dimarts, 1 de juny de 2010

Els goigs de Catalunya Nord i el Tractat del Pirineus

A la Zerozetze, màxima autoritat en goigs i bloquista necessària cada dia.

Aprofitant que en Leblansky i en Girbén estan de promoció de la Catalunya Nord i les seves meravelles, no em puc estar d’aportar el meu granet de sorra a la divulgació d’aquesta terra que ens fou arrabassada fa molt de temps. Ho farem a través dels impresos més humils i populars, i per això rars de trobar: els goigs. Ja fa uns anys, seguint goigs de Sant Galderic (patró dels pagesos del Rosselló), vaig topar amb un conjunt d’una cinquantena provinents de Catalunya Nord. Em van cridar l’atenció les diferències estètiques respecte als goigs del Principat.

Goigs en francès
No sóc col·leccionista de goigs, tot i que d’aquesta mena de col·leccionisme hi ha una llarga tradició a Catalunya des del s. XIX (el que ha permès conservar-ne molts), però ja sabeu que el nom de Sant Galderic fa miracles! Aquesta colla de goigs són en llengua catalana (i són dels pocs impresos en català que s’editaren a Perpinyà, com be analitza Pep Vila) i només un és en francès, cosa que demostra que aquests impresos sempre han estat de distribució popular, mai intel·lectual o del que hom anomena a vegades alta cultura, ni a una banda ni a l’altra de Catalunya. Curiosament el goig escrit en francès conté una prière pour le roi...

 Goigs litografiats de Sant Roc

La majoria d’aquests goigs daten majoritàriament del s. XIX, malgrat que n’hi ha dos del s. XVIII. Durant el s. XVIII en fou l’impressor Claudi Le Comte, mentre que dels del principi i mitjan del s. XIX ho foren Reynier i Joan Alzine i el seu successor Joan Baptista, tots de Perpinyà. De finals del s. XIX, però, destaquen a Perpinyà J. Comet i C. Latrobe i molt pocs de fora de la capital rossellonesa com són Larrien de Prades, L. Lamiot de Ceret, Jaumet d’Espirà de l’Aglí i un curiós i rar goigs litogràfic d’Antoni Fourquet de Perpinyà que s’escapa a la tasca tipogràfica dels seus col·legues.


Les devocions dels goigs localitzats són: les de les Marededéus de Lurdas, Castell d’Ultrera, Roca, Nativitat, Fau, del Coral, Vida, Coll, Font Romeu, Pena, Salut, Err, Domanova, Misericòrdia i Roser, els sants Abdó i Sennen, Libori, Ferriol, Tomas Blasi, Brancat, Vicenç, Hipòlit, Joan Baptista, Jaume, Sebastià, Cristòfol, Gil i Galderic i les santes Carme, Dorotea, Caterina, Margarida i Filomena, com podeu veure algunes són comuns amb el Principat, mentre que d’altres són pròpies del nord i ben originals. A més d’aquestes devocions hi ha també goigs dedicats a la santa Espina de Thuir i a la Santíssima Sang de Perpinyà. El llibre de J. Deloncle recull el text d’aquests goigs i d’altres devocions, però malauradament no ens aporta res que vagi més enllà per al tema que avui ens interessa.


Perquè si avui els portem aquí, no és per la seva més o menys raresa -ja que la majoria de goigs que es poden trobar en col·leccions privades, museus i llibreries antiquàries són del Principat, sinó per les diferències formals que hi ha entre els goigs d’una banda i l’altra dels Pirineus. Precisament aquesta línia que va separar Catalunya arran del Tractat dels Pirineus (1659) és la causant que els goigs, malgrat ser escrits en la mateixa llengua i seguir la mateixa tradició siguin estèticament diferents.


Però on rau la diferència? Amb una senzilla mirada al conjunt dels goigs, veiem que hi ha alguna cosa de la distribució formal de les diverses parts dels goigs que és diferent. El fet clau d’aquesta distribució és la situació de la imatge del sant. En el cas del Principat el gravat és situat a dalt de tot, partint la capçalera, de manera que el nom del goig queda a banda i banda de la imatge. Això fa que de vegades es produeixi la incongruència que el nom del sant, a la segona línia, és més petit que títol mateix de Goigs, ja que els impressors feien un degradat del cos de les lletres, entre la primera i la segona línia.

En canvi, a la Catalunya Nord es compaginava una gran capçalera amb tipus de grans dimensions amb el nom del sant i on es venerava la imatge, i després venia la xilografia del sant centrada, entre les dues columnes de text.

Goigs de Sant Galderic editats a Perpinyà i a Girona on podem observar llurs diferències formals

Per il·lustrar-ho hem agafat a l’atzar dos goigs de Sant Galderic, un publicat a Perpinyà i l’altre a Girona. De la comparança entre ambdós podem observar aquestes diferències formals malgrat que el text és el mateix. Al principat, l’espai buit que es genera a banda i banda del gravat s’omple amb decoracions xilogràfiques de repertori, que les impremtes tenien destinats sobretot als finals de capítols de llibres. La part posterior a les estrofes del goig, és un text en prosa amb les seves llatinades i el peu d’impremta, en aquest cas no hi ha cap diferencia formal, ja que és igual a tot arreu.


Però, quan arrenquen aquestes les diferències formals de la capçalera, i tenen cap raó de ser clara? Analitzem-ho. Si agafem els goigs del s. XVII i els comparem amb els del s. XVIII podem extreure unes conseqüències força interessants. Així doncs, hem agafat una mostra de 200 goigs que facsimilia Joan Bta. Batlle en els seus ja històrics llibres sobre goigs. Observant amb detall aquests goigs podem veure que hi ha unes dinàmiques formals que van canviant amb el pas del temps. Així, en el s. XVII la majoria dels goigs que es publicaven a Girona i Barcelona tenien la mateixa estructura que els que hem analitzat de la Catalunya Nord i que es publicaren en posterioritat als del Principat. En canvi, podem observar com, sense saber-ne els motius, al llarg del segle XVIII es varia la tipologia i s’introdueix la capçalera interrompuda per la xilografia de la imatge, i observem com cada vegada més aquest model és el que s’imposa.


Gràfic dels percentatges de goigs segons la seva estructura reproduïts en els llibres de Joan Bta. Batlle (Gràfic de Francesc Gomila)

En el gràfic que hem fet, malgrat tenir en compte que 200 goigs són pocs per ser un estudi del tot fiable, considerant la gran quantitat que se’n publicaren, creiem que és suficientment il·lustratiu de les dinàmiques formals. En primer lloc, observem que els goigs aiconogràfics són una minoria en cada segle i creiem que són deguts sobretot al fet que l’impressor no devia disposar de la xilografia corresponent al sant o alguna altra que hi encaixés, ja que molt poques vegades hom realitzava una xilografia per a un únic goig, sinó que s’utilitzaven repetidament per als d’una temàtica semblant. La reutilització de les imatges era un fet usual, tal com veiem en els Goigs del Rosselló publicats per C. Latrobe, ja que per exemple tots els de temàtica mariana porten el mateix gravat de la Verge.

Goigs de doble foli editats a Perpinyà el 1775

L’altra dada destacable del recull de Joan Bta. Batlle és que en el segle XVII només s’imprimeixen goigs a les ciutats de Barcelona i Girona, el que potser indicaria que només aquestes ciutats comptaven amb impremtes que disposessin de xilografies hagiogràfiques. Al segle XVIII aquesta dinàmica començà a canviar i trobem referenciats goigs publicats a Moià, Lleida, València, Mallorca, Perpinyà, Tarragona, Cervera, Olot, Manresa, Vic... De fet, la llista de ciutats que consta al llibre de Batlle amb impremtes que es dediquen a la impressió de goigs coincideix amb el llistat que publica Dominique de Courcelles en el seu estudi general, més recent, sobre els goigs.

L’evolució tipològica que es pot deduir a la vista del gràfic ens permet copsar que l’estètica dels goigs de la Catalunya Nord és la que hereten del Principat abans del Tractat dels Pirineus, i que mantenen un cop trencada la relació habitual i quotidiana per la raons polítiques i geogràfiques esmentades.

Goigs de la Marededéu de Fou de l'Albanyà (Empordà) editats a Perpinyà

En les terres del sud en el segle XVIII els goigs evolucionaren cap al model que es caracteritza per la capçalera trencada, amb el títol a banda i banda de la imatge, mentre que a la Catalunya Nord quedà fossilitzada l’estructura predominant des de l’inici dels goigs impresos, sense que la influència de les novetats del Sud arribessin a causar cap modificació en el model . Malgrat la nova frontera entre els estats de França i les Espanyes, la relació comercial entre el Nord i el Sud continuà existint, i també la circulació d’impresos. Així, doncs, coneixem un goig -el de la Mare de Déu del Fou, del poble empordanès de l’Albanyà- que són editats a Perpinyà. Sense cap mena de dubte, Perpinyà els queia més a prop i estava més ben comunicat que Girona i no s’ho pensaren dues vegades per imprimir els seus goigs encara que seguissin unes característiques formals que al Principat podien resultar retardatàries (ja hem dit al principi que els goig són una mostra d’art i devoció popular que poc tenien a veure amb els corrents artístics i les modes imperants).

 Goigs de la Marededéu de Font-Romeu editats a Perpinyà amb l'estructura de la capçalera partida

Tampoc és cert que tots els goigs de la Catalunya Nord segueixin exclusivament la tipologia esmentada, ja que n’hem trobat un de Font-Romeu que té l’estructura dels goigs de la Catalunya del Sud, el indica que entre ambdues zones hi havia contacte i relació, segurament, entre impressors.


És curiós com una decisió política i administrativa, com és la cessió d’un territori i la creació d’una nova frontera allà on no n’hi havia hagut mai cap, poden condicionar elements diversos de la vida més quotidiana i humil, com són aquests impresos que eren publicats en grans quantitats per mantenir la devoció popular i dels quals, pel fet de ser utilitaris i presents només en determinades litúrgies, n’han arribat molt pocs.


BIBLIOGRAFIA:

BATLLE, JOAN BTA. Los goigs a Catalunya. Breus consideracions sobre son origen y sa influència en la poesía mística popular. Barcelona, L’Arxiu, 1924.

BATLLE, JOAN BTA. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona, Tipografia Catòlica, 1925.

COMAS LAMARCA, MERCÈ. La vitalitat de la impremta a Perpinyà del segle XVI al segle XIX: de Rosenbach a Alzina a “Mirmanda”, núm. 2. Perpinyà, 2007, p. 77-88.

COURCELLES, DOMINIQUE DE. La paraula de l’àngel. Una aproximació plural als goigs. Barcelona, Fragmenta editorial, 2008.

DELONCLE, J. Goigs del Rosselló. Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1952.

VILA, PEP. La impremta en català a Perpinyà durant la primera meitat del segle XIX a “Imprimerie, edition et presse dans la première moitié du XIXe siècle”. Perpinyà, L’Olivier, 2004, p. 141-166

46 comentaris:

  1. Quin goig de goigs! La Zerosetze estarà cofoia avui!

    ResponElimina
  2. Estimado Galderich, eres una autoridad en publicaciones efímeras catalanas, como demuestras en tus cuidados artículos sobre "gozos"

    Saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  3. La Zerosetze es mereix això i més. A més m'ha passat molta informació!

    ResponElimina
  4. Lamberto,
    Autoritat no. El que passa es que m'agraden molt!

    ResponElimina
  5. Interessant com sempre, encara que els goigs estèticament em fan una mica d'angúnia.

    ResponElimina
  6. Allau,
    Això que dius és un sacrilegi! Precisament aquesta sensació estètica és el que a mi m'entusiasme del goigs!

    ResponElimina
  7. Si fos sarcàstic podria felicitar-te per estar patint una crisi de creativitat que ha donat com a resultat la publicació d'una entrada com aquesta, que no aporta res de nou i només serveix per a perdre el temps tant del seu autor com d'aquells que hi dediquem temps en visitar-te.

    :)

    Ara seriosament, interessant el que comentes sobre les diferències de composició entre els goigs d'una banda i l'altra dels Pirineus... però no necessariament ha de ser deguda a la separació política. Com bé indiques, els goigs són una representació de la cultura popular i no se fins a quin punt la separació entre dos estats diferents va provocar el trencament en aquestes relacions, com a mínim fins ben entrat el segle XIX.

    Tens coneixement de l'existència de goigs anteriors al Tractat dels Pirineus?

    I parlant de Galderichs, he descobert que a Terrassa tenim una "Fundació Terrassenca Sant Galderic" que a l'octubre celebra la festivitat. Al programa de l'any passat s'anuncia "Per primera vegada, aquest any disposarem d’uns Goigs en honor de Sant Galderic elaborats completament a Terrassa. Antoni Perarnau ha estat l’autor de la lletra, Joan Casals ha composat la música i Jeroni Font ha dissenyat les il·lustracions. Cal agrair a tots ells la seva bona feina que ens omple d’orgull i satisfacció"

    ResponElimina
  8. no sóc "goigera" però m'encanta com t'expliques :)

    ResponElimina
  9. Fary,

    La meva dona, que em revisa tots els textos amb paciència de santa digna d'uns bons goigs ja m'ho deia que l'aportació sobre les diferències formals no valia la pena... Ho feia des del carinyo, però!

    Sobre el recull de goigs que han servit per a fer aquesta petita estadística ja dic que són molt aleatoris perquè corresponen als facsímils d'en Batlle i no sabem quins criteris va tenir. D'època anterior al Tractat dels Pirineus només en reprodueix de Barcelona i Girona malgrat que segur que s'editaren a Perpinyà. Per mirar de quadrar tot aquest tema s'hauria d'anar a la Biblioteca de Catalunya i a la de la Universitat on guarden fons importants de goigs i anar fent una bona feina amb els milers que tenen. Però el temps que això no requereix no m'ho permet. Malgrat tot la intuïció sobre la proporcionalitat que dona l'estadística crec que s'equivocaria de molt poc.

    Quan es produeix la separació, segons el meu entendre, les impremtes perdrien el suficient contacte com per continuar amb una tipologia més primitiva que és la de la capçalera sencera passant del que es feia més al Sud perquè ja els estava bé. No és tant un tema de voluntat com de seguir amb una dinàmica que es portava a principis del s. XVII.

    Sobre els goigs terrassencs, a què esperes a aconseguir-ne un signat per tots els autors? Els de Terrassa heu de promocionar-vos!

    ResponElimina
  10. Clídice,

    Doncs mira que avui és enrevessat aquest apunt! Això teu deu ser devoció piscolabera!

    ResponElimina
  11. és que Galderich a mi els "tipus" em fan perdre la xaveta ;P ah! i una abraçada per la teva dona :)

    ResponElimina
  12. M'agrada molt l'estètica dels goigs i la teva exposició dels goigs de l'altre costat del Pirineu ho he trobat molt interessant.
    La primera vegada que vaig veure una gran quantitat de goigs que segurament s'han perdut , va ser a Capafonts. Desprésmica en mica s'anaven trencant els marcs i el massover el feia desapareixer. l'any següent ja no el veia.

    ResponElimina
  13. Quina llàstima que el Caballé no ha escrit només el primer paràgraf, noi!

    Un article (que no apunt) brutal, per variar.

    La meva col·le de goigs es limita al Prat. Tot i això en tinc algun altre, gairebé tots d'en Vives i Sabaté, on s'adopta una solució mixta entre els plantejaments que aquí són clarament antagònics: la del text que rodeja la imatge com un arc. Vet aquí una mostra d'aquesta modernitat de mitjan segle passat.

    Molt de goig en llegir-lo!

    ResponElimina
  14. Galderich, ben agraïda per tanta amabilitat!
    A més m’he llegit l’article sense respirar.
    Diria que és el primer dedicat a la disposició espacial d’aquests goigs. Puc assegurar-te que a patir d’ara com caigui a les meves mans un goig d’allà l’anàlisi serà per raigs ultraviolats com a mínim!
    Com que estudis acadèmics i documentats sobre goigs se n’han fet pocs –els fulls són de difícil disponibilitat perquè estan a mans de col•leccionistes particulars i les biblioteques no els tenen completament catalogats- la teva proposta és un repte i un magnífic punt de partida que no deixarà indiferent ningú interessat pel tema.

    ResponElimina
  15. Hola,
    M'apunto a l'homenatge i reconeixement a Zerosetze i agreixo a Galderich, i aplaudeixo, las seva traça en treure llum d'allà on el temps -i les controvèrsies polítiques- ha anat ofegant la claror.

    ResponElimina
  16. Per al·lusions escric per primera vegada un comentari al Piscolabis librorum (i de fet a qualsevol bloc).
    1. Jo no deia que aquest article no fos interessant, sinó que el tema formal de la disposició del text i la imatge a la capçalera potser quedava una mica incomplet, posats a fer comparances estilístiques entre goigs. A més hi veia el problema que ha dit en Xavier, de si una nova frontera pot tenir conseqüències immediates sobre la impressió de fulls populars. Trobo que amb el teu nou comentari, Galderich, ha queda aclarit en què et bases per dir-ho.
    2. Jo no corregeixo els textos, només en faig una lectura crítica, i permeto algun suggeriment.
    3. És evident que hi ha gustos per tot, cadascú per allà on l'enfila (oi Parèmies?). Una abraçada també a tu, Clídice.

    ResponElimina
  17. MBG, cadascú per on l'enfila, i tant!

    Amb "lo" sapastre que és el teu marit, ja li cal algú que el dreci una miqueta (almenys pel que fa al blog) :-)

    ResponElimina
  18. Ernesto,
    "Mi gozo en un pozo" és el que podríem aplicar a aquests goigs que parles de Capafonts...

    ResponElimina
  19. Gazo,
    Quan trobi alguna vegada mirant i remirant les piles de goigs que tenen alguns llibreters de vell vegi un del Prat ja te'l separaré. De fet un dia vaig trobar el Sant Llop de Dosrius editat a Mataró el s. XIX que és el patró del Leblansky!

    ResponElimina
  20. Gazo,
    Per cert, molt interessant aquest híbrid que penges. Què seria, dels de la capçalera trencada o sencera.

    ResponElimina
  21. Zerosetze,
    Gràcies a tu per buscar informacions possibles sobre el tema. Era de justícia dedicar-te l'apunt si es parla de goigs i a internet!

    ResponElimina
  22. Joan,
    De fet aquest apunt suposo que es va engendrar a Manlleu arran d'una molt interessant conferència de la Nora Vela sobre els goigs. La sistematització de la conferència és el que em debia obligar a sistematitzar el que jo tenia com a intuïció.
    Gràcies per organitzar-la i anunciar-la per internet.

    ResponElimina
  23. Parèmies,
    Si, com a mínim em pot dreçar en el bloc... la pobra!

    ResponElimina
  24. Això és un escàndol dels més escandalosos. Un bloc a 4 mans i amb dues d'elles silenciades fins avui. Reclamem la custòdia compartida de cal Pisco!

    ResponElimina
  25. Que be que has trencat el silenci.

    "Darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona"
    Per el meu gust, si es gran de veritat la te al costat.

    ResponElimina
  26. Gazo,
    És que a la MBG li fa vergonya que la relacionin amb un bloc com aquest...

    ResponElimina
  27. M. Àngels,
    Davant o darrera o al costat és igual. Quan piquem a l'ordinador no ho podem fer a quatre mans i llavors un ha de deixar la cadira a l'altre perquè faci la seva feina i llavors alternar-se...

    ResponElimina
  28. Tornem-hi, no em convenç que això quedi així. M'estimo més aclarir-ho ara defintivament.

    Aquest és un bloc personal que correspon a les dèries i als coneixements d'una sola persona, en Galderich.
    El meu paper és, voluntàriment, el de fer una lectura prèvia dels apunts i oferir a l'autor abans de penjar-ho al bloc el "punt de vista extern". Alguna vegada em permeto algun suggeriment en benefici de la comprensió del text, per allò que quan un sap molt bé de què parla es pot oblidar de donar pistes que al lector li fan falta per entendre del tot la idea.
    No consto com a coautora del bloc perquè no ho sóc. Algunes de les coses que s'hi diuen no les subscriuria necessàriament i la selecció de llibres tampoc no correspon al meu gust personal, si bé n'hi ha molts que m'agraden o els trobo interessants.

    Ah, i sóc una persona moderadament pacient (no sé si les meves filles opinarien el mateix) i no tinc fusta de santa, com tampoc no tinc fusta d'internauta blogòfila impenitent... Llegeixo els post del Piscolabis primer que ningú per pur privilegi familiar. Res més.

    Ah, i si mai vull fer un bloc de llibres (cosa que dubto, perquè me n'interessen uns si i d'altres no, però no hi tinc una falera especial) o del tema que sigui ho faré saber "aprofitant-me" de la divulgació que té el Piscolabis hores d'ara.

    Salutacions a tots els blogaires i lectors fidels o ocasionals del Piscolabis.

    ResponElimina
  29. però la dita no era: "darrera d'un gran home sempre hi ha una dona sorpresa? Pàmieeeeeeesssssss ^^

    ResponElimina
  30. Clídice, jo només sé el que deia Grouxo Marx: Darrere d'un gran home hi ha una gran dona, i darrere d'aquesta la seva esposa. :-)

    ResponElimina
  31. Arribo tard i amb una imprescindible precisió. Ceret és la capital del Vallespir, per tant no és pas al Rosselló. També al Vallespir hi trobem la Mªde Déu del Coral. Font Romeu i Err són a la Cerdanya...
    El Rosselló és una de les comarques de la Catalunya Nord, com el Vallespir, el Conflent, la Cerdanya i el Capcir; La Fenolleda, tot i inclosa al departament del Pirineus Orientals, ja és occitana; igual que el Donasà, que ja pertany a l'Arieja.

    Un cop dit això et diré que he recomanat la teva entrada a uns quants que sé que tenen alta estima pels goigs.

    ResponElimina
  32. Girbén,
    Tens tota la raó i haig de reconèixer que vaig voler simplificar i vaig anomenar com a Rosselló el que havia d'haver dit Catalunya Nord. Realment que ens dividisin ha provocat aquesta imprecissió de no saber com anomenar-vos perquè Catalunya Sud queda una mica estrany, Principat també perquè el Principat ha d'incloure els territoris del Nord... en fi, una conseqüència més d'una decisió política que no té en compte els ciutadans.

    ResponElimina
  33. MBG, Clídie i Víctor,

    No acostumo a fer comentaris col·lectius però veig que aquest cop us ho mereixeu. Ja fa un cert temps vaig dedicar un apunt a la MBG en reconeixement de la seva dura tasca d'haver de revisar les penjades del Galderich!

    ResponElimina
  34. Galderich.

    Me encantan este tipo de manifestaciones, la belleza de las mismas esta a flor de piel va íntimamente relacionada con la sencillez y autenticidad de las composiciones tipográficas y literarias.

    Saludos.

    ResponElimina
  35. Galderich,

    Molt curioses les particularitats de l'edició dels goigs de banda i banda de la frontera. No sabria quins triar; tots tenen el seu què. Els més bigarrats, amb les decoracions xilogràfiques, criden molt l'atenció, però la disposició tipogràfica dels altres és més elegant. Com sempre, el teu post és brillant. Moltes gràcies per introduir-nos de manera tan erudita en els goigs que fan goig.

    ResponElimina
  36. Marco Fabrizio,
    Els goigs (los gozos en castellà) són uns dels impressos més populars a Catalunya on hi ha una gran quantitat de col·leccionistes des de fa molts anys, el que ha permès conservar exemplars molt antics.

    ResponElimina
  37. Maite,
    Moltes gràcies. Crec que les descripcions que fas dels dos tipus de goigs són el millor resum de les seves diferències. I com dius, no sé quina tipologia triar malgrat que amb certa inclinació cap a la Catalunya Nord.

    ResponElimina
  38. Girbén,

    Després de rumiar-me la teva apreciació i com que des d'un bon principi tenies raó he canviat l'article (títol inclòs) i he substituït els Rossellons per Catalunya Nord per ser més fidels a la realitat.

    Una vegada més gràcies per les aportacions que feu que sserveixen per a millorar els apunts.

    ResponElimina
  39. MBG: És que sentim una certa enveja pel teu privilegi de ser la primera lectora... Animat amb això del bloc, que a casa teva hi tens un expert!

    ResponElimina
  40. Galderich.
    Una petita i ‘joiosa’ aportació al tema. En un article de Pau Vila publicat l’any 2003 es poden veure unes Cobles de las animas del Purgatori, impreses a Perpinyà el 1740. L’estrofisme és el clàssic dels goigs i la disposició tipogràfica i espacial és la típica dels goigs rossellonesos, Galderich dixit. O no?
    El text està disponible a http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/view/54500/63507
    I, per al·lusions, un record a tots els amics!

    ResponElimina
  41. Galderich, saps prou bé com de malatissament geogràfica és la meva mirada. Arrossego amunt i avall tants noms de lloc que me'n faig creus i, sovint, em dic: Seny! Que és pertinent i què impertinent?

    ResponElimina
  42. Zerosetze,
    Impressionants aquests cobles amb un gravat reciclat que com a mínim ha de ser dels s. XV-XVI, i en català! Una joia i com bé dius, segons la tipologia analitzada de les impremtes de Perpinyà.

    ResponElimina
  43. Girbén,
    Ja veus el pertinent que ha estat el teu comentari que m'ha fet canviar els noms. Tot un plaer que hagi algú que malaltissament tingui mirada geogràfica!

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols