dilluns, 14 de juny del 2010

La Creu de Caravaca, entre la devoció popular i la prohibició eclesiàstica

A en Joan Arimany, de La Devocioteca. Perquè arran d’un dels seus interessantíssims apunts em vaig animar a fer aquest i perquè de manera més o menys regular ens obsequia amb joies de la cultura devocional popular.


Il·lustració barroera de Sant Daniel
Si aneu a qualsevol botiga dita d’esoterisme, o fins i tot de santeria (sí, si us hi fixeu veureu que hi ha algunes botigues especialitzades en aquestes temàtiques), una de les peces que mai no falla és la Creu de Caravaca. I si mireu entre els llibres que hi venen, segur que en trobareu que més o menys coincideixen amb el que avui analitzem, però en versió actual. Aquest Tesoro de oraciones de suma virtud y eficacia para curar toda clase de dolencias así del cuerpo como del alma como también un sinnúmero de prácticas para librarse de hechizos y encantamientos con bendiciones y exorcismos, etc. és un dels devocionaris més estranys s’han publicat.

Instruccions per a la realització d'un exorcisme

A diferència dels altres devocionaris, aquest fou il·legal, publicat clandestinament i més o menys perseguit per l’Església. Els seus autors sabien que era impossible que obtingués cap llicència eclesiàstica –necessària a l’època per publicar un imprès com aquest- i per això fou editat amb peus d’impremta falsos. Com passa amb altres llibres il·legals de finals del s. XIX i principis del s. XX, inclosos els pornogràfics, en el preu d’impremta consta com a publicat a Roma. Ara, a diferència dels pornogràfics, en els quals solia haver-hi una gran dosi d’anticlericalisme i sarcasme amb noms seminals dels editors com ara Sacarias Leche, o de les impremtes com ara Via Làctea..., en aquest cas la intenció de les referències falses eren contraposades i es tractava de prestigiar l’edició i fer-la semblar fidel a l’Església, per estalviar-se problemes amb algun sector del clero que pogués estar poc informat i, no sabent de què anava cosa, el prengués per un devocionari com qualsevol altre.

Pregària per a deslliurar-se del servei militar entre altres pregàries

Dic tot això perquè aquest llibre es mou en una frontera molt tènue que separa la devoció cristiana popular oficial i les supersticions, o fins i tot la fetilleria. En el Concili Vaticà II –molt posterior a l’edició d’aquest llibret- es volgué marcar la diferència entre el que era devoció i el que era animisme, idolatria, santeria, fetitxisme, superstició... cosa que indica que encara a la segona meitat del segle XX, totes aquestes creences i pràctiques eren ben vives arreu del món cristià, ja que l’Església feu per enèsima vegada l’intent d’abolir-les.  Des de llavors, s’han anat reproduint certs debats interns, nascuts de la voluntat de racionalitzar la Fe. Com que una de les virtuts de la Fe és que no és racional, a vegades l’Església es troba amb problemes amb els quals no sap cap on decantar-se. La devoció a la creu de Caravaca seria, potser, un d’aquests casos.

Portada interior amb el peu d'impremta fals

Com dèiem aquest devocionari té un peu d’impremta fals i no té data d’impressió. Palau indica que fou publicat entre el 1912 i 1920 i que se’n feren diverses edicions, totes com si fossin de Roma i amb l’editor com a S. Salviani, Salvador Salviani, San Salviani o Salvatore de Horte. A través dels comentaris, Ksawery ens indica que té un llibre igual (però d'una edició diferent) en el que hi consta una dedicatòria datada el 1906, el que ens obliga a avançar la cronologia d'aquest llibre. L’estètica, malgrat ser editat ja entrat el s. XX, ens remet clarament al s. XIX, tant per la qualitat de l’edició com, sobretot, pels gravats que s’hi reprodueixen, de matrius originàriament xilogràfiques, però aquí impreses amb mètodes fotomecànics. Tot plegat indica que parteix d’una tradició anterior.


El llibre és majoritàriament escrit en castellà, però conté molts fragments en català i alguns, una minoria, en llatí.

Enquadernació exterior i interior del llibret

Quan vaig comprar aquest llibret (13 x 8 cm.) ja fa uns quants anys ho vaig fer en contra del que sempre es diu que s’ha de fer per tenir una bona biblioteca. El vaig comprar precisament perquè estava espellofat, brut i amb una pàtina d’ús molt remarcable, ennegrit per la suor de les mans de qui el va utilitzar, que fins i tot tingué la bona pensada de fer-li una relligadura protectora amb un retall de tela aprofitada d’una peça de vestir, cosida amb unes puntades bastes sobre un cartró gruixut. A més, la darrera pàgina conservada, va ser atacada per insectes i està mig menjada i plena de forats, per això fou reforçada encolant-hi un full de calendari de Manelic de l’any 1927. El propietari original del volum fou un tal Pere (Pedro algunes vegades) Carol (Karol o Querol) que signà a mode d’exlibris en diverses pàgines, amb una cal·ligrafia més pròpia del s. XIX que no pas del XX, fet que denota, potser, un origen pagès.

Pregàries d'àmbit rural
Aquest devocionari estava destinat a la gent del camp i als problemes que tenien... o tenen! Així doncs hi ha pregàries per a la protecció dels ramats, contra llops i guineus, contra les inclemències del temps (tempestes, vent...) encara que siguin deguts a maleficis, o fins i tot per deslliurar-se del servei militar, que tant afectava les famílies on feien falta tots els braços joves per treballar la terra. A més a més, també hi havia pregàries contra les més diverses malalties, des del càncer fins a mals d’orella, o malalties –avui inexistents a les nostres latituds- causades per la manca d’higiene i l’alimentació insuficient, com l’erisipela. Fins aquí la ortodòxia catòlica no hi tindria res, o gairebé res, a dir. La intenció d’aquestes oracions és coincident amb moltes d’altres de ben canòniques...

Creu per convertir-la en un amulet

Així, doncs, on hi ha el problema que va fer que l’Església perseguís aquest llibre, que corria a comptagotes entre la pagesia i que l’ha convertit en una raresa? És més, fins i tot, quan el Museu d’Història de Catalunya organitzà l’exposició Per bruixa i metzinera aquest llibre de pregàries no fou a les vitrines. Però, per què havia de constar un devocionari en aquesta exposició dedicada al món de les bruixes? Doncs precisament perquè les pregàries que conté són molt heterodoxes, malgrat hi constin tots els sants haguts i per haver. Són pregàries que, per les expressions que usen, remeten a tot allò que hem esmentat que l’Església ha intentat –sense sortir-se’n- de fer desaparèixer: idolatria, fetitxisme, superstició...

Creu de Caravaca lacrada de la Biblioteca de Joan Arimany (Foto Joan Arimany)

El llibre conté fórmules per realitzat exorcismes, pregàries per preservar-se de tot mal, però particularment del poder i artificis de l’Esperit Maligne, contra les bruixes i follets boscans... A més, esmenta extensament la Creu de Caravaca, que encara actualment és utilitzada com a amulet de la bona sort i que perquè tingui els seus efectes prodigiosos ha d’haver estat beneïda de maneres ben diverses. De fet, en aquest apunt reprodueixo la Creu de Caravaca facilitada per Joan Arimany i que correspon a un exemplar de la seva biblioteca, ja que la pàgina està lacrada amb l’acròstic del nom de Jesús i amb dues cintes en forma de creu, com si algú hagués fet un procés de benedicció proper a les fórmules rituals de la santeria encara vigent en l’actualitat. De fet, en pàgines oficials de la Creu de Caravaca mai no se n’esmenta la utilització en bruixeria i només una ens parla que de manera irracional se la destina a aquestes finalitats. Un cas paral·lel a aquest és l'anomenada creu de Sant Benet de la que en Joan Puigmalet en parla en els comentaris i que Joan Arimany en fa un apunt molt interessant a La Devocioteca.

Santa Helena, una de les santes més citades en fórmules màgiques

El més curiós és que el llibret reprodueix, potser sense que els autors en fossin conscients, una sèrie de pregàries que utilitzaven les bruixes des de temps molts remots. Això ho podem intuir perquè en les actes de la Inquisició de Mallorca que va recollir Francesc Riera i Montserrat, veiem que les invocacions que realitzaven aquelles persones tingudes per bruixes eren una barreja de fórmules paganes, curulles de referències a sants de la cristiandat, principalment a Santa Helena, Sant Antoni de Pàdua, la Verge Maria, Jesucrist, la Santa Creu... Precisament les pregàries i fórmules de sants més desgastades i amb pàtina d’ús constant en l’exemplar que comentem avui.

Introducció a Sant Ciprià i Santa Justina abans de la pregària

Quedem, doncs, que aquest devocionari conté, precisament, oracions dedicades als sants que ja el s. XVII formaven part de l’imaginari col·lectiu de les guaridores i altres persones a qui es titllava de bruixes. A més, s’hi afegeix una extensa referència a San Ciprià i Sta. Justina: ell, antic fetiller convertit al cristianisme per Santa Justina i martiritzats en època de Dioclesià. Aquest sant, pel seu passat, se’l considerà molt vinculat a alguns aspectes de la màgia. Així, doncs, a la fitxa 219 sobre casos de bruixeria que recollí Josep M. Batista i Roca a principis del s. XX, hi consta un cas de Dosriu en què una dona que tirava les cartes també els hi digué que compressin el llibre de St. Cirpià i Sta. Jistina i que fesin la novena i que no tinguessin por de res. "Però sobretot, no trenquéssiu la novena perquè aleshores, els qui vos volen mal, encara tindrien més força". I així h feren que ell, quan tothom era al llit, feia la novena,i no la trencaren i ja mai més els hi passà res de mal, ni se'ls hi morí cap altre cap de bestiar. 

Pregària a Sant Antoni de Pàdua en la que es veuen clars signes de pàtina per l'ús. No oblidem que aquest sant és dels qui tenia més devoció popular a Catalunya.

Per aquests motius i el garbuix de pregàries, històries diverses, fórmules d’exorcisme... aquest devocionari fou perseguit per les instàncies eclesiàstiques oficials i els pagesos, menestrals i altres persones d’estrat popular que el tingueren, el feien servir amb totes les prevencions possibles, perquè malgrat ja no existís la Inquisició tampoc no era qüestió de fer-se mal veure públicament. Segurament l’aire de misteri i secretisme que envoltava el llibre i la Creu de Caravaca mateix, van contribuir a reforçar-ne la difusió i devoció en segons quins àmbits.


BIBLIOGRAFIA:

MAS, MAITE. El comenidor i la sabata. 21 de juny 2010.

 RIERA I MONTSERRAT, FRANCESC. Remeis amatoris, pactes amb el dimoni, encanteris, per a saber de persones absents, cercadors de tresors, remeis per a la salut. Bruixes i bruixots davant la Inquisició de Mallorca en el segle XVII. Palma de Mallorca, Pequeña Biblioteca Calamus Scriptorivs, 1979

ROMA, JOSEFINA. La bruixa en la cultura popular a “Per bruixa i metzinera. La cacera de bruixes a Catalunya”. Barcelona, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, 2007.

31 comentaris:

  1. El seu equivalent montserratí és la medalla de Sant Benet (hi ha un llibret dels anys 20), però crec que no va tenir tanta difusió.

    Ves que aquest llibre no l'acabin regalant amb algun suplement dominical, que en època de penúries les fetilleries floreixen...

    ResponElimina
  2. Gazo,

    No en sabia res d'aquesta medalla de Sant Benet montserratina...

    No m'estrenyaria que donessin el llibret en un dominical o alguna creu de Caravaca... se'ls acaba els recursos i la gran enciclopèdia de la fetilleria seria una bona idea.

    Ep, reclamen els drets d'invenció d'aquesta nova sèrie!

    ResponElimina
  3. Si da buenos resultados, a mi ya me iría bien un librito de éstos...


    ...para todo en general.

    ResponElimina
  4. jo també l'hagués comprat, no me n'hagués pogut estar :P ah! i tothom sap que santa Elena és infal·lible, sobretot si has perdut alguna cosa. Ei, que t'ho garanteix una atea practicant! ^^

    M'ha sorprès això dels peus d'impremta falsos, no ho coneixia.

    ResponElimina
  5. Pombolita,

    És qüestió de provar-ho. Si necessites alguna cosa concreta m'ho dius i et passo la pregària!

    Per a tot en general, però, no hi ha res...

    ResponElimina
  6. Clídice,
    S'ha de reconèixer que Santa Rita, Santa Helena... tenen molt de predicament fins i tot pels ateus practicants.
    He vist molt gent declarar-se atea i consultar els horòscops, el tarot... en fi, coses de la vida!

    ResponElimina
  7. Absolutamente recomendable el viaje y visita a la hermosísima ciudad de Caravaca de la Cruz con su imponente monasterio de la Vera Cruz. Además este año 2010 es Año Santo.

    ¡Saludos bibliófilos!

    ResponElimina
  8. Ostres!, quina sorpresa m'ha donat veure aquesta entrada. La he vist i m'he dit que jo tenia un llibre d'aquests. He començat a regirar per casa i l'he trobat.

    Sempre m'habia cridat l'atenció l'apartat de l'exorcisme i l'explicación del braços de la creu.

    Ara, gracies a aquesta entrada, ja conec una mica més l'historia d'aquest llibre.

    Per cert, el llibre ha de ser anterior a 1912, perque el que jo tinc està dedicat amb data d'agost de 1906...

    ResponElimina
  9. Clídice,
    jo diria que de llibres amb peus d'impremta falsos ja n'hem vist algun altre al Piscolabis. Obeixen sempre a raons d'evitar la sensura o directament la persecució policial i abarquen períodes ben diversos: Segle XIX, Franquisme... i els continguts també ben diversos: un llibre sobre el pessebre català, un de pornogràfic i potser algun altre... I és que els camins de la censura sempre han estat inescrutables...

    ResponElimina
  10. Es tan delgada la línea entre devoción y superstición, que es fácil que se entremezclen terminos y actitudes dentro de la religión católica. Al final la fé y el juicio de cada cual, pone los límites.

    Lo que si que está claro es que el ejemplar que nos presentas es una delicia. Me recuerda en su esquema a los libros que circularon, paralelos a los manuales de los exorcistas,como por ejemplo la “Practica de conjurar: en que se contienen exorcismos y conjuros contra los malos espíritus ”Madrid, 1721. Obra del trinitario Luis de la Concepción. Libro de uso casero, como el nos muestras.
    Tampoco molesta, en este caso, las señales de uso que muestra el volumen, pués son las marcas de su uso, que por lo visto a sido mucho, y de sus antiguos poseedores.

    Saludos bibliófilos.

    ResponElimina
  11. Diego,

    Ja no hi havia espai en l'apunt per comentar l'Any Sant del 2010 de la Creu de Caravaca. És més, aprofitant que "La Roja" jugava a Múrcia contra Polònia tant l'entrenador Del Bosque, com el jugador Iniesta i no me'n recordo de quin altre, van anar en peregrinació al Santuari per demanar guanyar el Mundial.

    Sort dels comentaris que permeten l'ampliació dels apunts!

    ResponElimina
  12. Ksawery,

    Si us plau, envia'm la portada i la dedicatòria escanejades d'aquest exemplar que tens per veure peu de impremta... i mira'm també, si no és abusar, si té els mateixos gravats, oracions...

    És interessantíssim trobar exemplars que puguin ser anteriors del que hom diu en un cas com aquest.

    ResponElimina
  13. MBG,

    Tranquil·les, d'aquí a dos apunts hi ha un altre amb peu d'impremta fals però datat el s. XIII... abans de la invenció de la impremta!

    ResponElimina
  14. Lamberto,

    Tu ho dius, els límits els posa cadascú i hem de respectar al màxim els límits dels altres... vaja també un difícil equilibri!

    Una de les gràcies d'aquest exemplar és la pàtina del seu ús que denota la seva constant consulta.

    Molt bona aportació del llibre de Luís de la Concepción que ajuda a acabar aquest apunt.

    ResponElimina
  15. Galderich,
    Moltes gràcies per la dedicatòria. En honor a la veritat, aquest volum que és a la meva biblioteca -sembla que d'una edició més recent que la teva- va ser un obsequi de Josep Capdevila del Col·lectiu Obaga a qui vull agrair la seva aportació. Precisament, poc després d'editar el text sobre la creu a la Devocioteca, una companya de feina em va descobrir l'existència de la 'creu de sant Benet' que esmentes i que esdevé una materialització de l'amulet situat entre la religió i la superstició. He aprofitat per fer una addenda al bloc del text anterior.
    De nou, moltes gràcies per l'atenció. És un honor gens merescut.

    ResponElimina
  16. Joan,

    Ja saps que el mèrit és merescut i que el treball diari en aquestes temàtiques a vegades és molt dur.

    Haurem de veure aquesta creu de Sant Benet i felicitar en Josep del Col·lectiu Obaga per un obsequi tant bo que et va fer!

    ResponElimina
  17. Hola, de nou,
    En honor la veritat, la 'Creu de Sant Benet' l'esmenta Puigmalet i és, certament, tota una descoberta que connecta l'antiga forma d'invocació amb la devoció més propera i popular. En el cas que va donar-me coneixement de la seva existència, mercès a una companya de feina, la medalla venia de dues generacions enrere.

    ResponElimina
  18. Joan,

    No hi ha com tenir amics perquè et portin les endròmines més estranyes. Sempre diuen: aquest que tot ho arreplega... i mira, de tant en tant en surt alguna cosa de bona!

    ResponElimina
  19. ¡Todo un estuche de monerías!

    Pocas lecturas dan más placer que el proporcionado por este tipo de libros.
    Sobre la encuadernación, no podemos imaginar una más adecuada

    ResponElimina
  20. Pisco, si ens veiem un dia d'aquests (¿dissabte?) et porto el llibret sobre la medalla de sant Benet, aviam si et fa més servei en les teves invocacions contra els peixets de plata.

    ResponElimina
  21. Marco Fabrizio,

    És un plaer curiós el que proporcionen llibres com aquest, però plaer al cap i a la fi!
    Com dius... quina altra enquadernació podia tenir?

    ResponElimina
  22. Gazo,
    Confiava que em portaries el llibret de Sant Benet... però també la medalla!
    Si hi ha una pregària contra els peixets de plata la invoco!

    ResponElimina
  23. Hola Galderich,

    Doncs la veritat és que ni havia pensat en què aquest any era el 70è aniversari de la mort de Torres. Si em dius quin dia és, miraré de preparar una altra entrada amb les seves poesies per quan toqui. Per cert, felicitats per aquest bloc, que m'ha estat ben útil, especialment en relació a l'iconografia i a la literatura sobre Josep Oriol. Amb el meu grup d'estudiants hem engegat el projecte de recuperar un dels oratoris en música que es van interpretar per les festes de beatificació del 1807. De moment estic desxifrant el manuscrit original i convertint-lo en partitures llegibles.

    ResponElimina
  24. Bellerofonte,
    En realitat es commemora el 100 aniversari del seu naixement, a finals d'agost i sé que alguns blocs lleidatants hi són al darrera. Suposo que es farà més públic. De moment en el Bloc de LletrAja us han localitzat l'article i l'han inclòs en el seu apartat de Màrius Torres 2.0.

    Espero notícies per quan feu el concert, preparació del CD sobre l'oratori de la beatificació de Sant Josep Oriol. Si necessiteu res m'ho dieu.
    Per cert, sobre el tema hi ha un investigador del món casteller que té notícies que en aquesta beatificació va haver castells humans, el que seria una de les primeres notícies sobre aquesta fet cultural.

    ResponElimina
  25. D'acord, m'he colat. A més no va morir l'any 40 si no el 42, o sigui que res de res. Em miraré el bloc de LletrA.

    De CD no crec que en fem perquè som mig estudiants mig aficionats, però concert espero que sí. Sabent que coneixes el tema, quan la cosa avanci i s'hagin d'escriure programes pensaré en contactar-te. M'agrada ser rigorós, encara que sigui en un programa de concert.

    Gràcies i fins aviat!

    ResponElimina
  26. Bellerofonte,

    El que importa no són les dates sinó el recordar algú excepcional.

    Sobre el CD i/o el concert digue-m'ho amb temps perquè crec que s'ha de poder gravar. Si es parlar amb la parròquia del Pi o amb els qui organitzen la festivitat de Sant Josep Oriol segur que es pot fer alguna cosa que estigui més que bé!

    Pel que necessiteu, ja sabeu on sóc.

    ResponElimina
  27. A casa meva , la meva àvia em feia exorcismes cada dia per treure'm els mals esperits amb aigua beneïda. la comprava a litres a les monges de la Providència.
    M'ha agradat poder-te llegir

    ResponElimina
  28. Ernesto,
    Ha, ha... ara ho he recordat. Alguna vegada ho has explicat!

    ResponElimina
  29. Galderich,

    Excel·lent apunt. M'ha fet pensar en les pràctiques dels comenidors, els sacerdors que comenien contra les bruixes, és a dir que feien conjurs orals, o d'altres com llençar una sabata des de la porta de l'església o un lloc ad hoc per allunyar la tempesta (provocada per les bruixes, és clar). D'això n'ha parlat molt el Josep Romeu, i jo ho trobo fascinant.

    ResponElimina
  30. Maite,

    Sobre les pràctiques eclesiàstiques contra els mals esperits n'hi ha unes quantes com el mateix salpas.

    No conec ni a Josep Romeu ni on ha parlat del tema. Ja ens diras on el podem trobar.

    ResponElimina
  31. Maite,

    Penjo el teu apunt contestant a la pregunta que et feia a la bibliografia del present apunt.

    Gràcies.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols