Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (III), els protagonistes de l'aventura avantguardista

Films. Sergi Charchounne i Deltoïdes de Josep Maria Junoy, a la revista Troços el 1916 i 1917. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Després d'haver vist alguns conceptes dels cal·ligrames avantguardistes podem dir que l’inici dels cal·ligrames avantguardistes a Catalunya vingué de la mà d’un poeta amb clares relacions noucentistes i avantguardistes com fou Josep Maria Junoy (1885-1955) i a través de la revista Troços (1916-1918), que dirigí després de tornar de París. A més de poeta fou crític d’art i dels primers que parlà sobre el cubisme a Espanya. Els cal·ligrames de Junoy beuen directament de l’esperit d’Apollinaire i sobretot del seu seguidor Pierre Albert-Birot, el que els dóna una clara filiació francesa, més meditada que no pas la improvisació futurista italiana. A la revista Iberia publicà el 6 d’octubre del 1917 el seu famós poema Oda a Guynemer que fou elogiat per Apollinaire mateix (n'est pas le résultant d'un truc comme a écrit Maurras, mais est vraiment le fruit d'une autentique inspiration à la fois lyrique et plastique) i per d’altres. D’aquesta oda dedicada a l’aviador francès, mort en la 1a Guerra Mundial, ja en parlarem en el proper apunt, que bé es mereix un monogràfic com a cloenda d’aquesta sèrie.

Art poètica, Jongleurs d’Hélène Grunhoff, Zig-zag, Estela i Un amic de Josep Maria Junoy, a Poemes & Cal·ligrames. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1920. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Junoy, però, cap el 1918 va patir una profunda crisi personal i artística que el portà a abraçar fervorosament el catolicisme i que l’integrà poc a poc a una estètica més noucentista. Amb tot, el 1920, esperonat segurament per Salvat-Papasseit, va publicar el seu raríssim llibre antològic, Poemes & cal·ligrames, on barrejava materials futuristes -a la manera de parole in libertà-, cubistes -amb juxtaposicions d’elements extratipogràfics a la manera de collage-... però no hi publicà tot el que havia sortit a la revista Troços, com si fes una autoexpurgació, causada precisament per aquella crisi.

J.V. Foix digué, sarcàsticament d’ell que alguns dels seus cal·ligrames delicats són dels ben reeixits del gènere. Això té, al meu entendre, una explicació: la qualitat extra-literària d’aquestes produccions. En Junoy ha atès la realització d’algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no hi ha intervingut.

Batzec i Romàntica de Joan Salvat-Papasseit, a Ossa menor (fi dels poemes d’avantguarda. Barcelona, 1925. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un altre cas és el de Salvat Papasseit (1884-1924) que, a més d’editor de revistes de sotrac intel·lectual, fou un dels més destacats cal·ligramistes. Després de diverses militàncies i desenganys va escriure: Jo no prometo res. Només camino (...) No vull allistar-me sota cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma, d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glosador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor (1917 a la revista Un Enemic del Poble). A partir d’aquest plantejament entrà en les avantguardes tot cercant una poètica pròpia, que fos, alhora, flexible i operativa amb més vinculacions al futurisme que a Apollinaire.

Drama en el port i Plànol de Joan Salvat-Papasseit, publicats a Poemes en ondes hertzianes. Barcelona, Mar Vella, 1919. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

 Arran de l’amistat amb Barradas i Torres-Garcia, des del 1916 s’engrescà a tirar endavant la seva poètica i publicar-la a revistes com Un Enemic del Poble, Arc Voltaic, Columna vertebral: Sageta de Foc i Proa. Es convertí, així, en el canalitzador de la vitalitat avantguardista i signà el Manifest Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista, (1920) on afirma amb la rotunditat dels manifestos que jo us invito, poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals. A que canteu avui com el dia d’avui. Que no mideu els versos, ni els compteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou. El demà és més bell que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i, sobretot, sincers.

Portada amb les deocracions tipogràfiques que componen els cal·ligrames interiors de Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular)

La modernitat, la transformació del món que l’envolta, un optimisme eixelebrat però madur en què tot el fascina... són les característiques que traspuen constantment els seus cal·ligrames i poesies. A més, les formes tenen una força visual que provenen d’algú vinculat al món de la impremta i a les tertúlies artístiques. Per tot això la relació de valors semàntics i gràfics dintre dels seus cal·ligrames tenen un equilibri exquisit, molt particular i alhora identificatiu.

Jaculatòria i Resa una noia en son batell de Joan Salvat-Papasseit, a El poema de La rosa als llavis. Barcelona, Llibreria Nacional Catalana, 1923. (Fotografia extreta d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Salvat-Papasseit fou potser el més imaginatiu i contundent dels poetes d’avantguarda i fins i tot el més prolífic, ja que publicà extensament a les diverses revistes que va promoure juntament amb altres artistes –companys seus de les tertúlies- i també en els seus llibres de poesia. Concretament, en publicà tres que contenien cal·ligrames: Poemes en ondes hertzianes (il·lustrat per Torres-Garcia) , L’irradiador del port i les gavines i El poema de La rosa als llavis (que podeu admirar gràcies al facsímil virtual del Bloc de Lletres). En aquests llibres els jocs tipogràfics, l’ús de diverses tintes, els verbs escalonats... converteixen la seva poètica en una vivència contundent, però alhora lírica, buscant sempre l’expressivitat, l’experimentació i l’anar més enllà. Nosaltres ens trobem en aquesta Avantguarda tan a primera fila que no ens girem enrere per no trobar-nos sols ens dirà conscient que el camí no és majoritari.

Marxa Nupcial de Joan Salvat-Papasseit, a L’irradiador del port i les gavines. Poemes d’avantguarda. Barcelona, 1921 (Arenys de Munt, col·lecció particular). En aquest cas us recomanem fervorosament l’audició del cal·ligrama de la veu de l’inoblidable Ovidi Montllor i el guitarrista Toti Soler.

Però al marge de les virtuts poètiques i sobretot cal·ligramàtiques, la importància de Salvat-Papasseit dintre de les Primeres avantguardes catalanes es deu al fet de ser el gran aglutinador d’aquest gènere literari a través de les revistes que va publicar o on va col·laborar, amb les tertúlies, els manifestos... sempre intentant remoure les consciències. També, com hem vist, va tenir a veure amb la publicació del llibre de Josep Maria Junoy, però alhora també amb el llibre pòstum de l’altre protagonista de la primera generació, Joaquim Folguera.

Portada i Musics cecs de carrer i En avió de Joaquim Folguera, del seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

La mort prematura de Joaquim Folguera (1893-1919) va privar el país d’un dels intel·lectuals més importants de les avantguardes i potser de projecció posterior. Fou crític d’art noucentista i cubista i, sobretot, lletraferit. Tenia contactes internacionals directes amb Guillaume Apollinaire, Luciano Folgore o Tristan Tzara. De mena malaltissa, però, des de ben jove va haver de fer temporades de convalescència que li van permetre dedicar-se a la lectura i a la traducció de literats avantguardistes (Drieu La Rochelle, Folgore, Birot, Max Jacob, Reverdy i Apollinaire) i a altres més clàssics com Paul Claudel o Rudyard Kipling. Aquest coneixement de primera mà dels avantguardistes europeus li va permetre assajar la seva experimentació cal·ligramàtica i, alhora, projectar una antologia de literatura avantguardista internacional que malauradament no es portà a terme.

Rossec de Joaquim Folguera, en el seu llibre pòstum Traduccions i fragments. Barcelona, Edicions de “La Revista”, 1921.

Fou Salvat-Papasseit qui volgué que la figura de Joaquim Folguera no quedés oblidada pel pas del temps i propicià, el 1921, la publicació -dintre de les publicacions de “La Revista”- del llibre recull de Traduccions i fragments. Aquest recull de traduccions i obra pròpia de poesia i prosa permet entreveure un intel·lectual molt preparat que hagués aportat bones novetats al panorama avantguardista català, sinó hagués estat víctima de la seva salut precària. Els seus cal·ligrames, plens de dinamisme i lirisme gràfic intenten assolir la quarta dimensió que era la pedra filosofal d’aquest corrent literari i que ell coneixia perfectament per les traduccions d’Apollinaire o Albert-Birot.

Cal·ligrames de Vicenç Solé de Sojo, publicats a la revista Troços, La Revista i Ibèria entre el 1918 i el 1919. (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

Un cas diferent és el de l’advocat i expert en dret marítim i futur parlamentari de La Lliga, Vicenç Solé de Sojo (1891-1963), que es dedicà més als cal·ligrames com a experimentació entre el 1918 i el 1919 que com a literatura pròpiament dita, malgrat el seu important nivell en aquest camp i al dinamisme de les seves composicions. Per això mai no va incorporar els cal·ligrames als seus reculls poètics, i la seva obra cal·ligramàtica ens ha arribat sobretot a través de les publicacions de Troços i La Revista.

Portada i dedicatòria al poeta igualadí Josep Llacuna i els poemes Cambra mortuòria i Envelat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Una segona generació s’hi incorporà, ja entrada la dècada dels anys 20, i seguí les línies marcades sobretot per Junoy i Salvat-Papasseit, encara que amb certa independència i amb noves formes d’entendre els cal·ligrames. Així, doncs, Sebastià Sànchez-Juan publicà el 1924 el seu llibre Fluid, d’Edicions Nova Cultura. A diferència dels seus antecessors, Sebastià Sánchez-Juan treballà més sobre el concepte de paraules en llibertat, a la manera italiana -saltant-se la dictadura de la línia horitzontal-, que no pas fent cal·ligrames. Les lletres lliures són les protagonistes d’uns poemes que canten la modernitat i com a tal esdevenen modernes per si mateixes. El llibre ha estat estampat amb tinta blau marí fosca, mentre que la coberta i la portada tenen l’emblema de la suposada editorial en vermell. Diem suposada ja que creiem que es tracta d’una autoedició.

Poemes diversos de paraules en llibertat de Sebastià Sánchez-Juan, a Fluid, poemes. Barcelona, Edicions Nova Cultura, 1924

Sebastià Sànchez-Juan s’inicià en el món de les avantguardes sota el pseudònim de David Cristià, signant un segon manifest futurista que intentava seguir el de Salvat-Papasseit titulat Contra l’extensió del tifisme en literatura, en el qual deia coses contundents com obrim nostra boca, en primer lloc, per a gitar un gargall en aquest tifisme tan pudent (aquesta frase és un calc de l'escopiu a la closca dels cretins del cal·ligrama de Salvat-Papasseit). Blasmem a viva veu les incoherències d’aquells senyors que ens titllen d’incoherents als Poetes d’Avantguarda per tal que nosaltres escrivim el que pensem i el que sentim. I amb aquesta certitud immanent de nostra essència poètica damunt la vida preconitzem la Poesia nua, jove, lliure, que marxa i que vola i que neda i que fa rebequeries i que riu i que ama sense traves, sense noses, bandejant les migradeses. Malgrat aquests principis, Sebastià Sànchez-Juan intrigà entre els grup dels cal·ligramàtics en contra de Salvat-Papasseit, ja que comentava en una carta adreçada a Marinetti (1923) amb una presumptuosa frase de je commence où il achevé. La mort prematura de Salvat-Papasseit (1924) no ha fet surar aquest conflicte del deixeble contra el mestre...

Portada i Futbol de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’altre gran cal·ligramàtic fou Carles Sindreu (1900-1974), potser el més dinàmic i tardà en aquest camp, després de Salvat-Papasseit. És fill de la modernitat burgesa i per això col·laborà en revistes com La Publicitat, Mirador, D’Ací i d’Allà, El Be Negre, Mirador... especialment amb articles dedicats al tennis i a altres esports, característica de la modernitat. A nivell intel·lectual tingué molta relació amb Joan Miró, J. V. Foix, Joan Prats, Àngel Ferrant, Sebastià Gasch, Josep Lluís Sert... el que el portà també a col·laborar estretament amb els moviments de dinamització de les primeres avantguardes amb els grups de l’ADLAN, Amics del Circ i amb el GATCPAC.

Flaquer i Noblom, cal·ligrames esportius, de Fivaller (Carles Sindreu), publicats a L’Esport Català del 1925 (Fotografies del catàleg d'Avantguardes a Catalunya (1906-1939))

La seva activitat en el món dels cal·ligrames es vehiculà sobretot a través de la revista L’Esport Català, en la qual col·laborà entre el 1925 i el 1927 com a cronista del tenis amb el pseudònim de Fivaller. Aquestes col·laboracions, però, a vegades tenien una peculiaritat sorprenent i és que la crònica era feta en forma de cal·ligrama. Com que els cal•ligrames que componia eren d’una gran complexitat tipogràfica es va optar per reproduir-los directament de la mostra que portava a la redacció Carles Sindreu-Fivaller, és a dir, fets a mà i fotogravats. Carme Arenas ha dut a terme un estudi molt interessant sobre Carles Sindreu i els cal·ligrames esportius, en el qual -a més de reproduir els 28 que va realitzar- els contextualitza en la motivació de Carles Sindreu i l’avantguarda que veien en l’esport, i sobretot el tenis, un element estètic i de modernitat. Consta que cap el 1929 tenia la intenció de publicar-los en forma de llibre, però sembla ser que aquest projecte quedà estroncat i no tirà endavant, com molts altres d’interessants que tingué i que no progressaren.

Vitral, Acordió, El vol de l’oreneta i Pleniluni de Carles Sindreu, a Radiacions i poemes. Llibreria Catalònia, 1928

L’obra cal·ligramàtica i el seu primer volum de poemes, però, els trobem en el seu llibre Radiacions i Poemes, amb pròleg de Rossend Llates i publicat per la Llibreria Catalònia el 1928. Té una portada interessant, d’un autor anònim, malgrat que les il·lustracions interiors vagin signades per Ramon Campmany. El llibre recull l’afany que tenia Carles Sindreu de buscar sempre la novetat, de dir les coses de manera directa i esquemàtica, una mica contundent però sense retòriques. Per això a les radicions -que són la primera part del llibre- segueix una mica el fil de Ramón Gómez de la Serna i les seves greguerias, mentre que en els cal·ligrames es deixa seduir tant per les tendències franceses com les italianes, en funció dels seus interessos expressius.

Eugeni Peidró-Miró. Poema. Barcelona, 1934

Més tardana fou l'obra d'Eugeni Peidró-Miró que en el seu llibre de poemes avantguardistes titulat Poema i publicat a Barcelona el 1934 hi va incloure uns cal·ligrames que són dibuixats més que un joc tipogràfic segurament per problemes de la impremta. D'aquest poeta en coneixem ben poques coses més enllà del llibre que mencionem il·lustrat Josep Oriol Jansana i que de professió era metge. Més conegut fou Josep Tharrats i Vilà, empresari de mosaics ceràmics, que en un poemari intimista, dedicat a la seva muller morta recentement, publicà un cal·ligrama mortuori a la seva memòria. 

Josep Tharrats i Vilà. Tàlem, poema. Girona, 1934

Així, doncs, podem observar que, en l’escàs lapse d’una dotzena d’anys (1916-1928), alguns escriptors van intentar cercar una quarta dimensió en l’expressió literària i plàstica. Aquest moment d’experimentació, però, no caigué en l’oblit definitiu, perquè a partir de les segones avantguardes a Catalunya (Joan Brossa, Guillem Viladot, Josep Iglesias del Marquet, Gustavo Vega...) artistes experimentals intentaren trobar, amb la poesia visual, altres formes d’expressió en què text i part gràfica es combinessin per assolir noves cotes d’expressió.

Cal·ligrames feixistes de Carles Sindreu, a Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Barcelona, Ediciones del Fomento de la Producción Nacional, 1939 (32 x 23 cm.)

Malgrat tot, la Guerra Civil espanyola havia provocat un tall molt dur dintre l’experimentació. A banda de Joaquim Folguera i Salvat-Papasseit -morts prematurament-, la resta dels cal·ligramàtics estigueren molt vinculats a la Lliga i eren de profundes conviccions catòliques, fet que els va dur a abraçar la causa franquista. Un cop instaurada la dictadura, renunciaren al català per passar-se al castellà i abandonaren també tot interès per cap tipus de renovació, convertint-se en poetes mesells al dictat del nou règim. La majoria participaren al sorprenent llibre Homenaje de Cataluña liberada a su Caudillo Franco. Així, Carles Sindreu fins i tot hi va realitzar dos poemes cal·ligràfics de clar contingut polític, també hi participà Sebastià Sànchez-Juan que després es dedicà professionalment a censor del Règim i Josep Maria Junoy, que si bé constava com a col·laborador de l'Homenaje acabà per no participar-hi, però abandonà les exaltacions a l’art de les avantguardes per fer una regressió i convertir-se en un dels ideòlegs de l’estètica del franquisme, amb llibres tan il·lustratius pel títol i la portada com Sentido del arte español (1944). Vicenç Solé de Sojo -que arran d’un incident amb la FAI durant la Guerra Civil s’havia exiliat a París, on havia col·laborat amb Joan Estelrich i Artigues en el Bureau d'Information Espagnole, oficina propagandística de la Lliga de suport al nou règim de Francisco Franco creada per Francesc Cambó- va esdevenir un dels censors literaris de la postguerra. I finalment ens consta que Eugeni Peidró-Miró va formar part dels tribunals del Col·legi de Metges de Catalunya que analitzaren les activitats dels seus companys durant l'època de la Guerra Civil per a treure'ls la possibilitat d'exercir o no.

Portada de José Mª Junoy, Sentido del Arte Español. Barcelona, Editorial Aymà, 1944.

BIBLIOGRAFIA

ARENAS, CARME. Els cal·ligrames de Carles Sindreu o el maridatge feliç entre literatura i esport. Els Marges. Barcelona, Núm. 70 (2002, Setembre), p. 35-66

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

RUBIO, LOURDES. Imatge i paraules: poesia visual catalana a la primera avantguarda. (Treball de la UOC tutoritzat per Carme Arenas)

SALVO, RAMON. Els dos àlbums d’Homenaje de Cataluá liberada a su Caudillo Franco i les primeres mostres de poesia d’avantguarda a la Postguerra a "Revista de Catalunya", Barcelona,  novembre de 1996, nº 112.

SUBIRÀS I PUGIBET, MARÇAL. Reelectura de l’obra poètica catalana de Sebastià Sànchez-Juan (1924-1939) a “Reduccions”. Vic, Núm. 64 (1994-1995, Desembre), p. 69-95

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I  L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (II), la subtilitat avantguardista

Les paraules en llibertat barroques que vam veure en l’apunt anterior sembla que no tingueren continuïtat (que jo hagi pogut localitzar) en el s. XIX, excepte en els jeroglífics que publicaren els diaris o es divulgaren en manuscrits i que hom pot arribar a considerar derivacions d’entreteniments barrocs, hereus dels enigmes, emblemes.... Així, doncs, el s. XIX, amb un classicisme més purista que el de l’època del barroc, comportà un trencament respecte de les tipologies híbrides entre literatura i arts plàstiques d’aquell moment. Precisament per aquesta ruptura les paraules en llibertat tenen unes característiques molt diferents en les avantguardes que en el barroc.

Els tres reis de l'Orient i Les formigues de Salvat-Papasseit a L'irradiador del port i les gavines. Poemes d'avanguarda. Barcelona, 1921 (Col·lecció particular, Arenys de Munt)

En el cas del període barroc, els autors tendien a buscar el repte formal i intel·lectual, cosa que feia que les paraules estiguessin en una llibertat vigilada, empresonades dintre unes fórmules més o menys preestablertes. En canvi, les paraules en llibertat de les avantguardes, que són les que adopten el concepte de parole in libertà -de clara arrel futurista- el que busquen és trencar amb la dictadura de la línia dintre de l’escriptura, però no per sotmetre’s a una altra dictadura, sinó per sortir de qualsevol encotillament. Per això, amb totes les excepcions que calgui, estèticament les paraules en llibertat barroques són més atapeïdes tipogràficament que les del s. XX, que són més subtils, més etèries... més lliures!

De silicona (+)(+)
perfectes (o)(o)
amb fred (^)(^)
les de l’àvia \./\./
grossotes ( o Y o )
petites (·)(·)...
Salveu-les totes! Penja-ho en el teu mur i 

digues-li ┌П┐(◉_◉)┌П┐al càncer de mama!

L’altre dia, a través del Facebook, vaig rebre aquest missatge que em va fer pensar que aquesta llibertat de les paraules (i lletres) en llibertat la tenim assumida com a cosa pròpia perquè hi va haver una avantguarda iconoclasta que en feu bandera i la va divulgar. Aquest enginy tipogràfic difós per Internet hagués estat impossible sense la tradició dels cal·ligrames i- per què no dir-ho- de les abreviatures antigues que són els antecedents de l’escriptura dels SMS.

Sebastià Sánchez-Juan. Fluid, poemes. Barcelona,Edicions Nova Cultura, 1924

Però, com van arribar a Catalunya aquestes paraules en llibertat avantguardistes que han canviat la concepció de l’estètica i que, malgrat durar cronològicament tan poc, ens han deixat una empremta que fa que les lletres i paraules siguin protagonistes encara avui de la nostra estètica des dels tebeos, la publicitat, les cobertes de llibres...?

Una esse de Rafael Nogueras Oller a Les tenebroses (1905) amb una potent i suggerent portada de Torné-Esquius

A Catalunya el primer cal·ligrama contemporani és Una esse, poema de Rafael Nogueras i Oller –molt vinculat estèticament al cal·ligrama de Lewis Carrol per a la seva Alícia- en el llibre Les tenebroses (1905). en el qual, parlant d’un borratxo, els versos prenen forma d’esse, que representa el seu caminar. El llibre de Rafael Nogueras és un poemari molt experimental formalment i temàticament, dintre de la línia modernista, i com a tal és irregular però amb intuïcions molt interessants com la d’aquest primer cal·ligrama català. Malgrat això, és una flor que no fa estiu i que hem de considerar més com a una troballa ocasional que com a una recerca conceptual amb conseqüències posteriors.

Cal·ligrama de Josep Maria Junoy per al catàleg de l'exposició de Joan Miró a les Galeries Dalmau del 1918 i el mateix cal·ligrama retocat i retornat a la Galeria per un client indignat amb Junoy i sobretot amb Miró. Com a anècdota els va enviar en un sobre adreçat a la Galerien Dalmau, volent remarcar que es dedicaven més a pintura estrangera que a catalana (Biblioteca Nacional de Catalunya -(Fotografia extreta d'Avanguardes a Catalunya (1906-1939)- i Fundació Joan Miró de Barcelona -Joan Miró, catàleg del centenari)

Per això, no serà fins que hom entri en contacte amb les avantguardes europees que les nostres paraules en llibertat prenguin una coherència i una unitat conceptual que abans no tenien. Per això les noves formulacions van més enllà de la tradició que hi havia hagut en el barroc. Però, alerta, aquesta avantguarda a Catalunya neix en un moment molt cohesionat -com és el noucentisme- en el qual l’ordre és el gran protagonista de l’estètica. Per això la llibertat expressiva i compositiva, els moviment de les formes i la recerca d’una quarta dimensió entre forma i contingut, entre poesia i plàstica xocarà amb la incomprensió i el menyspreu, però alhora amb alguna connivència noucentista. I és rellevant que, a diferència del barroc, l’idioma utilitzat serà el català gairebé exclusivament, amb algun exemple esporàdic en francès, però mai el castellà ni tampoc el llatí, el que demostra que la diglòssia dels segles anteriors -i posteriorment del període de postguerra- s’havia superat a ran de la Renaixença.

Poema de Catalunya de J.V. Foix publicat a Cònsola. Periòdic quinzenal de Sarrià, 11 de setembre del 1920 (Fotografia extreta d'Avanguardes a Catalunya (1906-1939))

L’empremta de les noves avantguardes literàries europees van tenir un cert efecte dintre del panorama català en dues vessants diferents. Per un costat, la poesia va trencar, definitivament, la cotilla de l’estructura rígida dels models poètics i les rimes per entrar en altres dinàmiques en què els valors es transformaven. A més, el ventall de temes s’amplià amb una incidència de referents de la modernitat (cants a la velocitat, nous materials industrials, noves tècniques, nous enginys, esports...). Malgrat això, no tots els poetes avantguardistes catalans van utilitzar les paraules en llibertat o fins i tot en van fer només un, com és el cas de J.V. Foix.

Plou de Guillaume Apollinaire traduït per Joaquim Folgueras i publicat en els seu llibre pòstum Traduccions i fragments (1921)

Els escriptors, mai artistes plàstics, que van treballar les paraules en llibertat a Catalunya adreçaven la mirada cap a França (Apollinaire, Pierre Albert-Birot...) a través de Joan Pérez-Jorba que editava la revista franco-catalana L’Instant o, també, a Itàlia (Marinetti) més que cap a Espanya, malgrat el gran contacte de Rafael Barradas que serví de pont entre ambdues literatures avantguardistes. A més a Catalunya, i malgrat el poc temps que durà aquesta experimentació literària i plàstica, hi va haver dues generacions d’escriptors que practicaven la forma més difosa de les paraules en llibertat, el cal·ligrama. La primera fou encapçalada per Junoy, Joaquim Folgueras, Salvat Papasseit i Vicenç Solé de Sojo; la segona per Sánchez-Juan, Sindreu...

Cal·ligrames de Salvat-Papasseit i Joaquim Folguera publicats a les revistes Un enemic del poble i a Troços (Fotografies extretes d'ARCA)

L’altre element a tenir en compte quan parlem dels cal·ligrames catalans o paraules en llibertat és que, majoritàriament, primer es publicaren en revistes avantguardistes i només posteriorment alguns es van publicar en llibres. Aquestes revistes (Troços, Un enemic del poble, Arc-voltaic, Proa...), de tiratge escàs i menor conservació, són autèntiques rareses bibliogràfiques, de què naturalment no disposo.

R. de Rellamp (pseudònim de Ferran Canyameres). Jardins místics on trovador hi canta a El d'allò.... Setmanari festiu amb ninots. 

Terrassa, 3 juliol 1920 nº 15

Com és lògic aquest moviment literari d'avantguarda minoritari tingué cert ressó dintre dels ambients literaris i artístic com podem apreciar amb una sàtira a aquest corrent com és el cas de R. de Rellamp a la revista terrassenca El d'allò... editada el 1920. En l’apunt següent ens fixarem en els protagonistes i sobretot en els llibres que recullen aquests cal·ligrames com a peces d’experimentació literària -també d'escàs tiratge- que es publicaren conjuntament amb altres peces poètiques tendents les unes cap a formes futuristes i les altres vers una estètica noucentista. Però de tot això, ja en parlarem en el proper apunt.

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

CÓZAR, RAFAEL DE. Caligramas, emblemas, laberintos: los límites de la poesía (1). Boek861

CÓZAR, RAFAEL DE. Poesía e imagen. Poesía visual y otras formas literarias desde el siglo IV aC. Hasta el siglo XX. Sevilla, El Carro de la Nieve, 1991.

VALLCORBA, JAUME. La primera vanguardia en Cataluña a “Insula. Ver la poesía: La imagen gráfica del verso”. Madrid, 1997, núm. 603-604.

VARIS AUTORS. Història de la literatura catalana. Barcelona, Editorial Ariel, 1987. Volums VIII-IX.

VARIS AUTORS. Avantguardes a Catalunya (1906-1939). Barcelona, Caixa de Catalunya,  1992.

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional de España, 2008.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I  L’exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya (I), l'exuberància barroca

 

Ànonim, cal·ligrama desplegable (44 x 30 cm.) en forma de l’escut de Barcelona (en llatí) dins Lágrimas amantes... Barcelona, 1701

A l’Iñaki Huerta

Ja fa un cert temps, explicant als alumnes els límits del que podríem considerar art i com l’art ha de ser comunicat a través d’algun dels sentits per poder considerar-lo com a tal, va sortir el tema de la literatura com a llenguatge artístic i jo els vaig dir que la literatura afectava directament l’intel·lecte i no els sentits -a no ser que fos recitada per algun rapsode, que llavors parlaríem de musicalitat-. Als alumnes els va faltar temps per comentar-ho al professor de literatura, l’Iñaki, que presumptament ofès va dir un sarcasme així com ara: deixeu estar al Galderich, que no en té ni idea, d’art! 

Josep de Rocabertí, acròstic (en castellà) i Francesc de Despujol i de Pons, pentacròstic (en castellà) i acròstic de principi i final (en llatí) dins Lagrimas amantes...  Barcelona, 1701

Quan l'Iñaki va passar per casualitat per davant de l’aula mentre jo feia classe, el van cridar perquè ho comentés davant meu, de viva veu (volien sang...) i llavors es va encetar una petita polèmica de cinc minuts, durant la qual ell va comentar que llavors els cal·ligrames, què eren, a la qual cosa vaig respondre que eren –precisament- paraules que formaven una imatge visual... Algun dia, quan ja siguin fora de l’etapa escolar, els alumnes comprendran que s’aprèn més de polèmiques divertides d’aquest tipus entre professors que amb les classes mateix.

  Pere Màrtir Castells i Badia, cal·ligrama mortuori desplegable (41 x 29 cm.) en forma de creu i dos canelobres (en llatí) dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Aquesta discussió -de bon rotllo-, però seriosa davant dels alumnes com si hi hagués alguna cosa més... em va fer pensar en els cal·ligrames i la possibilitat de fer un apunt per al Piscolabis, ja que tot s’aprofita que deia la meva àvia! Així, doncs, vaig remenar per la biblioteca per recopilar tot el que tenia sobre el tema, ja que mai m’havia plantejat si tenia un conjunt coherent sobre les anomenades paraules en llibertat, que engloben una sèrie de formes en què les lletres surten de la dictadura lineal estereotipada. La recopilació no donava per a un sol apunt, sinó per a dos. A més, cosa de la qual tampoc no m’havia adonat, serien molt diferenciats, perquè només hi ha dos períodes clars en què s’hagi produït aquest tipus d’escriptura en vers on la forma visual és la protagonista.

 

Agustí Rovira i Rossich, cal·ligrama cúbic desplegable(38,5 x 29,5 cm.) (en llatí) i Ramon de Clariana i Gaulter, ídem (31,5 x 34 cm.) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Una vegada decidit que hi havia prou material, em vaig trobar amb una situació que a Catalunya és habitual: la diglòssia. Em van sortir moltes paraules en llibertat però amb els diversos idiomes que han tingut influència sobre el nostre territori -al marge de la llengua pròpia- com són el llatí, el castellà i el francès. Així, doncs, si parlem de cal·ligrames catalans -que no en català- hem d’incloure’ls tots, fet que enriqueix moltíssim en diversitat el panorama. Curiosament, això que veiem com a riquesa, a Espanya majoritàriament no es percep igual. Això ho dic per la tendència que hi ha a obviar la producció que no és feta en castellà, com per exemple es va aplicar en l’esplèndida exposició Imagen en el verso, del siglo de oro al siglo XX de la Biblioteca Nacional d’Espanya del 2008, en la qual el català i el llatí foren bandejats tant del període barroc com del de les avantguardes, amb el pretext -explicitat en el catàleg (també molt bo malgrat les absències)- que només recollien poemes en castellà, fets per espanyols. Dels catalans, deien, ja farien un monogràfic més endavant, en una altra exposició que de moment no s’ha dut a terme. Curiosament, en canvi, sí recullen poemes d’Huidobro, un uruguaià, escrits en francès...

Manel de Vega i de Rovira (monjo de Ripoll i biògraf del Rector de Vallfogona), pentacròstic radial desplegable (19 x 24 cm.) (en català); Francesc de Junyent i de Vergós, sonet acròstic (en castellà) i Manel Pellicer de Bustamantes, poema horitzontal (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

Crec que quan hom vol donar una visió de conjunt d’un període, i és precisament això el que explica les influències i intercanvis culturals, ha de ser el màxim representatiu de la realitat i, no aportar els poemes en llatí i en català, crec que va ser un error que mostra una vegada més una història d’Espanya amputada i que torna a relegar a l’oblit el que s’ignora. A vegades penso que som molt pocs els qui es creuen de veritat que això és un país plurinacional, i possiblement tots de la perifèria, ves per on...

Descripció del jeroglífic (originalment representat en pintura) seguit dels versos que el completaven (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. El que es descriu és la imatge i el text de les banderoles que decoraven el recorregut de la processó.  

Però deixem aquestes disquisicions i entrem a veure i a analitzar què feien els nostres avantpassats en la meravellosa i inesgotable època del barroc. En primer lloc, la llengua més utilitzada fou el llatí, seguida del castellà i en una menor quantitat el català. Aquesta diglòssia en un moment en què al país només es parlava català era deguda al prestigi social del llatí -com a llengua que era de l’Església i dels estudis universitaris- i del castellà per influència de la monarquia i perquè era la llengua amb què havien après els qui sabien llegir i escriure, i per això es considerava de més categoria –més elitista, doncs- que el català que era la llengua que parlava tothom -també el poble-, no disposava de normes ortogràfiques i només tenia manuals per aprendre a llegir i a escriure poc solvents i rigorosos.

Pere Trullàs, cal·ligrama numèric desplegable (31,5 x 19 cm.) en forma de túmul (en castellà) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

En segon lloc hem de considerar la utilitat que molts dels poemes resolts com a paraules en llibertat tenien. Els que ens han arribat són una minoria respecte de la gran producció que se’n va fer, perquè normalment aquestes composicions eren exercicis erudits, tal com estudiarem, destinats a concursos poètics i a ornamentar monuments efímers que, com ja hem vist vàries vegades en el bloc, servien per decorar les ciutats en els indrets per on passaven les mascarades, les comitives festives i les processons. Així, doncs, en el primer exemple que tenim d’aquests tipus de poesies en català -obra del Rector de Vallfogona- el llibre on és publicat ja adverteix que el soneto que se sigue, estava en forma de laberinto repartido por una figura de una torre, y una silla formando con las letras versales grandes, por todos los miembros de las dos figuras, el nombre de la Santa y por no aver escudo a proposito, no pudo ponerse en la propia forma en este libro. Pero va declarado el intento en las quartillas que se pondran despues del Soneto, del que hi ha un interessant estudi a internet.

 Francesc Vicent Garcia (tot i que aquí no consta l'autor), sonet pentacròstic en forma de laberint (en català) i explicacions sobre el mateix poema del Rector de Vallfogona (en castellà) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615. És dels pocs poemes que el Rector de Vallfogona va publicar en vida, malgrat que fos de manera anònima, tal com consta a la seva primera biografia.

Francesc Vicent Garcia, sonet pentacròstic en forma de laberint (en català), en l’edició clandestina de finals del s. XVIII de l'obra del Rector de Vallfogona. Compareu aquestes majúscules acròstiques amb les de la primera edició (en la il·lustració anterior) i veureu la diferència estètica en funció de com es col·loquen les lletres de l’acròstic.

No parlarem, perquè no n’hem trobat de Catalunya, de la tradició clàssica grecoromana –però també àrab, hebraica o fins i tot medieval- d’aquestes paraules en llibertat que és recuperada en ple renaixement i sobretot en l’etapa manierista, molt vinculades a cercles d’hermetística mística i a la confecció d’emblemes (poesies vinculades a imatges) a la manera d’Alciato. D’aquests orígens a nivell internacional ja se n’ocupen d’altres, i intentarem traçar un primer esborrany d’aquestes paraules en llibertat catalanes a partir de les notícies de què disposem, amb totes les mancances que això suposa perquè no hem trobat res sobre el tema i en aquesta època a Catalunya. El primer rastre d’aquest tipus de poemes l’hem trobat en un laberint de Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, per a les festes que se celebraren a Barcelona en la beatificació de Teresa d’Àvila, el 1615. És molt interessant l'apunt de Josep Bargalló sobre aquesta poesia.

Josep de Rocabertí, cal·ligrama (detall) que representa el coronament de cortinatge del túmul de Carles II (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona (1701) S'hi aprecia la curiosa signatura de Francesc Barnola com a tipògraf

La varietat de poemes que hem trobat, malgrat les nostres limitacions amb el llatí –tot sigui dit de pas-, ens permeten veure que a Catalunya s’utilitzaven les mateixes formes i variants que a la resta de l’Europa barroca. Així, doncs, trobem des de cal·ligrames, passant per laberints, acròstics i pentacròstics, centons, lipogrames, retrògrads, piràmides numèriques, fins a emblemes... que configuren un panorama ple d’extravagàncies literàries i fórmules artificioses que tenen per objectiu la raresa literària, propera a la heterodòxia que buscava la cultura barroca, introduint el concepte d’esforç del lector per a la justa interpretació del joc visual.

 

Josep Antoni Clarindo, poema amb finals independents i acròstic (ambdós en castellà), i Autors anònims, inici dels jeroglífics catalans dins Lagrimas amantes ... Barcelona, 1701

Si amb els pocs exemples que es van publicar tenim una considerable producció, no podem ni imaginar quantes d’aquestes paraules en llibertat s’han perdut des del moment que no foren publicades! La dificultat real que van tenir aquests poemes, a l’hora de conservar-se per a la posteritat, fou el de la publicació, ja que molts estaven pensats per ser cal·ligrafiats directament sobre el suport que havia de ser exposat en el monument efímer. Traspassar aquests textos que segueixen formes sinuoses i diagonals al componedor de tipografia, que és format per regletes rectangulars, era realment d’una dificultat molt considerable, per això no és estrany que el tipògraf Francesc Barnola signés al costat del literat en el llibre Lágrimas amantes, una dada única però molt rellevant de l’esforç tipogràfic que s’havia de realitzar. Potser per aquesta qüestió tècnica moltes paraules en llibertat no han arribat als nostres dies.

Autors anònims, portada, acròstic (en llatí) i sextina (en català) dins Relación de la solemnidad... a la Beatificcion de la Madre S. Teresa de Iesus... Barcelona, 1615

D'entre dels llibres que hem pogut consultar, com hem dit, el primer exemple és el que recollí Josep Dalmau en la Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona, las fiestas a la Beatificiación de la Madre Teresa de Iesus... de Barcelona, l’any 1615. En aquest llibre es recullen tota mena de composicions poètiques, signades i anònimes. S’hi publiquen dos laberints (que un propietari anterior d'aquest exemplar ha resolt amb traços de tinta xinesa), diversos jeroglífics, una sextina -que remarca ostentosament el final dels versos- i acròstics. D’entre els laberints que es publiquen cal destacar-ne un d’anònim en català, de gran qualitat. En realitat es tracta d’un dels pocs poemes que Francesc Vicent Garcia, el Rector de Vallfogona, va publicar en vida i que les antologies posteriors recullen com a obra del gran poeta barroc.

Francesc Despujol i Pons, portada i poema descompost (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

Emblema de l’Acadèmia dels Desconfiats gravat per Francisco Gazan i portada de les Nenias Reales... Barcelona, 1701

No tenim més constància d’aquests tipus d’obres –malgrat que és segur que se’n composaren més- en tot el s. XVII, fins a la mort de Carles II i els diversos actes en commemoració del rei que es feren i que representaren un esplet de les paraules en llibertat. Algun dia ja en parlarem, però es van fer dues recopilacions literàries i descriptives dels funerals -imprescindibles per entendre el moment a nivell històric i literari-. Parlem de les Lagrimas amantes de la excelentissima ciudad de Barcelona con que agradecida a las reales finezas y beneficios demuestra su Amor, y su Dolor, en las Magnificas Exequias que celebro á las Amadas, y Venerables memorias de su difunto Rey y Señor, don Carlos II, recollides pel jesuïta i professor de Retòrica del col·legi de Cordelles Josep Rocabertí a Barcelona el 1701 i les Nenias reales y lagrimas obsequiosas que a la immortal memoria del gran Carlos Segundo (...) dedica, y consagra la Academia de los Desconfiados de Barcelona recollides per Josep Amat de Planella i Despalau també a Barcelona el 1701. Ambdues obres són una espècie de picabaralla literària entre els jesuïtes i els nobles de Barcelona, per veure qui destacava més –els uns o els altres- com a vassalls dignes del rei difunt, amb la diferència que en el primer recull moltes obres han restat anònimes i, en canvi, en les Nenias totes les composicions estan signades, ja que es tractava dels treballs realitzats a la manera de corona poètica pels acadèmics desconfiats.

Josep Campins i Aran (43 x 29 cm.) i Josep de Rocabertí (47 x 32 cm.), cal·ligrames tipogràfics en forma de túmul (en llatí) dins Lagrimas Amantes... Barcelona, 1701. El segon cal·ligrama és signat també per Franciscus Barnola Typographité, exculpsit Barcinone, Anno M.DCCI, com si d'un gravador es tractés. Aquest fet, insòlit, es justifica per la gran dificultat que devia comportar la composició tipogràfica d'aquesta pàgina, malgrat que consti a la portada com a impressor del llibre

Aquesta competència fou molt fructífera ja que, a més de totes les fórmules literàries possibles, les paraules en llibertat sobresortiren més que mai i podem considerar aquest moment, vist el que conservem, com el més esplendorós d’aquestes formes a Catalunya. Cal destacar, sobretot, el recull de les Lágrimas amantes en el qual la quantitat –hi van participar els alumnes de la universitat- i varietat -tant de models poètics com del que podríem considerar cal·ligrames- arriben a la màxima expressió. Si hi posem al costat les Nenias Reales ens trobem que, sens dubte, el tombant de segle entre el XVII i XVIII és el període més ric i més exaltat -amb diferència- de les paraules en llibertat, pel que hem pogut conservar.

 

Autors anònims, portada, poema retrògrad i poema radial (ambdós en llatí) dins Festivas demostraciones...
Barcelona, 1702

A més, d'aquest mateix moment hem de tenir presents les Festivas demostraciones y magestuosos obsequios con que el muy ilustre, y fidelisimo consistorio de los deputados, y oïdores del Principado de Cataluña, celebró la dicha que llegò à lograr, con el deseado arribo, y feliz himeneo de sus catolicos reyes D. Felive IV de Aragon, y V de Castilla, Conde de Barcelona (...) Publicat per Rafael Figueró el 1702. Una vegada mort Carles II, la ciutat de Barcelona va rebre al nou rei Felip V amb grans festes i -com era preceptiu, pel que sembla- amb aquestes composicions poètiques, destacant entre els sonets i altres poemes un de radial, segurament com a metàfora del rei Sol, l'avi del nou monarca.

Portada i emblemes llatins de Catalunya i València per a la decoració de la catedral de Barcelona dins Reales exequias que a su augusta soberana Dª Maria Amalia de Saxonia... Barcelona, 1761.

A partir d’aquí es produeix un llarg lapse sense mostres (tant de llibres, com a la bibliografia consultada) però suposem que es deu més a una mancança de reculls que no pas a l’abandonament de la pràctica de les paraules lliures. Coneixem els emblemes dedicats als diversos territoris governats per Carles III en els funerals per la seva esposa, la reina Maria Amàlia (1761), o -del mateix moment- una piràmide numèrica anònima del 1759 amb un Viva Carlos Tercer.

Joan de Descallar i de Desbach, poema acròstic radial desplegable (20 x 25 cm.) (en castellà), Alexandre de Ribas i de Granollachs, Antitetó (en llatí) i Francesc Mora i de Guitart, poema laberint concordant (en llatí) dins Lagrimas amantes... Barcelona, 1701

A partir d’aquest moment hi ha un buit important que dura tot el segle XIX, malgrat que es van continuar fent festes i altres actes oficials on l’artifici de les paraules en llibertat havien de tenir el seu protagonisme al carrer, escrites en teles penjades dels balcons, dels arcs de triomfs, piràmides, obeliscos i altres decoracions efímeres. Malauradament ningú, que sapiguem, va anotar aquestes composicions i cal esperar a principi del s. XX per trobar una nova manera de practicar l’exercici de les paraules en llibertat, però que ja segueixen unes intuïcions ben diferents, com veurem en els  dos propers apunts.

Josep de Peguera i d'Aimeric, cal·ligrama cúbic desplegable (47 x 30 cm.) (en llatí) dins Nenias reales... Barcelona, 1701

BIBLIOGRAFIA

BOU, ENRIC i MOLAS, JOAQUIM. La crisi de la paraula. Antologia de la poesia visual. Barcelona, Edicions 62, 2003

CÓZAR, RAFAEL DE. Caligramas, emblemas, laberintos: los límites de la poesía (1). Boek861

CÓZAR, RAFAEL DE. Poesía e imagen. Poesía visual y otras formas literarias desde el siglo IV aC. Hasta el siglo XX. Sevilla, El Carro de la Nieve, 1991.

DÍEZ BORQUE, JOSE MARIA. "Géneros de la poesía visual y formas de difusión. Del Barroc al Siglo de la Luces" a Experimental. Tintas. Milà, Università degli Studi - Quaderni de letteratura iberiche e iberoamericane, 2014

ROMEU I FIGUERAS, JOSEP. Tres sextines del primer quart del segle XVII (Notes a un gènere poc atès a les lletres catalanes) a “Els Marges. Revista de llengua i literatura”. Barcelona, 1975, núm. 4

VARIS AUTORS. Imagen en el verso del siglo de oro al siglo XX. Madrid, Biblioteca Nacional de España, 2008.

NOTA:
La sèrie Cal·ligrames i altres paraules en llibertat a Catalunya es compon dels següents apunts:
I L'exuberància barroca
II La subtilitat avantguardista
III Els protagonistes de l’aventura avantguardista
IV Guynemer o el vol de Junoy 
V Poemes & Cal·ligrames de Josep Maria Junoy

Les exèquies de Tomàs Ripoll (1748), un monument a la memòria efímera

Al Toni i l'Esther del magnífic bloc Imatges de pedra i de silenci

Des dels inicis del bloc he dedicat un apunt a un tema mortuori coincidint en la festa de Tots Sants. Enguany no serà menys i tornarem a unes temàtiques que haig de reconèixer que a mi em fascinen com són la Mort i l'art efímer. Quan parlem d'art funerari acostumem a parlar de nínxols o tombes que han arribat fins als nostres dies i moltes vegades oblidem que el que ens ha arribat és poca cosa, comparat amb tot el que hi havia i desitjaríem conèixer. Dintre d'aquest apartat hi hauria totes les exèquies que des de l'edat mitjana s'han vingut celebrant a Catalunya per commemorar la mort d'un membre de la família reial, o, com aquest cas, la mort d’una personalitat destacable.

Aquestes exèquies eren celebrades amb més o menys magnificència i, malgrat l’impacte que causaven entre la població, passat el temps eren oblidades com totes les celebracions (coronacions,matrimonis, natalicis, funerals reials...) per les generacions següents. Per això, quan s’inventà la impremta moltes d’aquestes celebracions foren recollides en llibrets que a vegades comptaven amb unes il·lustracions més o menys lluïdes, tal com varem estudiar ja fa uns temps. D’aquesta manera, allò  que en principi era efímer esdevenia etern gràcies a les memòries escrites i als gravats, igual que fem nosaltres amb els bautizoscomunionesbodasyfestejos.

En el cas d’avui, però, no es tracta de cap membre de la família reial sinó precisament d’un eclesiàstic de gran relleu en la seva època. El llibret imprès a mig foli (20 x 14 cm.) porta com a títol el de Breve, y descriptiva relacion de las solemnes exequias, que la religiosa comunidad del convento de Santa Cathalina virgen, y martyr de Barcelona, consagró a la venerable memoria del mas ilustre Hijo, y amado Padre el reverendissimo Fr. Thomás Ripoll, maestro general de toda la Orden de Predicadores. Con la oracion funebre y Panegyrica, que dixo el M. R. P. M. Fr. Juan Lleonart, Prior actual del mismo Convento. Fou editat per Joan Jolis a Barcelona el 1748.

Hem de pensar que, a més del que comentem, tenim notícia que es feren més funerals per tot arreu, amb els sermons impresos de Jaen i Múrcia, el que denota la importància d’aquest frare. Però, qui fou fr. Tomàs Ripoll per merèixer la gran cerimònia fúnebre que se li dedicà i el corresponent túmul funerari de grans dimensions?  Dit ras i curt fou el prior del convent dominicà de Santa Caterina el 1699 i Qualificador del Sant Ofici –és a dir, gran Inquisidor- i Provincial de la província dels regnes d’Aragó i, finalment, escollit General de l’Ordre per a tot el món.  El 18 de maig del 1725 ja se celebraren festes per commemorar aquest nomenament. Com a curiositat direm que fou elegit General de l'Ordre perquè hi havia una disputa entre dos altres candidats i, en no posar-se d'acord, el triaren a ell -que tenia 73 anys- com a home de transició, amb el convenciment que mentre estigués governant els dominics hi hauria pau entre els dos bàndols i després ja triarien algú altre en un context més tranquil. El que no van preveure, però, és que Tomàs Ripoll va viure 93 anys i les rivalitats d'aquells anteriors candidats ja havien més que desaparegut.

Sermó fúnebre de Joan Lleonart en record de Tomàs Ripoll amb el gravat al costat plegat

Morí el 22 de setembre del 1747 però la notícia no es conegué fins el 17 d’octubre, no hi havia mòbils...  Després d’una cerimònia en record de qui havia estat Prior del convent de Santa Caterina es decidí fer-ne una de més exuberant, a la mesura de qui sent Prior havia esdevingut General de l’Orde de Predicadors, els dominics. Així, doncs, l’11 de desembre del 1747 ja tenien exposat públicament el túmul al mig de la nau de l’església i set dies després es celebraren les exèquies. El març del 1748 el llibret amb la descripció de les exèquies i el sermó passava la censura eclesiàstica per tal de ser publicat immediatament. El llibret es dividí en dues parts, una primera en la qual es relaciona l’impacte de la mort de Tomàs Ripoll i les exèquies que se li van fer, i una segona amb el sermó que Fr. Joan Lleonart li dedicà.

Estructura efímera representant el tro de Ferran VI en la cerimònia de coronament d'aquest rei, dissenyat per Manel Vinyals i gravat per Ignasi Valls

El llibre conté un esplèndid gravat de Fr. Albert Burguny (Fr. Albertus Burguny Ord. Pred. Scul. Palma Major) segons dibuix previ de Manel Vinyals (Emanuel Viñals pic del) que fou qui el va dissenyar. Manel Vinyals fou autor en aquella època de diversos projectes d’art efímer i decoracions vàries com el tro per commemorar la coronació de Ferran VI. En canvi, a Albert Burguny se li encarregà el gravat perquè, malgrat ser un frare de Mallorca, pertanyia l’ordre dels dominics i això va fer que, com en molts altres casos, en el moment d’executar el gravat es comptés amb ell, prescindint dels gravadors catalans del moment, com Ignasi Valls que en aquell moment s'emportava la majoria dels encàrrecs.

 Gravat amb l'espectacular túmul funerari de Tomàs Ripoll

El programa iconogràfic del túmul -que mesurava 30 peus (8,4 m.) de base, per 60 peus (16,8 m.) d’alçada- gira, com és lògic, a l’entorn de la mort i alhora a cantar les virtuts del difunt, a la manera d’una vanitas i alhora com una espècie d’exemple per a tots els fidels. Així el monument es divideix en tres cossos. El cos inferior o sòcol és de planta quadrada amb quatre obeliscos laterals amb les virtuts de Fr. Tomàs Ripoll (Justícia, Saviesa, Providència i Religió). Tot acompanyat d’insignes religioses, calaveres i llibres com a vanitas.

 Detall del sòcol amb els diversos elements iconogràfics

El cos central és octogonal amb els angles amb uns jeroglífics dintre de carteles sostingudes per esquelets amb al·legories al Dolor en les que s’hi diu Et tumulum facit, et tumulum dat carmina planctu cordaque sic lenit saepe dolendo dolor (Aixeca un túmul, i sobre d’ell recita les seves pregàries en mig d’un mar de llàgrimes. Així el dolor suavitza sovint els cors enmig del patiment) o la Gratitud en les que es llegia Reddere par nesciens Thomae quid grata sacrabo? Cor cineri fiat Pyramis urna simul (No sabent atorgar a Tomàs el que es mereix, quines coses grates li consagraré? Que el meu cor es converteixi en piràmide en qualitat d’urna per a les seves cendres)...

 Part superior del túmul funerari amb les escultures al·legòriques de Tomàs Ripoll als seus peus

Tot és rematat amb una escultura que remata el túmul que és sostinguda per les al·legories a l’Amor, la Magnificència, el Dolor i la Gratitud sobre d’una piràmide de deu graons simbolitzant l’ascensió mística. L’escultura duu un rosari (típic símbol dominicà) i las vares o fustes de la disciplina autoflagel·latòria, a més d’un medalló del Tribunal de la Inquisició.  Tot el túmul és curull de calaveres i esquelets amb lemes com Nemini parco (a ningú respecto), Omnes morimur et quasi aquae dilabimur (Tots morim i com l’aigua fluïm) , Nullo flectitur obsequio (ens doblega sense pietat), O mors quam amara es! (Mort, com n’ets d’amarga!), Omnia aequat (a tots ens iguala), Moritur doctus similiter et indoctus (mor el savi igual que l’ignorant)...

 Reconstrucció hipotètica amb el gravat del present llibre i amb l'alçat que publicà Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos durante el primer tercio del siglo XIX de l'església de Santa Caterina abans del seu enderrocament a causa de la Desamortització de Mendizábal.

Amb totes aquestes parts i simbolismes Fr.Tomàs Ripoll ha estat considerat a l’alçada dels papes de Roma i del reis, com un altre far de la Fe. El mateix llibre s’encarrega de recordar que costumbre fue aplaudida de varias Naciones, dice Plutarco, erigir a los héroes insignes un magnífico Mausoleo, en cuya elevada cumbre se levantaba en pie una Estatua, que expresasse con suma propiedad y viveza a la persona difunta, en cuyas manos colocaban las armas mas singulares, con que triumpho de sus enemigos.

 Construcció hipotètica amb el gravat del present llibre i amb la secció que publicà Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos durante el primer tercio del siglo XIX de l'església de Santa Caterina abans del seu enderrocament degut a la Desamortització de Mendizábal. 

La cerimònia va ser tot un esdeveniment mediàtic per a l’època, si tenim en compte que la cerimònia es va realitzar amb el túmul al bell mig de l’església de Santa Caterina de Barcelona, (considerada el primer edifici gòtic català i avui malauradament desapareguda) amb unes 150 torxes i 800 espelmes que feia que parecía viva hoguera (...) más que lucida pyramide, pyra ardiente de una llama sola parecía viva hoguera, en que con más gloria, que el Phenix se finge, renacía el Reverendissimo para eternizarse. Totes les capelles laterals havien estat tapades amb cortinatges negres, de dol, el que encara en ressaltava més l’efectivitat visual, com el 1761 es tornaria a fer per les exèquies de la Reina Amàlia, de qui més endavant parlarem.

En fi, hem cregut oportú en una data com la d’avui portar-vos aquesta gran cerimònia del teatre barroc (escenografia i litúrgia) de la que el seu imprès detallat ens l’ha fet recordar. Sinó, l’haguéssim oblidat in ictu oculi.



BIBLIOGRAFIA:

PÉREZ SANTAMARIA, AURORA. Simbologia en el túmulo del padre Tomás Ripoll. Valladolid, Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueologia, Tomo 55, 1989, pp. 489-499-