terror, l'Autogruta o la Casa de la risa

BIBLIOGRAFIA:

CARULLA, JORDI I ALTRES. Catalunya en 1000 cartells. Des dels orígens fins a la Guerra Civil. Barcelona, Postermil S.L., 1994.

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

Decretos y órdenes de las Cortes de Cadiz (1810-1814), els fonaments de l'Estat liberal

Col·lección de los decretos y órdenes que han expedido las Cortes Generales y Extraordinarias.
Càdis, Impremta reial, 1810-1814.

A en Ferran Borràs, entusiasta de la Història

Indubtablement, aquests quatre volums són un símbol de la democratització de l'Estat Espanyol i també de l'inici de l'existència d'un estat unitari. Per primera vegada es va legislar pensant en la unitat territorial -incloses les colònies americanes- a diferència del que s'havia fet fins aquell moment i, a més, aplicant-hi el pensament liberal que pretenia posar fi als privilegis tant territorials com estamentals.

Decret d'abolició de la Mita americana

Si aquesta legislació té un aspecte indubtablement positiu, com és l'acabament dels privilegis, les injustícies i arbitrarietats de l'Antic Règim -almenys sobre el paper-, des d'un punt de vista territorial suposa el centralisme legislatiu i la plasmació per llei de la incomprensió de les realitats nacionals que no siguin l'estatal. Això, però, és un aspecte en què no entrarem en aquesta ocasió.

Decret d'abolició dels privilegis de l'aristocràcia

Pel que fa a l'aspecte de legislació liberal, que és el que ara ens interessa, aquesta Colección de Decretos y Órdenes introdueixen a Espanya els plantejaments polítics del liberalisme que a França s'estaven imposant per la via de la Revolució Francesa i que aquí es van introduir gràcies a les Corts de Cadis. Això succeí, paradoxalment, en plena Guerra del Francès (1808-1814). En aquesta guerra d'ocupació, causada principalment per la incompetència reial (tant de Carles IV com de Ferran VII) hi va haver un petit territori que no va ser ocupat (com el poblat d'Astèrix i Obèlix): Cadis. Allà s'erigí un parlament que s'autoproclamà regent del país fins que no tornés el rei que demanaven com a propi, Ferran VII el desitjat.

Decret d'abolició de la Inquisició

A Cadis, per diverses raons, s'inicià una tasca legislativa liberal de primer ordre per l'època, que va culminar en la Constitució de Cadis. La col·lecció de decrets i ordres que presentem recull la constitució mateixa i altres textos aprovats poc abans i poc després per les Corts de Cadis. Així, doncs, hi podem trobar els decrets d'anul·lació dels privilegis dels gremis i dels senyorius jurisdiccionals, la derogació de la Inquisició i de la Mita (sistema d'explotació dels indis americans), la prohibició dels maltractes i les tortures als presos i de la forca com a sistema d'execució de la pena de mort (malgrat que s'institucionalitzà la del garrot que malauradament s'utilitzà fins el 1974!), el càstig corporal als infants per part dels professors, i, alhora, s'instituïren premis econòmics per actituds considerades cíviques com ara la persecució i mort dels llops... A més a més, es donava més llibertat d'expressió, s'instituïa la divisió de poders dintre de l'organigrama estatal, alguns drets fonamentals com el de la intimitat i inviolabilitat de la correspondència, es reconeixia la Sobirania nacional en comptes de la reial i, en especial, el de la difusió de la Constitució a través de la publicació del text com una part de la tasca legislativa.

 Abolició de la pena de forca

La Constitució fou aprovada el 19 de març -dia de Sant Josep- del 1812. Per això, els andalusos, amb la seva visió còmica fins de les coses més serioses, van anomenar-la La Pepa. D'aquí va néixer el crit de: ¡Viva la Pepa!, que venia a significar: Visca la llibertat que simbolitza Constitució de Cadis! Aquest crit ha perdurat en la memòria popular com a sinònim de: Visca la disbauxa!, segurament per influència dels carlins i altres conservadors, que veien en la Constitució de Cadis la legitimació del capgirament de l'ordre establert que duia a la fi de l'Antic Règim i dels privilegis llargament conservats.

Abolició dels càstigs corporals a les escoles.

Decret de persecució dels llops

No està gens malament, tot plegat!, tot i que són decrets que no es van arribar a aplicar perquè el país estava en guerra i només hi havia sota la jurisdicció de les Corts la zona de Cadis i perquè, en tornar Ferran VII, el primer que va fer va ser derogar la Constitució de Cadis i tots els decrets d'aquestes corts. Malgrat aquest greu contratemps, els decrets de Cadis inspiraren tot el moviment liberal espanyol (i també europeu!) dels s. XIX i es van poder aplicar només durant el Trienni Liberal (1820-1823). Després d'aquest curt període, la persecució antiliberal obligà molts intel·lectuals a marxar a l'exili (Goya entre ells) i a reivindicar durant tot el s. XIX una legislació liberal com la de Cadis. L'enfrontament entre absolutistes i liberals va acabar provocant les Guerres Carlines i tota una sèrie de pronunciaments (cops d'estat) de tall liberal.

Decret de llibertat de comerç i final dels privilegis gremials

Com que amb l'arribada de Ferran VII s'inicià la persecució dels liberals, molts dels que en tenien, es va despendre de les edicions de la Constitució de Cadis o de la col·lecció de decrets. Per això exemplars com aquest són molt rars, tant, que fins i tot la Biblioteca del Senat de Madrid no compta amb la primera edició dels decrets tot i ser la millor biblioteca pública especialitzada en legislació constitucional.

Abolició de la tortura

BIBLIOGRAFIA
VV.AA. Las Cortes de Cadiz y la Constitución de 1812. Catálogo Bibliográfico. Madrid, Biblioteca del Senado, 1987.

Publicació íntegra en facsímil:
Colección de Decretos... Volum I
Colección de Decretos... Volum II
Colección de Decretos... Volum III

Colección de Decretos... Volum IV