Cartilla escolar antifascista (1937) de Mauricio Amster, dues edicions marcades per la guerra (I)

Avui després de parlar amb el Delegat de Cultura del Batalló, m'ha dit que em nomenaria mestre de companyia, és a dir que em revetllarien de les obligacions de soldat com guàrdies, fusell, etc que ja feia i em donarien el càrrec d'ensenyar als analfabets i cultura general als que ja no ho són. No cal dir que estic molt content, com segur que vosaltres també ho estareu. (20 de maig del 1938)
M'han anomenat Delegat de Cultura del Batalló, i ara acabo d'arribar a la Comandància del 4t Batalló de la 59 Brigada, que és la meva. Tinc sota la meva autoritat els mestes de la companyia, i jo estic sota de la del Delegat de Brigada. Amb aquest càrrec suposo que estaré bé doncs sempre aniré al lloc on vagi el comandament del Batalló. (24 de maig del 1938)
La meva feina és la següent: passar la visita per les companyies per a veure si funcionen normalment les classes d'analfabets, i donar jo les nocions de totes les mat'eries. Després hauré de donar classes de cultura general als oficials; és a dir un treball molt bonic. A més des d'avui començaré a menjar a la taula amb els mandos del batalló... (28 de maig del 1938)

Cartes de Tomas Bassedas (1920-2004), soldat de la Lleva del Biberó, als seus pares.

Ara que comença el nou curs escolar, i a falta de millors notícies, s’obriran un any més els debats sobre la qualitat de l’educació, l’Informe Pisa, el preu dels llibres de text i l’equipació necessària per anar a l’escola, la idoneïtat dels professors, els temps de vacances, els ordinadors i l’escola virtual, els barracons, les lleis educatives fetes i refetes constantment... Malgrat els debats que s’inicien (i que mai realment es tanquen, però això ja és un altre tema!) hem de veure amb perspectiva el món de l’educació a Espanya i adonar-nos de la gran evolució que ha fet, ja que en un segle que hem passat de taxes d’analfabetisme del 52%, el 1910, a gairebé una taxa del 0%, en l’actualitat.

Durant la Guerra Civil espanyola, la taxa continuava sent alta malgrat els esforços fets, tant pels regeneracionistes de principis de segle com per la República, malgrat els canvis de govern constants. És amb aquests antecedents que, en ple conflicte, hom va veure la necessitat d’alfabetitzar el contingent de milicians que no sabia ni llegir i escriure, ni les quatre regles aritmètiques. Per solucionar aquesta situació, i tenint en compte que molts soldats venien de zones rurals no alfabetitzades, el govern republicà creà les Milícies de cultura que s’encarregaven d’alfabetitzar els camarades en èpoques de calma bèl·lica, de portar llibres a través de les Biblioteques al Front, o la creació d’associacions com Cultura Popular i, finalment, la creació dels Instituts per a Obrers en diverses ciutats.

Fotografies de propaganda política de milicians amb la Cartilla (Foto anònima i Walter Reuter)

Per contribuir a aquesta missió, el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes -amb Jesús Hernández (del PCE) al capdavant de la seva cartera- a través de Josep Renau (PCE) -Cap de Propaganda Política- es va decidir crear un material didàctic pensat expressament per a aquesta funció. L’encàrrec va recaure en Mauricio Amster(també del PCE), que va fer el disseny gràfic de la Cartilla Escolar Antifascista com a Director de publicacions del Ministeri. Aquesta Cartilla avui és considerada, gràcies al bon quefer de Mauricio Amster, com l’obra mestra de les impremtes republicanes. Tant pel contingut com pel continent, té una certa aurèola d’objecte mític del disseny gràfic espanyol dintre del món de la progressia espanyola, amb personatges que n’han fet destacats elogis, com són Antonio Muñoz Molina o Almudena Grandes... De fet dintre del seu llarg i brillant currículum, Mauricio Amster destacava la Cartilla remarcant que alcanzó cierta resonancia ya que gracias a ella unos cien mil adultos iletrados pudieron aprender a leer y a escribir sin abandonar las trincheras.

Malgrat aquesta aurèola mítica -totalment justificada a criteri nostre- i els estudis que s’han fet sobre Mauricio Amster, la Cartilla guarda encara alguns secrets que intentarem desvetllar en primícia per a Piscolabis. Dintre del magnífic catàleg que l’IVAM va dedicar al dissenyador i tipògraf, i que suposa una meravellosa monografia composta per diversos articles, només Patricia Molins esmenta el fet que es van fer dues edicions diferents de la Cartilla, quan afirma que la edición se agotó tan rápido que en octubre de ese mismo año apareció una segunda de cien mil ejemplares, para la que Amster hizo nuevos fotomontajes. Malgrat això, no es diu res concret sobre les significatives diferències entre les dues edicions, fet que analitzarem en aquest apunt. És curiós que la primera edició –la de l’abril del 1937- del que es considera la seva obra mestra no figurés a l’exposició i en canvi sí la segona, de la qual el catàleg atinadament en reprodueix totes les pàgines, com es reprodueixen també totes les obres que el nostre dibujante aplicado al libro (com es va definir ell mateix) va dissenyar.

Afortunadament, la primera edició de la Cartilla -malgrat ser una publicació de concepte popular i senzill- compta amb uns crèdits d’impremta com si d’una obra d’alta bibliofília es tractés i ens aporten informacions cabdals per entendre el procés de creació i qui hi va participar. És curiós constatar, però, que aquesta informació a la segona edició -d’octubre del 1937- no consta completa i s’ha omès el nom d’alguns dels seus protagonistes.

Contraportada amb la columna dels crèdits dels col·laboradors de la Cartilla i portada

Gràcies a això sabem que el text fou redactat per l’inspector de 1ª ensenyança Fernando Sáinz Ruiz (membre de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza) i el periodista Eusebio Cimorra (director de Mundo Obrero), que es va compondre a la Tipografia Moderna i s’estampà a les Graficas Valencia, ambdues a València. De la primera edició se’n van fer 25.000 exemplars i de la segona 100.000, malgrat que hom -en no haver vist aquesta primera edició- cregui que entre ambdues edicions es tiraren 200.000 exemplars. Malgrat el nombre tan elevat d’exemplars impresos, són molt poques les cartilles que han sobreviscut fins als nostres dies. I això té un motiu clar: la Cartilla es va destinar al Front per a l’alfabetització dels milicians o soldats, quan l’exèrcit de la República s’hagué de retirar dels Fronts, en el que menys es va pensar, com és obvi, és en carregar a l’equipatge la Cartilla, que igualment hagués quedat feta un nyap dintre del macuto. D’altra banda, quan les tropes franquistes van entrar en zones republicanes el que menys hom podia desitjar era que, en un registre, a un l’agafessin amb material com aquest. Per això la Cartilla fou eliminada per tots els que l’utilitzaren i ha esdevingut un dels impresos més rars de la Guerra Civil. Amb tot, els exemplars de la primera edició deuen ser encara més escassos que els de la segona, ja que sempre es reprodueix i es parla de la segona edició.

Quant als responsables del contingut estètic, els crèdits de la primera edició en proporcionen molta informació, com ara que l’autor és Mauricio Amster (no hi ha la seva signatura enlloc de la Cartilla, a diferència del que feia en els altres impresos en els quals consta sempre) i també se’ns diu que els fotomuntatges es van fer a partir de fotografies escenogràfiques fetes per José Val del Omar i José Calandín, per captar la gestualitat i els punts de vista que Mauricio Amster volia aconseguir. Així, doncs, els qui van participar directament en la confecció de la Cartilla queden totalment incorporats en aquests els crèdits. Aquest fet ens demostra que Amster treballava amb fotografies d’encàrrec i fetes expressament, i no pas de retalls de diari com va fer Josep Renau amb Fata Morgana, per exemple.

Cartell de Mauricio Amster de Las milicias de la cultura (1937)

A diferència d’altres artistes que provenien del món de les arts plàstiques i que treballaren en la confecció de cartells i altres elements de propaganda política de la zona republicana, Mauricio Amster era un artista que provenia del món de les arts gràfiques, i com veurem aquests anys d’ofici es noten en les seves publicacions i cartells de guerra. Havia treballat amb les més importants editorials avantguardistes espanyoles dels anys 30 (Hoy, Cenit, Ulises, Dédado, CIAP, Fénix, Revista de Occidente, Renacimiento, Ediciones Oriente, Zeus...) i pels seus orígens (jueu sefardita, nascut el 1907 a Lvov (Polònia), estudià Belles Arts a Viena i després a Berlín) coneixia les feines de la innovadora editorial Malik Verlag de la República de Weimar i el treball de fotomuntatges dels artistes George Grosz i John Heartfield. A més d’aquests coneixements del que es feia a l’Europa Central, coneixia -per raons ideològiques i de militància- les avantguardes soviètiques aplicades a la propaganda política, d’autors tant característics com El Lissitzki, Rodhtxenko i sobretot Gustav Klucis.

Per això, quan arribà a Madrid el 1930 de la mà del seu amic d’infància i també dissenyador gràfic Mariano Rawicz, tenia un gran domini de la tipografia i dels recursos tècnics i plàstics que s’empraven arreu, i que s’havien de tenir en compte per a què un imprès sortís el més aproximat de la idea inicial de l’artista. L’èxit d’aquests dos artistes europeus fou immediat a les impremtes del país, sobretot de Madrid i València, i els seus serveis foren sol·licitats per aconseguir sobretot unes portades plenes d’originalitat, força i color. La utilització tant del dibuix com de les fotografies, amb fotomuntatges inclosos, fou una constant en els seus treballs editorials en els quals la tipografia jugava també un paper cabdal.

La seva tasca en editorials i la seva militància esquerrana i en el PCE a partir del 1936 (hi ingressà arran de l’amistat que l’unia a Ángel González Moros anomenat el héroe del tren blindado) el van connectar amb la intel·lectualitat republicana. Aquest fet va facilitar que ocupés càrrecs importants dintre del govern de la República (reponsable del disseny de les publicacions del govern republicà i del trasllat de les Tesoro Artístico Nacional de Madrid a València per evitar els bombardejos de l’aviació franquista i el 1938 -per una crisi ministerial- se’l destinà a la Subsecretaria de Propaganda). Finalment fou Pablo Neruda mateix qui li facilità la sortida de França el 1939 en incloure’l a la llista de passatgers del vapor Winnipeg en direcció a l’exili de Xile on s’instal·là amb Adina Amenedo, la seva esposa, fins a la seva mort, ocurreguda el 1980.

Apartat dels nombres de la Cartilla amb les pràctiques del milicià escrites a llapis

Sobre la Cartilla, però, abans de començar a analitzar-la en detall hem de mostrar les principals diferències d’estructura entre les dues edicions, segons l’exemplar que tenim de la primera edició i de la reproducció de la segona que ofereix el catàleg de l’exposició de Mauricio Amster a l’IVAM. Segons les nostres dades, la primera -de l’abril del 1937- fou concebuda com un quadernet sil·labari de tipus pedagògic. De mig foli (23 x 16 cm.) i 52 fulls, al final dels quals hi ha una relació de números ordinals i cardinals. En l’exemplar que disposem, el milicià que la utilitzà hi escrigué els nombres per fer pràctiques, amb clares dificultats per escriure el 6. La portada té només una bandera republicana -amb les franges de color separades-, el títol de Cartilla escolar antifascista sobreimprès al damunt de la bandera, i de fons la imatge d’un fusell amb la baioneta calada (el camarada Mauser que cantà Maiakowski) i el característic estel de cinc puntes revolucionari comunista. A la contraportada figuren els crèdits de les persones que van intervenir en el procés d’elaboració, tal com hem comentat, en una sòbria columna centrada de composició tipogràfica impecable. Una fotografia de propaganda política mostra uns milicians amb la Cartilla de la primera edició oberta, però no es distingeix ben bé si la carpeta sobre la qual treballen és de sèrie -com en la segona edició- o és una carpeta normal de papereria.

Carpeta que protegia la segona edició de la Cartilla escolar antifascista, un quadern d'exercicis, una postal per enviar al ministre Jesús Hernández agraint-li l'alfabetització que el milicià ha rebut i portada de la cartilla esoclar antifascista en la seva de la segona edició.

La segona edició –la de l’octubre del 1937- però, és molt més complexa, segurament per l’èxit que havia tingut la primera. Així, doncs, la nova Cartilla es compon d’una carpeta amb una il·lustració a la coberta que representa un milicià gravant el títol a la sorra amb una baioneta, a l’interior de la qual hi ha quatre elements. El primer és la Cartilla escolar antifascista amb una nova portada amb el dibuix fet de línia d’un milicià llegint, retallat en blanc sobre fons vermell. Conté alguns fotomuntatges diferents de la primera edició, com analitzarem en la segona entrega d’apunt. El segon element és una Cartilla aritmética antifascista, que substitueix l’apartat de números de la primera edició. El tercer i el quart elements són un quadern d’exercicis i una postal per ser enviada al ministre de cultura Jesús Hernández i donar-li les gràcies per l’alfabetització. L’adreça on enviar-la és de Barcelona, seu en aquell moment del govern de la República.

Cartilla aritmética antifascista que s'adjuntava amb la segona edició de la Cartilla escolar antifascista i que substituïa les pàgines de nombres de la primera edició

La Cartilla propiament dita, la destinada a l’aprenentatge de la lectura -que és la que ens interessa avui-, va encapçalada d’una explicación e instrucciones segons la qual la lucha por la cultura del pueblo español, que la reacción mantenía en la ignorancia y el analfabetismo, va unida inseparablemente a la lucha ideológica y política contra el fascismo. (...) Los maestros y todos los trabajadores de la cultura deben hacer honor a este ejemplo, derrotando también al fascismo con los libros y con la pluma. Tota una declaració de principis que veurem desenvolupats al llarg de la Cartilla.

Explicación e instrucciones i la carta que el ministre Jesús Hernández adreça als milicians

Té l’estructura de sil·labari (hemos desechado el viejo y desacreditado procedimiento que comenzaba por el alfabeto, ya que las letras sueltas por sí solas nada dicen) que s’inicia amb unes frases que tengan un contenido a tono con la lucha heroica que está sosteniendo el pueblo español contra los traidores a España, aliados a los invasores extranjeros. Sota d’aquestes consignes altisonants trobem el sil·labari i les lletres que es treballen a partir de la frase inicial. A la meitat baixa de la pàgina, trobem els fotomuntatges de Mauricio Amster que il·lustren el concepte que Fernando Sáinz i Eusebio Cimorra havien redactat seguint les consignes oficials. Al dors hi ha les síl·labes treballades i diverses paraules i frases senzilles per copiar. La Cartilla acaba amb unes cartes que Manuel Azaña i Jesús Hernández adrecen als milicians que ja han après a llegir gràcies a la Cartilla.

No seremos nunca esclavos amb l'escultura que formava part del monument que Emiliano Barral (muerto en el campo del honor antifascista) va realitzar per al monument a Pablo Iglesias

A diferència dels altres cartellistes i dissenyadors de la Guerra Civil espanyola, Mauricio Amster, dóna una certa diversitat tipogràfica a les pàgines, combinant els tipus mòbils en funció del lloc on se situen (la carta del ministre als milicians, imitant la tipografia de la màquina d’escriure n’és un bon exemple, com la inclusió de la signatura autògrafa). També utilitza el recurs de variar el color dels textos, amb l’ús alternat del color vermell o blau en el sil·labari i l’ús de les majúscules i les minúscules alternadament. En aquest cas sobta el canvi que es va produir en una edició i en l’altra, ja que en la segona el sil·labari en minúscula és realitzat en grafia cursiva.

Amb tot, les dues edicions de la Cartilla escolar antifascista ens guarden moltes altres diferències, molt interessants d’analitzar. La comparació de les pàgines equivalents d’ambdues versions ens permetrà, d’una banda, veure com els fets de maig del 37 afectaren un material d’aquest tipus i, de l’altra, el procés creatiu que duia a terme Mauricio Amster en el moment de fer els fotomuntatges i de replantejar-se’ls. Però això ja ho veurem l'apunt que ve, en la segona part d’aquest text...

BIBLIOGRAFIA:

FERNÁNDEZ SORIA, JUAN MANUEL. Educación y cultura en la guerra civil. València, Nau Llibres, 1984.

MENDELSON, JORDANA. Revistas y guerra 1936-1939. Madrid, Ministerio de Cultura – MNCARS, 2007

MUÑOZ MOLINA, ANTONIO. La emoción de las cosas al "facsímil de Cartilla escolar antifascista". Madrid, Viamonte, 1997.

TRAPIELLO, ANDRÉS. Imprenta moderna. Tipografia y literatura en España, 1874-2005. València, Campgràfic Editors, 2006.

BONET, JUAN MANUEL; MOLINS, PATRICIA; PÉREZ, CARLOS i TRAPIELLO, ANDRÉS. Mauricio Amster. Tipògrafo. València, Generalitat valenciana – IVAM Centre Julio González, 1997.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació