Tempus fugit, m’exalta el nou i m’enamora el vell

A J. V. Foix, a qui exaltava el nou i enamorava el vell.

Per als qui segueixen aquest bloc no és cap secret que amb l’antiquari Albert Martí, d’antiguitats Palau, m’uneix una relació d’amistat i un cúmul d’interessos conceptuals i plàstics. És curiós, perquè l’atzar ens va fer coincidir empaitant dèries comunes i és de les poques persones amb qui les aficions per temes poc habituals ens han reunit molt abans d’Internet.

Kubin i altres antics amb obres d'Isabel Cuadrado

Quan, ja fa un temps, va iniciar l’aventura de crear un petit Gabinet d’Arts Gràfiques per exposar projectes que cap institució –pública o privada- tiraria endavant per massa agosarats, ho vaig trobar com un brindis a la llibertat del que realment l’estimulava, cosa poc habitual en un comerciant.

Isabel Cuadrado, Nihil umbra

Exposició rere exposició es va superant i ens va sorprenent. Aquí hem pogut comentar les que va dedicar a les vistes òptiques i a l’art efímer, però aquesta nova és encara més intrèpida. L’Albert ens proposa una exposició contracorrent ja que reinterpreta un concepte molt barroc, com és el pas del Temps. A l’entorn de l’expressió clàssica de Tempus fugit ens mostra una sèrie de gravats antics contraposats amb uns altres de ben recents, nascuts de la mà de l’artista asturiana Isabel Cuadrado.

Diàleg entre Goya i Isabel Cuadrado

El contrast entre les visions pretèrites i una visió actual és el que xoca al visitant, perquè no només l’estètica és diferent, sinó que la manera d’afrontar el pas del temps tampoc no és la mateixa. Ambdós conjunts, exposats de manera conjunta i molt ben travada, tenen en comú una gran qualitat estètica, i aquí rau el motiu per qual aquesta exposició és molt recomanable i tot un plaer. És una exposició per recrear-se en les peces que mostra, perquè cadascuna ens porta a una reflexió. Haig de reconèixer que hi he de tornar perquè el temps em va fugir massa ràpid i, malgrat ser un espai petit, el contingut és massa suggeridor per a una visita breu com va ser, malauradament, la meva.

Aparador vanitas

L’exposició gira entorn del pas del temps no només com a signe de Mort sinó com a símbol de l’efímer de la Vida. L’aparador de la botiga d’antiguitats mateix on se situa el Gabinet d’Arts Gràfiques és tota una demostració del que trobarem a l’interior. És com una gran vanitas barroca però tridimensional, sense l’artifici ortopèdic de les ulleres 3D necessàries per veure pel·lícules de moda efímera com Avatar. Aquí tot és real, sense trampes, sense enganys... perquè la vida és l’engany, com suggerien els barrocs. És un gran inici que ens permet endinsar-nos en la filosofia de l’exposició.

William Hogarth, El temps envellint amb fum una pintura

Així, doncs, una vegada entrem a les sales de l’exposició comencem a gaudir d’una sèrie de gravats antics on la vida se’ns mostra efímera; des de la bellesa a la llibertat fins arribar a la Mort. Per seguir el fil argumental, una sèrie d’artistes de primera qualitat de tots els temps ens donen la mà perquè entrem en la reflexió: Goya, Stradanus, Sadeler, Hogarth, Piranesi, Kubin... Conjuntament amb grans artistes populars anònims, ens fan de guia amb els seus estils i contrastades propostes, ben divergents i alhora coincidents.

Giovanni-Battista Piranesi, Carceri d'invenzione, quostudiat per subtils cel·les d'Isabel Cuadrado

Des d’una altra perspectiva, l’artista Isabel Cuadrado esdevé una gran mestra de cerimònies. Haig de reconèixer que no la coneixia i que em va sorprendre molt per forma i concepció... què més podem demanar a un artista actual? Les seves obres són netes, immaculades, d’una gran puresa conceptual. Només el negre trenca aquesta puresa per suggerir una idea, però quina idea! Cada peça ens obliga a aturar-nos i plantejar-nos què ens vol dir. Es nota que l’obra d’Isabel Cuadrado ha estat sempre pivotant a l’entorn del temps. En aquesta exposició mostra obres retrospectives, però també n’ha fet algunes de noves i en alguns casos vinculades a les obres antigues exposades.

Isabel Cuadrado, La vita fugge.

Són obres seriades lleument tridimensionals i per això cap de les fotografies que publico en aquest apunt els fa justícia. La subtilesa és enemiga de la fotografia i aquest cas no és una excepció, perquè la tridimensionalitat l’aconsegueix connectant el fons del quadre amb el metacrilat que fa de vidre exterior per mitjà d’un fil, o un entramat de bastes d’un sol fil, que uneix dos móns distants i propers alhora.

Algunes peces tenen un engranatge ocult que permet dotar de moviment una part concreta de la peça, cosa que fa un efecte sorprenent.

Les presons dels filòsofs d'Isabel Cuadrado a la paret esquerra i altres obres seves i gravats antics.

És una obra madura i amb molta cuina al darrera, que aconsegueix fer de les coses més complexes l’expressió més senzilla com si el less is more de Mies Van der Rohe fos el seu lema però no la seva obsessió. La subtilesa dels elements que componen aquests gravats els dóna una gran força expressiva i reflexiva. Com diu molt encertadament Isabel Barceló en el tríptic de l’exposició: Cuadrado nos ofrece, con extraordinaria limpieza y sencillez, una verdad desnuda. Una verdad serena, privada de angustia y de miedo, sin amenazas.

La calavera del pintor d'Isabel Cuadrado emmarcada per diverses al·legories a la mort i vanitas.

I precisament la manca d’angoixa, curulla de meditació pausada,és el que contrasta amb les reflexions de filiació barroca dels gravats antics, més avesades a la por que la visió contemporània. Tot esdevé un festival de vanitas, memento mori, edats de l’home, parques, bellesa efímera, presons... com si d’una dansa macabra es tractés.

En aquest bloc tenim per costum no parlar mai de preus de llibres o obres gràfiques, aquesta vegada farem una excepció per dir-vos que el preu de les obres d’Isabel Cuadrado és una grata sorpresa més, que arrodoneix el profitós conjunt de l’exposició.

No us la perdeu, teniu temps fins a Sant Joan i recordeu que tempus fugit!