Meravelles i Picardies (1964-1970) d’Enric Valor, la tradició renovada?

A l’àvia Aurora, mantenidora de la tradició rondallística, capaç de deixar bocabadades les meves filles amb unes històries fantàstiques de la tradició popular, sense necessitat d’explicar-les en una rotllana a l’entorn del foc, sinó a l’hora d’anar a dormir, caminant pel bosc, quan anem amb cotxe...

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir parlar d’Enric Valor fou quan li atorgaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquell moment no sabia res d’Enric Valor i el premi me’l va posar en solfa, jo crec que és a causa de la gran ignorància que la gent del principat tenim, majoritàriament, de la cultura valenciana. Per aquest motiu, i altres, quan hom critica de dalt a baix i sense matisar els premis i els homenatges en general, sempre em sorprèn perquè a mi a vegades em són positius i em permeten conèixer el que no coneixia i, altres vegades, valorar el que coneixia poc o malament. En ocasions, per què negar-ho, certs homenatges i premis m’indignen però això suposo que em passa justament quan la voluntat dels qui atorguen el premi és justament escandalitzar o fer un acte d’afirmació col·lectiva.

En el cas d’Enric Valor m’ha vingut molt de gust retre-li aquest petit homenatge en un apunt estiuenc, tenint en compte que la catosfera estarà encara endormiscada per l’estiu (el temps de vacances sempre és un mal moment per néixer o per morir) però que crec que val la pena engegar-lo per commemorar els 100 anys del naixement d’aquest escriptor alacantí que tant va fer per la llengua comuna. No entraré a fer un perfil biogràfic, perquè ja hi ha prou apunts que ho faran, sinó a fer una reflexió sobre la seva obra a partir dels seus dos volums de Meravelles i Picardies que va publicar l’editorial L’Estel de València, el 1964 i el 1970.

La reflexió bibliòfila acaba aviat, perquè l’Enric Valor no va gaudir de cap edició monumental ni tampoc de luxe. Com la majoria dels autors va anar publicant per a uns lectors normals, sense cap mena de pretensió més enllà de l’obra escrita rigorosa i generosa. Però, alerta -i aquí és on vull incidir en els dos volums que va publicar l’editorial valenciana L’Estel, integrats en una de les seves col·leccions, la sèrie blava. L’Estel va partir d’un disseny unificador de les cobertes en sèries classificades per colors (blau, vermell, taronja...). Tots els llibres tenien un mateix tipus de coberta, d’una elegància minimalista bastant sorprenent. Una coberta monocrom –anvers, revers i llom- trencada només per un rectangle blanc, com una mena de faixa curta, que en el llom du el nom de l’autor del llibre, i té un petit òvul blanc a la part superior de la portada amb un dibuix tipus xilografia d’una noia llegint a la llum d’un estel que resulta un complement perfecte per trencar la força del color intens de la coberta.

Un títol senzill, però ben organitzat, al costat del petit rectangle blanc i una tipografia correcta per a una lectura agradable acaben d’arrodonir uns llibres com aquests de l’Enric Valor. La senzillesa és precisament el que dóna coherència al disseny de cobertes d’aquesta editorial. En certa manera aquest apunt també vol ser un petit homenatge a totes les editorials que han vetllat per una estètica acurada en fer els seus llibres i han mimat els mínims detalls per tal de fer agradables uns productes més aviat modestos, destinats al màxim de gent.

A més, ambdós volums venen il·lustrats. Del primer volum, encara que no consti en els crèdits editorials, s’encarregà l’artista alcoià Ramon Castañer amb unes il·lustracions, signades, molt professionals que denoten ofici d’artista, un ofici que li permet crear un moviment i unes perspectives que donen un gran dinamisme a les imatges. A més el traç és ràpid, gairebé d’esbós, el que li afegeix un toc d’improvisació que, sobretot en els paisatges alacantins (coneguts perfectament per l’escriptor i per l’artista) de l’encapçalament de cada una de les rondalles, ens mostra d’un cop d’ull com és l’escenari per on transcorrerà la història. En el segon volum, tal com especifica el peu d’impremta inicial, les il·lustracions van ser encarregades a Viñes Pérez, de qui no coneixem cap altre treball, però la manca de professionalitat és evident, ja que les il·lustracions tenen un cert regust naïf però no intencionat sinó més aviat causat per manca de destresa, al meu entendre excessiu per a unes històries populars que no necessiten reforçar aquest caire popular de manera artificial, ja que són plenament autèntiques.

Sobre el contingut dels llibres, és a dir, sobre l’obra d’Enric Valor, hem de dir que és una feina de recopilació de rondalles populars valencianes (sobretot de la zona d’Alacant) i fixades en paper. Ras i curt és això, però en el rerefons de la qüestió hi ha molta més teca. Quan Enric Valor comença a recopilar aquestes rondalles segueix l’exemple de Mn. Antoni Maria Alcover qui amb el pseudònim de Jordi des Racó i des del 1880 havia recollit bona part del llegat de tradició oral mallorquina. També segueix la tradició de la qual Joan Amades havia estat una peça clau entre molts d’altres recopiladors del s. XIX i principis del s. XX.

Aquests precedents però no es trobaven al País Valencià, llevat de comptades i meritòries excepcions, i aquesta mancança és el que va motivar que Enric Valor es llencés a recaptar les rondalles pels pobles per poder-les fixar. Recordem que aquest és un dels processos més delicats, ja que si bé és cert que se salva la cultura oral, també és cert que en queda recollida només una versió de les diverses que hi poden haver. Una vegada la història ha estat fixada aquesta serà la versió que s’imposarà sobre la resta. A més, quan hom recull la tradició oral també fa una tria d’històries i d’elements interiors de les mateixes històries que són el que traspassa a la cultura escrita.

Aquí hi hauria un debat d’allò més llarg amb detractors i defensors. El fet és que si el recull no es fa científicament, recollint totes les versions d’una història i recollint sistemàticament totes les històries es perd patrimoni. Però la pregunta és: si Mn. Alcover, Joan Amades i Enric Valor (per posar només els exemples esmentats) no haguessin recollit aquestes rondalles, avui ens podríem permetre el luxe d’analitzar-les científicament quan la majoria ja haurien desaparegut? En certa manera, quan Enric Valor fa els seus reculls, que inicia l’any 1950, respecte del que s’ha fet a Mallorca i Catalunya i a la resta d’Europa ja fa tard, i aquí hi ha un dels seus mèrits, d’haver estat prou àgil per fossilitzar una tradició oral que el món escrit, la ràdio i després la televisió ha gairebé dinamitat.

L’altre mèrit d’Enric Valor és com ha passat aquestes rondalles de la tradició oral a la cultura escrita. És tot un espectacle intel·lectual copsar el registre lingüístic que ha utilitzat per poder transmetre les sensacions que segur va rebre dels seus informants. No sóc lingüista i aquesta valoració cal posar-la en quarantena venint de mi però crec que els girs, les expressions, el lèxic... que utilitza són d’una gran riquesa sense caure en cap moment en una artificiositat de catàleg, a la qual podria haver estat temptat de caure en fer una reconstrucció arqueològica. Dota les històries d’un lèxic equilibrat i ric, suggestiu, amb un text plegat de dites populars que ajuden a refermar l’autenticitat del que explica.

Sobre les històries només us diré que formen part del nostre patrimoni fantàstic. Com amb les rondalles d’arreu del món els éssers fantàstics, els sants i els dimonis, que formen part d’aquest patrimoni de l’imaginari col·lectiu, són els protagonistes d’unes rondalles que devien deixar bocabadats a xiquets i xiquetes. A vegades em molesta que tinguin èxit les històries i tradicions (si, ja ho sé, ha ho dit altres vegades i potser em faig pesat...) de fora per sobre de les nostres, per l’única raó que tenen al darrera uns mitjans de comunicació més forts que els nostres. No per qualitat, sinó per pressió externa. I deixeu-m’ho dir com ho diu Enric Valor mateix parlant de l’Albarder de Cocentaina que li agradaven més les forasteres que les socarrades: Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles. En fi, alguna vegada ens hauríem de mirar l’autoestima col·lectiva i defensar una mica més el nostre patrimoni col·lectiu, abans de d’acceptar a ulls clucs el que les multinacionals ens venen...

Però permeteu-me reproduir-vos les paraules que M. Sanchis Guarner va escriure per al pròleg del segon volum, perquè el que jo pogués dir seria repetició o senzillament afusellament intel·lectual, per la qual cosa és millor llegir la versió original... Després de fer una petita introducció a les rondalles i al folklorisme, i a històries comunes des de l’Índia a Finlàndia passant per Mallorca... ens diu que tal universalisme, però no és obstacle perquè les rondalles continuen sent una de les millors mostres d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, adés ampliats, adés mutilats, reformats sempre en la seua transmissió oral –i a vegades intensament- per tal d’adaptar-los a la manera de sentir i de pensar de cada comunitat.

Enric Valor és segurament el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.

Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts. Potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem. Llegiu aquestes rondalles, valencians, i feu-les llegir als vostres fills: són una autèntica delícia, tant objectivament com subjectiva, i comunitàriament com individual. I podeu, com a remat, emprar una de les formules tradicionals:

“Xibilim, xibilam,
la rondalla s’ha acabat.
De la ximenera se’n va el gat
i el fum se n’ix pel forat.
Si la rondalla vos agrada
una gerreta de mel al qui l’ha contada
i una altra al qui l’ha escoltada;
i si no vos agrada
tireu-la dalt la teulada”

Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt blocaire a Enric Valor en la commemoració del centenari del seu naixement