Barcelona blanc i negre (1964) de Xavier Miserachs, el color de la diversitat

Fotografia a la que la Júlia fa referència en un interessant apunt

Fins el 26 de gener teniu temps de visitar la magnífica exposició de fotografies de Leopoldo Pomés a l’entorn del projecte de llibre que, amb Carlos Barral, va voler dedicar a Barcelona el 1957 i que malauradament no es dur portar a terme. Ara la Fundació Colectania en recupera el projecte, l’exposa i n’edita un catàleg que esdevé alhora la plasmació del que hauria d’haver estat el llibre. A més, Sd-mudito publica, en una magnífica edició, les fotografies que Bernard Plossu va realitzar a Barcelona el 1974. Iniciatives com aquestes són necessàries per recuperar la memòria visual del nostre passat, no amb l’enyorança de qui ha perdut un món millor –perquè no ho era- sinó per saber d’on venim.

Aquests projectes no tiraren endavant, però a la mateixa època sí que en fructificaren dos de semblants, el de Català-Roca i el de Xavier Miserachs que és el que avui analitzarem. És curiós veure com aquest tàndem de fotògrafs s’anaven trepitjant una mica els temes, com vam veure ja fa un temps a l’entorn del projecte de Costa Brava Show. Català-Roca, més gran que Xavier iserachs se li avançà sistemàticament en els projectes, cosa que Miserachs acatava amb estoïcisme i amb un reconeixement de feina ben feta del fotògraf vallenc, d’una generació més gran.

Català-Roca publicà el seu llibre el 1954 amb l’Editorial Barna i, deu anys després, Xavier Miserachs aportà el seu punt de vista d’una Barcelona que començava a despertar-se d’una guerra civil i una postguerra pertorbadores. Aquesta dècada de diferència és important per entendre un canvi de concepció dintre del món de la fotografia, gràcies al llibre New York de William Klein, publicat el 1955. Aquest darrer llibre influencià sense cap mena de dubte en un jove Xavier Miserachs i en el seu projecte de captar part de l’essència de la seva ciutat.

És obvi que entre la manera de fer de William Klein i Xavier Miserachs hi ha una sèrie de paral·lelismes però, i perdoneu-me la personalització, malgrat conèixer l’obra d’ambdós fotògrafs sóc incapaç de fer una fotografia mínimament propera a la seva manera de fer.

El paisatge de Barcelona permet a Miserachs integrar-se dins el que podem anomenar una fotografia urbana, gràcies a la seva habilitat de moure’s dintre de l’escenari quotidià i amb una recerca de la llum digne dels millors clarobscuristes del barroc. Aquesta llum posteriorment fou contrastada forçant els negres i els blancs, que són els protagonistes de les seves fotografies, i amb una impressió de luxe -de Huecograbados Fournier- que encara reforça molt més el contrast i el gra de la pel·lícula.

Les escenes, a diferència per exemple de Català-Roca, són molt dinàmiques per l’ús de l’angular, ombres retallades, figures escapçades i bellugades, primers plans trencadors, el format en 35 mm... Xavier Miserachs no buscava una bellesa artificial, neta de qualsevol destorb, sinó que es recrea amb els cables i fils que les grans companyies de subministraments ens regalen per tot arreu, amb els cotxes aparcats i en moviment integrats dintre de l’espai, els cartells enganxats i estripats de les parets... el que infon més vida a unes fotografies dinàmiques ja de per si mateixes.

Aquesta manera de fer va marcar una ruptura amb la representació de la societat espanyola de la postguerra. Igual que els seus col·legues fotògrafs de la generació d’Afal, Miserachs va contribuir a donar a conèixer una Espanya diferent de la que volien mostrar les autoritats, però que no podien amagar perquè era la realitat. Això explica que els fotògrafs d’aquesta època pertanyents a Afal, i cadascú des de la seva perspectiva, aportessin el seu granet de sorra per vertebrar un dels moments més lúcids de la fotografia hispana, com ja hem pogut veure amb els diversos llibres publicats per Lumen dintre de la col·lecció Palabra e imagen -en la que hi col·laboraà en el llibre de Mario Vargas Llosa, Los cachorros-.

Aquesta influència dels seus predecessors ha estat una petita llosa que ha pesat sobre la seva obra com un aspecte negatiu. Per això, en les seves interessantíssimes memòries, Miserachs comenta que respecte a la influència de William Klein, res a dir. Només afegir que encara és viva i mai no m’ha fet nosa. M’ha fet –crec- molt de profit.(...) Els qui fem fotografia de carrer, per exemple, seríem idiotes si no aprofitéssim les experiències de Doisneau, Cartier Bresson, Boubat, Frank, Klein, Erwitt, Winogrand, Català-Roca i tants d’altres en aquest terreny. Prendre’ls com a punt de partida no farà altra cosa que donar solidesa a la nostra feina, però plagiar-los? Fóra impossible. Ni la nostra manera d’enfrontar-nos a la realitat i intentar explicar-la és la seva, ni les realitats de què ens toca donar testimoni són les mateixes que ells han treballat prèviament. L’opció de deixar una “petita aportació” hi és sempre, cal saber aprofitar-la.
Pretendre reinventar el reportatge urbà cada vegada que se surt al carrer amb la càmera penjada al coll, fóra una ridícula actitud d’il·luminats pretensiosos.

Aquest text hauria d’estar emmarcat en totes les històries de l’art, perquè és d’una finesa i d’un grau de lucidesa espatarrant. Xavier Miserachs reivindica la feina del suscitador d’imatges, com d’algú que sense oblidar els seu antecessors és capaç de fer la seva obra amb total llibertat, com és el seu cas. De fet, com ell mateix explica, el naixement d’aquest llibre publicat per l’Editorial Aymà a finals del 1964 amb un format quadrat de grans dimensions (34 x 32 cm.) fou fortuït: L’atzar va fer sortir del calaix on dormien, després de dos anys de letargia, les fotografies de Barcelona. Rafael Serra, gerent de l’editorial Aymà, era al meu estudi esperant que jo li acabés un encàrrec puntual i urgent, però sense importància. Per entretenir-lo, vaig deixar-li les caixes plenes de fotos 24x30. Quan va marxar amb l’encàrrec, encara calent de l’esmaltadora, va demanar-me d’emportar-se també les caixes per ensenyar-les a la gent de l’editorial.
Pocs dies després va convocar-me a Aymà. El senyor Cendrós –em sembla que era l’amo- em proposava publicar el treball en forma de llibre. Oda Zantop i el mateix Serra tindrien cura de la producció. Joan Oliver s’encarregaria del pròleg, i els textos de peu de fotos els escriuria Josep Maria Espinàs. La maqueta la faria Ràfols Casamada. Així va néixer Barcelona blanc i negre.

Publicitat a Serra d'Or de l'abril de 1965

Se'n feren en un principi dos tiratges en català i castellà com diu la publicitat publicada a Serra d'Or l'abril de 1965. Posteriorment se'n devia editar la versió francesa degut al reconeixement que tingué un llibre editat d'una manera tant perfecte.  La publicitat de Serra d'Or també fa referència a un curt tiratge que es va fer del llibre amb una presentació especial d'obsequi, relligada en pell i estoig decorat.

Sobrecoberta i guardes interiors

Com aquell que no diu res en Xavier Miserachs ens fa una descripció tècnica d’aquest llibre amb una participació de luxe. El disseny mateix fou obra de l’Albert Ràfols-Casamada molt relacionat amb Miserachs i l’escola Eina, que l’artista plàstic creà com a escissió de l’escola Elisava. La composició del llibre està cuidada fins al darrer detalla, des de la sobrecoberta, la tipografia, la portada i sobretot la combinació de fotografies que són presentades de manera individual o formant part d’un mosaic fotogràfic amb vinculacions mútues. Aquest disseny provoca que cada cop que passem el full hi hagi una sorpresa compositiva a l’entorn de les fotografies. Un mapa final de Barcelona amb la ruta de les fotografies és un preciós colofó per al potser millor llibre dedicat a Barcelona.

Portada interior i plànol final

El pròleg fou escrit magistralment per Joan Oliver, Pere Quart, amb una capacitat per captar la importància d’aquest llibre molt profètica. Xavier Miserachs mateix reconeix que en el seu moment no va ser copsar prou la intel·ligència del proleguista quan afirma que com sol passar amb els llibres on la imatge domina sobre la lletra impresa, pocs van ser els qui van parar esment en el text de Joan Oliver. Jo mateix, embadalit davant l’espectacularitat de les meves imatges tirades al gravat en relleu, no vaig adonar-me de la clarividència i el rigor del text de l’autor de Bestiari, i ha estat rellegint-lo molt més tard quan n’he descobert la importància.

I és que Miserachs té tota la raó, ja que la perspicàcia del prologuista és molta a l’hora de teoritzar sobre el món de la fotografia i concretament de l’obra del nostre fotògraf. El defineix d’una manera molt exacta quan diu que el suscitador d’aquestes imatges, és un barceloní escandalosament jove i efectivament nou; potser el brot més recent d’una generació de fotògrafs catalans, inquiets, greus, esperançats, que viuen de cara al Nord i d’esquena a unes circumstàncies que ja trobaren fetes i que llasten i alhora estimulen llur impuls renovador.
És modest, perquè és conscient de la seva realitat –però no dubto pas que nodreix una ambició, doblement justificada per la seva joventut i pels seus dons-, i es defensa dels elogis amb una fórmula senzilla i commovedora, que els envejosos s’afanyen a trobar satisfactòria: “La màquina ho fa tot” diu en un to de veu més aviat somort, mentre espurnegen els ulls eixerits, els llavis dibuixen un somriure finíssim i les mans no es mouen o s’enfonsen a les butxaques.

Sobre els peus de foto en Pere Quart diu que hom pot, naturalment, comentar el tema, completar l’anècdota amb remarques que prolonguin en el temps el moment que el fotògraf ha immobilitzat sobre el paper, cosa que, en el nostre cas, ja ha estat feta per en Josep Maria Espinàs amb una gràcia lleugera i incisiva. Però jo no gosaria pas –ni que pogués- desentranyar el misteri de tantes foscors ni il·lustrar amb llampecs retòrics la claredat de tantes evidències. I té raó, els textos d’en Josep Maria Espinàs hi són una mica de més, perquè la força de les fotografies ja parlen per si mateixes, sense necessitar un text que s’apropa, més que a cap altra cosa, als cors emfasitzadors de les tragèdies gregues.

Diuen que si el que has de dir no aporta res al que ja s’ha dit, val més callar. Per això deixeu-me que parli a través del que Pere Quart va deixat dit en el seu interessantíssim pròleg, perquè vist amb la perspectiva del temps encara agafen un contingut més premonitori: I avui sí que totes les ciutats són anàlogues. I el turista de bona fe, que va a la recerca de “color local” ha de refugiar-se, d’una banda, en l’admiració dels vestigis erts i estantissos del passat, dels “barris gòtics” més o menys ben apedaçats, de les pedres ja inservibles i fora de lloc, dels castells envilits, en funció d’escaparates, de les catedrals fumades pels segles i capciosament aclarides per una llum que no és pas la de l’antiga fe. I d’altra banda, en el miserable espectacle d’un folklore aigualit, degenerat, caricaturesc, en mans de mercaders espavilats.

Barcelona és avui una massa urbana de dos milions d’habitants, una ciutat de mar, i de pla i muntanya, una ciutat vella i nova, vetusta i moderna, desmanegada i geomètrica, en ràpida creixença per la immigració provinent de la resta d’Espanya; de població bilingüe, promíscua i en part poc sedimentada, singularment absorbida per la indústria i el comerç i amb una fesomia de trets qui-sap-lo borrosos i d’esperit força engavanyat i deixatat a causa d’un decandiment de segles i d’unes vicissituds, uns influxos, unes febleses i, sobretot, uns errors que han embridat ara i adés la seva al capdavall admirable renaixença.

El nostre fotògraf ha lliurat una batalla o múltiples escaramusses contra aquell uniformisme igualitari i destructor a què més amunt em referia. (...) Tendeix a revelar, això sí, “una certa Barcelona”, molt allunyada de les versions consuetes, monumentals, apologètiques, turístiques, que tant l’interès anomenat patriòtic com el comercial aconsellen. Nogensmenys fóra d’una injustícia flagrant titllar aquest llibre de pessimista, de pejoratiu, de negatiu.

I he percebut una vibració d’entranyable humanitat en tants d’enfocaments afectuosament crítics: infants i donetes del poble, homes del carrer, treballadors del port o del mercat, modestíssims servidors públics i d’altres “pacients”, carn i esperit anònims de la ciutat, que en Miserachs ha volgut inserir en el seu extraordinari retaule travessat d’ombres o xop de sol, animat amb tants gestos de la vida quotidiana, d’obscures resistències heroiques, de minúscules confiances, de vanitats ingènues. I he sentit el delicat respecte amb què capta la vida estreta i la senzilla alegria dels forasters del Sud, que arriben a Barcelona amb la maleta plena de parracs i el cor sorbeeixint d’esperances...

Només vull afegir la grata sorpresa, acostumat a altres menes d’interessos, que de la gestió del llegat de Xavier Miserachs generen els seus hereus. Més enllà de cobrar uns drets d’autor obvis per la comercialització de l’obra del fotògraf, divulguen les seves imatges per Internet a través de la seva pàgina web. En aquest web podreu trobar, per exemple, unes quantes fotografies del llibre Barcelona blanc i negre  i d’altres projectes. A més posen a lliure disposició deu fotografies sota llicència de Creative Commons per a l’ús de tothom, i el llegat del fotògraf es guarda al MCBA per a la consulta dels experts i interessats.

BIBLIOGRAFIA:

MISERACHS, XAVIER. Fulls de contactes. Memòries. Barcelona, Ed. 62, 1998

TERRÉ ALONSO, LAURA. F. Català-Roca i X. Miserachs. Dues mirades al territori. Memòries de la Costa Brava. Girona, Fundació Caixa de Girona, 2007

Los XXVI puntos del Estado Español (1940), la vertebració del feixisme i la seva estètica

Als qui sistemàticament han fet lectures restrictives de la Constitució i conceben Espanya com un destino en lo Universal, hereus sense cap mena de dubte de la ideologia dels XXVI Puntos.

Ja fa uns quants ans que un antic alumne, en Bernat Roig Massó -que sempre ironitzava sobre els seus cognoms i el problema que hagués tingut durant el franquisme si els li haguessin traduït al castellà...-, em va mostrar un llibret com aquest, que corria per casa del seu avi i que em va fer picar la curiositat sobre el tema. El vaig trobar al Mercat de Sant Antoni i vaig investigar una mica sobre aquest llibret trobant-me amb unes quantes sorpreses que m'han ajudat a entendre una mica més la relació entre Franco i la Falange.

Un dels problemes de les organitzacions feixistes espanyoles és que van arribar tard, en el sentit que van vertebrar-se quan a la resta d’Europa aquest pensament ja estava plenament consolidat, de manera que va resultar una còpia dels preexistents d’altres països. Allò que pretenia ser essència de Pàtria era i encara és en realitat una còpia d’altres experimentacions. Potser per això li fou tan fàcil a Franco, un militar sense pensament polític concret, controlar el feixisme espanyol i adaptar-lo a les seves necessitats, el que li permeté mantenir-se en el poder 39 anys i no ser bandejat del panorama de política internacional.

Recordem la famosa anècdota de Franco, plena de cinisme, quan va recomanar a un periodista que l’entrevistava: Haga como yo, no se meta en política. I en certa mesura el llibret que avui analitzem és un clar exemple d’aquesta manera de fer i de la manipulació que Franco va fer de tot el que l’envoltava –encara que fossin els seus partidaris- amb la finalitat de tenir-ho tot controlat, o si preferiu lligat i ben lligat.

El llibret, un setzè (11,5 x 8 cm.), és prou il·lustratiu de les maneres de fer pròpies del franquisme i de com es va vertebrar un nou Estat que eliminà tota resta de la 2a República. Fou publicat el 1940 a Barcelona als tallers de Gráficas Reunidas S.A. Té forma de cartera de pell gravada amb l’escut franquista de l’àliga de Sant Joan –inclou el preceptiu lema d’Una, Grande, Libre- i amb el títol del seu contingut: Los XXVI puntos del Estado Español. Unes guardes interiors blaves amb una multitud de jous i fletxes no deixa marge a cap dubte sobre el contingut feixista del llibret.

El primer que hem de tenir present és el concepte dels XXVI puntos com a programa bàsic del franquisme, i conèixer-ne l’origen, ja que la seva gènesi cal trobar-la en els 27 punts que foren la base programàtica de la Falange Española y de la JONS, i que foren redactats per Ramiro de Ledesma, amb supervisió de José Antonio Primo de Rivera, a la manera del programa electoral del partit nazi del 1926.

La Falange va institucionarlitzar-se com a partit feixista entre el 4 i el 7 d’octubre del 1934 i va fer públic el seu programa coincidint amb un moment delicat de la 2a República, com foren els Fets d’Octubre, que afectaren majoritàriament Astúries i Catalunya. Aquests esdeveniments, de caire marxista a Astúries i secessionista a Catalunya, remarcaren encara més la conveniència, als ulls dels feixistes, de posar èmfasi en aquests punts que anaven clarament en contra d’aquests moviments, que Falange considerava perniciosos per a la Pàtria.

L’altra data cabdal per als punts programàtics fou ja en plena Guerra Civil quan, a través del Decreto número 255 (BOE 20 d’abril de 1937) o més conegut com a Decret d’Unificació de la Falange i els Requetés carlins, es va donar origen a la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, quedando disueltas las demás organizaciones y partidos políticos. Fou la manera que Franco va trobar per eliminar la diversitat política dintre de la seva zona de control. Amb aquest decret no només acabava amb els partits d’esquerres sinó que també ho feia amb els partits centristes i de dretes, per tal d’imposar ell les seves futures directrius polítiques. Si a més tenim en compte que l’article 3r deia que el Jefe del Estado (és a dir, Franco) es Jefe Supremo de la Milicia, veurem que a partir d’aquest moment concentrava tot el poder, tant el militar (ja havia estat proclamat Caudillo) com el legislatiu, executiu i judicial.

Malgrat les converses prèvies que Franco havia tingut amb la Falange i els Requetés per aconseguir una unificació que semblava complexa, les circumstàncies van facilitar-li l’ocasió ja que aprofità uns esdeveniments violents per redactar ràpidament el decret. Hem de tenir en compte que José Antonio Primo de Rivera havia estat afusellat pels republicans a Alacant, el que beneficià a Franco a tenir una Falange sense un líder clar, i en conseqüència amb una agrupació amb discussions internes per al lideratge i fàcilment controlable. Les disputes internes entre el feixista Hedilla, que en principi estava d’acord amb la unificació si es quedava amb el lideratge del nou partit, i altres membres falangistes esclatà la nit del 16 d’abril de 1937 amb un tiroteig a Salamanca que acabà amb un guardaespatlles dels altres líders mort i un dels d’Hedilla ferit.

Aquella mateixa nit Franco, amb Hedilla al seu costat, anuncià per ràdio que hi hauria el Decret d’Unificació i també l’acompanyà a la manifestació de celebració que es va convocar per a celebrar-lo. Hedilla informà als seus companys que es respectarien els 27 puntos programàtics. El decret, però, no respectava els 27 puntos perquè n’eliminava el darrer punt quedant en els 26 puntos del Estado Español i no de la Falange, i es proclamava a Franco com a Jefe Nacional.

Però, què deia aquest darrer punt perquè Franco no el respectés? El seu contingut dictava la supremacia de la Falange per sobre de tot, inclòs l’exèrcit, en dir que Nos afanaremos por triunfar en la lucha con sólo las fuerzas sujetas a nuestra disciplina. Pactaremos muy poco. Sólo en el empuje final por la conquista del Estado gestionará el mando las colaboraciones necesarias, siempre que esté asegurado nuestro predominio. Franco no estava per pactes amb ningú i d’aquesta manera liquidà el darrer punt que li molestava.

La resta de punts bastien un Estat feixista a la manera del Nuovo Stato italià o l’Estado Novo portuguès. En els primers tres punts ens parla d’Unitat de la Nació (recordem els Fets d’Octubre) i la creença en l’Imperi espanyol amb expressions com la España es una unidad de destino en lo universal i el concepte d’Estado español que curiosament tant èxit ha tingut entre els catalanistes com a eufemisme d’Espanya. La fórmula d’Estado español és molt intel·ligent per part dels feixistes perquè els estalviava parlar de 3a República –paraula tabú per a ells- ja que no era una monarquia però administrativament se l’havia d’anomenar d’alguna manera. Per aquest motiu quan Franco es trobà amb la mateix disjuntiva utilitzà a tord i a dret aquesta nomenclatura fins que per la Ley de Sucesión del 1947 pogué anomenar a Espanya com a Reino de España.

Dels números 6 al 8 se’ns parla de l’Estat com a màxim òrgan al que tot ha de estat sotmés, fins i tot la llibertat individual perquè solo es de veras libre quien forma parte de una nación fuerte y libre. A nadie le será lícito usar su libertat contra la unión, la fortaleza y la libertad de la Patria. Una disciplina rigurosa impedirà todo intentento dirigido a envenenar, a desunir a los españoles o moverlos contra el destino de la Patria.

L’economia és desenvolupada entre els punts 9 i 22 –els gruix dels punts- en una barreja de tesis corporativistes, sindicalisme vertical, de productores en comptes de proletaris, d’anticapitalisme pseudorevolucionari... propi del feixisme de la primera època a la manera d’Itàlia sobretot però també de l’Alemanya nazi. Aquests punts contenen principis que en diem pseudorevolucionaris com que las riquezas tienen como primer destino -y así lo afirmará el nuevo Estado- mejorar las condiciones de vida de cuantos integran el pueblo. No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos. Malgrat les grandiloqüents paraules les autoritats feixistes de tots els països són els primers en abandonar-les quan prenen el poder ja què el capital és el capital i les seves formes de pressió són múltiples per a tots els règims. Per això els feixismes han desenvolupat més tota la faramalla patriòtica, estètica i altres elements superficials que entrar de manera directa a temes econòmics de renovació tant de l’agricultura (parlen de treure terres a terratinents!) com de la indústria.

Els punts 23 i 24 ens parlen de l’educació controlada per l’Estat amb una disciplina rigurosa de la educación, conseguir un espíritu nacional fuerte y unido e instalar en el alma de las futuras generaciones la alegría y el orgullo de la Patria. Todos los hombres recibirán una educación premilitar que les prepare para el honor de incorporarse al Ejército nacional y popular de España. En el punt 25 es reconeix el paper del catolicisme en la tradició espanyola malgrat que li retalla influència i la sotmet quan diu que la Iglesia y el Estado concordarán sus facultades respectivas, sin que se admita intromisión o actividad alguna que menoscabe la dignidad del Estado o la integridad nacional.

El darrers punts, el 26 i 27 parlaven de la seva Revolució Nacional però Franco, com ja ho hem comentat, només va acceptar el 26 (Falange Española de las J.O.N.S. quiere un orden nuevo (...) en pugna con la resistencia del orden vigente, aspira a la revolución nacional. Su estilo preferirá lo directo, ardiente y combativo. La vida es milicia y ha de vivirse con espíritu acendrado de servicio y de sacrificio). Pel que es veu aquesta violència combativa que Falange mai va dubtar en utilitzar era permissiva si anava contra els republicans però no contra l’exèrcit i per això Franco va suprimir el punt 27.

En l’aspecte bibliogràfic no podem deixar passar per alt que la seva estètica intenta imitar els documents, com les executòries, que sortiren de les cancelleries reials de l’època dels Reis Catòlics i dels primers austries. Era una possible estètica que enllaçava el franquisme amb la suposada Unidad española dels Reis Catòlics. En certa manera també lligava aquesta estètica de cal·ligrafia gotitzant amb la lletra utilitzada per Alemanya i que en un primer moment Hitler va promocionar fins que va començar a córrer el rumor que la lletra gòtica derivava de la cal·ligrafia hebrea...

El contrast entre enquadernació de pell amb l’escut de l’Espanya franquista gravat en or –imitant una documentació tipus passaport- i l’interior amb pàgines guarnides amb sanefes decoratives és si més no curiós. foren dissenyades per Pedro M. Tavera (del Real Círculo de Bellas Artes de Madrid) intentant en tot moment fer una estranya barreja entre una estètica antiga i una estètica moderna amb elements del s. XX. Aquesta estètica retardatària, però, no triomfà perquè la tradició gòtica quedava molt bé per a diplomes i documents protocol·laris però eren de difícil comprensió perquè la lletra humanística d’impremta era molt més clara i hom ja hi estava acostumat. Aquesta estètica que podríem anomenar Imperial fou una de les possibilitats plàstiques que foren arraconades per altres propostes en una cerca desesperada de les autoritats franquistes de tenir una estètica pròpia com la Itàlia de Mussolini o l’Alemanya de Hitler.

Aquesta estètica no va tenir èxit i quedà com un element residual per als diversos diplomes, documents, certificats, títols... que les autoritats municipals i d’altres institucions donaven en reconeixement a càrrecs del Règim i al propi Franco com a fills adoptiu. Altres propostes, més properes a l’avantguarda tingueren efímerament més èxit perquè la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial deixà al franquisme ben desorientat i amb ganes de canvis estètics per a poder-se mantenir en el poder durant 40 anys. Curiosament, el 2005 a Valladolid, en van fer un facsímil d’aquest llibret...

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

La mort de l’ós (1935) de Ventura Gassol i Pere Pruna, una resistència cultural de luxe

In memoriam d’Agustí Ballester i Sanjoan (La Selva del Camp 1895- Reus 1941), besavi de les meves filles, perruquer i company de pupitre d’en Ventura Gassol

Hi ha llibres que ultra el seu contingut literari o estètic ens corprenen per altres elements com són les dedicatòries colpidores. Ja en vam veure una fa un cert temps també vinculada als Fets del 6 d’octubre i hi tornem amb una altra dedicatòria, en aquest cas d’algú que els va viure en directe i en fou protagonista, en Ventura Gassol (1893-1980), conseller de Cultura d’aquell moment. La dedicatòria va adreçada a un altre poeta del qui ja n’hem vist un altre llibre de la seva biblioteca: A Millàs-Raurell / enyorat amic i / estimat poeta / amb una abraçada / d’esperançes. / V. Gassol / Penal de Cartagena / 26 ·XI ·1935.

Aquesta dedicatòria signada al Penal de Cartagena refermava la situació en la que es trobava Ventura Gassol com a membre del govern de la Generalitat empresonat pels Fets d’Octubre, com si en la seva situació refermés les seves idees. De fet no és una dedicatòria aïllada ja que d’aquest llibre n’hi ha d’altres (el de Margarida Xirgu, per exemple) signats fent constar el Penal de Cartagena. Aquesta voluntat de lluita malgrat les circumstàncies és el que impressiona per a una persona que restà la meitat de la seva vida fora de la seva Pàtria entre empresonament (1934-1936) i exilis (1923-1931 i 1937-1977).

Foto de l'empresonament a Carabanchel (1934) amb Lluís Companys i altres consellers de la Generalitat. Ventura i Gassol és el de la dreta

Quan Josep Bargalló parla de l’obra de Ventura Gassol ja insinua que l’activitat política eclipsà la literària i malgrat que a la seva època fou un literat molt ben considerat actualment és gairebé oblidat fora dels cànons literaris. En Joan Puig i Ferreter, també de la Selva del Camp, dramaturg, d’ERC i exiliat va dir, tot parlant de Ventura Gassol que seria un gran poeta si oblidés més sovint que és un gran orador. (…) Sempre he pensat que la política i la popularitat li han fet mal com a poeta.

I Josep Bargalló acaba reblant el clau quan comenta que li succeí, com a poeta, el que acabà succeint amb el temps històric que va viure com a protagonista: la incomprensió amb el pas dels anys, no només dels franquistes -aquesta prou òbvia-, sinó també dels intel·lectuals progressistes -que el trobaven massa nacionalista- i dels crítics catalanistes -per als quals era massa abrandat, radical. I Ventura Gassol fou, sens dubte, un poeta distint, que també vorejà alguns dels camins de l’avantguarda. La seva passió, el seu abrandament, no l’acabaren d’encabir en el noucentisme, per molt que ho sigui en la forma i ho sembli en la llengua poètica.

Així doncs, en el llibre La mort de l’ós subtitulat com a poema coreogràfic empren aquesta manera de fer poètica i teatral alhora, concebut per a ser declamat més que com a poema íntim. El simbolisme és explicat a l’inici per donar unes pautes de lectura d’un text de certa complexitat compositiva i simbòlica. Malgrat que algunes fonts comenten que el poema fou escrit el 1928 i afirmen que s’edità en aquell moment, una cerca pels catàlegs bibliotecaris semblen desmentir-ho per la qual cosa la primera edició seria la present del 1935.

Sembla ser, malgrat que no he pogut contrastar aquesta notícia, que el músic –de Valls i deixeble de Schönberg a Viena- Robert Gerhard havia rebut l’encàrrec de musicar-lo. Robert Gerhard fou un dels pilars més importants de la música clàssica contemporània catalana a l’alçada del que Joan Miró ho és en pintura. De fet en Mestres Quadreny el defineix dient que feia una música nacionalista com Bartók, però d'arrel catalana, i no té res a envejar als grans compositors del segle XX com ara Schönberg o Falla. I acaba explicant per fer-nos adonar de la seva magnitud que és l'únic compositor català que ha rebut un encàrrec de la Simfònica de Nova York.

El llibre fou publicat per la Llibreria Catalònia de Barcelona el 1935 i concebut com un llibre de bibliòfil ja que tingué un tiratge de 100 exemplars (aquest és el nº 73) i fou imprès amb paper de fil Guarro de petit foli (28 x 20 cm.). A més el llibre sortia una mica del comú perquè no estava decorat per un professional de la il·lustració de llibres sinó per un artista aliè a aquesta disciplina com era Pere Pruna (1904-1977). En el fet que un artista de fama com Pere Pruna col·laborés en un llibre ja és una excepció perquè normalment no se n’ocupaven a no ser que fos com aquest que tenia un caràcter més de bibliòfil.

Pere Pruna fou un artista estrany en la dinàmica cultural catalana. Gràcies a una recomanació de Sebastià Junyer i Vidal entrà en contacte amb només 17 anys amb Picasso que l’introduí en els cercles artístics parisencs del moment, el que li permeté exposar en les galeries més famoses i participà en escenografies i maniquins dels ballets russos de Serguei Diàguilev. Estilísticament, com podem observar en aquestes il•lustracions, rebé la influència de Picasso que fou el seu mentor i que travessava la seva etapa de retorn al classicisme després de l’etapa cubista.

Les seves figures prengueren una agilitat i estilització especial que el distancià de les maneres de fer del Picasso classicitzant i que fins i tot hom ha dit que van influenciar al propi mestre en posterioritat. Aquesta estilització i formes diàfanes segueixen una manera de fer d’alguns corrents d’avantguarda europea properes a la figuració, en aquest cas molt propera a una estètica mitològica. Aquesta trajectòria dintre de les avantguardes quedà estroncada amb la Guerra Civil quan, aterrit per la crema d’esglésies, es passà al bàndol franquista on després d’anar al front pogué fer la viu-viu gràcies a les influències d’Eugeni d’Ors i Dionisio Ridruejo que l’incorporaren al servei de propaganda franquista i fins i tot organitzà la presència espanyola –on no fou invitada la República- de la Biennal de Venècia.

És interessant constatar com als anys trenta, abans de la Guerra Civil espanyola, les diverses formes de pensament, tant intel•lectuals com polítiques, podien col·laborar sense cap mena de problemes.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

España constitucional vs. asimilada (1852), un mapa antic per a Facebook

Internet és un lloc fantàstic per a divulgar tant el que és científic -quantes coses he après via internet!- com el que no ho és o directament és un engany divulgat de bona fe o de mala fe. A Catalunya un dels impresos històrics més divulgats per internet és el mapa que avui us presentem. En un Foro de coches (?)
espanyol un usuari anomenat Ostiense el va reproduir comentant que hay un famoso mapa que pulula en todo tipo de foros, blogs y webs independentistas catalanes desde hace un tiempo. Se trata de un supuesto mapa auténtico de 1854, muy toscamente dibujado en el que aparece "España incorporada o asimilada" al hablar de los territorios de la antigua colonia (sic o no) de Aragón: dicho mapa es único en su género y desde luego no tiene ni la más mínima verosimilitud histórica. A pesar de ello son docenas los centros escolares que lo utilizan como "prueba" de la "opresión" a la que España (el resto se entiende) somete a Cataluña.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la millor presentació que podem fer d’aquest mapa que és, com molt bé diu el Foro de coches, sorprenent però no per això sense cap mena de verosimilitud. A un expert d’un Foro de coches encara que es dediqui també a temes generals no se li pot demanar que sigui expert en mapes històrics però com a mínim si que no sigui atrevit opinant del que no en sap com jo no opino de cotxes... Una altra conclusió que extraiem d’aquest text és la manipulació política a la que aquest mapa ha estat sotmès una vegada s’ha descontextualitzat del seu origen que es troba en l’obra en dos volums impresos en foli (29,5 x 21 cm.) del Licenciado Francisco Jorge Torres Villegas titulada Cartografía hispano-científica o sea los mapas españoles, en que se representa a España bajo todas sus diferentes fases impresa a Madrid el 1852. El no haver estat imprès a Catalunya li treu qualsevol connotació de tipus precatalanista o de renaixença històrica catalana.

L’autor d’aquests dos interessantíssim volums sobre geografia vinculada a la història d’Espanya i d’altres ens és molt desconegut ja que només hem trobat que havia publicat un Repertorio de párrocos del 1850 en 7 volums que és una espècie de compendi de tot el que un mossèn de poble havia de saber d’Història Sagrada, història de l’Església i el cristianisme, dret canònic, disciplina eclesiàstica, oratòria i eloqüència, un recull de possibles sermons... Aquest Repertorio de párrocos és molt representatiu del possible tarannà de l’autor ja que denota la seva especialització en obres de compendis del saber com la Cartografia hispano-científica. Fora d’aquestes dades no en sé res més del seu autor per la qual cosa no podem inventar una biografia seva, i esperem que algun lector més hàbil trobi informació més complerta. L’inici d’aquesta Cartografia va encapçada amb una cita bíblica que crec que el podria definir prou bé tant de caràcter com de tarannà: Ten asida la instruccion, no la dejes: guardala, porque ella es tu vida (Prov. c. 4, v. 13).

Sigui com sigui el mapa que analitzarem forma part d’un conjunt d’altres mapes -sense els quals no s’entén- en els que l’autor intenta fer un retrat robot de l’Espanya de mitjans del s. XIX, la seva època contemporània. Aquesta radiografia ens intenta parlar de tots els aspectes geogràfics, des dels físics als eclesiàstics, fent un gran èmfasi en la distribució administrativa i de l’evolució política d’Espanya a partir d’un comentari monogràfic que dedica a cadascú dels 25 mapes litografiats i pintats a mà. Els comentaris que l’autor desenvolupa en aquesta obra són el gruix dels dos volums ja que -d’una manera sistemàtica i lògica- va explicant els diversos aspectes d’organització de l’Espanya contemporània i dels esdeveniments passats, tant d’Espanya com mundials.

L’ideari de l’obra queda implícitament reflectit quan comenta que el estado presente de nuestra sociedad depende y trae su orígen del pasado: indispinsable es por lo tanto para conocoer nuestra España actual en todo lo que interesa á nuestros destinos, á nuestra prosperidad y bienestar, tener á la vista un cuadro abreviado de todas las metamorfosis que ha sufrido nuestro territorio y considerarla en todas las distintas fases históricas y de actualidad, sagradas, políticas, económicas, administrativas, judiciales, etnográficas, eclesiásticas, militares, científicas y literarias, etc., etc., aclarando así la marcha de los sucesos y facilitando la inteligencia de épocas mas oscuras ó actualidades difíciles, revestidas en su forma con las galas de la originalidad “en su mayor parte” y con el atractivo de una menísima instruccion.

D’entre els mapes històrics que conté aquesta Cartografia histórico-científica destaquen els dedicats a la primitiva y originaria población antediluviana y de la postdiluviana que en las diversas partes de la tierra, hicieron los hijos de Noé, de la irrupción de los bárbaros, etnografico del globo, de la tierra de Canaan, de los Concilios, militar de la peninsula y de todas las posesiones adyacentes y ultramarinas, de la medicina, literario medico de las principales escuelas y sociedades literarias... Aquests mapes no sempre segueixen una distribució lògica i moltes vegades estan barrejats sense un guió prefixat, com capítols independents i sense continuïtat.

Entre els mapes més específicament administratius, com el que comentem avui, destaquen els mapes político de España, judicial de España y de sus islas adyacentes, Geográfico-administrativo, de Correos de España, de todas las diocesis de España y de sus islas adyacentes, balnearios de España, política y diplomatica... En definitiva, aquests mapes administratius són una gran font d’informació a l’entorn de la meitat del s. XIX, imprescindible per als estudiosos d’aquesta època perquè ens retrata l’Espanya del moment de manera molt freda, amb una gran sèrie de llistats de demarcacions, de pobles, partits judicials... corresponents a l’administració espanyola del moment.

El llibre s’inicia amb una introducció prou explícita en la que ens comenta que hase dicho por un notable escritor (Montesquieu): El que todo lo vé, todo lo abrevia. Insiguiendo nosotros este luminoso principio, hemos dado solucion á las mas importantes cuestiones de la Geografia española, combinada con la Historia y con las demas cîencias sociales de palpitante actualidad. Nuestro trabajo es para todos: presentamos, como en un delicioso panorama, las metamorfosis sociales de nuestra idolatrada patria desde su aparicion en el mundo histórico, posterior al diluvio universal, hasta las actuales y variadas circunscriciones del orden gubernamental vigente. De numerosos materiales reunidos con esmerada predilección y gran cuidado, hemos escojido todos aquellos acontecimientos que por su misma grandeza y magestad han formado época en nuestros anales, ó que por su entidad y naturaleza afectan nuestros mas caros intereses.

Del mapa que avui analitzem els comentaris que en fa l’autor són tant interessants com la mateixa separació gràfica en un mapa en funció del règim polític i fiscal que els diversos territoris tenien el 1852. En el mateix mapa ja en fa un resum del text a través de les llegendes quan diu:
Mapa politico de España en que se presenta la division territorial con la clasificacion política de todas las Provincias de la Monarquia, segun el régimen especial dominante en ellas.
España uniforme ó puramente constitucional, que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y Leon iguales en todos los ramos economicos, judiciales, militares y civiles
España foral, comprende estas 4 provincias esentas o forales que conservan su regimen especial diferente del de las demas
España incorporada ó asimilada. Comprende las once Provincias de la corona de Aragon, todavia diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado
España colonial. Comprende posesiones de Africa, las de America y las de Occeania regidas todas por leyes especiales bajo la autoriad omnimoda de los Gefes militares
Islas Canarias. Las Islas Canarias son consideradas como parte del reino con todas las ventajas de las provincias peninsulares y no como colonia.

En el text descriu Espanya dient que además del idioma castellano, que es el general de la nacion, hay varios dialectos en las provincias, y no todas estas obtienen un mismo régimen político y administrativo. Así es que las divisiones del territorio español pueden ser clasificadas del modo siguiente: naturales, políticas, etnográficas y adminsitrativas.
Las divisiones naturales ó físico-geográficas de la monarquia española se reducen á tres clases: Península, Adyacencias (illes balerars i Canàries) y Ultramar (Cuba, Filipines...)
Divisiones políticas. Considerada políticamente la monarquía española, puede dividirse en cuatro clasificaciones: España uniforme ó puramente constitunional, España incorporada ó asimilada, España foral y España colonial.

Una vegada ha fet aquesta introducció, l’autor fa un repàs de les quatre divisions polítiques que ha fet d’Espanya, explicant la història i característiques de cadascú dels territoris. L’España incorporada ó asimilada ens la descriu dient que bajo esta denomicacion comprendemos las once provincias de la corona de Aragon, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado. Així, per exemple, de València diu que conservó sus cortes y fueros hasta Felipe V, que se los abolió por ser adictos los valencianos á su comptedior el archiduque; pero contribuye aun por el método particular del catastro y equialente. Mantienen los naturales su dialecto propio, hijo del lemosin, aunque adulterado por muchas palabras castellanas. Semblants frases les dedica tant a Aragó, Catalunya i Balears predominant la nomenclatura noucentista del dialecto lemosín per anomenar el català.

Com podem observar l’Espanya de mitjans del s. XIX encara tenia un galimaties de monedes, de pesos, mides... i de lleis del dret civil que els Decrets de Nova Planta que s’imposaren als regnes de la Corona d’Aragó (principis del s. XVIII) no van acabar d’anul·lar. És per aquest motiu, i també per les formes de pressió fiscal que patien aquests regnes, que el Licenciado D. Francisco Jorge Torres Villegas va creure que no tots els espanyols estaven sota un mateix sistema polític i per a això els diferencià gràficament. Potser perquè l’autor és tant racional i sense prejudicis ens sorprèn a l’hora de fer la seva classificació i plasmar-la de manera tant sintètica en un mapa. La classificació d’Espanya entre constitucional, foral i assimilada encara ens sorprèn més per l’actualitat del llenguatge i de la realitat política.

Aquesta dicotomia entre l'Espanya constitucional, foral i l'assimilada en temes d'impostos s'acabà en el Sexenni democràtic (1868-1874) quan les reformes fiscals, monetàries, de mesures... unificaren el país. Només en quedà el dret civil en alguns aspectes (matrimonial, per exemple) i el dret foral de Navarra i País Basc que fou anul·lat el 1876 aprofitant la fi de la Tercera Guerra Civil. L'Estat liberal s'estava imposant de mica en mica però amb força, unificant les lleis perquè considerava que tothom ha de ser igual davant la llei prescindint de la idiosincràcia de cada territori.