Camino real de la Cruz de Benedictus van Haeften, el misticisme surrealista

Quan a classe explico el surrealisme comento als alumnes que un dels seus orígens es troba en la iconografia cristiana, ja que aquesta intentava explicar gràficament conceptes molt abstractes i fins i tot incomprensibles per a la ment humans molt abans que el surrealisme fos en la imaginació de cap humà. Per aquest motiu, entre altres, haig de reconèixer que la iconografia cristiana em sorprèn i m’apassiona en molts sentits. Quan, per exemple, veig una Immaculada que intenta representar la virginitat abans i després del naixement de Jesús no deixa de meravellar-me la manera que tenen de fer-ho i com Murillo fou capaç de crear una iconografia pròpia que s’expandí i desplaçà les anteriors representacions (que m’agraden més) amb la torre, la font, el xiprer, la porta i tots els altres símbols inclosos en les lletanies de la Verge...


El mateix efecte em provoca, per exemple, la contemplació de la pel·lícula Simón del Desierto de Luis Buñuel que el director va filmar durant l’exili a Mèxic el 1965. Tots els fantasmes del cristianisme que l’envoltaven es veuen evocats en una pel·lícula en la qual la sàtira i la ironia anticlerical hi són presents però en la qual Buñuel es mostra fascinat per la iconografia cristiana i el seu vessant més popular. La pel·lícula esdevé la millor obra surrealista de contingut netament religiós, una vegada Buñuel l’ha buidat del contingut de fe per fer-ne la seva reinterpretació sobre la vida de Sant Simeó l'Estilita.

Anònim mexicà (s. XVII). Mèxic, col·lecció del Dr. Crispiniano Arce i Anònim, La Salvació a través de l'Eucaristia (s. XVIII). Extremadura.

Tot aquest preàmbul ve a tomb per parlar del llibre de misticisme que avui vull comentar. En aquest cas el protagonista és el Nen Jesús que explica a Staruofila (qui estima la Creu, en grec) com arribar al Cel a través del símbol de la Creu. Una d’aquestes iconografies cristianes de què parlava que em fascinen és la del Nen Jesús amb una creu, molt típica del barroc. És una espècie d’alfa i omega en la qual l’infant Jesús ja preveu el seu final, amb un destí marcat i ben traçat des de la infància. Una contradicció o una metàfora de la mateixa Vida que ja contempla la Mort.



El llibre fou escrit pel monjo benedictí flamenc Benedicto Haesteno (Benedictus van Haeften, 1588-1648) i fou traduït pel també monjo benedictí Fra Martin de Herze, de Valladolid. El llibre es titula Camino Real de la Cruz i fou imprès per Juan Godinez a Valladolid el 1721. L’enquadernació és en pergamí però molt mal curtit fet que provoca en la pell unes aigües externes molt curioses.

Original del 1635 i la còpia de Valladolid del 1721

L’original era escrit en llatí amb el títol de Regia Via Crucis i se’n feren diverses edicions a Europa i quatre a Espanya. A Espanya hem de suposar que el traductor Fra Martin de Herze devia quedar fascinat per aquest llibre dedicat al misticisme, el traduí al castellà i va editar-lo a Valladolid, d'acord amb l'ordre benedictí. Cal destacar l’esforç editorial a Valladolid ja que els quaranta-vuit capítols de què es compon el llibre estan encapçalats per un gravat que intenta representar el concepte teològic que exposa Benedictus van Haeften. Els gravats estan fets en xilografia de característiques més aviat populars i segueix fil per randa els originals de l’edició d’Anvers del 1635 que foren realitzats en aiguafort per algú que tampoc era molt destre.


Cada capítol està encapçalat per un verset bíblic i un breu poema que resumeixen per mitjà de l’autoritat bíblica els raonaments del capítol. Aquest llibre de misticisme, de concepció barroca, es divulgà per tot el món catòlic i fou un llibre molt apreciat pel seus gravats simbòlics ja que enllaçava molt bé amb una moda de llibres barrocs dedicats als emblemes il·lustrats que intentaven compaginar cert grau d’hermetisme amb representacions al·legòriques. De fet les seves il·lustracions foren copiades en alguns convents propers d'Espanya i Portugal entre altres d'Europa.



Els gravats esdevenen la part fonamental d’aquest llibre, ja que cadascun dels 48 capítols en conté un, emmarcat dintre d'una orla decorativa, en el qual s’intenta captar, a partir de les diverses formes de creus i la figura del Nen Jesús i l’Staurofila, tot el devessall teològic que s’hi exposa.


Així doncs, el text intenta mostrar-nos com per a la salvació hem d’anar sempre amb les diverses creus que la Vida ens imposa i com l’habilitat que tinguem en portar-les ens serà decisiva a l’hora del Jucici Final. Per això té capítols amb títols tant suggerents com Qué es la Cruz, o De los frutos que se logran de llevar la Cruz a Del modo mejor de llevar la Cruz, Que Dios mide la Cruz con las fuerzas de cada uno, Que se debe llevar la Cruz con el ejemplo de María Santísima, així com Que no falta sus cruces a los lujuriosos, a los avarientos y a los Aúlicos (Cortesanos o palaciegos), Que cada uno debe de llevar su Cruz sin elegir alguna, Que no se ha de arrastrar la Cruz, Que en la Cruz y por la Cruz se debe dar gracias... És una espècie d’Ars Moriendi però en plena vitalitat.



És un llibre molt allunyat del que la vida actual ens ofereix i és evindent que els seus consells van ser donats en una altra època. Per això m’agrada la seva lectura, la trobo fascinant.
El llibre acaba amb la mort de l’Staurofila, i el testament en vers que deixa a la Humanitat que finalitza dient que

Ya solamente resta
la Cruz en mi poder, hermosa planta
en la qual se vió puesta
la causa de la vida, esta Cruz santa,
con que cargué feiz, y venturosa,
os dexo como prenda mas preciosa.

Es carroza brillante
la Cruz, en que dichosa sube mi alma
á gozar en mi Amante
los premios, las delicias, y la palma;
y si anhelais á un premio tan divino,
seguid mortales este Real Camino.

BIBLIOGRAFIA

AZANZA LÓPEZ, José Javier, Alegoría, emblemática y doctrina cristiana en un convento de clausura aragonés del siglo XVII: un programa pictórico inspirado en la Regia Via Crucis de Benedictus van Haeften, a "Archivo español de arte", Tomo 76, Nº 302 Madrid, 2003, pp. 133-152.

SEBASTIÁN LÓPEZ, SANTIAGO. Los emblemas del Camino Real de la Cruz de Van Haeften a “Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar”, nº 44. Madrid, 1991, pp. 5-64

Soldadito de plomo d'Andersen (1935), un bon regal de Sant Jordi

A la meva filla Joana

A l’escola que van les meves filles per Sant Jordi els de sisè organitzen cada any un mercat de llibres de segona mà per recaptar fons per al viatge de fi de curs (a tall de comiat de l’escola). Les famílies que ho desitgen porten llibres de casa i els alumnes els venen a preus que oscil·len entre 1 i 3 euros. Al matí trien llibres els alumnes dels altres cursos, a la tarda els pares podem triar entre els llibres que queden sobre el taulell.

Moltes vegades hi he trobat llibres ben actuals pels quals em fa vergonya pagar el que en demanen...i fins i tot algun cop n’he donat el doble per quedar una mica més tranquil de consciència... Així, doncs, en arribar a casa després d’haver voltat per Barcelona buscant les novetats del dia (o no), la meva filla em va donar el llibre que us presento en aquest apunt. Quan li vaig preguntar d’on l’havia tret em digué que era al mercat del llibre de l’escola i que me l’havia comprat perquè és d’aquests llibres amb il·lustracions antigues que t’agraden. Bé, te l’he comprat amb els diners que m’has donat per gastar a la fira... acabà justificant-se.



Què més pot demanar un pare afeccionat i foll pels llibres que combinen lletra i il·lustració! Algú s’havia tret una rampoina del 1935 de sobre i l’havia colat al mercat... i la meva filla l’havia arreplegat pensant en mi!

És un llibre que pertany als primers temps de l’editorial Molino de Barcelona, fundada el 1933 per Pau del Molino Mateus (1900-1968), arran la seva separació d’editorial Juventud.



És curiós constatar que aquesta editorial es dedicà majoritàriament a la publicació d’obres d’autors estrangers, tant pel que fa a escriptors com a il·lustradors, tant per a adults com per a infants. De fet, es dedicà sobretot a literatura popular, de gran consum, amb sèries de literatura negra, de l’oest americà i de capa i espasa.


En el camp de la literatura infantil també es decantà per les traduccions de llibres estrangers ja il·lustrats, que poguessin ser de gran tirada. Val a dir que ho va fer amb gran encert comercial ja que l’editorial es va fer famosa a Espanya en va ser la primera a comprar els drets de reproducció de Walt Disney i publicar-ne llibres amb els personatges més famosos, com el ratolí Michey, l’ànec Donald... Molino va crear també la Revista Disney en la qual es publicaren tires de còmics. A més, arran de la revista es va crear el club Disney, amb 55.000 socis, això als anys 30! En un altre moment ja dedicarem un apunt a aquesta etapa inicial de Walt Disney per les nostres terres.


Així, aquest volum està dedicat al famós conte d’El soldadet de plom de Hans Christian Andersen i s’emmarca dins de les coordenades de la publicació de llibres estrangers, traduïts al castellà, ja que l’il·lustrador és un anglès dels anys trenta, anomenat George M. Richards i suposem que l’adaptació reduïda del text també ho devia ser, encara que no es digui quina era la llengua original ni qui era el traductor. Malauradament no hi ha, que sapiguem, cap estudi monogràfic sobre aquesta editorial que tant va publicar abans i després de la guerra, que ens pugui donar una mica de llum sobre aquest tema.


El llibre que avui comentem, malgrat les reduïdes dimensions que té (14 x 14 cm.), està força ben editat i molt ben imprès, ja que té tapes dures i, malgrat que el paper no és de gran qualitat, la impressió és feta amb tres tintes directes de color blau, verd i vermell (a més del negre), de manera que resulten uns colors plans i molt intensos, que el fan molt vistós. En algunes parts falla la maquetació, que és poc acurada, de manera que no hi ha una bona relació entre el text i la imatge, potser per mor de la traducció. Malgrat tot però el resultat és, en conjunt, prou reeixit, sobretot per ser un llibret dedicat al mercat popular i que no devia ser de gran preu.


Les guardes interiors estan decorades simulant siluetes retallades dels dos personatges protagonistes (el soldadet i la ballarina) i un gos, en blau cel sobre blanc. De fet intenten reproduir la manera de fer d’Arthur Rackham, il·lustrador de fama internacional que en aquella època estava molt de moda, i l’obra del qual la publicava precisament l’Editorial Juventud al nostre país.

Un llibre, en fi, gastat per l’ús de diverses generacions d’infants i cuidat, en altre temps, per unes mans amoroses, que van tenir cura de refer el llom i la juntura de les guardes amb cinta de tela encolada, a tall de restauració casolana. Un llibre rescatat de l’oblit per un euro, que sorprèn que estigués en una taula de llibres ja llegits o no llegits, però dels quals algú s’ha desempallegat, com d’un soldadet de plom coix...

BIBLIOGRAFIA

LLANAS, MANUEL. L’edició a Catalunya: el segle XX (fins a 1939). Història de l’edició a Catalunya. Barcelona, Gremi d’Editors de Catalunya, 2005.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació

  -->

Acadèmies i ultraacadèmies d’Eusebi Planas, erotisme al fil de la legalitat

A en Víctor Pàmies, un dels primers lectors d’aquest bloc i rei dels blocs i que recentment en un comentari al Gazophylacium no ha vist clar un nu tendent a l’abstracció… espero que aquests els vegi millor!

De la producció eròtica i pornogràfica d’Eusebi Planas ja n’he parlat al bloc i avui em vull centrar en un aspecte molt puntual, el de les seves acadèmies.

Aquest terme recull tot aquell estudi de nu fet del natural per un artista i que durant molt de temps fou un dels exercicis clàssics de les acadèmies artístiques (d'aquí ve el seu nom) amb models professionals, tradicionalment homes i dones amb pocs recursos econòmics.

A causa del contingut sexual d'aquest apunt el podeu llegir en el meu bloc dedicat exclussivament a publicacions eròtiques i pornogràfiques, Piscolabis Librorum Maioris.

Recordeu que per accedir-hi heu de ser majors de 18 anys i heu de tenir en compte que les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes persones. Si no compliu els requisits us preguem que us abstingueu d'entrar-hi.

Si no és el vostre cas, endavant.

Moltes gràcies i perdoneu aquest viatge.

L'Abecedario esférico (1997), l'Aleph de Pamela Moore

A en Jaume Amill, un borgià de pedra picada capaç de batejar l’empresa que va cofundar amb un nom literari i borgià, D’Aleph.

Aclaró que un aleph es uno de los puntos del espacio que contiene todos los puntos. (...)

Al abrir los ojos, vi el aleph.

- ¿El aleph? – repetí.

- Si, el lugar donde están, sin confundirse, todos los lugares del orbe, vistos desde todos los ángulos. (...)

Jorge Luis Borges

El difícil món del llibre d’artista és molt relliscós perquè, i aquesta és una de les gràcies, els límits del que és una obra d’art són molt tènues. Des de Piscolabis Librorum una de les coses que volem mostrar és, precisament, que darrera de qualsevol relació entre imatge i lletra pot haver-hi bellesa i estètica. Analitzada una per una, qualsevol creació humana té en compte un impuls, encara que inconscient, d’estètica.

Llavors, podem distingir entre un llibre d’artista i un llibre convencional, acuradament dissenyat? És que l’artesà que va triar els tipus de lletra, el paper, la mida, el relligat, les guardes... no ho va fer perquè el llibre es convertís en obra estètica? Quina diferència hi ha entre un artesà de l’edició i un artista que fa llibres?

Mentre mirem l’Abecedario esférico de Pamela Moore tots els dubtes sobre les fronteres de l’art ens venen al cap... és una obra –i perdoneu-me l’acudit fàcil- rodona! Amb tota la seva menudesa aquest llibre és capaç de desvetllar una reflexió filosòfica com poques obres ho aconsegueixen. A més, com a obra d’artista té la qualitat que la forma està molt meditada i molt ben acabada, sense deixar res a la improvisació.

Contemplant aquesta petita esfera de només 5 cm. de diàmetre hom s’adona de la conjunció del domini tècnic i conceptual de l’obra. Així, sobre dues semiesferes de fusta s’ha relligat una pell de xai curtida en blau i marró. Uns imans interiors ajuden a fer encaixar perfectament aquestes dues semiesferes per formar un punt.

De l’interior del llibre surt una llarga tira de paper plegada en forma d’acordió que conté un magnífic abecedari, amb una lletra per “pàgina”. Constitueix una meravellosa col·lecció tipogràfica ja que cada lletra és impresa amb un tipus mòbil d’una família diferent. També es juga amb els colors, ja que està imprès amb diverses tintes i cada lletra és d’un color diferent de la del costat.

Pamela Moore és una artista nord-americana fascinada pel món del llibre i ha tingut una formació pràctica sobre les seves tècniques tant a Arizona com a Barcelona. Tant ella com els seus llibres d’artista han viatjat per tot el món (des de la República Txeca, Índia, Grècia, països escandinaus...) i ha aprofitat per fer-ne cursos. Actualment resideix als Estats Units malgrat que no ha perdut els vincles amb Barcelona.

Aquesta impressió tipogràfica a la manera antiga es deu a l’amistat que l’artista manté amb el també artista, impressor i bibliòfil Miquel Plana d’Olot. Miquel Plana posà a disposició del projecte un mostrari tipogràfic que denota la gran variació de caixes de què disposa. La resta de la feina de relligat i preparació final del llibre Pamela Moore la realitzà en el taller que el 1997 tenia al barri gòtic de Barcelona.

La primera vegada que vaig veure aquest llibre em vingué al cap el conte de Jorge Luís Borges de l’Aleph, com a punt en el que hi ha tots els llibres tant des del vessant de contingut (l’alfabet tipogràfic) com de continent (el relligat, la mateixa tipografia, la varietat de color, l’esfera sense angles...).

Tots els llibres són possibles en aquest abecedari esfèric que culmina una investigació de l’autora a l’entorn dels llibres esfèrics. En aquest cas se’n va fer una tirada de 18 exemplars numerats.

-->Bon Sant Jordi per a tothom amb tots els llibres que són possibles en l’Abecedari esfèric de Pamela Moore.

L'escut de Barcelona en una col·lecció papericida

Uns bons amics m’han mostrat un petit àlbum (22 x 32 cm.) que un oncle avi seu havia crea al llarg del temps. Els l’he demanat per al Piscolabis perquè és una curiositat que m’ha agradat i perquè creia que tenia un bon apunt.

Aquesta persona, durant una etapa de la seva vida, que suposo que va dels anys 30 als 50, va col·leccionar escuts de Barcelona estampats sobre paper i en va recollir des del s. XVII al XX. Per conservar-los dins de l’àlbum retallava els exemplars que li interessaven del document o llibre on es trobessin. No tenia cap mena de límit pel que fa a la tècnica, així en trobem de xilogràfics, calcogràfics, litogràfics i cromolitogràfics a més d’alguns exemplars estampats en sec... tot el que fos escut de Barcelona estampat en un document i d’una certa antiguitat.

Observant aquest modest àlbum típic de col·leccionista em venen al cap dues qüestions:

Aquesta col·lecció és un bon resum de l’evolució que ha patit l’escut de Barcelona des del s. XVII fins a principi del s. XIX. És una bona visió de com un mateix escut ha pogut tenir diverses formes i adaptacions.

Entre d’altres hi falta l’escut de Barcelona que fa uns anys uns dissenyadors van reelaborar, poc abans de les Olimpíades de 1992, i que legalment fou anul·lat el 2002 per considerar-se que no complia amb la sintaxi heràldica... A vegades tinc la sensació que hi ha gent que la història se la pren a la lleugera i amb un gran desconeixement. En aquest cas es van permetre, en ares de l’estètica moderna, transgredir les lleis d’una ciència tan antiquada i rància com vulgueu, però que ha permès crear un llenguatge visual i simbòlic molt important, que qualsevol coneixedor pot descodificar. Per això intentar introduir-hi dissenys innovadors és, si més no, obrir la porta a la confusió i trair-ne el sentit original. En circumstàncies com aquestes ja no cal fer un escut, es pot crear un logotip que es vagi canviant en funció de les modes...

L’heràldica a nivell popular sona a cosa rància i pomposa, res més. En són responsables, almenys en part, les paradetes que es posen, de vegades, als grans centres comercials i localitzen el teu escut heràldic amb la història de la família a través d’ordinador, previ pagament d’una quantitat no menyspreable. Amb quatre rals podem tenir els avantpassats més grandiloqüents que vulguem...

En aquest cas l’aixecada de camisa és notable... perquè la història d’una família, segons el cognom, el més probable és que no es refereixi a la teva família pròpiament dita. I perquè l’estudi heràldic que fa sostenir que aquella família correspon aquell escut té una fiabilitat més que dubtosa.

Una de les iniciatives que més em va agradar a l’entorn de l’escut de Barcelona, i que no recull aquest àlbum, fou la que portà a terme la darrera etapa del Diari de Barcelona en la que va demanar a diversos dissenyadors i altres persones vinculades al món de l’art, la cultura... un disseny de l’escut de la capçalera. La iniciativa no tenia pretensió de substituir l’escut barceloní sinó de fer un divertimento diari, i com a tal crec que va funcionar molt bé.

L’altre punt a comentar a l’entorn d’aquest àlbum és el tema del col·leccionisme. Per poder fer el seu recull d’escuts de Barcelona no vull ni imaginar quants documents originals el bon home va retallar i mutilar amb la seva dèria acumulativa!

Això ens permet fer una reflexió sobre quina és la funció del col·leccionista i quins haurien de ser els límits permesos a l’activitat del col·leccionisme...

En l’actualitat s’entén per col·leccionisme la iniciativa particular d’acumulació d’un determinat objecte de manera temàtica i coherent per a la seva preservació i estudi. Aquest element de preservació és el mot clau en l’actualitat. Ser conscient que nosaltres només som els depositaris d’un patrimoni que ha de passar a futures generacions en millor estat, si és possible.

Anteriorment, però, aquest element no era primordial i per a fer una col·lecció hom podia, com en aquest cas, amputar o destruir documents perquè no se’ls considerava importants. Moltes vegades s’ha defensat la funció del col·leccionista com a protectora del patrimoni cultural d’un país, però també hem de ser conscients de la funció destructora que moltes vegades ha generat aquesta dèria i valorar les dues opcions i ser equilibrats quan s’obre un debat d’aquesta mena.

En fi, que mirant aquest àlbum m’ha vingut al cap aquestes dues reflexions sobre un element tant nostre com és un escut i la funció del col·leccionisme en el seu vessant més destructiu...

¡Hay Pirineos! d'Ernesto Giménez Caballero, l'inici de la fi

Als meus oncles llunyans (i malgrat tot, propers), els germans Antoni, Lluïsa i Josep Bargés i Carme Mestres, mestres de la República a Girona i Calafell que feren el mateix camí al davant d'Ernesto Caballero vers l'exili dels camps de concentració i Mèxic com a destí final, deixant darrera seu aquest pudridero de què ens parla l'autor.

Perdoneu si aquest primer any del Piscolabis Librorum hi ha un pes més gran de llibres de l’inici del franquisme que de cap altre lapse de temps, però és un període molt poc conegut que crec que val la pena incidir-hi perquè és un moment d’incerteses i de renovació ideològica sobtada i forçada en el qual les impremtes catalanes, i els intel·lectuals que hi havia al darrere en la majoria de casos, van haver de fer un esforç important d’adaptació per poder fer sobreviure el taller. En ocasió dels 70 anys del final de la guerra intento fer les meves modestes aportacions a l’anomenat Memorial democràtic.

Avui es commemora la fi de la Guerra Civil espanyola, quan cautivo y desarmado el ejército rojo, les tropes franquistes van vèncer els darrers focus de resistència republicana. A Catalunya el final de la guerra havia estat unes setmanes abans, l’11 de febrer del mateix any, quan les tropes franquistes n’ocuparen tot el territori.

El general Solchaga, cap de la IVª Divisió de Navarra, fou l’artífex del sometiment del territori català al règim franquista. Formava part de les seves tropes com a alferes un feixista de primera hora, Ernesto Giménez Caballero. Aquest fou un intel·lectual vinculat als moviments d’avantguarda, sobretot el surrealisme -va organitzar el famós cinefòrum amb la projecció de Le chien andalous de Buñuel i Dalí-, que es va deixar seduir per la ideologia feixista dels anys 20 i participà activament en la seva organització a Espanya, adherint-se finalment al cop d’estat del juliol de 1936.

Com a intel·lectual coneixia perfectament tots els altres intel·lectuals espanyols i catalans de la seva època, i fins i tot havia organitzat a Madrid l’any 1927 l’Exposición del Libro Catalán o la trobada de germanor entre escriptors catalans i castellans el 1930. El 1942 publicà Amor a Catalunya on reporta el primer viatge de Franco a la nostra terra. Per això Giménez Caballero sempre s’autoproclamava amic de Catalunya.

El seu pare tenia una petita impremta en la qual ell havia treballat de jove, mentre estudiava, i per això era un gran coneixedor de les tècniques bibliòfiles. Aquesta formació i la coneixença de la tasca de l’Institut Gràfic Oliva de Vilanova (Impremta Oliva de Vilanova) en època republicana va fer que els encarregués la impressió de les seves memòries de la conquesta de Port-Bou amb càrrec a l’Editora Nacional que publicava els llibres de propaganda feixista del moment. El llibre (25 x 18 cm) de 92 pàgina fou imprès l’agost del 1939 i porta el títol de ¡Hay Pirineos! Notas de un alférez en la IVª de Navarra sobre la Conquista de Port-Bou.

El llibre és escrit amb el llenguatge triomfal de l’època i amb un to de menyspreu i cinisme vers tot el que no s’avingués a l’èpica exultant del franquisme. Valgui un petit exemple en aquest apunt sobre com van trobar l’estació de ferrocarril:

Giramos por la estación. No se veía el cuadriculado bituminoso de los andenes, cubiertos de trapos, de papeles, de carnets, de bombas de mano, de orines, de boñigas de vaca. Cogí una revista de los literatos rojos españoles florecida en aquel pudridero: “Hora de Espanya”. Nº XXI. Miré los nombres de los colaboradores y redactores. A todos los conocía: Machado, León Felipe, Moreno Villa, Ferrant, Bergamín, Navarro Tomás, Alberti, Montseinos, Bosch Gimpera, Alberto Halffter, Gaos, Lacasa, Canedo, Cernuda, Corpus Barga, Domenchina, Prados, Riba, Juan de la Encina, Altolaguirre, Dieste, Sánchez Barbudo, Gil-Albert, Gaya, Serrano Plaja, María Zambrano, Quiroga Pla, Chapí, Miguel Hernández, Salas Viu, Antonio Aparicio, Capdevila, Rodríguez Aldave...

Abrí una pàgina que evocaba a Lope de Vega, en esta frontera internacional donde hedía a excremento. El artículo se llamaba nada menos que “Jardín en flor y en sombra y en silencio”. Y lo firmaba, tan tranquilo, cocteauiano y exquisito, José Bergamín.

Xilografia bicroma d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria sobre Port Bou

Del procés d’elaboració es conserven dues cartes d’un gran interès (publicades a la monografia de Santi Barjau sobre la impremta Oliva), ja que formen part de l’epistolari entre Víctor Oliva i l’artista Enric-Cristòfol Ricart, que va aportar una gran xilografia bicroma al projecte del llibre i una altra petita xilografia. La xilografia bicroma és una al·legoria de la victòria franquista a Port Bou i la darrera xilografia, un cul de llàntia, una altra al·legoria amb un àngel de la victòria.

La primera carta ens informa sobre un dels problemes més grans que hi havia en aquell moment a l’hora d’imprimir qualsevol cosa: el paper. Com que era un llibre de propaganda d’un dels intel·lectuals del nou règim no hi va haver problema i passà per davant d’altres encàrrecs. L’altra és el tema del gravat que Ricart havia de fer en xilografia a dues tintes. En ser finalment a heliogravat no va caldre que es preocupés gaire per la tècnica perquè era una impressió mecanitzada:

No passis cap mal de id. Pel paper en que serà estampat el llibret sobre la Conquesta de Port-Bou. En primer lloc, perque ni nosaltres mateixos el sabem encare. Ens el te de fer arribar la Editora Nacional. En segon lloc, perquè el teu grabat no será estampat amb la planxa original, sino reproduït en heliograbat, i en aquest el major o menor grau de finesa del paper no hi te cap influencia. Amb tota llibertat, doncs, pots manejar eines usuals o extraordináries, segur de que treurem el que tu facis, per delicat que sigui, amb la máxima fidelitat possible. Crec haber-t’ho dit ja, pero insisteixo en que voldriem fer d’aquesta estampació una verdadera maravella. Tot el que permeti els procediments de que disposem i el que ens dicta la simpatia que mereixen tots els que han intervingut en aquesta interesantissima comanda.

(15 d’abril 1939, Any de la Victòria)

L’altre carta, posterior, ens aporta la intenció de l’impressor de comptar per a d’altres pàgines amb la col·laboració directa de Ricart, però no fou possible ja que de les il·lustracions se n’encarregà Josep Navas amb una sèrie de dibuixos trets de fotografia amb una tècnica que simulava el gravat, el gratatge.

Van arribar dades gràfiques per a il·lustrar la “Conquesta de Port-Bou” i cada vegada em va semblant mes glaçada la fotografia i menys artística, i això que en tinc davant dels ulls algunes de maravelloses com a informació actualista. “Si el tiempo lo permite”, es a dir, si ens donen temps, m’agradaria que fecis per a aquest llibre al menys unes quantes capçaleres, quatre o cinc, però, per a això, convé tenir enllestida la feina capdal, que es el frontispici a dos colors

(29 d’abril de 1939, Any de la Victòria).

Xilografia d'Enric-Cristòfol Ricart amb una al·legoria de la victòria franquista

No hi hagué temps perquè Enric-Cristòfol realitzés més gravats que els dos incialment encarregats i tot el llibre es farcí de fotografies fora de la caixa tipogràfica, combinant-les amb els gravats de Josep Navas i dibuixos, en principi al carbó, d’un tal Jaime, se suposa que algun soldat de la IV Divisió de Navarra. Aquesta solució estètica s’allunya de l’estètica imperialista d’altres publicacions de l’època, però tampoc té la força dels llibres avantguardistes de l’època republicana. És un llibre massa eclèctic dintre de les solucions editorials del moment.

Ens trobem davant d’un producte al qual, malgrat les petites dimensions del llibre, la impremta s’abocà amb l’esperança de rebre més encàrrecs oficials que poguessin contribuir a mantenir-la. De fet l’Editora Nacional li encarregà la Corona de Sonetos en honor de José Antonio i el Via Crucis del Señor en las tierras de Espanya, també va rebre diversos encàrrecs de l’Ajuntament de Barcelona i l’Estat li comprà exemplars d’El Gran Teatro del Liceo o la Historia de la Montería (les obres en castellà més luxoses i emblemàtiques de l’època republicana) amb relligats d’estilo imperial per regalar al comte Ciano, Hitler i Himmler. Això ens permet copsar el prestigi que tenia la impremta dintre el món dels llibres de luxe.

Malgrat aquesta consideració, la impremta tingué greus problemes de sosteniment a causa dels pocs encàrrecs comercials que rebien –que és el que en definitiva havia de fer bullir l’olla- ja que la situació de postguerra ho complicava tot. Oliva mateix reconeixia aquesta situació a Ricart quan li explica que Et prego que no em felicitis (...); jo fet una coca; i l’Ins. Graf. a punt de paràlisis, per manca de tot!... Quina vida! (27 d’octubre de 1939).

Aquesta situació va fer que la impremta Oliva de Vilanova no tornés a ser mai més el que havia estat, una referència editorial del modernisme i el noucentisme -en definitiva, del primer terç del s. XX-, i entrà en un procés de decadència que es perllongà fins a la desaparició definitiva el 1983, quan les impressions que feien eren ja molt allunyades de la sensibilitat dels primers temps.

BIBLIOGRAFIA

BARJAU RICO, SANTI i OLIVA PASCUET, VÍCTOR. Barcelona, Art i aventura del llibre. La impremta Oliva de Vilanova. Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2002.

Aquest apunt forma part d’una sèrie dedicada a la Segona República de les temporades 2010-2012 en commemoració del 80è aniversari de la seva  proclamació