dilluns, 27 de setembre de 2010

Los petons (1880) de Joan Segon, els límits de l’eròtica i l’inici de la bibliofília



Fa uns dies en Xavier Caballé (Diari d’un llibre vell), m’escrivia des de Madrid comentant-me que havia tingut problemes amb Zentyal (Servidor Linux per a Pymes) per a l’accés al Piscolabis advertint-lo que era una pàgina de Pornography (Japanese)... i això que és un servidor de programari lliure! Ja sé que el català algú el pot considerar un idioma exòtic, però aquesta pàgina no es pot qualificar de pornogràfica perquè els apunts dedicats a l’erotisme estan separats i adequadament senyalitzats intencionadament per tal de no ferir la sensibilitat de ningú. Trobo injust (encara que m’afalaga...) que es margini d’aquesta manera el Piscolabis Librorum. Suposo que deu ser un problema d’aquest servidor que així que detecta la paraula Shunga -que es refereix a gravats japonesos eròtics- li salten les alarmes.

Pàgina de Zentyal on es classifica a Piscolabis Librorum com a Pornography (Japanese)
La qualificació del meu bloc com a Pornography (Japanese), però, ens serveix per reflexionar sobre els límits del que és publicable o no segons la moral de cada època. El present llibre, Los petons de Joan Segon -publicat per La Renaixença el 1880, ens ajudarà a plantejar-nos aquest etern dilema. És sorprenent, perquè en el llibre no hi veiem res d’extraordinari a nivell eròtic, però a la seva època -malgrat totes les precaucions que van prendre els qui el publicaren- va aixecar certa polseguera, malgrat ser un llibre extremadament minoritari. Així, doncs, el que caldrà fer és analitzar-lo una mica.


Per començar hem de comentar el motiu que va fer que ni els traductors, ni l’autor del pròleg s’atrevissin a fer-hi constar el seu nom. Ja en el pròleg del llibre s’adverteix que ... Los petons (no) sont probablement res de tot allò que l’ imaginació com á filla mal avesada qu’ es del pensament, pot havert’ hi volgut pintar entossonida per á que passás la séva. Nimium ne credere colore: “no‘ t fies massa de les apariencies.” Quan hajas llegit judica, véssahi damunt, si vols, tot l’ amargall de la crítica; á les hores péga. Sí; “pega, empero ascolta” com diria un grech de les passades centuries. A més, per si hi havia algun dubte, el prologuista, defensant els traductors, diu que protest de tota idea lasciva ò libidinosa que se‘ls vulla atribuhir considerantla com á mòvil de llur treball present; no, jamay; ells son poetes també y poetes de sentiment y de cor y aixís com en lo niu d’águiles no hi nian mallarengues, tampoch en llur esperit trobarán cáu les idèes innobles ò mercenaries ò vilment interessades que desgraciadament avuy en dia imperan, empenyent á l’empresa y fins á la publicació d’obres que s’han de dir indecents è inmorals, á persones que s’haurian d’envergonyir de tacar per sempre més los noms que no ab tal fi sens dubte los llegaren los seus ascendents de l’avior.

Coberta de Los petons
Aquestes cauteles prèvies, però, no van servir de gaire en una Barcelona de moral molt estricta, ja que en una carta datada del 3 de desembre del 1880 Antoni Rubió i Lluch s’adreça a Marcelino Menéndez i Pelayo, autor de la Historia de los heterodoxos en España (1880-1882), per fer-li saber que se ha publicado en esta ciudad la siguiente obrita. Joan Segon.-Los petons; traducció catalana. Barcelona.-Estampa de la Renaixensa. 1880.-76 pags. en 16ª. Los traductores que segun noticias son dos (Reventós y Matheu), muy dados á asuntos eróticos, guardan el mas riguroso incógnito, sin duda por temor de embadurnarse con lo grasiento de la materia. Precede á la traduccion una corta y pobre noticia bio-bibliográfica escrita con cierta naïveté y desenfado. (...) La version catalana está escrita en variedad de metros y es tan elegante y fluida como la de Gonzalez si bien no tan clásica, antes al contrario huele á catalanista á la lengua. No puedo juzgar de su exactitud porqué no tengo á la vista el original.


Sorprenentment, el 21 de desembre del 1882 li comunica que li ha enviat i que supongo que á estas horas habrás saboreado los Petons (que palabra más bárbara y mas sucia) de Joan Segon, convertidos en madrigales á la moderna, pero sin perder ápice de su nativa desenvoltura y desvergüenza. Por razones sin duda de virginal pudor los traductores han ocultado sus nombres, pero yo no tuve reparo en escribirlos en la portada de tu ejemplar, juzgando que con eso nada perderia su honestidad. Matheu y Reventós por otra parte, se han distinguido siempre en el género erótico del color mas subido, y tanto el Relicari que por cierto no guarda ni conserva reliquias, ni objetos devotos, como la Primavera tan verde como el césped de la estacion florida, son colecciones poéticas que nada tienen que envidiar por su lubricidad, afeitada y compuesta, á los Besos del apasionado Juan Segundo.


Els termes definint l’obra i els traductors (grasiento de la materia, traductores muy dados á asuntos eróticos, petons com palabra más bárbara y mas sucia...) d’ambdues cartes adreçades a Menéndez y Pelayo (a la Biblioteca del qual avui no es conserva l’exemplar de Los petons citat en les cartes) són il·lustratius de com certa intel·lectualitat puritana barcelonina del moment va rebre aquest llibret. Una vegada llegit el llibre hom se n’adona que aquests qualificatius negatius no són escaients a unes composicions poètiques que en cap cas cauen en el xaronisme, ni res de semblant. Aquí és on hem de tenir en compte sempre quins són els límits socials de cada moment, ja que en el seu moment històric aquest llibre i els seus traductors foren qualificats de tan verde como el césped de la estación florida, mentre que avui no serien motiu d’escàndol per ningú (o gairebé, suposo).


Sobre l’autoria de la traducció del llibre i de llur prologuista hi ha un cert ball de noms. En l’excel·lent article monogràfic que Carola Duran dedica a Los petons utilitza l’atribució de Palau quan diu que tiene introducción por José Franquesa y Gomis. La traducción del latín se debe a Juan Montserrat y Archs y puesta en verso por Francisco Matheu. Ninguno de ellos consta en el libro. Malgrat això hem vist que, en la carta adreçada a Menéndez y Pelayo, Antoni Rubió i Lluch afirma que els autors foren Francesc Matheu i Isidre Reventós, cosa que entra en contradicció amb el que ens informa Palau. De l’autoria de la versificació de Francesc Matheu no hi ha dubte perquè ambdues fonts hi coincideixen i perquè en el fulletó de subscripció per al llibre consta la seva adreça personal (Méndez Núnez, 18 2n). El dubte el tenim en el cas del traductor de l’obra, que segons Palau seria Joan Montserrat i Archs i, en canvi, Antoni Rubió l’atribueix a Isidre Reventós. Creiem que aquest testimoni (per proximitat cronològica) ha de ser més encertat que el de Palau -que escriu la informació uns 70 anys després de la publicació del llibre- i potser es refià d’un informant mal informat. En canvi, hem d’acceptar que Josep Franquesa i Gomis és l’autor de la introducció tal com ens informa Palau, ja que en el seu text el prologuista ja insinua que l’adaptació és deu a dues altres persones.

Justificació del tiratge de Los petons amb la numeració manuscrita de l'eczemplar 80, la primera referència a la numeració bibliòfila d'un llibre a Catalunya i potser a Espanya
A més, i molt encertadament, Carola Duran comenta que el tiratge del llibre fou de 150 exemplars dels quals 147 numerats i només 3 sense numerar. Això indicaria que els autors només foren tres (2 traductors i el de l’estudi introductori) que es van quedar amb tres exemplars sense numerar. Aquest detall de la numeració, a més, el converteix en el primer llibre purament bibliogràfic que coneixem en l’àmbit espanyol, fins que ningú ens mostri un exemplar més antic amb una numeració a mà. Així, doncs, com a llibre ja representa per si mateix una fita dintre de la bibliofília hispànica. En el seu curós estudi sobre la producció del llibre del s. XIX a Catalunya, Pilar Vélez no esmenta Los petons, perquè és un llibre de tiratge curt (malgrat que se’l trobi sovint en el mercat del llibre vell) i li devia passar per alt la seva existència.

Historia de Valter e de la pacient Griselda de Petrarca amb traducció de Bernat Metge, editada el 1883 per Marià Aguiló i Fuster amb una estètica medievalitzant
El llibre té un format 16è (13,5 x 8,5 cm.) amb paper de fil, linda tirada en papel de hilo com el descriu Palau, i no industrial com els de la seva època. La tipografia és molt clara i, malgrat ser un llibre molt menut, compta amb amplis marges que li donen aquest aspecte de llibre pulcre, d’autèntica bibliofília. Els aspectes estètics el diferencien,doncs, de les edicions de bibliofília que Marià Aguiló i Fuster duia a terme des del 1871. A més de no fer referència al tiratge, estèticament Marià Aguiló (qui podríem considerar com el primer editor de llibres bibliòfils) utilitzà una tipografia gòtica per a la recuperació de textos antics catalans, ajudat per Eudald Canivell.


 
Edició francesa del 1872 de Les Baisers amb el gravat que copia l'edició catalana de Los Petons i la justificació de tiratge que també copia.

En canvi, en Los petons, els editors van seguir una línia afrancesada, van utilitzar una tipografia contemporània i una estètica pròpia del s. XIX més modern, sense reinterpretacions medievalitzants arcaïtzants. La raó d’aquesta tria la podem trobar, sense cap mena de dubte, en el fet que l’autor de l’obra fou un humanista del s. XVI i que la traducció francesa de la Librairie des Bibliophiles del 1872 -que els traductors coneixien i van consultar segons consta en la introducció- marcà les pautes estètiques del llibre present. Aquesta influència estètica la veiem tant en el gravat que de Joan Segon reprodueixen ambdues traduccions (malgrat que en la catalana sigui una litografia que ha obviat el text inferior llatí) i amb la senzillesa de la franja decorativa superior de cada poema, a més de la justificació del tiratge i l’ús d’una tipografia no arcaïtzant.


Així, doncs, coneixem força bé les circumstàncies del llibre, però qui en fou l’autor? Se’l coneix com a Joan de Nicolas, Jan Everaerts o Joan Segon (perquè prèviament a la família ja havia nascut i mort un fill que es deia Joan) (1511 – 1536). Fou un noble humanista flamenc que Carles V cridà a Castella per ocupar algun càrrec a la cort (de fet, la seva presència i la de molts d’altres com ell és el que provocà la revolta dels comuners). A la cort hispana compartí amors per Neera , que li inspirà Los petons, amb l’historiador de la Corona d’Aragó Jerónimo Zurita. Per malaltia retornà a Anvers on morí als 25 anys. El llibre fou publicat per primera vegada el 1539 amb el nom llatí de Basia. Malgrat la mort prematura de l’autor, l’obra -escrita en llatí culte- tingué una gran divulgació fins que el puritanisme de la Contrareforma la marginà. A partir de llavors va circular per cercles més o menys clandestins.

A Espanya se’n van fer dues edicions en castellà, una el 1834 a Còrdova -traduïda del llatí- i una altra el 1843 -traduïda del francès. La temàtica amb cert regust de mitologia i el títol foren els elements que van fer prou atractiva l’obra en tan temps posteriors a la redacció com per impulsar-ne les traduccions, aquestes hispàniques que hem esmentat i moltes d’altres que es van fer arreu d’Europa.



Els poemes són molt variats i es composaren amb diversos sistemes mètrics i recursos estilístics molt variats, gràcies a l’habilitat de Joan Segon. Curiosament, hi ha traduccions que respecten la mètrica original i d’altres que directament tradueixen el text a prosa. En la present edició catalana, que sí segueix la mètrica original, els traductors van afegir uns poemes en forma de Pròlech i Epílech, però a més, es van permetre –segons consta en l’estudi filològic de Carola Duran- modificar o censurar els versos que els semblaven més escandalosos per l’època, cosa que com hem vist no va evitar que el llibre fos centre d’una certa polèmica.


Però, per què hom traduí aquesta obra llatina a la Barcelona el 1880, una obra allunyada de les recuperacions de textos catalans antics que portava a terme el moviment de la Renaixença? Gràcies a l’estudi de Carola Duran podem saber que en aquesta època, i en els cercles de certa intel·lectualitat, hi havia un moviment poètic proper a la poesia amatòria d’Anacreont (de la que Joan Segon n’era hereu) que el traduïen o que s’hi inspiraven per fer noves poesies. Aquest cercle, del qual Antoni Rubió i Lluch formava part, estava vinculat a la revista La Renaixensa de la qual era director Francesc Matheu, un dels traductors dels poemes de Los Petons.

Bolletí de subscripció de Los Petons
Un aspecte curiós que l’exemplar concret que tenim ens aporta és la manera com es va poder publicar aquest llibre, gràcies al raríssim bolletí de subscripció que el primer propietari tingué l’encert de conservar dintre del present exemplar. El text d’aquest butlletí es coneixia gràcies al fet que aparegué en forma de publicitat el dia 15 de febrer de 1880 a la revista de La Renaixença, que fou qui publicà el llibre. En aquest bolletí es fa una completa descripció de com serà el llibre i a més hi consta, com així es complí després, que Formarà un tomet de 80 planes d’ impressió elegantíssima en paper de tina igual al del present prospecte. En aquest text, a més de posar el domicili de Francesc Matheu –sense esmentar-ne el nom- per als pagaments (abans del 25 de febrer del 1880) ja anuncia que no es posarà a la venda mitjançant llibreries sinó a través de rigorosa subscripció (han resolt donarlo á l’ estampa fentne una curtíssima tirada que ‘s reduhirá al precís número d’eczemplars qu’ espressament y per endavant hajan sigut encarregats). El preu de venda del llibre a pesar de l’especialitat de l’edició no costà més que vuyt rals (dues pessetes o 0,012 €), tot un pressupost per a l’època.


No hi ha cap mena de dubte que aquest llibret fou una flor que no va fer estiu a la seva època pel que fa a publicacions de textos clàssics de temàtica amatòria o eròtica, a diferència del que passava a França. La rebuda que la intel·lectualitat estretament lligada a la moral religiosa li va atorgar devia fer desestimar qualsevol altre projecte referit a aquest tema i d’aquesta qualitat. Amb tot, hem de fer constar la situació paradoxal que aquestes circumstàncies reflecteixen si es tenen en compte les publicacions llicencioses que es portaren a terme de manera més o menys clandestina per part del cercle d’Eusebi Planas i en ambients carnavalescos més xarons. Hem de concloure, potser, que les dues opcions no tenien per què ser excloents i que potser una mena de doble moral permetia, dins els mateixos cercles intel·lectuals burgesos, rebutjar per a l’alta cultura allò que s’acceptava de bon grat per a una funció més prosaica, mentre fos secreta.


No serà fins a finals del segle XIX i principis del XX, quan Antoni Bulbena i Tussell tirarà endavant la seva biblioteca bibliòfila de temàtica també més o menys eròtica i que també publicà en edicions limitades (d’entre 50 i 150 exemplars, en aquest cas sense numerar). Malgrat aquest intent de Bulbena, tal com varem veure en un apunt anterior, no hi hagué continuïtat fins després del franquisme amb col·leccions com la Piga o La Marrana i d’altres projectes semblants que tampoc tingueren l’èxit ni la continuïtat esperades i desitjades.

NOTA: Per la seva temàtica, el bloc bessó que tenim anomenat Piscolabis Librorum Maioris també compta amb el mateix apunt.

BIBLIOGRAFIA:

DURAN TORT, CAROLA. Los petons de Joan Segon. Un llibre insòlit dins la bibliografia catalana del segle XIX a JORBA, MANUEL, TAYADELLA, ANTÒNIA I COMAS, MONTSERRAT (eds.), El segle romàntic. Actes del Col·loqui sobre el Romanticisme (Vilanova i la Geltrú, 2-4 de febrer de 1995), Vilanova i la Geltrú, Ajuntament – Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, 1997, 307-322.

VÉLEZ, PILAR. El llibre com a obra d'art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1989.

26 comentaris:

  1. Interessant història! Petó encara els sona estrany a alguns castellans, ho relacionen amb 'petar', de vegades fem associacions d'aquesta mena molt subjectives i injustes.

    ResponSuprimeix
  2. Júlia,
    Aquesta no la sabia. El que una vegada em va dir un de Madrid que passava temporades a Catalunya que la paraula que més li agradava era la de "mocador" perquè la trobava molt gràfica y no pañuelo que la trobava un diminutiu sense gràcia, segons ell!

    ResponSuprimeix
  3. Ja veig que hauré de vigilar amb els reculls de refranys escatològics o també titllaran els meus reculls paremiològics de pornografia. :-)

    ResponSuprimeix
  4. petons una paraula bàrbara! anava llegint i m'anava sorprenent a mi mateixa indignada dient això. No sé si m'agraden els catalans d'aleshores i és llàstima que, per la seva hipocresia, no anéssim més endavant. "sinyós" de Barcelona! uf! ;)

    ResponSuprimeix
  5. Clídice,
    I aquests eren els prohoms de la Pàtria! Això passava arreu del món occidental i per això hem d'entendre que la gent tenia una mica les mans lligades per a tirar endavant iniciatives més o menys libertines...
    En fi, és part de la nostra història que cal conèixer.
    Malgrat això també van fer coses bones com fundar editorials i biblioteques, investigar sobre el nostre passat (i a vegades manipular-lo, tot sigui dit de passada), fundar jocs florals...

    ResponSuprimeix
  6. Parèmies, "en lo niu d’águiles no hi nian mallarengues". ¿Aquesta no la tenies, eh?

    Pisco, el teu bloc és pornogràfic no pel contingut, sinó per l'extensió, com diagnostiquen els de zentyal: "límite de ponderación de frases excedido", o sigui que es tracta d'apunts obscenament llargs :D

    Òbviament, coincideixo plenament amb el parer de zentyal. Són obscenament llargs i obscenament interessants. Tanta cultura no pot anar bé...

    ResponSuprimeix
  7. Gazo,

    Al Parèmies tot se li ha de dir...

    Sobre l'obscenitat dels articles pel que fa a la llargària estic d'acord amb tu, però no sé com fer-ho per deixar de ser obscè!

    ResponSuprimeix
  8. Bé,
    Veig que ja tens promoció internacional.

    Obsevacions:
    1.- Catalogar el teu blog de pornogràfic pot fer crèixer el nivell de consultes. Tot s'hi val. Has pensat en inserir publicitat?. És una idea.
    2.- Lo de japonès, no serà perquè aquest idioma tan empipador, el català, tindrà arrels japoneses. D'aqui l'explicació a que sigui un idioma tan "enrevessat", sobretot pels cosins-germans, de llengua, de l'oest.
    Salut. R.

    ResponSuprimeix
  9. RSM,
    No ha crecut el nivell de consultes significativament ni tampoc els provinents del Japó, que sempre n'hi algun que el tradueix i tot!

    ResponSuprimeix
  10. L'he trobat ben interessant aquesta entrada. I sí, el concepte d'eròtica assumible depén sempre de l'època i de l'individu; una equació ben generosa perquè hi càpien un bon grapat de tendències. Supose que aquesta gent no s'havia llegit la col·lecció europea de "La perla".
    Salut i Terra

    Ps. paraula d'accès: chopu. No crec que hi haja per a tant, fotre.

    ResponSuprimeix
  11. Francesc,
    El concepte d'eròtica és com un xiclet, s'estira i s'arronsa depenent de la saliva...
    No s'havien llegit ni "La perla" ni el que circulava per Barcelona de la factoria de n'Eusebi Planas... o si!

    ResponSuprimeix
  12. Una reflexió erudita i molt oportuna sobre la hipersensibilitat davant l'erotisme. Una mostra de doble moral espaterrant, és clar. Imagino que la majoria de blogs són a la llista negra.

    ResponSuprimeix
  13. Lluís,

    Suposo que la doble moral és el que manté el món. Tenia un amic que sempre comentava que el seu pare sempre li deia: "tu fes el que jo et digui i no el que jo faci!"

    Sobre la llista negra, no sé, però tots els qui van parlar de l'exposició de Shunga (ah, ho tornat a dir!) del Museu Picasso ja deuen estar classificats. Sinó és així em queixo per marginació!

    ResponSuprimeix
  14. Puigmalet, no el tinc pas, no. No em diràs d'on l'has tret, oi? :-)

    Galderich, no et faci por la llargària dels teus escrits. Després, intentem superar-ho amb comentaris. ;-)

    ResponSuprimeix
  15. Parèmies,

    Una de les gràcies dels blocs són les ampliacions posteriors! Però això ja depen del públic assistent...

    ResponSuprimeix
  16. Galderich.

    En estos tiempos, ser censurado es privilegio de pocos... :-). Me llamó la atención el dato que ofreces sobre la numeración a mano, tienes mucha razón, es muy temprana, No recuerdo haber visto una anterior.

    ResponSuprimeix
  17. Un apunt llarg i obscè sobre petons, ni que siguin mig bàrbars, em sembla genial!!!!

    ResponSuprimeix
  18. Marco Fabrizio,
    Potser censuren als qui no han de censurar... Hi ha coses que no s'entenen!
    Sobre el tema de la numeració a mà si trobes alguna altre referència estaria molt bé. La data del 1880 em va deixar molt intrigat i m'agradaria contrastar el tema que no fos només una intuició meva. A Catalunya gairebé segur que és el primer llibre numerat però a Espanya ja ho desconec... i a Amèrica tampoc ho sé.
    De totes maneres és estrany que els tres llibres que es van quedar els autors fossin els no numerats. Actualment se'ls posa lletres o números romans i els numerats són els de menys categoria. En fi, això deu anar a modes.

    ResponSuprimeix
  19. Marta,
    Ja ho veus, els petons obcens...!
    El que sí que és obcè en blocs és la llargària però no ho puc evitar... :-(

    ResponSuprimeix
  20. Galderich,

    Trobo preciós que a l'època es fes un tractat només sobre petons. Em sembla una troballa commovedora.
    El que manifesta una certa clandestinitat és que per obtenir el llibre calia subscriure's'hi. Bé, ara per segons què cal registrar-se a internet. Accedir a determinades rareses de certs continguts sovint és una carrera d'obstacles.

    ResponSuprimeix
  21. Maite,

    El llibre és del s. XVI i va ser un petit èxit fins que algú va considerar que era massa atrevit! I així fins ara...

    Sobre la subscripció era una cosa que s'ha fet en llibres de bibliòfil per no engarxar-se els dits perquè els qui ho demanen són molt pocs i els costos molt elevats. Malgrat tot, si, cal subscriure's per tot el que pot ser més o menys interessant!

    ResponSuprimeix
  22. Hola Galderich.
    Al cementiri de Montjuïc hi ha una estàtua "semblant" del taller del marbrista Antoni Pujol.
    Aquestes són algunes de les fotos i referències que he pogut trobar per mostrar l'escultura.
    Gràcies per la visita. Una abraçada.

    http://javiercoria.blogspot.com/2010/02/mascara-de-la-muerte.html

    http://www.antoniocardiel.com/?page_id=2272


    Hola Galderich.
    En el cementerio de Montjuïc hay una estatua "similar" del taller del marmolista Antonio Pujol.
    Estas son algunas de las fotos y referencias que he podido encontrar para mostrarte la escultura.
    Gracias por la visita. Un abrazo.

    ResponSuprimeix
  23. Un altre apunt de pes, ple de suggeriments. Mentre explicava l'obra de l'Ana Miralles, tan plena d'una sensualitat turmentada per exigències del guió, pensava en l'elasticitat dels límits de l'eròtica.

    ResponSuprimeix
  24. Girbén,
    El límits de l'eròtica són individuals i col·lectius en funció de l'època, el moment i la situació geogràfica. D'aquí el problema, o impossibilitat, que comporta marcar aquests límits.

    La distància entre aquest llibre dels petons i l'obra de l'Ana Miralles així ho mostren.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols