Joma, la subtilitat de les formes i les paraules

In memoriam de Josep Rius i Núria Ortigosa, potser els meus primers mestres de debò fora de l'escola. Amb agraïment.

No hi ha cap mena de dubte que hi ha persones que són multidisciplinaris perquè són un cul inquiet. Aquest és el cas d’en Joma, un dels ninotaires més coneguts de Catalunya. Dels seus inicis com a ninotaire per a revistes de fort contingut polític com El Papus va anar canviant cap a una recerca més estètica de les formes del dibuix i vers una difícil sofisticació de la simplicitat.

D’un temps ençà en Joma sembla que ha arribat a un estat de gràcia que li permet una llibertat a què difícilment els altres il·lustradors poden accedir, per impossibilitats tècniques o perquè no els ho permeten les editorials! Una prova d’això són dos exemples periòdics que crec prou il·lustratius: les seves col·laboracions al Magazine de La Vanguardia i a Cavall Fort. En la primera cada diumenge il·lustra un episodi de La Ilíada en la qual la imatge i la grafia grega s’uneixen amb un totum revolutum molt interessant. Ningú més que ell s’atreviria a plantejar a un diari com La Vanguardia unes il·lustracions d’aquest tipus a uns editors que moltes vegades busquen la utilitat del que es publica. L’altre cas és el del Cavall Fort en el qual, número darrere número, publica una historieta poètica d’en Cresques, un pirata molt especial, a partir del joc que pot donar una paraula com Mar. A partir del Mar, forma i paraula esdevenen un joc visual i poètic que traspassa qualsevol lògica rígida, sempre amb un toc d’humor.

Aquest joc constant entre forma i paraula de manera subtil és el que des de ja fa uns quants anys l’ha empès a traficar amb aquests dos conceptes fora de la il·lustració. La primera vegada que li vaig veure aquests jocs poètics va ser el 1996 quan a la Sala Espais de Proa de Barcelona va realitzar una memorable exposició a l’entorn del llibre.

En el petit catàleg de l’exposició ell mateix es preguntava retòricament si els llibres de cuina, han de poder anar al foc? Són realment una finestra, els llibres? Pot arribar a ser una fusta, un llibre cent per cent reciclat? Si una biblioteca també és un moble, no podrien fer de lleixa, els mateixos llibres? Quan comprem un llibre per la seva tapa, cal que ens quedem el volum tot sencer? Un llibre que és un totxo no es mereix, potser, una coberta d’uralita? On porta una escala feta de llibres? Han estat descobertes totes les possibilitats expressives de la tapa tova? L’exposició que presentem explora des d’aquests i altres suggeridors punts de vista els límits materials d’aquests objectes d’antiquíssim disseny que són els llibres.

Ell les respostes ja les sabia, perquè cadascuna de les peces que presentava era una reflexió etimològica d’algun concepte a l’entorn del llibre o bé una reflexió sobre la funcionalitat dels llibres mateixos. Si a aquest assumpte tan erudit hi afegim un humor finíssim estarem en una dimensió estratosfèrica. Una de les grans qualitats de l’exposició era que la mà del mestratge de Joan Brossa hi era però no es notava, ja que aconseguia una llibertat i una independència que moltes vegades trobem a faltar en la poesia visual d'altres autors.

Avui, recordant aquella magnífica exposició hem portat dues peces que són prou representatives de la manera de fer d’en Joma. El primer que destaca és el seu domini de l'ofici. Moltes vegades quan hom intenta portar a terme la plasmació volumètrica d'un concepte es troba amb les dificultats tècniques de bastir un peça que tingui la bellesa i l’estructura coherent d’allò que vol comunicar. Aquestes dues peces (representatives de la manera de fer de Joma) demostren que, malgrat la gran varietat de materials amb què treballa, aconsegueix excel·lir en cadascuna de les peces. El domini tècnic assolit en totes les obres li permet un control de l’acabat que a mi m’impressiona. Segur que darrera de cada obra hi ha un expert que l’aconsella de com plasmar l’obra, però trobar aquest expert és part de la gràcia i de la feina de l’artista.

El Llibre de butxaca (10 x 7 x 1,5 cm.), fet de llautó (també hi ha una versió en zenc) és una petita meravella que ens transporta a totes les novel·les de mariners, de pirates i de gent de mar. La tapa ha estat guarnida amb unes divertides i subtils puntes seques originals d’en Joma que gairebé passen desapercebudes amb la lluentor del llautó. El tap enroscable, amb el corresponent suro interior, es extraïble i crec -no ho he provat- que fins i tot seria factible utilitzar-la com a petaca com antigament es feia. Els contorns amb el llom llis i les altres parts com si d’una tapa i fulls de llibre es tractés donen una textura que contrasta amb la part brunyida d’aquest Llibre de butxaca. Desconeixo la quantitat d'exemplars que inclou el tiratge -realitzat en diversos materials i dimensions- però el que tinc a casa presidint una lleixa és el número 16. Una peça que ens convida a llegir a glops els episodis de la nostra memòria literària.

L’altra peça conté tot un sarcasme que fa referència a la dita popular utilitzada per descriure la gent que està sempre darrere dels llibres com a Rates de biblioteca. Una peanya inclinada suporta una ratera que té com a esquer un llibret, mentre que de darrere del llibre vertical que fa d’aguantallibres, ben apunt de caure al parany, surten les suposades rates -representades simbòlicament per dos parells d'ulleres (ja que als lectors se’ls identifica sovint com a gent amb ulleres!). El conjunt és tota una obra mestra de la combinació de materials al servei d'una idea. Si a això hi afegim que la fusta de noguera americana i de cirerer que utilitza li serveixen per definir els diferents volums de l’emmarcament de l’escena tornem a arribar a la conclusió que Joma domina els conceptes espacials i estètics de totes les peces. La tirada d’aquest genial aguantallibres està xifrada en 10 exemplars i el que veieu a la fotografia presideix, naturalment, una de les lleixes de la meva desorganitzada biblioteca. És potser l’únic oasi d’ordre que es respira entre els prestatges...