dilluns, 28 de setembre de 2009

El llibre roig de Mao, un llibre rècord


Aquest 1 d’octubre es commemora el 60è aniversari de la proclamació de la República Popular de la Xina. Mao Zedong la va encapçalar i pocs anys després, el 1964, Lin Biao –Ministre de Defensa i responsable de fomentar el culte a la personalitat de Mao per tal de fer possible la Revolució Cultural- en va recopilar un seguit de frases extretes dels seus discursos. Aquesta recopilació és el que ha passat a la història com el Llibre roig de Mao malgrat que el títol oficial és Citacions del President Mao Tsé-Tung (xinès tradicional: 毛主席語錄, xinès simplificat: 毛主席语录, pinyin: Máo zhǔxí yǔlù). En aquella època, però, el nom col·loquial amb què era conegut a la Xina és el de Llibre tresor roig (红宝书, 紅寶書, Hóng bǎoshū). Curiosament, el títol de l'edició de què disposem, la del 1967, no coincideix amb cap dels títols en caràcters xinesos que aporten les fonts que he consultat i que són els que reprodueixo.

Mao proclamant la República Popular de la Xina l'1 d'octubre del 1949

Després de la Bíblia, el Llibre roig de Mao és el llibre més venut de tots els que s’han publicat mai. Això és degut al fet que durant la Revolució Cultural de la Xina era obligatori que tothom en tingués un exemplar i, a més, l’hagués de portar a sobre per consultar-lo sovint. Per això es creu que s’editaren un total de 900 milions d’exemplars en moltes edicions i diversos formats però sobretot en format de butxaca per poder-lo consultar en qualsevol moment i discutir-ne (bé, “admirar-ne” més pròpiament dit) el contingut enmig de la feina, o de qualsevol tasca, si es presentava l’ocasió. Aquest costum generà un agre debat: alguns creien que quan es treballava no convenia interrompre la tasca per utilitzar el llibre. Aquest raonament fou contrarestat pels que creien que la lectura il·luminava als treballadors, fet que en millorava el rendiment.


Per aquest sentit utilitari, el Llibre roig fou sistemàticament enquadernat amb unes característiques tapes roges de plàstic resistent i lluent amb el retrat de Mao al mig i/o el títol a la portada que li donen una estètica única en el món de l’edició. Aquesta enquadernació preservava el llibre de qualsevol incidència climàtica, ajudava a mantenir-lo en bon estat malgrat l’ús... i, a més, el feia fàcilment reconeixible des de lluny, de manera que va convertir-se en una de les icones dels anys 60, tant dins la Xina mateix, com al món occidental progressista de l’època.


El pensament de Mao transmès pel llibre parteix de la idea leninista que l’ànima del marxisme rau en l’anàlisi concreta de les condicions concretes. Per això Mao introdueix la idea que una revolució comunista no ha de ser proletària necessàriament, sinó que pot néixer del camperolat, com fou el cas de la Xina, fet que li donà una especificitat concreta. Per aquest i altres motius, els governants de la Xina es van distanciar dels de la URSS.


L'omnipresència del Llibre roig a la Xina fou total, de manera que no es publicava cap altre llibre, inclosos els científics, que no portés les corresponents citacions de Mao –segurament com una mena de nihil obstat polític-. A més, a les escoles es convertí en el llibre de capçalera per a tot, des de l’aprenentatge de la llengua fins a la interpretació de les assignatures més diverses, amb la clara intenció de fomentar el pensament únic. Aquesta influència també es transmeté vers l’estranger on s’inicià un corrent dintre el pensament marxista-leninista anomenat maoista.


És curiós com aquest culte a Mao i al seu llibre s’oposa totalment al que anteriorment, el 1930, va dir ell mateix en el seu estudi Oposar-se al culte dels llibres del 1930, en el qual deia que: el mètode d’estudiar les ciències socials exclusivament en els llibres és molt perillós... Per descomptat que hem d’estudiar llibres de marxisme, però aquest estudi ha d’integrar-se en les condicions reals del nostre país. Necessitem llibres però hem de superar la tendència a retre’ls culte, el que suposaria un divorci de la situació real. Com podem superar el culte al llibre? L’única manera és investigar la situació real amb una metodologia adequada.

Detall de la portada de la primera edició castellana. Foto Todocoleccion.net

La via maoista tingué una gran repercussió en alguns grups revolucionaris d’arreu del món, d’entre els quals el Sendero Luminoso és un dels màxims representants que encara sobreviuen. L’expansió del maoísme sorgí de dintre de la Xina mateix, per mitjà de la difusió que en va fer Ediciones en lenguas extranjeras, que publicà traduccions del Llibre roig a les llengües majoritàries. En el cas de la castellana la primera edició es va dur a terme el 1966 a la Xina i a partir d’aquí es va exportar a tots els països d’aquesta parla, malgrat que a Espanya no van entrar sinó d’una manera clandestina. El 1972 amb el nom de Mao Tzedung buruzagiaren aiphuak sembla ser que es va publicar dintre d’Espanya en basc, mentre que en català es publicà a Perpinyà el 1973 per l’editorial E.C.T. amb el nom de Citacions del President Mao Tsé-Tung.

Portada de la primera edició basca. Foto Todocoleccion.net

Al marge del vessant ideològic, en el món occidental la imatge de Mao es va difondre com una imatge trencadora i esdevingué una icona popular, cal suposar que amb una bona dosi d’ingenuïtat i sense tenir coneixement de les conseqüències doloroses que la Revolució Cultural estava tenint dins la Xina. D’aquesta manera, per posar un exemple, Warhol el convertí en unes de les icones pop més conegudes. A casa nostra també arribà aquesta moda i fins i tot hi hagué qui, fent un acudit, anomenava a mossèn Dalmau, un dels capellans més progressistes dels anys 60, mossèn Mao-Mao.

Primera edició catalana

Així, doncs, el culte a la personalitat de Mao i el seguiment sense crítica del llibre foren les bases de la Revolució Cultural de la Xina, durant la qual es cometeren greus abusos i tota mena d’actes totalitaris que afectaren milions de persones, sense que la resta del món en tingués gaire o cap coneixement. Curiosament, aquesta crua realitat ha estat posada a la llum pública recentment per mitjà d’un interessantíssim llibre del fotògraf Li Zhensheng titulat Soldado rojo de las noticias publicat el 2003 com a catàleg d’una exposició del CaixaFòrum.


El llibre constitueix un cas molt semblant al del fotògraf català Francesc Boix que en els camps de concentració nazi anà guardant els negatius de les fotografies oficials que hi feia i que serviren posteriorment, durant el judici de Nuremberg, per inculpar molts dels responsables de l’Holocaust. En aquest cas, el fotògraf xinès va obrar de manera semblant, ja que era l’encarregat de fotografiar tots els actes públics de depuració de “burgesos” de la província de Heilongjiang. Li Zhensheng va guardar zelosament els negatius amb l’apunt dels noms dels afectats i totes les circumstàncies que la memòria no podria conservar per a la posteritat. Després de ser víctima d’una depuració que l’envià dos anys a treballs forçats i quan les aigües ja s'havien calmat, Li Zhensheng va treure els negatius a l’estranger i va poder donar a conèixer gràficament l’horror de la Revolució Cultural i, de manera general, on porten els fanatismes.



El dissenyador gràfic del catàleg adoptà, donant-hi un gir irònic, la mateixa estètica de les tapes de plàstic roig lluent que tenia el Llibre roig de Mao. Una denúncia intel·ligent a partir del disseny del segon llibre més venut del món...


Actualment, el Llibre roig ja no és un referent per als xinesos, que més aviat volen oblidar i no revisar aquesta etapa, i només es ven com a curiós souvenir als turistes occidentals.

dilluns, 21 de setembre de 2009

El Quixot (1906) d’Octavi Viader, una agosarada aventura de la impremta.

Estoig de conservació dels dos volums del Quixot d'Octavi Viader

Després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898, Espanya quedà desorientada i hom volgué trobar nous referents polítics però també culturals, ja que l’era colonial s’havia acabat i el passat imperial havia quedat enrere. En aquest ambient de recerca d’un nou referent, el 1904 Mariano de Cavia llançà la idea de promoure el Quixot com a referent nacional d’una Espanya sense lideratge. Així, doncs, el 1906 aprofitant que era el tercer centenari de la primera edició del Quixot es va decidir celebrar-ho amb tots els ets i uts i divulgar-lo amb edicions econòmiques de a dos reales perquè donde se hable la lengua castellana, nunca se eche de menos la Biblia del buen humor.

Portada interior del Quixot

No tothom estigué d’acord en aquest plantejament i alguns intel·lectuals com Ramiro de Maeztu digueren que calia guardar-lo para nuestras fiestas íntimas; pero seamos altruistas ya que nuestra decadencia nos permite serlo, y no pretendamos convertir en libro vital de España ese libro de abatimiento y de amargura. Malgrat aquestes opinions minoritàries, el govern conservador de Maura tirà endavant els actes de celebració del tercer centenari del Quixot i Alfons XIII mateix, en un discurs a l’Ajuntament de Barcelona, en feu promoció en dir apréstanse a conmemorarlo y celebrarlo muchas gentes, con honrosa espontaneidad, patentizándose de este modo que la santa unidad a quien el amor llama Patria, no sólo funde la diversidad de pueblos, territorios, intereses y anhelos de un día, sino también el patrimonio espiritual atesorado por las generaciones que pasaron, y los alientos vivificadores con que se han de realizar los providenciales destinos colectivos.

Guardes interiors

D’aquesta manera el Quixot fou el primer personatge d’un regeneracionisme que buscà nous herois i que, aprofitant els fastos del tercer centenari, en divulgà la figura a través de segells de correus, actes d’homenatge, alguns monuments i la publicació de moltes edicions del Quixot, bé en versions íntegres -de tots preus- bé en adaptacions infantils o per mitjà de la introducció de fragments als llibres de text escolars com a lectures obligatòries.

Octavi Viader amb la típica bata de tipògraf

La que ens interessa avui, però, és una de les edicions més rares de tots els Quixots impresos mai (que ja és dir!) i que s’imprimí a Sant Feliu de Guíxols el 1906, any del tercer centenari -aprofitant o deixant-se portar per la propaganda oficial-. El protagonista d’aquesta aventura quixotesca fou el ganxó, fill d’un carter, Octavi Viader (1864-1938) que de ben jove marxà a Barcelona a fer d’aprenent de tipògraf i enquadernador i en retornà per establir-se com a impressor a l seva vila natal el 1885. Amb el seu domini de l’ofici prosperà ràpidament i el 1892 traslladà el negoci a la Rambla Vidal 37. El 1902 renovà totalment l’edifici i ho feu amb formes modernistes gràcies a la tasca del mestre d’obres Pere Pasqual i Baguer. Un cop acabada l’obra, hi instal·là definitivament el taller d’impremta i enquadernació. Actualment la tradició familiar relacionada amb els llibres hi continua i funciona com a llibreria-papereria i venda de souvenirs turístics, de la mà del seu nét Jordi Viader.

L'antiga Impremta Viader de Sant Feliu de Guixols amb els souvenirs i altres productes de quiosc, papereria, llibreria... (Va tancar el 2010)

La impremta Viader és coneguda pels bibliòfils per dues grans impressions: el Manual del Librero hispano-americano conegut senzillament com el Palau -pel nom de l’autor- i el Quixot, que imprimí els anys 1906-1907. Aquest Quixot que és el llibre que avui comentem té la peculiaritat que no fou imprès sobre paper sinó sobre fulls de suro!
Sant Feliu de Guíxols era, en aquell moment, un dels centres surers més importants de la península i Octavi Viader volgué participar de les celebracions quixotesques amb una impressió molt innovadora. Això era possible, com diu Gaziel, perquè la casa “Lindemann”, de Dresde, ja l’any 1880 havia començat a fer paper de suro, amb màquines totalment manuals, com les dels primers paperaires. Pels volts de 1890, una altra casa, “Conti Hermanos”, instal·là en el cor d’Extremadura, a Fregenal de la Sierra, en plena comarca del millor suro espanyol, una papelera que en feia fulls tallats a la ganiveta. I finalment, John Lowman, a Londres, inventà el paper de suro obtingut mecànicament. Aquesta maquinària és la que feu servir l’enginyós impressor de Sant Feliu, Octavi Viader, per fer el seu famós Quixot en suro. La casa Bender de Sant Feliu de Guíxols és la que introduí aquest procediment i la que abastí de paper de suro al nostre impressor.

Colofó final de la primera part del Quixot amb l'exlibris de la impremta

Octavi Viader, abans de llançar-se a l’aventura de publicar una obra d’aquesta envergadura, ja havia imprès sobre suro en fulls petits: targetes, propaganda diversa, catàlegs... Una vegada que, com a bon tipògraf, trobà que dominava els materials i -el que és més important- les tintes que s’agafaven bé al nou suport, es veié en cor de dirigir una iniciativa tan arriscada com aquesta.

Pròleg d'Eudald Canibell a l'inici del Quixot d'Octavi Viader

Enquadernació de suro gravada al pirogravat per Joan Roca i dissenyada per l'arquitecte Domènech i Montaner amb l'escut heràldic de Sant Feliu de Guixols. Les decoracions vegetals modernistes contrasten amb les decoracions de les guardes internes dissenyades per Canibell inspirades amb models incunables

Octavi Viader demanà al tipògraf barceloní i amic seu, Eudald Canibell (qui fou també autor del pròleg) el seu nou tipus de lletra inspirada en una lletra gòtica anomenada incunable que creà el 1904 i també li encarregà les decoracions i caplletres que acompanyen el text i les guardes interiors. La coberta fou dissenyada per Lluís Domènech i Montaner (l’arquitecte modernista i afeccionat a l’heràldica, polític i fill –precisament- d’un gran enquadernador) i gravada en pirogravat per Josep Roca. L’edició es va fer en format foli a la manera dels incunables i, per a una òptima conservació, fou enquadernat en dos volums agrupats dins d’un estoig de cartró folrat de pell, decorat amb lletres daurades. És sorprenent tenir entre les mans un d’aquests exemplars per les sensacions que ofereix al tacte i l’olfacte, però sobretot per la lleugeresa que té en comparació amb el pes que faria si hagués estat imprès sobre paper i també per la fragilitat dels fulls. De fet, és evident que per apreciar-lo se n’hi van més els dits que els ulls, ja que les primeres planes de l’exemplar que vaig tenir a les mans estaven força deteriorades en comparació amb les internes, que han patit menys manipulació. Realment el paper de suro és molt i molt delicat!

Cada exemplar anava autentificat pel notari de Sant Feliu de Guixols i amb el nom del subscriptor imprès tipogràficament dintre d'aquest exlibris

Se’n feu un tiratge de 52 exemplars en paper de suro (a 600 ptes. per subscripció i 700 ptes. preu venda públic), 4 en paper japó (a 500 ptes.) i 34 en paper de fil (a 150 ptes.). El primer exemplar del tiratge en suro fou obsequiat al rei Alfons XIII. Malgrat el preu d’aquesta edició (si tenim en compte que el jornal d’un menestral era de 5 ptes. podem fer una anàlisi comparativa amb l’actualitat) l’èxit de l’edició va ser immediat i la demanda d’exemplars va fer que se’n fes una segona edició de 100 exemplars més amb la tipografia gòtica però a doble columna, que també s’esgotaren ràpidament i que assoliren preus elevadíssims arreu del món (sobretot als Estats Units d’Amèrica), ja que la quantitat de col·leccionistes de Quixots que hi havia a tot arreu era molt gran. A més en va fer 400 exemplars més en paper verjurat i el 1912 i 1916 unes altres tirades també en paper verjurat. El 1955 el seu fill Josep Maria, aprofitant els tipus incunables de Canibell i amb il·lustracions noves, en feu una tercera edició en suro de 250 exemplars més.


Malgrat l’èxit de vendes dels exemplars de suro, la idea d’Octavi Viader fou, però, polèmica dintre del món bibliòfil i rebé grans crítiques que l’acusaven d’edició retrògrada. Que es fes al segle XX una edició del Quixot -publicat originalment el 1606- amb uns tipus d’imitació dels gòtics quan aquests ja feia molt temps que no s’utilitzaven quan va néixer la primera impressió de la novel•la va motivar que alguns en critiquessin l’anacronisme, com ho va fer el seu amic Antoni Palau. Palau, en el seu llibre Memòries d’un llibreter català afirma que el Quixot en suro impròpiament editat en lletra gòtica i en foli i que només podia enlluernar rics sense educació bibliogràfica, no tan sols s’ha exhaurit sinó que en el país dels ianquis l’han venut a preus fantàstics. Josep Pla mateix digué que les enormes baluernes sobre paper de suro editades per Viader, tingueren un èxit només explicable per la novetat i la raresa insòlita de la mercaderia utilitzada en la formació del llibre. (...) Per a la impressió, el suro és inservible, i la seva qualitat és ínfima.

Algunes parts estaven més guarnides com aquest inici del pròleg del Quixot

Aquestes opinions, tan radicalment contràries, no tenien en compte que la idea d’Octavi Viader no era la d’imprimir un llibre per ser llegit sinó que pretenia fer un libre-objecte insòlit com ho són, generalment, els de bibliofília. En certa manera Octavi Viader es va posar a prova davant d’un cúmul de dificultats tipogràfiques que fins aleshores ningú no havia afrontat i en feu un llibre d’una gran exuberància i sumptuositat editorial, com totes les obres de bibliofília que intenten destacar les habilitats dels impressors, amb tècniques ja no utilitzades en la indústria de la impressió com són la utilització de tipus mòbils, de gravats calcogràfics o xilogràfics... Evidentment que el Quixot d’en Viader és anacrònic, però també ho són les edicions de bibliofília en general, perquè es fonamenten, precisament, en les habilitats de l’impressor i l’exclusivitat dels tiratges curts pecant, moltes vegades, de certes tendències kitsch i naïfs...


Octavi Viader va continuar fent algunes impressions en suro com Les dues germanes (1907), Bernardo del Carpio (1914) i el Tirant lo Blanch (1920). Aquestes edicions li aportaren un gran reconeixement internacional com el que obtingué en les exposicions de Saragossa (1907) i Leipzig (1914) o l’atorgament del títol de Cavaller d’Isabel la Catòlica per part d’Alfons XIII.

Tercera edició impresa pel seu fill Josep Maria Viader el 1955

Sigui com sigui, el Quixot editat per Octavi Viader és un dels llibres més rars de tots els que s’han editat mai al món i la utilització del suro com a material d’impressió ha estat realment escassa. Posteriorment s'han fet algunes edicions amb suro com la de l’Estatut de Catalunya del 1979, editada per la Llibreria Antiquària Balagué de Barcelona.

PD. Actualització del 3 de maig del 2012
Us enllacem una notícia d'un artista que ha utilitzat el Quixot de suro com a llibre d'artista.

BIBLIOGRAFIA

DORIA, SERGI. De cómo Don Quijote se hizo corcho en Sant Feliú de Guixols a "ABC Cultura". Madrid, 9 de maig de 2005

ESCOBEDO, JOANA. El Quixot, un heroi de paper. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2006.

FORNS, NURI. Can Viader compleix 110 anys a “El Punt”. Girona, El Punt, Dissabte 25 de desembre 1993, p. 11.

GAZIEL. Sant Feliu de la Costa Brava. Barcelona, Editorial Aedos, 1963.

GUEREÑA, JEAN-LOUIS. ¿Un incono nacional? La instrumentalización del Quijote en el espacio escolar en el primer tercio del siglo XX a “Bulletin Hispanique” Tome 110 nº1. Bordeus, Université Michel de Montaigne Bordeus 3 , 2008.pp. 145-190

PALAU i DULCET, ANTONI. Memòries d’un llibreter català. Barcelona, Llibreria .Catalònia, 1935.

TRENC, ELISEU. Les arts gràfiques de l'època modernista a Barcelona. Barcelona, Gremi d'Insdústries Gràfiques de Barcelona i Província, 1977

VÉLEZ I VICENTE, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989

dilluns, 14 de setembre de 2009

Retallables de la Guerra Civil (1936-1939), una petita exposició de gran qualitat

Retallable republicà amb escenes bèl·liques

Fa dues setmanes comentàvem l’exposició sobre imatgeria popular de Joan Amades centrada sobretot en els ss. XVIII-XIX (malgrat que havia elements anteriors i posteriors, de ja entrat el s. XX). La que comentem avui, que també està a punt de concloure (el 24 de setembre!), se centra en un període i una temàtica més limitats, es tracta d’impresos produïts durant la Guerra Civil espanyola i la immediata postguerra.

Retallable republicà amb escenografia de la proclamació de la República des de la Generalitat per part de Francesc Macià

L’exposició, titulada Retallables de la Guerra Civil (1936-1939). Col·lecció Francesc d’Assís López Sala s’exhibeix a la planta baixa del Museu d’Història de Catalunya (l’entrada a aquesta exposició és gratuïta). En aquest petit espai s’organitzen algunes de les millors exposicions de tota mena de Barcelona, són sempre de petit format però no per això menys interessants. Cal estar alerta perquè són exposicions amb poca repercussió mediàtica i la manca de publicitat pot fer que ens passin per alt!

Curiós retallable republicà amb les forces d'assalt amb actitud repressiva

Sempre he cregut que els col·leccionistes són gent peculiar. De manera que cadascú per allà on l’enfila van formant col·leccions a partir de les dèries personals, els interessos propis o fins i tot casualitats. Aquest és sens dubte el cas del Sr. Francesc d’Assís López Sala que al llarg d’uns quants anys ha anat reunint els retallables bèl·lics i polítics que servien de joguina i de doctrina als nostres pares (o avis, segons l’edat del lector) durant un període molt concret com és el de la Guerra Civil espanyola i els períodes just anterior i posterior (des de la II República als primers anys de la Dictadura).

Retallable republicà d'un canó

En un primer moment, els meus prejudicis antibèl·lics m’haurien inclinat a no anar-la a veure, malgrat que és un període que m’interessa especialment, sinó fos per la seducció d’una persona interessantíssima com és l’il·lustrador valencià El Persa, especialitzat en retallables i amic d’un amic comú. Quan la vam anar a veure ja havien acabat la jornada (tanquen a les 19 h.) i em vaig quedar amb les ganes de poder-hi fer una ullada. Així, doncs, posteriorment i amb una altra companyia vaig atansar-m’hi i la sorpresa, tal com prometia El Persa, va ser molt engrescadora!

Retallable republicà dels característics camions dels milicians de la FAI, ja muntats

La tradició de jugar a soldats arrenca, malhauradament, de molt antic i a Catalunya la tenim datada ja a finals del s. XVIII amb els anomenats soldats de rengle, impresos en els fulls justament anomenats de rengle que reproduïen també, com ja vam comentar en un altre post, les processons religioses. Durant el s. XIX hi hagué dos tipus de soldadets, els de plom per a les classes benestants i els de paper per a qui tenia pocs recursos. La imaginació era la mateixa però el material efímer o perenne canviava. Malgrat aquesta diferència, el paper -molt més econòmic- fou el que finalment s’imposà i arribà fins a la segona meitat del s. XX, quan el plàstic s’imposà precisament per ser barat i resistent. Les màquines electròniques -amb jocs virtuals-, són les que han acabat, finalment, amb els soldadets de joguina. Mentrestant les reproduccions de soldadets de plom s’han mantingut i encara perviuen com a objectes de col·lecció.

Tot s'aprofita. Full republicà de l'exèrcit amb la bandera republicana i el mateix full imprès posteriorment canviant només un color i convertint-la en la bandera franquista

Així doncs, els retallables de l’exposició corresponen a les darreres generacions de nens que van jugar amb objectes de paper com a suport del joc simbòlic. A més, com sempre, els infants són un del segments de la població que més fàcilment pot ser manipulable i infuenciable, sobretot a través del joc. Un nen té clar que hi ha blanc i negre, un bo i un dolent, qui estima i qui odia, m’agrada i no m’agrada... té una visió maniquea del món i no està per subtileses. Només el pas dels anys dóna l’escala de grisos i de matisos que són propis de la maduració intel·lectual. Per això, els dos bàndols enfrontats en la Guerra Civil espanyola dedicaren als nens part de la propaganda política i aquests retallables són només un dels exemples de propaganda política adreçada als infants.

Full republicà amb la imatge d'una dona combatent

Tècnicament, es tracta de cromolitografies impreses sobre paper senzill, o a vegades sobre cartolina una mica més gruixuda que el paper, això degué dependre de la disponibilitat de materials que tingués l’impressor.

Escena de combat d'un full republicà ja muntat

El primer que hem de pensar quan visitem aquesta exposició és que els retallables que veiem són una raresa tal com s’exposen: per fulls sencers, perquè la seva funció era de ser retallats i enganxats per aconseguir la tridimensionalitat. Una vegada muntat el joc i passat un cert temps, els retallables quedaven aixafats, rebregats i trencats... i el joc es llançava. Per això, si ja és molt estrany trobar-ne un, imagineu el mèrit de trobar-ne tants, tenint en compte que conservar un dels fulls que pertanyien a la zona republicana podia comportar certs problemes en cas de registre domiciliari per l’autoridad compentente...

Full franquista amb el retallable d'un avió de la Legió Còndor alemanya

L’exposició, d’una manera calculada, barreja els retallables dels dos bàndols diferenciant-los en el rètol amb una petita bandera republicana o monàrquica en funció del bàndol on s’imprimiren. Els de la zona republicana majoritàriament sortiren de les impremtes barcelonines i madrilenyes, i alguna de valenciana, mentre que en la zona franquista es publicaren en els llocs més diversos a mida que anaven conquerint ciutats: Sevilla, Vitoria, Valladolid, La Corunya, Granada, Saragossa...

Full republicà de la Columna Durruti amb el seu líder reproduït molt més gran que la tropa

A nivell ideològic és una joia poder comparar els diversos retallables i els seus orígens, ja que cada bàndol intenta transmetre els seus valors. Així, sobta molt de veure que en els retallables franquistes destaca sobretot l’ordre i la disciplina dels soldats, tots iguals i arrenglerats i en canvi en els republicans n’hi ha uns quants (alguns altres també disposats de manera arrenglarada!) entre els quals hi ha més moviment. Sobta, també, observar els que corresponen a les columnes anarquistes com Durruti i García Oliver, en els quals figuren aquests dos personatges representats a una dimensió més gran que la resta dels soldats, en funció del que anomenem la perspectiva jeràrquica, típica de societats teocèntriques com la medieval de l'època del romànic... També sobta molt el fet que en cap dels retallables franquistes no apareguin mai les figures de Franco o José Antonio Primo de Rivera, quan aquest bàndol exercí sistemàticament el culte a la personalitat. Potser es considerava que eren massa transcendentals com per esdevenir una joguina dels nens!

Full republicà amb la guàrdia mora de Franco

En fi, aneu a visitar-la que no us decepcionarà i podreu gaudir d’autèntiques maquetes d’avions, vaixells, escenografies de camps de batalla... així com fileres i fileres de soldats, guerrillers i altres elements bèl·lics executats amb una gran perícia i amb un gran sentit estètic.

Vaixell franquista Crucero Canarias ja muntat
Si a més compreu el catàleg (aquest sí que està disponible!) us els emportareu a casa i a més tindreu tres excel·lents articles de Francesc d’Assís López Sala, Albert Rumbo i Pilar Vélez, a més d’una atinada presentació d’Agustí Alcoberro. Amb l’exposició i el catàleg podreu treure les vostres pròpies conclusions, a més de poder observar un tipus d’impresos raríssims i fets per autèntics professionals al servei de la propaganda política i en aquest cas, fins i tot, bèl·lica.

Ep, recordeu que només teniu de temps fins el dia 24 de setembre!

Diversos models de ninos retallables, amb vestits i actituds propis de la ideologia franquista. Fixeu-vos que n'hi un de la nena actriu Shirley Temple... que disposa de vestit de falangista i bata de cola. Quan els convenia no es privaven de la utilització d'una icona de la tan denostada pel règim cultura de masses americana

BIBLIOGRAFIA

VV.AA. Retallables de la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona, Museu d'Història de Catalunya, 2009

http://www.estamperiapopular.com/


Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

dilluns, 7 de setembre de 2009

L’altre 11 de setembre borbònic. L’entrada de Carles IV a Barcelona el 1802

Carrossa utilitzada per Carles IV i M. Lluïsa per entrar a Barcelona l'11 de setembre de 1802 tirada pels prohoms de la ciutat.

Ara que s’apropa l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i les commemoracions a l’entorn de la pèrdua dels drets dels catalans el 1714, serà bo apropar-se a la vinguda a Barcelona de Carles IV en un també llunyà 11 de setembre: el de 1802. No sé si senzillament fou una coincidència de data o bé hi havia tota la intenció de fer una gran manifestació borbònica en la commemoració de la victòria sobre Barcelona, alguna cosa semblant a recordar que qui era amo i senyor ho era per la força de les armes. Si això era així, era molt implícit, perquè no hem trobat cap document de l’època que remarqui la coincidència de dates.

Enquadernació en pasta valenciana i guardes interiors fetes amb paper marbrat.

El que és clar és que després de l’anul·lació dels Drets i Constitucions de Catalunya (i dels dels regnes d’Aragó, València i Mallorca!) i la imposició d’unes noves lleis i impostos, la relació entre la monarquia i aquests antics estats hispànics havia de canviar. La submissió militar a què Catalunya fou forçada i la violència amb què fou reprimida tota resistència van abocar a un canvi d’estratègia de les classes dirigents catalanes que s’adaptaren a la nova situació, donada per perduda tota possibilitat de retorn a la situació anterior, per -en definitiva- intentar treure’n algun rendiment que afavorís els seus interessos econòmics.

Títol principal del llibre
Així, quan el futur Carles III anà cap a Nàpols per ser-ne rei, el 1731, i quan retornà cap a Espanya també per ser-ne rei, passant per Barcelona, el 1759, aquesta ciutat en ambdues ocasions li retré homenatge i se celebraren grans festes, com era costum en les visites reials a les ciutats. Aquestes manifestacions d’adhesió popular –organitzades pel poder local- tingueren en algunes ocasions efectes econòmics beneficiosos. Sembla que arran de la visita del monarca el 1759 la relació entre la monarquia i Catalunya començà a canviar. Aquest canvi d'actitud culminà, per exemple, en l'aixecament de la prohibició als fabricants i mercaders catalans de comerciar directament amb Amèrica (1778), tal com era fins aquell moment, un fet que dinamitzà enormement l’economia catalana.

Així, doncs, per commemorar la visita del 1759 de Carles III el 1764 hom imprimí uns grans gravats (de què ja parlarem un altre dia) que recollien els vistosos actes duts a terme. S’editaren com un llibre de gran format, que es coneix habitualment com la Màscara reial -en singular-, a diferència de les altres que es publicaren després, com ara la que presentem avui.

Envelat per al ball del 10 d'octubre de 1802 muntat davant del Palau Reial en el qual els teixits decoratius són un dels principals guarniments
Quan el 1808 Carles IV visità Barcelona, també es van organitzar en honor seu una sèrie de festes efímeres de participació popular i es publicà un llibret a l’ombra d’aquella gran edició prèvia del s. XVIII. El llibre seguia el model de la Màscara Reial però sense aspirar al mateix nivell qualitatiu per una qüestió de pressupost i pressa en publicar-lo. Per tant, en motiu de la vinguda i estada del rei Carles IV a Barcelona hom edità el llibre que comentem avui, Relacion de las diversiones, festejos públicos, y otros acaecimientos que han ocurrido en la ciudad de Barcelona, desde el 11 de Setiembre hasta principios de Noviembre de 1802, con motivo de la llegada de SS.MM. y AA. á dicha Ciudad; y del viage á la Villa de Figueras, imprès a Barcelona per la Companyia de Jordi Roca y Gaspar, el mateix 1802, relligat amb una enquadernació de pasta valenciana i guardes interiors amb magnífics marbrats.

Carrossa del Déu Janus del 5 d'octubre

El llibre, de mig foli (21 x 14 cm.), conté 13 làmines a l’aiguafort plegades horitzontalment (21 x 29 cm.) que il·lustren les festes i les carrosses guarnides que participaren en les desfilades davant dels monarques. El text explica en detall, no només els actes i la composició de les diverses mascarades, sinó també el significat que tenien –no sempre evident per a tothom. Les estampes foren dibuixades i gravades per Bonaventura Planella, excepte la de la carrossa dels reis que fou realitzada més toscament per un autor anònim. Segurament a causa de la manca de perícia tècnica del primer gravador l’encàrrec passà a Planella, més hàbil i experimentat, deixeble, a més, de Pere Pasqual Moles –un dels gravadors de la primera Màscara reial.

Carrossa al·legòrica de l'Agricultura del 5 d'octubre
Es pretenia fer un llibre que servís de remembrança, tant a aquells que hi participaren activament com als qui hi assistiren com a públic, però sobretot estava destinat als reis, perquè s’emportessin un bon record dels fastos i això els empenyés a ser generosos amb els barcelonins. Per aquest motiu el llibre s’enllestí molt ràpidament i això permeté que el 8 de novembre de 1808, a la partença de la família reial cap a València, la Junta de Comerç i Indústria els lliurés ja la publicació esmentada, amb el reportatge de tots els actes. Això vol dir que havien imprès els llibres a gran velocitat.

Així, doncs, aquest llibre recull les diverses festes que se celebraren a partir de l’entrada triomfal de Carles IV sobre un carro tirat pels prohoms gremials de la ciutat, precisament l’11 de setembre de 1802 (es podia pensar en un acte més clar de submissió?). Això sí, es dissenyà una gran tarima des d’on la família reial assistiria a la gran festa, tota guarnida amb teixits provinents de les fàbriques de Barcelona, amb una intenció clarament propagandística, per tal de demanar al monarca una política econòmica proteccionista, especialment pel que feia al tema dels teixits, sobretot les indianes.


Introducció al dia 6 d'octubre explicant la temàtica històrica

Aquesta vinguda reial és molt coneguda tant per les restes impreses, en forma de llibres i altres publicacions, auques, composicions poètiques, fulls volants... com per la descripció que en fa el Baró de Maldà en les seves memòries titulades Calaix de Sastre. És molt curiós veure a través dels ulls del baró com la població de Barcelona, i els forasters que s’animaren a assistir-hi, varen presenciar la vinguda del rei i totes les festes que se celebraren i copsar quina importància donaven a uns actes efímers, però que trencaven la rutina de la ciutat i del país en un moment que no hi havia gaire ocasions per al lleure. Gràcies a ell ens assabentem de la tírria que la gent tenia a Godoy, que acompanyava als reis, i com la gent es deixava portar per la propaganda oficial.

A més, durant la visita reial se celebrà un doble casament, el del príncep d’Astúries -futur Ferran VII- amb Maria de Nàpols i el del príncep Francesc I de Nàpols amb la infanta Maria Isabel. Aquest esdeveniment també s’amaní amb grans festes, que anomenem Màscares reials, celebrades els dies 5 i 6 d’octubre. (Els actes dels casaments són explicats en detall per l’aristòcrata cronista, fet que denota la rellevància que els atorgaven la classe dirigent local).

Aquestes festes efímeres, que continuaven la tradició barroca de celebracions, consistien bàsicament en desfilades de carrosses que representaven escenes al·lusives a personatges mitològics o al·legòrics, normalment seguint un programa iconogràfic concret, destinat a reforçar l’adhesió a la monarquia per part del poble. Així, la primera nit, la del 5 d’octubre, es va fer la celebració seguint aquest tipus de programa.

Cinquena carrossa del dia 6 d'octubre

La nit següent, però, la del 6 d’octubre -i aquí rau la importància d’aquesta desfilada, que també consta en els gravats del llibre- el programa iconogràfic guardava una sorpresa, una temàtica que no s’havia fet mai: els protagonistes no eren mites de l’antiguitat sinó personatges històrics que havien participat en les conquestes de la Corona d’Aragó pel Mediterrani, en època dels almogàvers (Roger de Flor, Roger de Llúria, Ramon Muntaner...). Aquest és un fet un significatiu perquè ens permet veure com, d’una manera molt incipient, s’exposa una certa reivindicació històrica i, per tant, també política.

Aquest detall ha passat molt desapercebut als historiadors i crec que és fonamental per entendre la posterior Renaixença. Ernest Lluch i Jordi Rubió i Balaguer parlen que el s. XVIII fou el segle de la Il·lustració, durant el qual -malgrat totes les prohibicions-, hom començà a teoritzar sobre la conveniència d’una nova forma d’estat que facilités una prosperitat econòmica per Catalunya i sobre la importància de la cultura catalana, malgrat que tot estigués redactat en castellà.

Tercera carrossa del 6 d'octubre

Per a aquests autors la Renaixença no s’entendria sense aquest segle XVIII, amb intel·lectuals com Jaume de Caresmar i Antoni de Capmany recopilant documents medievals i revestint les primeres històries de Catalunya sense mitificacions no documentades. També amb personatges com Fèlix Torres i Amat, que culminà la seva recopilació de llibres publicats en català, Ballot, Bellvitges i Esteve que foren autors del Diccionari català-castellà-llatí... Aquests personatges -molt poc valorats per la historiografia del catalanisme, perquè escrivien habitualment en castellà- van fer possible que altres intel·lectuals del s. XIX com Pròsper Bofarull completessin la tasca de recuperar una història pròpia, que fou posteriorment la base estructural de la Renaixença.

Així, doncs, la vinguda de Carles IV s’insereix en un context d’estudi i vertebració de noves formes econòmiques, socials i culturals per part de la classe dirigent catalana i el fet de dur a terme una Màscara Reial amb temàtica històrica del passat gloriós de la Corona d’Aragó és un indici significatiu d’aquest nou pensament, convençut de la modernització necessària, al costat de la vindicació d’un passat nacional gloriós.

Quarta carrossa del 6 d'octubre

No hem d’oblidar, per exemple, que els diputats catalans a les Corts de Cadis del 1808 –encapçalats per Antoni de Capmany mateix-, quan els fets polítics havien fet un capgirament impensable uns mesos abans –a causa de l’inici de la guerra del Francès i el buit de poder que això provocà, almenys temporalment- advocaren per la recuperació de les Corts i un cert federalisme (sense èxit, però) com a sistema polític per fer funcionar la nova Espanya liberal i que adduïren que era un sistema no només vàlid, sinó contrastat per bons resultats, com ho demostrava la Història de la Corona d’Aragó.

En fi, crec que aquest llibre de la vinguda del rei en un 11 de setembre de fa dos-cents anys, ens mostra com es vehicularen unes incipients (després de la desfeta de 1714) i subtils reivindicacions d'uns anhels a través de la Història. Les celebracions del 6 d’octubre de 1802 cal tenir-les en compte com un graó més en l'intent de forjar un imaginari col·lectiu dels catalans que crec que ha passat desapercebut per la historiografia que posa més l'èmfasi en el final del s. XIX que no pas en els inicis.

BIBLIOGRAFIA:

DOMÈNECH, ALBERT. L’Etern efímer. Festa i dol a través dels gravats del s. XVI al XIX a “El Eterno efímero. Grabados y dibujos conmemorativos del siglo XVI al XIX”. Barcelona, Palau Antiguitats, 2009.

GHANIME, ALBERT. Mitos de la historia de España. El siglo XIX. Barcelona, Belacqva, 2008.

LLUCH, ERNEST. La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Barcelona, Edicions 62, 1996.

PÉREZ SAMPER, MARIA DE LOS ÀNGELES. Barcelona, Corte. La visita de Carlos IV en 1802. Barcelona, Universidad de Barcelona, 1973

QUÍLEZ, FRANCESC. La Màscara Reial. Festa i al·legoria a Barcelona l’any 1764. Barcelona, MNAC, 2001.