dimarts, 1 de novembre de 2011

Modo expedit, y practich de ajudar á morir (1756) de Josep Hibern, una manera diferent d’afrontar la mort


Per Tots Sants, vigília de Difunts, acostumo a dedicar un apunt a la mort. Sóc de costums fixes i poc variables (encara que adaptables) i enguany torno a la mateixa temàtica, com si d’un ritual es tractés, perquè ja ho és. Steve Jobs, en el seu famós discurs de graduació a la Universitat de Standford, comentant l’experiència de quan li van detectar un tumor al pàncrees comentava que veure la mort en primera persona li havia fet adonar-se que allò que abans era una presència intel·lectual passava a ser una experiència tangible. Sortosament per a mi, aquests apunts de Tots Sants són una intel·lectualització de la mort perquè, malgrat que l’he viscuda de ben a prop en essers estimats com tothom que tingui una certa edat, mai no l’he experimentat en primera persona, naturalment.


Després de la secularització de la societat occidental la manera d’enfrontar-se a la mort ha canviat, malgrat que això depèn de la família de cadascú en major o menor mesura. La tecnificació de la medicina -que ens condemna a morir a l’hospital en comptes del nostre llit-, el veure la mort com una cosa anormal que s’amaga als petits, la no creença en el més enllà... han trastocat el ritual mortuori que havia quedat prefixat durant segles. Les cerimònies de comiat d’un difunt, bé siguin religioses o laiques, s’han transformat i hi regna certa desorientació del que s’ha de fer en cada moment. Ni els familiars mateix tenen clar si han posar-hi música (des del cant dels ocells fins a l’himne blaugrana...) o no, si han de fer recordatori, si han d’acomiadar el dol...


No voldria que aquest apunt s’entengués com una apologia a les formes antigues marcades per la tradició i les creences religioses cristianes perquè no és el cas. Arran del llibret d’avui, però, observem com fa només un cert temps hom afrontava la mort des del llit de casa, acompanyat de la família, amics i el mossèn si s’esqueia. El títol del llibre en resumeix a la perfecció el contingut: Modo expedit, y practich de ajudar á be morir, teixit de breus, y diferents Actes, Afectes, y Oracions Jaculatorias. Ab dotse Advertencias molt importants pera Exercici, y Ministeri tan Sant, y Meritori; (mirias be lo Prolec) y á la fi del Llibret, ab la Recomendació de la Anima, y ab lo Respons per la Anima del Moribundo, luego ques mort. El llibret (10 x 7 cm) fou imprès a Girona per Narcís Oliva, segurament el 1756, que podeu llegir en línia.

Facsímil de l'incunable l'Art de bé morir editat a Saragossa per Pau Hurus el 1493

Aquests manuals per ajudar o acompanyar a algú a morir-se són molt antics i a Catalunya arrenquen de Francesc Eiximenis -en ple s. XIV- i enllacen amb un dels primers incunables en català amb il·lustracions, com és l’Art de bé morir, imprès a Saragossa per l’alemany Pau Hurus el 1493. Aquesta tradició literària d’origen medieval respon a la necessitat d’allunyar el dimoni -que pot temptar el moribund a dubtar de Déu en el darrer moment- i empènyer-lo a la condemnació malgrat tot el que hagi pogut fer de bo al llarg d’una vida pietosa, ja que se n’aniria a n’orris si defallís en el darrer instant. De la mateixa manera, algú que hagués estat allunyat de Déu durant la seva vida, podria convertir-se en el darrer instant, penedint-se dels seus pecats i aconseguir la salvació –com explica la paràbola del fill pròdig- i aquesta seria una de les missions del qui s’encarregués d’ajudar a ben morir amb el suport del llibret.


Aquestes precaucions al voltant de la mort estaven justificades per la creença cristiana que fins al darrer moment podem guanyar o perdre la nostra plaça al Paradís i per aquest motiu sempre hem d’estar alerta, perquè no se sap quina una en pensa el diable, però en canvi mai no és tard per al penediment. Aquest tipus de literatura devota tingué cert predicament a través de parts concretes d’alguns devocionaris o, com és aquest cas, en petits manuals de butxaca per a ser utilitzats en els moments concrets a què estaven destinats. Aquest llibret tingué unes vuit edicions entre el 1756 (que és quan s’aprovà eclesiàsticament el text) i el 1820, imprès a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. A la darrera ciutat l’autor explicava filosofia a l’Estudi General, després d’haver passat per la Universitat de Cervera.


Aquest tipus de llibrets eren de divulgació molt popular i per això són escrits en català -per tal que la gent del poble, que és qui els havia de fer servir, els entengués. Clar i català perquè amb la mort no s’hi juga i cal seguir al peu de la lletra el ritual. Per això les primeres edicions són molt bàsiques, sense sofisticacions estètiques, i fins i tot el nostre exemplar i se suposa que la resta de l’edició té un defecte d’impressió com s’observa pel fet que les línies estiguin inclinades respecte als marges dels fulls. Les úniques decoracions que l’impressor es va permetre van ser un petit gravat d’una crucifixió (Jesucrist va morir per nosaltres i per això la mort per a nosaltres –pobres mortals- no és res més que una rememoració del seu patiment) i unes quantes decoracions tipogràfiques al principi i al final dels capítols.


Per a nosaltres més important que el contingut principal del llibre -que es compon d’un seguit de pregàries- és el pròleg perquè conté les indicacions o advertències d’ús del llibret i del moment de donar suport al moribund -i aquí és on podem observar com es vivia la mort en el segle XVIII. Així doncs ens diu que no sempre ha de estar dient, y parlant al malalt, perquè nol cansia, y molesti; ni tardia tant temps à dir, que lo malalt tinga lloch de quedar ociós y descuydát en lo que tant li importa, com es lo salvarse. També ens diu que no es menester alçar la veu, com hofan alguns, que criden y se cansan, y cansan al malalt, com si lo ajudar á Be morir fos predicár un Sermó de Quaresma; sino es, que la necessitat ho demania; com es ara, si lo malalt es dur de orella, ò si se dubta si ou, ò no ou, ò si està en sas ultimas agonias; que entonces si que ha de cridar, y alçár be la veu, no arrimát á la orella com se fá, quant lo malat te lo oído perfet: sino sobre lo cap en dretxura del Craneo, ò Cervell, perque de aqueix modo lo malalt ohirá millor lo que se li diu...


També és interessant constatar que l’habitació del moribund es devia omplir de gent de tota mena, ja que adverteix que quant lo Malalt estiga molt perilós, no permetia que en son aposento se tingan conversacions inutils, perque al malalt li serveixen mes de dany, que de profit, distraentlo de las cosas espirituals, y concernents per la salvació de sa Anima, y en aixó mes que los homens hi cauhen las donas, com á mes flacas, y debils de judici, ja desde sos principis. Llegint això es pot ben imaginar el moribund envoltat de gent, pendent del moment en que fes el darrer alè, com si d’un espectacle es tractés. Com veiem aprofita, també, de fer un comentari contrari a les dones –amb un dels estereotips clàssics que remarca les dones com a massa parladores i mancades d’enteniment -, seguint aquí també ben de prop Mossèn Eiximenis i en general un gènere literari medieval ben particular que fou la literatura misògina.

 

Hi ha altres elements que ens permetrien copsar com era la societat del moment però no allargarem més aquest apunt i acabarem amb el curiós exlibris manuscrit que trobem al final del llibre. El seu propietari ens deixà escrit (però no acabat) que Si este libro se perdiese como puede sucerder suplico al que se lo halle que me lo sepa volver y si no sabe mi nombre aqui lo quiere poner Jaime tiengo por nombre para por Cristo morir Quebedo por apellido para la Virgen servir y le dare para tabaco y tambien para Bever porque soi. És curiós com acaba en aquest soi, sense continuar amb una autolloança de la seva generositat, potser perquè això suposaria un pecat de supèrbia i ja se sap que quan hom és a les portes de la mort és millor és estar lliure de qualsevol pecat...

22 comentaris:

  1. I no li has tornat el llibre? Mira que hi ha recompensa!

    ResponSuprimeix
  2. Allau,
    El vaig buscar a Facebook i amb el nom de Jaime Quevedo en sortien uns quants... i em va fer tall preguntar si havien perdut un llibre sobre morir còmodament...

    ResponSuprimeix
  3. Per ser un llibret espiritual, són curioses les recompenses tan materials del seu propietari!
    Aprofitem per desitjar llarga vida als teus apunts virtuals i al seu material creador.

    ResponSuprimeix
  4. Gazo,
    Per això mateix. La recompensa és un cant al Carpe Diem!

    ResponSuprimeix
  5. Una delícia! M'encanta tot allò que té a veure amb la devoció popular perquè és el que millor mostra les creences i els comportaments de la gent. Cada advertència és la constatació d'un fet. Es prohibeix i es recomana tot allò que és pràctica habitual sinó no caldria esmentar-ho.

    ResponSuprimeix
  6. Enric,
    El tema popular a mi em torna boig i encara no sé perquè. Potser tens raó amb el que dius.

    ResponSuprimeix
  7. Ostres! un apunt molt interessant, avui tb, per la seva vessant antropològica....
    És veritat que ara anem una mica desorientants amb els rituals de la mort, volem acompanyar aquells que estimem però no sabem gaire que s'ha de fer...

    ResponSuprimeix
  8. Rokins,
    És una cosa que cada vegada m'impressiona més dels funerals. No saber què fer hagi mossèn o no pel mig em crea certa curiositat antropològica enmig de la tristesa d'una cerimònia com aquesta.

    ResponSuprimeix
  9. La forma com en cada època afrontament la mort diu molt de nosaltres, i jo diria que avui per avui ho portem fatal. M'has fet recordar una lectura de fa poc, de la que t'enganxo la referència.
    http://www.acantilado.es/catalogo/historia-de-la-muerte-en-occidente-27.htm
    Segurament el procés de laïcització dels costums era necessària (només faltaria!) però hem abandonat qualsevol espiritualitat, i això ja no és tan bo. Morir en un hospital rodejat de tubs i aparells em sembla una mort horrorosa, una altra demostració de la tirania científica. Això deu explicar que molta gent s'aculli a religions i tradicions importades. Però de fet, abans del cristianisme la cultura clàssica també ho feia millor que nosaltres (ep, diria jo).

    ResponSuprimeix
  10. Lluís,
    Buscaré aquest estudi perquè per la referència sembla molt interessant.
    Sobre el procés necessari de laïcització res a dir però el que és evident és que ens ha agafat amb els pixats al ventre amb el tema de la mort. El que si que és cert és que la pèrdua de pes específic de l'Església catòlica (en el nostre àmbit) com a referent ha provocat que hom busqui alternatives no en un ateisme desacomplexat sinó en altres religions fora del nostre imaginari col·lectiu. Només veient el programa d'"El convidat" i observar quanta gent té budes a casa amb espelmetes (malgrat les modes i altres condicionants) és prou significatiu.
    La medicina és un altre factor de canvi ràpid i inesperat en la mort.

    ResponSuprimeix
  11. En esto de las tradiciones ya se sabe, sólo es cuestión de tiempo y sino mira el jalowín, de Irlanda va a America y nos vuelve para fusionarse con la castaña...de aquí unos años es bastante posible que cuando el Ier Imperio chino esté en todo su apogeo y en Europa seamos sus súbditos, alguno de nuestros colonizadores la exporte ( si no lo han hecho ya) y acaben en Africa ( ya bastante colonizada por éstos, que están comprando todo) enterrando a su gente con la cabeza metida en una calabaza, vestidos de blanco con un escudo del barça y en los pies unas espardenyas catalanas con adornos de borlas imitando castañas, en las manos, un chorizo de cantimpalo y una sobrasada mallorquina para el mas allá...y en un par o tres de siglos ya nadie sabe de que va...

    ResponSuprimeix
  12. Pombolita,
    No sé si ho faran a la Xina a l'Àfrica o on sigui però ja sé quina petició fer per al meu funeral sobretot el tema del "chorizo de cantimpalo" i la sobrassada ja que me les han prohibit per prescripció facultativa.

    ResponSuprimeix
  13. Des del Llibre del Morts que ens la passem determinant el ritual, fins i tot en aquestes morts laiques se'n pretén algun. Un llibre fantàstic, i molt útil per la cosa antropològica.

    ResponSuprimeix
  14. Ave, Galde,morituri te salutant.
    Crec que parlar de la mort hauria de ser una bona cosa, de fet aquest ratet que estic passant en el teu vlok , llegint, és una de les millors coses que he fet avui.

    ResponSuprimeix
  15. Doncs mira Galderic, jo les tradicions i rituals de tota època -seculars o religiosos- els trobo molt més destiants als vius que al mort.
    D'altra banda, certament en temps antics tot quedava més ben definit. Et confesso que al principi, abans de llegir tota l'entrada, de fet quan només he vist la imatge inicial, he pensat que es tractava d'un llibre antic sobre l'eutanasia (que imagino també debien existir). M'ha sorprès molt veure que, en realitat, era un llibre religiós. En plan conya podria titular-se "No perdis la teva ànima en les últimes hores". ;)

    ResponSuprimeix
  16. Eduard,
    Qui ha dit que els rituals són per als morts? Són pels vius! Sinó escolta la cançó de l'Ovidi Montllor titulada "les meues vacances" i de manera sarcàstica ho diu molt bé.
    I l'eutanàsia... sinó la tenim clara ni ara!

    ResponSuprimeix
  17. És que el del fill pròdig té collons! Tota la vida de farra i al final es porta l'herència. I al germà bo que li donin butifarra( o chorizo de Cantimpalos). ¡Quina putada!.Se't treuen les ganes de ser bo!.
    Aquests llibres populars resulten apassionants. Són una font d'informació dels costums de l'època.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  18. Alfonso,
    És que la paràbola del fill pròdig com totes les altres precisen d'explicació perquè sinó...
    I si, aquests llibres populars tenen un atractiu estrany perquè malgrat estar mal impresos, de temàtica més o menys estranya... tenen alguna cosa.

    ResponSuprimeix
  19. Ens ensenyes uns exemplars preciosos, Galderich. Les cobertes de l'apunt anterior eren divines i aquest és una petita joia. He remenat edicions i és ben curiós el cas d'aquestes dues tan paral·leles: la que ens mostres i la que ens enllaces. Jo crec que podrien ser una del pare Narcís Oliva i l'altra del fill Narcís Oliva, amb un xic de temps pel mig...potser? Com que canvia la xilografia entre altres petits detalls...I les ratlles tortes no podria ser cosa de l'enquadernació?
    En fi, és per a que vegis com m'agraden els teus llibres!

    ResponSuprimeix
  20. Zerosetze,
    El problema és saber quan es va editar perquè només porta l'aprovació de la censura i ja està. És curiós com la resta d'exemplars d'altres impremtes els passa el mateix i ningú hi posa la data. Aquí no sé si és del pare o del fill, el que en dificulta encara més la datació perquè el ventall cronològic augmenta.
    I les línies tortes són degudes a la impressió i al moment de tallar els fulls quadernets més que a l'enquadernació.

    ResponSuprimeix
  21. Galderich.

    Me encantan este tipo de libros, son todo un tesoro para el estudio de las costumbres.

    Decía una escritora: Sobre la necesidad de tener algunas directrices en los momentos difíciles de la existencia: que el problema en la actualidad, no es que las personas ya no crean en nada; el problema es que creen en todo...

    Saludos.

    ResponSuprimeix
  22. Marco Fabrizio,

    M'apunto això de que el problema d'avui es que creiem en tot!

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols