divendres, 11 de desembre de 2009

Un felús i un mancús, iconografia i cal·ligrafia en el món islàmic

A tots els que són i han estat víctimes de la intolerància religiosa, especialment als moriscos, els quals aquest any en fa quatre-cents que van haver de marxar de la Península per ordre de Felip III (1609).

Cada vegada estic més convençut que la visita a exposicions específiques ajuda a clarificar certes qüestions que en manuals generals i generalistes han de quedar amputades per òbvies raons. Aquesta és la sensació que produeix la visita més que recomanable de l’exposició Els mons de l'islam a la col·lecció del Museu Aga Khan que se celebra al CaixaFòrum de Barcelona.

Una de les coses que podem observar en visitar-la és que uns dels grans tòpics a l’entorn de l’art musulmà cau per si mateix: el de la prohibició absoluta de la representació humana en aquesta cultura. Donant volts per l’exposició observem que les decoracions aicòniques (geomètriques, vegetals, cal·ligràfiques...) són les protagonistes però que també ens trobem que n’hi ha força que sí que representen la figura humana... Això m’ha fet pensar en la presència dels musulmans a la Península i la seva incidència dintre del món de la numismàtica del moment.

Quan els musulmans entraren a la Hispània (el que ells anomenaren Al-Àndalus) es trobaren amb un zona geogràfica que era un caos a nivell polític i econòmic i que això els beneficià en la seva conquesta, trobant poca resistència. Aquest caos econòmic i polític comportava que hi hagués una gran desorganització i que monetàriament, per exemple, només hagués un tipus de moneda més o menys estesa que era la d’or, els anomenats tremís.

La moneda petita, la de coure o argent, feia molt temps que no s’encunyava o s’havia encunyat només en períodes i zones molt concrets -no sempre els historiadors es posen d’acord en aquest aspecte-. El que sí que és cert és que s’havien anat reciclant totes les monedes que hi havia disponibles, d’època romana i bizantina (algú parla de la possibilitat que utilitzessin també les d’època ibèrica), en paral·lel a la barata (trueque en castellà) per a fer els intercanvis comercials. Davant d’aquest panorama, els musulmans que venien d’orient amb sistemes monetaris més sòlids (or, argent i coure) imposaren sense dificultat el seu sistema monetari.Ç

Anvers de felús, possiblement de Còrdova (712-750)

Malgrat això, a l’inici de la conquesta (entre el 712-750), i per poder tenir amb què fer petits intercanvis a través de l’ús de moneda, encunyaren els anomenats felús. Eren petites monedes de coure (1,2 cm. de diàmetre) que intentaven imitar les monedes antigues que circulaven per la Hispània visigoda. Al moment de fer-ho van obviar els dubtes que tenien sobre la representació iconogràfica perquè el que volien (els musulmans eren molt pragmàtics en aquell moment) precisament era que aquestes monedes fossin acceptades. Per això a l’anvers van introduir un cap de guerrer (una imatge!) que imitava algun model romà, bizantí... amb les llegendes cal·ligràfiques que els interessava:
Així a l’anvers ens trobem amb la inscripció a l’entorn de la cara que diu:

محمد رسول ألله
Mahoma és l’enviat d’Al·là


i al revers:
لا إله إلّا
ألله وحده
لأ شريك له
No hi ha cap més Déu / que Al·là, només Ell, / no té cap company

Revers de felús, possiblement de Còrdova (712-750)

Aquesta introducció d’una figura humana aprofità l’esquerda legal de l’Alcorà que, al contrari del que es té entès habitualment, no prohibeix directament la representació humana sinó que afirma en la sura 5, versicle 89 que:

Vosaltres, els bons creients, els musulmans!
El vi, el joc maissir, les pedres d’altars i les fletxes de sort
són, totes, coses abominables, fetes pel dimoni, per Ax-Xaitan.
Aparteu-vos d’això.
Us convé fer això per a fruir de la vida!

Com podem veure no és més que una vaga referència als altars dels ídols, sense esmentar directament per a res la representació de les figures. Malgrat això la tradició de la Sunnah ha posat en boca de Mahoma les següents paraules: Déu m’ha enviat contra tres tipus de persones per a anihilar-les i confondre-les: són els orgullosos, els politeistes i els pintors. Guardeu-vos de representar tant al Senyor com a l’home i no pinteu més que arbres, flors i objectes inanimats. També s’explica que en el Hadith hi ha la sentència 5.268 que diu que aquells que pintin il·lustracions seran castigats en el Dia de la Resurrecció i se’ls dirà: poseu-li ànima al que heu creat.

Moneda d'imitació de moneda romana d'Artuk-Arslan (1200-39 AD). Dinastía d’Artuqid (zona del Kurdistan)

És curiós constatar que al llarg de les conquestes musulmanes del mateix moment (sassànides d’Iran) o fins i tot quan algunes monarquies ja estaven ben assentades (dinasties d’Artuqid del Kurdistan, s. XIII) també van introduir la figura humana, com podem apreciar en diversos objectes de luxe de l’exposició esmentada.

Però el que és curiós és que aquest fenomen del dubte entre iconografia i aiconografia també es produí en altres cultures. Així, quan a tota l’Europa cristiana l’or havia desaparegut de circulació monetària i només n’encunyaven els musulmans, els comtats catalans van començar a pressionar les fronteres de l’Al-Àndalus i ,en conseqüència, a fer incursions de saqueig, a cobrar pàries als regnes musulmans i a contractar-se com a mercenaris per a les guerres internes dels primers regnes de Taifes. Aquestes circumstàncies van fer començar a variar la situació econòmica dels dos grans grups de territoris de la Península (musulmans i cristians) i en conseqüència va començar a entrar en el territori comtal català or en quantitats suficients com per encunyar moneda d’or pròpia.

Anvers de mancús d'or de Ramon Berenguer I, encunyat a Barcelona cap al 1070

En el moment de gestionar l’or com a moneda els comtats catalans i, una mica després, el regne de Castella (amb els anomenats morabatinos dels anys 1173-1198) es trobaren que no tenien cap referent “cristià” estètic de patró or. Per això, els comtes cristians, que no se’n van fer un problema, en el moment d’encunyar la moneda d’or adoptaren l’estètica musulmana dels dinars d’or, amb cal·ligrafia àrab, seguint en un principi els models dels dinars de Ceuta. El resultat són els coneguts mancusos. És així com unes de les primeres monedes d’or medievals europees dels regnes cristians es feren amb l’estètica musulmana.

Revers de mancús d'or de Ramon Berenguer I, encunyat a Barcelona cap al 1070

El primer comte en encunyar-ne fou Berenguer Ramon I (1017-1035) i se n’encarregà un jueu de nom Bonhom que hi deixà les seves lletres enmig de les cal·ligrafies àrabs. Posteriorment, Ramon Berenguer I (1035-1076) va fer també les seves emissions de mancusos, però de mica en mica la qualitat tant del material (barreja d’aliatge, menys pes, dimensions més petites -1,8 cm.-...) com estètica van anar baixant i això va fer el darrer mancús -que s’encunya cap el 1070- ja fos una barroera imitació de les monedes àrabs i que a l’entorn de la moneda hi constés el nom en lletres llatines del comte Ramon Berenguer, Raimvndvs comes. En el cas de l’exemple d’aquesta moneda que presentem, podria ser que fos utilitzada com a penjoll i agafada pels laterals, el que explicaria que s’esborressin les lletres del voltant.

D’aquesta manera veiem que quan convé per raons pràctiques, tots som capaços d’abandonar els nostres prejudicis i adaptar-nos als altres sense cap mena de problema, tal com van ser-ne capaços tant els àrabs en un primer moment de conquesta d’Hispània com els comtes catalans en un primer moment de conquesta de territori de l’Al-Àndalus.

PD. Aquest apunt hagués estat impossible de redactar sense els interessantíssims comentaris dels experts que participen a la tertúlia sobre moneda musulmana medieval del Foro d’OMNI, taller numismático de Objetos y Monedas No Identificados. A tots ells el meu agraïment públic per les informacions i orientacions. Tots els encerts històrics es deuen a ells i els possibles errors a la meva mala interpretació de les dades aportades.

BIBLIOGRAFIA:

BALAGUER, ANNA M. Del mancús a la dobla. Or i pàries d’Hispània. Barcelona, Asociación Numismàtica Espanyola – Societat Catalana d’Estudis Numismàtics, 1993

BARBIERI, GIONATA. "Ritratti romani" per sovrani normanni e musulmani, "Quaderno di Cronaca Numismatica" n. 23, Editoriale Olimpia, Firenze-Roma, 2009.

CRUSAFONT I SABATER, M. Numismàtica de la Corona catalano-aragonesa medieval (785-1516). Madrid, Editorial Vico, 1982.

CRUSAFONT I SABATER, M. El sistema monetario visigodo: cobre y oro. Barcelona-Madrid, Asociación Numismàtica Espanyola – Museo Casa de la Moneda, 1994.

http://www.ucm.es/info/nomadas/20/fernandoklein.pdf

http://www.identificacion-numismatica.com/medievales-musulmanas-f21/felus-con-iconografia-t23665.htm?sid=68c76951563fba95fa3c5e90a3b20528

http://www.numisane.org/Gaceta/GN147.pdf

20 comentaris:

  1. Com no podria ser altrament un post excel·lent. La numismàtica moltes vegades és una bona excusa per fer "reals" temps pretèrits i acabar amb tants estereotips també :)

    ResponSuprimeix
  2. Clídice,
    La numismàtica és una de les altres fonts de la història. Ben treballada ens permet complementar els altres documents històrics.
    I a més conté paraules i imatges, fantàstic!

    ResponSuprimeix
  3. Galderich.

    Entrada por demás interesante. Es un ejemplo maravilloso de la forma en que se termina por conciliar las necesidades y las creencias.

    ¿Cómo representar el cuerpo humano si el "representador" por esencia es Dios? ¿Cómo dibujarlo si su autor es Dios? ¿Cómo llamarse creador si se es hombre?
    La imagen quedó en dos dimensiones violar el tabú de la representación, pero haciendolo de tal forma que no sea relmente tal.

    ¡Que maravilla!

    ResponSuprimeix
  4. Això d'escudar-se en un fòrum d'ufòlegs crematístics per tal de dirigir els mèrits d'un apunt (però alhora evitar les crítiques) és un recurs vell com la Monyos, company.

    I quines imatges tan potents. Jo ni recordava que a l'exposició hi havia monedes, de petites com deuen ser al natural. Piscolabis Cicerone!

    ResponSuprimeix
  5. Galderich
    Como prometido una entrada excelente. Siempre el problema de conciliar el humano y el divino, y en esto, pero no solamente, los musulmanes son muy rigorosos… mucho más que los cristianos.
    Demuestras plenamente como ellos lograrán a resolverlo
    Saludos

    ResponSuprimeix
  6. Marco Fabrizio,
    Hem de tenir en compte que els musulmans assitien en aquells moments a les discussions iconoclastes del món bizantí, els seus veïns... Llavors van prendre nota i van decidir que el millor era obviar la figura humana per a obviar la discussió bizantina...

    ResponSuprimeix
  7. Puigmalet,
    Si segueixes la discussió dintre del fòrum d'ufòlegs crematístics que els dius tu veuràs que hi ha gent amb un nivell de coneixements històrics que et quedes bocabadat!
    Per altra part el problema de les monedes en les exposicions són les dimensions que tenen i que si no en saps res totes semblen igual!

    ResponSuprimeix
  8. Rui,
    Conciliar l'humà i el diví, aquesta és la nostra gran tragèdia!

    ResponSuprimeix
  9. Cada dia amb sorprens més! Impressionants troballes! Felicitacions per la feina!

    L'imperdible de ℓ'Àηimα

    ResponSuprimeix
  10. Jordi,
    Així com els mancusos se'ls coneixia fa molt de temps per una qüestió de metall pels felús fins ningú s'hi interessà fins fa quatre dies. Així si que és una troballa a mitges, no meva, però.

    ResponSuprimeix
  11. molt interessant, com tot el que acostumes a posar

    ResponSuprimeix
  12. Muy interesante tu artículo. La numismática fue una de mis pasiones, anterior a la bibliofilia, nos da grandes pistas sobre el devenir de la historia.

    Los primeros años de las incursiones en la península de los pueblos del norte de Africa, son años oscuros que han dado origen a multitud de teorías. La más apasionante, veraz y bien escrita que he leido ultimamente, que rompe con bastantes tópicos, es la "Historia de Al-Andalus" de Emilio Gonzalez Ferrín. Te recomiendo el libro.

    Saludos bibliófilos

    ResponSuprimeix
  13. Lamberto,
    Prenc nota de la recomanació bibliogràfica perquè sembla molt interessant, gràcies una vegada més.

    ResponSuprimeix
  14. Molt interessant l'apunt i admirable la teva caligrafia àrab (fins i tot pot ser que digui el que dius).

    Fa dies que volem anar a veure l'exposició i ens l'acabaran tancant als nassos.

    ResponSuprimeix
  15. Allau,
    Entre les meves virtuts (si n'hi ha!) no es troben ni el domini de les llengües (per això admiro els traductors de Carroll) ni la cal·ligrafia (per això admiro la cal·ligrafia com a art!). Sort de Sant Ordinador que ens permet fer aquestes coses...

    I no hi ha res de més emprenyador que allò d'"els comuniquem que aquesta sala tancarà les seves portes en breus moments...". Sort que és gratuïta i podem tornar tantes vegades com dessitgem... o vulguem!

    ResponSuprimeix
  16. Amigo Galderich: artículo muy interesante y que descubre cómo la influencia romana llegó hasta el mundo musulmán, al menso en materia numismática.

    Muy esclarecedor.

    saludos cordiales.

    ResponSuprimeix
  17. Diego,
    És potser aquest aspecte del reciclatge numismàtic d'època romana el que més em va sorprendre. Una vegada ben pensat, si el Poder (en aquest cas visigòtic) gairebé és inexistent, la gent busca fòrmules alternatives... en aquest cas reciclant monedes anteriors.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols