Res de personal (1966) d'Avedon i Baldwin, un tàndem pels Drets Civils

Bertrand Russell

Fa poc vaig veure en una llibreria que Esther Tusquets torna a editar, a través del segell editorial La Fábrica, la col·lecció Palabra e Imagen que va publicar ella mateixa a Lumen els anys 60. El primer volum és el que correspon al text de Vargas Llosa i fotografies de Xavier Miserachs titulat Los cachorros. Aquesta és una gran notícia perquè la reedició, a més de respectar-ne format i estètica, incorpora un petit pròleg en el qual Esther Tusquets analitza les circumstàncies de la publicació original. Esperem que el mateix tipus de pròleg formi part de la reedició de la resta de volums i tinguem, així, més informació sobre aquesta magnífica col·lecció de la qual hem comentat dos títols al llarg del temps.

El reverend Billy Graham i el jutge sudista Leander Pérez

Si els diversos volums de Palabra e imagen no són fàcils de trobar, hi ha encara uns llibres més rars, que s’integraren dintre d’una anomenada Serie Extra de la mateixa col·lecció. Són llibres que Esther Tusquets i els seu germà Oscar van conèixer a l’estranger, arran de la seva participació en fires internacionals com la de Frankfurt. Foren obres que impactaren ambdós germans i que, com que a més complien el principi de la col·lecció, de ser obres fruit de la col·laboració entre un fotògraf i un escriptor, van decidir publicar-los a Lumen. En ser llibres ja editats, dels quals ells només es feien càrrec de l’adaptació, se’n respectava el format, que sobresortia en dimensions de l’estàndard de la col·lecció bàsica.

Targeta promocional trobada a l'interior del llibre Los cachorros de Vargas Llosa i Miserachs, en què consten els llibres: Muerto por las rosas i Nada personal, però no consta ni l'edició catalana del present llibre, ni el llibre de Cartier-Bresson que Esther Tusquets esmenta que hipotèticament formà part de la Serie Extra de Palabra e Imagen

Coneixem quatre llibres d’aquesta Serie extra, el que comentarem, i el de Yukio Mishima i Eikoh Hosoe titulat Muertos por las rosas (1963) del qual es limitaren a comprar una sèrie de pocs d’exemplars i afegir-hi la traducció en una breu separata; el d'Ugo Mulas amb text d'Alan Solomon titulat New York: escenrio del arte nuevo on es fa un molt bon repàs sobre els artistes de Nova York protagonistes de les Segones Avantguardes (1967) i El mundo de Cartier-Bresson (1968) amb les fotografies del gran fotoperiodista. Només la tria d'aquests títols ens deixen veure la importància de l'olfacte que tingueren des de Lumen a l'hora de triar i seleccionar els fotollibres que estaven interessats en vendre a Espanya.

Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

Del llibre que comentem avui en coneixem dues edicions –totes dues publicades el 1966-, una en castellà titulada Nada personal i una altra en català titulada Res de personal, de la qual forma part l’exemplar que comentarem. L’original fou publicat el 1964 amb el títol Nothing personal i se’n feren edicions en alemany (Im Hinblick) i francès (Sans allusion). De les edicions castellana i catalana s’imprimiren la part fotogràfica a C. J. Bucher Ltd. de Lucerna (Suïssa) i en canvi el text tipogràfic, a les Indústries Gràfiques Francesc Casamajó de Barcelona. Suposem que això era un requisit de l’editorial originària per controlar la qualitat fotogràfica de totes les edicions.

Puny del boxejador Joe Louis

D’aquest llibre de gran format -gairebé doble foli (37 x 28 cm.)- se’n devia fer un tiratge molt curt, tant de la versió castellana com de la catalana, potser només d’algunes centenes d'exemplars. Una de les curiositats és que no es troba en comerç i que -encara més estrany- només hi ha un exemplar disponible (en versió castellana) a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, del fons d’Antoni Vilanova, i un altre a la Mediateca del CaixaFòrum. Fins i tot no és ni a la Biblioteca Nacional, a Madrid, que teòricament hauria de tenir-lo perquè es queden un exemplar del Dipòsit Legal de tots els llibres publicats a Espanya. Potser el fet que fos parcialment imprès a Suïssa fou l’excusa de Lumen per no haver d’enviar l’exemplar obligatori a la BNE. En fi, tot són suposicions i càbales però res més.

Enquadernació amb el títol i els noms dels autors sobre platejat

Estoig d'alguns exemplars

El llibre, doncs, segueix fil per randa l’original del 1964, que fou dissenyat per Marvin Israel, només varia la llengua del text que aquí hi és en la traducció de Ricard Torrents. La traducció al castellà fou de Beatriz de Moura (llavors esposa d’Oscar Tusquets)  i el 1971, ed. Tusquets va fer una edició de només el text. El llibre combina les 54 fotografies amb el text com si fossin blocs: 4 de text i 5 de fotografies. En la composició la força del blanc dels marges, amplis, contrasta amb un negre intens del fotogravat. La tipografia és tènue, gairebé imperceptible per tal que passi desapercebuda i no minvi importància visual a la fotografia.

Fotografia de tapa dura de la versió castellana (Foto Todocolección)

Coberta de tapa tova de la versió produïda a Barcelona (Foto Fran)

Com en la versió original, l’enquadernació és blanca amb un quadrat platejat –gairebé centrat- imprès en baix relleu, a dins del qual figura el títol a la portada i el nom dels autors a la contraportada. Malgrat això, se'n feu també una versió en castellà en tapa tova que reproduïen dues fotografies que ocupaven gairebé tota la coberta. Aquesta segona versió consta que les fotografies foren impreses a Suïssa però la part tipogràfica i l'enquadernació a Barcelona, sortint-se una mica de la versió original.

Dorothy Parker i Marilyn Monroe

Actualment, és considerat un dels grans fotollibres del s. XX, ja que combina -amb molt d’encert- un text de James Baldwin amb fotografies de Richard Avedon. Ambdós foren grans defensors dels Drets Civils en el seu moment i per això les seves contribucions giren a l’entorn del moviment que els anys 60 va trasbalsar una Nord-Amèrica, que vivia en un estat d’apartheid i que exercia altres vulneracions bàsiques dels drets humans.

Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

El text de James Baldwin té connotacions autobiogràfiques, però com diuen els de la llibreria Rayuela, el llibre “Nada personal” es un gospel. La voz de un intelectual negro que se lamenta, grita, pero aún cree y espera. Cree en lo único que puede creer un negro en Nueva York y espera como sólo puede esperar un ex predicador de la iglesia bautista: a la vez con ira y con amor. En este libro, James Baldwin procura encontrar una razón a la sinrazón del país donde nació; procura saber por qué la gente que le rodea ya no ríe ni canta, por qué se empeña en ser eternos adolescentes, por qué es arrogante y agresiva. Nada personal se inspira en una serie de fotografías de Richard Avedon, quien hizo un retrato implacable de las dos caras de América: la de Ginsberg y la de Wallace. Si a la conciencia negra, endurecida y puritana de Baldwin esta última le parece un escándalo, es porque reconoce en ella todos los rasgos propios de una civilización que vive aún en su pasado y estar encerrado en el pasado significa en realidad no tener pasado, puesto que uno no puede nunca fijarlo ni utilizarlo: y si no se puede utilizar el pasado no se puede actuar en el presente y por ende no se puede ser libre... Esta es la clave misma de nuestra crisis.

 William Casby, esclau de naixença, i Adlai Stevenson, representant nordamericà a l'ONU

Pel que fa a les fotografies de Richard Avedon què podem dir sinó que és un dels grans fotògrafs de tots els temps. Els seus retrats -absolutament impressionants- capten sobretot moments de reflexió i per això els protagonistes sempre tenen un gest adust. El pintor De Kooning va explicar la seva experiència en ser fotografiat per Avedon dient que va prendre la fotografia i després em preguntà: per què no somrius? Llavors vaig somriure però la fotografia ja l’havia presa. Aquesta manera d’actuar d’Avedon fa que els retrats siguin realment colpidors i reflexius.

Escenes de l'oficina de matrimonis de l'Ajuntament de Nova York en uns fulls desplegables

Res de personal fou el seu segon llibre (el primer, Observations, el va fer en col·laboració amb Truman Capote) i és fill del moment en què va viure el fotògraf, els convulsos anys 60 dels Estats Units. Després d’un divertit desplegable de fotografies de felicitat, amb diverses fotografies de casaments, passem a la sèrie de retrats que tan característics foren d’Avedon. El maquetista va col locar, encarats en la mateixa doble pàgina, uns personatges determinats amb una clara voluntat de contrast. Així, doncs, trobem contraposats l’impressionant retrat de William Casby, (esclau de naixença) amb el d’Adlai Stevenson (representant ianqui a l’ONU); George Lincoln Rockwell (Comandant del Partit Nazi Americà) acompanyat d’un petit escamot, amb el poeta de la generació beat Allen Ginsberg; Dorothy Parker amb Marilyn Monroe...

George Lincoln Rockwell del Partit Nazi Americà amb un petit escamot i el poeta Allen Gisberg

De tant en tant, enlloc de dos retrats contraposats, trobem un únic retrat que ocupa tota la doble pàgina o una part. Hi veiem personalitats com Bertrand Russell, el puny del boxejador Joe Louis, Malcom X, George Wallace (governador d’Alabama), el president Eisenhower, Arthur Miller, el Major Claude Eatherly (pilot de la bomba d’Hiroshima)... Tot un repertori de la vida política, cultural i sobretot humana dels anys 60 ianquis.

 Hospital Psiquiàtric Estatal de l'Est de Lousiana

Aquesta galeria de retrats ocupa el segon i el tercer blocs de fotografies, després dels quals apareix en el quart, sobtadament, un magnífic i corprenedor reportatge realitzat a l’Hospital Psiquiàtric Estatal de l’Est de Lousiana, el 1963. És un retrat íntim dels interns, que intenta dignificar-los dintre d’una realitat ben poc dignificadora. Les fotografies s’han granulat per donar la sensació d’imatge esvaïda, com la ment dels protagonistes. El dolor i l’angoixa són els grans protagonistes d’aquest reportatge, que mostra allò que la societat no vol veure. Els que vam veure ja fa temps Algú volà sobre el niu del cucut, protagonitzat per un esplèndid i histriònic Jack Nicholson, ens podem fer una idea del que podria ser una institució d’aquesta mena. Si, a més, algú ha estat –malauradament- dintre d’un d’aquests centres, les imatges que li poden tornar al cap no disten gaire d’aquestes, només que amb una mica més de dignitat per les millores sanitàries actuals, però amb els mateixos rostres marcats per la malaltia mental.

 Escenes de platja 

El darrer i cinquè bloc combina fotografies i text. Les fotografies, una altra vegada contrastant, contenen unes imatges apaivagadores de banyistes a la platja, com un cant a l’esperança malgrat tot. La darrera fotografia rebla el clau en aquest sentit, ja que presenta el Comitè Coordinador d’Estudiants Partidaris de la No-Violència d’Atlanta, per mitjà d’una colla de rostres serens, majoritàriament masculins i negres, tot plegat en la mateixa línia del text, que denuncia, però encara creu en un món millor. Un llibre, es miri com es miri, impressionant.

Membres del Comitè Coordinador d'Estudiants Partidaris de la No-Violència, Atlanta, Georgia

BIBLIOGRAFIA:

PARR, MARTIN i BADGER, GERRY. The Photobook: A History volume I. Londres/Nova York, Phaidon Press Inc., 2004

TUSQUETS, ESTHER. Confesines de una vieja dama indigna. Barcelona, Ed. Bruguera, 2009