dilluns, 30 d’agost de 2010

Màrius Torres, Sant Quirze Safaja i les primeres edicions; vida i mort

Monòlit en honor a Màrius Torres a l'entrada del cementiri

In memoriam d’en Rafel, veí etern de Màrius Torres.

L’obra de Màrius Torres és una de les rareses més exquisides de la poesia catalana de tots els temps. En primer lloc, és un autor que no va publicar res en vida, va morir molt jove -als trenta-dos anys- i la majoria dels poemes que ell va donar com a vàlids per a publicar van ser compostos en un llogaret perdut pels Cingles de Bertí del Vallès, Sant Quirze Safaja, on intentava guarir-se d’una tuberculosi que el portà, prematurament, a la mort.

Sanatori antituberculós de Puig d'Olena, a Sant Quirze Safaja

És per això que avui farem un petit recorregut pels paratges que van acompanyar la composició poètica (i musical, però això ja és un altre tema) de Màrius Torres i sobretot per les primeres edicions de la seva obra. El poeta nasqué avui fa cent anys a Lleida, estudià medicina a Barcelona i el doctorat a Madrid. Després d’un curt temps exercint la medicina a Lleida, al costat del seu pare, es veié afectat per la tuberculosi i per això hagué d’ingressar el 22 de desembre de 1935 en el sanatori antituberculós més modern d’Espanya en aquell moment i que era el Sanatori de Puig d’Olena, en el terme de Sant Quirze Safaja. És el lloc on moriria, finalment, el 29 de desembre de 1942.

 El poble de Sant Quirze Safaja, dalt del cingle, amb l’antic camí que menava a Puig d’Olena

Per començar, però, analitzarem les primeres edicions de la seva poesia i les circumstàncies que envoltaren aquestes edicions, perquè, a mesura que es van donar a impremta, el volum de la seva producció coneguda anava creixent. L’anàlisi de les dates és capdal per entendre les circumstàncies de les edicions, ja que la primera es va dur a terme el 1947 a l’exili mexicà, a Coyoacán, cinc anys després de la seva mort.

Primera edició de les Poesies, editada a Coyoacán el 1947

Aquesta primera edició constà de 96 poemes, dels quals n’havien pactat la inclusió Joan Sales -poeta, editor i amic- i Marius Torres mateix. Joan Sales, que s’emportà els manuscrits a l’exili, els donà a conèixer a Pompeu Fabra, Carles Riba (amb qui Màrius Torres ja tingué una relació epistolar), Rovira i Virgili, Nicolau d’Olwer... tots ells quedaren sorpresos per la qualitat i la no publicació. Així, doncs, Joan Sales -una vegada establert a Mèxic i en tenir clar que no es podria editar el llibre a la seva terra- tingué cura de l’edició, a través de la revista Quaderns de l’Exili, una de les més curoses en poesia contemporània. Andrés Trapiello, en exaltar l’edició, diu que tiene todas las virtudes artesanales de lo que ha sido hecho con la paciencia de un amanuense que ha juntado aquí sus pasiones tipograficas personales: el romanticismo, el modernismo y los aires de la vanguardia, en números subidos de cuerpo.

Sanatori de Puig d’Olena enmig dels Cingles de Bertí

L’edició, curiosament, fou sufragada per Francesc Cambó (recordem que Humbert Torres, pare de Màrius Torres fou un destacat membre d’ERC a Lleida, alcalde i diputat a Madrid) en el que fou el darrer acte de mecenatge, pòstum en aquest cas, de l’antic cap de la Lliga. La publicació a Mèxic es portà a terme una vegada Humbert Torres veié que no es podia dur a terme a Catalunya com era el seu desig. Se’n va fer un tiratge molt curt (72 exemplars en paper fil de fabricació catalana, amb l’escut de Barcelona i la paraula GUARRO en la filigrana, i 70 sense numerar en paper mexicà Malinche) no es feu així per elitisme sinó perquè són els exemplars que hom creia que es podrien vendre.

Quarta edició de les Poesies, amb el facsímil d’un manuscrit, i amb els números pujats de cos i la tipografia que respecta l’estètica de la primera edició

Malgrat aquestes perspectives pessimistes, la realitat fou una altra i, malgrat ser un llibre de poesia d’un autor inèdit i ja mort, tingué una bona divulgació i prou èxit comercial i va aconseguir forces homenatges pòstums. Per aquest motiu, i ja amb més tolerància del règim franquista per publicar en català, el 1950 L’Óssa Menor en va fer una edició molt senzilla i sòbria a Barcelona, incorporant un prefaci de Mn. Carles Cardó i un text de l’historiador Antoni Rovira i Virgili, i afegint-hi trenta poemes inèdits més, de caràcter més anecdòtic.

Portada de la quarta edició de Poesies

Una tercera edició per part de l’Editorial Ariel veié a la llum el 1953, amb la nota biogràfica de Joan Sales. El 1964 l’Editorial Ariel tornà a fer una nova edició (la quarta), amb una nota biogràfica ampliada amb més informació i textos inèdits, i amb una ampliació de l’obra poètica -dels 126 poemes ja publicats a 148- i uns apèndix amb uns excel·lents contes (malgrat que Joan Sales els qualificà de no gaire bons) i la correspondència de Màrius Torres a Joan Sales (el 1976 Joan Sales publicà Cartes a Màrius Torres) i la relació epistolar completa entre Màrius Torres i Carles Riba. Recentment i en una edició commemorativa del seu centenari na Margarida Prats en fa una nova tria de poesies però això ja és un altre tema.

Fotografia del poeta a la quarta edició de les Poesies

Joan Sales, a la quarta edició, fa una anàlisi sobre el per què d’aquest èxit relatiu, d’aquesta glòria catacumbal dels inicis, dient que quatre edicions tan seguides d’una obra tan exclusivament lírica ja serien un fet bastant excepcional en altres llengües més afortunades; en la nostra no té precedents. I aquest èxit es deu a les generacions de la post-guerra. Hi ha més: aquest “descobriment” d’en Màrius per les noves generacions ha hagut de “descobrir-lo” tot sol, no guiat de cap manera per una premsa intrusa que instintivament sentí fins a quin punt en Màrius representava tot el contrari d’allò que ella representa.

Quarta edició de les Poesies, amb el facsímil d’un manuscrit, i amb els números pujats de cos i la tipografia que respecta l’estètica de la primera edició

El 1968, Mercè Boixareu publicà la primera monografia sobre el poeta (que va guanyar el premi Josep Ixart del 1967) en la qual reflexiona sobre la poètica del nostre autor. A més de fer una primera anàlisi que anés més enllà del que s’havia publicat en articles previs, va oferir a la llum pública 46 poemes inèdits més, que van ser numerats (per no barrejar-los amb les edicions prèvies) amb números romans. Aquests poemes tenien diversos orígens i un d’ells està dedicat al Dr. Jaume Elias (curiosament, el meu pediatra de quan era petit) que fou company de carrera i amb qui tingueren una intensa amistat personal i epistolar.

Partitura d’una de les composicions de Màrius Torres, fetes a partir de poemes provençals, reproduïda en el llibre de Mercè Boixareu

A més d’aquests poemes, l’estudi de Mercè Boixareu inclou també un apèndix amb les composicions musicals que, com a afeccionat a la música, Màrius Torres havia compost a partir de poesia trobadoresca medieval, unint d’aquesta manera dues de les seves passions. Aquestes composicions musicals daten del 1942 quan -molt malalt- fou traslladat al mas Blanch (segons tenim entès, la casa pairal de la regent del sanatori i lloc on es traslladaven temporalment els malalts quan es considerava necessari). Allà, juntament amb els altres interns, celebraven vetllades musicals i poètiques.

 Petites flors com les que Màrius Torres va cantar

Així, doncs, és a Sant Quirze Safaja on escrigué la major part de la seva poesia, i els seus paratges li serviren d’inspiració o meditació, tant quan estava a Puig d’Olena, com al Mas Blanc. Aquest contacte amb la naturalesa, en un espai bucòlic, però alhora en unes circumstàncies molt dures (Guerra Civil i victòria franquista, de la qual li pervingué una multa de 200 ptes. segons la Ley de Responsabilidades Políticas pels seus articles a L’Ideal de Lleida) és el que forjà una obra plena de matisos.

 Paisatge de Sant Quirze Safaja, des del Sanatori de Puig d’Olena

Finalment, morí al Sanatori, que com hem dit és dins el terme de Sant Quirze Safaja. En el llibre de defuncions de la parròquia consta que el infrascrito Cura-Regente de San Quírico Safaja, Obispado de Vich, província de Barcelona, a trenta de diciembre de mil novecientos cuarenta y dos, mandé dar sepultura eclesiástica al cadáver de Mario Torres Pereña, soltero, de treinta y dos años de edad, natural de Lérida, hijo de Roberto [sic] y Maria. Falleció el dia anterior a las 2 de la tarde en el Sanatorio de Puig de Olena, recibida la Extremaunción. Doy fe, José Prat, pbro.

Nínxol 81, abans i després de la seva restauració en motiu del centenari del naixement del poeta

Davant de la fredor de l’acta oficial, però, hi ha la relació que en feu una amiga (suposem que Mercè Figueras, la Mahalta dels seus poemes segons alguns) a Joan Sales, narrant-ho d’aquesta manera:
Van avisar-me que la fi era pròxima. Ell sabia que estava greu, però no creia que fos tant; de manera que volia saber exactament el parer dels metges.
Dirigint-se a Josep Saló li va dir:
-¿Et sembla que em moro?
I en veure que l’altre no gosava contestar, va precisar:
-¿Ho admets?
(...)
Ja sabeu el meu temperament quin és; no estranyareu que haguéssim fet bromes, moltes vegades enfadoses per ell. Per exemple, sempre el taquinava perquè no em volia fer cap petó, i ell se’n lliurava, bromejant també, dient que me’l faria abans de morir. En entrar jo a la cambra aquell matí, va dir-me:
-Vine, potser caldrà que et faci el petó.
Va continuar tranquil i confiat com un infant. M’anava amoixant el cap:
-Pobra, et toca fer de Xita.
És aquella tia que li feia de mare, i que ell adorava.
-Estigues sempre contenta, que jo també ho estic... És molt estrany això que em passa, però no pateixo gens.
(...)
Va besar repetidament les mans a la Maria, a la germana Josefina (la monja que el cuidava i per la qual sentia una veritable devoció) i a mi; i girant-se a la Maria digué:
-El que queda, Maria, ben senzill.
(...)
Tot s’anava acabant, i ell en tenia una perfecta coneixença. Va demanar un mirall i anava vigilant si trasmudava. Es prenia el pols sovint i comprovava la moradesa de les ungles; em feia notar la fredor de les mans. Poc a poc perdia la vista:
-¿És que heu tancat les persianes o es fa fosc... o ja no m’hi veig?
Un sol moment va lamentar que fos tan llarg; amb insistència anava demanant l’hora que era. En veure que ja no podia durar massa, ens va mirar dolçament a tots, besà repetidament el crucifix que tenia a la mà; i molt suau, com un bleix, va dir per dues vegades:
-Pobre pare!
Ja no pogué dir res més. D’aquí al final hi va haver escassament sis minuts, sense cap d’agonia. Finava a les dues i pocs minuts de la tarda. Tot amb la més gran quietud, calmós com el vol d’un ocell.
Amb la Maria i en Josep Saló vam amortallar-lo. La seva despulla, la cobríem amb un llençol, última resta del que un dia havia estat la seva casa de Lleida.
L’endemà el traslladàvem al petit cementiri de Sant Quirze de Safaja; de moment en el nínxol 54, en espera de la decisió familiar.


Rajoles ceràmiques que es troben a la Pujada del poeta Màrius Torres de Sant Quirze Safaja

Ja no se n’havia de moure mai més. Sant Quirze Safaja, però, no oblidà el seu més il·lustre estadant i, ja el 1975, decidí dedicar-li la pujada que mena de la carretera al nucli antic del poble, que és enfilat dalt d’un cingle. És un passeig bell i silenciós, costerut i ple de vegetació, que només es pot fer a peu ja que té alguns trams d’escales. Hi ha, reproduïts sobre ceràmica, alguns poemes o fragments de poemes de l’autor, que recorden el seu pas pel poble. A més, se situà un sobri monòlit a l’entrada del cementiri per recordar-lo.

 Entrada al cementiri de Sant Quirze Safaja, amb el monòlit dedicat a Màrius Torres a la dreta

Per finalitzar, però, deixeu-me incloure en aquest apunt un poema que no es seu, però que li dedicà Carles Riba -amb qui ja hem vist que es cartejà. El poeta admirat per Màrius Torres estigué com a estadant -i no com a malalt- a Puig d’Olena, on compongué uns Tannkas publicats a Del joc i del foc el 1946, un dels quals sintetitza la forma poètica del nostre poeta i els sentiments de Carles Riba vers ell:

        XLV

    POETA MORT
                              M.T.
  Sempre darrera
  els ocells invisibles
de l’esperança,
  ¿fins on ha anat aquesta
  vegada, que no torna?


 Interior del cementiri de Sant Quirze Safaja amb el nínxol de Màrius Torres a la fila inferior a l'esquerra
(Aquest apunt participa de l'homenatge col·lectiu d'una sèrie de blocaires en motiu del centenari del naixement del poeta)

BIBLIOGRAFIA

BOIXAREU, MERCÈ. Vida i obra de Màrius Torres. Barcelona, Editorial Selecta, 1968.

PLADEVALL I FONT, ANTONI. Sant Quirze Safaja. Un poble de frontera. Barcelona, Amalgama Edicions, 2009

TORRES, MÀRIUS. Poesies. Barcelona, Ariel, 1964 (Quarta edició)

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic editors, 2006

34 comentaris:

  1. Novameny has fet un bon treball, que cal anar llegint a poc a poc i buscant ls referències. Al Riell Bulevard vaig penjar tres petits articles sobre el Torres que potser complementen algun aspecte del què expliques. T'enllaço el primer.
    http://riellblvd.blogspot.com/2009/12/marius-torres-poeta-i-espiritista-1.html

    ResponElimina
  2. Finestra, molta finestra!, recordo que Màrius és lamentava així dels pocs goigs que li oferia la seva forçada reclusió.

    Mil gràcies per obrir la finestra de la seva obra delicada!

    Si no vaig equivocat, quan al 1943 -just mort Màrius Torres- els Riba van tornar a Catalunya, van fer estada al Puig d'Olena a fi d'entrevistar-se amb tothom i temptejar les condicions d'aquest retorn.

    ResponElimina
  3. Magnífic post, Galderich, que t'agraeixo amb l'enhorabona més sincera!

    P.S. Quan escrivia el meu, vaig fer-m'ho anar bé per poder posar-hi "Vallès Oriental". ;)

    ResponElimina
  4. Júlia,

    Gràcies però ja veus que ha quedat un recull massa mortuori...

    ResponElimina
  5. Lluís,

    Gràcies. Els teus articles sobre Màrius Torres i l'espiritisme són de cita obligada (per molts un aspecte més que desconegut del poeta) i fas molt bé d'adjuntar l'enllaç per completar l'article.

    ResponElimina
  6. Girbén,

    El pobre Màrius passava per diverses etapes que li permetien gaudir de l'entorn o el tenien reclòs dintre de quatre partets...

    Els Riba quan van tornar de l'exili ho van haver de fer amb molt de compte i aixoplugats amb uns bons avals com el dels falangista Luys de Santamarina que li tornava els favors que Carles Riba havia fet en època de la guerra a gent de dretes amb problemes de seguretat física. Va tornar de manera molt calmada i com mig amagat per no fer enrenou dintre de la intel·lectualitat que n'estava al corrent però que no podien fer actes d'homenatge ni bones rebudes...

    El Thanka que li dedica a en Màrius el vaig trobar realment molt bo.

    ResponElimina
  7. McAbeu,

    Gran post no ho sé, el que sí un pèl llarg...

    Gràcies.

    ResponElimina
  8. Assur,

    Veus, jo me n'he oblidat de localitzar Sant Quirze Safaja al Vallès Oriental, subcomarca del Moianès... ;-)

    Per cert, gràcies per la veu que has posat als poemes d'en Màrius Torres.

    ResponElimina
  9. Llarg, l'escrit, Galderich? Però si ja ens hi tens acostumats!

    La veritat és que el d'avui se m'ha fet curt, curt... i l'he llegit amb avidesa.

    ResponElimina
  10. Un apunt excel·lent, com no pot se d'una altra manera. El poema d'en Riba també em sembla molt bo. No conec l'obra d'en Torres, per això no m'he afegit a l'homenatge. Potser algun dia, amb més coneixement, gràcies a tots vosaltres. :)

    ResponElimina
  11. Parèmies,

    Doncs espera't que el proper és tant llarg que l'he dividit en dos apunts...

    Però vigila amb llegir aquests apunts amb avidesa no fos cas que t'agafés sobredosi!

    ResponElimina
  12. Clídice,

    Jo que sóc un animal de costums agraeixo aquests aniversaris perquè en certa manera obliguen a aprofundir en l'obra de gent que sinó no ho faries perquè... n'hi ha tants!

    En fi, és com una mena de selecció commemorativa que té la seva gràcia.

    Sobre el poema d'en Riba em va fer gràcia posar-lo ja que quan vam commemorar Riba no vaig posar cap poema d'ell i ara que commemorem Torres tampoc li poso cap poema del poeta homenatjat...

    ResponElimina
  13. vagi per endevant que si no fos per en Lluis Lach no coneixeria aquest poeta. M'agradat molt la resenya. Em direu que no té res a veure però em recorda el cas de Salvat Papasseit.

    ResponElimina
  14. Un excel·lent apunt, amè i ben documentat (marca de la casa).

    Jo no he fet apunt d'homenatge, perquè no conec prou Torres i no sabia què dir. Ara descobreixo que disposo a casa d'una tercera edició de les seves poesies (Ariel, 1953, exemplar 824 de 975). La portada és la mateixa que a la quarta edició, però enlloc de "Quarta edició" hi posa "Poesies".

    ResponElimina
  15. Aristofeles,

    Vagi per endavant que no ens ha de fer cap vergonya reconèixer una veritat: molta poesia la coneixem gràcies a cantautors que l'han divulgada. Una vegada reconeixem això el que hem de reconèixer és la tasca dels cantautors com a divulgadors poètics i recuperar-los.

    Sobre Salvat Papasseit hi ha certes similitituts sobretot amb una mort prematura. I parlant del Salvat Papasseit, què millor que escoltar-lo amb la veu de l'Ovidi Montllor!

    ResponElimina
  16. Allau,

    Veus com tens una joia a les prestatgeries de casa?

    El millor dels homenatges és que s'apunta qui vol, sense cap mena d'obligació. Jo mateix hi ha alguns homenatges als que no m'he sumat perquè no he pogut. Els homenatges no ens els hem de prendre com una obligació sinó com allò que pot fer bullir l'olla per un motiu concret dintre de la catosfera. Com un divertimento especial!

    ResponElimina
  17. Bella entrada sobre un poeta desconocido para mí.
    Excelente, como siempre, tu escrita e muy bien ilustrada con tus fotos.
    Una muy buena “descubierta”… te agradezco por eso.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  18. Galderich.

    He leído con especial interés tu excelente artículo.
    Gracias a mi querida amiga Nuria Gali conocí un poquito de la historia de los Quaderns de l´Exili . Sin embargo, hasta ahora me entero que habían realizaron otras publicaciones.

    Como dato curioso hay una fotografía de algunos de los colaboradores de la revista trabajando en Coyoacan en http://palabradeclio.blogspot.com/2010/03/quaderns-de-lexili-una-revista-polemica.html


    Saludos.

    ResponElimina
  19. T'ha quedat entre bibliogràfic i mortuori. I, sobretot, magnífic. Els teus lectors no ens cansarem mai de repetir quant que hi aprenem, a cal Pisco. Culpa teva.

    El relat de la mort emociona. Realista i tràgic alhora. El drama quotidià.

    ResponElimina
  20. Rui,
    Estem igual, tu descobreixes autors i llibres portuguesos i jo em dedico als catalans. Estem a la mateixa península i en canvi la distància geogràfica és molta i les nostres cultures una mica ocultes. De mica en mica internet ens ajuda a conèixer-nos una mica.
    El "descobriment" de Màrius Torres és una mica per part de tots.

    ResponElimina
  21. Marco Fabrizio,
    Incorporo el teu enllaç a Quaderns de l'Exili dintre de l'apunt. Està molt bé, felicita a la Núria Galí quan la vegis per la seva capacitat de síntesi d'una revista molt important per la nostra literatura i cultura d'exili.

    ResponElimina
  22. Gazo,
    Vaig pensar que era una ironia commemorar el centenari del seu naixement amb la seva mort però... endavant que tot pertany a la mateixa farsa!

    El relat de la mort crec que és molt bo i que apropa molt el personatge. És curiós com la manera de morir és també molt important. Estarem a l'alçada de les circumstàncies? Aquesta és la gran pregunta de la que òbviament mai en sabrem la resposta perquè ja no hi serem!

    ResponElimina
  23. Una entrada excel·lent en homenatge en el seu centenari. Impecable.
    Salut.

    ResponElimina
  24. Hola, Galderich. Com sempre, ens il·lustres i instrueixes amb rigurositat. Haurem de retrobar-nos, feliçment, amb la poesia de Torres ben aviat. Com que avui has tractat també el tema de cementiris i tombes, hem enllaçat aquesta a entrada al grup de Facebook "Apoyamos la ruta cultural europea de cementerios", que té com a objectiu donar a conéixer diferents mostres d'art i història funerària.

    http://es-es.facebook.com/group.php?gid=10150160094145385

    ResponElimina
  25. Esther i Toni,

    Gràcies per l'enllaç i per portar endavant aquest grup del facebook. Avui us he fet una mica la competència... ;-)

    ResponElimina
  26. Tot i la duresa de les circumstàncies, els sanatoris acostumen a ser uns indrets on es desperta la creativitat de la gent que s'hi allotja. Espais de trànsit, cap a la curació o cap a la mort. Són llocs on els malats estan permanentment en situacions límit i això esperona la creativitat a ultrança.

    ResponElimina
  27. Maite,

    La teoria està bé però si tenim en compte tots els qui van passar per sanatoris i els pocs que amb tant de temps van fer alguna cosa de profit...

    Per exemple, en un dels magnífics apunts sobre en Màrius Torres que es van penjar dilluns algú comentava que l'any 39 el sanatori es va omplir de militars franquistes tuberculosos i que l'ambient va canviar radicalment. No crec que aquests militars estiguessin per gaires poesies i es tranformessin en persones normals...

    ResponElimina
  28. Sàpigues, Galderich, que aquests dies m'he enrecordat molt de tu.

    Acabo d'arribar de Roma i m'ha quedat clara la vida dels romans, de Bernini, de Miquelàngel i de tota la tropa.

    M'he passat els dies fent la broma (que no tant broma) que podríem parar de presumir de tenir a Barcelona la Casa Batlló, perquè al costat de tot el que tenen allà fem bastant de riure.

    Tot i així, està molt bé que els romans inventessin les carreteres i tal, però podrien aprendre a conduir també. Més que res perquè he hagut d'arriscar la vida cada vegada que volia creuar un carrer!

    Apa, saluti per tutti!

    ResponElimina
  29. Marinetis,

    Me n'alegra que Roma et faci recordar alguna cosa... ;-)

    La veritat és que no ens podem comparar però el fet es que els italians venen... per què? Això és un enigma o potser no tant perquè pel que venen no és per veure monuments...

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols