dimarts, 26 de maig de 2009

Camino real de la Cruz de Benedictus van Haeften, el misticisme surrealista


Quan a classe explico el surrealisme comento als alumnes que un dels seus orígens es troba en la iconografia cristiana, ja que aquesta intentava explicar gràficament conceptes molt abstractes i fins i tot incomprensibles per a la ment humans molt abans que el surrealisme fos en la imaginació de cap humà. Per aquest motiu, entre altres, haig de reconèixer que la iconografia cristiana em sorprèn i m’apassiona en molts sentits. Quan, per exemple, veig una Immaculada que intenta representar la virginitat abans i després del naixement de Jesús no deixa de meravellar-me la manera que tenen de fer-ho i com Murillo fou capaç de crear una iconografia pròpia que s’expandí i desplaçà les anteriors representacions (que m’agraden més) amb la torre, la font, el xiprer, la porta i tots els altres símbols inclosos en les lletanies de la Verge...


El mateix efecte em provoca, per exemple, la contemplació de la pel·lícula Simón del Desierto de Luis Buñuel que el director va filmar durant l’exili a Mèxic el 1965. Tots els fantasmes del cristianisme que l’envoltaven es veuen evocats en una pel·lícula en la qual la sàtira i la ironia anticlerical hi són presents però en la qual Buñuel es mostra fascinat per la iconografia cristiana i el seu vessant més popular. La pel·lícula esdevé la millor obra surrealista de contingut netament religiós, una vegada Buñuel l’ha buidat del contingut de fe per fer-ne la seva reinterpretació sobre la vida de Sant Simeó l'Estilita.

Anònim mexicà (s. XVII). Mèxic, col·lecció del Dr. Crispiniano Arce i Anònim, La Salvació a través de l'Eucaristia (s. XVIII). Extremadura.

Tot aquest preàmbul ve a tomb per parlar del llibre de misticisme que avui vull comentar. En aquest cas el protagonista és el Nen Jesús que explica a Staruofila (qui estima la Creu, en grec) com arribar al Cel a través del símbol de la Creu. Una d’aquestes iconografies cristianes de què parlava que em fascinen és la del Nen Jesús amb una creu, molt típica del barroc. És una espècie d’alfa i omega en la qual l’infant Jesús ja preveu el seu final, amb un destí marcat i ben traçat des de la infància. Una contradicció o una metàfora de la mateixa Vida que ja contempla la Mort.



El llibre fou escrit pel monjo benedictí flamenc Benedicto Haesteno (Benedictus van Haeften, 1588-1648) i fou traduït pel també monjo benedictí Fra Martin de Herze, de Valladolid. El llibre es titula Camino Real de la Cruz i fou imprès per Juan Godinez a Valladolid el 1721. L’enquadernació és en pergamí però molt mal curtit fet que provoca en la pell unes aigües externes molt curioses.

16 K LelHVIHc vcl5 2Q
Original del 1635 i la còpia de Valladolid del 1721

L’original era escrit en llatí amb el títol de Regia Via Crucis i se’n feren diverses edicions a Europa i quatre a Espanya. A Espanya hem de suposar que el traductor Fra Martin de Herze devia quedar fascinat per aquest llibre dedicat al misticisme, el traduí al castellà i va editar-lo a Valladolid, d'acord amb l'ordre benedictí. Cal destacar l’esforç editorial a Valladolid ja que els quaranta-vuit capítols de què es compon el llibre estan encapçalats per un gravat que intenta representar el concepte teològic que exposa Benedictus van Haeften. Els gravats estan fets en xilografia de característiques més aviat populars i segueix fil per randa els originals de l’edició d’Anvers del 1635 que foren realitzats en aiguafort per algú que tampoc era molt destre.


Cada capítol està encapçalat per un verset bíblic i un breu poema que resumeixen per mitjà de l’autoritat bíblica els raonaments del capítol. Aquest llibre de misticisme, de concepció barroca, es divulgà per tot el món catòlic i fou un llibre molt apreciat pel seus gravats simbòlics ja que enllaçava molt bé amb una moda de llibres barrocs dedicats als emblemes il·lustrats que intentaven compaginar cert grau d’hermetisme amb representacions al·legòriques. De fet les seves il·lustracions foren copiades en alguns convents propers d'Espanya i Portugal entre altres d'Europa.



Els gravats esdevenen la part fonamental d’aquest llibre, ja que cadascun dels 48 capítols en conté un, emmarcat dintre d'una orla decorativa, en el qual s’intenta captar, a partir de les diverses formes de creus i la figura del Nen Jesús i l’Staurofila, tot el devessall teològic que s’hi exposa.


Així doncs, el text intenta mostrar-nos com per a la salvació hem d’anar sempre amb les diverses creus que la Vida ens imposa i com l’habilitat que tinguem en portar-les ens serà decisiva a l’hora del Jucici Final. Per això té capítols amb títols tant suggerents com Qué es la Cruz, o De los frutos que se logran de llevar la Cruz a Del modo mejor de llevar la Cruz, Que Dios mide la Cruz con las fuerzas de cada uno, Que se debe llevar la Cruz con el ejemplo de María Santísima, així com Que no falta sus cruces a los lujuriosos, a los avarientos y a los Aúlicos (Cortesanos o palaciegos), Que cada uno debe de llevar su Cruz sin elegir alguna, Que no se ha de arrastrar la Cruz, Que en la Cruz y por la Cruz se debe dar gracias... És una espècie d’Ars Moriendi però en plena vitalitat.



És un llibre molt allunyat del que la vida actual ens ofereix i és evindent que els seus consells van ser donats en una altra època. Per això m’agrada la seva lectura, la trobo fascinant.
El llibre acaba amb la mort de l’Staurofila, i el testament en vers que deixa a la Humanitat que finalitza dient que

Ya solamente resta
la Cruz en mi poder, hermosa planta
en la qual se vió puesta
la causa de la vida, esta Cruz santa,
con que cargué feiz, y venturosa,
os dexo como prenda mas preciosa.

Es carroza brillante
la Cruz, en que dichosa sube mi alma
á gozar en mi Amante
los premios, las delicias, y la palma;
y si anhelais á un premio tan divino,
seguid mortales este Real Camino.




BIBLIOGRAFIA

AZANZA LÓPEZ, José Javier, Alegoría, emblemática y doctrina cristiana en un convento de clausura aragonés del siglo XVII: un programa pictórico inspirado en la Regia Via Crucis de Benedictus van Haeften, a "Archivo español de arte", Tomo 76, Nº 302 Madrid, 2003, pp. 133-152.

SEBASTIÁN LÓPEZ, SANTIAGO. Los emblemas del Camino Real de la Cruz de Van Haeften a “Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar”, nº 44. Madrid, 1991, pp. 5-64

14 comentaris:

  1. Galderich.
    Reveladora y muy instructiva la introducción con la que acompañas el interesante libro que presentas, le da una dimensión diferente y nos recuerda lo apasionante y poderosa que resulta la iconografía cristiana.

    ¿Son letras las cruces en la parte superior de la portada?

    Gracias y saludos.

    ResponSuprimeix
  2. Marco Fabrizio,
    Gràcies pel teu comentari destacant la part simbòlica de la iconografia cristiana.
    Sobre el tema de la decoració de la part superior de la portada són decoracions tipogràfiques de repertori, sense lletres. En altres llibres és cert que hi ha decoracions tipogràfiques fetes amb els tipus mòbils de lletres.
    Una abraçada i espero que a Mèxic ja estigueu millor.

    ResponSuprimeix
  3. En la última entrada de Diego Mallén, en el comentario de Apolonio de Rodas, habla de casualidades y serendipias. Da la casualidad, que mi próxima entrada también trata de símbolos ¡que casualidad!. Es muy interesante la relación que haces entre surrealismo y las representaciones religiosas, se nota tu profundo conocimiento del tema.

    La iconografía,es un tema que la Iglesia tuvo muy claro y de hecho en el Concilio de Trento se dió un Decreto sobre las imágenes, en el que se señalaban las características que debían tener y las funciones que debían cumplir. Con una población mayormente analfabeta, las imágenes debían representar todo aquello que la doctrina enseñaba. Los libros religiosos también utiizaron la simbología y siguiendo la corriente emblemática se gestaron libros como el que hoy nos muestras.

    Saludos calcófilos

    ResponSuprimeix
  4. Com més m'ensenyeu (distints docents) el barroc més m'entusiasma! gràcies :)

    ResponSuprimeix
  5. Lamberto,
    Si, tens tota la raó en dir que la iconografia fou un dels pilars del Concili de Trento per tal d'afirmar la seva doctrina enfront dels protestants.
    Hi ha un llibre que mai he aconseguit comprar per preu que són totes les normes per a la correcta representació iconogràfica tant dels passatges bíblics com de la hagiografia.
    Esperem el teu apunt sobre el llibre de símbols.

    ResponSuprimeix
  6. Clidice,
    És curiós com el barroc es va estimant a poc a poc. A Catalunya el barroc ha estat molt menystingut perquè coincideix en la nostra època de "decadència" i el romanticisme va valorar més l'època medieval. Acostar-se al barroc requereix superar certs prejudicis però quan ho aconsegueixes es pot gaudir molt!
    A més, per què negar-ho, l'element kitsch que té m'entusiasma!

    ResponSuprimeix
  7. Jo hi he entrat per la porta de l'art postmodern, ves qui ho diria! però hi pot haver res més atractiu que les llums i les ombres, la torsió, el dubte i l'angoixa? Realment els barrocs són molt moderns :)

    I del kitsch que vols que et digui l'orgullosa propietària d'un llum de lava :P

    ResponSuprimeix
  8. Bé, l'art postmodern viu del barroc. És una entrada lògica!
    Sobre llums, el que havia vist era els llums de sal però veig que tu ho superes! ;-)

    ResponSuprimeix
  9. En lo Libro I - Capitulo VII (pag.35) estay escrito:
    “Con cierto peso, y medida
    La Cruz que qualquiera lleva,
    Siempre por su amor inmenso,
    Dios arbitro sumo templa.”
    Yo creo que estas palabras resumen bien la obra.
    La iconografía cristiana es un mondo muy propenso a discusión y siempre pleno de interese…como lo muestra bien tu libro.

    ResponSuprimeix
  10. Rui,
    Si, seria una mica com la dita castellana de "Dios aprieta pero no ahoga".

    ResponSuprimeix
  11. Quin contrast passar del soldadet de plom al nen Jesús portant una creu! (no dubto que es podria fer literatura comparada fins i tot d'això...)

    Torno una mica al que ja ha comentat en Marco Fabrizio: A la imatge que reprodueixes de la còpia de Valladolid del 1721 hi ha una espècie de Gòlgota atapeït de creus amb unes formes ben curioses. Creus que aquestes creus tenen alguna base real o són simples fabulacions de l'artista?

    ResponSuprimeix
  12. Puigmalet,
    Espera't al proper apunt si trobes l'anterior contrastat!
    Sobre el tema de les creus l'he reproduida com a imatge perquè també em va sobtar. Jo n'he reconegut alguna però altres no sé d'on surten. Suposo que totes deuen tenir algun significat però haig de reconèixer que també algunes em sorprenen estèticament per desconegudes.

    ResponSuprimeix
  13. Amigo Galderich, interesantísimo y bien raro libro ilustrado. El grabado que reproduces de una edición latina tiene toda la factura de haber sido abierto en Flandes y recuerda las producciones de Otto Vaenio o los grabados maravillosos que acompañan la obra de Montano, Monumenta Humana Salutis. Las xilografías de la edición española, en su sencillez y rusticidad tienen, tal vez incluso, más atractivo que los elegantes cobres flamencos.

    Saludos bibliófilos y enhorabuena por tan precioso ejemplar.

    ResponSuprimeix
  14. Diego,
    El llibre no és molt rar i es pot trobar fàcilment a preus més o menys raonables malgrat la gran quantitat de gravats que té. Ja saps que la temàtica religiosa no passa pels seus millors moments.
    Estic d'acord amb tu que les xilografies són més maques que els aiguaforts de l'edició flamenca, precisament perquè no tenen pretencions artístiques com les originals, que són una mica un "vol i dol".

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols