De peus i relíquies virtuals a partir del Peu de Rocaprevera

Anvers de peus de Rocaprevera del s. XIX (Original i còpia)

A en Francesc Roma, per la seva impecable web de recerca de les petges divines i ancestrals a Catalunya.

En un devocionari religiós aparegué, com a punt de llibre, una estampa del peu de Rocaprevera de Torelló (Osona). Ja n’havia vist una altra, fa temps, a l’exposició de Tresors gràfics -celebrada el 1998-1999 al Saló del Tinell barceloní- ja que fou seleccionada per Enric Satué com una peça amb força visual gràfica. Fins i tot se’n va fer un facsímil que es venia a ran de l’exposició i que és el que reprodueixo al costat del que ha estat localitzat dins el devocionari.

Ambdues peces, com es pot observar, són diferents tant pel que fa a la xilografia com als textos, malgrat que les variacions formals i de contingut siguin mínimes. Ambdues estampes tenen les mateixes mesures (15,5 x 7,5 cm).

El gran Joan Amades reprodueix al costumari el mateix exemplar de l’exposició i comenta que el dia de l’aplec del santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera, que se celebra el tercer diumenge de setembre, es posava a la venda aquesta estampa beneïda, que estava destinada a ser utilitzada com a plantilla per a guarir mals dels peus o bé per tenir els peus en forma i no cansar-se.

Revers de peus de Rocaprevera del s. XIX (Original i còpia)

L’anvers reprodueix l’empenya d’un peu amb una invocació a la Mare de Déu de Rocaprevera i el revers, la planta esclafant la serp (el diable) amb diverses pregàries, a la manera de les imatges de les immaculades concepcions. El bisbe de Barcelona Pedro Martínez de San Martín (1833-1849), atorgà 40 dies d’indulgències als devots que resessin la deprecació a la Mare de Déu de Rocaprevera. Sobta que sigui el bisbe de Barcelona i no el de Vic qui atorgui aquestes indulgències, però no hem trobat cap indici que n’expliqui la raó.
Però, d’on ve aquesta tradició? Francesc Roma, en el seu bloc, ens parla dels intents de l’inici del cristianisme d’acabar amb certs cultes que es consideraven supersticions. En el Sínode diocesà d'Auxerre (561-605), per exemple, es prohibia entre altres coses el culte a peus -“(...) nec sculptilia aut pedem aut hominem ligneum fieri penitus praesumat”-. Com amb tot, l’Església s’anà adaptant als costums locals i arribà a integrar aquests cultes pagans com a devocions pròpies i tradicionals, que és com ha arribat fins als nostres dies.Una de les claus de la cristianització definitiva del culte relacionat amb els peus cal localitzar-lo al Santuari de Loreto (Itàlia). La tradició explica que el 10 de desembre de 1294 els àngels transportaren des de Natzaret i després d’un bon periple, per tal que no caigués a mans dels infidels, la Santa Casa en la qual l’Arcàngel Sant Gabriel anuncià a Maria la Bona Nova. Dintre d’aquesta casa es trobaren alguns objectes que es decidí que, sense cap mena de dubte, havien estat pertinences de la Verge Maria i llavors es convertiren en preuades relíquies.

Antonio Villegas. Flos Sanctorum. Barcelona, Jaume Cendrad, 1586.

La devoció de la Verge de Loreto és coneguda arreu del món i especialment en l’univers hispànic. N’és un indici el fet que Alonso de Villega la inclogués en la segona part del seu Flos Sanctorum -com el que s’imprimí a Barcelona el 1586- dedicat a la vida de la Mare de Déu i als sants anteriors a Jesús, ja que fa una relació de les advocacions marianes de més difusió i inclou Loreto al costat de les pròpiament peninsulars com són la del Pilar, la de Montserrat i la de Guadalupe.

Cerfiticat conforme el petit fragment de tela que té incorporat havia estat en contacte amb la imatge de la Mare de Déu de Loreto durant la Setmana Santa del 1754.

A partir dels objectes quotidians trobats a la Casa Santa, esdevinguts relíquies, hom començà a divulgar-ne rèpliques de manera que es considerava que tenien les mateixes virtuts que els objectes que es conservaven a Loreto. Constituïen, doncs, una espècie de relíquies virtuals. Segurament aquesta tipologia de relíquies conceptuals, de les quals podien reproduir-se totes les que calgués, intentaven suplir les relíquies més matèriques i tradicionals dels sants, de les quals hi havia, en teoria i necessàriament, un nombre limitat.

Casa de Loreto a San Javier de Tepotzotlán (Mèxic)

(Foto Arosadocel)

Així hem de considerar les més diverses relacionades amb la Casa Santa de Loreto que es conserven arreu. Les de mida més gran i més curioses són les capelles amb les mides de la Santa Casa i que intenten, poc o molt, reproduir-la, com la que hi ha a la catedral de San Francisco Javier de Tepotzotlán (Mèxic). D’altres són els draps que havien tocat la sagrada imatge de la casa i que es posaven a la venda, de manera que n’hi ha fins i tot que duen el certificat d’autenticitat en llengües diferents de la italiana, com aquest certificat que és en castellà.

Anvers del reliquiari de la justa mesura del peu de la Verge de Loreto

Una de les relíquies virtuals de Loreto de què hi ha referència més antiga és la justa mesura del peu de la Verge. A partir del segle XIV el papa Joan XXII (1316-1334) atorgà 300 dies d’indulgències (que foren confirmades per Climent VIII el 1603) a qui pregués davant de reliquiaris que mesuressin la mida exacte del peu de la Mare de Déu que havia sortit de la sabata que es conservà a l’interior de la Santa Casa que els àngels traslladaren des de Natzaret.

D’aquests reliquiaris de justes mesures en coneixem dos exemplars. El que hi ha al museu lulià del Santuari de Nostra Senyora Cura a Randa (Mallorca) és la més explícita i en la qual consta:

+ GLORIA A MARIA SANTISIMA Virgen Madre de Dios.
Justa medida del pie de la Santísima Virgen Madre de Dios, sacada de su verdadero zapato, que se venera con suma devoción en su convento de Loreto en el reino de Italia; en cuya ciudad se conserva su Santísima Casa, traída milagrosamente por mano de los Ángeles de Jeruselem. El Papa Juan XXII concedió 300 años de indulgencia a quien bese tres veces esta medida y rece tres Ave Marías, las que fueron confirmadas por el Papa Clemente VIII, en el año de nuestra redención de 1603. Estas indulgencias no teniendo prescripción de número se pueden ganar cuantas veces al día se quisiera por los devotos de la Sma. Virgen María. Se puede también aplicar por las ánimas del Purgatorio. Es permitido para mayor Gloria de la Reina del Cielo y de la tierra, sacar de esta medida otras semejantes a ella las cuales todas tendrán las mismas indulgencias.
Esta festividad se celebra en Italia el 10 de Diciembre. Por caridad ruega recen una Ave María por la intención del que dispensa esta indulgencia.

L’altre reliquiari no és tant explícit com el de Cura i dona les mínimes dades, però està presidit per una imatge d’atzabeja de la Mare de Déu de Loreto i també porta la inscripció de les indulgències atorgades pels papes.

Revers del reliquiari de la justa mesura del peu de la Verge de Loreto

A nivell anecdòtic, sobta que la mida del peu de la Verge sigui tant petita, ja que mesura 18,5 cm., el que equivaldria a una talla actual de calçat d’entre un 28 i 29, pròpia d’un infant d’uns 5-6 anys. Iconogràficament sempre s’ha representat la Verge com una noia molt menuda i jove (contrastant amb Sant Josep, més vell). En aquest cas, però, la talla cal convenir que és exageradament menuda, tot i que sapiguem que les persones en aquella època eren, de mitjana, força centímetres més baixes que en l’actualitat. Potser la idealització de la Verge passava per concebre-la com una petita ànima quasi angelical...

Goigs de la Mare de Déu de Rocaprevera del 1879 i 1881

Aquest tipus de reliquiari, que comptava amb l’autorització eclesiàstica de reproduir-ne la mesura tantes vegades com fos necessari per propagar-ne la devoció, devien ser la base a partir de la qual es desenvolupà la tradició del peu de Rocaprevera que arribà fins al segle XIX tal com consta en els goigs que es publicaren el 1879 i 1881. A partir d’aquest moment les al·lusions al peu gairebé desapareixen i passen a ser uns impresos molt rars per la seva condició d’efímers i útils. Aquest costum del peu de Rocaprevera ha desaparegut dels aplecs actuals i, malauradament, com ens informa Joan Arimany de la Devocioteca, l’ajuntament de Torelló només conserva el facsímil que es reproduí per a l’exposició de Tresors gràfics.

Imatge de la Mare de Déu de Rocaprevera d'abans del 1936.

PD. Cal agrair a Joan Arimany Juventeny de la Devocioteca les informacions facilitades a l'entorn de Rocaprevera i les fotografies dels goigs.

BIBLIOGRAFIA:
AMADES, JOAN. Costumari català. Volum V. Barcelona, Ed. Salvat, 1956. pp. 156-157