diumenge, 28 de setembre de 2008

Sant Galderic, aportacions iconogràfiques.

In memoriam Modest Montlleó, primer santgalderinenc modern del Principat.
Reginaldo Poc. Compendio de la vida... de San Galderique... y San Isidro (Perpinyà, Lluís Roure, 1627) (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

Ja que el proper 16 d’octubre és el dia de Sant Galderic (o Galdric) i que és el sant patró d’aquesta pàgina aportarem al bloc unes troballes força recents i inèdites.
En els llibres Compendio de la vida, muerte, y milagros de los dos Gloriosos Labradores, San Galderique de Canigon y San Isidro de Madrid, Repartido en dos libros del dominic Reginaldo Poc (Perpinyà, Lluís Roure, 1627) i Reclamations et protestations contre certains décrets de l’Assemblée Nationale de France et notes sur une Lettere de Mr. de Ville (Perpinyà, impressor desconegut, 1791), als quals hem tingut accés recentment, apareixen tres estampes de sant Galderic.

Xilografia de Sant Galderic en el llibre de Reginald Poc (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

El primer llibre –Compendio de la vida, etc.- és la segona hagiografia impresa que existeix de sant Galderic. L’autor, Reginal Poc, la redactà conjuntament amb l’hagiografia de san Isidre, santificat el 1622. És a dir, que publicà la vida de sant Isidre (també sant pagès, en aquest cas madrileny) només cinc anys després de la santificació i al costat de la de sant Galderic de culte molt arrelat al Rosselló.
En aquest llibre s’inclouen dues xilografies molt interessants. La primera representa sant Galderic amb els atributs que li seran característics sempre, una agullada a la mà esquerra i una garba de blat a la dreta, o a l'inrevés. Aquest és el gravat més antic que coneixem de sant Galderic que, a més, és totalment datable (1627). Aquesta xilografia serà reutilitzada (fet habitual entre els impressors) posteriorment en uns goigs bilingües (francès-català) impresos a Perpinyà el 1771. La segona xilografia és de sant Isidre, en la qual el sant apareix només amb una fanga i, per tant, sense la garba de blat. Aquest darrer aspecte iconogràfic és el que permet originàriament distingir un sant de l’altre en les diferents representacions que se'n poden trobar.

Xilografia de l'altre sant pagès, Isidre, en el llibre de Reginald Poc (Biblioteca de Reserva. Universitat de Barcelona)

En el segon llibre -Reclamations et protestations, etc- no s’esmenta sant Galderic directament. El text recull les protestes eclesiàstiques per la secularització de l’Estat francès arran de la Revolució Francesa. De tota manera, com que sant Galderic és el protector del Rosselló (patró del bisbat d’Elna-Perpinyà) i com que el motiu del llibre és la disputa que tenia aquest bisbat amb els decrets de l’Assemblea Nacional, devien pensar que valia la pena incloure’n les imatges al llibre per tal que els protegís de totes dificultats que previsiblement els venien a sobre a partir de llavors.
El llibre, publicat com hem dit el 1791, conté dos aiguaforts anònims de força qualitat, impresos en fulls solts, però relligats dins el volum mateix, fet que era prou habitual en les edicions de l’època quan s’incloïen gravats fets sobre planxa metàl·lica en un llibre.

Aiguafort representant Sant Galderic a Reclamations et protestations contre certains décrets de l’Assemblée Nationale de France et notes sur une Lettere de Mr. de Ville (Perpinyà, impressor desconegut, 1791)

El primer gravat, que ja coneixíem perquè es conserva com un afegit -encolat de manera maldestra- a l’inici de l’exemplar del llibre de Reginald Poc (1627) que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, és la representació del sant, dempeus, amb l'agullada a la mà dreta i una garbeta de blat a l’esquerra.

Aiguafort representant el reliquiari de bust de Sant Galderic conservat a la catedral de Perpinyà a Reclamations et protestations ... (Perpinyà, impressor desconegut, 1791)
L’altre gravat, per a mi totalment desconegut fins ara i que representa una total novetat, és la representació del reliquiari del sant que es conserva a la catedral de Perpinyà, amb una corona reial afegida, malgrat que Galderic fou pagès i no rei, i cobert per vestidures com era costum en el s. XVIII. Per això aquest reliquiari -amb tots els guarniments- difereix força de l’aspecte actual tal com es conserva a la catedral de Perpinyà.

Reliquiari de Sant Galderic de la Catedral de Sant Joan de Perpinyà segons fotografia del llibre de l'Abbé M. Jampy


Els aiguaforts foren realitzats per un mateix artista, per ser utilitzats com a estampes. De fet, successius impressors perpinyanesos, que devien conservar les planxes originals, els incloïen en els llibres que imprimien quan els interessava, fet força habitual a les impremtes de l’època. La datació, doncs, és incerta i més complexa del que podria semblar. En els dos llibres on els hem vist, els gravats s’hi van incorporar com a full encolat en un cas i relligat -però separat del plec- en l’altre, per tant no ens donen cap data segura per a l’elaboració dels gravats.
El que si podem pensar és que l’aiguafort de sant Galderic dempeus va poder servir d’inspiració per a d’altres gravats (la postura del sant i algun detall del paisatge així ho fan pensar) que s’utilitzaren per il·lustrar goigs de sant Galderic i que tenen com a data més antiga l’any 1731. A més, estilísticament caldria situar els dos aiguaforts entre finals del s. XVII i principis del s. XVIII i realitzats per un gravador francès, ja que la qualitat que tenen no estava a l’abast dels gravadors del Rosselló ni de la Catalunya Sud d'aquesta època.
Goigs de Sant Galderic del 1771 amb la mateixa xilografia d'un altre del 1731 amb l'errata Calderich

A més, conté encara una altra curiositat i és la llengua que s’utilitza al peu de les imatges i que forma part del gravat mateix. No és català, ni francès, ni llatí (com seria plausible en l’època, al Rosselló –que estava annexat a França des del Tractat dels Pirineus, el 1659) sinó italià!!!
El primer gravat duu la llegenda de: S. Galderich. venerato con culto immemorabile nella Provincia di Rosiglione in Francia; i el segon: Figura del Busto e Cassa ove sono le reliquie di S.Galderich venerato con culto immemorabile nella Provincia di Rosiglione in Francia.
Per què es va utilitzar l’italià al Rosselló? Aquest és un enigma difícil d’escatir, perquè sant Galderic era un culte comarcal que abastava únicament el bisbat d’Elna-Perpinyà, (malgrat que hi ha persones que creuen -per mi erròniament- que havia estat de culte general entre la pagesia de tot Catalunya).
Un fet que corrobora el culte local és que en cap dels santorals generals de l’Església Catòlica a Catalunya des de l’edat mitjana fins a l’actualitat no hi consta Sant Galderic, i que Vicenç Domènech en la hagiografia del sant en el seu Flos Sanctorum de Cataluña, publicat el 1602, el situa com un sant propi i privatiu del Rosselló (aquesta és la primera referència del sant que hem trobat impresa). Així, doncs, és molt estranya la utilització de l’italià en unes estampes d’aquesta iconografia, que se suposa que havien de tenir una difusió molt limitada geogràficament. Aquest és, doncs, un misteri que avui per avui no estem en condicions de resoldre.
Sigui com sigui, aquí teniu aquests tres gravats que per la seva antiguitat corroboren les diferències iconogràfiques entre sant Galderic i sant Isidre. Més endavant ja anirem fent altres comentaris sobre sant Galderic, la seva iconografia, si és versemblant o no que en algun moment hagués estat el patró de tota la pagesia catalana (fora d'un petit focus de devoció a Santa Llogaia de la vall del Terri) i quina relació té tot això amb la difusió moderna de sant Galderic al Principat, on actualment hom celebra diverses festes i fires en honor d’aquest sant de culte rossellonès.
Ah, i per sobre de tota discussió històrica, us desitjo que tingueu una bona diada de Sant Galderic!

Goigs de Sant Galderic del 1854 estampat a Perpinyà que segueix la composició de la xilografia dels goigs del s. XVIII perpinyanesos.

Goigs del s. XIX de Sant Galderic estampat a Girona amb una xilografia de Sant Isidre per representar a Sant Galderic


BIBLIOGRAFIA

DOMÈNECH I ALBERDI, ALBERT. Sant Galderic, anitc patró dels pagesos de tota Catalunya? Barcelona, 1984 (treball universitari inèdit)


JAMPY, ABBÉ M. Saint Gaudérique. Perpinyà, Imprimerie e l'"Agence de Voyages", 1929


MUTGÉ I VIVES, JOSEFINA. Les relíquies de sant Galderic, una parada a Barcelona, en el camí de Sant Jaume a "El camí de Sant Jaume i Catalunya". Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007 (pp. 151-157)


VILARDELL, JOAN. Sant Galderic patró de la pagesia catalana i del seu culte a Santa Llogaia, a la Vall del Terri. Barcelona, 1997.

8 comentaris:

  1. Com bé dius Internet és un bé de Déu que ens permet compartir i trobar joies com aquest extens i ben documentat article teu.

    He mirat els blogs que recomanes o que llegeixes habitualment i en conec un d'un amic que segur que t'agradarà.

    Salutacions cordials des de Vallromanes

    ResponElimina
  2. Gràcies per les teves paraules i més venint d'un expert en blogs ben elaborats i especialitzats en qüestions de llengua com els teus.
    Tens raó pel que fa amb el blog recomenat, ja l'he incorporat. Per un oblit no el vaig afegir.

    ResponElimina
  3. De veritat que m'ha agradat molt l'escrit. I hi tornaré, no ho dubtis!

    Felicitats per la feina que fas, Galderich!

    ResponElimina
  4. Segons l'IDESCAT, a Catalunya hi ha tretze persones que tenen per nom Galderic.

    ResponElimina
  5. Gràcies Xavier,
    Si a això hi afegim que n'hi ha 34 més que se'ls ha registrat amb el nom compactat de "Galdric" passem a tenir-ne 47. Caldria tenir l'estadística de quines franges d'edat tenen.
    No n'hi ha cap de "Galderich"...

    ResponElimina
  6. Pel que fa als Galdrics, sí que podem saber les franges d'edat, ja que hi ha un detall de les dècades de naixement. Curiosament és un nom recuperat durant la dècada dels 70.

    ResponElimina
  7. Bé, és el que dic en l'apunt, és un nom que gairebé no existia a Catalunya (si al Rosselló) ni a l'edat mitjana ni moderna i cap als anys 70 algú (Modest Montlleó principalment) el va començar a reivindicar i a promocionar... amb un cert èxit mediàtic!

    Si hom contrasta dades se n'adona que això de Sant Galderic com a Sant Patró de tota la pagesia catalana és una inventada ja que no hi ha ni un sol decret que prohibi el seu culte i imposi el de Sant Isidre (paga el fet d'haver nascut a Madrid i alguns no li perdonen, el pobre!) perquè no calia. Només a Banyoles sembla ser que si que està documentat el culte a Sant Galderic i això explicaria els goigs publicats a Girona de Sant Galderic. Els de Barcelona es deuen a l'estada de les relíquies del sant degut a la Guerra del Segadors i a que quedaren unes relíquies a Sant Pau del Camp.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari, si vols