dimarts, 17 març de 2009

Carles Rahola i el seu amor als llibres (1928), 70 anys després de la barbàrie

A tots als qui el crit al Paranimf de la Universitat de Salamanca d’«¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!» del general Millán Astray davant Unamuno encara els remou l’estómac.

Carles Rahola va ser un intel·lectual compromès, sobretot compromès amb l’època, amb el poble, amb la situació que li va tocar viure. Un intel·lectual conscient, que va defugir sempre l’elitisme i la pedanteria. Rahola sabia que «viure és lluitar». Però, també ens ha deixat dit en el Breviari que «el llibre ens allibera». És clar que la seva pretensió era que els seus llibres contribuïssin a aquest alliberament. (Josep-Maria Terricabras)

Abans d'ahir es va recordar que fa 70 anys fou afusellat l’intel·lectual i periodista Carles Rahola per un judici sumaríssim després de l’entrada de les tropes franquistes a Girona.
Rahola fou un deixeble directe del Joan Maragall articulista i visqué com a intel·lectual fora de Barcelona, a la seva Girona nadiua. Josep Pla el definí com un humanista madur, o sigui un home civilitzat, (...) saturat de cultura clàssica i francesa (...) i lamentava que hagués d’alternar les seves il·lusions d’erudit amb l’àrida feina d’oficial de la Diputació.

Sabedor que no havia fet cap mal a ningú, ni abans ni durant la Guerra Civil, ans al contrari, i que no tenia comptes pendents, Carles Rahola no va fer cas dels qui pronosticaven una repressió sense límits contra tots els intel·lectuals més o menys compromesos amb l’esquerra o el catalanisme. És més, com a funcionari de la Diputació de Girona, una vegada envaïda la ciutat se’n tornà al seu lloc de treball, on fou detingut.


L’única acusació que se li va fer és la d’escriure tres articles que segons el consell de guerra alentaban a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Un dels articles, després de fer un paral·lelisme entre la Bèlgica envaïda per Alemanya en la Primera Guerra Mundial i Catalunya acabava dient: Amb els mateixos procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins. (Carles Rahola, a “L’Autonomista”, 6 d’agost de 1938). Aquest fou un dels fragments que serví per condemnar-lo a mort.

Com podem observar, Carles Rahola estava ben allunyat dels discursos abrandats de l’esquerra del moment, perquè el que volia era una política tranquil·la i civilitzada malgrat les circumstàncies que va viure. Això ho podem veure en el llibret que avui comentem.

Fou publicat per la Comissió Permanent de la Diputació de Girona, arran d’una conferència que Carles Rahola pronuncià a la Biblioteca Popular de Figueres, el 3 de novembre de 1927, amb el títol de L’amor al llibre i els grans amics del llibre. S’encarregà de l’acurada edició els Tallers gràfics de la Casa de Misericòrdia de Girona, l’any 1928.

És una edició realitzada amb molta cura, amb una tipografia impecable i amb amplis marges i il·lustracions encartades de paper cuixé, elegant però humil. Com el mateix Rahola comenta en parlar de l’amor al llibre humil en comparar-lo amb els llibres de més luxe, dels que ha parlat anteriorment: Hi ha, en un recó de la biblioteca, el llibre humil, austerament vestit, de cobertes grises, que sembla com si vulgués, arrupidet, romandre ignorat, passar desapercebut entre els altres llibres, com temerós de decebre el lector que s’hi acosti.(...) Estimem-lo, el llibre sumptuós, sobretot si conté riquesa espiritual; però tinguem una mica de pietat, una mica d’amor per al llibre d’aspecte senzill, d’abillament ascètic, que roman oblidat en un recó de biblioteca.


Tota la conferència fou un elogi del llibre com a motor de transmissió de la saviesa i de com poder fomentar la lectura als més menuts, que són els que en un futur seran els lectors. D’aquesta manera fa un elogi de les biblioteques populars que promouen la lectura i no tanquen els llibres com si d’una presó d’or fos. És un text apassionat vers el llibre i l’alliberament intel·lectual que comporta. Només cal veure l’extracte dels punts que tracta, a la portadella d’aquest humil llibret de 44 pàgines de dimensions que no arriben al foli, que vaig trobar ja fa molt de temps en una llibreria de vell.


Haig de reconèixer que vaig dubtar si comprar-me’l o no (vaig pensar, un altre llibre sobre llibres!) però la dedicatòria de l’autor mateix al pedagog Pere Vergés (de qui tinc àmplies referències i vinculacions) em decidí a fer-ho. És curiós com un fet com aquest pot fer que ara disposi de l’exemplar i gaudeixi del contingut i que aporti, un dia com aquest, un plus d’emotivitat que sense la signatura no hauria tingut per a mi.

Com Carles Rahola mateix va escriure, en parlar de la pena de mort en un dels seus estudis, i que avui figura escrita en el monument que se li dedicà a la Rambla de la Llibertat de Girona que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la nostra noble i estimada Girona, ni en qualsevol altre indret del món.

BIBLIOGRAFIA

CASASÚS, JOSEP M. Periodisme català que ha fet història. Barcelona, Edicions Proa, 1996.
RAHOLA, CARLES. Breviari de ciutadania - La pena de mort a Girona. Girona, CCG Edicions, 2009 (Estudi i presentació de Josep M. Terricabras)

9 comentaris:

  1. Bon post Albert. Realment Carles Rahola és un dels grans oblidats de la cultura catalana...

    ResponElimina
  2. El fet de no deixar-se temptar per Barcelona i no abandonar Girona el condemnà una mica a ser un oblidat. A veure si en motiu del 70è aniversari del seu assassinat "legal" s'aconsegueix treure a la llum pública la seva talla intel·lectual i cívica.
    A això ajudarà, sense cap mena de dubte, que és un home de consens sense gaires enemics.

    ResponElimina
  3. Caram, quina meravella de blog!!!!
    qwuan vulguis passar pel meu ja ho saps.
    Jo t'hi enllaço ara mateix.

    ResponElimina
  4. Amigo Galderich siempre quiero llegar a tu blog con un poco mas de tiempo pero no siempre es posible con este trabajo de encuadernador de todos modos aprovecho para mandarte un saludo y buena vibra, y las gracias por dejar tu impronta en el blog.

    ResponElimina
  5. Pla també va parlar d'ell l'any 1922 a Retrats de passaport. Amb l'excusa del llibre has fet un bon, i necessari, retrat de l'home.

    ResponElimina
  6. Rodrigo, no et preocupis que tots sabem què és combinar feina i estar al corrent del que passa a internet...
    Joan,
    Gràcies pel teu apunt i recomano a tothom el retrat que fa en Josep Pla i l'article del Jordi Castellanos que hi ha al link que poses. Un molt bon complement.
    Realment els apunts tenen vida quan ens relacionen el passat (proper o llunyà) amb el present.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols