"Historia de una mujer" d'Eusebi Planas (1880), la culminació de la cromolitografia

A vegades tinc un cert remordiment d’haver propagat en apunts del bloc gairebé exclusivament el vessant pornogràfic de les il·lustracions d’Eusebi Planas, quan en realitat són una una minoria de la seva extensa producció. Quan hom fa una cerca per Internet i posa “Eusebi Planas” al buscador, troba com a primeres opcions dades referides a aquesta part de la seva producció, de manera que s’aboca al lector o el curiós al menysteniment de la majoria de la seva feina i la de més transcendència pública, la que li va donar fama a la segona meitat del segle XIX com al millor il·lustrador del moment -i sobretot de novel·les per entregues a Catalunya i fins i tot a Hispanoàmerica. Això és degut al fet que hi ha ben poca cosa a la xarxa sobre Eusebi Planas, malgrat hi hagi dues bones biografies en format llibre: la de Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) (1945) i la de la Pilar Vélez (1999). Però com que les cerques d’Internet provoquen un cert desviament de la realitat -perquè el que va ser creat abans d’Internet no existeix, si no és que algú n’ha fet esment expressament- avui intento pal·liar una mica aquest dèficit amb un merescut apunt sobre l’obra mestra d’Eusebi Planas.

Historia de una mujer (1880), fou presentada amb una enquadernació en tela espectacular, amb unes decoracions eclèctiques pròpies d’aquesta època premodernista. Tant el títol de l’obra, Album de Planas, com la decoració són deguts a uns ferros d’enquadernar que Eusebi Planas reaprofità per a vàries de les seves obres litogràfiques, com són La dama de las camélias o Academias de mujer. La coberta amb un senzill Album de Planas ja denota que n’hi havia prou amb el nom d’Eusebi Planas per promocionar una obra impresa, fos el que fos el que hagués fet. El mateix Apel·les Mestres va comentar una vegada que Eusebi Planas fou l’únic il·lustrador -fins aquells moments- que havia viscut bé de la seva feina com a dibuixant i que tenia un prestigi indiscutible.

A diferència del que normalment feia Eusebi Planas en il·lustrar (amb xilografia o litografia però sempre en negre) novel·les per entregues a partir de textos aliens, en aquest cas s’aboca a confegir un àlbum únicament d’il·lustracions (cromolitografies, a color) en gran foli (44 x31,5 cm.) en el qual les imatges són les protagonistes i només són reforçades per uns textos mínims a la part inferior de cada làmina, que acaben d’explicar l’argument de la història. Aquests textos -descriptius o dialogats- tenen una gran quantitat d’expressions amb un doble sentit de caire picaresc, com de burlesque o vodevil, més o menys eròtic. Aquesta característica, juntament amb alguns dels trets del dibuix que després esmentarem i la temàtica- que gira a l’entorn de la vida de la Clara, una noia promiscua- en feia un llibre atrevit per l’època i fins i tot provocador o transgressor, sense passar el límit del que podria tolerar la censura.

 Dibuix original (Col·lecció RSM) i cromolitografia final

Aquestes il·lustracions estèticament són postromàntiques i segueixen l’estela francesa de Paul Gavarni, però amb una tendència a triar només les coses estèticament boniques, esquivant sempre els temes antiestètics. La il·lustració és de dibuix subtil i gràcil, amb un gran domini del traç que demostra el mestratge que l’artista tenia del llapis litogràfic i sobretot de la composició dels personatges en escena. Estèticament és interessant contrastar aquest àlbum amb el que publicà el seu deixeble Joan Aleu titulat La vida alegre (1882) ja que el seu seguidor és molt més rígid, sense la gràcia de l’Eusebi Planas que podem observar aquí. Per valorar amb més justícia les virtuts d’Eusebi Planas és interessant contrastar l’únic dibuix original que en coneixem (Col·lecció RSM) amb la cromolitografia corresponent. El dibuix i la cromolitografia són iguals compositivament, és a dir que el gravat no reprodueix la imatge invertida del dibuix (efecte mirall) com passa habitualment quan es tradueix a gravat un dibuix preexistent, el que demostraria que en aquest cas Eusebi Planas respectava la composició original en passar els seus dibuixos a gravats, encara que això li comportés un esforç suplementari. La cura que tingué l’artista en aquest àlbum va ser ben recompensada amb 500 pessetes per il·lustració, el que suposaria 25.000 pessetes per tot l’àlbum! Una autèntica fortuna, per l’època.

Amb aquestes publicacions es va fer famós pel to d’un cert erotisme que impregnava la seva obra i que es traslluïa en un tipus de dona sempre igual. Una cara estereotipada, un cos amb pits generosos, cintura estreta i malucs amplis (model diàbolo) componien un ideal estètic que fou acceptat per una clientela burgesa que s’emmirallava en el model divulgat per Eusebi Planas. Això fou precisament una de les claus del seu èxit, ja que aquest erotisme tou, d’escots generosos, va comportar que fos reclamat per il·lustrar moltes de les novel·les per entregues del moment, ja que el seu nom i les il·lustracions que feia asseguraven l’èxit de vendes. Però aquest model estereotipat de dona -que quedà passat de moda poc després, en plena època modernista- fou precisament el que provocà que se l’acusés de carrincló i que el seu nom fos oblidat poc després, malgrat la fama que havia tingut en el moment àlgid.

Pel que fa a l’argument, Historia de una mujer, no era original ja que seguia la tendència d’un tipus de literatura que es va produir a França, en la qual una cocotte passava per totes les estacions del via crucis lupanar, del succès a la chutte. A Catalunya, anteriorment (1866), Josep Armet ja havia il·lustrat una història semblant en el seu àlbum Vida d’una dona que ja vam veure en un apunt anterior i que considerem el primer àlbum d’historietes a Espanya, i en català! A més, més o menys en el mateix moment, es va publicar la novel·la pornogràfica amb il·lustracions anònimes (fàcilment atribuïbles a Eusebi Planas mateix) titulada Paca. Aventuras feminales (vers 1879). Totes tres obres tenen el mateix fil argumental: una noia jove, amb ànsies d’aventures, fama i diners, s’embolica amb una successió d’homes de posició folgada amb els quals viatja i es diverteix,i a qui –inevitablement- enganya i abandona per un altre... per acabar finalment sent víctima de la pobresa i la sífilis, la gran espasa de Damocles per a tothom (homes i dones) qui mantenia relacions carnals fora d'únic supòsits acceptable per la moral establerta: el matrimoni. En el cas d’Historia de una mujer, però, el final no és tant dramàtic com en els altres dos casos -que acaben amb la mort prematura de la protagonista- i és acollida en un hospici.

Malgrat tot no deixa de ser curiós que un argument així -atribuit a Alexandre Dumas-, més propi d’una novel·la carca amb moralina, que propugna que qui va pel mal camí acaba malament, estigui a mans d’uns il·lustradors que amb les seves imatges pretenien un efecte ben diferent del missatge final. Aquest element contradictori, que fins i tot podríem titllar d’hipòcrita, ressalta encara més en la novel·la pornogràfica i clandestina Paca, aventuras feminales  la finalitat de la qual és purament la de l’excitació sexual del lector. Llevat del cas extrem de Paca, hem de suposar que la intenció aparentment moral de l’argument era més per nedar i guardar la roba de cara a la censura, ja que no hem d’oblidar les dates de la seva publicació -en ple règim de la Restauració borbònica-, que no pas per instruir, o fer un advertiment moral al lector.

L’editor d’Historia de una mujer, com hem vist, fou el seu deixeble Joan Aleu i Fugarull, qui li havia editat -en segona edició (1880) ja que la primera (1879) fou de Seix Editores- la seva versió monumental en gran foli de La dama de les Camelias d’Alexandre Dumas, amb cromolitografies de Planas i caplletres i culdellànties d’Apel·les Mestres. Així doncs, el 1880 van reprendre la col·laboració entre mestre i deixeble i es tirà endavant el projecte d’Eusebi Planas, que per les signatures de les cinquanta cromolitografies –totes signades i datades- que componen l’àlbum d’Historia de una mujer, podem datar-ne l’execució entre el 1878 i el 1880 mateix. L’èxit devia ser impressionant ja que, malgrat el preu elevat que havia de tenir, es va exhaurir tan ràpidament que, el 1880 mateix, l’editor Trilla i Serra en feu una segona edició de gran qualitat però amb els colors una mica més espessos, menys transparents que la primera edició. El seu biògraf Salvador Bori (pseudònim de Jaume Passarell) ens informa que Eusebi Planas va cobrar cinc-centes pessetes per làmina. Si tenim en compte que en són 50 el preu que hagués cobrat és el de 25.000 pessetes, un preu mai pagat a ningú de les impremtes espanyoles del moment ni d'èpoques posteriors. Només es concep una tarifa d'aquest tipus si l'il·lustrador realment era una persona d'èxit i que era capaç de vendre només per fer constar el seu nom.

L’altra pista que ens permet copsar-ne l’èxit és que Eusebi Planas intentà repetir-lo, primer amb l’àlbum Las cuatro sotas (1881) i després amb Academias de mujer (1884), ambdues obres editades per Joan Aleu i Fugarull. De l’èxit o el fracàs de Las cuatro sotas poc podem dir perquè no en tenim notícies, però sí que observem en l’anunci de la contraportada de la carpeta amb què es venia, que hi havia una sèrie de projectes (Las cuatro fases de la luna...) que no es portaren a terme malgrat estar anunciats com a obres d’immediata publicació. Alguns d’aquests títols, conjuntament amb altres, foren publicats, ja mort Eusebi Planas, pels seus deixebles Sanuy i Serinyà, dintre de la col·lecció titulada Colección humoristica (1898) amb cromolitografies i paper de baixes qualitats... però això ja forma part d’un futur apunt.

De les Academias ja en vam parlar abastament en un anterior apunt i, sense cap mena de dubte, tingué el seu èxit malgrat que la difusió fos restringida a causa de la temàtica, que era molt al límit d’allò que podia ser publicat legalment. La prova d’això és que posteriorment Joan Aleu intentà fer una segona versió d’acadèmies que probablement no s’arribà a publicar. Joan Aleu mateix, però, publicà el 1882 l’esmentat àlbum La vida alegre, semblant a la Historia de una mujer, amb una estètica filial del mestre tan marcada que vàries vegades els experts l’han atribuïda erròniament a Eusebi Planas. Aquest àlbum, sense cap mena de dubte, devia voler aprofitar l’èxit de les sèries que hem comentat, incidint una vegada més en la història de la noia perduda que ja hem comentat.

Aquest cúmul de grans publicacions cromolitogràfiques en els primers anys de la dècada dels vuitanta del s. XIX, però, contrasten amb la sequera productiva que a partir d’aquest moment d’èxit patiria Eusebi Planas. Si observem el llistat de llibres il·lustrats per Eusebi Planas que s’inclou en la biografia escrita per Pilar Vélez (en essència molt vàlida, malgrat que caldria fer-li alguns retocs) veiem que els anys 60 (amb 66 llibres il·lustrats) i 70 (amb 59 llibres il·lustrats) són els de màxima producció bibliogràfica del nostre artista, que contrasten amb la dècada dels 80 (13 llibres il·lustrats), incloent-hi els que hem comentat.

Aquestes dades són sorprenents perquè sempre s’ha considerat, i és així, que aquestes litografies i cromolitografies representen el punt culminant de l’obra d’Eusebi Planas. Llavors, com s’entén que a un artista com ell se li estronquessin els encàrrecs per il·lustrar llibres, justament quan més fama tenia? És un misteri per al qual no tenim respostes concretes i hi podrien haver incidit diverses raons que no són excloents. Per un costat, veiem que la seva cotització devia pujar moltíssim a partir d’aquests àlbums, com hem vist amb la quantitat elevada que cobrà per il·lustrar la Historia de una mujer.

Potser aquesta circumstància econòmica, conjuntament amb el fet que la litografia ja estava més a l’abast d’altres artistes (encara que no amb la qualitat d’Eusebi Planas) que podien oferir preus més competitius, i que en aquest mateix moment començaven altres mètodes de reproducció fotomecànics -més propers a la manera de fer de l’Apel·les Mestres o un Josep Lluís Pellicer, per posar només dos exemples qualitatius- podrien explicar aquest buit d’encàrrecs. A això hem de sumar el fet que la litografia deixava de ser la tècnica reina i que la xilografia de traducció i els dibuixos reproduïts fotomecànicament començaven a prendre un relleu que finalment la fotografia se l’emportaria, fins a consolidar-se com la il·lustració definitiva.

L’altra circumstància podria ser paral·lela al que hem comentat i podria estar vinculada a la seva producció pornogràfica. Salvador Bori en la seva biografia ja insinua que Eusebi Planas tingué problemes amb la policia per aquest tema (que inclogué un registre i confiscació de material eròtic i pornogràfic del seu taller) i la descripció que Raimon Casellas fa del seu taller (i que Pilar Vélez reprodueix) ens ajuda a pensar que potser aquesta tasca clandestina –un cop posada a la llum pública- li passà factura, si és que aquests esdeveniments es van produir precisament a principis dels anys 80, cosa que desconeixem, ja que sabem el fet però no la data. Tot plegat podria explicar que la fama d’Eusebi Planas minvés i que aquelles il·lustracions que feien vendre més novel·les per entregues ara se li haguessin girat en contra i que el sector editorial de la literatura popular li girés l’esquena. No ho sabrem mai, perquè d’això no hi ha cap indici, i les cròniques mortuòries d’Eusebi Planas no comenten en cap moment aquesta mena de detalls, com si això no hagués passat mai.

Coberta i portada l'àlbum pirata argentí de la Historia de una mujer / Exacta cópia fotográfica del magnífico album del célebre dibujante español Eusebio Planas / Buenos Aires / 1880 / Fernando Tort (Fotógrafo)

Malgrat tot això, l'àlbum d'Història de una mujer fou tot un èxit editorial amb dues edicions molt seguides, el que demostra la bona recepció que tingué en el seu moment. Un altre element que demostra aquesta fama és que es va fer una edició que avui en diríem pirata del mateix any de la seva publicació, el 1880. El fotògraf de Buenos Aires d'origen català Ferran Tort va reproduir làmina a làmina tot l'àlbum i el posà a la venda a l'Argentina. Amb una acurada coberta de pell verda gravada i amb motius decoratius d'època romàntica amb la inscripció daurada Album de Planas / F. Tort Fotografo incloia les fotografies però també una portada tipogràfica i les fotografies en albúmina enganxades en cartrons que prèviament han estat tipografiats amb els textos de les làmines originals.

Pàgina de l'àlbum pirata argentí de Ferran Tort editat amb fotografia d'albúmina amb la imatge que va inspirar els cromos d'El Buen Tono de Mèxic

D'aquesta manera, i malgrat que les fotografies siguin de mides més petites, podem llegir perfectament els textos i seguir la història. A l'Anuario bibliográfico de la República Argentina (el que descartaria una edició catalana amb peu d'impremta falsificat) hi consta la publicació d'aquest llibre (un autèntic incunable fotogràfic) amb una petita explicació que diu: las fotografías bastante bien tomadas, son hechas en Buenos Aires. En aquest anuari es comenta que en cuanto a la concepción y dibujo, inmejorable. Hay gracia en todas las escenas, movimiento dramático en el conjunto y siempre belleza en la ejecución. Las múltiples aventuras de una mujer alegre y hermosa están consignadas y fijadas en esas cincuenta páginas con arte y exactitud inimitable. Del seu autor Ferran Tort poca cosa en sabem. Tenim constància que ja estava a l'Argentina el 1869 com a fotògraf i que havia fet algun viatge a Europa a partir del 1884. També hem localitzat a Figueres un fotògraf de cognom Tort a principis del s. XX però no sabem si estava relacionat o no un amb l'altre.

Suposats cromos de la Historia de una mujer editats a Mèxic per la tabaquera El Buen Tono. Les imatges són presses d'internet. La imatge de més de fiar seria la de l'esquerra ja que és més esquemàtica adaptada a l'estètica dels cromos més que la de la dreta que és massa complexa

I per finalitzar, un altre aspecte interessant de la Historia de una mujer és la informació que es troba a Internet respecte al fet què és considerada com el primer còmic mexicà. Segons les dades que se’ns faciliten, la companyia tabaquera El Buen Tono encarregà a Eusebi Planas la realització de 102 cromos (ampliant la història de l’àlbum original amb més escenes) com a promoció per als seus cigars. Malgrat que aquesta informació es troba repetida diverses vegades a internet sense facilitar més dades i que hi ha la reproducció de dos suposats cromos d’aquesta sèrie (de característiques qualitatives prou diferents entre ells), poc sabem del tema. Thelma Chamorro, en la seva monografia sobre els cromos d’El Buen Tono, afirma que no se sap quan fou fundada aquesta companyia, malgrat que les primeres dates fiables són del 1895, quinze anys després de la publicació de l’àlbum de la Història de una mujer i només dos anys abans de la mort de Planas.

A més, malgrat donar moltes informacions sobre els cromos d’aquesta marca, no esmenta aquesta sèrie ni cap vinculació d’Eusebi Planas amb l’empresa. Per això hauríem de deixar en quarantena aquesta informació que tothom repeteix. Hi ha fins i tot alguns llibreters de vell que arriben a afirmar –sense especificar la font- que primer foren els cromos d’El Buen Tono i després l’àlbum cromolitogràfic. L'existència de l'àlbum pirata argentí amb fotografies de dimensions més petites potser va induir a la tabaquera a creure que la història funcionaria en dimensions petites i li encarreguessin a Eusebi Planas una ampliació de la Historia de una mujer amb més cromos litogràfics. Malgrat tot, només són suposicions que caldria anar demostrant a la que trobem els cromos.

L'èxit de l'àlbum va anar lligat a la fama del mateix Eusebi Planas. Fins els anys 30 el seu nom encara era alguna cosa important i per això el Centre Excursionista de Catalunya li va dedicar una exposició i Salvador Bori (seudònim de Jaume Passarell) va escriure el llibre de Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer publicat que es va publicar acabada la Guerra Civil. D'aquest període de principis del s. XX i fins els anys 30 també pertanyen una sèrie de rajoles (20 x 15 cm.) que suposem que devien reproduir tot l'àlbum i de les quals malauradament només en coneixem tres mostres. Aquests elements, conjuntament amb els reculls que existeixen de només làmines de les seves il·lustracions de novel·les per lliurament, ens permeten copsar una mica el que fou un il·lustrador de gran projecció a Catalunya, Espanya i Hispanoamèrica i que actualment passa gairebé desapercebut sinó fos perquè té un carrer dedicat en el barri de Sants.

Rajoles dels 1930' en les que es reproduïen escenes de la Historia de una mujer

En fi, aquest és un apunt molt llarg però crec que Historia de una mujer és una de les obres cabdals de la impremta barcelonina -i fins i tot espanyola- i calia dedicar-li un monogràfic en el qual tinguessin cabuda els múltiples aspectes que hi havia en joc i que ens permeten valorar amb justícia la importància d’aquest projecte editorial. A partir d’ara, parlar d’Eusebi Planas ens ha de ser una mica més fàcil ja que cal destacar la seva gran tasca com el gran renovador de la litografia del s. XIX i de la cromolitografia. Aquestes tècniques, però, minvaren justament quan Eusebi Planas entrà en declini i si ell fou substituït per altres artistes més propers a una estètica modernista aquestes tècniques foren substituïdes per les més modernes dels fotogravats. Un paral·lelisme final molt interessant en un autor també molt interessant que cal reivindicar.

BIBLIOGRAFIA

BORI, SALVADOR. Tres maestros del lapiz de la Barcelona Ochocentista. Padró, Planas, Pellicer. Barcelona, Ediciones Librería Millà, 1945. 

CHAMORRO, THELMA. Imágenes de México. Las historietas de El Buen Tono de Juan B. Urrutia 1909-1912. México, Instituto Mora, 2002

VÉLEZ, PILAR. Eusebi Planas (1833-1897). Il·lustrador de la Barcelona vuitcentista. Barcelona, Curial edicions catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.  

 

Viva octubre! d’Helios Gómez (1934), la novel·la gràfica revolucionària (i II)

A Stéphane Hessel per escriure un pamflet que ha remogut certa paràlisi col·lectiva i ha donat dignitat als Indignats.

Aquest apunt el tenia previst per al setembre ja que farà 65 anys de la mort de l’artista Helios Gómez. Malgrat tot he preferit publicar-lo més aviat com a homenatge al moviment d’Indigneu-vos perquè, encara que afortunadament aquest moviment tingui poc a veure amb els moviments revolucionaris i violents de principis del s. XX si que comparteix una emoció en creure que hi ha un món millor possible. Tant el llibre de Stéphane Hessel com el d’Helios Gómez els podem qualificar de pamfletaris però què voleu que us digui, el pamflet és l’art de dir el màxim amb els mínims elements. Per això els pamflets ens fan ràbia quan són d’ideologies contràries a les nostres i els acusem de ser poc rigorosos i poc explícits. Hem de saber veure les excel·lències d’aquest tipus d’obres ideològiques i plantejar-nos que ha estat un dels motors de la Humanitat. Perquè, quin text ha tingut més repercussió popular: el Manifest Comunista o El Capital?

 

L’altre motiu pel qual l’he volgut publicar avui aquest apunt és perquè en certa manera està relacionat amb l’anterior apunt dedicat a Frans Masereel, un dels artistes que com podrem veure al final va influenciar més a Helios Gómez. Tots dos tenen la qualitat de la força expressiva del tractament del blanc i negre característic de la xilografia però amb unes formes plàstiques que els allunya de la tradició xilogràfica del s. XIX per lligar-la a formes avantguardistes i els fan participar d'aquesta estètica que hem anomenat republicana. Tots dos comparteixen un ideal a seguir però en el cas d’Helios Gómez aquest ideal és revolucionari i radical en els seus plantejaments.

 1 Segons la seva Constitució vigent... Espanya és una República de treballadors... 

Però, qui fou Helios Gómez? Per a mi és un dels personatges que bé valdria ser protagonista d’una pel·lícula o una mini sèrie televisiva. Grosso modo podem dir que va néixer a Sevilla el 1905 i de ben petit treballà a la fàbrica de porcellanes de La Cartuja i ja de ben jove començà la seva militància en sindicats d’esquerres, sobretot anarquistes. En celebrar-se l’Exposición Iberoamericana del 1929 la pressió policial va créixer sobre els ambients esquerranosos i sindicalistes sevillans el que el va induir el 1927 a l’exili parisenc. A París les protestes i disturbis en les que es barrejà arran de l’execució de Sacco i Vanzetti als EUA va fer que França l’expulsés. Això el portà a desplaçar-se vers Brussel·les, Amsterdam, Viena, Moscou o Berlín on es va posar en contacte amb les avantguardes i els moviments artístics compromesos. L’AIT de Berlín li publicà el seu primer treball gràfic, Dias de Ira.

 2. ... de treballadors sense treballa

Infinitat de llars miserables en la ciutat capitalista

En acabar la dictadura de Primo de Ribera el 1930 se n’anà a viure a Barcelona on publicà a la premsa d’esquerres (La Rambla de Cataluña, L’Opinió, La Batalla, L’Hora i a publicacions com Mundo Obrero, Fornal, Combat i Tiempos Nuevos) a més de dedicar-se al disseny de portades de llibres per a les editorials barcelonines Estudios, Lux, Cosmos, Bauzà i Ariel. Passà per diverses militàncies (BOC i PCE) i fou detingut i exiliat de forma contínua tornant finalment a Barcelona la primavera del 1934 on participà activament en la Revolució del 6 d'Octubre de 1934, sent detingut i empresonat al vaixell Uruguay amb en Lluís Companys i la resta de detinguts com intel·lectuals com Pompeu Fabra pels Fets d’Octubre. Sortí el desembre i retornà a Brussel·les on entre finals del 1935 i principis del 1936 publicà l’àlbum que avui analitzarem, ¡¡¡Viva Octubre!!! Dessins sur la revolution Espagnole, editat per l’E.P.I.

 3. legions de pagesos famolencs van a través de les terres feudals en recerca de llur pa

4. Des d'Andalusia a Biscaia, d'Extremadura a Catalunya, jornalers i rabassaires expropien els dominis senyorials

Tornà a Barcelona a principis del 1936 on fundà el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) que fou l’embrió de la futura propaganda política durant la Guerra Civil. El 18 juliol el tornem a trobar a les barricades, on el fotògraf Agustí Centelles el va retratar amb el casc i el fusell a les mans per a aturar l’aixecament militar i feixista. A la guerra tingué una gran activitat bèl·lica (per això la seva producció artística és menor que la d’altres artistes que es quedaren a la rereguarda) passant pels fronts d’Aragó, Guadarrama, Madrid, Mallorca i Andalusia i Catalunya.

 5. Heroicament, en front als fusells de la Guardi Civil, els pagesos defensen llur terra, que és el propi pa i llur llibertat

Com a persona vinculada a la lluita activa va ser nomenat comissari polític però la seva rigidesa dogmàtica li comportà problemes amb els companys d’armes que es saldaren amb dos capitans morts i un intent de linxament per part dels altres soldats fins que fou expulsat del PCE el que el retornà vers l’anarquisme, essent nomenat Delegat de Cultura de la Columna Durruti, amb la que passà a l’exili. Segons el seu amic i dibuixant Josep Bartolí en el frente de Madrid Helios se comportó como un dictador, ordenaba operaciones bajo su propia responsabilidad sin que nadie le autorizara, mandó a gente a la cárcel de Carabanchel por no obedecerle. Desconocía la autoridad de un comisario.

 6. La República burgesa respon amb una matança rera l'altra: Arnedo... Zorita... Casas Viejas...

Després de la guerra vingué l’exili i el pas pels camps de concentració de França i Argèlia. El 1941 a França fundà Liberación Nacional Republicana (LNR) i entrà clandestinament a Espanya on fou detingut i passà tres anys a la presó Model de Barcelona. En sortir el 1948 fundà una Casa de Andalucia a Barcelona -amb un general franquista!- però tornà a ser empresonat fins el 1954 malgrat que hauria d’haver sortit el 1950. En aquest període és quan pintà a la Model la Capella Gitana per indicació del mossèn del presidi, pintures que estan en una situació delicada de conservació. El 1956, amb un cos esgotat per l’activitat política i els exilis i el confinament carcerari morí a Barcelona.

 7. En nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, la gossada vaticana col·labora amb el govern en el restabliment de l'ordre

8. però les masses responen violentament a llurs provocacions posant foc a les "cases de Déu", caus de policies "celestials"

Aquest breu perfil biogràfic ens permet situar la personalitat única d’aquest artista compromès amb les seves idees revolucionàries i disposat a divulgar-les costi el que costi a través de les seves imatges. Aquest àlbum titulat ¡¡Viva octubre!! És potser la seva obra mestra malgrat que anteriorment en publiqués altres. Les seves 24 il·lustracions es passegen críticament per l’Espanya republicana sense estalviar-li cap crítica i denunciant el que per a ell és una República burgesa que atempta sistemàticament contra la classe treballadora. L’obra fou publicada a Brussel·les a principis del 1936 gràcies a la ajuda de l’advocat Jean Fonteyne per a l’EPI (Education par l’Image), associació que tenia com a objectiu l’educació social a través de la imatge amb la reproducció, l’emissió, la distribució i la representació de pel·lícules, fotografies, gravats, llibres i cartells que denunciessin la situació del món proletari.

 9. Tots els seguicis de repressions inquisitorials de l'Espanya Negra han estat ressucitats per la República del 14 d'abril

Exemplar 1/20 del tiratge sobre paper japó i signat per Helios Gómez que sortí en subhasta l'agost del 2011

La publicació de l’àlbum fou molt cuidada i fou publicat com el que és: una obra d’art, de la que se’n feren diverses edicions. Les informacions són contradictòries perquè hom afirma que hi havia el projecte de fer una edició trilingüe, de la que no ens consta enlloc, i per a això prenem com a referència la justificació de tiratges que consten en els àlbums, sobretot el darrer. Així doncs, de la primera edició, en francès, se’n feu un tiratge de 20 exemplars en paper japó i gran foli i signats cada gravat per l’autor. Se’n feren també 120 exemplars (27,5 x 24 cm.) amb paper normal amb justificació signada per l’autor i 2000 exemplars més però de dimensions més reduïdes (23,5 x 19 cm.) i sense numerar, tiratge al que pertany el present exemplar.

HELIOS GÓMEZ !!Visca Octubre¡¡  Barcelona, Imp. Graficos Alba, 1934 (Llibreria Antiquària Farré)

Posteriorment se’n feu una segona edició francesa de 300 exemplars signats. A més se’n va fer un altre tiratge de mil cinc-cents exemplars en català (27,5 x 24 cm.) imprès a Barcelona el 1934 a la Impremta Graficos Alba que protagonitzà una exposició del Museu de Granollers (2005) i de la que se’n publicà un catàleg amb el facsímil i estudis molt interessants. Segons sembla l'activa Fundació Helios Gómez, dirigida pel seu fill Gabriel, el té a la venda per 20 € més despeses de tramesa, el que crec que val molt la pena.

 10. A milers cauen els proletaris assassinats per l'espatlla. La "llei de fugues" és el procediment corrent contra aquells que no se sotmeten...

El tema que hem comentat de les dimensions dels fulls és important perquè a les edicions més grans els gravats queden emmarcats amb un marge blanc pels contorns mentre que en les edicions més reduïdes (com és la present) els gravats queden sagnats a la part superior dreta. A mi personalment m’agrada la modalitat sagnada però això ja és una qüestió de gustos. En les edicions grans, pel que he vist, l’àlbum està relligat amb només una carpeta mentre que en l'edició popular el tiratge té dos forats trepats en el lateral esquerra que serveixen per a l'enquadernació gràcies a un fil vermell que relliga tot l’àlbum. Totes les edicions estaven precedides pel pròleg del crític d’art Jean Cassou d’ideologia d’esquerres, molt conegut a la Bèlgica.

 11. Sota les urpes sangonents del Lerroux traidor i del jesuitic Gil Robles, s'inicien les jornades de l'Octubre ibèric

En la justificació de tiratge consta que les il·lustracions són xilografies però analitzats els gravats certs detalls ens decantem a considerar que foren dibuixos a tinta xinesa (en algun cas podria tractar-se de xilografia) passats a planxa tipogràfica que també aconsegueix uns negres radiants com si d’una xilografia es tractés. També s’afirma que la majoria de les il·lustracions foren realitzades a bord del vaixell presó Uruguay que serví per a tenir detinguts els qui participaren en els Fets d’Octubre del 1934 a Barcelona, entre ells com hem comentat, l’Helios Gómez i el govern de la Generalitat encapçalat per Lluís Companys. Creiem, com creuen també la resta de comentaristes, que si bé és cert que alguna il·lustració es realitzà a bord de l’Uruguay també és cert que no fou la majoria com s’afirma al final de l'àlbum ja que moltes d’aquestes il·lustracions ja foren utilitzades anteriorment entre el 1933 i el 1934 a el Mundo Obrero, La Rambla, L’Opinió, La Batalla...

 12. Les aliances obreres i pageses mobilitzen les masses en una immensa onada insurreccional...

13. Els miners i pagesos d'Astúries escriuen amb llur sang una pàgina heroica i gloriosa de la Revolució espanyola

Sigui com sigui, l’àlbum és un compendi d’imatges que tenen com a fil conductor l’explotació del pagesos i dels proletaris espanyols, els intents de revolta i la repressió vers les classes oprimides. Les il·lustracions no estalvien la rudesa dels esdeveniments ni de l'explotació dels pagesos i els obrers. Així doncs els señoritos andalusos es passegen amb la guardia civil, gran protagonista de les repressions, i els capellans surten disparant des dels campanars segons els tòpics del moment mentre que les masses es mobilitzen pacíficament i violenta per acabar amb aquesta opressió. Com a màxims exponents de l'opressió tenim les imatges de Lerroux i Gil Robles amb el front marcat amb la creu gamada i els senyal dels jesuïtes respectivament marcats en el seu front.

 14. López Ochoa assassina 5.000 treballadors asturians en holocaust a les hienes del capitalisme

Tortures, violacions, morts... són la plasmació gràfica del que motiva al poble a aixecar-se amb armes per a acabar amb la repressió i l'opressió de les classes treballadores. Malgrat que hem inclòs aquest llibre com a novel·la gràfica hem de tenir en compte que tots aquests esdeveniments són ordenats com a flashos  dintre d'un cert ordre cronològic amb les referències als esdeveniments més cruents de l'etapa republicana el que comporta un cert caos de lectura malgrat que la idea revolucionària és la que queda com a element central de l'àlbum, que és el que calia. Recordem que ja hem comentat que algunes il·lustracions foren publicades amb anterioritat i aprofitades per a donar cos a l'àlbum.

 15. La legió estrangera, detritus de la societat burgesa, tortura d'una forma vandàlica els herois proletaris...

16. ... viola i martiritza llurs dones... saqueja i profana les llars obreres...

17. ... i arrenca "confessions" de delictes imaginaris als presoners animada i aplaudida per la premsa catòlica, monàrquica i pseudodemocràtica

18. Doval, el botxí "pacificador", enviat pel govern Lerroux-Gil Robles ha restablert l'ordre!

El títol de ¡¡Viva Octubre!! Dessins sur la Revolution Espagnole aprofita la repercussió mediàtica que tingué entre els ambients esquerranosos d’Europa la Revolució d’Octubre del 1934 principalment a Astúries i Catalunya i la seva conseqüent repressió estatal. El títol a més aprofita la coincidència amb l’Octubre Roig de la Revolució Soviètica i per això aquesta celebració del Viva Octubre. El que resulta curiós és que per a fomentar les vendes de l’àlbum les frases il·lustratives de les il·lustracions en la versió francesa són més moderades que en la versió catalana, publicada ja en ple enfrontament de la Guerra Civil. Això era degut a que aquest àlbum estava destinat a persones esquerranoses però amb cert poder adquisitiu i no es podia fer tant d’èmfasi en consignes més revolucionàries del que podia ser políticament correcte per certes capes socials. Per aquest motiu a sota de cada il·lustració us afegim la versió catalana del text escena.

 19. El proletariat ibèric, després de l'experiència d'octubre, marxa per la via de la insurrecció armada...

Pel que fa a les il·lustracions hem de comentar que segueixen el seu estil característic amb les seves figures anguloses i composicions en diagonals, el que li dona molt dinamisme i que podem observar en les seves portades de llibres. Els contrastos entre els blancs i els negres amb un ombrejat molt contundent ajuden a fer perfectament identificables el seu estil. A més Helios Gómez es mourà en un equilibri molt interessant entre les avantguardes i el realisme d’arrel soviètic. El mateix Ramón J. Sénder va dir que a Helios Gómez le querían hacer pintar en Moscú realismo socialista y aunque pertenecía oficialmente al partido, sin haber leído mucho sobre marxismo ni leninismo, declaraba a voz en grito que ni era realista lo que pintaban alli ni era socialista la vida que propugnaban.

 20. ... estretament unit amb els camperols, vers la presa decisiva del poder, sota la bandera de les aliances obreres i pageses

És interessant pe a comprendre la seva visió del món i de l’art llegir el que el 16 de maig del 1930 a L’Opinió, setmanari socialista escrigué en el seu article l’Element estètic i l’element social en l’art:
El ciment és la cosa que canta amb més força la nova arquitectura, en autonomitzar la línia dreta d’ingerències dèbils i falses. El belga Masereel és qui ha fet sentir millor la injustícia social amb la crueltat del pla blanc i negre. El seu dibuix “pare”, fill, i esperit sense santificar, oneja vertiginós en l’espai menjant-se totes les possibilitats de “grisos”. El “gris” és la negació de ço social autèntic i directe, és la causa “paritària” de la impotència moral i tècnica. Tots els incapacitats de gronxar-se en el buit i arriscar una caiguda mortal per caçar una estrella s’apleguen sota el “gris”.
Si volem donar-vos un art per al demà, de satisfacció espiritual, hem de continuar amb el nostres assegisme –complement de la nostra activitat social com a homes- rescindint de ço “gris” i ço indefinit. Romandre indefinit és fer de l’assaig quelcom sense començament ni fi, com l’anella del Fracàs.
Seguim l’exemple d’aquells que arrisquen la vida per abastar una estela.

 Justificació de tiratge

BIBLIOGRAFIA:

GÓMEZ, GABRIEL i MIGNOT, CAROLINE . Helios Gómez. Visca octubre. El front de l’art. Granollers,  Museu de Granollers, 2005.

GÓMEZ, GABRIEL i MIGNOT, CAROLINE. Helios Gómez. La Revolución gráfica. Barcelona, Associació Catalana d’Investigacions Marxistes, Associació Cultural Helios Gómez..., 2009

MADRIGAL PASCUAL, ARTURO ÁNGEL. Arte y compromiso. España 1917-1936. Madrid, Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo, 2002

 Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació