Encara tenim quinze dies per veure la fantàstica exposició Japonisme. La fascinació per l’art japonès que s’està celebrant al CaixaForum de Barcelona i que posteriorment viatjarà a Madrid. Ens pot sorprendre aquesta proposta perquè el mateix terme japonisme és una paraula molt específica dels historiadors de l’art per definir la descoberta i la influència de l’art japonès, després de molts segles d’inactivitat comercial, política i cultural entre el món occidental i el Japó, però cal dir que és una exposició molt atractiva i que mereix la visita de tota persona amb una mínima inquietud per l’art i la cultura en general.
L’exposició obeeix a l’esforç d’investigació que el seu comissari, Ricard Bru, ha realitzat per reconstruir aquesta relació, sobretot a Catalunya. Aquesta recerca ha comportat la recuperació d’informacions molt destacables i obres disperses per posar-les en relació. Quan parlem de japonisme a Barcelona ens ve a la memòria la Casa Bruno Cuadros o Casa dels paraigües de les Rambles de Barcelona, però poca cosa més. En canvi en Ricard Bru, en el seu estudi primer i en l’exposició ara, ens descobreix que a finals del s. XIX al Passeig de Gràcia/Gran Via s’hi aixecava un pavelló japonès, que al número 90 del mateix Passeig de Gràcia el cònsol alemany Richard Lindau hi va allotjar el Museu d’Art Japonès, que el col·leccionista Josep Mansana va acumular 3.000 peces, que hi havia els Almacenes del Japón que venien artilugis i art oriental i que a l’Exposició Universal del 1888 hi va destacar el pavelló del Japó... o unes quantes altres botigues al tombant de segle. I a Piscolabis ja hem vist un altre exemple de japonisme aplicat al món del llibre gràcies a Grisantemes d’Alexandre de Riquer per no parlar de la producció de la Impremta Oliva de Vilanova. Tots aquests exemples ens mostren la fascinació dels artistes, els burgesos i les classes populars per altres cultures, però sobretot pel refinament de la japonesa.
El japonisme, però, fou la culminació dels contactes entre el món occidental i altres cultures però en peu igualtat, ja que les influències artístiques eren mútues. Anteriorment, les chinnoseries es posaren de moda sobretot en el rococó del s. XVIII pel seu recarregament, tal com ho mostra –a tall d’exemple- la Cambra xinesa del Palau d’Aranjuez. També un temps abans, els missioners havien portat mostres de l’art anomenat primitiu de l’Àfrica subsahariana o d’Oceania, que eren percebudes com elements bàrbars fins que a principis del s. XX l’art dels més diversos pobles del món fou reivindicat pels cubistes. Els contactes amb el Nord d’Àfrica s’havien fet més constants des de la invasió napoleònica d’Egipte o d’Argel posteriorment, el que despertà una ebullició d’exotisme que fou recollida pels romàntics com Ingres, Delacroix en terres franceses... o per artistes catalans com Fortuny. Malgrat això, el gust per l’exotisme no passà de ser una moda carregada de tòpics i de reinvenció i adaptació de les altres cultures des d’Occident.
El japonisme, en canvi, suposà la descoberta d’una sensibilitat diferent de la pròpia, tant pel que fa a la forma com al contingut. Per tot Europa s’admirà la subtilesa de les formes de l’art japonès, el protagonisme temàtic d’elements en principi irrellevants (flors, insectes, muntanyes, persones de tota condició...) i sobretot la manera de representar-los, sense fer ús de la perspectiva renaixentista. Tot plegat va fer que aquesta estètica es posés de moda en totes les capes de la societat, però sobretot entre la burgesa, i es comencessin a comercialitzar productes japonesos. El fet que des del s. XVII els europeus haguessin tingut prohibida l’entrada al Japó i que aquesta prohibició s’aixequés el 1854 i sobretot a l’època Meiji ens permet parlar d’un descobriment sobtat arran de l’obertura comercial, política i cultural.
A partir d’aquest moment la moda del japonisme s’escampà. Es van obrir comerços que venien des de peces de gran qualitat a d’altres que eren autèntics bibelots, fets per una indústria japonesa dirigida a l’exportació a Europa i que prescindia dels estàndards de qualitat de l’art tradicional.
Per tal d’aclarir el panorama del japonisme va néixer a París, i de la mà de Siegfried Bing, la revista Le Japon artistique que es publicà també en anglès i en alemany. Siegfried Bing fou un dels màxims agitadors artístics de finals del s. XIX des de les seves galeries d’art, sobretot d’una anomenada Art Noveau, que va donar nom, per extensió, a l’estil modernista a París. De fet, afortunadament, al mateix CaixaForum vam poder veure l’any 2006 una exposició monogràfica anomenada L'Art Nouveau. El llegat de Siegfried Bing en què es mostrava la personalitat dinamitzadora de Siegfried Bing.
La revista tenia en gran part una finalitat comercial ja que Bing –marxant jueu alemany nacionalitzat francès- es dedicava a importar productes orientals i fins i tot exportar-los també als Estats Units. La seva distingida clientela d’arreu del món occidental –encapçalada per Émile Zola, Edmond de Goncourt, Whistler, Edgar Degas...-, s’abastia dels productes i va ser qui va donar més impuls al japonisme, terme que fou encunyat el 1872 per Jules Claretie per definir aquesta fal·lera per la cultura objectual del Japó.
Hem de veure la revista com l’aparador internacional que Bing va bastir per promoure el japonisme amb articles de profunditat i sobretot amb la reproducció de peces japoneses de gran qualitat. En un moment de crisi estètica com la que es vivia a Europa, amb un esgotament clar de les formes clàssiques grego-romanes, la revista promocionà l’entrada de l’estètica japonesa com un alè d’aire fresc, que va esdevenir un dels motors per al modernisme, l’impressionisme i tot l’art occidental des d’aquell moment.
Le Japon artistique, però, no fou la primera revista d’aquesta temàtica a occident, ja que Philippe Burty –client de Bing- ho intentà abans amb Le Japon artiste malgrat que només en va arribar a treure un número a causa de l’elevat cost que comportava la reproducció de les il·lustracions, que eren aiguaforts del mateix Burty i que mostraven peces de la seva col·lecció. De fet, de la revista no se’n conserva cap exemplar sencer perquè només ens han arribat els gravats de manera aïllada. Malgrat tot, aquesta iniciativa devia ser l’esperó que decidí a Siegfried Bing a engegar Le Japon artistique de manera més professional sense abandonar formes luxoses i tècnicament impecables, com s’adeia a la seva clientela.
Cobertes del primer volum
La revista era de format foli (33 x 25 cm.) sobre un paper de cert gramatge, que malgrat ser industrial li dóna qualitat. Iniciava cada número de Le Japon artistique un article de profunditat que al llarg del temps va tocar diverses temàtiques. Aquest text, però, a vegades podia anar acompanyat d’il·lustracions que no estaven relacionades directament amb el que es tractava sinó per altres que al director li interessés difondre. Com que Siegfried Bing era un gran entusiasta dels llibres manga d’Hokusai moltes vegades aquests articles inicials comptaven amb els diversos dibuixos dels mangues. Tot seguit s’incloïen una sèrie de làmines de gran qualitat d’estampació que anaven acompanyades d’un text que les comentava.
De l’edició s’encarregà Flammarion i de la impressió Charles Gillot -també col·leccionista d’art japonès- que aconseguí transmetre la sensibilitat de l’art japonès a través de tècniques de fotogravat molt acurades i d’altres més manuals que van permetre plasmar els degradats de color dels gravats ukiyo-e japonesos. El mateix Bing a Le Japon artistique reconeixia que j’ai eu la bonne fortune de recontrer en M. Charles Gillot un collaborateur zélé dont l’ardeur s’est trouvé aiguillonnée par son fervent amour pour le japon et son art. On reconnaîtra que dans ses gravures et leur impression M. Gillot a réussi jusq’à la perfection. Il a démontré en cette circonstance que les moyens mécaniques cessent d’étre les ennemis irréconciliables de l’art pour qui a su en faire des auxiliaires dociles dont la souplesse égale celle des doigts de l’artiste travaillant sous l’inspiration immédiate du cerveau.
Només per veure la proesa tècnica que va suposar la manera de fer de Charles Guillot hem de tenir en compte que el degradat dels colors no s’aconseguí a Catalunya fins que la Impremta Oliva de Vilanova va aconseguir trobar la forma de fer-ho. Així, doncs, el 1904 en els famosos programes de l’Associació wagneriana de Barcelona -una altra obra de clar japonisme- introduí magistralment aquesta tècnica a casa nostra, sense poder tenir altres imitadors per la dificultat i el secretisme amb que es guardà la manera de fer-ho.
Ukiyo-e
Els col·laboradors literaris que va tenir també van ser de primera fila, i experts japonistes. Entre els qui van escriure a la revista s’hi pot trobar a Goncourt, Burty, Ary Renan, Victor Champier. Lucien Falize o Roger Marx. Tots ells, i des dels seus diversos camps professionals o d’investigació, van escriure articles que van aportar el seu granet de sorra a Le Japon artistique i a les vendes dels establiments de Siegfried Bing i de retruc també de la competència. En certa manera, la revista va rebre crítiques perquè des de la seva publicació s’havia notat un increment dels preus de venda d’objectes i d’ukiyo-e japonesos.
Làmina quadriculada per a traspassar aquesta imatge a una mida de 0,50 x 1,30 m.
.png "English"){kind=small}
Entrades
%20Paolo%20Giovenale%20(Ebay%20it)%2020-04-2008.jpg)
