divendres, 22 d’agost de 2008

El cartell d’Autopark de Ferran Texidor (1936) i la censura franquista

A la família Morera-Cistaré

Fa uns tres mesos que vam anar a passar un cap de setmana a casa dels bons amics Mònica, David, Mariona i Clara a Sant Martí de Maldà (Urgell). Plovia, com a inici de la fi de la sequera, a bots i barrals, sobre uns camps ressecs d’on espuntava un blat migrat i esgrogueït... Una de les coses que vam fer va ser anar al Museu de Joguets i Autòmats de Verdú, altament recomanable.




Auca-cartell-propaganda d'Atracciones Apolo (principis anys 40) com el que hi ha al Museu del Joguet i dels Autòmats de Verdú.
(Foto Enric H. March)

 
Visitant les sales dels autòmats vaig veure un cartell-propaganda que em va cridar molt l’atenció. Era part del revers d’una auca del Parque de atracciones Apolo de principis dels anys 40 que reproduïa un antic cartell del mateix local de l’època de la República, concretament del 1936. Com era lògic, la petja de la censura franquista havia fet les seves malvestats i havia potinejat el cartell original que havia estat dissenyat per Ferran Texidor.

Cartell litografiat de Ferran Texidor (1936)

L’original (105 x 71 cm. i estampat a la Litografia Viladomat de Barcelona), molt vinculat a les maneres de fer d’Antoni Clavé, Grau Sala... i altres il·lustradors de l’època republicana a Catalunya, era una fantasia d’un personatge femení, pràcticament nu, però amb uns atributs que la podrien emparentar amb una fada, una bruixa o una endevina. Aquesta dona sura en l’aire per davant d’un drac, tot vermell, que surt d’una cova feréstega. Tot plegat fa referència a una de les atraccions que contenia aquest local. El nom de les atraccions en aquell moment era el d’Autopark i el cartell estava escrit com era lògic en català i el situava a l’avinguda Francesc Layret (nom oficial que rebia el Paral·lel a l’època republicana, per substituir el de Marqués del Duero imposat el 1874 sobre el de Paral.lel).





Ferran Texidor va concebre aquest cartell com a una idealització del que a dintre hom es podria trobar. Així doncs, segons unes postals de l'època del cartell de la col·lecció d'Enric H. March, podem observar que hi havia com a mínim dues escultures de dones nues a més del drac que hi apareix als seus peus a més del paisatge d'estalactites. Això vol dir que iconogràficament l'autor intenta recullir els elements més sorprenents que hi havia en aquesta espècie de túnel sorprenent. Com podem veure en la filmació que es va fer durant el franquisme aquests dos nus femenins foren retirats de les atraccions.

A nivell estètic el cartell és molt subtil, amb uns grisos molt esvaïts i matisadors del cos i del fons, amb un predomini del blanc com a massa general del cartell. El drac i la dona estan concebuts com unes línies diagonals que s’entrecreuen per donar moviment al cartell, el moviment que l’espectador trobarà quan entri a l’Autopark. Hi va aplicar una tinta bronze que aparenta daurat (ho lamento, però per Internet no s’aprecia del tot la qualitat d’aquest matís) que li donava una qualitat que si se’m permet la qualificaré d’excelsa! Per acabar-ho d’arrodonir la tipografia variada i del tot encertada ens acaba de fer la sensació de varietat que un lloc tant atractiu com aquest havia de donar.

Cartell manipulat barroerament (principis anys 40)

La dictadura franquista es va caracteritzar per una forta repressió contra tot el que fos judeomasonicomarxitaseparatista però també per tota una sèrie de mesquineses derivades d’aquesta fòbia. Contemplant l’exemplar del cartell conservat al Museu del Joguet, vaig veure clar que en aquest cas es tractava d’un reflex d’aquesta mesquinesa. Havien tapat la nuesa de la noia amb un vestit gris (tot era gris!) i a causa de l’escassetat de recursos econòmics havien canviat la tinta bronze per una tinta de color taronja horrorosa. La variació tipogràfica havia desaparegut i el nom de les atraccions s’havia canviat per considerar les autoritats que era un nom estranger, en aquest cas propi de la pérfida albión. A més el català havia desaparegut com a llengua de comunicació per ser substituït pel castellà. En definitiva, havien amputat un clar exemple del disseny d’època republicana i alhora tot un món nou d’esperances.

Posteriorment i no contents amb el resultat del disseny i adaptant-se encara més als nous temps el 1942 van editar un nou cartell anunciador del parc d'atraccions obra de R. Arenys.

Cartell de R. Arenys (1942)

Ferran Texidor treballà com a il·lustrador i decorador. Marxà a l’exili com tants i s'instal·là a Nova York. Per a una molt bona monografia sobre aquest autor heu d'anar a l'imprescindible blog de Santi Barjau, Els "meus" cartells.

Cartell de Ferran Texidor (1937)

Sobre el parc d’atraccions Apol·lo recomano aquest article i aquest com a ampliació del mateix autor.

Bar del c/Provença, entre Muntaner i Aribau on es guarden diversos objectes de l'Autopark o Atraciones Apolo amb la reproducció del cartell censurat (Foto Pere Castaño)
 
Fragment  de la pel·lícula Apartado de correos 1001 de Julio Salvador on s'observen les atraccions principals de l'Autopark el Tren del terror, l'Autogruta o la Casa de la risa




BIBLIOGRAFIA:

CARULLA, JORDI I ALTRES. Catalunya en 1000 cartells. Des dels orígens fins a la Guerra Civil. Barcelona, Postermil S.L., 1994.

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació


13 comentaris:

  1. No tinc els teus coneixements sobre la censura franquista tan profunds com els téns tu. No obstant, quan al meu treball de recerca vaig treballar la qüestió i a vegades et sorprens de que un règim autoritari censuri coses tan minces. Vull dir que pots entendre -no aprobar- que censuri els diaris, la propaganda i tal, però quelcom tan innocent com una auca... No sé, des del meu punt de vista demostrar que els dictadors i les seves camarilles tenien unes ments força pròximes al sadisme i l'estupidesa.

    ResponElimina
  2. Eduard,

    Un dels problemes de la censura franquista és la manca de directrius molt clares i determinades... una espècie de catàleg, vaja. Per això els censors no se la jugaven i censuraven tot el que els podia portar problemes. I per això a vegades resulta arbitrària i contundent i a vegades se'ls podia colar algun gol si el censor estava una mica adormit. Construir un país així és realment molt difícil!

    ResponElimina
  3. Estic d'acord que la censura franquista molt probablement fos de les pitjors des del punt de vista organitzatiu (com tot el règim per altra banda). No obstant, insisteixo en que si mires a tots els dictadors veruràs que a vegades censuraven qüestions que no hi treien el cap a res de censurar-les. Ja sé que em diràs que és molt freudià, però jo crec que els dictadors i les camarilles que els envolten són com una pila de criatures que es posen a jugar sobre un taulell enorme amb el despotisme irracional que caracteritza la ment infantil. Clar que pel seu deleit i pel nostre patiment el tauell no és una mentida sinó que és el món real.

    ResponElimina
  4. Eduard,
    Si, és massa freudià. El seu despotisme és racional i predeterminat a la recerca d'un objectiu concret. El problema és com concreten i el què concreten per a censurar.

    ResponElimina
  5. Saps que he passat una pila de vegades pel davant d'aquest local de La Fira? Vaig viure força aprop, a Aribau/Provença... Ara me'l miraré d'una altra manera.
    I a banda d'això, llegint i mirant aquest apunt també he vist com hem evolucionat (o envellit tots plegats en aquesta aventura dels blogs).

    ResponElimina
  6. Muy buena entrada y buena comparación. Creo que los actos de censura tiene mucho que ver con los demonios internos del censor.

    ResponElimina
  7. Es muy bonito el cartel pero lo que más me gusta son las tipografías, son preciosas todas.
    Está bien que vuelvas atrás en el tiempo, descubro cosas que no había visto antes, gracias.

    ResponElimina
  8. Lluís,
    Si, jo també havia vist aquest local i no m'hi havia fixa't mai. Formava part del paisatge i ja està.

    I si, anem evolucionant i suposo que això és bo. Per aquest motiu trobo interessant ressuscitar algun dels antics apunts.

    ResponElimina
  9. Marco Fabrizio,

    Això dels "demonios internos del censor" és realment veritat. Cada persona és un món i cada censor varis a l'hora.

    ResponElimina
  10. Pombolita,

    Totalment d'acord amb el tema de les tipografies. A veure si en puc parlar un dia d'aquests sobre l'estètica de la república. Em sembla que en honor teu penjaré els dos cartells de costat per comparar l'època republicana i franquista de costat i veure quin utilització de la tipografia se'n feia.

    M'has fet redescobrir un aspecte que ara em servirà.

    ResponElimina
  11. Aquí teniu una millor versó d'aquest cartell.
    http://media-cache-ak0.pinimg.com/originals/d7/ae/f8/d7aef81cd2042bae8d873518b84dc5a1.jpg

    ResponElimina
  12. Spaeweif,
    Gràcies per la imatge. Malgrat tot els colors són més reals amb la imatge que reproduïm a pesar de les arrugues.

    ResponElimina
  13. Aquest apunt ha estat retocat el 10/2/16 arran del comentari d'un lector anònim -que després va borrar-lo- i a les postals inèdites de la col·lecció d'Enric H. March. A més l'he enllaçat al blog d'Els "meus" cartells de Santi Barjau on hi ha una biografia molt complerta del nostre autor.

    El comentari deia:

    "Esta en lo cierto, Ferran Texidor Guillen, estuvo exiliado con su mujer y su hijo en New York, su hijo Fernando Texidor (Tito) al igual que su padre también es un artista total (pintura, escultura, cartelería, postales, películas, etc...) destacar de sus largos años en USA,las esculturas en Central Park de Alice in the Wonderland, y el reloj de la entrada del Zoo de NY... "

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols