Les senyores-senyores ens els triem calbs (1988) de Marta Pessarrodona i Joan Pedragosa, l’elogi de la calvície

A Salvador Macip, el calb més exhibicionista de la catosfera.

A la vida hi ha una sèrie de casualitats que et porten cap a una direcció que no tenies prevista. L’apunt d’avui el tenia pensat per al dia de Sant Jordi d’enguany però l’he avançat per una d’aquestes casualitats de la vida. Recentment he visitat l’Institut Montserrat de Barcelona. Durant la visita vaig veure que en alguns passadissos i a la biblioteca hi havia una exposició dedicada a l’artista i dissenyador gràfic Joan Pedragosa, ja que una descendent seva estudia en aquest institut. A més, després vaig anar a la Biblioteca de Catalunya i em vaig trobar que també tenen muntada una petita exposició d’aquest mateix artista en la qual hi ha exposat el llibre que ara us presento. Així, doncs, aquestes dues casualitats m’han fet decidir a avançar aquest apunt per poder-vos recomanar ambdues exposicions, als qui us sigui possible anar-hi.

Les dues exposicions són molt interessants i aborden l’obra de Joan Pedragosa des de vessants una mica diferents. Mentre que la de l’institut Montserrat està dedicada sobretot a les obres corpòries de petit format, fetes amb cartolina o paper, la de la biblioteca de Catalunya se centra en el disseny gràfic i mostra sobretot les tècniques emprades en disseny abans dels ordinadors. Retalls de paper sobreposats, ús del letraset i el tippex... Així, doncs, us puc dir que són complementàries.

Fa molts anys que vaig comprar -de saldo!- el llibre que avui presento. És una obra molt peculiar i per la qual sempre he tingut un gran afecte, ja que la considero molt estimulant (tant pel contingut com pel continent) dintre del que podríem anomenar llibres d’artista. Es compon d’un estoig format per una capsa de material aglomerat anomenat DM (25,5 x 28,5 x 6 cm.) amb una tapa que se subjecta a la capsa amb una frontissa lateral. A la tapa només hi ha imprès el títol del llibre, Les senyores-senyores ens els triem calbs, i el nom d’Abitar Editores. La tripa del llibre és a dintre la capsa en fulls solts, sense relligar, de format quadrat (24 x 24 cm.) i només impresos per l’anvers.

Cada full, en la part superior central té un forat triangular, remarcat amb una línia argentada. Aquesta obertura s’encaixa en un cilindre de fusta,que té la funció de subjectar mínimament els fulls. El cilindre té una tapa en forma de mitja esfera, que fa una clara al·lusió a la calba, tema protagonista del conte. A l’aixecar la semiesfera calba trobem una bola d’acer totalment esfèrica. Cada full, acartolinat de color de fusta, té una il·lustració diferent, molt ben estampada en serigrafia amb colors directes i plans, el que li dóna una gran qualitat plàstica.

El text correspon a un conte escrit per la poetessa i traductora Marta Pessarrodona. Com a conte va ser la primera incursió publicada de narrativa per part de la Marta Pessarrodona, i tria el vessant més humorístic i sarcàstic del gènere. Com ella mateixa va dir el va escriure en un moment d’una forta crisi domèstica, de la qual vaig decidir sortir per la via de l’humor. Aquesta via de l’humor va ser plenament explotada ja que la presentació del llibre fou presidida per l’economista i calb Fabià Estapé el 21 d’abril del 1988.

Tant les il·lustracions com el disseny integral de l’obra són de Joan Pedragosa. Totes les il·lustracions fan referència molt subtilment al text i són compostes d’elements arrodonits (quan no són directament caps pelats!) i línies rectes, creant uns jocs lineals molt contrastats i suggerents. En aquesta obra Joan Pedragosa demostra que com a dissenyador gràfic i creador té pocs rivals. En aquesta època començava a plantejar-se el salt del disseny gràfic a l’escultura i això es nota molt en aquest llibre-objecte perquè conceptualment és molt escultòric.

L’edició comprenia 600 exemplars, els 20 primers dels quals eren numerats amb xifres romanes i contenien una magnífica litografia treballada a mà. L’exemplar que mostro és el número 171 i per tant no contenia la litografia. Malgrat això, la companya de Joan Pedragosa, na Beta Albuixech, en veure l'apunt va contactar amb nosaltres i l'1 de maig del 2010 va decidir, molt amablement, d'obsequiar-nos amb una d'aquestes litografies, treballades a mà i fora de numeració, en la qual consta P.A. (prova d'artista). No hi ha cap dubte que aquest obsequi és un dels moments més emocionants del Piscolabis Librorum.

La litografia en qüestió és de format doble que la resta dels fulls, però amb un eix vertical a la meitat, de manera que pot plegar-se i encabir-se dins la capsa. El triangle, que en els altres fulls és buidat, aquí només és retallat pels costats esquerre i inferior, fent una obertura abatible, repetida dues vegades perquè en desar-la coincideixi amb la semiesfera de fusta de l’estoig. Cal remarcar el contrast estilístic que hi ha entre la litografia -molt texturada, amb una gran multiplicitat de traços i amb un dibuix fet a mà a l'angle dret de traç molt acurat i ric- i les pàgines del llibre, que són minimalistes i d'una gran simplicitat.
La litografia recupera un personatge que entre els anys 1978 i 1979 el va seduir sota el nom de Tempore fugit i que dintre del llibre pren el protagonisme del pas del temps en forma de calvície.

Respecte de l’editorial hem de dir que va néixer l’any 1988, especialitzada en llibres d’alta qualitat i de disseny molt acurat i original. Aquest era el segon llibre de la col·lecció, que fou seguit per un altre escrit per Vicenç Altaió (un altre dels grans del disseny gràfic del país). Estava prevista l’aparició d’uns quants títols més que no ens consta que s’arribessin a imprimir ja que no n’hem vist mai cap i no n’hem trobat cap referència documental. El cost d’aquests exquisits llibres-objecte devia ser molt alt i no devia tenir l'èxit comercial esperat pels editors –encapçalats per Santiago Belloch, de manera que fa l’efecte que el projecte va ser interromput prematurament. Un dels molts projectes editorials originals i creatius truncat per falta de resposta d’un públic prou nombrós...

BIBLIOGRAFIA:

GIRALT-MIRACLE, DANIEL, FONTBONA, FRANCESC i ALBUIXECH, BETA. Joan Pedragosa. Obra gràfica. Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 2010. 

Pulps, la literatura i la il·lustració fantàstiques

Apunt d'en Leblansky

Arran de la crisi del 1929 als Estats Units, la dècada dels anys 30 va ser dura per a molta gent. Els escriptors i il·lustradors, en general, formaren part del col·lectiu de persones que -amb pocs diners a la butxaca i moltes ganes de treballar- van anar provant fortuna aquí i allà, esperant que algú els contractés ni que fos per un sou ridícul.


Les revistes de literatura popular, anomenades també pulps pel fet que estaven impreses amb el paper més econòmic que hi havia –rough wood pulp, és a dir, pasta d’escorça d’arbre- eren una sortida possible a l’hora de publicar, i així és com les obres d’escriptors com H. P. Lovecraft, Ray Bradbury, Isaac Asimov, Robert Heinlein o Frederich Brown van veure la llum per primer cop, en la majoria dels casos acompanyades d’espectaculars il·lustracions sortides del pinzell o la ploma de Virgil Finlay, Margaret Brundage –algun dia parlarem d’aquesta dona, pionera de la il·lustració eròtica- , Hannes Bok o J. Allen St. John, entre d’altres.


Per situar-nos, recordem que els pulp magazines són les publicacions nord-americanes de literatura popular, bàsicament de relats curts de terror, ciència-ficció, fantasia, western i aventures, destinades al consum de masses.


L’època daurada dels pulps va ser la dècada dels 30, quan el mercat s’inundà de desenes i desenes de publicacions de petit format –solien tenir una mida de 15 x 25 cm- i preus molt econòmics –entre 10 i 30 cèntims de dòlar-, amb portades cridaneres, eròtiques i, fins i tot, sàdiques, que sovint guardaven molt poca relació amb el contingut.


Aquestes il·lustracions coloristes de la portada, així com el llenguatge clar i senzill dels relats van ser la clau de l’èxit dels pulps. D’entre els autors, aviat destacaren pel nivell literari i gràfic Weird Tales, Amazing Stories, The Shadow i Astounding Stories.

Convé deixar clar, però, que no tot el que es publicava en els pulps era bo, com tampoc no ho eren la majoria dels pulps mateixos: hi havia molta morralla, molts plagis i moltes obres mediocres destinades a distreure al ramat de toscos analfabets sense imaginació que formen la majoria dels lectors d’aquest tipus de publicacions, en paraules de Lovecraft mateix. I no s’equivocava, certament, però els pulps van complir una funció important, ja que a més de servir de plataforma a escriptors i il·lustradors, gràcies al preu assequible, un contingent important de lectors cultes i imaginatius va tenir accés a literatura d’alt nivell, encara que barrejada, com hem dit, amb autèntica púrria.


Qui s’havia de pensar en aquella època que aquestes revistes, que es venien a preus irrisoris i es llençaven després de llegir-les –no servien ni per embolicar l’entrepà-, serien avui tan cobejades pels col·leccionistes? Si a més les portades són dissenyades per la Brundage o en Finlay la seva cotització ja és estratosfèrica! Si entreu a l’ebay, la companyia de subhastes virtuals més important del planeta i cerqueu qualsevol número d’un pulp amb un cert pedigrí com ara Weird Tales o The Shadow, veureu com el preu final acaba pujant moltíssim, i com, en el cas d’aquells que tenen portades de la Brundage o d’en Finlay, s’arriben a pagar quantitats molt elevades.


Personalment em vaig iniciar en aquestes subhastes quan, de cara a la preparació d’un número de la revista especialitzada Lovecraft magazine dedicat als pulps, m’interessava tenir-ne algun. Vaig descobrir aleshores que això de les subhastes és un bon sistema per fer pujar l’adrenalina, i vaig acabar entrant de ple en aquest món amb l’ajuda d’un amic que residia fa uns anys als USA i que ara el trobareu a Anglaterra... Amb el temps, en vaig aconseguir una bona col·lecció que ara tinc a casa guardats en bosses especials. Perquè aquesta és una pega important que tenen: com que els pulps estaven fets amb un material tan dolent, a la que els fulleges una mica corren el perill de caure a trossos, desintegrant-se a les mans de qui els llegeix. De fet en Galderich, en fer les fotografies li van caure alguns trossos de paper pulp...


Per la seva preservació ideal, el procés és el següent:
1. Cal posar el pulp al congelador –prèviament embolicat, és clar- i deixar-lo allà un parell de dies. No hi ha cap bestiola –ni els més pertinaços Lepisma saccharina, altrament coneguts com a peixets de plata,- que sobrevisqui a aquestes temperatures.
2. A continuació es procedeix a restaurar –si cal, que quasi sempre és així- les tapes i l’interior. Atenció: per fer tal cosa mai no s’ha d’utilitzar celo ni cap tipus de cinta adhesiva similar! Deixaria molta ronya i a més no hi hauria manera de treure-la sense fer malbé la pàgina.
3. Finalment, es diposita el pulp en una bossa de plàstic transparent del tipus acid free, i es posa a la prestatgeria més visible de casa, per que llueixi com cal. Fullejar l’interior es pot fer, que hi ha il·lustracions molt impactants, però llegir-lo de cap manera: el faríeu pols en dos dies. Si us interessa algun relat dels que contenen, aneu a la llibreria i compreu-vos l’edició de butxaca, que el pulp és aliment de col·leccionistes...

Guerra de sexes... a bodes em convides!

A la Gemma (Dona que parla llatí, no la vull jo per a mi) i al Dani, en el dia i hora del seu casament!

Sempre m’ha encuriosit el per què quan algú anuncia il·lusionat que es casa automàticament tothom li dona el condol, utilitza alguna parèmia en contra del matrimoni (home casat burro espatllat és la dita més parafrasejada), o bé se li fa alguna brometa irònica... El nuvi o la núvia sempre fan cara de circumstàncies perquè ja s’ho esperen, o directament perquè ells anteriorment ja ho han fet, també. És una mena de joc còmplice que denota un herència cultural que es transmet de pares a fills des de fa molt temps.

Cansó de la mare dona, y del bon Janót. Girona, finals s. XVIII

Per això no em sorprèn que la literatura de canya i cordill des dels inicis de la impremta hagi entrat en consideració d’aquest difícil equilibri que és el matrimoni o la relació home-dona. Així doncs, la literatura popular s’ha encarregat de propagar aquest dilema a través d’auques, romanços i altres impresos que es publicaren en paral·lel a la paremiologia sobre el que avui anomenem guerra dels sexes.

Venedor de literatura de canya i cordill amb possibles compradors badant (principis s. XX)

Els romanços eren fulls efímers que servien de lectura d’entreteniment per als qui sabien llegir i els qui escoltaven la lectura que els en feien aquells que en sabien, i s'ocupaven dels temes més variats. Tenien un preu molt econòmic i per això sempre eren impresos sobre fulls molt barats (a finals del s. XIX, de molt mala qualitat!) i aprofitant les xilografies de la capçalera d’on fos, normalment comprant-les a impremtes que plegaven. Per això la representació de l’home i la dona no tenen res a veure amb la història que s'hi explica i estilísticament són tant diferents.

Temàticament, al costat dels romanços de calamitats, oficis, endevinatoris, sang i fetge, captius, crítics, animals curiosos, històrics, polítics, escatològics i religiosos hi ha una sèrie força nombrosa de romanços que ens parlen de l’amor i el desamor. Aquests fulls tendeixen, com sempre en aquelles èpoques, a blasmar sobretot contra les dones, amb una clara misogínia que vista amb la perspectiva del temps sorprèn tenint en compte que qui estava més ben situat era l’home i que potser no li calia aquest èmfasi. Però és que potser és a l'inrevés, potser per això calia anar refermant qui manava, perquè ningú s’oblidés del statu quo social imperant des dels temps més remots. De fet, de textos misògins ja se'n troben en l'obra dels més afamats filòsofs grecs i romans i no cal anar a la Bíblia i a la vida dels sants per veure que aquest discurs té una antiguitat més que evident.

Cansó del pobre casat. Barcelona, segon quart del s. XIX

Malgrat la gran varietat de títols, un cop d’ull a d’alguns d’aquests romanços ja ens deixa veure per on va l’argument, tenint en compte que el que hom volia era un titular impactant per vendre’ls millor: Canso noba y divertida de un casat ab duas damas treta en lo any de 1817, Canso del matrimoni tractat entre la Paula criada y Jordi fadri manya, Canso del pobre casat, Canso nova de la senyora bolangera en lo any 1818, Canso nova ab la que un fadri enamorat fa veurer las perfeccions de la sua estimada doncella, La despedida, Canso nova de la Roseta Tallavi dita la Flo del Pesol de la sua garvositat y festetx com se veura curiosament lo any 1844, Relacio del casament del manobra Bonifaci y la Polonia, Los amantes de Teruel, Dels festechants, Canso de dos personas riquisimas ques volen casar cada qual manifesta los interesos que posseheix y ha de posserhi, El cantor de los amores, L’matrimoni civil en dialogo, Canso nova, Casament del Jaumet y la Pauleta, Canso nova y divertida ahon se troban las penas y fatigas que va pasa en Gerona rich pages per volerse casa ab una noya masa joveneta, El cornudo resignado, Rabel Gandalla y Tecleta Crostons, El desamor, Elogis de dos casats, La victima de su amor, Canso nova y divertida del festeix nubiatje y divorsi den Tanu y la Serafina...

Només cal llegir aquests romanços per esgarrifar-se de la quantitat de bestieses que podien dir sense cap mena de pudor. És més, en molts casos fins i tot justifiquen la violència perquè, com diu l’Anna M. Fernández a partir de l'estudi de la paremiologia sobre el tema, es pot fer un retrat robot ben galdós, ja que s'hi afirma que: les dones són xerraires, indiscretes, mentideres, mudables, incoherents, inestables, amb un comportament fals i fins i tot traïdor, a més de molt dolentes i perilloses; més ximples que un animal i més dolentes que el diable en persona. D’altra banda, es mostra com haurien d’ésser: callades i discretes, casolanes, treballadores, obedients. És a dir, que són d’allò més dolent en la realitat quotidiana, i són bones i submises segons l’ideal inexistent que es reclama i es posa d’exemple: el ser i l’haver de ser, la realitat i l’ideal.

Trampas de las donas ab sos Marits. Barcelona, tercer quart del s. XVIII

Joan Amades mateix, en el pròleg del Refranyer de les dones, ja diu que no hi ha dubte que els documents de sentit invictiu són d’origen masculí. Aquest fet ens planteja unes qüestions: ¿Per què la dona, en justíssima defensa, no ha creat altres refranys que la vindiquin? I, si els ha creat, per què no han pres cos en el llenguatge? I si no han arrelat, què n’ha estat la causa? ¿Per què estant el poble integrat per membres d’ambdós sexes, han arrelat els documents pejoratius i no n’han creat de vindicadors? Hom no pot creure que la formació , i més encara la plasmació d’un refrany, sigui patrimoni exclusiu dels homes, car n’hi ha un gran nombre que han d’ésser precisament de creació femenina. I, davant d’aquests casos, hom es pregunta: ¿Quines són les lleis que regeixen la formació dels refranys i quines les causes que dictaminen llur incorporació en el llenguatge un cop creats? Heus ací un tema d’investigació etnogràfica, lingüística i psicològica tant interessant com curiós.

L’anàlisi dels romanços i la paremiologia ens mostra com era la societat dels nostres avantpassats (no cal idealitzar-la com una Arcàdia perquè era molt dur viure-hi!) pel que fa a la submissió de la dona a la voluntat de l’home. Malgrat tot, l’Anna M. Fernández va una mica més enllà i ja ens diu que, malgrat hagi alguna dita contra els homes, el fet que el discurs hegemònic i permanent a totes les èpoques sigui misògam, demostra que la dona no estava tan dominada com ens han fet creure i que calia mostrar permanentment el model de dona vàlid per als homes, perquè els fos més fàcil tenir-la sotmesa i controlada. El mal exemple era negatiu per a tota la societat.

Cansó del panallet. Barcelona, segon quart del s. XIX

Us deixo tota una sèrie de paremiologia variada (Parèmies, perdona la competència deslleial!) i contradictòria sobre el tema:

Dona que parla llatí, no la vull jo per a mi
La dona per filar i no per estudiar
Mare, què cosa és casar? –Filla, filar, parir i plorar
A la dona treballadora no li fa res que el marit se li mori
Quan la dona té diners el marit hi és de més
Festeja tant com puguis, però no et casis mai
Casa’t Pere, que mal any t’espera
Quan vagis a casament sigues prudent
Faràs bon casament amb dona de ton estament
L'home amb qui et casaràs, mira que sigui del teu braç
L’home prudent no aconsella guerra ni casament
Meló i casament, ha d’ésser encertadament
Dona casada, guitarra espatllada
Qui lluny es va a casar, va a enganyar-se o a enganyar
Qui es casa té qui llit li escalfa
Casament calculat sempre surt esguerrat
Qui es casa per interès esclau de sa muller és
El que es casa per amor sempre viu amb dolor
Ni frare en noces ni gos entre olles
Quatre coses hi ha que fan el món més bell: la dona, la flor, l'euga i l'ocell
A la terra un rei, al cel un Déu, i a la casa una dona
Tres coses fan la vida bona: bona casa, bon servei i bona dona
Tots els discursos d'un home no valen com el sentiment d'una dona
La dona que té un bon marit, a la cara ho porta escrit
El que és bon fill és bon marit
El diner i la muller, per la vellesa són menester
Per ésser feliç un matrimoni, el marit ha d’ésser sord i la muller cega
Tant si et casaràs com si no et casaràs, sempre te’n penediràs

BIBLIOGRAFIA:

AMADES, JOAN. Les esposalles. Costums i creences. Tarragona, Edicions El Mèdol - Biblioteca de Tradicions Populars nº 19, 2003 (Introducció de Josefina Roma)

AMADES, JOAN. Refranyer de les dones. Tarragona, Edicions El Mèdol - Biblioteca de Tradicions Populars nº 25, 2004 (Introducció de Trinitat Gilbert)

FERNÁNDEZ PONCELA, ANNA M. Sexe i refranyer. Proverbis catalans: Discurs i missatges sobre homes i dones. Barcelona, CIM Edicions S.L., Col·lecció Arguments nº 3, 2004

Joan Amades i el sexe del àngels

A en Lluís Bosch i als seus comentaris antiAmades com aquest: Celebro especialment que s'acabi la tabarra del Joan Amades. Penso que Amades és un tumor a la cultura catalana, ja que va destruir profundament l'imaginari popular a partir del seu pensament ultracatòlic. Més que homenatges, caldria dir clarament que fou un censor, un repressor i un genocida.

Això dels homenatges i commemoracions a les personalitats va bé perquè permet fer una revisió de la seva obra i de les seves virtuts, i perquè no dir-ho, també dels possibles defectes. D’entre de les commemoracions actuals, una de les personalitats que ha despertat més afectes ha estat la de Joan Amades, potser perquè en altres moments la seva tasca va passar per una espècie de purgatori intel·lectual en el qual es va qüestionar la seva feina, per poc acadèmica, entre altres crítiques.

Pàgina de la primera edició d'El Pessebre d'Amades amb el caganer com a El qui fa ses feines

En el cas de l’actual commemoració del final de l’any Amades, em va sorprendre alguns comentaris que Lluís Bosch va deixar en diversos apunts d’altres blocs, en els quals manifestava la seva indignació quan algú deia de portar una iniciativa col·lectiva dels blocaires a favor de la figura de Joan Amades, perquè considerava que havia estat un castrador de la cultura catalana popular i autèntica. Una mica en la línia dels que critiquen -no sense raó- la institucionalització i manca de pluralitat de la sardana com a dansa nacional perquè ha provocat que tota la resta de danses tradicionals, tant o més arrelades dintre de la diversitat del territori, siguin menystingudes.

Pàgina de la tercera edició d'El Pessebre d'Amades (2009) amb l'explicació del caganer com a El qui fa ses feines però amb la nota d'Albert Dresaire i Josepfina Roma explicant aquesta manera d'anomenar la figura

Segons Lluís Bosch i moltes altres persones, el conservadorisme de Joan Amades l’hauria dut a fet neteja dels vestigis més arrauxats (sobretot els referents al sexe i l’escatologia) i hauria dotat d’una pàtina de seny religiós tota la cultura catalana, que no era del tot certa, amputant o senzillament silenciant tots aquells aspectes que no passessin pel sedàs de la moral i el bon gust. Com que m’agrada la gent que fa plantejaments diferents i dóna noves visions del que hom pensa malgrat que tampoc ho justifiqui gaire, vaig canviar la idea inicial de dedicar aquest apunt al Costumari Català (1950-1956) de Joan Amades per a discutir sobre el sexe dels àngels a l’entorn de Joan Amades.

El primer exemple en l’obra Joan Amades que em va venir al cap per il·lustrar aquest aspecte fou la de la de la figureta del caganer, que púdicament en el seu llibre El Pessebre Joan Amades l’anomena com el qui fa ses feines. Aquesta imatge és la que en un primer moment confirmava l’afirmació de Lluís Bosch, i també és una de les imatges que ha donat la visió generalitzada d’un Joan Amades púdic que s’ha anat repetint. I ja se sap que una cosa repetida mil vegades acaba sent certa.

Pàgina del Costumari amb un cornut

Per aquest motiu, en aquest homenatge blocaire a la figura de Joan Amades, he intentat fer una revisió panoràmica i en diagonal per falta de temps i dedicació (més algunes idees prèvies sobre el tema) del Costumari Català, la Biblioteca de Tradicions Populars i diverses monografies que tenia per casa i veure què hi havia de cert i què de repetició acrítica sobre el tema del pudor de Joan Amades i la seva presumpta capacitat capadora de la cultura arrauxada.

Interior d'un prostíbul amb la tarifa de preus on consta al final que El precio de una puñeta son dos reales vellon (Cercle d'Eusebi Planas, darrer quart del s. XIX. Barcelona, col·lecció particular)

Abans de començar hem de comentar que ben poca cosa ha arribat als nostres dies d’erotisme gràfic dels nostres avantpassats. De l’edat mitjana: uns dibuixos molt divertits realitzats sobre pergamí en llibres de notaria (n’hi ha a Girona, Mallorca...) i passada l’època medieval, encara en conservem menys cosa, per no dir res. El Concili de Trento va fer la seva feina a l’edat moderna i per exemple a Catalunya la Inquisició va prohibir (1782) l’obra literària del Rector de Vallfogona; també el bisbe de Barcelona, Josep Domènec Costa, el (1856) va fer capar (literalment!) l’escultura dedicada al Geni Català que hi ha a prop de la Llotja, o el cas de la frase anar a fer punyetes que ens ha arribat interpretada de moltes maneres però que en realitat volia dir que et masturbis, per posar només tres d’exemples prou eloqüents de la repressió oficial o intuïtiva contra el que es considerava mal gust.

Pàgina del Costumari amb una monstrua marina que serví de capçalera de romanç

La prova és que quan Xavier Domingo va voler il·lustrar el seu llibre d’Erótica hispánica (editat a París el 1966) gairebé totes les il·lustracions a què va recórrer són modernes, o en el recent llibre de Pep Vila d’Els sentits d’Eros (2008), dedicat a l’erotisme gironí, les il·lustracions provenen majoritàriament d’obres estrangeres. Això ens mostra el desert iconogràfic i literari que tenim en el nostre país sobre aquests temes, sobretot en època moderna.

Pàgina del Costumari amb l'Auca de La vida de Sant Antoni Abat amb les temptacions del dimoni

Si analitzem la figura concreta de Joan Amades veiem que era una persona d’origen obrer i popular, nascut en una família tradicional, en la qual la seva mare era la transmissora del coneixement tradicional popular. Ideològicament té dos vessants que em semblen prou interessants: un catalanisme proper de Torres i Bages i una gran vinculació amb l’esperantisme i el món dels ateneus populars. És a dir, es debat entre un catalanisme catòlic i conservador i una visió més o menys universalista i idealista del món. Ambdues visions, però, tendeixen cap al puritanisme per raons diferents; la primera per una qüestió purament de moral i castedat religiosa (és el moment de La lliga del bon mot o la Lliga antipornografia -en contra de les revistes sicalíptiques- i altres iniciatives semblants d’adoctrinament catòlic); en canvi la segona raó podríem definir-la com d’estricta moral laica.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Dintre dels ambients més idealistes de finals del s. XIX i principis del s. XX hom intentà superar el que es consideraven vicis (les partides de cartes i de dòmino, les begudes alcohòliques com l’absenta, la prostitució... en general tot l’inframon que convergia a les tavernes...) com una lacra del proletariat, per tal d’alliberar l’individu sobretot a través de la cultura. Per això els moviments més idealistes (esparantistes, ateneus populars, centres d’excursionisme, cors de Clavé...) intentaren redimir les classes populars per a fer-les més lliures intentant apartar els obrers dels vicis que es considerava que els esclavitzaven.

Pàgina del Costumari amb una xilografia d'uns enamorats. Prèviament va ser publicada a les Xilografies gironines

Si comprenem l'abast d'aquests dos condicionants personals (el catòlic i el laic) podrem veure que Joan Amades no era amo de les seves circumstàncies, ja que a més l’ambient del moment portava cap a una societat puritanista. Si a això sumamen les dificultats de censura que va haver de superar en determinats períodes (el cas d'El Pessebre és més que evident) observarem que difícilment Joan Amades podia escapar d’un cert pudor en el moment de parlar de certes temàtiques com veiem en el caganer del pessebre.

Malgrat això, l’actitud de Joan Amades la podríem qualificar de certa murrieria. En certa manera em fa la sensació (analitzant les seves obres com farem tot seguit) és que es tapa la cara amb la mà per no veure segons què, però que deixa el dits entreoberts per veure-ho tot... i el més important, mostrar-ho als lectors.

Llibre de Les rajoles catalanes de Joan Amades amb una il·lustració d'un nu femení

Per aquest motiu sempre que pot i el guió ho exigeix il·lustra els seus llibres amb els poquíssims gravats de temàtica eròtica (nus i poca cosa més) que s’havien conservat i que ell recol·leccionava. Així, si mirem el seu llibre sobre les rajoles catalanes ens adonem que reprodueix una rajola amb un nu. Aquestes rajoles són escassíssimes a Catalunya i moltes ens han arribat mutilades posteriorment per algun integrista. Entre els centenars de tipologies de rajoles que es conservaven... per què en tria una d’un nu si comptava amb prou varietat per poder il·lustrar el seu llibre?

Pàgina del Costumari amb la il·lustració a tot color de les invitacions per als balls de Carnestoltes amb la invitació de la disfressa eròtico-festiva

El mateix ens passa amb les invitacions de les festes de carnestoltes del darrer quart del s. XIX, de les quals coneixem aproximadament un miler llarg de models... per què en selecciona per al Costumari precisament una en la que apareix una disfressa de clar significat fàl·lic i genital i que ja en el seu moment fou considerat groller i xaró?

Pàgina del Costumari amb centaures femenins

Si a més de les il·lustracions que afegeix als seus textos repassem el que ha escrit, veurem que la seva obra va traspuant anècdotes (com les seves detallades explicacions del carnestoltes com el concurs de disfresses per veure qui anava més nu i que va guanyar el Dr. Letamendi, per exemple) que ens mostren un gran coneixement del que passava en dels ambients més xarons o llibertins de l’època. Això sí, són petites píndoles que ens va subministrant com aquell qui no vol la cosa, distribuïdes per la seva infinitat de llibres.

Pàgina del Costumari amb la dansa de fertilitat neolítica de Cogul

La dispersió de les dades que aporta dintre la seva magne obra ha provocat que passessin desapercebudes com a conjunt. Així, ens parla dels cornuts, de les infidelitats matrimonials i de canvis de parella, de Pasqües abans de Rams, del fet que dur roba interior no era costum entre de les dones d’abans, de paremiologia de dubtosa moralitat, dels versos atrevits i poc morals de les santantoniades, de personatges curiosos de la vida popular més alternativa, d’endevinalles escatològiques i sexuals, de mètodes anticonceptius tradicionals, de signes fàl·lics des de la prehistòria i la seva pervivència fins els nostres dies... tot sempre amb una certa contenció, amb discreció... però deixant-ho escrit.

Pàgina del Costumari amb el Ball dels Cornuts

Malgrat això, observant l’Auca de la Vida alegre Barcelonina podem lamentar que, sabent tot el que sabia, no deixés escrit un llibre sobre la sexualitat dels catalans que estigués ben farcit d’anècdotes, de tipus populars, de costums, d’informacions que avui ja no podem tenir... De fet, però, no només ell no ho va fer (que tampoc se li pot retreure!) sinó que ningú més va engegar un projecte que intentés ser una compilació de tots aquests aspectes. Només després de la mort del General Franco, quan la major part de les fonts directes (coneixedores dels costums i anecdotari del s. XIX) ja havien desaparegut i ja no les podrem tornar a tenir, hom ha intentat reconstruir el nostre passat més canalla. Només s’escapa d’això el bibliòfil i traductor cervantí al català, Antoni Bulbena i Tusell, qui el 1920 deixà un manuscrit (publicat finalment el 1982) sobre La bibliografia eròtico & priàpica catalano-valenciana (del que algun dia en parlaré en el bloc).

Auca de la Vida Alegre Barcelonina (1911) que Amades mai va publicar, que a mi em consti

Si hem de ser justos no podem acusar a Joan Amades de ser el capador sexual de la cultura catalana perquè precisament és ell qui més informació ens pot aportar i perquè quan ell va recollir la tradició i la cultura popular catalana a nivell oficial s’estava reforçant amb projectes seriosos (noucentisme, Mancomunitat i República, Biblioteca de Catalunya, Col·lecció Bernat Metge, Escola Superior de Bibliotecàries, Xarxa de Biblioteques i Museus...) que no admetien el que es considerava literatura menor o encara menys, literatura pornogràfica. Que en aquestes circumstàncies Joan Amades recollís tot el que recollí de cultura popular (i no d’elit) té un mèrit molt gran perquè precisament ell, entre altres però amb un protagonisme destacat, va fer valorar tota la imatgeria popular i els costums que sense ells no haguessin tingut valor i haguessin desaparegut sense deixar cap mena de rastre.


BIBLIOGRAFIA

VV.AA. El món de Joan Amades. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1990.

PD. Aquest apunt també el trobareu al Bloc de Piscolabis Librorum Maiorum

El llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda en una edició inèdita del 1584

Al cantautor Raimon, que ens ha posat a l’abast i ens ha estimar els nostres clàssics com ningú.

Dintre de la literatura catalana medieval destaca un dels personatges més curiosos de tots els temps: Anselm Turmeda (1355-1423). Aquest mallorquí, frare franciscà de Montblanc des del 1375, estudià a Bolonya i París. Es convertí a l’Islam el 1385 i passà a viure a Tunísia, on fou conegut amb el nom d’Abdallah Al-Tarjumàn o el més complert d’Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī -بو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي –Servent de Déu, fill del servent de Déu, l’intèrpret, el mallorquí, el convertit a la fe-).

Petit pròleg on consta que el llibre fou escrit a Tunis per fra Anselm Turmeda, anomenat Abdalà i inici del Llibre dels bons amonestaments.

A Tunísia desenvolupà la seva tasca literària on va escriure la seva obra en català i àrab, cas únic a Europa d’aquest tipus de bilingüisme. Tingué un gran prestigi a totes dues ribes del Mediterrani i els reis cristians intentaren que retornés a la fe cristiana amb atorgaments de salconduits com el que el 1423 li donà el rei Alfons el Magnànim al seu dilecte fra anselm Turmeda, anomenat també alcaid Abd Allah, perquè pogués embarcar-se a qualsevol nau en direcció als seus regnes.


Els seus llibres tingueren una gran difusió en els països de llengua catalana i àrab. Això suposà un gran problema pels cristians perquè era com acceptar la superioritat de la religió musulmana, ja que un intel·lectual de prestigi com Fra Anselm Turmeda havia apostatat per l’Islam. Recordem les disputes que se celebraven en aquella època entre cristians, jueus i musulmans per demostrar quina era la religió autèntica. Per aquest motiu hom va fer córrer rumors que havia estat empresonat i forçat a abjurar del cristianisme fins arribar al martiri, cosa totalment falsa però que durant molts segles, sobretot a partir del s. XVIII, amb les obres de Pere Serra i fra Jaume Finestres i de Monsalvo, hom donà credit i publicà.


D’entre les obres que va escriure en llengua catalana a Tunis destaca, per la difusió que va tenir, el Llibre dels bons amonestaments (1398), conegut i publicat posteriorment com el Libre compost per frare Anselm Turmeda ab la oracio de sanct Miquel y lo jorn del Judici, y la oracio de sanct Roch y de sanct Sebastià. De fet, però, les oracions de sant Miquel, el Jorn del Judici i les oracions de Sant Roc i Sant Sebastià (aquestes dues darreres en llatí) són textos apòcrifs ja que el que es considera com a Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda són només els primers 428 versos que recullen 107 paremiologies sàvies, com ens diria Víctor Pàmies.

Pàgines amb els versos dedicats als Diners, cantats per Raimon

Aquest conjunt de versos (estrofes de tres octosíl·labs que rimen entre ells i que van seguits d’un tetrasíl·lab de rima independent) es fonamentaren en el plagi d’una obra prèvia italiana titulada Dottrina dello Schiavo di Bari, d’autor anònim i que Anselm Turmeda devia conèixer. Malgrat que algunes parts són plagiades, n’hi ha d’altres de pròpies com els famosos versos dedicats als diners (que Raimon cantà tan esplèndidament) i que corresponen a una mentalitat molt pròpia de l’època.

Oració llatina de Sant Sebastià

El llibre és el primer best-sellers en llengua catalana. A més dels tres manuscrits del s. XIV se sap que ja fou imprès en època incunable (1498, edició només coneguda per documentació indirecta). Del s. XVI en coneixem cinc edicions (1524, 1527, 1557, 1594 –en castellà- i la inèdita que presentem en aquest article datada el 1584). Del s. XVII se’n coneixen sis edicions, i ja del s. XVIII al s. XIX se’n coneixen una cinquantena d’edicions. És un llibre que, malgrat la gran multitud d’edicions que té, es conserven pocs exemplars precisament perquè fou molt utilitzat tant i per tant quedà desgastat per l’ús.

També les petites dimensions que el caracteritzen -ja que sempre fou estampat en quart- i el poc gruix que té a causa de la brevetat del text han fet que fos fàcilment destruït o passés desapercebut i no s’hagi tingut cura de la seva conservació. Malgrat això, molt de tant en tant n’apareix un exemplar desconegut fins al present, en les golfes d’alguna masia o en l’arxiu d’alguna parròquia.


A què es deu una quantitat tan nombrosa d’edicions, i en català, d’un llibre concret, en una època durant la qual el català no era la llengua impresa predominant? La resposta és fàcil i sorprenent: fou el manual que hom utilitzà per aprendre a llegir en català quan no hi havia cap altre més idoni. Així, els mossens de les parròquies –els únics encarregats de la instrucció del poble, per ensenyar a escriure en català utilitzaren aquests versos de temàtica moral escrits per Turmeda. Seria una espècie –i perdoneu-me una comparació agosarada- de Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, que fou posat àmpliament a l’abast dels joves –al final del franquisme i durant la transició- que no havien après català a l’escola de primària perquè l’aprenentge de la llengua pròpia no formava part de l’Educació General Bàsica.

A l'entorn del sepulcre d'Anselm Turmeda en mig de l'antiga Medina de Tunis hi ha una certa polèmica ja que han estat identificades com a tals dos sepulcres. Us mostrem les dues hipotètiques tombes, la primera marcada com a tal per l'Ajuntament de Ciutat de Mallorca (foto anònima) i  la segona abans de la restauració (Gentilesa de Zerosetze)
 

Popularment el Llibre dels bons amonestaments es conegué com el franselm i sobta que un llibre escrit per un renegat -com ho era Anselm Turmeda-, amb uns versos sarcàstics –i a voltes anticlericals- fos la pedra angular de l’ensenyament del català durant segles. Que l’autor s’havia convertit a l’islam no s’amagava, ja que en el petit preàmbul ja diu que és un libre compost en Tuniz per lo reverent pare fra Anselm Turmeda en altra manera nomenat Abdala. El que és curiós és que es reconegui que són bons consells, els que dóna Anselm Turmeda, però es faci constar que ell no seguí, ja que s’afirma que jatsie que ell mal los aje seguits. Tot això va provocar que a vegades es posés en dubtes per la seva heterodoxia i com molt bé explica en Pep Vila (2023) aquest llibre tingué problemes amb la Inquisició el 1582 a Mallorca, dos anys abans d'aquesta edició.

JAUME COLLELL. Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells. Vic, 1871

La popularitat del llibre arribà fins el s. XIX i de fet, un jove Jaume Collell, estudiant de Teologia, amic de mossèn Cinto Verdaguer i futur ideòleg del catalanisme més conservador i catòlic, intentà capgirar aquest situació anòmala i "actualitzar-la". Per substituir-lo escrigué –bé que el mantigué en l’anonimat- un nou llibre de paremiologia sàvia, més fidel a l’ortodòxia catòlica i que titulà Nou Fra Anselm. Llibre de bons consells, del qual es feren tres edicions a Vic, a principis de la dècada dels setanta del s. XIX.

 ANSELM XIMENIS. Colecció de sentencies y concells. Manresa, Impremta Antón Esparbé, 1909

Malgrat això, però, el llibre d'Anselm Turmeda també inspirà una versió alternativa i escatològica -no en el sentit místic sinó el més quotidià- titulada Colecció de sentencies y concells atribuït per un pseudònim d'Anselm Ximenis. Aquest llibret de 33 pàgines fou ediat a Manresa el 1909 a la impremta d'Anton Esparbé i formaria part d'una Biblioteca de la Academia de Literats tranquils y decents com a primer volum d'una sèrie de llibrets del que en sortí un altre de nom Colecció de Faules atribuïdes a un pseudònim de Jacinto Hisop. Ambdues obres són escatològiques amb versos però la de Anselm Ximenis (híbrid entre Anselm Turmeda i Francesc Eiximenis- conté quartetes que intenten imitar el llibre que comentem com:

No sigues may tafaner;

axugat be, y el paper

no't mires, còm sòlen fer,

molt bruts quan caguen

Avans d'anarten al llit,

tingues lo cul enllestit,

o sinò durant la nit

fará llevarte

Colofó on consta el nom de l'impressor Pedro Malo, a Barcelona el 1584

Malgrat aquesta petita incursió sobre la repercussió popular en els s. XIX i XX, l’exemplar del Llibre de Bons amonestaments d’Anselm Turmeda que avui presentem és inèdit i no es coneix cap altre exemplar –que sapiguem-, en biblioteques públiques ni privades. Màxim podem plantejar-nos que l’edició que Palau i Dulcet comenta com a hay indicios de una edición de 1548 en realitat fos la present del 1584 i que hi hagués un ball de xifres o un error tipogràfic. Sigui com sigui, aquesta edició fou impresa per l’aragonès resident a Barcelona Pedro Malo. Com tots els franselms fou imprès en quart (14,5 x 9,5 cm.) amb un total de 32 pàgines, el que el converteix en un llibret molt prim i delicat.

Darrers versos del Llibre dels bons amonestaments i inici dels Versos de la Sibil·la i on es pot observar que falta la pàgina anterior. A destacar els versos (com ho fa en Puigmalet en els comentaris): 

Y nol he dictat en llatí
perque lo vell y lo fadrí
y lestranger y lo cosí
entendrel puguen.

En aquest exemplar falta –malauradament- una pàgina, la que correspon al final del Llibre de bons amonestaments i l’inici dels Versos de la Sibil·la en la qual devia haver-hi un gravat amb el Judici Final que hom devia arrancar per reutilitzar-lo d’estampa devocional. A més, la portada està afectada per la pèrdua de paper que malmet una mica el gravat del mig, però que no afecta la decoració renaixentista de repertori que emmarca tota la portada. (Algun dia haurem de parlar de la influència de les decoracions de la impremta en l’arquitectura, en la introducció de l’estètica renaixentista a Catalunya).

Oració de l'Àngel Custodi i de Sant Roc amb caplletres

L’exemplar presenta les característiques poc curoses de la impremta barcelonina del s. XVI, amb una pressió tipogràfica molt forta que marca a la pàgina contrària. A partir dels Versos de la Sibil·la els diversos paràgrafs van encapçalats amb unes caplletres més pròpies d’una edició incunable que no d’una del s. XVI.

Enquadernació exterior de pergamí palimpsestat del s. XI

Per a protegir-lo, algú, entre els segles XVII-XVIII, va improvisar-li una nova enquadernació de pergamí. Per a fer-ho va agafar un llibre de pergamí que ja no devia ser útil i que havia rebut una bona dosi d’huminat i tot arrencant-li un full i partint-lo per la meitat el convertí en una relligadura. Aquest relligat és molt bast (es compon d’un cosit maldestre de cordill al mig del llom i una petita llengüeta lateral que cobreix el tall davanter). Malgrat tot, l’interès de la coberta rau en el fet que el full de pergamí és un membra disiecta extret d’un llibre del segle XI, escrit en lletra carolíngia comtal, pertanyent als Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus, un monjo carolingi que va comentar la Bíblia i tingué un cert èxit a l’Alta Edat Mitjana. En aquell moment devia haver caigut en l’oblit i per això s’adaptà un full com a coberta d’un petit volum que tenia molt ús. La part exterior fou raspada -com si d’un palimpsest es tractés- per tal de deixar-la al més net possible, però a la part interior el text es deixà tal com estava i això és el que ens ha permès identificar-ne el contingut.

Reconstrucció en Photoshop del pergamí interior (amb les taques d'humitat antiga) de l'enquadernació on podem llegir en lletra carolíngia comtal els Commentaria in libros Regum 3, 7 d’Hrabanus Maurus

En fi, una petita meravella que tant el contingut com el continent són prou especials com per presentar-lo com a regal de reis d’enguany.

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: segles XV a XVII. Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’editors de Catalunya, 2002.

RIQUER, MARTÍ DE. Història de la literatura catalana. Volum II. Barcelona, Ed. Ariel, 1983.

TURMEDA, ANSELM. Llibre de bons amonestaments i altres obres. Comentaris a cura de Mikel de Epalza. Palma de Mallorca, Editorial Moll, 1987.

VILA, PEP. Una edició gironina de 1637 del “Llibre dels bons amonestaments” d’Anselm Turmeda. Girona, Annals de l’Istitut d’Estudis gironins, 2001. Vol. XLII, pp. 339-359.

VILA, PEP. "El llibre dels bons amonestaments (1397) d'Anselm Turmeda, expurgat per la inquisició mallorquina (1582)", Vademècum (29/11/2023)

VV.AA. Anselm Turmeda. Abdallah Al-Tarjumàn. Entre dues cultures. Montblanc, Institut Europeu de la Mediterrània, 2009.