dilluns, 22 d’agost de 2011

Meravelles i Picardies (1964-1970) d’Enric Valor, la tradició renovada?

A l’àvia Aurora, mantenidora de la tradició rondallística, capaç de deixar bocabadades les meves filles amb unes històries fantàstiques de la tradició popular, sense necessitat d’explicar-les en una rotllana a l’entorn del foc, sinó a l’hora d’anar a dormir, caminant pel bosc, quan anem amb cotxe...

Haig de reconèixer que la primera vegada que vaig sentir parlar d’Enric Valor fou quan li atorgaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Fins aquell moment no sabia res d’Enric Valor i el premi me’l va posar en solfa, jo crec que és a causa de la gran ignorància que la gent del principat tenim, majoritàriament, de la cultura valenciana. Per aquest motiu, i altres, quan hom critica de dalt a baix i sense matisar els premis i els homenatges en general, sempre em sorprèn perquè a mi a vegades em són positius i em permeten conèixer el que no coneixia i, altres vegades, valorar el que coneixia poc o malament. En ocasions, per què negar-ho, certs homenatges i premis m’indignen però això suposo que em passa justament quan la voluntat dels qui atorguen el premi és justament escandalitzar o fer un acte d’afirmació col·lectiva.


En el cas d’Enric Valor m’ha vingut molt de gust retre-li aquest petit homenatge en un apunt estiuenc, tenint en compte que la catosfera estarà encara endormiscada per l’estiu (el temps de vacances sempre és un mal moment per néixer o per morir) però que crec que val la pena engegar-lo per commemorar els 100 anys del naixement d’aquest escriptor alacantí que tant va fer per la llengua comuna. No entraré a fer un perfil biogràfic, perquè ja hi ha prou apunts que ho faran, sinó a fer una reflexió sobre la seva obra a partir dels seus dos volums de Meravelles i Picardies que va publicar l’editorial L’Estel de València, el 1964 i el 1970.


La reflexió bibliòfila acaba aviat, perquè l’Enric Valor no va gaudir de cap edició monumental ni tampoc de luxe. Com la majoria dels autors va anar publicant per a uns lectors normals, sense cap mena de pretensió més enllà de l’obra escrita rigorosa i generosa. Però, alerta -i aquí és on vull incidir en els dos volums que va publicar l’editorial valenciana L’Estel, integrats en una de les seves col·leccions, la sèrie blava. L’Estel va partir d’un disseny unificador de les cobertes en sèries classificades per colors (blau, vermell, taronja...). Tots els llibres tenien un mateix tipus de coberta, d’una elegància minimalista bastant sorprenent. Una coberta monocrom –anvers, revers i llom- trencada només per un rectangle blanc, com una mena de faixa curta, que en el llom du el nom de l’autor del llibre, i té un petit òvul blanc a la part superior de la portada amb un dibuix tipus xilografia d’una noia llegint a la llum d’un estel que resulta un complement perfecte per trencar la força del color intens de la coberta.


Un títol senzill, però ben organitzat, al costat del petit rectangle blanc i una tipografia correcta per a una lectura agradable acaben d’arrodonir uns llibres com aquests de l’Enric Valor. La senzillesa és precisament el que dóna coherència al disseny de cobertes d’aquesta editorial. En certa manera aquest apunt també vol ser un petit homenatge a totes les editorials que han vetllat per una estètica acurada en fer els seus llibres i han mimat els mínims detalls per tal de fer agradables uns productes més aviat modestos, destinats al màxim de gent.


A més, ambdós volums venen il·lustrats. Del primer volum, encara que no consti en els crèdits editorials, s’encarregà l’artista alcoià Ramon Castañer amb unes il·lustracions, signades, molt professionals que denoten ofici d’artista, un ofici que li permet crear un moviment i unes perspectives que donen un gran dinamisme a les imatges. A més el traç és ràpid, gairebé d’esbós, el que li afegeix un toc d’improvisació que, sobretot en els paisatges alacantins (coneguts perfectament per l’escriptor i per l’artista) de l’encapçalament de cada una de les rondalles, ens mostra d’un cop d’ull com és l’escenari per on transcorrerà la història. En el segon volum, tal com especifica el peu d’impremta inicial, les il·lustracions van ser encarregades a Viñes Pérez, de qui no coneixem cap altre treball, però la manca de professionalitat és evident, ja que les il·lustracions tenen un cert regust naïf però no intencionat sinó més aviat causat per manca de destresa, al meu entendre excessiu per a unes històries populars que no necessiten reforçar aquest caire popular de manera artificial, ja que són plenament autèntiques.



Sobre el contingut dels llibres, és a dir, sobre l’obra d’Enric Valor, hem de dir que és una feina de recopilació de rondalles populars valencianes (sobretot de la zona d’Alacant) i fixades en paper. Ras i curt és això, però en el rerefons de la qüestió hi ha molta més teca. Quan Enric Valor comença a recopilar aquestes rondalles segueix l’exemple de Mn. Antoni Maria Alcover qui amb el pseudònim de Jordi des Racó i des del 1880 havia recollit bona part del llegat de tradició oral mallorquina. També segueix la tradició de la qual Joan Amades havia estat una peça clau entre molts d’altres recopiladors del s. XIX i principis del s. XX.


Aquests precedents però no es trobaven al País Valencià, llevat de comptades i meritòries excepcions, i aquesta mancança és el que va motivar que Enric Valor es llencés a recaptar les rondalles pels pobles per poder-les fixar. Recordem que aquest és un dels processos més delicats, ja que si bé és cert que se salva la cultura oral, també és cert que en queda recollida només una versió de les diverses que hi poden haver. Una vegada la història ha estat fixada aquesta serà la versió que s’imposarà sobre la resta. A més, quan hom recull la tradició oral també fa una tria d’històries i d’elements interiors de les mateixes històries que són el que traspassa a la cultura escrita.


Aquí hi hauria un debat d’allò més llarg amb detractors i defensors. El fet és que si el recull no es fa científicament, recollint totes les versions d’una història i recollint sistemàticament totes les històries es perd patrimoni. Però la pregunta és: si Mn. Alcover, Joan Amades i Enric Valor (per posar només els exemples esmentats) no haguessin recollit aquestes rondalles, avui ens podríem permetre el luxe d’analitzar-les científicament quan la majoria ja haurien desaparegut? En certa manera, quan Enric Valor fa els seus reculls, que inicia l’any 1950, respecte del que s’ha fet a Mallorca i Catalunya i a la resta d’Europa ja fa tard, i aquí hi ha un dels seus mèrits, d’haver estat prou àgil per fossilitzar una tradició oral que el món escrit, la ràdio i després la televisió ha gairebé dinamitat.


L’altre mèrit d’Enric Valor és com ha passat aquestes rondalles de la tradició oral a la cultura escrita. És tot un espectacle intel·lectual copsar el registre lingüístic que ha utilitzat per poder transmetre les sensacions que segur va rebre dels seus informants. No sóc lingüista i aquesta valoració cal posar-la en quarantena venint de mi però crec que els girs, les expressions, el lèxic... que utilitza són d’una gran riquesa sense caure en cap moment en una artificiositat de catàleg, a la qual podria haver estat temptat de caure en fer una reconstrucció arqueològica. Dota les històries d’un lèxic equilibrat i ric, suggestiu, amb un text plegat de dites populars que ajuden a refermar l’autenticitat del que explica.


Sobre les històries només us diré que formen part del nostre patrimoni fantàstic. Com amb les rondalles d’arreu del món els éssers fantàstics, els sants i els dimonis, que formen part d’aquest patrimoni de l’imaginari col·lectiu, són els protagonistes d’unes rondalles que devien deixar bocabadats a xiquets i xiquetes. A vegades em molesta que tinguin èxit les històries i tradicions (si, ja ho sé, ha ho dit altres vegades i potser em faig pesat...) de fora per sobre de les nostres, per l’única raó que tenen al darrera uns mitjans de comunicació més forts que els nostres. No per qualitat, sinó per pressió externa. I deixeu-m’ho dir com ho diu Enric Valor mateix parlant de l’Albarder de Cocentaina que li agradaven més les forasteres que les socarrades: Ell era d’aqueixos que creuen que el sant de més lluny fa més miracles. En fi, alguna vegada ens hauríem de mirar l’autoestima col·lectiva i defensar una mica més el nostre patrimoni col·lectiu, abans de d’acceptar a ulls clucs el que les multinacionals ens venen...


Però permeteu-me reproduir-vos les paraules que M. Sanchis Guarner va escriure per al pròleg del segon volum, perquè el que jo pogués dir seria repetició o senzillament afusellament intel·lectual, per la qual cosa és millor llegir la versió original... Després de fer una petita introducció a les rondalles i al folklorisme, i a històries comunes des de l’Índia a Finlàndia passant per Mallorca... ens diu que tal universalisme, però no és obstacle perquè les rondalles continuen sent una de les millors mostres d’autoctonia. De fet poques coses revelen millor l’ànima d’un poble que les seues rondalles, aquestes refoses nacionals de contes universals, adés ampliats, adés mutilats, reformats sempre en la seua transmissió oral –i a vegades intensament- per tal d’adaptar-los a la manera de sentir i de pensar de cada comunitat.

Enric Valor és segurament el prosista valencià actual més fresc, sucós, ric i acolorit, que contribueix a l’esplendor de l’idioma amb una exuberant aportació de les comarques meridionals, tan passives i menystingudes.

Els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts. Potser el valoraran més les generacions esdevenidores si és que germina la llavor valencianista que ara escampem. Llegiu aquestes rondalles, valencians, i feu-les llegir als vostres fills: són una autèntica delícia, tant objectivament com subjectiva, i comunitàriament com individual. I podeu, com a remat, emprar una de les formules tradicionals:

“Xibilim, xibilam,
la rondalla s’ha acabat.
De la ximenera se’n va el gat
i el fum se n’ix pel forat.
Si la rondalla vos agrada
una gerreta de mel al qui l’ha contada
i una altra al qui l’ha escoltada;
i si no vos agrada
tireu-la dalt la teulada”

Aquest apunt participa de l'homenatge conjunt blocaire a Enric Valor en la commemoració del centenari del seu naixement

21 comentaris:

  1. Excel·lent apunt.
    Aquest homenatge blogaire també està servint per descobrir-nos a molts la gran obra d'Enric Valor.

    ResponSuprimeix
  2. Sort que és un apunt de vacances, Galderich!

    No posis en quarantena el valor lingüístic de les rondalles de Valor: El té i molt!

    Has tocat tantes tecles i tan ben tocades! Curiosament esmentes Sanchis Guarner, en un pròleg i aquest any també és el centenari del seu naixement: eren coetanis.

    ResponSuprimeix
  3. Segueixo sense comprendre perquè un blog com aquest no ocupa els primers llocs dels premis blogaires que ara es belluguen. Però crec que al final em resignaré.
    En tot cas, sí que et proposo una variant: perquè no proves d'editar-ne en paper una part? EL model que va seguir el Pàmies podria ser una idea. En el teu cas, jo sí que hi posaria uns quants euros.

    ResponSuprimeix
  4. Molt acurat com sempre. Només tinc a dir una cosa sobre la qüestió de si les rondalles i altres narracions populars s'haguessin perdut o no.
    Jo penso que en moment que recull quelcom que pertany a la tradició oral t'hi trobes diferents versions i el que fas a banda de conservar és establir un model estàndard.
    PEr exemple, si ens remontem al S.I aNE. i prensem en Ovidi, és molt probalbe que les llegendes "Les Metamorfosis" s'haguesin perdut de no ser per ell i altres escriptors. Però tmabé és segur que hi debia haber més versions, però ell les va sintetizar totes.

    ResponSuprimeix
  5. Mc Abeu,
    Jo una de les virtuts que els trobo als homenatges és que s'hi suma gent molt diferent que diu coses molt diferents.
    I sempre acabes sabent més del que sabies... com quan redactes un apunt!

    ResponSuprimeix
  6. Sparèmies,
    El pròleg de Sanchis Guarner és d'un lucidesa que vaig estar a punt de no fer res i transcriure només el que ell va escriure. Molt recomanable!
    Però estava de vacances amb una mica de temps i vaig dir-me: "vinga, fes alguna cosa i no hi posis tanta barra..."

    ResponSuprimeix
  7. El tema de les rondalles i la transmissió oral en el seu pas a la cultura escrita sempre és polèmic, també hi pesa el tema de la moralitat, en el present reconvertida en allò que és o no és políticament correcte. Però vaja, val més que estiguin recollides que no pas que no hi estiguin i es perdin, a mi m'encanten, amb tots els seus condicionants i limitacions al convertir-se en 'cultura oficial i escrita'.

    En el fons és la mateixa servitud que té la normalització i estandardització quan es fa 'oficial' una cosa tan viva com la llengua.

    ResponSuprimeix
  8. Lluís,
    Aquest bloc et compta com uns dels seguidors d'honor però malgrat que tingui molts seguidors aquests són pocs com per anar a concursos i resultar ser mediàtic. Així doncs, ho deixarem com estem que tampoc calen massa medalles, que això no es fa per lluir res sinó "perquè vull!", com diria l'Ovidi.

    ResponSuprimeix
  9. Eduard,
    Ostres, t'imagines que no haguessin sobreviscut ni els textos clàssics ni els de la religió jueva a les sotragades de la Història i que per exemple haguessin triomfat els perses?
    Com seriem?
    Quina tradició tindríem? Potser la culpa de no saber com seríem és perquè es varen carregar als perses... en fi, un embolic!

    ResponSuprimeix
  10. Júlia,
    Molt bo això de la normalització lingüística com a paral·lelisme. Malgrat tot, sinó hi hagués una certa estandardització de la llengua acabaríem escrivint el català com es feia abans de les normes...
    I ens trobem una altra vegada amb la figura d'un Enric Valor que intenta fer equilibris (i com els fa!) per ser genuí i alhora participar d'unes normes d'una mateixa llengua.
    Genialitat? I honestedat!

    ResponSuprimeix
  11. Excel·lent apunt, Galderich!, però si bé estic bastant d'acord, tal i com suggereixes tot just començar-lo, que hi ha una majoritària ignorància per part de la gent del Principat envers la cultura valenciana, ja no puc estar tan d'acord amb tu quan, al final, dius que “els valencians actuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País”, ja que des que el valencià és present a l'escola, Enric Valor hi ha estat sempre present, amb les "Rondalles..." per als més menuts, i amb l'excel·lent obra narrativa als Instituts, i d'aquí vénen els esforços dels Fonts-de-Mora de torn per posar tota mena de traves perquè el valencià continuï sent considerada una llengua vulgar i insuficient “per a ofrenar noves glòries a Espanya”.

    ResponSuprimeix
  12. En totes les llengües i formes diferents d'una llengua trobar l'equilibri entre la necessitat d'un estàndard i el respecte a la diversitat sempre és i ha estat un problema impossible de resoldre, crec que quan més 'oberta' sigui la tendència, millor.

    Pel que fa al que diu Assur hi estic molt d'acord, els sectors 'blaveros' com en deien abans són forts i visibles però els 'altres' són resistents i existents, i potser més lluitadors que nosaltres, cosa que en una visita turística no es percep.

    Quan treballava a l'escola vaig anar a unes jornades de renovació pedagògica a Gandia on i em va sorprendre molt la força de la gent d'allà, tot i que sembla en ocasions que han d'estar mig 'amagats', fins i tot en molts aspectes polítics i lingüístics eren molt més radicals que els mestres catalans.

    El que hi ha és un gran desconeixement mutu que, al meu entendre, s'ha agreujat amb els anys. Pel que fa a les distribucions de llibres i publicacions, ja costa donar a conèixer les de Catalunya si no són dels grans grups... sempre ens quedaran els blogs, la xarxa i tot això. I les llibreries virtuals.

    ResponSuprimeix
  13. Assur,
    Molt ben observat. Passo a matissar el que dic que no és res més que una prova de l'allunyats que estem a dalt del que passa realment al País Valencià.
    La propaganda que ens arriba ens fa caure en els tòpics.

    ResponSuprimeix
  14. Júlia,
    Precisament un homenatge com aquest, que malgrat ser agost déu ni do de la participació, és important que es faci i es tiri endavant per a conèixer-nos millor.
    És interessant veure com si els canals de comunicació estan ocupats pels grans interessos els blocs, i sobretot internet, poden ajudar a trencar aquesta dinàmica. Malgrat tot tinguem en compte que també internet pot fer la mateixa força en sentit contrari!

    ResponSuprimeix
  15. Assur,
    Per cert, ara anava a matissar la frase de que els "valencians actuals no s'han adonat del gran servei que Enric Valor reta al País..." i no ho puc fer perquè forma part del pròleg que Sanchis Guarner va escriure el 1970.
    Malgrat tot, a vegades és cert que des de Catalunya no entenem la feina que com diu la Júlia es fa al País Valencià malgrat tots els problemes que hi ha. Per això no m'estranyava que el comentari fos meu...

    ResponSuprimeix
  16. Galderich.

    Me parece muy bueno que menciones el lado positivo de los homenajes, sobre todo cuando causan apuntes que nos permiten saber de figuras que no son universalmente conocidas.

    Creo que se entiende de manera más profunda a un pueblo, leyendo uno de sus libros de cuentos, que uno de su historia.

    Como siempre una magnífica entrada

    ResponSuprimeix
  17. Marco Fabrizio,
    Las leyendas son la base del imaginario de un pueblo, y por esto es importante tenerlo presente.

    ResponSuprimeix
  18. Galderich, el Lluís té raó i tu no. Tant se val quina sigui la teva intenció perquè el valor és en el seu contingut. Segurament, el Piscolabis és un bloc que no invita a compartir "amistat" i "camaraderia", sinó que demana una lectura atenta i coneixement, cosa difícil de compartir. La comunitat blocaire es mou per empatia, d'aquí que el ressò sigui menys significatiu.

    En tot cas, bo, com sempre, el teu apunt perquè toca una part d'allò universal que compartim tots els humans: la memòria compartida. Els elements dels contes i de les rondalles són universals, com ho és Shakespeare (entre uns pocs). El poc èxit (difusió) es deu més al caràcter dels pobles que al valor de les històries. En això el món anglogermànic ens passa la mà per la cara.

    ResponSuprimeix
  19. Moltes gràcies per participar en l'homenatge a Enric Valor! Salutacions!

    ResponSuprimeix
  20. Enric,
    Quin millor premi que hagi dues, tres, quatre... persones que es llegeixen atentament cada apunt. A més d'aquests uns quants més que consulten els diversos apunts per treure informació per saber què perquè no deixen cap comentari. Amb això ja estic més que pagat!
    Sobre les històries compartides això és així. Amor, odi, valentia, por, vida i mort... i ja està!

    ResponSuprimeix
  21. 1entretants,
    Gràcies a vosaltres pel trasbals i la feina feta.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols