A Emiliano Cano, autor de la pel·lícula Fortuny, la mort del pintor.
Avui fa 150 anys que va morir a Roma, amb olor de fama, el pintor Marià Fortuny. Fou el nostre primer artista que en vida tingué un reconeixement intencional i, a més, el va poder gaudir. Ni Velázquez ni Goya, més enllà dels cercles artístics i de la cort, visqueren una repercussió més enllà de les fronteres. Hem d'aclarir que la mobilitat, els mitjans de comunicació escrits, la comercialització... pròpies d'una segona revolució industrial del s. XIX, a més d'una altra manera d'entendre l'art, ajudaren al fet que això fos possible.
Aquesta fama internacional fou deguda al seu tipus de pintura que tingué una gran acceptació entre els afeccionats del moment. Les seves obres -olis i aiguaforts- foren disputades per una bona part dels col·leccionistes i les seves reproduccions per un públic més popular. Aquesta acceptació per part de la gent més humil, però amb interessos culturals, va fer que fos un autor mediàtic. En la pintura de Walter Goodman s'hi mostra una botiga d'estampes en la que també venien carte de visite hi veiem un fil on pengen aquestes populars fotografies i en la que la de l'esquerra és un retrat de Fortuny, al costat de Gustave Doré, John Everett Millais o John Ruskin, entre d'altres.
Aquest reconeixement no només fou internacional sinó que a més fou extensiu dintre de la seva pàtria d'origen, Catalunya. La mort de Marià Fortuny commocionà al públic català i els diaris se'n van fer ressò tot seguit. Només quinze dies després de la seva mort el fotògraf Marc Sala va piratejar la fotografia post mortem del pintor llorejat al seu llit de mort, arribada de Roma, i la va posar a la venda a la seva botiga. El "Diario de Barcelona", el 8 de desembre de 1874, ho anunciava així: El inteligente fotógrafo D. Marcos Sala ha reproducido de una fotografia recibida de Roma el retrato de Fortuny coronado de laurel en su lecho de muerte. La reproduccion está hábilmente hecha y demuestra la perfeccion del original que ha servido para verificarla. Però no només se n'orgullia d'haver copiat la fotografia romana sinó que a més en va regalar un exemplar a la Diputació. El mateix diari recull les activitats del president i diu que el señor Presidente manifestó que se había entregado por don M. Sala un retrato fotográfico del malogrado pintor señor Fortuny: y la Diputacion acordó dar las gracias al señor Sala por su deferencia hacia el cuerpo provincial.
"La Llumanera de Nova York", periòdic mensual realitzat per la colònia catalana de la ciutat dels EUA, en el seu número de febrer de 1875 li dedicà una plana sencera i el desembre de 1878 un suplement especial amb la reproducció d'obres seves. Totes aquestes dades són interessants perquè, més enllà del seu període de formació, la relació directa amb Catalunya fou escassa, ja que tingué una vida itinerant que passà per Roma, París, Sevilla, Granada, Nàpols i Portici, per no parlar de breus estades a Londres i el Marroc, on s’empeltà d'orientalisme.
Aquesta mobilitat és la que li donà, precisament, la fama internacional conjuntament amb la gran comercialització del galerista Goupil, personatge clau en aquest triomf internacional. De fet, poc després de la mort de Marià Fortuny -26 d'abril de 1875- els seus hereus van organitzar una subhasta que s'anuncià com Atelier de Fortuny. Oeuvre posthume. Objets d'art et de curiosité: armes, faiences hispano-moresques, étoffes et broderies, bronzes orientaux, coffrets d'ivoire, etc. En aquesta subhasta, a més d'obres seves, buidaven també la seva col·lecció d'objectes diversos i, sobretot, dels tresors andalusins que posseïa.
Aquest llarg preàmbul serveix per a conscienciar-nos, no només de la fama de Fortuny en vida, sinó també que ell n'era conscient d'aquesta estima i fama que l'arrossegava, a vegades com un llast. Però això és un altre tema que ara no toca. El fet és que fou un artista metòdic i autoexigent i, segons sembla, molt perfeccionista. Per això el 1938, en plena Guerra Civil, el pintor Ferran Callicó li dedicà una plaquette, -dintre d'una col·lecció "Els artistes i llurs temes" que, per raons òbvies no va tirar endavant- sobre Litografies de Fortuny adolescent. És a dir, una monografia sobre el llibre El mendigo hipócrita (1857) d'Alexandre Dumas fill, una traducció castellana de Marçal Busquets de l'original francès anomenat Trois homme forts.
Ferran Callicó ja comenta que aquestes litografies han merescut només una lleugera cita dels devots biògrafs fortunyians, alguns dels quals, fent cas dels escrúpols del gran pintor, que volia fer-ne desaparèixer els exemplars venuts, no han sabut veure la prova més evident de com, fins a quin punt, era FORTUNY un artista conscient i modest. És curiós observar com fa una afirmació tan rotunda insinuant que el nostre artista va intentar comprar tots els exemplars per fer-los desaparèixer, adduint que per això es conserven tan pocs exemplars no és versemblant per ingent.
A més és impossible perquè Fortuny ja vivia a l'estranger quan desenvolupà la seva exitosa carrera i no podia estar per Barcelona comprant exemplars del Mendigo hipócrita. Encara més, aquest llibre no es va publicar així directament, sinó que l'hem d'emmarcar en el gran fenomen literari de l'època: les novel·les per lliurement. En la publicitat publicada al Diario de Barcelona ja se'ns diu com va ser la seva comercialització: La obra constará de unas 20 entregas; cada dos de ellas se repartirá una lámina: se publciarán una ó dos estregas semanalmente, y el precio de cada una será de 1 real. Això vol dir que no tothom, una vegada llegits els fascicles els relligava per a convertir-los en llibres, cosa que moltes vegades ho feia la mateixa editorial amb els exemplars que havien quedat sense vendre.
Cada fascicle costava un ral. Si se'n van fer vint fascicles el preu total -fora de l'enquadernació- fou de 20 rals el llibre, el que vol dir que finalment costava cinc pessetes o un duro, que és el mateix. El que avui seria 0,0170 €. A Barcelona aquests fascicles podien ser comprats a sis llibreries i també es podien comprar a dos de Tarragona, dos de Reus, una de Valls -terres d'on era l'artista- y en las principales del Reino.
La idea que Marià Fortuny, penedit per aquest pecat de joventut, hauria comprat els exemplars per tal de "purificar" el seu nom, ve d'una carta que van intercanviar-se entre el pintor i el seu amic i biògraf, baró Davillier. Alextandre Dumas li hauria demanat al baró si Fortuny li podria facilitar un exemplar d'aqusta traducció al castellà i el pintor li va respondre que les lithographies que j'ai faites, quand j'étais à Barcelona, pour les roman de Dumas fils (Trois hommes forts, traduit sous le titre de El mendigo hipócrita), on été publiées par un nommé Busquets; je crois qu'il sera facile de trouver ce roman à Barceloea -malheureusement pour moi. car c'est très mauvais, et je voudrais qu'il n'en existait plus un seul exemplaire (18 de febrer de 1873). Aquest final, explicant precisament que serà fàcil trobar-la a Barcelona, malauradament per ell perquè és molt dolenta i que ell preferiria que no hi hagués cap exemplar.
Però, hi ha, per tant? Primer hem de tenir en compte que Marià Fortuny tenia dinou anys quan litografià el llibre i que fou una obra d'encàrrec. Francesc Quílez ho resumeix a la perfecció quan comenta que en termes generals, es tracta d'un producte subordinat -o mediatitzat- a una finalitat essencialment il·lustrativa, sense més pretensió que la d'amenitzar visualment un text literari.
Malgrat això, si les analitzem, veurem que corresponen a una estètica molt determinada que és la de la seva formació. S'havia format a l'Escola de Llotja, dintre d'un ambient predominat pel grup de natzarens encapçalats per Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals. Això va marcar la seva primera etapa, lligada a un estil totalment diferent de la seva obra de maduresa, però que el va marcar en l'adolescència i sobretot en aquestes litografies.
Hom hi ha vist influències del litògraf francès Gavarni i es té constància que, ja el 1855, en tenia i que al llarg de la seva vida va col·lacionar obra seva. Tothom insisteix en aquest punt, però no s'insisteix prou amb la influència que devia haver tingut l'obra d'Eusebi Planas. Ell i el litògraf Charles Labielle -que és qui va estampar les litografies fortunianes- precisament havien tornat de París el 1854, segur que carregats de litografies de Gavarnir, entre altres. És la data que precisament recordava Fortuny que tenia aquestes litografies, però no oblidem l'efecte revolucionari que causà la vinguda d'Eusebi Planas i del tècnic litògraf no només en l'obra del nostre pintor sinó també amb la resta dels artistes del moment.
Pilar Vélez ens recorda l'èxit dels dibuixos d'Eusebi Planas i ens aporta aquest testimoni que deia que acostumbrados a los dibujos de Urrabieta (el padre de Vierge), de Vallejo, de Miranda, que nos venían con los libros ilustrados de Madrid, las gentes se asombraron de la elegancia y la soltura que resplandecían en las graciosas litografías de Planas. La manera garbosa, su propensión a las formas incitantes, su concepción esencialmente voluptuosa de la gracia femenil, fueron las condiciones mas adecuadas […] Tenían a Planas por el dibujante de la mujer y por señor y rey del lápiz. És per això que no hem de prioritzar Gavarni, malgrat que va influenciar tots els litògrafs catalans, per sobre d'en Planas en la influència d'aquestes litografies.
Del llibre se'n va fer dues edicions, una el 1857 publicada per Ignasi Estivill i una segona per Joaquim Bosch el 1858. Les edicions tenen sempre deu litografies sempre, però, pel que sembla, segons Rosa Vives en realitat se'n van fer 11 que es van alternant en funció de l'exemplar. En aquest exemplar, per exemple, falta la primera litografia que correspondria a La captura de Juan Raynal i aniria intercalada a la pàgina 8.
Signatures de Marià Fortuny a les litografies d'El Mendigo hipòcrita (1857)
És curiós constatar que la portada del llibre no anuncia que l'autor sigui Marià Fortuny -en aquell moment un jove desconegut- i només diu que està adonarda con preciosas láminas. En canvi, la publicitat ja comentada del "Diario de Barcelona" és més explícit en comentar que esta novela, adornada con primorosas láminas litografiadas, debidas al lápiz del inteligente joven don Mariano Fortuny... A més, l'artista signa dues de les deu litografies, una amb les inicials majúscules de MF (la F girada, el que demostra la seva poca pràctica en el món del gravat) i una altra amb un M. Fortuny, en aquest cas amb forma de signatura. A les litografies només hi consta el nom d'El Mendigo hipocrita i que es va fer a la Lit. Labielle Ce. Montserrate, 3.
Però sobre el que li preocupava a Marià Fortuny entorn l'adequació dels gravats a la seva trajectòria, què hem de dir? En primer lloc, hem de tenir en compte que és una obra de joventut molt influenciada, com ja hem dit, per les il·lustracions de novel·les per lliurament i també per l'esperit dels natzarens, que foren els seus mestres abans de viatger a Roma i iniciar el seu periple artístic que el portaria a la fama internacional. És obvi que no tenen res a veure amb els aiguaforts que, a partir dels anys 60, començarà a produir i que el portaran a ser, juntament amb Goya i Picasso, un dels grans gravadors espanyols de tots els temps. Malgrat això, aquestes litografies estan fetes amb cert domini tècnic -segur que orientat per algú, segurament Charles Labielle- i explorant recursos que no sempre s'utilitzaven.
Així, per exemple, jugà molt amb els blancs com es feia en aquell moment amb els tocs de guaix blanc per als dibuixos, cosa que els donava una brillantor especial. Però això, com es pot traslladar a la tècnica del dibuix si el que usem sempre és el llapis gras negre? Doncs fa servir la tècnica del rascat en les zones més negres en les que es retira el greix del llapis, quedant el raspatge en blanc, enmig de línies negres. I, per una altra banda, en dues litografies usa dues pedres litogràfiques per fer l'efecte. En una hi dibuixa la il·lustració i en una altra els hi fa un fons groguenc que serveix de fons. Aquesta tirada groguenca rectangular, que servia per a ressaltar la litografia, no és uniforme, sinó que estratègicament ha deixat petits espais en blanc que coincideixen en els detalls en els quals vol crear l'efecte de brillantor.
Així doncs, malgrat que ell considerés que c'est très mauvais, et je voudrais qu'il n'en existait plus un seul exemplaire la veritat és que està a l'altura de moltes il·lustracions del moment encara que denoti una certa manca de perícia compositiva, un cert encarcarament dels personatges i altres defectes propis d'una certa inexpertesa. Com a anècdota hem de dir que Davallier comentà que la il·lustració corresponent a El Conde Federico -primera il·lustració d'aquest apunt- era, en realitat, un autoretrat del pintor, una espècie de cameo. Segurament Fortuny li devia haver comentat i la realitat és que el mateix any 1857, en la seva darrera visita a la família de Reus on l'anomenaven "Marianet", va fer un retrat de grup familiar i d'amics en què estan a la llotja del Teatre Principal, on surt ell també autoretratat, amb el mateix rostre del Conde Federico de la litografia.
Independentment de totes aquestes consideracions tenim la immensa sort -això és realment molt difícil- de conservar alguns dels dibuixos preparatoris per a les litografies al MNAC. Aquí podem veure que tècnicament és molt més lliure, amb traços més espontanis, sobre el paper que sobre la pedra litogràfica. Això és normal perquè la feina sobre la pedra polida per a dibuixar amb el llapis litogràfic requereix una certa concentració i també perquè sempre quan s'intenta copiar un dibuix per a aplicar-ho a una planxa -calcogràfica o litogràfica- l'espontaneïtat es perd. En el cas del dibuix d'El conde Federico en el dors veiem que hom, potser el mateix Fortuny per traspasar el perfil del dibuix a la pedra litogràfica, s'ha resseguit el perfil de la figura.
Sigui com sigui, el que és evident és que és una feina de joventut que no té la qualitat de la seva maduresa, malgrat haver mort jove, però que podem emmarcar perfectament amb la feina que es feia a les litografies barcelonines, mercat que aviat seria copat per la manera de fer d'Eusebi Planas.
BIBLIOGRAFIA:
CALLICÓ, FERRAN. Les litografies de Fortuny adolescent. Barcelona, Biblioteca PAC, 1938
QUÍLEZ, FRANCESC. "Fortuny gravador" a Fortuny (1838-1874). Barcelona, MNAC, 2003 p. 324-331
VÉLEZ, PILAR. "Litografia a Catalunya de 115 a 1855. De Josep March a Eusebi Planas" a Locus Amoenus. Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 1997. nº 3 p. 147-60
VIVES I PIQUÉ, ROSA. Fortuny, gravador. Estudi crític i catàleg raonat. Reus, Associació d'Estudis Reusencs, 1991
.jpg)
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Naargen%20Ingenier%C3%ADa%20(BCN)%20octubre%201996.jpg)
.jpg)
.jpg)
