dimarts, 16 d’octubre de 2012

Els goigs de Sant Galderic (s. XVII-XXI), estudi de les seves variants i l’evolució d’una devoció


Avui que és la festa de sant Galderic voldríem reflexionar sobre la seva figura i la seva història aprofitant els seus goigs. Darrera de la figura de Sant Galderic, un sant ben poc conegut per a la majoria de persones, hi ha una sèrie de creences errònies –i no pas en el sentit de la fe- que intentarem desvetllar en aquest post. Segons algunes veus sembla que aquest sant occità va ser durant segles el patró dels pagesos catalans però que el seu culte fou arraconat i finalment silenciat arran de la castellanització que va patir el Principat després del Decret de Nova Planta.

Parant atenció al que diuen diversos estudiosos veiem que per a uns només fou tingut com a patró dels pagesos de la Catalunya Vella, mentre que per als més agosarats ho havia estat dels Països Catalans- i que aquesta devoció fou suprimida per la força en entrar les tropes de Felip V, a través del Decret de Nova Planta (1716), mentre que els més moderats parlen de la influència dels bisbes i abats castellans instal·lats a Catalunya- per ser substituïda per la devoció a sant Isidre.

Goigs del s. XVII probablement publicats a Barcelona (Biblioteca Nacional de Catalunya)

La Renaixença, com a moviment cultural de reivindicació de la catalanitat sempre va creure que la vida de pagès era l’essència del Poble enfront del maquinisme industrialitzat que patia Catalunya durant el s. XIX. Si el sant patró a qui s’encomanaven devotament els pagesos catalans era nascut a Madrid això creava una distorsió difícilment superable en la recerca idealitzada de les essències pàtries. És més, crec que si sant Isidre en comptes d’haver nascut a Madrid fos fill de Galícia, Itàlia o Alemanya –per dir només uns llocs aleatoris- estic convençut que aquesta problemàtica no s’hagués generat mai.

Goigs cantats a Sant Pau del Camp manuscrits datables entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII darrera de la Vida de San Galderique de Reginald Poc copiada íntegrament a mà (Arxiu Històric de la ciutat Barcelona)

En aquest context a principis del s. XX s’inicià la reivindicació de la figura de sant Galderic com a patró dels pagesos catalans, anterior a la de sant Isidre i, sens dubte, més genuïna. El primer que parlà del tema fou el llibreter Joan Bta. Batlle en el seu llibre de Los goigs a Catalunya del 1924 quan escriu: Dolça Catalunya ¿què n’has fet de tots aquells hermitatges de tes montanyes, grahons per hon tos fills pujavan la escala de la Glòria? ¿Què s’es fet dels teus Sants protectors que des de l’alterós Pirinèu vetllavan per nostra nacionalitat catalana, enfortint son esperit? De les fineses fetes per los Sants Àngels en lo Principat de Catalunya n’has esborrat lo rastre y sols t’has quedat ab la escorsa pagana al descobert. Del gloriós Sant Galderich, patró de nostra pagesía, axí com de tants altres, ja no te’n recordas, sols los goigs antichs cantan ses gestes. Sens dubte el Sr Batlle havia conegut la figura de Sant Galderic a través dels goigs antics que la seva botiga atresorava i, en trobar un sant pagès venerat a Barcelona, no va dubtar a creure que no només era patró dels hortolans de Barcelona, sinó també de la pagesia de tota Catalunya (per allò de pensar que el que passava al cap i casal era mostra del que passava a tota la resta país...)

Diversa iconografia de sant Galderic en els goigs del s. XX i XXI. Alguns són creacions artístiques, altres retocs facsimiliars d'antics goigs i altres reproduccions d'escultures devocionals del sant

A partir d’aquí algú altre va suposar que sant Galderic havia estat patró generalitzat de la pagesia des de l’edat mitjana fins al Decret de Nova Planta. Darrerament, però, vist que no hi ha cap prova documental d’això darrer, s’ha desplaçat la substitució de la devoció pagesa a l’arribada a Catalunya d’autoritats eclesiàstiques d’origen castellà, que haurien implantat la figura de sant Isidre, per sobre de sant Galderic cap al s. XVII. En aquest apunt, i a través dels goigs, veurem que la segona part d’aquesta afirmació no és correcta, ja que si bé els bisbes castellans difongueren la devoció de sant Isidre (com la de sant Ignasi de Loiola, la de santa Teresa d’Àvila o la de Sant Francesc Xavier canonitzats tots el 1622, per tant d’estricta actualitat en aquells temps) no ho van fer en perjudici de sant Galderic, que no havia estat mai el patró de la pagesia catalana.

Goigs bilingües de la impremta Reynier de Perpinyà del 1771

Abans de la divulgació de la figura i el culte de sant Isidre a partir del 1622, entre la nostra pagesia hi havia molt diverses advocacions, que eren venerades segons les zones i les ocasions, ja que les feines del camp no són unificades sinó molt diverses. Així doncs trobem com a patrons pagesos sant Urbà i sant Vicenç (de la vinya), sant Lleonard i sant Cristòfol (de la fruita i horta), sant Abdó i sant Senén (dels cereals), santa Coloma, sant Aniol, santa Calamanda (propiciatoris de pluja), sant Marc, santa Bàrbara, sant Pere Màrtir i sant Climent (contra els llamps), sant Blai (contra els vents), sant Sadurní (del bestiar de llana), sant Corneli, santa Dorotea, santa Gertrudis, sant Grau (del bestiar boví), sant Martí (del bestiar de ferradura), sant Antoni Abat, sant Antoni de Pàdua, sant Guiu (com a guaridors de malalties dels animals)... Aquest repàs devocional s’hauria de completar, a més a més, amb sants de culte més local com sant Medir (al Vallès) o sant Galderic (al Rosselló) que acabarien donant-nos una visió prou ampla i heterogènia de la devoció popular catalana vinculada a la pagesia.

Davant d’aquesta enorme diversitat no és estrany que la vinguda d’un sant pagès amb el suport de la monarquia es difongués àmpliament, tant perquè comptava amb bons padrins com ho eren els bisbes i abats d’origen castellà, i per la força que sempre tenen les novetats, com perquè les altres devocions no tingueren prou força, i amb un sol sant patró ja es cobria tot el ventall que hom necessitava. Malgrat que restaren cultes menors, sectorials i locals, el culte a sant Isidre s’estengué per tots els dominis de la monarquia -sense importar d’on fos originari- i hom l’adoptà també a Catalunya on fins i tot l’agrupació patronal pagesa –l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre- porta el seu nom, a més de multitud de cooperatives agrícoles populars.

Goigs de la impremta de Le Comte de Perpinyà, 1771. Aquesta impremta edità els goigs de sant Galderic amb aquesta mateixa xilografia des del 1737 en diverses ocasions. En aquest cas hi ha l'errata de la substitució d'un C per la G de Galderich

Hi ha altres indicis que permeten adonar-se que sant Galderic no tenia predicament fora del Rosselló com és el fet que, des del punt de vista onomàstic, el nom del sant no es troba en la documentació medieval ni moderna –en arxius parroquials i notarials- mentre que el nom d’Isidre (Isidru) és ben popular dintre del món pagès a partir del s. XVII. Des del punt de vista dels topònims, tampoc no trobem llocs que duguin el nom de Sant Galderic, malgrat que fou a l’edat mitjana quan es fixaren els noms dels llocs -municipis, ermites, pujols, valls, fonts...- mentre que altres noms com ara Quirze, Martí o Sebastià si que foren molt populars. Si la pretesa prohibició de sant Galderic hagués estat real, tindríem els decrets eclesiàstics o polítics que demostrarien la suposada persecució, com es conserven els decrets de l’Índex librorum prohibitorum. I quan trobem el nom de Galderic està relacionat amb la immigració en època moderna de població d’Occitània i del Rosselló cap al Principat com és el cas de Can Galderic de Santa Eulàlia de Ronçana.

Goigs de la impremta de Fermí Nicolau de finals del s. XVIII o principis del s. XIX amb una xilografia feta expressament per a aquests goigs que no permetia el seu reaprofitament per a altres iconografies de pagesos com sant Isidre ja que és nominal

El fet demostrable documentalment és que sant Galderic –occità del poble de Viéleville (avui Saint Gauderic)- va ser el patró dels pagesos rossellonesos i d’alguns pobles occitans propers al seu lloc de naixement. La seva vinculació amb el Rosselló es remunta al 1014 (segle XI) arran del fet que les seves relíquies foren objecte d’un robatori pietós per tal de dotar el recentment fundat monestir de Sant Martí del Canigó d’unes relíquies importants. La presència a Catalunya de les relíquies que, segons Jeroni Pujades (1609), vale harto mas el cuerpo de san Galderique, que el oro de la Arabia, la plata de Potosí, las perlas del Oriente y aun mas que todas las riquezas de ambas Indias queda confirmada amb un sermó que l’Abat Oliba (abat de Sant Martí del Canigó entre el 1009 i el 1014) predicà en honor de sant Galderic,i que és datable entre el 1018 i el 1046 (Museu Diocesà de Vic, arxiu capitular, fragment XIII-6,). Malgrat aquest sermó puntual, oficiat a Vic, la devoció de sant Galderic es restringí al focus d’influència del monestir de Sant Martí del Canigó, és a dir el bisbat d’Elna, d’on Oliba n’era abat.

Per una altra part, en els arxius parroquials, on s’apuntaven les visites pastorals dels bisbes en les que s’aprofitava per a fer un inventari exhaustiu de les propietats de les parròquies no ens surt cap mena de menció a capella, escultura o reliquiari de sant Galderic. Només, i com veurem més endavant a l’època moderna (s. XVII) és mencionat molt excepcionalment i en dates posteriors a la Guerra del Segadors, el que confirmaria la seva introducció com a importada per catalans del Rosselló.

Goigs bilingües impresos per Guillem Agel de Tuïr vers el 1800. Són els únics goigs de sant Galderic del Rosselló que hem localitzat que no foren impresos a Perpinyà. La iconografia pertany a sant Isidre ja que els bous són llaurats per àngels i la dona que fila ha de ser santa Maria de la Cabeza, la seva esposa

Una altra dada a tenir en compte és que quan el 1511 l’impressor Johan Rosembach imprimí a Barcelona el Missale Elnense -per encàrrec de la diòcesi d’Elna- hi inclou la festa de sant Galderic dintre dels ritus eclesiàstics, però en canvi aquesta festa no s’inclou en cap altre missal o breviari dels altres bisbats catalans o de la Tarraconensis. Si hagués estat un sant popular a Catalunya, la seva festa litúrgica hi hauria estat inclosa sense cap mena de dubte, de la mateixa manera que ho eren els cultes propis de cada diòcesi, fins als més locals. Tampoc hem trobat el sant en cap dels Flos Sanctorum impresos ni a Barcelona i València dels segles XV-XVI que es conerven a la Biblioteca de Catalunya.

A més els dos primers hagiògrafs oficials de sant Galderic, Vicenç Domènech –Historia general de los santos, y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602)- i Reginald Poc –Compendio de la vida... de San Galderique... y San Isidro... (1627)- situen la devoció exclusivament al Rosselló, i en cap moment expliquen que la devoció s’hagués difós al sud d’aquest antic comtat. Curiosament Reginald Poc dedicà també una hagiografia a sant Isidre perquè como vidiese (que se) va esparciendo la devocion de Isidro, me pareció que siendo tambien labrador, no amargaria a sus devotos hiziese del comemoracion. Creia –sense equivocar-se- que el culte a aquest sant s’estava propagant molt ràpidament i que així els pagesos en tindrien una informació d’utilitat.

Goigs exclussivament en francès (els únics en només aquesta llengua) impresos per Joan Baptista Alzine de Perpinyà el 1849. Curiosament no s'utilitza la xilografia com és habitual sinó la litografia. És el primer goigs que incorpora la partitura per a ser cantada encara que sigui en francès

A la Catalunya del Sud les referències a sant Galderic no les trobem fins a l’edat moderna quan, en plena guerra dels Segadors, el 1654, els monjos de Sant Martí del Canigó van fugir cap a Barcelona emportant-se les relíquies de sant Galderic, que foren dipositades a Sant Pau del Camp o Santa Clara alternativament. Des d’aquests dos convents es realitzen diverses processons per demanar pluja -com es feia també amb les relíquies de sants ben barcelonins i ara força oblidats com són santa Madrona o sant Sever- segons el Dietari de l’Antich Consell Barceloní. Acabada la guerra dels Segadors, les relíquies sembla que foren retornades al Canigó, però en restà una part al monestir de Sant Pau del Camp, dintre d’un reliquiari d’argent, cosa que fa pensar que es devia mantenir algun tipus de culte.

El 1809, en plena Guerra del Francès, el reliquiari fou profanat per obtenir el metall, però les relíquies foren retornades al culte segons consta en les visites pastorals dels anys 1828 i 1830. Del nou reliquiari, ara ja sense metalls preciosos, no se’n conserva cap notícia, després d’aquesta darrera visita pastoral, fins que Mossèn Mas, arxiver de la catedral, trobà les relíquies el 1883, tot i que fins el 1905 no foren una altra vegada retornades al culte. Aquesta presència a Sant Pau del Camp és la que ha donat peu a pensar que hi havia hagut un culte antic de sant Galderic a Catalunya, però curiosament aquesta relació només la trobem documentada quan hipotèticament el culte al sant ja hauria estat prohibit per imposar el de sant Isidre.

Goigs editats per Joan Baptista Alzine a Perpinyà el 1854

La troballa d’un goigs de sant Galderic estampats amb tota probabilitat el s. XVII, probablement barcelonins, va semblar corroborar la tesi del seu culte estès a tot Catalunya. Per això Joan Bta. Batlle escrigué aquell abrandat paràgraf - malgrat l’afegit prudent, i intel·ligent, de l’ axí com de tants altres- que hem reproduït del seu llibre de goigs on facsimilava aquests goigs antics. La lletra d’aquests goigs setcentistes (Galderich Sant gloriós / humils vos pregam, que us placia /impetrar salut, y gracia, / per que us imitem a vos…) és única, ja que només es tornen a repetir en un cas puntual del s. XX com ja analitzarem posteriorment.

Malauradament aquests goigs no aporten cap mena d’informació (data, impremta, ciutat...) que faciliti la seva datació exacta, per la qual cosa hem de suposar –segons deduïm de la tipografia, paper, xilografies...- que correspondrien a l’època inicial de l’estada de les relíquies de sant Galderic a Sant Pau del Camp. L’altre element que ens fa veure que no hi havia tradició anterior de culte a sant Galderic és que per imprimir aquests goigs van utilitzar un gravat que no representava el sant, sinó un màrtir soldat (Galderic era pagès i no va morir martiritzat). Si sant Galderic hagués estat un sant popular, les impremtes especialitzades en aquests papers efímers que són els goigs haurien disposat de les xilografies pertinents, amb la seva iconografia ben plasmada, com passà a Perpinyà.

Goigs impresos per Agustí Figaró a Girona vers el 1870. Curiosament una partida d'aquests goigs va sobrar i hom el 1929 hi afegí un nou peu d'impremta dintre la Col·lecció de Goigs del Bisbat de Girona amb el nº 2

A més d’aquests goigs impresos a Barcelona, que estarien vinculats a Sant Pau del Camp, n’hi ha uns altres dels quals només s’han conservat els primers versos –escrits a mà- al final d’un manuscrit que copia el text complet de l’hagiografia de la Vida de san Galderique (1627) de Reginald Poc. A la darrera pàgina d’aquest manuscrit, i amb lletra posterior al s. XVII, hi ha els altres gois en Alabança del Glorios llaurador sant Galderich Confessor, advocat contra pestilencia, y esterilitat, ques cantan en lo Real Monestir de sant Pau del Camp de Barcelona del ordre de sant Benet, en lo qual y en lo de Sant Martí de Canigó del mateix orde se veneran las suas Sagradas Reliquias. Això ens prova que aquests goigs són posteriors al retorn de les relíquies a Sant Martí del Canigó, i demostrarien que continuà havent-hi una certa devoció per sant Galderic a Sant Pau del Camp durant el s. XVIII. Aquests goigs diuen: Dels Pagesos Protector / y dels quins venera amant / Galderich gracia abundant / alcançaunos del Señor / en temps de sequedat se dirá /Galderich pluja abundant / alcançaunos del Señor. / De faels Pares imitareu / lo ofici de llaurador; / las virtuts ab mes fervor, / que la terra cultivareu. Curiosament, el manuscrit fou propietat de l’arxiver Mas de la Catedral de Barcelona, que és qui trobà les relíquies del sant i les retornà al culte...

Goigs aicònics (els únics que coneixem) de san Galderic impresos a Perpinyà el 1901 per Josep Payret

Si mirem la globalitat dels goigs dedicats als sants publicats i conservats al Principat durant els segles XVII a XIX, veurem que entre l’aiguabarreig de devocions diverses i disperses, els dedicats a sant Galderic són un gra de sorra, gens significatius. En canvi al Rosselló les edicions de goigs dedicats al nostre sant sovintegen, sobretot a partir del s. XVIII. Aquests goigs recullen la composició que li dedicà Reginald Poc en l’hagiografia que va fer del sant i que comencen dient: Als qui confian de vos / sens ningun dubte y recel, / ajudaunos desdel Cel, / Galderich Sant Gloriós... Aquesta és la lletra que protagonitzà tots els goigs rossellonesos, fins i tot en la traducció que se’n va fer al francès i que s’inicia amb aquests versos: Prions avec confiance,/ Prions tous avec ferveur: / Donnés-nous votres assistance, / Gauderich, grand Protecteur
.
Goigs barcelonins de la impremta Solé-Boils, 1926. Els primers impresos a Barcelona que coneixem després dels primers editats el s. XVII. La iconografia correspon a la de sant Medir. Aquests goigs coincideixen amb data amb la publicació del llibre dedicat als goigs d'en Batlle i probablement per això reprodueix la mateixa lletra que els del s. XVII, l'única vegada que es repeteix

De goigs impresos al Rosselló que hem localitzat, n’hi ha nou corresponents a impressions del s. XVIII -de les impremtes Le Comte i Reyner- i vuit del s. XIX -sobretot de la impremta Alzine- amb tres xilografies diferents, una litografia i uns goigs sense il·lustració, presidits només per una creu tipogràfica. Dels goigs conservats, són tots en català menys dos que són bilingües i un que és en francès amb uns goigs diferents, que comencen dient Vrai miroir de patienece / vous portiez tous les fléaux; / Votre tendre complaisance /prenait part à tous les maux.

Fora d’aquests dos focus que són Barcelona i Perpinyà només hem trobat uns goigs publicats a Girona ja des del s. XVIII per la impremta Bro i dos més de la segona meitat del s. XIX per Agustí Figaró. Aquests goigs, sense cap mena de dubte, corresponen al culte que se li va retre al petit municipi de Santa Llogaia d’Àlguema a l’Alt Empordà i en algun que altre poble del voltant que, per proximitat amb el Rosselló, pogueren tenir coneixement de sant Galderic. Aquest culte podria ser, com hem dit abans, per influència rossellonesa o fins i tot resultat de les migracions de catalans del nord i occitans cap a la Catalunya Sud que es produïren durant el s. XVII. De fet l’estudi de Joan Vilardell sobre aquesta devoció local constata que en la visita pastoral que es féu a la parròquia el 1639 no s’hi esmenta la figura del sant, mentre que el 1658 (després de la Guerra dels Segadors i l’arribada de refugiats) en la visita pastoral corresponent, sí que ja se’n fa esment.

Goigs de la Impremta Arnau-Ors de Barcelona del 1927 amb una ressenya històrica amb les peripècies de les relíquies del sant a Barcelona

Joan Vilardell mateix assenyala que no hem trobat cap document que assenyali la presència de la imatge de Sant Galderic a la nostra comarca en èpoques anteriors al s. XVII. La Garrotxa i l’Alt Empordà, com a comarques frontereres amb la Catalunya Nord, és versemblant que tinguessin algunes imatges de sant Galderic però també reconeix que en llocs molt puntuals la pagesia celebra festes anteriors a aquestes dates en honor de Sant Roc, Sant Grau i dels Sants Abdón i Senén (...). Les imatges (de sant Galderic) d’Usall, Porqueres i la que hi havia abans de la guerra a Santa Llogaia les podem datar de la primera meitat del s. XVII. En conclusió, no trobem tampoc cap rastre d’un culte generalitzat a sant Galderic ni tant sols a les comarques properes al Rosselló i el Conflent.

Gogis del 1982 impresos per iniciativa de Modest Montlleó i Mn. Joan Roig d'Ulldemolins i que podem considerar com la pedra clau per a la propagació del culte a sant Galderic a partir d'aquetes dates

Aclarit tot això, queda sens dubte prou provat que el culte a sant Galderic va ser a casa nostra una devoció puntual i local –lligada a circumstàncies molt especials- i no pas estesa a tot Catalunya. És per això que la teoria del culte prohibit de sant Galderic, com a sant patró dels pagesos catalans, té visos de mite i fou forjada a principis del s. XX des de Barcelona, una ciutat. Malgrat la reivindicació que arrenca d’aquesta teoria la cosa no prosperà fins a mitjan dels anys 70 quan Modest Montlleó de qui en la seva necrològica publicada a la revista Muntanya (nº 816, abril 1998) se’n ressaltava la labor realitzada per a la instauració de sant Galderic com a patró de la pagesia catalana, que intenta fer extensiva a tots els Països Catalans. Així doncs, Modest Montlleó conjuntament amb mossèn Joan Roig d’Ulldemolins foren els primers propulsors de la idea que sant Galderic havia estat el patró dels pagesos catalans i mereixia per tant tornar a ser-ho, divulgant-ne la idea a través d’articles de premsa fets per persones vinculades al catalanisme com en Josep Maria Espinàs, Esteve Busquets, Boi Juscafresa, Antoni Pladevall, Ferran Jové i el mateix Modest Montlleó.

El goigs més colorista de tots els de sant Galderic sense cap mena de dubte és aquest, editat a Barcelona el 1994 en motiu de la inauguració de la Plaça de sant Galdric de Barcelona, darrera de la Boqueria

Aquesta feina lenta de divulgar la teoria de la imposició de sant Isidre per a substituir a sant Galderic ha donat els seus fruits i en molts pobles de Catalunya han cregut de bona fe en aquest greuge històric. És per això que diversos pobles a Catalunya celebren festes en commemoració seva, des d’aplecs a fires com la de Rubí. Se li han dedicat una gran quantitat de plaques, monuments i escultures públiques i moltes escultures han entrat dintre d’esglésies, se li han dedicat vies públiques (Barcelona, Terrassa entre altres), fonts (Vilanova de Prades), gegants (Sant Julià de Cerdanyola i Rubí)... Aquest dinamisme és el que explica que en ple s. XX al Rosselló només en tinguem detectats 4 goigs i en canvi a la Catalunya del Sud n’hi hagi dos de la primera meitat de segle i catorze a partir dels anys 80, mentre que en ple segle XXI ja en porta dedicats uns quinze, la majoria editats pel dinàmic Patronat de Sant Galderic.

Goigs del 1997 dels dinàmics gogistes de Tarragona amb una estètica noucentista

Aquests darrers goigs més contemporanis no aprofiten les lletres antigues sinó que se’ls dedica noves composicions i fins i tot amb la corresponent partitura per a ser cantats. Els autors d’aquestes composicions són Joan Llongueres (Puix que Déu son poder mostra, / Galderic, amb els seus sants: / Beneïu la terra nostra  / i els pagesos catalans!) amb música d’ell mateix (1929), Mn. Climent Forner (Puig (o Puix) la nostra pagesia / us invoca des d’antic / Protegiu-nos nit i dia, /gloriós Sant Galderic) amb músicats per Lluís Mas (1995) i Jordi Xandri (1998), Frailuro (Honorem a Sant Galdric (o Glòria a Sant Galdric) / patró de la pagesia, / a qui el bon Déu enaltia / i ens el feu patró i amic) amb música de Ma. Eugènia Sala (1994), el monjo de Solius Jaume Gabarró (Legítim i amic Patró / de la nostra pagesia, / Sant Galderic cada dia / vetlla el fruit i la llavor.) amb música del monjo de Montserrat Odiló Maria Planàs (1995) que és la versió utilitzada pel Patronat de Sant Galderic, Antoni Perarnau (Puix la nostra pagesia / protegiu sense descans, / ompliu-nos de l’alegria / de saber-nos ben germans) amb música de Joan Casals (2009),  Pilar Cabot (Sant Galdric del Rosselló, / Patró de la pagesia:/ concediu-nos cada dia / la vostra benedicció. Tenim la feina molt llarga, / no volem camins de roses, / però estalvieu-nos les coses / que la farien amarga.) amb música d’Armand Quintana (principis s. XXI) i Mn. Joan Roig (Quin escalf de bonomia / que ens revé de temps lluyans! / Fruit gemat de pagesia, / Protector dels catalans!) amb música de Joan M. Aragonès (principis s. XXI).

Goigs del 2002 editats pel Patronat de sant Galderic, la entitat que propaga i divulga la figura de sant Galderic i que cada any en publica uns goigs

La gran quantitat de goigs que s’han publicat ho han fet amb la més variada iconografia a càrrec d’artistes com Maria de la Pau García-Borrón, Isidre Serra i Pijoan, Miracle-V, Montse Mas, Joan Galícia i Company, Artur Comas i Hofmann, Enric Sànchez-Cid, Neus Gorriz i Costilludo, Jordi Roca, Jeroni Font Casals i Joan Artigues i Roig a més d’altres no signats i també de goigs editats amb fotografies d’imatges diverses de sant Galderic. Aquesta varietat iconogràfic ha donat als goigs de sant Galderic una personalització per a cada festa que s’hi celebra. Si a això hi afegim, com hem vist, la varietat de músiques amb que s'han dotat els seus goigs podrem veure que és un dels sants prolífics en tots els aspectes del món dels goigs actuals. Si voleu sentir la música dels goigs de sant Galderic i d'altres (els trobareu per ordre alfabètic) no us perdeu la pàgina d'Els Goigs d'Obaga que des de fa anys va sintetitzant la música d'aquests fulls efímers.

Goigs de la Fundació Privada Terrassenca de sant Galderic del 2009, una de les tantes iniciatives vinculades a sant Galderic

A partir dels anys 80 a més d’aquesta quantitat de goigs s’han publicat molts articles a la premsa general i a la comarcal, explicant d’una manera acrítica, però ben convençuts de la veritat del fet, la història de la persecució contra sant Galderic per tal d’afavorir a sant Isidre. Aquest estat d’opinió ha popularitzat el nostre sant i en certs ambients ha propiciat que ajuntaments i parròquies dirigides per persones vinculades al catalanisme polític (creients o no creients) iniciessin una recuperació de la seva figura a partir d’aquest mite de la persecució. Si ho pensem bé, no és tan estrany que es bastís un argument com aquest, no tant per la intenció de la fabricació d’un mite d’una manera calculada, sinó pel fet d’establir paral•lelismes amb altres prohibicions i imposicions ben reals, com ara prohibició de l’ensenyança dels infants en català que s’imposà sota el regnat de Carles III.

Amb tot, si gràcies a la seva intercessió tenim bones collites i ens estalviem sequeres, si el culte a Sant Galderic triomfa, ens n’alegrarem molt però creiem que no s’ha d’anomenar sant Galderic com a antic patró dels pagesos catalans sinó com el nou patró dels pagesos catalans si hom vol substituir a sant Isidre. Ara bé, cal que el llegir no es faci perdre l’escriure i que el fet que comprenguem la gènesi d’aquesta vindicació no vol dir que no haguem de posar les coses al seu lloc i saber destriar la veritat dels fets, ja que ser més objectius i crítics amb el país, ens permet ser també més autèntics.

Acudit de la Pilarín Bayés publicat segurament a Catalunya Cristiana cap als anys 80

Nota final: Els goigs han estat situats al llarg de l'apunt en ordre cronològic respecta la seva impressió. Com és obvi poden faltar molts goigs de sant Galderic que no hagi pogut controlar malgrat l'amabilitat de la Nora de Bibliogoigs, d'Agustí Esteve Orozco de Najar del Patronat de Sant Galderic i d'Antoni Gimeno de la llibreria La Sàrria de llibres de Tona que m'han facilitat la reproducció de goigs antics que desconeixia.

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. "Tradicions i goigs de Sant Galderic" a Tramontane. Reveu du Roussillon. Art & Littérature. Tourisme. Perpinyà, octubre 1950 nº 326

BATLLE, JOAN Bta. Los goigs a Catalunya. Barcelona, Impremta Altés, 1926

DELONCLE, J. Goigs del Rosselló. Perpinyà, Imprimerie du Midi, 1952

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. Sant Galderic, anitc patró dels pagesos de tota Catalunya? Barcelona, 1984 (treball universitari inèdit)

DOMÈNECH, ANTONIO VICENTE. Historia General de los Santos y Varones illustres en Santidad del Principado de Cataluña. Barcelona, Geroni Robira, 1602

ESTEVE OROZCO DE NAJAR, AGUSTÍ.  Sant Galderic. Iconografia del patró dels pagesos catalans. Notícies conegudes però no divulgades d'aquest sant patró de la pagesia catalana. Barcelona, Patronat de Sant Galderic, 2012

FRANCÈS, ENRIC. Goigs de la diòcesi d'Elna Perpinyà. Ceret, CIMP Centre Internacional de Música Popular, 1996

GALDERICH. Sant Galderic, aportacions iconogràfiques. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2008

GALDERICH. Els goigs de Catalunya Nord i el Tractat dels Pirineus. Barcelona, Piscolabis Librorum, 2010

JAMPY, ABBÉ M. Saint Gaudérique. Perpinyà, Imprimerie e l'"Agence de Voyages", 1929

MONTLLEÓ, MODEST. Nadala ofrena de la llar Montlleó-Font. Barcelona, Torrell de Reus, 1976

MUTGÉ I VIVES, JOSEFINA. Les relíquies de sant Galderic, una parada a Barcelona, en el camí de Sant Jaume a "El camí de Sant Jaume i Catalunya". Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007 (pp. 151-157)

POC, REGINALDO. Vida y milagros de San Galderique por el padre... Perpinyà, Lluís Roure, 1627


RIERA, XAVIER FRANCESC. San Galderic el sembrador i altres sants protectors del camp català. Barcelona, Calendari del Pagès de l'IACSI, 1984

VILARDELL, JOAN. Sant Galderic patró de la pagesia catalana i del seu culte a Santa Llogaia, a la Vall del Terri. Barcelona, 1997

66 comentaris:

  1. Respostes
    1. Víctor, a veure si et puc passar parèmies d'en Galderic que es diuen -es deien- al Rosselló per a celebrar-ho!

      Suprimeix
    2. Home, seria tot un detall! Anirien de pet al meu santoral paremiològic (encara inèdit)! :-)

      Suprimeix
    3. Haurem d'engruixir el teu santoral paremiològic. A veure si amb en Joan Arimany en feu alguna de grossa!

      Suprimeix
  2. Que passis un bon dia... i quanta teca ens has donat per llegir i entendre. Jo, fins ara, em pensava que els regals per l'onomàstica l'havia de rebre el nominat, però en aquest cas has estat tu qui ens ha fet un gran regal per Sant Galderic.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo sóc com el nostre campetxano monarca, el dia de l'onomàstica treballo... els altres no!

      Suprimeix
    2. L'apunt hauria quedat rodó, tot s'ha de dir, amb la inclusió d'algun dels goigs moderns de Sant Galderic publicats a Terrassa.

      Suprimeix
    3. Això sembla el disc dedicat. Ja el tens penjat. Per cert, la Joana estarà decepcionada perquè la Pilarín no us ha suggerit cap ironia ni sarcasme...

      Suprimeix
    4. Com vols que jo utilitzi la ironia o el sarcasme en relació a l'estimada Pilarín?

      Suprimeix
    5. No sé per què se li ha passat pel cap que fossis capaç de fer-ho...

      Suprimeix
  3. Quin gran sant... i què desconegut! Genial tancar amb la vinyeta de la Pilarín, per donar-hi un toc seriós.

    Feliç sant!

    ResponSuprimeix
  4. Però, apart de tu, hi ha algú altre que actualment es digui Galderic?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Com diu en Xavier més a baix n'hi ha uns quants però no una multitud. Jo perquè no he tingut descendència masculina (no tinc hereu!) sinó es diria Galderic i n'hi hauria un més a les estadístiques!

      Suprimeix
    2. Jo, tinc una filla que es diu Júlia Galderica.

      Suprimeix
    3. És el problema de tenir padrins rarets...

      Suprimeix
  5. Felicitats Galderich, por el apunte y por tu santo y que conste que tienes toda mi devoción desde mi descreimiento... y eso que ¡cuán mejor nos iría y qué vida más fácil sería, si creyeramos en algún santo!... el que sea, se llame Isidre o Wenceslao.
    Y además, oye, ¡que entretenidos andaban poniendo y quitando santos!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Pombolita,
      Tu ja saps que el tema del santoral és canviant, com tot a la vida, però hi ha coses que no entenc com el canviar les dates de celebració d'alguns sants i coses menors d'aquestes per a distreure el personal!

      Suprimeix
  6. Felicitats! Per la festivitat i, especialment, per un post tan ben desenvolupat, precís, amè i meravellosament il·lustrat. I, a més, carregat de raó en la seva tesi sobre un sant Galderic de promoció recent.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Joan,
      Tenint en compte que ets el màxim expert en devocions populars el teu comentari és tot un elogi. L'emmarcaré a casa al costat dels goigs de sant Galderic!

      Suprimeix
  7. Allau, segons l'IDESCAT a Catalunya hi ha 14 persones que es diuen Galderic, totes elles nascudes entre el 1970 i el 2009. La variant Galdric és una mica més popular, amb 34 persones, de les quals n'hi ha algunes de nascudes la dècada dels anys 30 i 50 del segle XX, però també la majoria és entre 1970 i el 2009.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, gràcies per les dades. Si a més comparem aquestes dades amb les de sant Isidre/Isidro veurem que en total d'"Isidrus" en tenim 5.519 i a diferència dels Galderics anant de baixa com a nom propi.

      Suprimeix
    2. Em penso que tots els Isidrus catalans els podríem definir com "aquell oncle llunyà i ben entrat en anys" que hi ha a totes les famílies (com a mínim, a la meva!) :)

      Suprimeix
    3. Ep, que jo en conec un que té més o menys la nostra edat!

      Suprimeix
  8. Doncs felicitats per la part que et toca, tot i que jo no sóc gaire de santorals i malgrat tenir un sol nom no celebro el seu dia.
    Trobo que t'ha sortit un post lleugerament reivindicatiu o sobiranista, una mica en la línia dels temps que vivim. El "conflicte" Galderic-Isidro sembla una manera metafòrica d'explicar aquest retorn a l'imaginari medieval que ens proposen els nostres polítics.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Lluís, jo només celebro sant Galderic. No és un apunt precisament sobiranista sinó precisament escèptic en cert costum que tenim els catalans, com tots els pobles, d'intentar maquillar la nostra realitat. Per això mateix crec que si ens hi posem intentem entre tots plegats reconèixer que la llegenda de les quatre barres és una llegenda (més o menys èpica) i que com va dir l'oblidat Ovidi "ni llops ni esperits". Només així podrem fer alguna cosa decent. Sinó no cal ni bellugar-se. En certa manera el "conflicte" Galderic-Isidro com molt bé anomenes és una metàfora del nostre imaginari que caldria revisar.

      Suprimeix
    2. Em marejo finalment en tot aquest conflicte sobrevingut, però sigui benvingut si ens ajuda a comprendre alguna cosa.
      La teva fermesa en "jo només celebro sant Galderich" em fa pensar que seria bo escollir un sant de referent i celebrar-lo. De moment només se m'acut Santa Clara perquè se m'apareixen els seus textos al·lucinats sota l'efígie de l'Helena Bonham-Carter segons la Beata Liliana Cavani.
      http://youtu.be/PlqwDAgn70I

      Suprimeix
    3. Lluís, és normal que el conflicti maregi una mica perquè com vas dir tu és una bona metàfora de com som.
      I si, jo només celebro com cal sant Galderic perquè el nom te'l donen (en el meu cas per un tema mortuori abans del meu naixement sinó em diria Víctor) i el dia del teu naixement tampoc el tries. Així doncs, celebro sant Galderic com podria celebrar santa Clara tal com ho planteges...

      Suprimeix
  9. Suma les meves felicitacions tant per la riquesa del post, com pel "sant".

    Visca sant Galderich i Galdric i Galderic i.....cal celebrar-ho !!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. ... san galderique, san gauderico, saint gauderique...

      Rebudes les felicitacions de part de tota aquesta colla!

      Suprimeix
  10. Deliciós apunt, un gaudi llegir-lo i admnirar-lo.

    Respecte la curiositat ‘litogràfica’ dels goigs de 1849, possiblement vingui condicionada per la inclusió de la partitura que, en aquesta època, era factible solament en planxes metàl•liques o en pedra…

    I, per molts anys també !!!
    Nora

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Nora,
      Vaig estar ampliant la fotografia dels goigs que comentes per poder distingir si la partitura era tipogràfica o litogràfica. Tinc els meus dubtes tot i saber que la litografia es va inventar precisament per a poder fer partitures de manera més senzilla.
      En aquest cas tinc els meus dubtes i per això no he posat res. Malgrat tot, i això m'ho he deixat i ara ho incorporo són els primers goigs de sant Galderic que incorporen música encara que sigui en francès...

      Suprimeix
    2. Dues cosetes:
      Tenia entès que després de la seva mort, el 16 d'octubre, va esdevenir sant de devoció popular que va anar in crescendo en ser canonitzat en un concili de Narbona, una dècada posterior a la seva mort.
      I que la seva substitució i la implantació de sant Isidre fou per l'arribada de bisbes castellans a Catalunya ja que aquests van "españolizar" el territori progressivament a tota màquina.
      Bé, no sé si m'he embolicat massa però tornaré a llegir el post. És tan complert que hauré de fer una lectura més acurada.
      En tot cas moltes felicitats pel teu present.
      La terra és de qui la treballa, i tu ens regales molta bona collita.
      Visca sant Galderic de Carcassès!

      Suprimeix
    3. Ninona,
      No he entrat a explicar la història de sant Galderic perquè sinó l'apunt seria llarguíííííííssssssiiiiiimmmmm.
      És tal com dius menys, com intento demostrar en l'apunt, que la devoció a sant Galderic fos general a Catalunya (només al Rosselló) i com a tal no hi hagué cap mena de prohibició ni fou víctima de la castellanització de bisbes o abats foranis.

      Suprimeix
  11. Ja ho sabia que ho faries de festejar el teu sant patró.

    Salut. R.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ramon,
      Els patrons s'han de festejar perquè és el poc que ens queda...

      Suprimeix
  12. He hagut de llegir aquest article (que no apunt) en dos moments del dia. Em sembla que és un dels més llargs que has escrit, bandidu, però fa de bon llegir. Es nota que t'impliques personalment en el tema ;) Feliç onomàstica, Galde.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gazo,
      Aquest apunt ha batut el rècord. A veure si els propers sóc més mesurat. Massa informació a abocar.

      Suprimeix
    2. Que maco el verb "abocar" en aquests contextos culturals... No cal que et mesuris, Pisco. Si el que expliques és interessant, tant és l'estona que hi passem.
      Per cert, al meu parer, el moment estel·lar de l'article és la referència de Jeroni Pujades. Fantàstica.

      Suprimeix
    3. Gazo,
      En Jeroni Pujades va entrar en una segona relectura de l'apunt. Em va agradar aquesta manera barroca d'enaltir unes relíquies!

      Suprimeix
    4. El mínim que podia fer:

      http://diccitionari.blogspot.com.es/2012/10/val-prou-mes-el-cos-de-sant-galderich.html

      Suprimeix
    5. Llàstima que els Magníficats no es dediquen a sants perquè sinó el de sant Galderic seria magnífic!

      Suprimeix
  13. Buf... En primer lloc Visca Santa Coloma,santa que tantes boniques ciutats ha batejat, qui no sabia que fos una patrona pròpiament catalana. ;)
    I ara, més seriosament, només comentar que m'ha fascinat l'article per la temàtica. Realment, tots els processos de suplantació cultural autoritaris a més de repugnants acaben essent ridículs. Mai se m'hagués passat pel cap pensar que es perdria el temps arraconant patrons catalans, acabada la Guerra de Successió. A més a més... vull dir, amb qui propòsit? Un sant cristià, és un sant cristià, no?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Eduard,
      Visca Santa Coloma, i si és de Gramanet -amb permís de les altres- millor que millor!
      Sobre el tema de persecusions, el que diu l'article que no n'hi hagueren en el tema del santoral (religosament, si, però). Per mi un sant és un sant a no ser que no sigui de la meva devoció com Josemari...

      Suprimeix
    2. Gràcies per la correcció d'aquest error mecanogràfic. Cada dia hi passo pel davant...

      Suprimeix
  14. Galderich.

    Te mando una doble felicitación, por tu santo y por tu entrada, en especial la manera en que sustentas la explicación de las verdaderas causas del gran desconocimiento general que privaba sobre San Galderich.
    En mi caso las primeras noticias sobre el personaje las obtuve gracias a Piscolabis L.
    Es un fenómeno muy interesante lo que sucedió en el pasado, y lo que sucede ahora con la figura de S.Galderich.
    Un abrazo.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Marco Fabrizio,
      Doblemente gracias! No sólo tu conoces a Galderic por Piscolabis sinó mucha gente. Es una pequeña polémica sobre lo que somos en Cataluña que como dice Lluís Bosch se convierte en una fábula de nuestra manera de ser.

      Suprimeix
  15. No és gens reivindicatiu, el teu article. Fins i tot és desmitificador.

    És sorprenent, de tota manera, aquesta dèria per rescatar símbols i iconogràfica, i precisament hagiogràfica, a finals del XX i en ple segle XXI. No serà perquè no tinguem feina! A mi, que sóc seguidor dels cicles agraris, pagans i religiosos (és pura arqueologia antropològica), em sembla bé restituir les coses al seu lloc, però n'hi ha que filen tan prim que la caguen.

    Bé, en tot cas, bon i entretingut article que em deixa amb les ganes de saber quines traces de sant Galderich poden trobar encara a Sant Pau del Camp. En saps res?

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Enric,
      És més aviat desmitificador del sant Galderic com a patró dels pagesos catalans que reivindicatiu. Intentava posar una mica en ordre el desordre i el fet que si ho diem mil vegades sembla que llavors ja és així.
      Sobre les relíquies de Sant Pau del Camp poca cosa en queda perquè durant la guerra fou devastada l'església i en ella les relíquies.
      Ara hi han posat un altar i cada 16 d'octubre se'n fa una celebració amb una edició nova dels goigs.

      Suprimeix
  16. M'havia deixat el teu article pel cap de setmana, per tenir temps de llegir-me'l poc a poc i assimilar tota la informació.

    Què t'he de dir?... Curiós, documentadíssim i desmitificador, perquè per tal de fer-ho quadrar tot i que la història quedi maca i arrodonida, no hi ha res com allò de "se non è vero, è ben trovato".

    ResponSuprimeix
  17. Sícoris,
    El "se non è vero, è ben trovato" i el "una mentida dita mil vegades passa a ser una veritat" són les frases que podrien resumir l'article.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Això del "se non è vero, è ben trovato" és una curiosa frase en italià que només diem els catalans :) Els italians més aviat diuen allò de Se non è vero, poco ci manca :)

      Suprimeix
    2. Perdona, però sinó la diuen ells apliquem la frase "se non è vero, è ben trovato" al fet que no l'apliquin però que a nosaltres ja ens està bé... ;-)

      Suprimeix
    3. Bé, la meva experiència amb gent del país transalpí és que si els hi dius "se no è vero, è ben trovato" et miren amb la mateixa cara que nosaltres mirem als madrilenys quan diuen allò de "pantumaca", "caganet" o "castellet".

      Per donar una mica més de contingut a la resposta, i segons la cerca que acabo de fer a Google, l'origen de la frase es troba al s. XVI quan Giordano Bruno va dir "se non è vero è stato inventato bene, se non è vero è ben inventato"

      Suprimeix
    4. Ha, ha... per això estan els tòpics! I si només és el tòpic aquest els transalpins ja poden estar contents que els que arroseguem nosaltres...

      Gràcies per aclarir l'origen de la frase.

      Suprimeix
  18. Sant Blocderich, t'haurem d'animenar des d'ara!!! Per la forma i pel fons, aquest és un "apunt" (com tu els anomenenes) que hauria de ser model de les possibilitats del suport blocaire. Tant de bo aquest equilibri entre informació, arguments, il.lustracions controlades (entre tant de robatori sense cap mirament més que la presa per "comunicar" -no-res?-)La visió que dones de la teva devoció ultrapassa la fe i ens arriba com a article de fons que vol posar la realitat al lloc on les dades conegudes la col.loquen (sense manipular per forçar interpretacions). No desmitifiques: informes. Gràcies per la teva feina divulgadora (dins aquest caos de vulgatitzadors)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ábradas,
      Un sant més, no siusplau! Un dels darrers fou el Josemari i amb aquest ja em omplert el santoral!
      I si, tens raó, aquest apunt (es diu tècnicament així en català al "post") intenta només informar a qui s'ho vulgui llegir. Són molts anys d'anar recollint dades i anar ratificant una evidència que vaig constatar fa gairebé 30 anys en el meu primer estudi universitari. Malgrat la distància temporal i que el que deia està més que superat les conclusions són les mateixes.

      Suprimeix
  19. Arribo tard però igualment felicitats, quin desplegament santoral.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En els blocs no compta mai el temps... som tots uns beneits beneïts!

      Suprimeix
  20. Corregiu: probablement (i no "possiblement" neologisme catanyol vingut del spanglish), Tuïr (i no Thuir, forma oficial francesa, cacografia de l'arcaïsme en català Tuhir), impreSos (i no "impressos")

    ResponSuprimeix
  21. Benvolgut anònim,

    Com sempre recordar que demano que encara que sigui amb un pseudònim es deixi el comentari signat perquè això de l'anònim no m'acaba d'agradar.

    Per un altre cantó gràcies per les correccions que ja han estat esmenades.

    Espero que us hagi agradat l'article que heu llegit en tant deteniment.

    ResponSuprimeix

Escriu el teu comentari, si vols