L’etern efímer, dol i festa de la monarquia en els gravats del s. XVI al XIX

El Gabinet d’Arts Gràfiques d'Antiguitats Palau torna a organitzar una nova i sorprenent exposició. En aquest cas l’exposició gira a l’entorn dels gravats que es realitzaren per preservar la memòria dels actes oficials que es realitzaven a l’entorn de les commemoracions de motius reials, bé fossin per qüestions de festa o bé per qüestions de dol. En aquestes festes hom feia muntatges efímers per donar relleu a les celebracions i aquests muntatges són precisament el que recullen els gravats exposats, per perpetuar-ne la memòria.

Se’m fa una mica difícil parlar en un article obert d’aquesta exposició perquè el seu organitzador, l’antiquari i grillat dels gravats Albert Martí Palau, em va demanar -sabent que jo també sóc un xalat dels gravats- una petita col·laboració. Ens coneixem de fa ja un grapat d’anys i hem compartit la nostra dèria. Ell sabia que una de les meves tantes debilitats era precisament la reproducció impresa de l’art efímer. De fet en el bloc hi ha un apartat dedicat a les Manifestacions efímeres com a etiqueta. Suposo que en veure aquesta secció al Piscolabis Librorum en la qual ja hi havia unes quantes obres relacionades em convidà a escriure la introducció del catàleg de l’exposició.

Vista parcial de les sales del Gabinet d'Arts Gràfiques amb les commemoracions efímeres gravades.

Perquè l’exposició fos del tot rodona i abastés tota la cronològica i temàtica prevista, em va demanar que li deixés algunes de les obres que tinc i que havia publicat aquí, al Piscolabis, encara que no poguessin anar a la venda. Que un antiquari faci prevaler, en una exposició, el concepte historiogràfic al comercial crec que vol dir molt, i que aquest tret és un dels definitoris del projecte del Gabinet mateix.

L’exposició és la més completa sobre aquesta temàtica que s’ha fet mai a tot Espanya. Se n’havien fet de monogràfiques com la dedicada a Carles V, a Andalusia, o la de la Màscara Reial del 1764 de Barcelona, al MNAC, per exemple. Però mai ningú no n’havia organitzada una que englobés totes les diverses manifestacions efímeres reials i derivades amb un arc cronològic i espacial tant ampli.

Gravats i llibres de la visita de Carles IV el 1802, dels homenatges als voluntaris catalans del 1860 i de les noces reials d'Alfons XII el 1879.

Malgrat reunir una majoria de peces originàries de Barcelona, l’exposició aporta peces de Països Baixos, Alemanya, França, Itàlia, Espanya... i fins i tot una de Mèxic. Cronològicament també és molt àmplia perquè s’inicia amb els funerals que Felip II organitzà a la memòria del seu pare Carles I (1559) i arriba fins a la boda d’Alfons XII amb M. Cristina a Madrid (1879).

Aquesta amplitud cronològica ens permet gaudir de diverses categories de celebracions i tipologies dintre de les festes. Així hem de distingir entre les commemoracions de celebració reial festiva (visites reials, coronaments, bodes, natalicis, signatures de pau...) de les de dol (funerals de reis i reines).

L’exposició volgudament diferencia les que són de festes efímeres religioses de les civils, ja que les primeres són cícliques (processons de Corpus, Setmana Santa, Assumpcions de la Mare de Déu...) i les segones són puntuals, fetes expressament per a l’esdeveniment concret que les motivava.

Burí de Domènec Esturc que recull el túmul funerari que Girona dedicà al Governador i General Mariano Àlvares el 1816.

La gran virtut d’aquesta mostra és la gran varietat d’exemples que ens permeten apreciar les diverses variacions i pervivències de tipologies que l’evolució de les formes artístiques ens ha aportat. Són significatius, en aquest cas, la gran munió de túmuls funeraris que es construïren en diverses èpoques i que situats uns al costat dels altres ens permet apreciar l’evolució formal que es produeix entre el s. xvii i el s. xix.

Vista general de la sala d'exposicions amb el fons amb la Comitiva fúnebre de Carles V del 1559 dividida en diversos fragments i detall de la perfecció tècnica dels gravats de la mateixa, obra de Cock i els germans Doetecum.

D‘entre les peces funeràries cal destacar la comitiva fúnebre que Felip II dedicà al seu pare, l’emperador Carles V, a Brussel·les el 1559. Únicament la seva contemplació ja justifica la visita a l’exposició, perquè fou gravada i il·luminada amb uns colors molt vius per mans expertes. Aquesta peça fa uns 10 m. de llargada, i forma una llarga cinta en forma de rotlle. Estava pensada com un objecte de precinema perquè es pogués reconstruir aquest acte amb el simple gest de desenrotllar l’obra per un extrem i anar-la enroscant al mateix temps.

Dibuix original de la carrossa que els argenters de Mèxic van organitzar per celebrar l'entronització de Lluís I el 1724. Cal suposar que aquest dibuix havia de ser la base per a la realització del gravat que recolliria la memòria d'aquests actes i que la brevetat d'aquest rei va provocar que ja no calgués aquest esforç d'impressió.

D’entre les peces de tema joiós destaca el llibret sobre les festes que els argenters de Mèxic (el gremi més important) van celebrar per l’entronització de Lluís I com a rei de les Espanyes. Aquesta peça té la gràcia de ser l’original dibuixat pel seu autor, Pedro Antonio Avilés, i no pas d’un gravat. Hi ha una il·lustració gran i molt vistosa amb la carrossa que es va organitzar per a l’ocasió i l’aparador d’objectes d’orfebreria que es muntà davant de la porta de la casa gremial, que hagué de ser severament custodiada per membres de l’exèrcit. Aquesta peça, en ser única i inèdita, compta amb un estudi de la Dra. Canalda dintre del catàleg publicat per a aquesta ocasió.

Portada de la impressió que es va dur a terme el 1764 per commemorar la vinguda de Carles III a Barcelona el 1759. Cinc anys d'esforços editorials per aconseguir un dels millors llibres del s. XVIII espanyol.

També són de temàtica festiva les festes que organitzaren els argenters de Barcelona en època de Carles II i sobretot la Màscara reial que el 1764 s’edità a Barcelona i que es considera el millor llibre editat a Espanya del s. XVIII. Tota una fsta pels sentits!

Curiós souvenir amb l'arbre geneològic de la família de Carles IV amb les siluetes dels seus membres retallades entre el tronc i les branques.

Plànol de Barcelona amb els recorreguts de la Màscara que es celebrà en honor de la visita de Carles IV el 1802. És l'únic exemplar conegut.

Dintre de les festes més recents cal destacar les realitzades per a les vingudes de Carles IV i Ferran VII amb tota mena d’impresos, des dels més luxosos als més populars, des de litografies a xilografies i les raríssimes xilografies a color estampades al bac.

Xilografia popular estampada al bac amb la representació de la Màscara reial celebrada per la vinguda de Ferran VII el 1827

També cal destacar la rebuda que es realitzà el 1860 pel retorn dels voluntaris catalans de la Guerra d’Àfrica encapçalats pel General Prim amb diverses peces que ho commemoraren.

Tècnicament, l’exposició acaba amb dues tècniques que no van aparèixer fins a finals del s. xix com són la cromolitografia per al rotlle de les noces d’Alfons XII i M. Cristina, d’una llargada de 24 m., i del qual també s’exhibeix la versió preparada per muntar, i la fotografia d’un monument commemoratiu de la Tercera Guerra Carlina.

Per si això fos poc, també es presenta en maniquins una sèrie de vestits de final del s. xix o principi del s. xx, que corresponen a la indumentària de les trampes de les processons de Corpus de Barcelona (les trampes eren els personatges encarregats d’encapçalar–la i donar més relleu a les processons) Els vestits són molt decorats i vistosos i són un molt bon complement per a l’obra gràfica de l’exposició ja que ens ajuden a entendre quin era l’acoloriment que, sense cap mena de dubte, omplia aquests actes festius.

Tres dels 40 i escaig vestits de les trampes de Barcelona que s'utilitzaven per la processó de Corpus

En fi, una ocasió única per a gaudir d’un espectacle visual entorn de la monarquia (sobretot la borbònica) i reflexionar sobre quin fou el paper real de les capes benestants catalanes en relació a la monarquia borbònica. Estaria bé que alguna institució pública organitzés una exposició semblant de cara a les commemoracions del 1714.

Seria una exposició polèmica que ja ens aniria bé...

Carles Rahola i el seu amor als llibres (1928), 70 anys després de la barbàrie

A tots als qui el crit al Paranimf de la Universitat de Salamanca d’«¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!» del general Millán Astray davant Unamuno encara els remou l’estómac.

Carles Rahola va ser un intel·lectual compromès, sobretot compromès amb l’època, amb el poble, amb la situació que li va tocar viure. Un intel·lectual conscient, que va defugir sempre l’elitisme i la pedanteria. Rahola sabia que «viure és lluitar». Però, també ens ha deixat dit en el Breviari que «el llibre ens allibera». És clar que la seva pretensió era que els seus llibres contribuïssin a aquest alliberament. (Josep-Maria Terricabras)

Abans d'ahir es va recordar que fa 70 anys fou afusellat l’intel·lectual i periodista Carles Rahola per un judici sumaríssim després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona.
Rahola fou un deixeble directe del Joan Maragall articulista i visqué com a intel·lectual fora de Barcelona, a la seva Girona nadiua. Josep Pla el definí com un humanista madur, o sigui un home civilitzat, (...) saturat de cultura clàssica i francesa (...) i lamentava que hagués d’alternar les seves il·lusions d’erudit amb l’àrida feina d’oficial de la Diputació.

Sabedor que no havia fet cap mal a ningú, ni abans ni durant la Guerra Civil, ans al contrari, i que no tenia comptes pendents, Carles Rahola no va fer cas dels qui pronosticaven una repressió sense límits contra tots els intel·lectuals més o menys compromesos amb l’esquerra o el catalanisme. És més, com a funcionari de la Diputació de Girona, una vegada envaïda la ciutat se’n tornà al seu lloc de treball, on fou detingut.


L’única acusació que se li va fer és la d’escriure tres articles que segons el consell de guerra alentaban a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Un dels articles, després de fer un paral·lelisme entre la Bèlgica envaïda per Alemanya en la Primera Guerra Mundial i Catalunya acabava dient: Amb els mateixos procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins. (Carles Rahola, a “L’Autonomista”, 6 d’agost de 1938). Aquest fou un dels fragments que serví per condemnar-lo a mort.

Com podem observar, Carles Rahola estava ben allunyat dels discursos abrandats de l’esquerra del moment, perquè el que volia era una política tranquil·la i civilitzada malgrat les circumstàncies que va viure. Això ho podem veure en el llibret que avui comentem.

Fou publicat per la Comissió Permanent de la Diputació de Girona, arran d’una conferència que Carles Rahola pronuncià a la Biblioteca Popular de Figueres, el 3 de novembre de 1927, amb el títol de L’amor al llibre i els grans amics del llibre. S’encarregà de l’acurada edició els Tallers gràfics de la Casa de Misericòrdia de Girona, l’any 1928.

És una edició realitzada amb molta cura, amb una tipografia impecable i amb amplis marges i il·lustracions encartades de paper cuixé, elegant però humil. Com el mateix Rahola comenta en parlar de l’amor al llibre humil en comparar-lo amb els llibres de més luxe, dels que ha parlat anteriorment: Hi ha, en un recó de la biblioteca, el llibre humil, austerament vestit, de cobertes grises, que sembla com si vulgués, arrupidet, romandre ignorat, passar desapercebut entre els altres llibres, com temerós de decebre el lector que s’hi acosti.(...) Estimem-lo, el llibre sumptuós, sobretot si conté riquesa espiritual; però tinguem una mica de pietat, una mica d’amor per al llibre d’aspecte senzill, d’abillament ascètic, que roman oblidat en un recó de biblioteca.

Tota la conferència fou un elogi del llibre com a motor de transmissió de la saviesa i de com poder fomentar la lectura als més menuts, que són els que en un futur seran els lectors. D’aquesta manera fa un elogi de les biblioteques populars que promouen la lectura i no tanquen els llibres com si d’una presó d’or fos. És un text apassionat vers el llibre i l’alliberament intel·lectual que comporta. Només cal veure l’extracte dels punts que tracta, a la portadella d’aquest humil llibret de 44 pàgines de dimensions que no arriben al foli, que vaig trobar ja fa molt de temps en una llibreria de vell.


Haig de reconèixer que vaig dubtar si comprar-me’l o no (vaig pensar, un altre llibre sobre llibres!) però la dedicatòria de l’autor mateix al pedagog Pere Vergés (de qui tinc àmplies referències i vinculacions) em decidí a fer-ho. És curiós com un fet com aquest pot fer que ara disposi de l’exemplar i gaudeixi del contingut i que aporti, un dia com aquest, un plus d’emotivitat que sense la signatura no hauria tingut per a mi.

Com Carles Rahola mateix va escriure, en parlar de la pena de mort en un dels seus estudis, i que avui figura escrita en el monument que se li dedicà a la Rambla de la Llibertat de Girona que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.

BIBLIOGRAFIA

CASASÚS, JOSEP M. Periodisme català que ha fet història. Barcelona, Edicions Proa, 1996.
RAHOLA, CARLES. Breviari de ciutadania - La pena de mort a Girona. Girona, CCG Edicions, 2009 (Estudi i presentació de Josep M. Terricabras)

De peus i relíquies virtuals a partir del Peu de Rocaprevera

Anvers de peus de Rocaprevera del s. XIX (Original i còpia)

A en Francesc Roma, per la seva impecable web de recerca de les petges divines i ancestrals a Catalunya.

En un devocionari religiós aparegué, com a punt de llibre, una estampa del peu de Rocaprevera de Torelló (Osona). Ja n’havia vist una altra, fa temps, a l’exposició de Tresors gràfics -celebrada el 1998-1999 al Saló del Tinell barceloní- ja que fou seleccionada per Enric Satué com una peça amb força visual gràfica. Fins i tot se’n va fer un facsímil que es venia a ran de l’exposició i que és el que reprodueixo al costat del que ha estat localitzat dins el devocionari.

Ambdues peces, com es pot observar, són diferents tant pel que fa a la xilografia com als textos, malgrat que les variacions formals i de contingut siguin mínimes. Ambdues estampes tenen les mateixes mesures (15,5 x 7,5 cm).

El gran Joan Amades reprodueix al costumari el mateix exemplar de l’exposició i comenta que el dia de l’aplec del santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera, que se celebra el tercer diumenge de setembre, es posava a la venda aquesta estampa beneïda, que estava destinada a ser utilitzada com a plantilla per a guarir mals dels peus o bé per tenir els peus en forma i no cansar-se.

Revers de peus de Rocaprevera del s. XIX (Original i còpia)

L’anvers reprodueix l’empenya d’un peu amb una invocació a la Mare de Déu de Rocaprevera i el revers, la planta esclafant la serp (el diable) amb diverses pregàries, a la manera de les imatges de les immaculades concepcions. El bisbe de Barcelona Pedro Martínez de San Martín (1833-1849), atorgà 40 dies d’indulgències als devots que resessin la deprecació a la Mare de Déu de Rocaprevera. Sobta que sigui el bisbe de Barcelona i no el de Vic qui atorgui aquestes indulgències, però no hem trobat cap indici que n’expliqui la raó.
Però, d’on ve aquesta tradició? Francesc Roma, en el seu bloc, ens parla dels intents de l’inici del cristianisme d’acabar amb certs cultes que es consideraven supersticions. En el Sínode diocesà d'Auxerre (561-605), per exemple, es prohibia entre altres coses el culte a peus -“(...) nec sculptilia aut pedem aut hominem ligneum fieri penitus praesumat”-. Com amb tot, l’Església s’anà adaptant als costums locals i arribà a integrar aquests cultes pagans com a devocions pròpies i tradicionals, que és com ha arribat fins als nostres dies.Una de les claus de la cristianització definitiva del culte relacionat amb els peus cal localitzar-lo al Santuari de Loreto (Itàlia). La tradició explica que el 10 de desembre de 1294 els àngels transportaren des de Natzaret i després d’un bon periple, per tal que no caigués a mans dels infidels, la Santa Casa en la qual l’Arcàngel Sant Gabriel anuncià a Maria la Bona Nova. Dintre d’aquesta casa es trobaren alguns objectes que es decidí que, sense cap mena de dubte, havien estat pertinences de la Verge Maria i llavors es convertiren en preuades relíquies.

Antonio Villegas. Flos Sanctorum. Barcelona, Jaume Cendrad, 1586.

La devoció de la Verge de Loreto és coneguda arreu del món i especialment en l’univers hispànic. N’és un indici el fet que Alonso de Villega la inclogués en la segona part del seu Flos Sanctorum -com el que s’imprimí a Barcelona el 1586- dedicat a la vida de la Mare de Déu i als sants anteriors a Jesús, ja que fa una relació de les advocacions marianes de més difusió i inclou Loreto al costat de les pròpiament peninsulars com són la del Pilar, la de Montserrat i la de Guadalupe.

Cerfiticat conforme el petit fragment de tela que té incorporat havia estat en contacte amb la imatge de la Mare de Déu de Loreto durant la Setmana Santa del 1754.

A partir dels objectes quotidians trobats a la Casa Santa, esdevinguts relíquies, hom començà a divulgar-ne rèpliques de manera que es considerava que tenien les mateixes virtuts que els objectes que es conservaven a Loreto. Constituïen, doncs, una espècie de relíquies virtuals. Segurament aquesta tipologia de relíquies conceptuals, de les quals podien reproduir-se totes les que calgués, intentaven suplir les relíquies més matèriques i tradicionals dels sants, de les quals hi havia, en teoria i necessàriament, un nombre limitat.

Casa de Loreto a San Javier de Tepotzotlán (Mèxic)

(Foto Arosadocel)

Així hem de considerar les més diverses relacionades amb la Casa Santa de Loreto que es conserven arreu. Les de mida més gran i més curioses són les capelles amb les mides de la Santa Casa i que intenten, poc o molt, reproduir-la, com la que hi ha a la catedral de San Francisco Javier de Tepotzotlán (Mèxic). D’altres són els draps que havien tocat la sagrada imatge de la casa i que es posaven a la venda, de manera que n’hi ha fins i tot que duen el certificat d’autenticitat en llengües diferents de la italiana, com aquest certificat que és en castellà.

Anvers del reliquiari de la justa mesura del peu de la Verge de Loreto

Una de les relíquies virtuals de Loreto de què hi ha referència més antiga és la justa mesura del peu de la Verge. A partir del segle XIV el papa Joan XXII (1316-1334) atorgà 300 dies d’indulgències (que foren confirmades per Climent VIII el 1603) a qui pregués davant de reliquiaris que mesuressin la mida exacte del peu de la Mare de Déu que havia sortit de la sabata que es conservà a l’interior de la Santa Casa que els àngels traslladaren des de Natzaret.

D’aquests reliquiaris de justes mesures en coneixem dos exemplars. El que hi ha al museu lulià del Santuari de Nostra Senyora Cura a Randa (Mallorca) és la més explícita i en la qual consta:

+ GLORIA A MARIA SANTISIMA Virgen Madre de Dios.
Justa medida del pie de la Santísima Virgen Madre de Dios, sacada de su verdadero zapato, que se venera con suma devoción en su convento de Loreto en el reino de Italia; en cuya ciudad se conserva su Santísima Casa, traída milagrosamente por mano de los Ángeles de Jeruselem. El Papa Juan XXII concedió 300 años de indulgencia a quien bese tres veces esta medida y rece tres Ave Marías, las que fueron confirmadas por el Papa Clemente VIII, en el año de nuestra redención de 1603. Estas indulgencias no teniendo prescripción de número se pueden ganar cuantas veces al día se quisiera por los devotos de la Sma. Virgen María. Se puede también aplicar por las ánimas del Purgatorio. Es permitido para mayor Gloria de la Reina del Cielo y de la tierra, sacar de esta medida otras semejantes a ella las cuales todas tendrán las mismas indulgencias.
Esta festividad se celebra en Italia el 10 de Diciembre. Por caridad ruega recen una Ave María por la intención del que dispensa esta indulgencia.

L’altre reliquiari no és tant explícit com el de Cura i dona les mínimes dades, però està presidit per una imatge d’atzabeja de la Mare de Déu de Loreto i també porta la inscripció de les indulgències atorgades pels papes.

Revers del reliquiari de la justa mesura del peu de la Verge de Loreto

A nivell anecdòtic, sobta que la mida del peu de la Verge sigui tant petita, ja que mesura 18,5 cm., el que equivaldria a una talla actual de calçat d’entre un 28 i 29, pròpia d’un infant d’uns 5-6 anys. Iconogràficament sempre s’ha representat la Verge com una noia molt menuda i jove (contrastant amb Sant Josep, més vell). En aquest cas, però, la talla cal convenir que és exageradament menuda, tot i que sapiguem que les persones en aquella època eren, de mitjana, força centímetres més baixes que en l’actualitat. Potser la idealització de la Verge passava per concebre-la com una petita ànima quasi angelical...

Goigs de la Mare de Déu de Rocaprevera del 1879 i 1881

Aquest tipus de reliquiari, que comptava amb l’autorització eclesiàstica de reproduir-ne la mesura tantes vegades com fos necessari per propagar-ne la devoció, devien ser la base a partir de la qual es desenvolupà la tradició del peu de Rocaprevera que arribà fins al segle XIX tal com consta en els goigs que es publicaren el 1879 i 1881. A partir d’aquest moment les al·lusions al peu gairebé desapareixen i passen a ser uns impresos molt rars per la seva condició d’efímers i útils. Aquest costum del peu de Rocaprevera ha desaparegut dels aplecs actuals i, malauradament, com ens informa Joan Arimany de la Devocioteca, l’ajuntament de Torelló només conserva el facsímil que es reproduí per a l’exposició de Tresors gràfics.

Imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera d'abans del 1936.

PD. Cal agrair a Joan Arimany Juventeny de la Devocioteca les informacions facilitades a l'entorn de Rocaprevera i les fotografies dels goigs.

BIBLIOGRAFIA:
AMADES, JOAN. Costumari català. Volum V. Barcelona, Ed. Salvat, 1956. pp. 156-157

Sonata en tres tiempos (1939) de Miquel i Planas, la primera obra en català des del franquisme clandestí

Diuen que els llibres són un reflex del seu moment. El cas d’avui és un reflex de la situació d’incertesa que es visqué a Catalunya les setmanes immediatament posteriors a l’entrada de les tropes franquistes, en un tema punyent com era el de la llengua. Després tot fou molt clar i el silenci, profund i dilatat.

Sonata en tres tiempos de Ramon Miquel i Planas és dels primers llibres publicats en català no clandestí dels primers temps del franquisme. Malgrat no ser clandestí era alegal ja que s’escapà de la censura que, malgrat no tenir cap decret ni disposició que prohibís específicament publicar en català –almenys que sapiguem-, de facto, no ho permetia.

El llibre el podem datar a l'abril del 1939 perquè ja hi consta la prescriptiva inscripció d'Año de la Victoria.

Hem de pensar que el llibre fou imprès cap a l’abril del 1939 (el pròleg consta que és del febrer, poques setmanes després de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes). Sabem que és com a molt aviat de l’abril, perquè hi consta que és imprès l’Año de la Victoria, i això només es va poder fer constar a partir de l’abril, quan efectivament la guerra es donà per acabada). El llibre s’imprimí a l’editorial Altés en quart in tonso (18x13 cm.) sobre paper de qualitat -blavós i japó- quan l’escassedat de paper era una evidència i fins i tot la nova administració havia d’aprofitar papers republicans per a la burocràcia. És evident que el paper el tenia a l'abast gràcies a ser el fill del fundador de la paperera Miquel Rius.

Com es va aconseguir publicar un llibre en català en un moment com aquest? L’explicació la trobem en que el títol del llibre és en castellà i en aquest idioma es publicà en prosa la traducció dels sonets, fou una edició molt limitada -325 exemplars- i a més es feia constar que Imprímese a expensas del Autor, para sus amigos –és a dir, no era una edició venal, sinó de vanitat, sense segell editorial-. De fet els exemplars sempre estan numerats, són signats i nominals (l’exemplar que hem localitzat està dedicat a Ángel González Palencia, arabista i instructor de depuracions d’ intel·lectuals i universitaris de Madrid).

Full interior que Ramon Miquel i Planas dedicà a Ángel González Palencia igual com ho va fer amb tothom per tal de vendre una obra d'aquestes característiques en un moment poc donat per a la bibliofília.

Malgrat que fossin no venals totes les publicacions havien de passar la censura i sembla ser que aquest no hi va passar. Anava destinat a persones afectes al nou règim i d’una certa cultura i poder adquisitiu. No es diu enlloc, però l’autor el devia vendre a través del circuit de subscriptors de llibres de bibliòfil com fou normal amb aquest tipus de publicacions luxoses. Ramon Miquel i Planas era bibliòfil i erudit. Havia publicat els clàssics catalans en acurades edicions de bibliòfil i devia ser una persona vinculada a la Lliga, catalanista però gent d’ordre. A més a més, era un dels pocs intel·lectuals que s’oposaren des dels inicis a la reforma lingüística de Pompeu Fabra i per això els sonets són escrits en català prefabrià.

Per a Ramon Miquel i Planas tots els mals de la Revolució venien de la reforma lingüística fabriana.

El llibre es divideix en tres parts, la primera dedicada a cantar les excel·lències d’antics catalans, des de l’edat mitjana fins al s. XX que representa el passat del seny català; la segona és més intimista i inclou reflexions personals i l’angoixa passada durant la guerra (majoritàriament del 1938); i la tercera de temàtica religiosa.

És una poesia amb certes limitacions i que des de la perspectiva d’avui grinyola una mica. Els sonets, ideològicament parlant, s’adscriuen als elogis al franquisme i al nou ordre que s’imposà. El to laudatori és evident però sense arribar als extrems d’altres casos coetanis. L’ensabonada vers al nou règim i les blasmades contra el poder de la República i el que ell considerava el catalanisme radical són els elements que li permeteren sentir-se prou segur com per tirar endavant una publicació en català, en un moment en que fins i tot les publicacions religioses en català eren prohibides i impreses en la clandestinitat per editorials piadoses i hi constaven dates i dades falses.

Si analitzem el llibre amb deteniment veurem que la situació era molt complexa, i que la unanimitat vers el règim i la llengua del règim va venir poc després de l’edició del llibre. En primer lloc Ramon Miquel i Planas no fou un franquista reconegut (de fet Ignasi Riera ni el cita en el seu llibre sobre els col·laboracionistes franquistes). Pertanyia a un grup d’intel·lectuals vinculats a la Lliga Catalana que durant la guerra foren perseguits (alguns fins i tot moriren assassinats per milicians que detenien i executaven gent de dretes i catòlics, en nom de la Revolució). Aquesta mena de persones veieren en l’entrada de les tropes franquistes un alliberament real, pensant que imposarien una nova dictadura a la manera de Miguel Primo de Rivera.

Pensaven que passats els primers moments d’eufòria feixista tot tornaria a ser com abans de la República, sense radicalitats catalanistes i sota un ordre. Creien, ingènuament, que la victòria franquista no comportaria cap contratemps a un catalanisme ben entès.

Miquel i Planas -des d’un exili interior com patiren moltes persones- ja tenia pensat i escrit el llibre a finals del 1938. Quan arribà el moment de l’alliberament i volgué publicar el llibre es veié obligat a saltar els entrebancs de la censura que una publicació en català comportava. Per això l’edità amb totes les precaucions esmentades que el moment l’obligava. No ens consta, però segurament l’actitud de les noves autoritats en relació al català el degueren decebre i el portaren finalment a distanciar-se’n.

Sonet que ataca directament al govern de la Generalitat.

Aquest cas és il·lustratiu del que Dionisio Ridruejo, cap de propaganda de l’exèrcit vencedor (falangista convençut, que dissentí del franquisme i acabà finalment expulsat d’Espanya) escriu en les seves memòries, segons les quals hi havia una gran discussió sobre quina actitud havien de tenir les noves autoritats vers la llengua catalana. Dionisio Ridruejo mateix reconeix que finalment triomfaren les tesis més aniquiladores i per això s’hagué de destruir tota la propaganda franquista de guerra escrita en català que ja tenien impresa per repartir i llançar sobre Catalunya.

El llibre Sonata en tres tiempos, a més, volgué seguir una estètica allunyada tant de l’estètica imperialista castellana franquista com de les de avantguardes i per això es mantingué dins una estètica noucentista, com si no hi hagués hagut cap trencament. Les il·lustracions bicromes xilogràfiques es degueren a Ollé i Pinell que no consta enlloc com a il·lustrador -por a significar-se amb la nova situació, vergonya...?- i només hi ha el seu monograma, ben amagat enmig de les fulles d’un arbust de la portada interior.

Per entendre aquest llibre i les circumstàncies convulses d’aquest moment són molt aclaridores les paraules de presentació de la Revista de Catalunya publicada a l’exili el mateix 1939 i que diu així:

També dins Catalunya hi ha hagut guerra civil; perquè cada català, dins la seva consciència ha hagut de referir els interessos, alts o mesquins, debatuts dins la lluita general espanyola, no solament a la idea que ell tingués de l’home i la seva dignitat, sinó també a la seva pròpia fe i a les seves pròpies aspiracions quant al destí d’una Catalunya concreta, immediata, subjecte de drets imprescriptibles, i que ara corria el seu perill suprem. No compten els qui lleugerament o maliciosament renegaren. Però mereixen respecte els qui, a través d’íntimes tortures, cregueren haver de posposar les reivindicacions catalanes a d’altres urgències. Posposar, diferir, pot ésser també un acte de fe; temerària, però fe. No importa, doncs, a quina banda de la lluita han estat els catalans; vencedors o vençuts, tots com a catalans es senten avui vençuts; tots com a catalans han de refer llur esperança, cercar les noves formes de llur afirmació i de llur cooperació.

L’indispensable, insistim, és aquesta fe. En ella els molts de l’una banda i els menys de l’altra banda ens retrobarem, ens reconciliarem i ens salvarem.

Traducció en prosa al castellà dels sonets catalans.

L’interès d’aquest llibre, vist amb la perspectiva dels anys, se centra exclusivament en la seva raresa. Per la llengua que utilitza i pel conjunt de característiques tècniques i estètiques, cal entendre’l com un intent d’enllaç entre la bibliofília d’abans de la Guerra i la que neix a la postguerra, quan les circumstàncies ja són totes unes altres.

Algun dia s'haurà de fer una història global del llibre sota el franquisme ja que és un tema prou important i que en les grans monografies sobre aquest període mai hi surt, ni tant sols a les dedicades a l'art sota el Règim.

BIBLIOGRAFIA

CREXELL, JOAN i MANENT, ALBERT. Bibliografia catalana dels anys més difícils (1939-1943). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988

FABRE, JAUME. Els que van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003.

MOLAS, JOAQUIM. 1939, any-límit de la literatura catalana a “Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994”. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.

RIERA, IGNASI. Els catalans de Franco. Barcelona, Plaza & Janés, 1998.

VV.AA. El franquisme a Catalunya. La dictadura totalitària (1939-1945). Volum I. Barcelona, Edicions 62, 2005.
 

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació