dilluns, 7 de juny del 2010

Joma, la subtilitat de les formes i les paraules

In memoriam de Josep Rius i Núria Ortigosa, potser els meus primers mestres de debò fora de l'escola. Amb agraïment.

No hi ha cap mena de dubte que hi ha persones que són multidisciplinaris perquè són un cul inquiet. Aquest és el cas d’en Joma, un dels ninotaires més coneguts de Catalunya. Dels seus inicis com a ninotaire per a revistes de fort contingut polític com El Papus va anar canviant cap a una recerca més estètica de les formes del dibuix i vers una difícil sofisticació de la simplicitat.


D’un temps ençà en Joma sembla que ha arribat a un estat de gràcia que li permet una llibertat a què difícilment els altres il·lustradors poden accedir, per impossibilitats tècniques o perquè no els ho permeten les editorials! Una prova d’això són dos exemples periòdics que crec prou il·lustratius: les seves col·laboracions al Magazine de La Vanguardia i a Cavall Fort. En la primera cada diumenge il·lustra un episodi de La Ilíada en la qual la imatge i la grafia grega s’uneixen amb un totum revolutum molt interessant. Ningú més que ell s’atreviria a plantejar a un diari com La Vanguardia unes il·lustracions d’aquest tipus a uns editors que moltes vegades busquen la utilitat del que es publica. L’altre cas és el del Cavall Fort en el qual, número darrere número, publica una historieta poètica d’en Cresques, un pirata molt especial, a partir del joc que pot donar una paraula com Mar. A partir del Mar, forma i paraula esdevenen un joc visual i poètic que traspassa qualsevol lògica rígida, sempre amb un toc d’humor.


Aquest joc constant entre forma i paraula de manera subtil és el que des de ja fa uns quants anys l’ha empès a traficar amb aquests dos conceptes fora de la il·lustració. La primera vegada que li vaig veure aquests jocs poètics va ser el 1996 quan a la Sala Espais de Proa de Barcelona va realitzar una memorable exposició a l’entorn del llibre.


En el petit catàleg de l’exposició ell mateix es preguntava retòricament si els llibres de cuina, han de poder anar al foc? Són realment una finestra, els llibres? Pot arribar a ser una fusta, un llibre cent per cent reciclat? Si una biblioteca també és un moble, no podrien fer de lleixa, els mateixos llibres? Quan comprem un llibre per la seva tapa, cal que ens quedem el volum tot sencer? Un llibre que és un totxo no es mereix, potser, una coberta d’uralita? On porta una escala feta de llibres? Han estat descobertes totes les possibilitats expressives de la tapa tova? L’exposició que presentem explora des d’aquests i altres suggeridors punts de vista els límits materials d’aquests objectes d’antiquíssim disseny que són els llibres.


Ell les respostes ja les sabia, perquè cadascuna de les peces que presentava era una reflexió etimològica d’algun concepte a l’entorn del llibre o bé una reflexió sobre la funcionalitat dels llibres mateixos. Si a aquest assumpte tan erudit hi afegim un humor finíssim estarem en una dimensió estratosfèrica. Una de les grans qualitats de l’exposició era que la mà del mestratge de Joan Brossa hi era però no es notava, ja que aconseguia una llibertat i una independència que moltes vegades trobem a faltar en la poesia visual d'altres autors.


Avui, recordant aquella magnífica exposició hem portat dues peces que són prou representatives de la manera de fer d’en Joma. El primer que destaca és el seu domini de l'ofici. Moltes vegades quan hom intenta portar a terme la plasmació volumètrica d'un concepte es troba amb les dificultats tècniques de bastir un peça que tingui la bellesa i l’estructura coherent d’allò que vol comunicar. Aquestes dues peces (representatives de la manera de fer de Joma) demostren que, malgrat la gran varietat de materials amb què treballa, aconsegueix excel·lir en cadascuna de les peces. El domini tècnic assolit en totes les obres li permet un control de l’acabat que a mi m’impressiona. Segur que darrera de cada obra hi ha un expert que l’aconsella de com plasmar l’obra, però trobar aquest expert és part de la gràcia i de la feina de l’artista.


El Llibre de butxaca (10 x 7 x 1,5 cm.), fet de llautó (també hi ha una versió en zenc) és una petita meravella que ens transporta a totes les novel·les de mariners, de pirates i de gent de mar. La tapa ha estat guarnida amb unes divertides i subtils puntes seques originals d’en Joma que gairebé passen desapercebudes amb la lluentor del llautó. El tap enroscable, amb el corresponent suro interior, es extraïble i crec -no ho he provat- que fins i tot seria factible utilitzar-la com a petaca com antigament es feia. Els contorns amb el llom llis i les altres parts com si d’una tapa i fulls de llibre es tractés donen una textura que contrasta amb la part brunyida d’aquest Llibre de butxaca. Desconeixo la quantitat d'exemplars que inclou el tiratge -realitzat en diversos materials i dimensions- però el que tinc a casa presidint una lleixa és el número 16. Una peça que ens convida a llegir a glops els episodis de la nostra memòria literària.


L’altra peça conté tot un sarcasme que fa referència a la dita popular utilitzada per descriure la gent que està sempre darrere dels llibres com a Rates de biblioteca. Una peanya inclinada suporta una ratera que té com a esquer un llibret, mentre que de darrere del llibre vertical que fa d’aguantallibres, ben apunt de caure al parany, surten les suposades rates -representades simbòlicament per dos parells d'ulleres (ja que als lectors se’ls identifica sovint com a gent amb ulleres!). El conjunt és tota una obra mestra de la combinació de materials al servei d'una idea. Si a això hi afegim que la fusta de noguera americana i de cirerer que utilitza li serveixen per definir els diferents volums de l’emmarcament de l’escena tornem a arribar a la conclusió que Joma domina els conceptes espacials i estètics de totes les peces. La tirada d’aquest genial aguantallibres està xifrada en 10 exemplars i el que veieu a la fotografia presideix, naturalment, una de les lleixes de la meva desorganitzada biblioteca. És potser l’únic oasi d’ordre que es respira entre els prestatges...

30 comentaris:

  1. Hi ha profes de grec que utilitzen Joma com a material didàctic. La primera vegada que el veig veure a La Vanguardia també em va sobtar, la mateixa impressió que vaig tenir de veure en Krahn, fa molts més anys. Semblava massa modern per aquella publicació.

    Els seus lectors bibliòpates li demanem més fotos com la darrera. Joma és molt interessant, però descobrir el cau d'en Pisco, no té preu.

    ResponElimina
  2. Un día, tumbada en la orilla del mar, con los pies dentro del agua y medio dormida por el bienestar y la combinación de elementos atontadores, algo me hizo cosquillas y hizo que me incorporara. A mis pies, pulida por el mar, una maderita que en otro tiempo había formado parte de una caja, se balanceaba.
    Aún se podía leer: Peix fresc.
    La felicidad me duró todo el día.

    La tengo en un sitio preferente en mi casa, pero solamente yo la entiendo.

    ResponElimina
  3. curioses peces i curiós artista, o sigui que: més feina :)

    ResponElimina
  4. No li coneixia aquesta faceta tridimensional. En Joma anava amb mi a classe.

    ResponElimina
  5. Gazo,

    La comparança amb en Kran és justa.

    Sobre la darrera fotografia has de pensar que per fer la foto vaig ordenar una mica el cao.

    ResponElimina
  6. La primera foto de la biblioteca d'en Galderich!!!!!

    ResponElimina
  7. Pombolita,
    La subtilitat és això, un detall que ens emociona sense que la racionalitat hi tingui res a veure, o si?

    ResponElimina
  8. Clídice,
    La descoberta de nous artistes sempre ens dona més feina... i més plaers.

    ResponElimina
  9. Allau,
    La tridimensionalitat del teu amic d'infància és fantàstica. Quan tinguis ocasió de veure-la no te la perdis!

    ResponElimina
  10. Fary,
    Què us penseu, que el Piscolabis és un Hola qualsevol que podeu entrar a les llars com si res?

    ResponElimina
  11. Vaig conèixer l'obra d'en Joma quan llegia el Cavall Fort a la meva pre-adolescència. He descobert la seva obra conceptual més tard, i sempre sorprèn molt. També li vaig descobrir per casualitat una acció boníssima a Farrera (alta ribagorça), quan va estar-se al Centre d'Art i Natura.

    ResponElimina
  12. Doncs jo vaig començar retallant també els apunts de Joma del Magazine de La Vanguardia, meravellosos. Quan va sortir Obres completes i altres dibuixos vaig pensar que de la sèrie homèrica m’esperaria fins que sortís la publicació i deixaria de destrossar el setmanari...i ara confio que la seva gran epopeia sigui també publicada pròximament. Però m’estic posant nerviosa en veure que encara està amb l’afer Elena...

    ResponElimina
  13. No en sabia res d'aquesta instal·lació que comentes. De fet d'en Joma no he localitzat cap pàgina web que en parli monogràficament i d'on se'n puguin treure dades que permitin perfilar millor la seva obra.

    ResponElimina
  14. Zerosetze,
    Vaja, veig que no sóc l'únic que retalla suplements, diaris...
    Suposo que finalment els poemes èpics seran publicats... esperem!

    ResponElimina
  15. No coneixia aquesta faceta artística. Ho trobo força enriquidor.

    ResponElimina
  16. Ernesto,
    Us ben asseguro que l'exposició feia molta patxoca. A destacar la sèrie de tapes de llibres (amb tapes de cassola) que eren tot un muntatge molt poètic!

    ResponElimina
  17. Gracias por compartir estas atractivas piezas.
    Al colocar una carnada tan tentadora como "The birds of America" de Audubon seguramente tendrá muchas presas.

    Saludos

    ResponElimina
  18. Marco Fabrizio,
    M'he perdut amb el teu comentari.

    ResponElimina
  19. Perdón... Me refiero al título del libro azul que se encuentra en la ratonera.
    Probablemente el libro más buscado por los bibliófilos en EEUU.

    Un libro irresistible para cualquier rata de biblioteca.
    Saludos.

    ResponElimina
  20. Ha, ha... d'això se'n diu ser un bibliòfil que fila prim!
    La veritat és que no acostumo a treure el llibre perquè està subjectat per uns forats a la base de l'enquadernació i és una mica delicat.
    Si fos l'autèntic, com bé dius, no el tocaria gaire per raons de preu!

    ResponElimina
  21. He tingut el gust de conèixer en Joma personalment i li segueixo l'obra i també me la trobo. Vaig veure fa uns quants anys la seva exposició de llibres objecte; els vaig trobar genials. Recordo que un tenia forma de paella... I les seves il·lustracions setmanals de la Il·liada son revoluciàries. És tot artista complet, en Joma.

    ResponElimina
  22. Maite,

    El llibre de cuina amb forma de planxa de cuina és genial. Potser la peça que més m'agradava pel sarcasme que suposa però... el preu no va permetre que decorés la cuina de casa...
    Estic d'acord amb tu que és un artista complet i que ja està una mica de tornada de tot (en el bon sentit de la paraula), el que li permet crear sense límits.

    ResponElimina
  23. Comparteixo el que dius d'en Joma. Només cal visitar alguna de les freqüents exposicions que fa, recordo molt especialment la última que va fer a la Sala Rovira.
    Jo, per raons que ja saps, tinc una especial predilecció pel dibuix. Joma també ha fet una evolució immensa. Cal dir que una mica críptica. Per mostra un botó, el dibuix que publica mensualment a Serra d'Or.
    R.

    ResponElimina
  24. RSM,
    Precisament aquest concepte críptic és fruit d'aquest anar de tornada de tot que té en Joma. Tens raó amb la publicació a Serra d'Or.

    ResponElimina
  25. Mi completa admiración hacia el trabajo de Joma, e igualmente hacia este blog. He leído un gran parte de los post y me he quedado fascinado...

    Recuerdo que comencé a fijarme en los dibujos de Joma hace ya bastantes años. Creo recordar que ya entonces publicaban una serie que enlazaba la Iliada con los libros (que también recorté). Y no sé si ahora ha hecho otra, o las colaboraciones periódicas a las que te refieres son a las que hizo hace ya unos años.

    Intenté ir a una de sus exposiciones hace quizás unos diez años. Pero recuerdo que me dijeron que se había terminado justo el dia anterior, y por lo cual salí de allí decepcionado y con sólo el folleto que me dieron de la exposición acabada.

    Sobre los libros, funciones y formas... Me ha hecho recordar unas líneas que leí sobre Mark Twain. Las acabo de volver a buscar para colocarlas. Bon profit! ;D

    Una vez, una señora le preguntó a Mark Twain:
    -Señor Twain, ¿es conveniente tener muchos libros en casa?
    Y Twain le contestó:
    -Sí señora, ya lo creo. Para mí es indispensable. Cuando un mueble cojea, necesito un libro para ponerlo debajo. Las paredes de mi despacho tienen grietas, y las disimulo con libros. Si me enfado con mi perro, le tiro un libro a la cabeza. Y menos mal que soy alto, porque si fuese bajito, necesitaría poner un libro sobre la silla cada vez que me siento a la mesa.

    ResponElimina
  26. Vigo,

    Ha, ha... intenta que en Joma no s'escapi! A veure si a la propera exposició hi ha més sort.

    Sobre el comentari d'aquest geni de la literatura que fou Mark Twain hi estic d'acord amb ell. Per això intento tenir llibres de totes les mesures i pesos. Mai se sap com solucionar el bricolatge a casa...

    Avui precisament, en Gazo ha penjat aquest oportú apunt a la teva aportació sobre en Mark Twain.

    ResponElimina
  27. La mare del tano, de quines me n'assabento al teu Piscolabis!
    A la lleixa de guies naturalistes de la meva biblioteca hi tinc un exemplar impecable de l'esquer de la ratera del Joma, un dels tan buscats "The birds of America" de l'Audubon!

    ResponElimina
  28. Girbén,

    I tant la mare del tano! Ja me l'ensenyaras un dia d'aquests! Entre el Marco Fabrizio i tu em feu venir ganes de fullejar-lo i observar aquestes litografies d'ocells. I pensar que jo sempre havia pensat que a la ratera hi havia un llibres sense cap mena d'importància ja que és un llibre molt petit en el que no es poden observar els detalls...!

    ResponElimina
  29. Galderich, he d'esmenar un detall per no passar per bocamoll. Un fugaç pas per Barcelona m'ha aclarit dubtes: a les lleixes hi tinc una Audubon bird guide", sí, però és una guia editada al 1957 per la "National Audubon Society", que és la societat americana d'ornitologia...
    Era una falsa alarma motivada pel fet de què aquest llibre m'havia arribat com a part d'un ampli llegat, i ja saps com prestem menys atenció a les coses que ens arriben sense esforç.
    També diré que la guia és bonica de debó i et permet conèixer aus com els colibrís, els oriols americans, o els "woodpeckers" que van inspirar al "pajaro loco".

    ResponElimina
  30. Girbén,
    Ja saps que als que ens agrada una mica això dels llibres tenim certes dèries i que una primera edició la valorem com la valorem.
    Malgrat tot, tenir-la amb unes dimensions correctes per apreciar els detalls, per molt que sigui posterior, si està ben impressa ha de ser un luxe visual.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols