dissabte, 23 de gener de 2010

Guerra de sexes... a bodes em convides!

A la Gemma (Dona que parla llatí, no la vull jo per a mi) i al Dani, en el dia i hora del seu casament!

Sempre m’ha encuriosit el per què quan algú anuncia il·lusionat que es casa automàticament tothom li dona el condol, utilitza alguna parèmia en contra del matrimoni (home casat burro espatllat és la dita més parafrasejada), o bé se li fa alguna brometa irònica... El nuvi o la núvia sempre fan cara de circumstàncies perquè ja s’ho esperen, o directament perquè ells anteriorment ja ho han fet, també. És una mena de joc còmplice que denota un herència cultural que es transmet de pares a fills des de fa molt temps.

Cansó de la mare dona, y del bon Janót. Girona, finals s. XVIII

Per això no em sorprèn que la literatura de canya i cordill des dels inicis de la impremta hagi entrat en consideració d’aquest difícil equilibri que és el matrimoni o la relació home-dona. Així doncs, la literatura popular s’ha encarregat de propagar aquest dilema a través d’auques, romanços i altres impresos que es publicaren en paral·lel a la paremiologia sobre el que avui anomenem guerra dels sexes.

Venedor de literatura de canya i cordill amb possibles compradors badant (principis s. XX)

Els romanços eren fulls efímers que servien de lectura d’entreteniment per als qui sabien llegir i els qui escoltaven la lectura que els en feien aquells que en sabien, i s'ocupaven dels temes més variats. Tenien un preu molt econòmic i per això sempre eren impresos sobre fulls molt barats (a finals del s. XIX, de molt mala qualitat!) i aprofitant les xilografies de la capçalera d’on fos, normalment comprant-les a impremtes que plegaven. Per això la representació de l’home i la dona no tenen res a veure amb la història que s'hi explica i estilísticament són tant diferents.

Temàticament, al costat dels romanços de calamitats, oficis, endevinatoris, sang i fetge, captius, crítics, animals curiosos, històrics, polítics, escatològics i religiosos hi ha una sèrie força nombrosa de romanços que ens parlen de l’amor i el desamor. Aquests fulls tendeixen, com sempre en aquelles èpoques, a blasmar sobretot contra les dones, amb una clara misogínia que vista amb la perspectiva del temps sorprèn tenint en compte que qui estava més ben situat era l’home i que potser no li calia aquest èmfasi. Però és que potser és a l'inrevés, potser per això calia anar refermant qui manava, perquè ningú s’oblidés del statu quo social imperant des dels temps més remots. De fet, de textos misògins ja se'n troben en l'obra dels més afamats filòsofs grecs i romans i no cal anar a la Bíblia i a la vida dels sants per veure que aquest discurs té una antiguitat més que evident.

Cansó del pobre casat. Barcelona, segon quart del s. XIX

Malgrat la gran varietat de títols, un cop d’ull a d’alguns d’aquests romanços ja ens deixa veure per on va l’argument, tenint en compte que el que hom volia era un titular impactant per vendre’ls millor: Canso noba y divertida de un casat ab duas damas treta en lo any de 1817, Canso del matrimoni tractat entre la Paula criada y Jordi fadri manya, Canso del pobre casat, Canso nova de la senyora bolangera en lo any 1818, Canso nova ab la que un fadri enamorat fa veurer las perfeccions de la sua estimada doncella, La despedida, Canso nova de la Roseta Tallavi dita la Flo del Pesol de la sua garvositat y festetx com se veura curiosament lo any 1844, Relacio del casament del manobra Bonifaci y la Polonia, Los amantes de Teruel, Dels festechants, Canso de dos personas riquisimas ques volen casar cada qual manifesta los interesos que posseheix y ha de posserhi, El cantor de los amores, L’matrimoni civil en dialogo, Canso nova, Casament del Jaumet y la Pauleta, Canso nova y divertida ahon se troban las penas y fatigas que va pasa en Gerona rich pages per volerse casa ab una noya masa joveneta, El cornudo resignado, Rabel Gandalla y Tecleta Crostons, El desamor, Elogis de dos casats, La victima de su amor, Canso nova y divertida del festeix nubiatje y divorsi den Tanu y la Serafina...

Només cal llegir aquests romanços per esgarrifar-se de la quantitat de bestieses que podien dir sense cap mena de pudor. És més, en molts casos fins i tot justifiquen la violència perquè, com diu l’Anna M. Fernández a partir de l'estudi de la paremiologia sobre el tema, es pot fer un retrat robot ben galdós, ja que s'hi afirma que: les dones són xerraires, indiscretes, mentideres, mudables, incoherents, inestables, amb un comportament fals i fins i tot traïdor, a més de molt dolentes i perilloses; més ximples que un animal i més dolentes que el diable en persona. D’altra banda, es mostra com haurien d’ésser: callades i discretes, casolanes, treballadores, obedients. És a dir, que són d’allò més dolent en la realitat quotidiana, i són bones i submises segons l’ideal inexistent que es reclama i es posa d’exemple: el ser i l’haver de ser, la realitat i l’ideal.

Trampas de las donas ab sos Marits. Barcelona, tercer quart del s. XVIII

Joan Amades mateix, en el pròleg del Refranyer de les dones, ja diu que no hi ha dubte que els documents de sentit invictiu són d’origen masculí. Aquest fet ens planteja unes qüestions: ¿Per què la dona, en justíssima defensa, no ha creat altres refranys que la vindiquin? I, si els ha creat, per què no han pres cos en el llenguatge? I si no han arrelat, què n’ha estat la causa? ¿Per què estant el poble integrat per membres d’ambdós sexes, han arrelat els documents pejoratius i no n’han creat de vindicadors? Hom no pot creure que la formació , i més encara la plasmació d’un refrany, sigui patrimoni exclusiu dels homes, car n’hi ha un gran nombre que han d’ésser precisament de creació femenina. I, davant d’aquests casos, hom es pregunta: ¿Quines són les lleis que regeixen la formació dels refranys i quines les causes que dictaminen llur incorporació en el llenguatge un cop creats? Heus ací un tema d’investigació etnogràfica, lingüística i psicològica tant interessant com curiós.

L’anàlisi dels romanços i la paremiologia ens mostra com era la societat dels nostres avantpassats (no cal idealitzar-la com una Arcàdia perquè era molt dur viure-hi!) pel que fa a la submissió de la dona a la voluntat de l’home. Malgrat tot, l’Anna M. Fernández va una mica més enllà i ja ens diu que, malgrat hagi alguna dita contra els homes, el fet que el discurs hegemònic i permanent a totes les èpoques sigui misògam, demostra que la dona no estava tan dominada com ens han fet creure i que calia mostrar permanentment el model de dona vàlid per als homes, perquè els fos més fàcil tenir-la sotmesa i controlada. El mal exemple era negatiu per a tota la societat.

Cansó del panallet. Barcelona, segon quart del s. XIX

Us deixo tota una sèrie de paremiologia variada (Parèmies, perdona la competència deslleial!) i contradictòria sobre el tema:

Dona que parla llatí, no la vull jo per a mi
La dona per filar i no per estudiar
Mare, què cosa és casar? –Filla, filar, parir i plorar
A la dona treballadora no li fa res que el marit se li mori
Quan la dona té diners el marit hi és de més
Festeja tant com puguis, però no et casis mai
Casa’t Pere, que mal any t’espera
Quan vagis a casament sigues prudent
Faràs bon casament amb dona de ton estament
L'home amb qui et casaràs, mira que sigui del teu braç
L’home prudent no aconsella guerra ni casament
Meló i casament, ha d’ésser encertadament
Dona casada, guitarra espatllada
Qui lluny es va a casar, va a enganyar-se o a enganyar
Qui es casa té qui llit li escalfa
Casament calculat sempre surt esguerrat
Qui es casa per interès esclau de sa muller és
El que es casa per amor sempre viu amb dolor
Ni frare en noces ni gos entre olles
Quatre coses hi ha que fan el món més bell: la dona, la flor, l'euga i l'ocell
A la terra un rei, al cel un Déu, i a la casa una dona
Tres coses fan la vida bona: bona casa, bon servei i bona dona
Tots els discursos d'un home no valen com el sentiment d'una dona
La dona que té un bon marit, a la cara ho porta escrit
El que és bon fill és bon marit
El diner i la muller, per la vellesa són menester
Per ésser feliç un matrimoni, el marit ha d’ésser sord i la muller cega
Tant si et casaràs com si no et casaràs, sempre te’n penediràs

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Les esposalles. Costums i creences. Tarragona, Edicions El Mèdol - Biblioteca de Tradicions Populars nº 19, 2003 (Introducció de Josefina Roma)

AMADES, JOAN. Refranyer de les dones. Tarragona, Edicions El Mèdol - Biblioteca de Tradicions Populars nº 25, 2004 (Introducció de Trinitat Gilbert)

FERNÁNDEZ PONCELA, ANNA M. Sexe i refranyer. Proverbis catalans: Discurs i missatges sobre homes i dones. Barcelona, CIM Edicions S.L., Col·lecció Arguments nº 3, 2004

15 comentaris:

  1. ai la missogínia i la mare que la va matricular! :P un apunt excel·lent no cald ir :)

    ResponSuprimeix
  2. REs de competència deslleial, Galderich! Ets un pou d'informació paremiològica! No cal dir que he xalat amb aquest apunt d'allò més. Perquè, a més, tens la qualitat de lligar diversos temes per a un argument final, amb associacions que no sempre hauríem arribat a imaginar.

    Només un petit mistake: Al primer paràgraf parles de "paremiologia", quan crec que et volies referir a "parèmies". És la diferència entre la ciència i les peces d'estudi.

    ResponSuprimeix
  3. Del que som capaços per estalviar-nos un regal de boda, eh, Pisco... Com a mínim tingues el detall de pujar-te a la cadira, abans de la col·lecta de la corbata i després del tercer whisky, a recitar el teu apunt blocaire als feliços contraents!

    ResponSuprimeix
  4. Galderich
    Me parece una excelente entrada con apuntes muy curiosos.
    La “literatura de canya i cordill” es siempre una fuente de ilustración de los episodios más populares y costumbres de cada época
    Saludos bibliofilos

    ResponSuprimeix
  5. Estimado Galderich.
    ¡Admirables impresos! La fotografía no se queda atrás.
    Como siempre, un buen artículo sobre un tema de gran importancia.

    Ya lo dijo Sor Juana.

    "Hombres necios que acusáis
    a la mujer sin razón,
    sin ver que sois la ocasión
    de lo mismo que culpáis."

    Saludos bibliófilos.

    ResponSuprimeix
  6. Clídice,
    La missogía com pots comprobar és més que històrica... prehistòrica!
    El que m'estranya és que haguem sortit tant normalets amb el passat que portem a sobre!
    Tinc una cosina que sempre fot broma de tot però un dia em va dir:
    -jo me n'enfoto del mort i de qui el vetlla però no aguanto, i els tallo ràpid, els acudits missògins i els racistes.
    No li falta raó!

    ResponSuprimeix
  7. Parèmies,
    Ja ho vaig suposar que t'agradaria malgrat la comptència deslleial!
    El mistake ja ha estat solucionat. Gràcies!

    ResponSuprimeix
  8. Gazo,
    Veig que no se t'escapa ni una...
    Vaig intentar pujar-me a la cadira i començar a recitar l'apunt però no sé perquè la música va pujar de volum sobtadament!

    ResponSuprimeix
  9. Rui,
    La "literatura de canya i cordill", com la que hi ha a tot arreu com a Portugal, és una font d'informació sobre la mentalitat de l'època molt important. Tenir bons reculls seria un pas endavant per veure què pensaven i què els admirava als nostres avantpassats!

    ResponSuprimeix
  10. Marco Fabrizio,

    La personalitat de Sor Juana és increïble sobretot tenint en compte l'època. El que sorpren és que es fes monja en compte d'anar per lliure sense dependre de la jerarquització eclesiàstica. Potser li hagués anat millor... però són futuribles que no podem avaluar amb prou exactitud!

    Els versos reals com la vida mateixa!

    ResponSuprimeix
  11. Estupendo conjunto de pliegos y la foto del vendedor es extraordinaria.

    Junto con los de asunto macabros, cautivos de Argel, milagros, los pliegos sobre mujeres (incluidos los raptos, incestos, etc.) son los que más predicamento y morbo debían tener.

    ¡Magnífico conjunto!

    ResponSuprimeix
  12. Diego,
    Si, sobretot el tema del morbo és el que els agradava més... no hem canviat!

    ResponSuprimeix
  13. Galderich, aquí falta un goig! Aniria bé un que diu així: Gochos en despresi y alabansa a les dones. Que pels nostres pecats les tenim per compañeres inseparables, para la nostra perdisió. Dones y burros, condenasió de ànimes: és la pura veritat.
    De les quinze cobles que el composen deu estan dedicades al ‘despresi’ i cinc a l’’alabansa’, i la tornada fa:

    “Les dones totes son bones,
    desde el ama á la criá.
    La dona millor de totes,
    es la que al pañ pintá”

    Ai las!

    ResponSuprimeix
  14. Interessant la foto de venda de literatura de cordill. No n'havia vist cap. Veritable treball d'investigació. Què dir un cop més? Salut. R.

    ResponSuprimeix
  15. RSM,
    Vaig estar dubtant entre posar la fotografia o posar un gravat de capçalera de romanç del s. XIX que era més clar. Malgrat tot veig que ha estat un encert posar la fotografia, queda com més propera.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols