dilluns, 17 maig de 2010

El parenostre (1927) de Lola Anglada, la religiositat noucentista

 
I no permetau que nosaltres caigam en la temptació,

A la Mercè i la Isabel.

L’obra d’avui és clarament de temàtica religiosa, sense cap mena de dubte, però traspua una sensibilitat tant artística com cívica que traspassa aquesta temàtica. Però, per què diem això si es tracta d’un Parenostre -la pregària per excel·lència del cristianisme? Doncs, perquè sent el text el que és, la oració mateixa, és interpretat (com diu el subtítol del llibre) per una de les nostres millors il·lustradores: la Lola Anglada. Tot seguit veurem en què consisteix i en quin context s’emmarca aquesta interpretació.

Portada interior

Aquest parenostre és una de les tantes peces que encaixa perfectament dintre del projecte noucentista que va dirigir Eugeni d’Ors, Xènius. Després de l’etapa d’excessos romàntics i visions individualistes que havia desembocat en l’estètica modernista, hom va creure que calia una mica d’ordre i un major pes de la col·lectivitat en diversos terrenys, de la filosofia a la política, passant per totes les arts. Fill d’aquest canvi de pensament és el projecte que hom anomena noucentisme, el primer que a Catalunya intenta de manera seriosa vertebrar un país de cap a peus.

Pare nostre, qui estau en lo cel;

Estem parlant de principis del s. XX, quan el partit anomenat la Lliga regionalista dominava la política catalana i bastí un projecte de país, que es vehiculà a través de la primera tímida forma d’autogovern que va tenir Catalunya des d’inicis del segle XVIII: la Mancomunitat de Catalunya. Aquest projecte incloïa totes les àrees de la política i la cultura, des dels aspectes més petits fins als més complexos. I en aquest projecte l’atenció a l’educació als infants -que estava en una situació deplorable per a la gran majoria de la població- era una prioritat. Així, doncs, és el moment de la gran renovació pedagògica catalana dirigida per persones com Alexandre Galí entre molts altres.

Sia santificat lo vostre sant nom;

El nostre llibre d’avui s’adapta perfectament al gust i al pensament d’una burgesia que creia que Catalunya serà cristiana o no serà. És el moment de la Lliga del Bon Mot, de les Lligues antipornografia... en les quals participaren il·lustradors de primer ordre com Junceda o Llaveries. Aquestes associacions intentaven eradicar un tarannà popular que es veia com a inacceptable per a la nova societat noucentista que es volia moderna, europeista, urbana i orgullosa de les seves arrels nascudes de tradició clàssica i mediterrània, d’ordre i democràcia amb certs tocs elitistes.

Vinga a nosaltres lo vostre sant regne;

El llibret fou editat el 1927 en català i castellà i il·lustrat per Lola Anglada. Aquesta artista és cabdal per entendre com era l’estil noucentista dels llibres infantils, tant pel que fa a literatura com a il·lustracions. Les seves obres estan amarades pel sentit cívic que proposava el noucentisme per millorar la societat. Fins i tot, el seu llibre més famós (que després li va valdre l’ostracisme del franquisme), El més petit de tots, del 1937, comparteix aquest ideal d’ordre noucentista, però des d’una visió revolucionària. De tota manera d’això ja en parlarem en un altre apunt.

Faça's, Senyor, la vostra voluntat, així en la terra com se fa en lo cel.

En aquest Parenostre interpretat per a infants, Lola Anglada es proposa superar la carrincloneria de les il·lustracions religioses de l’època, i podem dir que ho assoleix plenament a través d’unes il·lustracions carregades d’una frescor i una innocència molt premeditada. El llibre té un gran format gairebé quadrat (28 x 24 cm.) i cada doble pàgina conte una frase del parenostre i una il·lustració al·lusiva al contingut teològic de la frase, per fer-la entenedora als infants. L’editorial Pal·las en va fer una edició d’una pulcritud que és extraordinària i difícil de veure en llibres religiosos, però molt propera al que feia l’editorial Muntanyola, dedicada a l’edició de llibres per a infants de molta qualitat i en la qual col·laboraven grans artistes del moment.

Caplletres dels textos del Parenostre

Estèticament segueix un patró proper als dels missals renaixentistes, amb unes sanefes florals i ornitològiques que emmarquen la il·lustració, encarada a la frase de la pregària escrita en tipografia gòtica, encapçalada d’una caplletra també molt decorada. Les il·lustracions són una interpretació optimista de la pregària, en la qual els angelets -de formes molt clàssiques- acompanyen els protagonistes i queden contraposats a uns dimoniets que més que terror causen simpatia. Els personatges humans van vestits d’una manera menestral però digna i el paisatge és el prototipus de paisatge mediterrani català, amb masies a la plana i turons a l’horitzó. Recordem la vinculació de Lola Anglada amb la població de Tiana, on finalment hi morí.

Lo nostre pa de cada dia donau-nos, Senyor, el lo dia d'avui,

En certa manera, aquest ideal estètic lliga totalment amb la visió que tenien els dirigents catalanistes de la primera meitat del segle XX des del manual estètic de com havia de ser Per la bellesa de la llar humil fins a la teorització que feu Francesc Macià de la caseta i l’hortet.

I perdonau-nos les nostres culpes, així com nosaltres perdonam a nostres deutors

És curiós veure com a partir de la Guerra Civil espanyola aquest ideal es va anorrear de completament i com, des del meu punt de vista, Lola Anglada -coartada per tota mena de prohibicions- va fer un tomb cap a unes formes amanerades i gens espontànies. La comparança entre aquest Parenostre interpretat per a infants del 1927 i la nova versió del Parenostre i l’Avemaria del 1951, destinat a bibliòfils, permet copsar-ho plenament. Anglada perd la frescor que tenia en aquesta etapa i evoluciona cap a una estètica de barroquisme popular sense grapa i molt descafeïnat. És evident que el desencant i les dificultats de tota mena li havien passat factura.

Sense cap mena de dubte, davant tants llibres i llibrets de Primera Comunió que veiem en algunes llibreries, cal fer una nova edició d'un llibre amb tanta sensibilitat de tota mena.

Ans deslliurau-nos de qualsevol mal. Amén.

BIBLIOGRAFIA:

BRUTON PARRA, INES. Lola Anglada i l’ideari noucentista. 2003

CASTILLO, MONTSERRAT. Grans il·lustradors catalans del llibre per a infants, 1905-1939. Barcelona, Barcanova i Biblioteca de Catalunya, 1997.

CASTILLO, MONTSERRAT i ALTRES. Lola Anglada i l'ideal del llibre. Barcelona, Diputació de Barcelona, 2005

Portada exterior que es troba en alguns exemplars


24 comentaris:

  1. Molt bo tot plegat. Lola Anglada ho situava tot al segle XIX (ho dic pel vestuari). El nen Jesús és una mica nena. A l'última imatge els angelets estan molt emprenyats, en canvi els dimonis s'ho passen d'allò més bé (fins i tot n'hi ha un una mica pederasta).

    ResponElimina
  2. Molt bo. Tot i que la temàtica no és la meva prediclecta, les il.lustracions són genials! Jo he vist la de 1951. El pròxim cop que la vegi, compararé :D Fins ara!

    ResponElimina
  3. Allau,
    La Lola Anglada ho situava tot en un temps passat d'enyorança en el que tot era més harmònic... Com sempre!
    I mirant les imatges... jo sóc dels dimonis!

    ResponElimina
  4. Aprenent,
    No és qüestió de temàtiques sinó d'il·lustracions que són una autèntica joia. Vist aquest te n'oblides del de l'any 1951... sense cap mena de dubte!

    ResponElimina
  5. el món que ens donava era petit i perfecte, fins i tot les imperfeccions eren anecdòtiques. A partir d'aquí no ens ha d'estranyar que mirant el món real ens costi tiant d'assumir. Això si, les il·lustracions m'agraden :)

    ResponElimina
  6. Clídice,
    Més que un món perfecte reflecteix un món assumit des de la naturalitat. L'exemple més clar és la il·lustració a doble pàgina de "faca's, Senyor, la vostra voluntat..." amb el fill mort davant de tots! L'escena no li queda "gore", sinó tranquil·la i acceptant la tragèdia com a part de la vida, amb molta naturalitat però alhora dolor. Per això dic que teològicament és una molt bona interpretació del Parenostre.

    ResponElimina
  7. Uns dibuixos magnífics els de Lola Anglada. Només ho podia fer en l'ambient productiu de la reforma educativa que va imperar en el període des de la Mancomunitat fisn a la pèrdua de la guerra. La derrota ens va portar un temps d'avorriment i retard en el pensament de tothom i...Molta por!!!

    ResponElimina
  8. De l'escatologia al parenostre. Quins viatges que ens susciten els seus llibres! Sempre hi aprenem molt, està de més dir-ho.

    Aprofito per indicar-li, benvolgut bibliòfil, que si algun dia troba la 1a de l'Alícia en terra de meravelles de l'Anglada a un preu raonable m'ho faci saber.

    ResponElimina
  9. Ernesto,
    La Lola Anglada és potser qui, amb n'Obiols, qui millor expressa la pedagogia catalana de principis del s. XX. Després l'estètica va anar per viaranys estranys...

    ResponElimina
  10. Gazo,
    En un piscolabis hi ha de tot i de diversos gustos... La barreja de gustos és el millor!
    Sobre el tema de l'Alícia... no seras l'Allau que has piratejat la contrasenya del Gazo?

    ResponElimina
  11. Son una maravilla Galderich, soy una gran fan de esta señora...

    ResponElimina
  12. Pombolita,
    Quan veig les il·lustracions de Carmen Echániz sempre penso que tenen alguna cosa d'aquesta època de Lola Anglada, però no un seguidisme, sinó una modernització de l'harmonia compositiva i estilística d'il·lustradors com ella.

    ResponElimina
  13. Gracias guapo, por supuesto que me inspira, no podía ser menos,
    ella, Arthur Rackham y unos cuantos más como Junceda, Opisso, etc, etc...lástima que me he dedicado muy poco.

    ResponElimina
  14. Pombolita,
    Els teus amics aniran passant pel Piscolabis com si de la cançò del Sisa es tractés...

    ResponElimina
  15. La Lola es la millor...¿os habéis fijado lo delgaditos que están todos?
    Y cuantas novias tiene esa Alícia del Maresme ¡¡

    ResponElimina
  16. Galderich.

    Comprendo la alta estimación en que se le tiene a la ilustradora, por la increíble capacidad y eficacia en reflejar el proyecto novecentista del que nos hablas, y la extraordinaria belleza de las ilustraciones. Virtudes que no se dan con frecuencia y mucho menos acompañadas.

    Saludos.

    ResponElimina
  17. Marco Fabrizio,
    Sempre és bo que algú que no conegui una il·lustradora hi pugui opinar perquè a vegades ens pot donar la sensació que ens mirem massa el melic i no som objectius amb les nostres admiracions.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. No fa massa vaig veure la placeta amb monument inclòs que la van dedicar a Tiana, a la Lola Anglada. És un lloc que li escau, i també molt noucentista.
    No sé si t'ho havia dit mai, però crec que aquest blog és exactament allò que espro quan miro blogs: treballat, documentat, pensat, ben escrit. Allò que expliques no massa gent ho podria fer igual. Imagino que et presentaràs a la propera edició dels premis blogaires, perquè hauries de tenir més difusió.

    ResponElimina
  19. Lluís,

    Gràcies pels teus comentaris però en principi no vull presentar-me als premis blocaires per qüestions diverses i perquè els seus mecanismes de funcionament no els trobo molt clars. Malgrat això si que considero que són una bona eina de divulgació dels blocs però sempre he cregut que si he estat capaç de buscar els blocs que em podrien interessar també els qui busquin un bloc com aquest també hi cauran, com així passa.

    Malgrat tot el que dius m'afalaga perquè a vegades (moltes vegades!) tinc un cert complexe de pallissa però crec que s'ha de deixar informació del que més o menys sé i investigo a més de les il·lustracions que permeten fer-se una idea general dels llibres, a vegades de difícil consulta.

    ResponElimina
  20. Em quedo amb la Lola Anglada dibuixant. Per cert la Diputació de Barcelona, té un deute amb ella i és el compromís d'exposar de forma permanent el llegat que els hi deixà en dipòsit per la seva conservació i difusió.
    Que jo recordi només va fer una exposició temporal dels seus originals ara farà uns tres o quatre anys.
    Casos com aquest no són estranys, o algú recorda el que va fer l'ajuntament de Barcelona amb el museu Clarà. Traint la memòria de l'escultor, Josep Clarà, va desmuntar el seu museu, casa-estudi de l'artista i que fou llegat a la ciutat per mantenir la seva memòria, per fer-hi una biblioteca. Això sí, biblioteca Clarà. Quants saben qui era Clarà dels que hi van?
    Salut.

    ResponElimina
  21. RSM,
    Els deutes de les administracions amb els nostres artistes són eterns!
    El cas Clarà, també noucentista, és un clar exemple però també hi ha un altre tema. D'aquí a 200 anys podrem (podran) mantenir totes les cases natals i tallers dels mil i un escriptors, artistes...?

    ResponElimina
  22. Certament que no podran, però a llavors que no acceptin el llegat.
    Bé me n'he anat d'estudi, aquest no era el tema i l'haurem de deixar per un altre dia.
    Salut. R.

    ResponElimina
  23. Si, sortim una mica del tema, o no, però ens hem de plantejar molt seriosament la qüestió del patrimoni. Malauradament la dinàmica actual porta vers a projectes faraònics i no vers a projectes més personals com el de Clarà.
    El que s'ha de plantejar un artista és si deixa el llegat i en quines condicions pensant en el futur!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols